5 anys

Si fa cinc anys algú m'hagués agafat per banda i m'hagués dit que ara la meva vida seria com és, no l'hagués cregut. Per moltes coses. Hagués dit: "Au va, home!" o alguna cosa per l'estil.

Si fa deu anys algú m'hagués agafat per banda i m'hagués dit que ara la meva vida seria com és, li hagués dit que se n'anés a prendre el pèl a algú altre i que no tenia raó. Per la majoria de coses, m'hagués deprimit bastant. Per alguna, basada una mica en la bona sort, m'hagués alegrat, tot i que suposo que el sentiment general seria de depressió. És clar que la bona sort s'ha de buscar, però a vegades arriba sense que t'ho esperis.

L'altre dia em vaig passar per l'entitat bancària on hi tinc els diners. Resulta que feia dos mesos que se m'havia caducat la tarjeta de crèdit i jo ni me n'havia adonat. Com que últimament només visc de les classes particulars, que ja em donen per tot el que necessito (que bàsicament es redueix a gasolina i abonaments de transport públic) ni me n'havia adonat.

Però com que a l'entitat bancària consideren que tinc massa diners allà ficats, em van fer entrar a una sala a veure el director de l'oficina, que em va estar parlant de posar els diners en algun fons d'inversió o alguna altra cosa. No em va parlar de massa coses, i el que em va recomanar va ser un fons d'inversió a cinc anys (bé, de fet, a cinc anys i un dia, que sembla una condemna més que un fons d'inversió). Es veu que si ho fas a més de cinc anys t'estalvies de pagar no sé quants impostos.

"Ets jove", em va dir. "Encara que et pensis que cinc anys són molts, en realitat passen de seguida i podràs guanyar x diners" (quantitat que no recordo, però que no era petita).

Aleshores al meu cap hi va sonar una alarma. Cinc anys? No, cinc anys impossible! Jo abans de cinc anys hauré marxat de casa i... I què? Si m'haguessin ofert això fa cinc anys, hagués dit que no, perquè hagués pensat que cinc anys eren molt de temps i en els propers cinc anys jo segur que marxaria de casa, i que necessitaria els diners per alguna cosa. Al cap i a la fi, no es tracta de seguir estalviant tota la vida perquè els diners es quedin al banc.

No, no penso posar els diners a un plaç tan llarg. De fet, alguna cosa dintre meu em diu que en aquests cinc anys els necessitaré per alguna cosa. És clar que ara tinc més clar que fa cinc anys que és molt probable que dintre de cinc anys segueixi com ara. Suposo que d'aquí a cinc anys em diré "doncs mira, ja ho podries haver acceptat, perquè al cap i a la fi, tampoc n'has fet res". Però em nego a pensar que d'aquí a cinc anys continuaré com ara.



Per què no marxes ara de casa? Sé que algú ho pensarà. Potser algú ho diria. Potser algú ho pensaria i no s'atreviria a dir-ho. Al cap i a la fi, si m'han ofert alguna cosa, és que tinc diners per anar vivint. No, tampoc són tants diners. Però, malgrat que amb els diners que guanyo ara no en tindria prou per viure sola, amb els diners que tinc estalviats podria viure una bona temporada.

Té a veure una mica amb els últims posts. Algú em va dir fa poc que la meva vida no estava muntada per anar-me'n a viure sola. Algú que no en sap de la missa la meitat.

Què faria si visqués sola? Doncs realment, faria exactament el mateix que ara, només que no tindria a ningú amb qui parlar quan estigués a casa. Em passaria el dia sola. Tornaria a casa i en comptes de trobar-me algú que em digués hola, estaria sola.

D'alguna manera he de ser jo la que busco la soledat. La resta de la gent no està tan sola (i ara que ningú em vingui que és perquè no ho veig, perquè primer s'hauria de conèixer la meva situació i després parlar). Però, si sóc jo la que busca la soledat, per què aleshores no m'agrada en què s'ha convertit la meva vida?

Per què sovint em sento petita, com si realment visqués la vida d'una persona de 15 anys? Perquè, realment visc com si tingués 15 anys?

