Un passeig?

M'encanta passejar per la ciutat. I quan dic ciutat, em refereixo a qualsevol de les ciutats de la meva vida. Em va bé per pensar.

Hi ha gent que té un racó per pensar, hi ha gent que no pensa. Jo, si tinc ganes de pensar, agafo la radio i me'n vaig a la ciutat a passejar. Camino pels carrers. Més aviat deambulo. Sempre descobreixo racons nous. Busco alguna emissora a la que posin música a la radio i camino lentament pels carrers. I penso. És la millor forma que tinc per pensar.

Avui ha estat un dia d'aquests. Plovia. Però m'és igual. Necessitava tranquil.litat i pensar. Sembla estrany, que surti al carrer a buscar tranquil.litat, quan si m'hagués quedat a casa hagués passat tota la tarda sola. No sé per què, però em relaxa.

Normalment, quan surto a passejar per la ciutat, només porto la radio. I la clau del cotxe que m'ha portat fins a la ciutat. Res més. No portava paraigües. Portar alguna cosa a les mans m'hagués distret dels meus pensaments. Simplement, portava un paravents impermeable. I així no em mullava del tot. Si no hagués plogut tan fort, hagués anat sense res. És agradable sentir la pluja com et cau a sobre.

Quan s'ha fet fosc he tornat cap a casa. Ja tinc més o menys tots els meus pensaments en ordre. O no. Tampoc he arribat a cap conclusió per la que m'hagin de donar un nobel. Però pensar una mica sempre ajuda.

Avui em sento més estranya que mai.

I will survive

Tinc el despertador espatllat. Ja fa dies que ho sé. El dia que li ve bé, toca. I el dia que no li ve bé... doncs no toca!

Està clar que si avui estic escrivint això és perquè avui el despertador no ha tocat. Gran deducció! Doncs sí, avui el meu despertador tenia el dia mandrós i no m'ha volgut despertar. Cosa que és una pena... més que res, perquè avui havia d'agafar un tren aviat al matí.

M'ha despertat el despertador de ma mare, des de la seva habitació, mitja hora més tard del que m'hauria d'haver aixecat. He saltat del llit d'un bot. No m'he dutxat, no hi havia temps. He fet una queixelada a un tall de pa, i això ha estat el meu esmorzar. Tot i així...

Tot i així, per arribar fins a l'estació tinc 25 minuts. És impepinable. 15 minuts fins a la ciutat, i 10 minuts caminant ràpid fins a l'estació (a prop de l'estació no hi ha qui hi aparqui). Quan he sortit de casa, faltava un quart d'hora perquè marxés el tren... la cosa pintava molt malament...

Tenia una opció perquè no se m'escapés el tren: deixar el cotxe al pàrquing de l'estació. Però no estava disposada a pagar 8 o 9 hores de parking. No té sentit. Surt més a compte l'opció gasolina+autopista que l'opció tren+parking. I amb diferència. Així que... bé, si se m'escapava el tren sempre podia anar a Barcelona amb cotxe. Però als dos segons he desestimat la possibilitat: a Barcelona en cotxe? Entrar a Barcelona a quarts de 9 del matí i atravessar-la de punta a punta? Tu ets idiota! En cas d'escapar-se't el tren, arribaries abans agafant el tren següent, que surt mitja hora més tard. O eren 3/4 d'hora? No, no se'm pot escapar. Ho he d'aconseguir.

Així que em poso a córrer. No me'n sento orgullosa. He passat tota la carretera de casa que el comptaquilòmetres no baixava de 100... És clar que de nit es veuen les llums i avui no havia glaçat. Però tot i així, no he de córrer tant.

He arribat a la ciutat en 10 minuts (sí, d'acord, els altres dies tampoc és que vagi massa a poc a poc, comptant amb que hi ha un tros fixe, que és de ciutat, amb semàfors...) Total, quedaven 5 minuts perquè sortís el tren. Així que ha tocat córrer.

Però les cames no em responien. Jo no sé si és que encara estava adormida, si és que estic molt malament físicament, si és que els 10 Kg de més que portava a la motxilla em feien anar poc a poc... No ho sé, però era incapaç de córrer ràpid.

Córrer i córrer. La gent pel carrer em mirava. No és que hi hagués massa gent, pel carrer, però veure una noia corrent a aquelles hores suposo que no és massa normal. I jo vinga a córrer. El pitjor de tot era el convenciment que acabaria sense poder agafar el tren.

I vinga a mirar cap a la via. A veure si veia aparèixer el tren. Però tu ets idiota o què? Per més que miris, el tren vindrà a la mateixa hora, i si pares a mirar si ve, és temps que perds. Corre i no pensis en res més!

Arribo a l'estació. Anuncien el tren per megafonia. Merda! Se m'escaparà per uns segons... Un últim esforç, Estranya! Segur que arribes!

