Fa més de 13 anys que vaig venir per primer cop aquí. Va ser una espècie d'excursió. Érem 6 persones. No sé si vam venir en cotxe o en tren. No sé com van arribar, per on vam passar. No recordo res del camí. Només recordo com vam pujar.

Hi havia molta gent. Moltíssima. Rius de gent. Gairebé no veies ni per on trepitjaves. Jo mirava endavant i només veia gent i més gent que anava pujant, a velocitat constant.

Va ser quan vaig arribar a les primeres escales que em vaig sorprendre. En aquella època, jo gairebé no havia vist mai unes escales mecàniques. I resulta que aquí n'hi havia, i al mig del carrer! En cap moment em vaig girar a mirar enrere, prou feina tenia a no perdre'm.

Des de llavors, he tornat molts cops. Quan vivia a la ciutat, el pis era molt a prop d'aquí. I sempre que vinc per aquí a prop acabo passant en un moment o un altre. M'agrada pujar per les escales mecàniques, que contràriament al que vaig pensar el primer cop que vaig venir, segueixen funcionant. Almenys a estones. M'encanta pujar-hi i girar-me cap a la ciutat, veient com es va fent petita a mida que vaig pujant.

Mai agafo el mateix camí. Mai torno pel mateix lloc. Però sempre arribo aquí dalt veient com la ciutat s'ha fet petita i tornaré a baixar sense fer ús de les escales mecàniques, al meu ritme, veient com la ciutat es va fent gran mica a mica. Com el silenci d'aquí dalt es va transformant en la fressa d'allà baix. Com els arbres es transformen en edificis. Com les dues persones que m'he trobat en una hora que fa que dono volts per aquí es transformaran en dues persones cada 5 o 10 segons quan baixi. Com...

Com sempre, me n'he emportat la càmera de fotos. Però també, com sempre, no he fet cap foto. Així tinc una excusa per tornar: he d'anar a fer fotos algun dia. El pròxim dia que hi torni a fer fotos, segur que me'n torno també sense haver fet cap foto.

Segur que torno a venir abans de tornar a casa. Encara que hagi de tornar a fer com avui i aixecar-me aviat per tenir temps de venir i estar-m'hi una estoneta.

I, això afegit avui, encara que quan torni em trobi algú que se'm miri amb cara estranya, i em digui que m'havia perdut, que no sabia on era. Crec que realment sóc jo la que busco la soledat. Avui m'he tornat a escapar per anar a donar volts. He dit que tornaria aviat. Però segur que demà o demà passat torno allà dalt. O potser no. Veurem.

Venimos cuando llegamos
nos vamos cuando marchamos
y si no nos encuentras
es que no estamos.

Això és el que posa a la porta del ciber, just a sota del "abrimos todos los días del año, de 8:00 a 22:00". Així que quan arribes, està tancat, i veus això, el primer que dius és "quins nassos!"

Llavors penses en el que et va costar trobar-lo. El primer dia, quan vas arribar, després de donar 10000 voltes amb el cotxe, perquè en aquest coi de poble tot són direccions prohibides, vas anar a dinar.

"Vas a comer sola?" T'ho van preguntar de 10 a 12 vegades. I tu només feies que repetir que sí. D'una banda pensaves que és el que has estat fent molt de temps. De l'altra, sortia no sé qui que portes dins i estava a punt de dir-los: "He vingut sola. Estic asseguda sola. Estic jugant amb l'anell. M'he mirat el mòbil 10 vegades sabent que no hi hauria cap trucada ni cap sms, a no ser que sigui algú que s'equivoca. I t'he dit 10 vegades que sí. Quina altra confirmació necessites?"

Dines sola i envies un sms a algú´que com a mínim contestarà un_any_d'aquests.

Ho_sento._M'he_cansat_del_coi_d'espai_que_no_funciona_en_aquest_ordenador_i_que_he_de_prémer_10_cops_perquè_em_faci_cas._Ara_els_espais_seran_guionets.