En fi, una altra tarda de diumenge. Diferent que les anteriors. Però he acabat allà mateix. O potser no? No havia de fer vacances, jo?

Perruqueria

Definitivament, no m'agrada anar a la perruqueria. I no pas perquè la perruquera em caigui malament, que dintre de tot em cau bastant bé. Però, no sé, tanta dona ficada en un mateix lloc em fa pànic.

L'últim cop que em vaig ficar en una perruqueria, vaig arribar i érem quatre clientes i quatre perruqueres (i quaranta revistes del cor, d'aquelles que no em miro mai, perquè igualment no coneixo a ningú, cosa que fa que quan hi torno encara conegui a menys gent).

I què fan vuit dones juntes en una sala petita? Elles no ho sé, però jo ja he après a emportar-me'n un llibre. Puc llegir o no puc llegir, però almenys amb el llibre no em comencen a preguntar coses ni a explicar xafarderies. Ni m'ensenyen tal revista on hi ha algú que no conec que s'ha embolicat amb algú que encara conec menys.

La perruquera em va perseguir durant molt de temps perquè em fes metxes. I ja sabia el que es feia, la dona! Perquè, és clar, si no t'hi fas res, pots estar temps i temps sense anar-hi. Però a la que et fas alguna cosa... Cada dos per tres tinc a ma mare dient-me: "I no hauries d'anar a la perruqueria?" Amb la gràcia que em fa anar-hi...

T'asseus en una cadira, i mentre la perruquera et va posant una cosa d'un color lila (sí, al final crec que vaig descobrir d'on sortia el lila! Si diu que les metxes són vermelles, però allò té color lila, és normal que s'acabi tornant lila!) la perruquera et pregunta que si et tallaràs els cabells. I tu penses: "Quant de temps fa que no hi vinc? Vaig venir a l'estiu? Ara ja serà aviat Nadal (almenys a la il.luminació dels carrers). Va, li deixarem que em talli les puntes". I contestes, innocentment: "Sí, però només les puntes". I recalques el "NOMÉS", perquè ja saps que a la majoria de perruqueres els encanta tallar els cabells.

Et deixa amb el cap ple de coses liles i tu et quedes llegint el llibre. La dona del costat se't mira amb cara estranya. Sí, llegeixo un llibre, i què?

Entren més clientes. Més dones. Comences a sentir com critiquen a no sé qui d'una revista. Va, ja s'ho faran. Tu estàs llegint una història molt interessant sobre viatges en el temps i una persona que va al futur i es troba la terra devastada. Això és molt més interessant que comentar que si vés a saber qui s'ha fet la cirurgia estètica.

Després et renten el cap. És per l'únic que val la pena anar-hi. Et fan uns massatges al cap que com tinguis una mica de son et quedes adormida allà mateix. Realment, no m'importaria que m'ho fessin més sovint. És clar que si el preu és haver d'anar a la perruqueria, doncs em sembla que passo.

Un cop t'han rentat el cap, apareix la perruquera amb unes tisores. I tu li tornes a dir: "Només les puntes". T'agrada la mida que tenen ara els teus cabells. No vols que te'ls talli molt. Només una mica i perquè et fa vergonya que fa gairebé mig any que no hi apareixes.

Mentre talla no t'adones del que fa. Sembla que no talli massa. Penses "bé, aquest cop anem bé". Però... però de cop baixes la vista i veus un cabell tallat que fa més de 10 centímetres. Interiorment comences a bullir i penses "però si jo li he dit que NOMES les puntes!" Però, és clar, ja no hi ha res a fer. El cabell tallat ja no es pot tornar a enganxar. I mires amb resignació com aquella dona continua tallant flocs de cabells de 10 centímetres de llarg.

Però encara no s'ha acabat l'agonia. Després de tallar ve l'assecador. Odio l'assecador. Si no m'equivoco, ma mare en té un a casa, però ni sé on és ni l'he fet servir mai. No m'agrada. Jo em dutxo, em pentino els cabells, i ja s'assecaran com vulguin. Que se'n van cap a on els dóna la gana? Doncs, realment, m'és igual.