Pujo les escales corrent i de dos en dos. Cosa bastant difícil per la meva alçada. Però tot i així, pujo corrent.

Quan arribo a l'andana em trobo el tren parat. Encara hi ha gent per pujar. Ho he aconseguit!!! :-)

M'assec en un lloc lliure. Tinc un home a davant. Se'm mira amb cara de por. Què deu passar? Miro el meu reflexe a la finestra. Aquesta nit només he dormit 4 hores i mitja (i sí, mitja ha estat de regal) i faig unes ulleres de pam i mig. Tinc la cara ben vermella. Els cabells, tots de punta. I una gota de pluja ha anat a caure'm al jersei, just a sobre d'un dels pits (suposo que ja és normal, que caigui a sobre del que sobresurt més) i sembla una senyora taca. Li puc llegir els pensaments: "Ja m'ha tocat la xalada de torn".

Em tranquil.litzo. M'assec. Engego la radio. Busco algun lloc on facin música. I la primera cançó que trobo és el "I will survive". Somric. No me'n puc estar. L'home de davant se'm mira i el veig que té una lluita interna, intentant decidir si ha de marxar del lloc on està o s'ha de quedar amb la guillada. Els pocs espais lliures que hi ha al tren el fan decidir a quedar-se amb mi. O més ben dit, davant meu. Per què ric? No ho sé, m'agrada la cançó. Sempre em fa somriure i no sé per què. Un dia vaig llegir que és la cançó més cantada per les dones en els karaokes. No ho sé. A mi no m'hi veureu mai, en un karaoke. A no ser que porti unes 6 o 7 copes de més, cosa que és impossible, a no ser que m'obliguin a beure-les. Però avui no somric per aquest no sé què. Avui sé el perquè. M'acabo de riure de mi mateixa. Hi ha gent a qui li costa, però a mi no em costa massa riure'm del ridícul que faig unes 4 o 5 vegades al dia. I ric perquè sé que, malgrat tot, mentre sigui capaç de seguir fent broma de les meves entrebancades, sobreviuré.

Maria, el desenllaç?

L'Estranya dubta. No sap si escriure el desenllaç de la història de la Maria. Avui està trista, però no té a veure amb la història de la Maria. O potser sí?



Les visites diàries al blog de l'Estranya gairebé s'han doblat des que va aparèixer la Maria. L'Estranya es pregunta per què. Li agrada que algú llegeixi el que escriu, sinó ho escriuria al disc dur de l'ordenador, en un disquet o en una llibreta, com quan era petita i encara no sabia què era un ordenador. Però tampoc vol convertir-se en la protagonista d'un "culebrón". Per això dubta si ha d'escriure el desenllaç de la història o no. Però decideix fer-ho. Al cap i a la fi, un cop hagi escrit el desenllaç, la Maria desapareixerà.



La Maria va anar a la festa. Va ser una festa estranya. Just arribar va veure que hi havia en Jordi. Veus que bé? No calia ser tan pessimista a mitja setmana... o potser sí?



Just arribar, té la possibilitat que en Jordi s'hagi de quedar durant molta estona a la festa (sí, era una festa estranya... o potser no era una festa?) Però el cervell no li funciona massa ràpid i quan se n'adona, ja és massa tard. Sense voler-ho, acaba de fer que en Jordi tingui la possibilitat de marxar de la festa als cinc minuts d'arribar ella.



Li diu hola. També li diu que li sap greu. I al cap de poc, el veu que agafa la jaqueta.



- Ja marxes?

- Sí, vaig un moment a prendre l'aire. Tornaré d'aquí a una estona.



I sí, torna al cap d'una estona. La Maria intenta parlar amb ell. Però ell no té massa ganes de parlar, almenys amb ella.



En un moment, la Maria li comenta alguna cosa de l'altra festa. I en Jordi li contesta:



- Ah, tu també hi eres?



Cruel. Molt cruel.



Al cap de poc en Jordi se'n va. Li diu adeu a la Maria. Ella gairebé ni contesta. Fi de la història.

Tots som una mica fatxendes

Aquesta tarda, en Niqmad ens explicava el perquè del duelblog amb el seu germà i al final ens deia que ni ell tenia gaire a veure amb en Niqmad, ni el seu germà tenia gaire a veure amb en Llibert.



Aquest migdia, jo escrivia sobre un post anterior, en el que hi havia alguna mentideta... I és que jo tampoc m'assemblo a l'Estranya en moltes coses. Quan parlo en primera persona, sí que sóc jo, però quan m'invento històries... Quan parlo d'"Ella", la que no té nom, o de la Maria, en l'últim post... doncs val més no fer-me massa cas.