Mentre_dines,descobreixes_que_la_cambrera_parla_en_català_a_tothom_menys_a_tu._Així_que_tu_li_parles en català (ho torno a intentar...). I aleshores veus que li has de repetir tot perquè no t'enten. Visca! L'escoltes quan parla i veus que té un accent molt marcat. Però que tingui un accent tan marcat no vol dir que no t'hagi d'entendre. Coi, que jo també parlo català central!

Tornes on has de dormir. Mentre t'hi acostes, veus dues ambulàncies parades a prop. Te n'aniries a l'habitació, però les ambulàncies et fan venir mal rotllo. Aixíque preguntes si hi ha un ciber a prop. Recalques l'"a prop", perquè ets conscient que aquí "a prop" no vol dir el mateix que allà d'on vens tu.

Et diu que has d'anar al carrer principal. A tu gairebé se t'escapa el riure. Carrer principal? Tu ets de poble i allò no és niun carrer principal ni res. T'explica on hasd d'anar. Diu que has d'agafar un carrer que surt d'una plaça. Un carrer estret, diu. Te'l mires amb cara de poker. Si el carrer principal és d'una sola direcció, amb un sol carril per cotxes i unes voreres estretes, et preguntes què serà un carrer estret. PEnses que potser hi hauràs de circular de cantó, de tan estret que serà. O potser de cantó no, perquè amb com estàs ara ni tan sols hi passaràs de cantó.

Busques pels carrers que desemboquen a la plaça. Cap té un ciber. Així que vas més enllà i al cap de dos carrers et trobes un ciber una mica (molt, de fet) cutre, però ciber al cap i a la fi. Però... el ciber està tancat :-( I això que posa que obren cada dia!

Tornes sobre els teus passos mentre estudies l'oferta:
- mitja hora (temps mínim) - 1 euro
- 5 hores - 5 euros

Comences a comptar... I ara que comptes veus que el post que tenies escrit és massa llarg. Si l'espai de l'ordenador anés bé, ja l'hauries escrit, però així... Així es quedarà a mitges, com un munt de posts que tens ja escrits a la llibreta...

Tornaré quan als del ciber els doni per obrir... i espero que no em torni a tocar aquest ordenador, que els altres funcionen bé!!!

Nervis

Fa temps que ho saps. Molt de temps. Però és una cosa que està allà, llunyana en el temps. Ja arribarà. Tens temps. Molt de temps. Segur?

El temps passa molt ràpid. Molta feina. D'una cosa a l'altra. Ara això. Ara allò altre. De seguida arriba.

Va, queden dos o tres setmanes.
Va, encara queda una setmana.
Va, encara queden dos o tres dies.
Va, encara queda un dia.
Va, encara queda una hora.

De cop, i no saps com, el teu cap ha deixat de funcionar correctament i només pensa en una cosa. En allò que has de fer... però si és ja!

Comences a repassar mentalment tot el que has de fer. De cop, tot és massa a prop i et falten moltes coses a fer. Et repeteixes una vegada i una altra que aquest cop serà diferent. Et repeteixes que no et posaràs nerviosa. Et repeteixes que aquest cop passaràs de tot. Al cap i a la fi, la millor vegada de totes va ser quan vas passar de tot.

Però no. Qui sigui que et va donar el cervell que tens, et va posar a dins un xip (o una neurona o el que sigui) que controla tot el que fas. Una cosa a dins del cervell que fa que siguis una persona massa exigent amb tu mateixa. I malgrat que saps que hauries d'haver fet moltes més coses, no les has fet. I ara el sentiment de no haver-les fet es barreja amb el sentiment de nervis. O estàs nerviosa perquè saps que hauries pogut fer moltes més coses? No, realment si haguessis fet moltes més coses, ara encara estaries més nerviosa.