Fa un temps vaig aconseguir marxar de la perruqueria sense que m'assequessin els cabells. Les dones grans que hi havia per allà (per què les clientes sempre acostumen a ser dones grans?) se'm miraven amb unes cares... Però això va passar i ara me'ls deixo assecar. Això sí, no em deixo posar cap mena de potingue dels que hi solen posar.

Una bona estona després surts de la perruqueria. Com que feia tant que no hi anaves, hi has entrat morena. I en volies sortir morena. Però, per variar, a la perruquera se li n'ha anat la mà. I ja no ets morena. Bé, de fet sí que ets morena, però els teus cabells ja no són marrons. Són una mica una barreja de no sé quants colors. Hi has entrat que eres tu i n'has sortit amb un assecat de perruqueria que el primer que faries quan arribessis a casa seria agafar els cabells i tornar-te'ls a rentar. I, el pitjor de tot, ara els cabells fan mig pam menys. Descobreixes que ja no te'ls pots posar a darrere l'orella, i a sobre ara estan ben assecats, que quan s'assequin per sí sols encara seran més curts.

I aleshores penses: "Segur que no hi torno fins a l'estiu, com a mínim". Tot dependrà, però, de la insistència de la teva mare.

Per cert, i tot i que no hi té res a veure, però ja que sóc aquí, quins records els lemmings! Gairebé el primer joc d'ordenador al que vaig jugar. I com m'agradava (i em segueix agradant!).

És difícil

No volia que l'últim post es quedés aquí com al primer post que es veiés durant més d'una setmana. Hauria de tenir algun post guardat a la màniga per situacions com aquestes. Algun post com a esborrany per poder posar. Ara només tinc un post com a esborrany. Un post que té un mes i mig aproximadament, però s'ha d'acabar i tampoc en tinc ganes. També tinc un post pendent. Però ara tampoc és el moment. Si algú vol, però, pot llegir de què anirà el post, el dia que l'escrigui. I també he deixat una història a mig explicar. De fet, gairebé ni l'he començat. Però tot al seu temps.

Voldria ser capaç d'escriure alguna altra cosa, però és difícil. A més, ara de cop les il.lusions semblen molt llunyanes. Sé que no n'hi haurà cap que es compleixi, però al cap i a la fi, ara m'és ben igual. De fet, a qui li importen aquestes il.lusions?

Hi ha més coses difícils. És difícil donar la cara. No sé, després de l'últim post (i algun de semblant) es fa una mica difícil posar-se a parlar amb algú que ho hagi llegit. De fet, se'm fa una mica difícil parlar amb algú que hagi llegit tot això. No ho sé, jo sempre tan callada, sense dir el que penso, se'm fa difícil mirar a la cara a algú que hagi llegit tot això. No, no és que no vulgui. Sinó que em cohibeix una mica. Sí, jo, la que fa poc deia a algú que no havia de tenir vergonya. Però em conec. I em cohibeixo. I acabo callada com no sé què. I no em faré enrera (de veritat te'n dec tants? ;-) ) Ja "parlarem" quan torni. Però m'alegro que t'anés tan bé!

Apa, bon aqüeducte (altrament dit santa setmana) a tothom!

Fa dues hores que escolto la mateixa cançó. Un cop darrere l'altre. Quan s'acaba, la torno a posar. I em dóna la impressió que estaré així molta estona més.

Per què aquesta cançó? No en tinc ni idea. L'he trobat. L'he escoltat un cop. Quan s'ha acabat, he tingut ganes de tornar-la a escoltar. I quan s'ha tornat a acabar, he tingut ganes de tornar-la a escoltar. I així fins ara, que he mirat el rellotge i he vist que ja fa dues hores que estic així. En dues hores deu haver sonat unes trenta o trenta-cinc vegades. Potser més.