Encara que sembli mentida, a mi no m'agraden les històries romàntiques (sí, sóc estranya per ser una noia, i sí, ara parlo de mi, i per tant dic la veritat). Un cop em vaig llegir un llibre de la Danielle Steel que em van regalar i jo, que sóc una àvida lectora de tot el que cau a les meves mans, vaig tenir problemes per acabar-lo. No tinc res en contra d'ella. Ho vaig tornar a intentar amb un altre llibre d'una altra escriptora que no recordo com es deia, i em va passar el mateix. Malgrat tot, quan em poso a escriure, em surten històries d'aquest tipus. No sé per què. Jo no em llegiria a mi mateixa. Almenys quan em surten històries d'aquestes.



I a què ve tot això ara? Bé, és que quan em poso a xerrar no callo. De fet, ja torno a dir mentides... Quan em poso a escriure, no paro. A l'hora de xerrar no parlo ni a la de tres. Volia contestar un comentari del post anterior, i com que he vist que se'm faria massa llarg, l'he posat aquí. Perquè, ja que és el meu espai, doncs hi faig el que em rota. No crec que la gent de la casa blogger es queixi perquè hi posi massa articles, i com que suposo que tampoc entenen el català, doncs tampoc se n'enteraran.



Bé, doncs ara no sóc ni la Maria, ni l'Estranya, ni l'"ella", simplement sóc jo. Ja ho he dit altres vegades, sóc una persona extremadament vergonyosa, i sí, no sóc llançada i m'hauria de llançar més. Potser hauria de fugir dels meus principis i donar-me a la beguda, per deshinibir-me una mica. Però això és una cosa que no penso fer. I de la mateixa manera que sóc vergonyosa, no tinc confiança en mi mateixa. Crec que tot va lligat. La gent que té molta confiança en ella mateixa no sol ser vergonyosa. I viceversa. Però bé, la timidesa marxa amb els anys, però l'autoconfiança és una cosa que costa molt d'aconseguir quan no n'has tingut mai.



Malgrat tot, a mi el primer comentari de dos posts enrere també em va semblar excessivament romàntic. No sé per què, m'ha recordat una altra persona. Una persona que al començar a escriure aquest blog em va enviar un mail que em va fer molta gràcia. Suposo que ja no em llegeix. O potser sí. De la mateixa manera que aquest comentari feia mitja referència a un conte, aquell mail era una referència a un conte, però el protagonista era algú estrany. Al cap de dos o tres mails em va començar a fer preguntes massa personals i em vaig espantar. Jo volia que aquest espai fos un espai meu i que ningú conegut sabés que l'Estranya era jo. Al final, he arribat a la conclusió que tant se me'n dóna. A vegades sóc jo, i a vegades sóc l'Estranya. I d'altres sóc la Maria o sóc l'"ella". Però moltes vegades només són històries que em venen al cap.

Maria, la realitat?

A vegades la ficció supera la realitat. I a vegades la veritat i la ficció es barregen i ja no se sap què és veritat i què és ficció.



La Maria és una noia més aviat pessimista. Bé, ella en diu "optimista amb experiència". Però el fet és el mateix. La setmana passada va anar a una festa i es va trobar en la situació del post anterior.



Sap que en Jordi avui anirà a una festa. I durant la setmana decideix anar-hi. Però no es vol fer il.lusions. Encara recorda l'últim cop que li va passar una cosa semblant. El noi no va aparèixer (sí, ja ho sé, és una desgraciada...)



Així que, malgrat decidir anar a la festa, no es vol fer il.lusions. Sap que així, quan arribi i ell no aparegui, doncs ja serà una cosa que espera. I si apareix, doncs millor que millor.



Per reafirmar la seva convicció de que amb la seva sort el noi no apareixerà, escriu un post. I així allò per ella ja és com una mica real (sí, ja ho sé, la Maria està per tancar en un psiquiàtric).



Però tot i així, encara conserva una mica d'esperança. La festa és avui, a les vuit del vespre. És per això que li sorprèn un comentari al seu post. És una broma? És una casualitat? En Jordi ha descobert el dip (no seria la primera vegada que algú descobreix un dip que parla d'ell) i vol fer-li veure? Mai se sap...

Maria

Un dia qualsevol. Una festa qualsevol. La Maria està sola. No coneix a ningú. Alguna cara li sona, però ningú que conegui, ningú a qui li tingui confiança. Per què ha anat a la festa? Què coi fa aquí? Pensa que estaria millor a casa.



S'acosta un noi. No l'havia vist en sa vida. Comença a parlar. I el noi vinga a parlar. I segueix parlant. I repeteix el que havia dit fa 2 minuts. I als dos minuts, ho torna a repetir. Segur que d'aquí a 10 minuts ja ho haurà repetit 5 o 6 vegades. Bufa! No coneix ningú i li ha tocat el pesat de torn. Gran sort, la seva.



