Memòria

Últimament només parlo de mi. Fa molt que no m'invento històries. Malgrat tot... bé, avui vull parlar de la meva memòria. Sembla que sigui incapaç de recordar el que vaig fer fa una setmana. I la gent... bé, sóc incapaç de recordar la gent.

Em va passar amb en Jordi, ja ho vaig explicar fa un temps. Resulta que feia 2 anys que el coneixia, però jo només tinc consciència de saber que existeix des de fa com 4 o 5 mesos. Havíem coincidit en algun lloc, i ell feia 2 anys que em coneixia.

Avui me n'han passat dos casos. I en tots dos he ficat la pota. Bé, jo sóc especialista en ficar la pota. Però tot i així...

El primer ha estat un que (crec) no havia vist en ma vida. S'ha posat a parlar amb mi. I l'he confós amb un altre! Jo havia de saber qui era, però no ho he sabut. Encara estic vermella només de pensar en com he ficat la pota!

El segon ha vingut d'una cara coneguda. Aquest té una mica de perdó... o no. El vaig conèixer fa 2 anys. Quan l'he vist, li he dit hola. Sabia que el coneixia, però no tenia ni idea de qui era. Així que, quan una estona més tard ha coincidit que estava a prop meu i m'ha dit algo, jo em sembla que li he deixat anar una cosa com:
- Ah, sí, vam fer un treball junts fa un temps, no?
Però jo no n'estava segura. I es notava a la meva veu... El pobre noi m'ha dit que sí, m'ha recordat un altre cop que havíem coincidit, i ja no m'ha dit res més. Però la cara que ha fet quan li he preguntat era tot un poema. Quan ha marxat, ni tan sols ha dit adéu.

No és que sigui cruel deliveradament. Simplement, no em recordo de la gent. I tinc unes miques de problemes per saber com m'he de comportar en les situacions socials.

En fi, intentarem menjar cues de pansa...

Puzzles

No tinc remei.

Tot just fa una setmana que explicava que havia fet endreça d'una habitació. I que, més o menys, semblava que estava tot al seu lloc. Això sí, que valia més no intentar obrir cap armari.

Ara l'habitació ja torna a estar una mica desordenada... "Una mica desordenada" vol dir que la meitat del terra de l'habitació està intransitable.

La culpa la tenen els puzzles. M'encanta fer puzzles. I em relaxa moltíssim. Tinc sort de viure en una casa i tenir lloc per deixar els puzzles per terra. Si visqués en un pis petit, no ho podria fer, això.

Ara mateix tinc dos puzzles a mig fer escampats pel terra. I per què dos? Bé, és que... Bueno, fa temps en vaig començar un de 5000 peces. Fa temps que tinc fet tot el que és el dibuix... i "només" em falta el cel. El només està entre cometes perquè ocupa un terç del puzzle (unes 1500 peces?) i totes són del mateix color! I ja m'he desesperat... Sé que l'acabaré fent (no conec ningú més obstinat que jo), però m'he pres un descans en el puzzle. Però, ara que hi sóc, s'accepten ajudes per acabar-lo!

Avui n'he començat un altre. Semblava fàcil. Només són 1000 peces. Però no és tan fàcil... El puzzle és en blanc i negre. Per tant, la primera fase, de separar per colors, doncs està bastant xunga... La segona mala notícia és que les peces que van juntes costa una mica de fer-les encaixar. I això també fa que sigui difícil... I la tercera... La tercera és que el marc del puzzle és tot blanc. M'he disposat a fer el que faig sempre que començo un puzzle: separar les peces del marc i muntar primer el marc. Però m'hi he passat una bona estona i he sigut incapaç de muntar-lo... tot blanc és pitjor que el cel de l'altre puzzle! Així que he començat la casa per la teulada, i aquest puzzle es començarà pel centre i no pel marc. Apa que riuré... perquè es tracta d'una catedral i tot és o blanc o finestrals, tots iguals.

Què acabaré primer? El cel o el blanc i negre? :-)

Mama

- Mama, tinc por.
I la mama li encén el llum del passadís a l'Estranya. I al cap d'uns dies, li compra un llum petit per l'habitació.

- Mama, m'he fet mal.
I la mama sap què ha de fer, com l'ha de curar.

