Peques

L'agafo a coll. Li agrada venir a coll. Li agrada que sigui jo la que l'agafo a coll. Crec que és perquè sóc el més semblant físicament a ella que es troba per aquí. El més semblant a la gent que la cuidava quan encara estava a l'orfenat.

Però no tot és igual. També tinc coses que no havia vist abans.

Sovint, quan l'agafo a coll, si no està molt cansada o no té ganes que comenci a fer-li fer volteretes, s'atura i amb el dit m'assenyala al mig del front. Al principi només assenyalava. Ara assenyala i diu "peca".

De seguida, troba la de sobre la cella. Està més amagada, però és més gran que la del front. I llavors ja comença el joc per ella: començar a trobar peques a la meva cara. No és difícil. Té on triar. Comença a assenyalar-me tota la cara. Jo ni tan sols sé si ha trobat alguna peca o assenyala a algun lloc on no tinc peques. I més a l'estiu, que amb el sol sembla que criin.

Després li ensenyo la del canell. La gran del braç. Les petites que tinc per tots els braços.

I cada cop ella es sorprén d'anar trobant peques. Ara ja hauria de saber que jo tinc peques i no hauria de sorprendre's. Però li encanta anar buscant, a veure quantes en troba. És com un joc, un ritual, una manera de divertir-se.

A mi, però, em recorda el que és cada peca. I el sentit que els dono. Hi ha gent a qui no li agraden, però a mi sempre m'han ajudat.

La del front em servia de petita per saber on m'havia de fer la ratlla: just a la vertical d'on tenia la peca.

La gran que està gairebé al colze m'indicava on era l'esquerra a l'estiu. Quan no era tan estiu, me la marcava la mitjana del canell. I a ple hivern, distingia entre dreta i esquerra per la peca del dit del mig. Fins que vaig aprendre a distingir entre esquerra i dreta sense peques.

Fins i tot en tinc una que m'indica si vaig massa escotada o no: està al límit entre el que seria políticament correcte i el que no. Si es veu, és que l'escot està massa avall (de fet, no es veu mai).

Avui ha fet sol. He passat una estona a fora. Això significa que en els propers dies la meva cara s'enfosquirà. I no perquè em posi morena (cosa impossible, amb la meva pell), ni perquè em cremi (cosa que espero que no passi, creuo els dits), sinó perquè quedarà plagada de peques.

Dilluns, al migdia:

- Ei, Estranya, me'n vaig.
- D'acord. Quan tornes?
- Demà.
- Al matí o a la tarda?
- Vindré a dinar.
- Perfecte, així dinarem juntes.

Dimarts, a 3/4 de 2:

Encara no ha arribat. Que arribi ja! Estic farta de passar-me tot el dia aquí sola. Porto dos dies igual, i al final em tornaré majara.

13:55:

Coi, si que tarda.

14:10:

Deu estar a punt d'arribar. Bé, jo me'n vaig a dinar, a veure si apareix algú.

14:12:

No hi ha ningú. Tinc dues opcions: una noia que ni tan sols sé com es diu, però que sempre ens diem hola quan ens creuem pels passadissos està en una taula. Però està molt junteta amb un noi. Millor no. A l'altre lloc on puc anar hi ha dos homes parlant en anglès. En fi, em poso a l'altra punta de taula.

14:15:

Els guiris marxen. Em quedo sola.

14:17:

Arriba una dona. No l'havia vist en ma vida. S'asseu a la taula, on hi havia els guiris. Ens diem hola i cadacuna mira el seu plat, sense dir res.

14:20:

Apareix un que també el tinc vist dels passadissos. Tampoc sé com es diu. Veu el panorama. S'asseu. Als 10 segons s'aixeca fent veure que se li ha oblidat alguna cosa. Almenys jo, ja no el torno a veure més.

14:22:

Ja he dinat. Com que no puc xerrar amb ningú, me'n torno a treballar.

A mitja tarda:

Al final, la noia que em va dir que avui vindria a dinar no ha aparegut ni al matí ni a la tarda. A les 6 agafo els trastos i me'n torno a casa. M'he passat unes quantes hores a la feina i només he creuat un "hola" amb la dona del dinar.

Arribo a casa. Em trobo l'alarma posada. No hi ha ningú.

Patètic.

Crec que m'hauré de replantejar alguna cosa. Al final perderé la facultat de parlar per falta de pràctica!

