Fa un temps, quan vaig començar a escriure aquí, no sabia per què ho feia aquí i no en algun altre lloc. Simplement, era una forma de continuar escrivint, però fent que els escrits fossin públics, en comptes de privats. En un principi, vaig pensar que ningú llegiria el que escric. Simplement, no eren més que quatre històries basades en la meva vida, però on la meva vida sovint en quedava bastant al marge. A vegades eren històries que m'explicava algú. A vegades, simplement, una anècdota del dia em feia inventar-me una història.

Malgrat tot, aquest mitjà mai ha sigut per mi una forma de lligar. Vaig intentar deixar-ho clar bastant al principi. Però ara aquest post ha quedat perdut en la llunyania del temps, al darrere d'un munt de posts bastant llargs. Periòdicament, d'una forma o una altra, he anat posant enllaços a aquest post, per veure si quedava clar. Fins i tot un dia vaig fer un post fantasma (sí, ja ho sé, sóc una mala persona). I, malgrat tot, cada cop que escric algun post sobre la Maria o que escric alguna cosa trista, algun noi ho troba i m'envia algun mail. De seguida em pregunta pel meu nom verdader i/o em demana alguna foto. I la resposta sempre és la mateixa: que no a les dues coses. Entre altres coses, perquè vull reservar el meu anonimat. I perquè no tinc ganes de conèixer a ningú a través d'internet. Fins i tot he tingut la temptació de treure el meu mail de la pàgina. Però no ho he fet, perquè de tant en tant m'arriba algun mail que em fa il.lusió, o que em diu el que realment pensa (cosa que agraeixo, de veritat), o moltes altres coses.

Tot i així, cada cop que rebo un mail d'aquests, no deixa de sorprendre'm. Sempre em pregunto el perquè (de la mateixa forma que em pregunto el perquè de la gent que arriba mitjançant el google buscant depèn de quines coses).

I és que jo podria ser qualsevol persona. Dic que tinc vint-i-tants anys i que sóc una noia, però, al cap i a la fi, algú en pot estar segur? Dic que visc a la província de Girona, però a part d'unes fotos des de la Catedral i unes altres de l'exposició de flors, no hi ha cap més prova de que estigui per aquesta província (a part del dialecte que faig servir, és clar!) Però, suposant que aquestes coses que he dit siguin correctes (de fet, ho són, però després del que he dit, entendria que ningú s'ho creiés), la resta podria ser molt variable. Podria ser simpàtica o podria ser una borde. Podria ser alta o podria ser baixa. Rossa, morena o pèl-roja (o amb els cabells liles, tant se val!) Prima o grassa. Blanca o negra. Una pija o una hippie. Rica o pobre. Guapa o lletja. I mil combinacions més.

La realitat, però, és que aquests mails no deixen de soprendre'm. I a vegades em fan riure, perquè penso que la persona que els envia no té la més mínima idea de com sóc. Penso que si em trobés pel carrer, la persona que sigui, ni tan sols em miraria. Perquè, al cap i a la fi, és el que passa sempre. Jo sempre passo desaparcebuda. Així que suposo que no sóc cap dels extrems que he posat en el paràgraf anterior. Simplement, em fa molta gràcia que algú que ni tan sols em miraria pel carrer, m'envii un mail demanant-me una foto. A vegades he estat temptada d'enviar una foto. Perquè així seria la manera de dissuadir a la persona. Si els nois de la realitat fugen corrents només de veure'm, suposo que per internet seria el mateix. Només hi ha un petit problema: que perdria el meu anonimat.

Aquest post no aporta cap nova història ni res interessant. Però l'he volgut escriure. Perquè és el que hi ha. I una cosa que segur que és certa de tot el que he dit fins ara és que sóc del morro fort. I si jo dic que no vull conèixer a ningú a través del blog, doncs dubto que ningú em convenci. I aquí ho deixo. Pel pròxim cop que rebi un mail. Així només caldrà que envii un enllaç a aquesta pàgina (però mira que sóc borde!)