- Mama, explica'm un conte.
I la mama cada dia sap un conte diferent per explicar. I sempre sap el conte específic que li demana l'Estranya.

- Mama, com es diu aquest arbre?
I la mama sempre sap com es diuen.

- Mama, i aquest ocell, quin ocell és?
I la mama coneix tots els ocells.

- Mama, aquest bolet és verinós?
I la mama no només li diu si és verinós o no, sinó que li'n diu el nom.

- Mama, necessito una disfressa per carnestoltes.
I la mama sempre li sap fer una disfressa que li agrada.

- Mama, demà me'n vaig d'excursió. Em pots fer el dinar?
I la mama sempre li cuina bé.

- Mama, avui me'n vaig d'aniversari. Em podries fer un pastís?
I la mama sempre sap treure els ingredients d'on sigui per fer un pastís.

- Mama, m'he comprat uns pantalons i...
- Tranquil.la, posa't els pantalons que te'ls agafo per fer-te els baixos.

- Mama, ...
I la mama sempre és allà.


I l'Estranya pensa. L'Estranya pensa en el dia en què deixi de pensar que encara no és el moment. El dia en què deixi de pensar que ja és massa gran per continuar visquent a casa. El dia en què pensi que aquest moment és tan bo com qualsevol altre, que si ara no té feina fixa, ningú li diu que dintre d'un any la tingui. El dia en què es decideixi i vagi a veure al ginecòleg per la inseminació artificial. En les llistes d'espera. I en si podrà tenir fills o no.

Però sobretot pensa: com s'ho fa la mama per saber de tot? Com m'ho faré, jo, per fer tot el que fa la mama?

Cartes

Encara que sembli mentida, hi ha gent que encara s'envia cartes. Són gent estranya i cada cop n'hi ha menys. Però jo, com a bona estranya, també envio cartes. I en rebo.

Últimament no he estat massa pròdiga enviant cartes. I per això tampoc n'he rebut massa. Però m'agrada escriure'n. I, sobretot, m'agrada rebre'n.

Cada cop que reps una carta, t'entra una emoció diferent. De fora, totes són més o menys iguals. Però només de veure el sobre enmig de totes les altres cartes (digues-li factures) ja sé que la carta és per mi, i malgrat la meva miopia, de lluny i sense ulleres, puc dir gairebé amb un 100% d'encert de qui és la carta.

I obres la carta. Com que ja saps qui te l'escriu, ja t'esperes com serà de dintre. Hi ha gent que fa com jo, que escriu en un foli qualsevol. D'altres escriuen amb molts de colors. D'altres, amb papers que tenen dibuixets.

Algunes lletres són més fàcils de llegir d'altres. Però, per qui ha corregit algun cop algun examen, llegir qualsevol carta, que és una cosa que no es fa per força i que en principi es vol que el receptor l'entengui, doncs no és una cosa difícil de llegir.

A vegades hi ha regals. Alguna foto, alguna postal, algun dibuix. És igual. Una nota de color que t'alegra el dia.

Això sí, no m'agraden les exigències. Jo em prenc les coses amb calma i hi ha gent que no es pot esperar un mes o així a rebre resposta. D'altres et demanen fotos. O postals. O segells. Bé, si vull ja te n'enviaré. No cal que em vinguin amb exigències.

Avui he rebut dues cartes. Bé, de fet no les he rebut avui. Les vaig rebre ja fa dues setmanes o així. El meu pare les va treure de la bústia i se li van perdre per no sé on. Ara me les acaba de venir a portar, diguent que li sap greu.

Aquest cap de setmana tindré feina a contestar :-)

Què et passa?

- Hola!
- Què passa?
- Què et passa a tu? Per què estàs de mal humor?
- Jo no estic de mal humor.
- Doncs en fas tota la cara.
- Faig la meva cara.
- No, és cara de mal humor. I contestes amb mal humor.
- Doncs no em passa res.
- Segur?
- Seguríssim.