La veritat és que em mereixo el costipat que tinc. Una pulmonia és el que hauria d'haver agafat. Ara vindrà algun anònim i em dirà que he d'anar al psiquiatre, però m'és igual. Divendres passat plovia. Jo ja estava mig tocada. I què se'm va ocórrer de fer? Doncs anar a caminar sota la pluja pel barri vell. Als cinc minuts ja estava xopa de dalt a baix. Vaig estar-me gairebé una hora donant volts. El dissabte gairebé no m'aguantava dreta, i la veritat ja m'ho hauria d'haver imaginat.

El principal problema va ser que no vaig trobar el que buscava. Bé, de fet sí que ho vaig trobar. Vaig trobar soledat. Però no em va ajudar el més mínim. Volia soledat, però quan vaig veure la quantitat de soledat que envolta la meva vida vaig voler fugir. Però, com es fuig de la soledat?

Vaig tenir el mòbil a la mà, a punt de trucar a algú a qui no hauria de trucar. Entre altres coses, només aconseguiria que m'expliqués les seves penes i ni tan sols em deixaria ni dir hola. Es posaria a parlar de la seva vida, continuaria parlant de la seva vida, i acabaria parlant de la seva vida, sense importar-li ni un sol moment res del que jo pogués dir. I si de cas respirés un moment, deixés de parlar i jo tingués ocasió de dir alguna cosa, simplement diria alguna cosa per fer-me veure que jo no sóc res, que no sé res i que no serveixo per res. I, francament, dubto que això sigui el que necessito.

No sé què és pitjor: si la sensació de soledat o la sensació de saber que em puc arribar a sentir tan sola que fins i tot podria trucar a qui no he de trucar.

Vacances :-)

La setmana que ve me’n vaig de vacances :-) i el meu cap ja només pensa en això. Ja no hi ha forma de concentrar-me en res més.

La veritat és que aquest cop me les mereixo, que porto uns mesos que només faig que anar d’una feina a una altra.

No me’n vaig massa lluny. La veritat és que me’n vaig molt a prop. I, de fet, tampoc són ben bé unes vacances. Però per mi seran com unes vacances, deixar-ho tot per una setmaneta.

Fins i tot li donaré una setmaneta de festa al portàtil. Després de més d’un any i mig d’acompanyar-me allà on he anat, el deixaré a casa i es quedarà una setmana sense que ningú el faci servir absolutament per res. Pobret, quan torni estarà el pobre ben avorrit.

Avui no seria el dia d’escriure aquest post, però com ja he dit, el meu cap només pensa en això. I entre això i que el refredat que tinc m’estima moltíssim, no estic massa per fer res de profit, tot i que ho intento.

Aquestes vacances, però, em porten algun que altre dilema. Ja ho he dit, no vaig lluny. De fet, vaig més a prop del que es podria pensar, malgrat que em sembla recordar que precisament a aquest lloc no hi he estat mai (que ja té delicte, la cosa). A prop de gent que conec i que no veig gaire sovint. Els dic que hi vaig? No els ho dic? Si ho dic, sembla que creo una espècie d’obligació de venir-me a veure o d’anar jo a veure algú. I no tinc ganes d’obligar a ningú que no em vulgui veure a quedar amb mi. Però, d’altra banda, hi vaig sola, i ja preveig que estaré bastant sola i avorrida. Aquella previsió que dóna l’experiència. Així que agrairia totes les visites que pogués tenir. També sé que si no dic res i algú que viu a prop se n’entera em dirà que per què no li he dit que hi anava. Però, no vull obligar a ningú... i ja l’hem liat, ja estic sense saber què fer.

De totes formes, tothom que em coneix, si vol, pot saber on seré sense preguntar-m’ho. Així que tinc la consciència tranquil.la. Si algú em vol trobar, ja sap on trobar-me. I si no em vol trobar, no em trobarà ni que li digui on sóc.

Sé què m’emportaré. Una càmera de fotos. No, no me n’emportaré el portàtil. Sé que podré resistir la temptació i no fer més de 100 fotos en una setmana. No, no penso agafar el portàtil. També me n’emportaré el llibre que estic llegint i dos més. Així m’evito estones d’avorriment. Sabates còmodes per anar un dia a un dels meus llocs preferits, que no queda massa lluny d’on vaig. I llapis i paper per escriure les idees que em puguin venir durant aquest temps. Però només per escriure-les i ja hi pensaré algun altre dia, que estaré de vacances.