Temptació

Està a tocar. Miro. I si...?

No, val més que no.

Si, ja ho sé. Però, i si...?

Massa fàcil. Val més que no ho facis.

M'ho torno a mirar. Ho agafo. Puc fer-ho. Començo.

No, no ho facis. El deixo. Lluny, molt lluny. Pensa en una altra cosa.

D'acord, penso en una altra cosa. Però estaria bé, no? I si...?

Que no!

Però tampoc és greu. Només una miqueta... només per provar.

Ja ho provaràs.

Sí, però estic impacient.

Val més que no. Ara estàs impacient, però ja se't passarà.

Ja, però tampoc faria cap mal, no?

Tampoc et farà mal esperar.

Mmmm... No ho sé, m'ho pensaré. Perquè si...

Deixa la temptació lluny. Així no hi pensaràs.

Mmmm... Ho provaré.

No m'agrada l'estiu. M'encanta l'hivern. Però avui plou. Fa un cel d'hivern, però fa calor d'estiu. El pitjor que pot passar. A més, estic sola a casa. M'he passat tot el matí sola, sense parlar amb ningú en tot el matí. He arribat a casa i he tingut companyia a l'hora de dinar, durant uns 20 minuts. Llavors la gent se n'ha anat i m'he tornat a quedar sola. Estic cansada. Tinc calor. Aquest matí he fet tard, tot i que ningú se n'ha adonat, perquè estava sola. M'he passat tot el matí deambulant, però tampoc se n'ha adonat ningú, perquè estava sola. Ara hauria d'estar fent feina. Però tampoc ningú s'adonarà que no la faig. Perquè estic ben sola. Ja la faré al vespre, total, tampoc hi ha diferència.

No només estic sola físicament tot el dia. També ho estic mentalment, per dir-ho d'alguna manera. A vegades em pregunto on és el problema.

Serà que tinc molt mal caràcter? Doncs sí, no me n'amago, tinc mal caràcter, però sóc inofensiva. Quan m'enfado, el màxim que puc arribar a fer és ignorar a qui m'ha fet enfadar. I se'm passa si m'expliquen un acudit (no cal que sigui massa bo, pot ser una parida de les dolentes, que a mi tot em fa gràcia).

Serà que sóc esquerpa? Sí, de fet ho sóc. Però no crec que sigui tan greu. No suporto que depèn qui s'agafi certes confiances i comenci a tocar-me el braç descaradament i a cada moment. Sí, ja ho sé. Però no em passa tampoc amb tothom.

Serà que sóc massa vergonyosa? Potser sí. Però quan agafo confiança, després parlo. I massa, que parlo. Això sí, em costa mirar a la gent als ulls, sobretot quan no els conec prou. Sempre aparto la mirada. No sé per què. Tot i que potser és millor. Perquè ahir em va donar per mirar als ulls a una persona que estava parlant amb mi i que acabava de conèixer, i vaig comprovar que ell tampoc em mirava els ulls. La mirada estava clavada descaradament una mica més avall (i molt descaradament).

Serà que...?

En fi, demà serà un altre dia. Segur que surt el sol. I segur que m'hauré oblidat de tot això.

Fa un temps vaig tenir un accident de cotxe. No el que vaig explicar fa uns dies, que només va suposar un bony a la porta del meu cotxe (cosa que em recorda que encara l'he de portar al taller perquè me l'arreglin). Va ser un accident una mica més greu. Bastant més greu. Un d'aquells que solen sortir pel telenotícies, diguent que hi ha hagut tants morts. Només que, en aquella ocasió, els passatgers dels dos cotxes implicats vam tenir molta sort i la persona que es va fer més mal només es va trencar un braç (cosa que sembla gairebé impossible, després de fer unes quantes voltes de campana i anar a parar a l'altra banda de l'autopista, a uns 500 o 600 metres d'on va quedar l'altre cotxe).

Després d'allò, recordo que vaig passar uns mesos que no era jo. M'explico: jo normalment sóc una persona molt tranquil.la, i sovint em fa una mica de mandra passar-me tot el dia de festa, anant aquí i allà, no quedant-me a casa treballant (o intentant treballar). Durant uns mesos, després d'aquell accident, només feia que anar aquí i allà, trucar a gent per quedar, anar a veure un munt de coses que no havia vist... Finalment, les coses van tornar a la normalitat, i vaig continuar essent jo. Però durant aquella època, vaig intentar no perdre'm res, no perdre ni un sol minut. Al cap i a la fi, la vida és curta i en qualsevol moment ho pots perdre tot.