- Què has menjat, per berenar?
- Ostres!
- Has menjat ostres?
- No, no m'agraden les ostres. He dit ostres perquè me n'he tornat a oblidar.
- T'has oblidat de berenar?
- Sí. Em passa sovint.
- Quantes hores fa que no menges?
- No sé... Doncs 7 o 8.
- I què has menjat, per dinar?
- El de sempre... Una mica de verdura i un tallet de carn, com sempre.
- I per esmorzar?
- Un tallet de pa, a les 6 del matí.
- I a mig matí no has menjat res?
- Bueno... és que també me n'he oblidat...
- O sigui, que són les 10 del vespre, has treballat tot el dia, has fet una hora de gimnàs, i només has menjat un tallet de pa, una mica de verdura i un tallet de carn en tot el dia?
- Sí...
- No m'estranya que estiguis de mal humor.
- No estic de mal humor.
- Segur?
- Seguríssim.
- Et passa gaire sovint, això de descuidar-te de menjar?
- A vegades...

El nou

No ens entendrem. Ja ho veig a venir. No cal ser massa intel.ligent per saber-ho.

He entrat al seu despatx buscant respostes. Sabia que seria una persona nova. I estava il.lusionada. Després de tants de canvis, ara hi hauria una persona nova que hi estaria durant molt de temps. Així que pensava que hi hauria una persona amb qui m'entendria i que tot aniria bé.

Però només d'entrar per la porta ja he vist que no aniríem pas bé.

Té uns 50 anys. Alt. Prim. Amb ulleres. Se m'ha mirat amb aire de superioritat. S'ha presentat, que ja és molt.

M'ha preguntat què feia allà. Li he explicat. I li he comentat el meu problema. Però no m'ha donat cap solució. Només m'ha fet preguntes. Unes preguntes de les que fa 20 anys que en tinc la resposta. Bé, potser 20 anys no, però 15 segurs. I tothom en sap les respostes.

No m'ha donat cap resposta. Només preguntes. M'ha dit que hi torni d'aquí a un temps. Però sense respostes. Sense cap solució als meus problemes.

I ara em pregunto: què he d'anar a controlar d'aquí a un temps si no m'ha donat cap resposta perquè pugui millorar? Si continuo com fins ara, no milloraré. I quan hi vagi i no hagi millorat, què farà? Em farà més preguntes? Em donarà alguna resposta? Si me n'ha de donar alguna d'aquí a un mes, per què no me la donava avui, quan fa un any que volto de persona en persona i en tot aquest temps he anat unes 20 vegades al despatx i ningú m'ha donat cap solució?

És ben bé que la seguretat social és una porqueria.

Consells

El món s'ha tornat boig. Almenys el món que m'envolta.

Per què ho dic? Doncs perquè, últimament, cada cop que algú proper a mi té un problema sentimental, em demana consell. A mi! Jo crec que definitivament, en comptes de demanar-me consell sentimental a mi haurien d'anar a un psiquiatre a demanar consell psicològic. Però quina espècie de bon consell sentimental puc donar jo? És ben bé, que si jo fos algú altre, no em demanaria consell sentimental ni borratxa.

I és que la Maria ha sortit poquet per aquí... però si sortís més sovint, quedaria ben palés que no sóc la persona més adient per demanar consell. I és que, entre altres coses, vaig pel món feliç, sense adonar-me del que passa al meu voltant.

Que s'acosta un noi que vol lligar? Doncs o és molt evident i molt descarat, o jo no me n'entero. I aleshores el noi es pensa que intento fugir de tema, quan en realitat ni m'he enterat del que passa. Després ja m'avisen del que he fet, i sol ser massa tard.

Que algú m'envia un mail que és mitja declaració? Jo el llegeixo i no hi veig res. I al cap d'un temps (que poden ser setmanes) em ve un record al cap, ho torno a llegir i m'adono que sóc idiota.

I podria seguir...

Però tot i així, les meves amigues es fan un fart de demanar-me consell. Que una té problemes amb el nòvio? Truca a l'Estranya. Que una altra no sap què fer? Truca a l'Estranya. Que ara no sé interpretar alguna cosa? Bé, li preguntarem a l'Estranya.

I l'Estranya encara no sap com li continuen preguntant coses.

I l'Estranya sovint es pregunta si els seus consells són bons.

I l'Estranya es lamenta de ser més donant consells (sinó no em preguntarien, digo yo...) que seguint-los ella mateixa.

I l'Estranya reflexiona sobre quin dia es donarà un bon consell a si mateixa.