Tornes a repassar on has d'anar. T'enfades amb tu mateixa. I aleshores arriba algú i et diu que ja et portarà fins on has d'anar. D'una banda ho agraeixes. Sempre vas sola, i una mica de companyia a vegades va bé. Però de l'altra, sempre has sigut independent i saps que no et costarà agafar un tren i dos autobusos per arribar al teu destí. Potser trigaràs més del que hauries de trigar, però al final arribaràs.

Maleeixes estar a dos autobusos de distància d'on voldries estar. Te les havies promés molt felices.
"No me n'emportaré el portàtil". Ara te'n penedeixes. Saps que l'hauries d'haver portat. Saps que hauries d'haver portat coses per treballar.
"Me n'aniré a un dels meus llocs preferits". Ara ho veus més negre. Tindràs poc temps i els dos autobusos et maten. Per què has hagut d'anar a parar al cul del món?
"Me n'emportaré dos llibres per llegir". Sí, però, tindràs temps?
"No em connectaré a internet i donaré vacances a l'estranya". Ejem... Que deia què?
"Per una vegada m'oblidaré de tot i aniré a passar-m'ho bé". Que deia què? Amb aquesta sensació a la panxa de nervis, impossible.
"No m'importa". M'importa.
"Descansaré". Sí, i què més?

Els nervis se'm mengen per dins.

De cop busques una cosa. Saps que fa temps la vas posar en un lloc d'aquells en els que deies "si la poso aquí, segur que me'n recordo". Però ara no saps on la vas posar. Penses. Busques. Nervis. Penses. Busques. Preguntes a la mama... que sap on és.

Nervis per saber a qui em trobaré. Nervis per saber què faré. Nervis per encara no sé ben bé què. Nervis. Nervis. Nervis.

Fa temps que llegeixo el que escriu. Mai li he deixat cap comentari. Almenys que jo recordi. Potser fa molt temps en vaig deixar algun, però diria que no.

M'agrada llegir el que escriu. D'una manera o una altra em recorda a mi fa un temps. No sempre. Només a vegades. Però m'agrada llegir-ho i reconèixer-me a mi mateixa en les seves paraules.

De fet, la major part de les vegades llegeixo el que escriu i veig que és l'oposat a mi. Però, de cop, un dia em surt amb alguna cosa que em diu que és exactament com jo.

Ara ja fa uns dies que va escriure el post que acabo de llegir. Com que no tinc internet com si estigués a casa (i a més estic de "vacances") ho acabo de llegir ara. No, no posaré cap enllaç al post. Dubto que es passi mai per aquí, i així és millor. Millor per aquesta persona, vull dir.

Mentre anava llegint el post, anava pensant que tot el que llegia ho podria haver escrit jo. Ho podria haver escrit fa uns anys. Però, el pitjor de tot, és que ho podria haver escrit ara. No, això no és el pitjor de tot. El pitjor de tot és que, d'una forma o una altra, tot el que s'explicava en aquell post jo també ho he escrit aquí. D'una forma diferent. D'una forma no tan clara. Però, al cap i a la fi, el que deia era el mateix. Amb la diferència que tinc uns quants anys més.

He estat a punt de deixar-hi un comentari. Però no ho he fet. Estic segura que aquesta persona d'aquí a uns anys no escriuria un post com aquest, perquè no li caldrà. Veure que algú més gran es troba en la mateixa situació (i s'hi trobava quan tenia la seva edat) no ha de ser bo. Almenys jo no ho hagués volgut sentir. O potser sí, no ho sé pas.

Torno a llegir el post i cada cop em veig més reflexada en el que diu. I m'enfado amb mi mateixa per ser així. De la mateixa manera que aquesta persona també s'enfada amb ella mateixa per ser així.

M'agrada llegir el que escriu. Simplement, perquè em sento reflexada en el que diu. Però em quedo en l'anonimat.