En les últimes setmanes he vist com algunes persones es morien fulminantment. Persones que fa dos mesos estaven bé, i que de cop i volta els troben un càncer i en menys de dos mesos ja els enterren. Algun, fins i tot de la meva edat. Això per no parlar dels accidents.

"La vida és curta, i cal aprofitar totes les oportunitats", em deia una amiga dimecres passat. I tenia raó.

M'he passat els últims dies dient que sí a tot. Que em convides a anar a un lloc? Doncs et dic que sí. La vida és curta, i vés a saber si un altre dia em penediré de no haver-ho fet. Que m'informes de que aneu a un lloc? Espereu-me, que vinc amb vosaltres. Que es fa no sé què? Doncs allà seré.

Però, és clar, aquestes coses mai són del gust de tothom. Avui m'ha sortit un plan per demà (sí, no tenia res a fer, en diumenge, i què?) I de seguida he pensat que sí, que hi anava. Què coi! Si no ho faig, em quedaré a casa fent l'idiota. Li he dit al meu pare. M'ha prohibit que hi anés. La raó? Doncs que demà ve un altre convidat a casa (aviat penjaré un cartell d'hotel a la porta de casa) i no ho sap segur, però és probable que arribi demà a la tarda. I si arriba demà a la tarda i jo vaig a on m'han dit, doncs no em trobarà a casa. No és massa problema, ja que es passarà dues setmanes a casa i ja tindré temps de sobres de veure'l. Però, és clar, no seré a casa quan arribi (encara està per veure si arribarà demà a la tarda o quan).

Jo no he dit res. He pensat que ja em pensaria si hi anava o no.

Al cap d'una estona el meu pare ha tornat a venir on era jo. M'ha dit que fes el que volgués, que si hi volia anar que hi anés, però que creia que no era de bona educació i que la meva obligació era ser aquí quan el convidat arribés. Llavors s'ha mirat el sucre. No hi ha dret. Sempre em fa el mateix: xantatge moral. Tenia el sucre molt alt. Això li passa sempre que alguna cosa li preocupa. O que jo el faig enfadar per alguna cosa. Ja ha deixat molt clar a quan estava de sucre. Massa alt. Com quan vaig deixar la meva primera feina per perseguir un somni, com quan vaig dir que volia anar a Barcelona a estudiar, com quan... com tantes vegades que el decepciono, que sol ser uns 10 cops al dia.

Jo vull marxar demà. No tinc clar que el convidat realment arribi diumenge a la tarda. Em porto bé amb el convidat i sé que a ell no li importarà que jo me'n vagi, si fins i tot se n'alegrarà per mi, que surti i em diverteixi.

Per què em sento tan culpable de voler marxar? Per què sé que, finalment, acabaré sense marxar?

La Sandra té 13 anys. La vaig conèixer ara fa gairebé un any. Aleshores era una nena. L'he anat veient, cada setmana o cada dues setmanes, durant el darrer any. Ha canviat. S'ha fet gran. Ha deixat d'anar amb roba de nena i s'ha començat a posar roba més provocativa. I això que jo només la veig quan està a casa seva, davant de la seva mare, sense cap noi voltant per allà. S'ha fet metxes, s'ha fet un pentinat diferent, més de gran.

Cada cop que veig a la Sandra em recordo que quan jo tenia 13 anys. En el meu cap només hi havia dues coses: estudiar i entrenar. Estudiava molt, treia molt bones notes. Entrenava molt, les coses m'anaven bé, esportivament parlant. No sortia (tampoc li trobava la gràcia). No tontejava. Simplement, feia el paper de bona nena, de nena model. Tots els adults estaven contentíssims amb mi. Menys el meu pare, que quan arribava amb un 9.75 a casa encara es queixava i deia que m'havia d'esforçar més per treure un 10. O quan acabava una competició segona, que llavors em deia que havia de fer-ho molt millor, que havia d'entrenar més i quedar primera.

