L'altre dia es va morir un amic del meu pare. Havien treballat junts, i jo havia sigut amiga d'una de les seves filles. La seva filla es deia com jo, i era un any més gran que jo. En aquella època, jo era molt baixeta per la meva edat (com si ara no ho fos...), i ella em treia un pam, o potser més.
El seu pare, castellà, sempre em va dir Lucecita.
N'he parlat algun cop. Era la única persona del món a qui permetia dir-me un nom que no fos el meu. Lucecita. Crec que he dit alguna vegada la ràbia que em fa que em cridin pel cognom. Però és que encara em fa més ràbia que em canviin el nom. Jo em dic com em dic, i punt. Sense diminutius. Sense res més. Que el meu nom no és prou maco com perquè hagi de venir algú a canviar-me'l?
Recordo que podia anar pel carrer, i quan sentia algú que deia: "Hombre, Lucecita, qué tal estás?", doncs ja sabia que anava per mi. I, curiosament, mai em va fer enfadar ni el Lucecita, ni el que després de portar més de 40 anys a Catalunya, em seguís parlant en castellà. Ara, que ningú no ho provi, perquè no en responc...
De cop, però, m'ha vingut una cosa al cap. Ja mai més em trobaré a ningú pel carrer que em cridi per Lucecita. Ja mai més ningú que vagi amb mi em mirarà de forma estranya per deixar-me dir Lucecita.
Amb ell, també se n'ha anat una altra cosa. Ara ja tothom em dirà Llum. Tothom. I m'agrada, que em diguin Llum. És el meu nom. No m'agrada que em diguin d'una altra manera.
Però trobaré a faltar que algú em digui Lucecita.
divendres, 9 de gener del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
5 comentaris:
Buf! No sé que dir-te, que entenc perfectament el que vols dir :-(
Però sempre tindràs això: per algú vas poder ser la Lucecita (que malament que sona :p)
Hi ha paraules que potser no ens farien gràcia si les sentíssim aïllades, però l'entorn del qual s'envolten, qui les pronuncia... ho canvia tot. Deixaves que et digués Lucecita i potser era una mena de codi, un vincle que us unia. Però hi ha coses que mai s'obliden, i que potser ara no però més endavant no farà tan de mal recordar... Una abraçada ben ben forta.
Sí que sona malament, sí. Potser hagués sigut millor Lunita? Bé, el fet és que intercalava "it" entre la penúltima i la última lletra del meu nom real.
Gràcies, Laia!
jo tampoc deixo que em canviin mai el nom...
almenys el recordaràs amb un somriure,ànims reina!!!!!
Gràcies, mariona!
Publica un comentari a l'entrada