- Què fas?
- I a tu què coi t'importa?
- Veig que estem susceptibles, avui.
- Sí, i què?
- No, res. Jo només preguntava. Ah, estàs mirant el correu.
- Sí.
- Alguna cosa interessant?
- No.
- Només saps dir monosíl.labs?
- Bé, jo almenys dic monosíl.labs.
- Què vols dir?
- Parlàvem del correu, no? Doncs això, que ni tan sols tinc cap acudit. Només spam.
- Bueno, almenys els spamers pensen en tu.
- Jajaja, quina gràcia!
- Em pensava que t'intentaves mirar les coses pel costat positiu.
- Sí, això intento.
- Et puc fer una pregunta?
- Me la faràs igualment...
- Quants cops has mirat el correu aquest matí?
- (...)
- La teva cara m'indica que massa.
- (...)
- No penses contestar?
- No.
- És dissabte al matí.
- Ja ho sé.
- La gent el dissabte al matí no escriu mails.
- Jo ho faig.
- Ja, però tu ets un cas a part. Els que no treballen, o dormen o se'n van a donar volts.
- Ja ho sé.
- Si t'avorreixes, pots escriure al blog, que fa molt que no dius res.
- No m'avorreixo.
- Llavors, per què mires tant el mail?
- Perquè estic nerviosa, coi! I tu encara m'hi fas posar més.
- Perdoni, sa majestat.
- Jejeje, et creus que tens gràcia?
- Sí. Molta.
- (...)
- Per cert, per què fa tant que no escrius?
- M'he quedat sense idees.
- Sense idees? Tu?
- Sí. Passa alguna cosa?
- Que no m'ho crec.
- Doncs és veritat.
- Ho dubto. Et passes el dia a la lluna, inventant-te històries. És impossible que no tinguis res a explicar.
- Bé, de fet tens raó.
- Veus? I per què no ho expliques?
- He començat la història dues o tres vegades, però sempre l'he acabat esborrant.
- Per què?
- Perquè no m'agrada.
- Per què?
- És massa... personal.
- Però aquí hi ha moltes coses massa... personals.
- Ja, però aquesta ho és més.
- Segur?
- Seguríssim.
- Doncs explica una altra història.
- No puc.
- Per què?
- Perquè només em ve al cap aquesta història, i sóc incapaç d'inventar-me'n cap més.
- Llavors l'hauràs d'escriure.
- Però que no m'escoltes?
- Sempre la pots maquillar.
- Ja ho he intentat, però no en sé.
- Aleshores hauràs de pensar en altres coses.
- En quines?
- No ho sé. Tu sabràs.
- Jo no sé res.
- Segur que sí, que saps.

Flors

Feia anys que no hi anava. No sé per què. Suposo que sempre tenia alguna cosa més important a fer, o més urgent... o, simplement, que no m'agraden les multituds i sempre fujo de tot el que representi anar a fer alguna cosa que fa un piló més de gent.

Però aquest any hi he anat. No sé si el fet que avui fos festiu a tot Catalunya m'ha fet decidir. Potser ha sigut el fet de tenir convidats a casa. Potser ha sigut una mica tot.

Hi havia molta gent. Ja m'ho esperava, però desitjava que no hagués estat així. Però no sé per què em faig il.lusions, si ja sé què passarà.

De flors n'he vist poques. De fet, només he entrat al Museu d'Art, a on hi havia una exposició de bonsais. Només per això, ja ha valgut la pena agafar el cotxe i ficar-se dintre de la multitud.



Finalment, he acabat fent el que faig sempre que vaig per aquells voltants: passar-me hores i hores mirant la ciutat. I és que hi ha poques coses que es puguin comparar a la vista que hi ha des d'allà dalt. És clar que a mi m'agraden les altures, i quan vivia a Barcelona sovint m'escapava per anar a passejar per Montjuic. Però això ja és una altra història.

Eragon

Avui he acabat de llegir Eragon. Així que parlaré una mica del llibre.

He de dir que, malgrat que ja ho sabia, quan he arribat a la pàgina on posava:

Fi del llibre primer
La història continuarà a
L'Hereu
Llibre segon del Llegat

m'he enfadat bastant. Sobretot sabent que el següent llibre encara no està escrit, i que molt probablement quan arribi per aquí ja haurà passat massa temps. Sí, massa temps perquè jo em recordi del que vaig llegir. Massa temps perquè la meva memòria és curta i s'oblida de les coses.

Així que com que això és casa meva i faig el que em dóna la gana, escriuré de què va el llibre. Per quan surti la segona part. Per recordar tot el que ja hauré oblidat.

O sigui, que si algú es vol llegir el llibre i no vol que li esguerri el final, que no segueixi llegint (que jo ja he avisat).

Eragon és un noi que viu en una terra anomenada Alagaesia. Viu amb un oncle i un cosí. És fill de la germana del seu oncle, que va marxar lluny, va tornar embarassada i, sense dir qui era el pare, va tenir el nen, i als pocs dies va tornar a marxar, deixant el nen a càrrec del seu oncle. En el primer llibre no es desvela qui era el seu pare, però segur que era algú molt important, o almenys algú que ja ha sortit abans a la història. No m'estranyaria que fos el dolentíssim emperador Galvatorix, o potser algun dels Genets. Suposo que en el segon (o el tercer) llibre s'explicarà qui era el seu pare.

La història està narrada en tercera persona, però excepte en el primer capítol, només ens mostra el punt de vista d'Eragon.