La Cristina té 17 anys. És família llunyana meva. No viu aquí. Viu al poble del meu avi, per allà per les espanyes profundes (i tan profundes!) L'any passat, a l'estiu, va agafar els trastoquets i va venir a treballar a la Costa Brava tot l'estiu. No ens va dir que venia. Jo, de fet, tampoc la coneixia massa. L'havia vist només dos o tres cops. La seva mare ens va dir que vindria, malgrat que ella no volia que ens ho diguessin. Venia com a noia rebel, amb uns quants cursos repetits i problemes menors amb la justícia.

La Cristina i jo ens vam fer amigues. La veritat és que no sé pas com va ser. La nena model i la nena rebel. Una de vint-i-tants i l'altra de 16. Quan em van dir que es quedaria uns dies a casa meva i que jo l'hauria de passejar em va caure el món als peus. Ningú no volia tractar amb ella, perquè era rebel. I jo era la persona més propera a ella en edat. Així que em va tocar a mi.

Al final, no era tan rebel. Era una bona noia. No li agrada estudiar. Simplement això. Dels petits problemes amb la justícia tampoc en vam parlar. Tampoc m'importava. De seguida ens vam entendre molt bé, tot i la diferència de caràcters.

Però també hi vaig pensar. Jo als 16 anys estava a l'institut. Traient bones notes. Fent els deures. Estudiant quan els exàmens eren massa lluny perquè cap altre alumne se'n recordés. Entrenant per seguir intentant guanyar algun campionat. Tots els adults estaven contentíssims amb mi. Però jo no feia el que feia la gent normal. No sortia. No feia l'idiota a classe. Cabells rapats al zero (així no m'havia de pentinar), texans enormes (i tots iguals, així no m'havia de preocupar de quina roba posar-me cada matí) i samarretes que li podrien anar bé al meu pare (que medeix dos pams més que jo).

La Cristina em va mig canviar la vida. Fins que no la vaig conèixer, mai m'havia posat un anell. Portava arrecades perquè sinó tenia una discussió diària amb mon pare, diguent-me que se'm tancarien els forats de les orelles. Però eren sempre la cosa més petita que trobava. No portava braçalets. Ni res més. Seguia anant amb la roba que portava quan anava a l'institut.

Durant els dies que la Cristina va estar a casa, vam anar a donar volts per Girona més d'una vegada. Això, i fer l'idiota per internet, eren de les úniques coses que podíem fer i que no ens desagradaven a cap de les dues. Així que ella, que no era d'aquí, em va portar per les botigues. Em va regalar un anell. Per estar aquí a casa, i tota la pesca. Em va agradar. Tant, que ara la meva col.lecció d'anells és tan gran que mai sé quin posar-me :-) També vam anar a comprar roba. Em va fer provar coses més estretes. Jo no volia. Sempre m'han acomplexat els "michelins". Però me les vaig provar. I mira, em van agradar. Ara pràcticament vaig sempre amb coses més aviat estretes. I si a algú no li agraden els meus "michelins", doncs que miri cap a una altra banda.

En Joan té 20 anys. Estudia a la universitat. Sempre riu. Quan parlo amb ell, de seguida noto si passa alguna noia pel cantó. Sobretot si és rossa i guapa. Perquè deixa d'escoltar-me, se li'n van els ulls. És feliç. Però no estudia.

Recordo quan jo tenia 20 anys. Estava a la universitat. Als meus pares els costava moltíssim mantenir-me. La nena no va voler estudiar prop de casa, va voler estudiar una cosa que havia d'estudiar a Barcelona. I, després d'unes quantes discusions, van decidir que em deixaven anar a Barcelona a estudiar. Però jo em sentia malament. Perquè els meus pares ho passaven malament econòmicament parlant. Cada cop que havia de demanar-los diners pel tren, em feia mal el cor. Vaig deixar d'anar en metro al cap d'un mes de ser a Barcelona. Jo deia a la gent que ho feia perquè m'agradava caminar. Però aquesta no era la raó: si sempre anava a peu, m'estalviava els diners del metro.

Vaig estudiar molt dur. No em podia permetre passar-me més temps del mínim possible a Barcelona. Cada mes que els meus pares pagaven el pis de Barcelona era un suplici per l'economia familiar.

Al final ho vaig aconseguir. M'ho vaig treure tot a la primera. Al cap d'un mes d'acabar la carrera ja treballava. Jo hagués volgut estudiar més. Però estudiar més significava quedar-se més temps a Barcelona, i no podia permetre que els meus pares seguissin pagant. No treballava en lo meu, però em guanyava uns diners. Això sí, sortia de casa abans de les 7 del matí i arribava a les 9 del vespre. Cada dia. Durant una bona temporada.