Una setmaneta de vacances per agafar aire per les dues últimes setmanes abans de les festes de Nadal. No, encara no me’n vaig. Però quan torni, tan pot ser que vingui carregada d’un munt d’idees com sense cap idea. Avorrida de no haver fet res o contenta d’haver fet molt. En fi, ja ho explicaré. O no.

Una postal

Fa una estoneta que he arribat a casa. A sobre la taula m'hi esperava un regalet. Sí, sí, una postal que m'ha fet molta il.lusió.

Estava girada, de la part que pots llegir la lletra. No m'ha calgut acostar-m'hi per saber de qui era. Només per veure l'aspecte general de la lletra ja ho he sabut. Una lletra que només he vist en dues o tres postals, però que coneixeria a qualsevol lloc. És curiós, però aquesta lletra és inconfusible, però si veiés a la persona que ho ha escrit pel carrer, no la reconeixeria, perquè no li he vist mai la cara.

M'ha fet il.lusió que se n'anés de vacances per cel.lebrar una cosa i que pensés en mi, ni que fos els cinc minuts que li pot portar entre comprar la postal, escriure-la i tirar-la a una bústia.

No és aquesta, però, la única cosa que m'ha fet gràcia de la postal. No fa massa, vaig estar fent un puzzle d'una catedral. Un puzzle amb blanc i negre. I, precisament, la postal que m'ha enviat és d'aquest lloc. I no és casualitat, és clar. Està bé que la gent es recordi de tu i del que fas. És clar que... és clar que anava a fer un comentari, però millor me'l callo.

En fi, una sorpresa. Una bona sorpresa. Mira que n'és, de fàcil, fer-me feliç!

Una pregunta...

No és tan difícil. Només m'he de posar al davant d'una persona i fer una pregunta. O posar-me a davant d'una pantalla i escriure-la. Però em costa, i molt (i no perquè avui no pugui parlar, precisament).

No em costa preguntar les coses que no sé: per què funciona un aparell, com es fa per fer tal cosa o tal altra, què va passar tal any, qui va ser que va fer què sé què. Això és fàcil. No em sap greu reconèixer que no ho sé, i preguntant poso solució a la meva ignorància (o no, tot depèn de a qui pregunti).

El problema ve quan he de preguntar alguna altra cosa. Bé, no ho he de preguntar, però ho preguntaria. I aleshores no m'atreveixo. Per què? No ho sé, no m'agrada posar-me a la vida dels altres i no sé si a algú altre no li farà gràcia la pregunta.

Sí, ja ho sé, jo no em queixo de que em preguntin. Si vull contestar, contesto. I sinó, em surto per la tangent i llestos. Qualsevol altra persona podria fer el mateix, però em costa moltíssim preguntar.

En aquest sentit, hi ha una persona que em fa molta gràcia. Mai hi he tingut una conversa normal. De cop ve, se m'acosta, i em fa alguna pregunta. Com si portés molt estudiat el que ha de preguntar. Jo contesto. Però no segueix la conversa. Escolta el que li dic i desapareix. Al cap d'uns minuts (que poden ser ben bé mitja hora) torna a aparèixer i em pregunta alguna cosa del que li he contestat abans. Em fa molta gràcia i al mateix temps l'admiro, perquè jo seria incapaç. Jo també sóc una mica lenta de reflexes, i a vegades se m'acudeix alguna pregunta a fer, però ja crec que és massa tard, que la pregunta l'havia d'haver fet quan la conversa anava del tema, o fa dies, o fa setmanes, o fa mesos. I m'agradaria saber la resposta, però ara la pregunta no ve a "cuento" o simplement, em dóna la impressió que m'estic posant a la vida d'algú altre i no m'atreveixo a preguntar.

Sí, ja ho sé, de la mateixa manera que jo puc esquivar les preguntes que no vull contestar, l'altra gent també ho pot fer. I tampoc estic posant en un compromís a ningú, que em refereixo a preguntes innocents. Però, per què em costa tant?