Llegint el post inevitablement he pensat en l'estranya. És probable que hi hagi algú a l'altra banda que quan llegeixi aquest blog es trobi en la mateixa situació que jo quan llegeixo l'altre blog. No ho sé, aquella sensació de llegir i pensar que tu també t'hi trobes. Però simplement només llegir, quedar-se a l'anonimat, des de la distància, des de darrere d'una pantalla. Ai, és difícil d'explicar.

5 anys

Si fa cinc anys algú m'hagués agafat per banda i m'hagués dit que ara la meva vida seria com és, no l'hagués cregut. Per moltes coses. Hagués dit: "Au va, home!" o alguna cosa per l'estil.

Si fa deu anys algú m'hagués agafat per banda i m'hagués dit que ara la meva vida seria com és, li hagués dit que se n'anés a prendre el pèl a algú altre i que no tenia raó. Per la majoria de coses, m'hagués deprimit bastant. Per alguna, basada una mica en la bona sort, m'hagués alegrat, tot i que suposo que el sentiment general seria de depressió. És clar que la bona sort s'ha de buscar, però a vegades arriba sense que t'ho esperis.

L'altre dia em vaig passar per l'entitat bancària on hi tinc els diners. Resulta que feia dos mesos que se m'havia caducat la tarjeta de crèdit i jo ni me n'havia adonat. Com que últimament només visc de les classes particulars, que ja em donen per tot el que necessito (que bàsicament es redueix a gasolina i abonaments de transport públic) ni me n'havia adonat.

Però com que a l'entitat bancària consideren que tinc massa diners allà ficats, em van fer entrar a una sala a veure el director de l'oficina, que em va estar parlant de posar els diners en algun fons d'inversió o alguna altra cosa. No em va parlar de massa coses, i el que em va recomanar va ser un fons d'inversió a cinc anys (bé, de fet, a cinc anys i un dia, que sembla una condemna més que un fons d'inversió). Es veu que si ho fas a més de cinc anys t'estalvies de pagar no sé quants impostos.

"Ets jove", em va dir. "Encara que et pensis que cinc anys són molts, en realitat passen de seguida i podràs guanyar x diners" (quantitat que no recordo, però que no era petita).

Aleshores al meu cap hi va sonar una alarma. Cinc anys? No, cinc anys impossible! Jo abans de cinc anys hauré marxat de casa i... I què? Si m'haguessin ofert això fa cinc anys, hagués dit que no, perquè hagués pensat que cinc anys eren molt de temps i en els propers cinc anys jo segur que marxaria de casa, i que necessitaria els diners per alguna cosa. Al cap i a la fi, no es tracta de seguir estalviant tota la vida perquè els diners es quedin al banc.

No, no penso posar els diners a un plaç tan llarg. De fet, alguna cosa dintre meu em diu que en aquests cinc anys els necessitaré per alguna cosa. És clar que ara tinc més clar que fa cinc anys que és molt probable que dintre de cinc anys segueixi com ara. Suposo que d'aquí a cinc anys em diré "doncs mira, ja ho podries haver acceptat, perquè al cap i a la fi, tampoc n'has fet res". Però em nego a pensar que d'aquí a cinc anys continuaré com ara.



Per què no marxes ara de casa? Sé que algú ho pensarà. Potser algú ho diria. Potser algú ho pensaria i no s'atreviria a dir-ho. Al cap i a la fi, si m'han ofert alguna cosa, és que tinc diners per anar vivint. No, tampoc són tants diners. Però, malgrat que amb els diners que guanyo ara no en tindria prou per viure sola, amb els diners que tinc estalviats podria viure una bona temporada.

Té a veure una mica amb els últims posts. Algú em va dir fa poc que la meva vida no estava muntada per anar-me'n a viure sola. Algú que no en sap de la missa la meitat.

Què faria si visqués sola? Doncs realment, faria exactament el mateix que ara, només que no tindria a ningú amb qui parlar quan estigués a casa. Em passaria el dia sola. Tornaria a casa i en comptes de trobar-me algú que em digués hola, estaria sola.