Quan pensa que ja no ho podrà suportar més i que haurà de ser desagradable amb el noi perquè la deixi en pau, s'acosta un altre noi. "Hola, Maria!", li diu. La cara del noi li sona, però no sap ni de què ni de quan. Saber el seu nom ja seria una utopia.



El noi que ha aparegut comença a parlar amb ella. Diu coses més interessants. I escolta el que diu la Maria. El pesat s'adona que ja no li fan cas i marxa. La Maria respira tranquil.la. S'ha tret de sobre el pesat. Bé, de fet el noi que no sap com es diu ha aconseguit que el pesat marxés. Molt bé. Però ara té un altre problema: el noi la coneix. I ella no té ni idea de qui és. No vol ficar la pota.



Porten gairebé un quart d'hora parlant. Encara no sap qui és el noi. I comença a parlar poquet, no fos cas que digués algo que li mostrés al noi que encara que ell sap qui és, ella no el coneix de res. I ara li fa vergonya preguntar-li qui és, perquè han parlat durant molta estona. I li agrada parlar amb ell, està a gust amb la seva companyia.



Parlen gairebé durant mitja hora. Bé, de fet parla ell. Ella no diu res. Al final el noi se'n va. La Maria no ha dit massa res i creu que ell es deu pensar que ella no té ganes de parlar amb ell i per això ha marxat. La Maria es torna a quedar sola.



Ell marxa de la festa. Poc després, torna el pesat. Oh, merda! Però el que li diu l'ajuda una mica: "És un bon noi, en Jordi, eh!" I llavors es recorda de qui és el noi.



Durant la conversa, en Jordi li ha dit que el cap de setmana que ve anirà a una altra festa. La Maria decideix anar-hi també. És la única forma que té de tornar a veure en Jordi. Així que es posa la roba que li queda millor i se'n va cap a la festa, decidida a trobar-se amb en Jordi.



Quan arriba, en Jordi no hi és. Bé, esperarà.



Però espera i espera, i en Jordi no apareix. Llàstima. Un altre dia, potser...

25

Avui he anat al metge. Per sort, no m'he hagut d'esperar massa estona a la sala d'espera. Odio la sala d'espera. Avui estava plena com un ou. I, com passa a tots els pobles petits, tothom està a la que salta, mirant a veure qui hi ha i què hi va a fer. Avui m'he estalviat la ditxosa pregunta: "Que estàs malalta?" És que llavors no sé què contestar... Els he de dir un o dos cops al mes vaig al metge a fer-me un control, a veure què tal vaig (sí, per això són els controls). Però em molesta que m'ho preguntin. Tot i així, no sé si la cosa ha estat pitjor o no.



Com ja he dit, la sala estava plena com un ou. Hi havia una dona de l'edat de la meva mare, que coneix a la meva mare, i quan hem entrat, li ha preguntat a la meva mare: "Ostres, que gran que s'ha fet aquesta nena! Ja ha fet els 18 anys?" A veure, què passa, que no sóc prou gran (o no sé parlar) perquè et dirigeixis a mi? De veritat, per què has de preguntar-li a ma mare com si jo tingués 3 o 4 anys o com si fos muda? I a què ve lo de "nena"? Encara que tingués 18 anys, m'hagués enfadat per lo de nena! I 18 anys? I encara ho preguntava com si li sabés greu, com si no em volgués posar més anys dels que tinc. Coi! Si la dona en qüestió té una filla de 28 anys... només 3 anys més gran que jo!



Sí, ja ho sé, no és el primer cop que tinc problemes d'aquest tipus. Faig cara de nena, i què? Però em sembla bastant greu que una dona que té una filla de 28 anys confongui una noia de 25 amb una de 18... I més quan algun dia, de petita, havia anat a casa seva a jugar amb la seva filla (que, per cert, era molt amiga de la meva cosina, que també té 28 anys).



No és que em cuidi massa... de fet, no m'he posat en ma vida una crema a la cara. Però sempre he semblat més jove del que realment sóc. Encara recordo fa uns mesos, que em van fer una entrevista. I l'home em preguntava i li vaig començar a dir que quan havia acabat la carrera havia fet això i allò altre... fins que l'home em va fer callar i em va preguntar: "Però tu, quants anys tens?" L'home es pensava que tenia 20 o 21 anys, però com que havia acabat la carrera va pensar que potser arribava a 22 o 23, però no li sortien els comptes.



Tot té els seus inconvenients. Aquest estiu, en una discoteca, el porter se'm va començar a mirar... fins que em va demanar el carnet per entrar! Paciència!



En fi, tal com diu el títol d'aquest post, tinc 25 anys. D'aparença? Doncs ni idea, però suposo que algun menys. D'edat mental? Bé, d'això em sembla que també en tinc menys, però això ja seria tot un altre tema.