Alagaesia és una terra màgica, on hi viuen tot tipus de criatures. Entre elles, els humans. També hi viuen elfs, nans i fins i tot urgals (una raça que jo associo als orcs del Senyor dels Anells). També hi ha dracs, homes gat i d'altres criaturetes.

La història comença amb la pèrdua d'un dels ous de drac que transportava una elfa (Arya). Al veure's en una emboscada, vol transportar l'ou mitjançant màgia a Brom, un antic Genet, que va perdre el seu drac. Però l'ou no arriba a lloc i és trobat per l'Eragon.

Eragon intenta vendre l'ou (sense saber què és) per aconseguir menjar. Però ningú li vol comprar. Així que se'l queda. Al cap d'un temps en surt una dragona (Saphira) i així ell es converteix en un Genet del drac. Gràcies a això, serà capaç d'utilitzar la màgia.

Però aquí comencen els seus problemes. Uns emisaris de l'emperador Galvatorix (un antic Genet que va fer tornar dolents a uns quants Genets i es va fer amb el poder) maten el seu oncle i ell els persegueix per tot l'imperi, amb l'ajuda de Brom, que l'instrueix.

Finalment, Brom mor i ell acaba amb els vardens, que són un grup de gent que lluita contra l'imperi.

Fins aquí un resum molt mal fet. Només per fer-me recordar una mica de què anava. Ara, a les coses que queden penjades:

- Quan Eragon marxa de casa seva, a la Vall del Palancar, el seu cosí Roran no és allà. No se sap si l'emperador l'anirà a buscar o no. No se sap si viurà o no. Què passa amb Roran?

- L'emperador té 2 ous de drac esperant el genet apropiat per sortir de l'ou. De moment, estan en poder de l'emperador. Però, què passarà amb ells?

- Murtagh és el fill de Morzan, l'últim dels Perjurats (els Genets que es van aliar amb Galvatorix). També té un passat fosc, com el d'Eragon, però aquest almenys sap qui era el seu pare. En cap moment ha deixat entrar a ningú dins de la seva ment, i això pot ser indici de que amaga alguna cosa (a part d'amagar als vardens que va viure tota la seva infantesa al palau de Garvatorix).

- Algú va trair als elfs, diguent que Arya portaria l'ou de drac, de forma que l'Ombra li parés l'emboscada. Qui va ser?

- Hi ha algun infiltrat dintre dels vardens, qui pot ser? És el mateix que va dir lo d'Arya?

- Els bessons que estaven amb els vardens van fer alguna cosa mal feta el dia de la batalla final contra els urgals. Però no se sap ben bé què. Són ells, els infiltrats?

- Àngela, l'herbolària, està a tot arreu on passen coses. Això no és massa normal... Per què va anar a veure als vardens? I el seu home gat, Solembum, què sap?

- Àngela prediu el futur (tirant ossos de drac). Segons ella, abans de conèixer Eragon, només havia predit el futur a una persona: una dona que es deia Selene (i que Eragon - i suposo que tots els lectors també - es pensa que és sa mare, i a qui Àngela va predir un futur molt trist). A Eragon li prediu una vida molt llarga (una característica dels Genets, que solen passar bastant dels 100 anys), grans batalles (sinó, el llibre no tindria sentit...), una mort (que de fet ja ha passat, i és la mort de Brom). També li prediu que deixarà Alagaesia i que no tornarà. A on anirà? També li prediu un amoc èpic amb una dona de família noble (Arya? La filla del cap dels vardens? Algú altre que encara no ha sortit?). Però el fet que digui que és poderosa, sàvia i d'una bellesa incomparable fa pensar que, inevitablement, serà una elfa, i després de salvar-li la vida (traient-la de la presó de Gil'ead) i de que ella li salvés la vida (quan es va enfrontar a l'Ombra a l'última batalla), sembla bastant previsible. O no? I també li prediu una traició de la seva pròpia família. Roran? Sa mare? El seu pare (que no sabem qui és)? Algun germà desconegut?

Espero que amb aquestes quatre coses mal explicades em recordi de què anava la història quan llegeixi la segona part...

I ara, per variar una mica, em llegiré un llibre que m'ha arribat a través del meu pare (cosa estranya, per ser el llibre que és). El llibre és d'en Brian Aldiss i es diu Romance del ecuador. És una col.lecció de relats curts de literatura fantàstica. Si quan l'acabo (o mentre el llegeixo) n'escric un post, serà que m'ha agradat...

Petits plaers

Veure com el bulb que vas plantar temps enrere comença a créixer.

Fer els mots encreuats del diari.

Aixecar-te cinc minuts abans per poder esmorzar amb tranquil.litat, mentre veus les notícies.

Veure com el cirerer comença a tenir cireres.

Començar a llegir un llibre.