D'alguna manera he de ser jo la que busco la soledat. La resta de la gent no està tan sola (i ara que ningú em vingui que és perquè no ho veig, perquè primer s'hauria de conèixer la meva situació i després parlar). Però, si sóc jo la que busca la soledat, per què aleshores no m'agrada en què s'ha convertit la meva vida?

Per què sovint em sento petita, com si realment visqués la vida d'una persona de 15 anys? Perquè, realment visc com si tingués 15 anys?

En fi, una altra tarda de diumenge. Diferent que les anteriors. Però he acabat allà mateix. O potser no? No havia de fer vacances, jo?

Perruqueria

Definitivament, no m'agrada anar a la perruqueria. I no pas perquè la perruquera em caigui malament, que dintre de tot em cau bastant bé. Però, no sé, tanta dona ficada en un mateix lloc em fa pànic.

L'últim cop que em vaig ficar en una perruqueria, vaig arribar i érem quatre clientes i quatre perruqueres (i quaranta revistes del cor, d'aquelles que no em miro mai, perquè igualment no coneixo a ningú, cosa que fa que quan hi torno encara conegui a menys gent).

I què fan vuit dones juntes en una sala petita? Elles no ho sé, però jo ja he après a emportar-me'n un llibre. Puc llegir o no puc llegir, però almenys amb el llibre no em comencen a preguntar coses ni a explicar xafarderies. Ni m'ensenyen tal revista on hi ha algú que no conec que s'ha embolicat amb algú que encara conec menys.

La perruquera em va perseguir durant molt de temps perquè em fes metxes. I ja sabia el que es feia, la dona! Perquè, és clar, si no t'hi fas res, pots estar temps i temps sense anar-hi. Però a la que et fas alguna cosa... Cada dos per tres tinc a ma mare dient-me: "I no hauries d'anar a la perruqueria?" Amb la gràcia que em fa anar-hi...

T'asseus en una cadira, i mentre la perruquera et va posant una cosa d'un color lila (sí, al final crec que vaig descobrir d'on sortia el lila! Si diu que les metxes són vermelles, però allò té color lila, és normal que s'acabi tornant lila!) la perruquera et pregunta que si et tallaràs els cabells. I tu penses: "Quant de temps fa que no hi vinc? Vaig venir a l'estiu? Ara ja serà aviat Nadal (almenys a la il.luminació dels carrers). Va, li deixarem que em talli les puntes". I contestes, innocentment: "Sí, però només les puntes". I recalques el "NOMÉS", perquè ja saps que a la majoria de perruqueres els encanta tallar els cabells.

Et deixa amb el cap ple de coses liles i tu et quedes llegint el llibre. La dona del costat se't mira amb cara estranya. Sí, llegeixo un llibre, i què?

Entren més clientes. Més dones. Comences a sentir com critiquen a no sé qui d'una revista. Va, ja s'ho faran. Tu estàs llegint una història molt interessant sobre viatges en el temps i una persona que va al futur i es troba la terra devastada. Això és molt més interessant que comentar que si vés a saber qui s'ha fet la cirurgia estètica.

Després et renten el cap. És per l'únic que val la pena anar-hi. Et fan uns massatges al cap que com tinguis una mica de son et quedes adormida allà mateix. Realment, no m'importaria que m'ho fessin més sovint. És clar que si el preu és haver d'anar a la perruqueria, doncs em sembla que passo.

Un cop t'han rentat el cap, apareix la perruquera amb unes tisores. I tu li tornes a dir: "Només les puntes". T'agrada la mida que tenen ara els teus cabells. No vols que te'ls talli molt. Només una mica i perquè et fa vergonya que fa gairebé mig any que no hi apareixes.