Ara em miro en Joan i penso en com era jo a la seva edat. Tots els adults (en el sentit de la gent que podria ser els meus pares) estaven contentíssims amb mi. Feia el que havia de fer.

Però ara miro enrere. I veig tot el que no vaig fer. Veig que he continuat en el mateix camí que quan era petita. Sento que jo mai vaig tenir 13 anys, ni 16, ni 20. Potser m'equivoco. Potser la vergonya que em fa reconèixer que no he fet mai això o allò altre no és més que una manera d'intentar amagar allò que fa que no fos com la resta de gent de la meva edat, que fa que ara potser tampoc sigui com la resta de gent de la meva edat, malgrat les aparences.

De petita em deien que era com una personeta gran: una persona amb la consciència i responsabilitat d'algú de 30 anys ficada en el cos d'una nena. Ara sóc una persona de vint-i-tants, amb la mateixa responsabilitat, però que en moltes coses, continuo essent la nena que no va créixer mai, perquè era massa responsable.

Tot plegat massa embolicat, un post massa llarg i sense acabar d'explicar del tot el que realment volia explicar. No ho sé, potser un altre dia.

Hisenda...

Aquest matí, a les 6, ha sonat el despertador. Com cada dia, vaja. He sortit de l'habitació, camí del lavabo. Anava a entrar quan he sentit una veu:

- ¿Extraña, puedes subir un momento?

La veu era inconfusible. I si hagués sigut alguna altra persona m'hagués espantat (més del que ja m'he espantat pel to de la veu), perquè ma mare era a treballar, i a aquella hora dubto que hi haguessin convidats a casa.

Amb el cervell encara funcionant a mig gas (o a una quarta part, o a una vuitena part...) he decidit si entrar al lavabo o pujar a dalt. El to de la veu del meu pare indicava que havia fet alguna cosa que no havia de fer. Així que he anat on era el meu pare.

Quan he vist el meu pare davant de l'ordenador, m'he despertat de cop. I m'ha vingut al cap un moment d'ahir al vespre.

- Extraña, se han equivocado con mi declaración.
- Ah.
- Se han dejado unas cuantas cosas y nos tienen que devolver más dinero.
- Vale.
- Y no me cogen el teléfono, así que se tiene que hacer por internet.
Traducció: Entra tu a la pàgina i fes-ho tu. Jo no et diré la pàgina on has d'anar, ni et deixaré els papers d'hisenda. Jo et dictaré el que has de fer i quan ja has enviat un formulari, et diré que m'he equivocat i hauràs de tornar enrere (i llavors et foteré la bronca si no es pot, com si tu en tinguessis la culpa).
- Vale.
Resignació.

Al cap d'una estona.
- Mira, es aquí. Tienes que cambiar la cantidad del préstamo.
- Sólo en la tuya?
- No, en la mía y en la de mamá.
- Y tengo que poner todo el número? No lo tengo que dividir por 2?
- No.
- Seguro?
- Sí, claro.
- Vale, ya está hecho.

...

- ¿Quieres que la envíe?
- Sí.
- ¿Seguro?
- Sí.
- ¿Ya está todo bien?
- Sí.

I torno a ser jo al matí. He dormit poc més de 5 hores, m'acabo d'aixecar i ni tan sols he pogut anar al lavabo.

- Es que ayer nos equivocamos.
Nos? Què vol dir, aquest nos?
- En qué?
- El número aquél, que se tenía que dividir por dos.
Mmmmmmmm. Ja m'ho pensava...
- Cámbialo.
Ui... Jo ahir ja la vaig enviar. No crec que pugui canviar-ho...
- No sé si voy a poder.
- COMO QUE NO?????????????????????
Sort que no tenim veïns, que sinó a aquesta hora els despertaria a tots!!!
- Como que ya la enviamos ayer...
- Pero ayer lo pudiste cambiar, no? Pues cámbialo ahora.
Dubto que pugui, però bueno...

Entro. Ho miro. No es pot canviar.

- Cámbialo.
- No se puede. Ayer ya lo enviamos.
- ¿Y por qué lo enviaste?
Perquè em vas dir que ho fes, que ja estava tot bé?
- Es que siempre lo haces todo mal! Y ahora qué?

Doncs ara la nena ha fet una carta a hisenda perquè ho modifiquin.