Un somriure.

El recuit.

Trobar la solució a aquell problema que fa dies que busques.

Un mail a la bústia d'entrada.

El silenci.

Com sorprendre una noia?

Avui algú s'ha fet aquesta pregunta. I com que no hi ha trobat resposta, li ha preguntat a l'amic google. I d'aquesta forma ha arribat aquí.

No sé si haurà trobat la forma de sorprendre la noia en la que pensava (bé, el que sí que sé és que en el meu blog no l'ha pas trobat). Però reconec que a mi sí que m'ha sorprés. A part de fer-me riure, és clar. És sorprenent com es pot arribar a aquest blog! Però no sé si em sorprèn més que buscant segons què arribin aquí, o si el que em sorprèn més és el que busca la gent.

Almenys, es surt de la rutina de cada dia. Aquí, en un 90% dels casos, la gent que ve del google hi ve buscant per calces, sostens o buscar parella (quina decepció que es deuen trobar quan arriben aquí), per "postals d'aniversari" o per "endevinalles".

Però de tant en tant hi ha algú que ve del google que em crida l'atenció. Avui també han vingut buscant pel sou d'una dependenta. I la setmana passada van venir buscant per algú que tenia 25 anys. Sovint em pregunto la història que hi ha darrere d'aquestes cerques al google. És clar que jo, a vegades, també busco coses rares...

I, seguint amb el "Com sorprendre a una noia", he de reconèixer que avui els de la Generalitat sí que m'han sorpès. He anat a fer un tràmit. Han entrat les meves dades a l'ordenador. La sorpresa ha vingut quan han intentat entrar la meva adreça. Resulta que el meu poble no existeix, per la Generalitat. Senyors, que el meu poble és petit, però existeix! Hi havia un desplegable amb "tots" els pobles de la meva comarca, però el meu no hi era. I suposo que tampoc hi eren altres pobles petits com el meu. D'una empresa privada, encara ho entendria, però de la Generalitat... Si la Generalitat no reconeix el meu poble com a poble, qui ho farà?

Ha arribat tard, com sempre. Ho ha notat perquè ha hagut de deixar el cotxe lluny, molt lluny. "Quin dia n'aprendré? A veure si demà sóc capaç d'aixecar-me a una hora normal". Ha mirat l'edifici a on es dirigia. Cada cop aparcava més lluny, senyal de que cada cop arribava més tard. Si arribés una mica més aviat no hauria de fer tot aquest camí cada dia.

Ha començat a caminar pel mig del parking desert. "Coi, vaig tan tard que no hi ha ni una ànima, ja tothom ha entrat a treballar".

De cop, sent una musiqueta. És un mòbil. Però no és el seu. Mira al seu voltant. No hi ha ningú. El mòbil segueix sonant. Estarà a dintre d'un cotxe? No, sona massa fort, per estar a dins d'un cotxe.

Finalment el veu. Està al cantó d'un cotxe, tirat a terra. Es pensa si agafar-lo. Torna a mirar al voltant. Segur que és una broma d'aquestes de càmera oculta. El mòbil deixa de sonar. En fi, segueix caminant. Però el mòbil torna a sonar. L'agafa. A la pantalla hi surt la paraula "Despatx". Es mira el mòbil. Pensa què fer. Al final es decideix a contestar.

- Digui?

Silenci.

Va, segur que és una broma. Quan està a punt de deixar el mòbil on era, sent una veu a l'altra banda.

- Qui ets?

Es queda parat. Quan està a punt de contestar, la veu el torna a preguntar:

- On ets?
- Jo...
- Qui ets?
- Jo...
- Em diràs alguna cosa o què?
- Sí, és que...
- Mira, és que he perdut el mòbil. Aquest matí el portava i ara no sé on és. Trucava per si el tenia a dintre del despatx, però ja veig que no. On coi ets?
- Al parking.
- A quina part del parking?
- A prop de l'edifici.
- Ah! Em deu haver caigut al sortir del cotxe.
- Podria ser.
- Que vens a l'edifici?
- No.
- Oh!
- No voldràs que a sobre et porti el mòbil?
- Home, si t'hi ofereixes...
- Ei, que ja he fet prou contestant un mòbil que no era meu!
- Vale, vale, no t'enfadis. A prop de quin cotxe estava?
- Un clio blau.
- Vale, em pots fer un favor?
- Depèn del que em demanis.
- Pots deixar el mòbil a sobre del clio?
- Sí, és clar.
- Gràcies.

Penja el mòbil. Cada dia li passen coses més rares. Somriu. Es dirigeix cap a l'edifici.

No descarta del tot que sigui una broma de càmera oculta fins que, a l'entrada de l'edifici, es creua amb una noia que surt corrent en direcció al pàrking.