Mentre talla no t'adones del que fa. Sembla que no talli massa. Penses "bé, aquest cop anem bé". Però... però de cop baixes la vista i veus un cabell tallat que fa més de 10 centímetres. Interiorment comences a bullir i penses "però si jo li he dit que NOMES les puntes!" Però, és clar, ja no hi ha res a fer. El cabell tallat ja no es pot tornar a enganxar. I mires amb resignació com aquella dona continua tallant flocs de cabells de 10 centímetres de llarg.

Però encara no s'ha acabat l'agonia. Després de tallar ve l'assecador. Odio l'assecador. Si no m'equivoco, ma mare en té un a casa, però ni sé on és ni l'he fet servir mai. No m'agrada. Jo em dutxo, em pentino els cabells, i ja s'assecaran com vulguin. Que se'n van cap a on els dóna la gana? Doncs, realment, m'és igual.

Fa un temps vaig aconseguir marxar de la perruqueria sense que m'assequessin els cabells. Les dones grans que hi havia per allà (per què les clientes sempre acostumen a ser dones grans?) se'm miraven amb unes cares... Però això va passar i ara me'ls deixo assecar. Això sí, no em deixo posar cap mena de potingue dels que hi solen posar.

Una bona estona després surts de la perruqueria. Com que feia tant que no hi anaves, hi has entrat morena. I en volies sortir morena. Però, per variar, a la perruquera se li n'ha anat la mà. I ja no ets morena. Bé, de fet sí que ets morena, però els teus cabells ja no són marrons. Són una mica una barreja de no sé quants colors. Hi has entrat que eres tu i n'has sortit amb un assecat de perruqueria que el primer que faries quan arribessis a casa seria agafar els cabells i tornar-te'ls a rentar. I, el pitjor de tot, ara els cabells fan mig pam menys. Descobreixes que ja no te'ls pots posar a darrere l'orella, i a sobre ara estan ben assecats, que quan s'assequin per sí sols encara seran més curts.

I aleshores penses: "Segur que no hi torno fins a l'estiu, com a mínim". Tot dependrà, però, de la insistència de la teva mare.

Per cert, i tot i que no hi té res a veure, però ja que sóc aquí, quins records els lemmings! Gairebé el primer joc d'ordenador al que vaig jugar. I com m'agradava (i em segueix agradant!).

És difícil

No volia que l'últim post es quedés aquí com al primer post que es veiés durant més d'una setmana. Hauria de tenir algun post guardat a la màniga per situacions com aquestes. Algun post com a esborrany per poder posar. Ara només tinc un post com a esborrany. Un post que té un mes i mig aproximadament, però s'ha d'acabar i tampoc en tinc ganes. També tinc un post pendent. Però ara tampoc és el moment. Si algú vol, però, pot llegir de què anirà el post, el dia que l'escrigui. I també he deixat una història a mig explicar. De fet, gairebé ni l'he començat. Però tot al seu temps.

Voldria ser capaç d'escriure alguna altra cosa, però és difícil. A més, ara de cop les il.lusions semblen molt llunyanes. Sé que no n'hi haurà cap que es compleixi, però al cap i a la fi, ara m'és ben igual. De fet, a qui li importen aquestes il.lusions?

Hi ha més coses difícils. És difícil donar la cara. No sé, després de l'últim post (i algun de semblant) es fa una mica difícil posar-se a parlar amb algú que ho hagi llegit. De fet, se'm fa una mica difícil parlar amb algú que hagi llegit tot això. No ho sé, jo sempre tan callada, sense dir el que penso, se'm fa difícil mirar a la cara a algú que hagi llegit tot això. No, no és que no vulgui. Sinó que em cohibeix una mica. Sí, jo, la que fa poc deia a algú que no havia de tenir vergonya. Però em conec. I em cohibeixo. I acabo callada com no sé què. I no em faré enrera (de veritat te'n dec tants? ;-) ) Ja "parlarem" quan torni. Però m'alegro que t'anés tan bé!

Apa, bon aqüeducte (altrament dit santa setmana) a tothom!