El temps se m'escola entre els dits.
No sé què en faig, però a la vegada sóc molt conscient del que en faig.
I arriben les 11. Quarts de 12. Les 12. Quarts d'una...
I no me n'adono, i el temps passa. Però, a la vegada, me n'adono, i no m'importa.
I ja fa una setmana que vaig publicar l'últim post. I no n'he publicat cap més. No ho sé. No m'ha calgut? No he volgut fer-ho?
No ho sé, ni tan sols se m'ha passat pel cap d'escriure'n cap.
Sí, ni se m'ha passat pel cap!
Estic cansada. I tinc son. No dormo les hores que hauria de dormir. I què? I quan dormo, no dormo d'una tirada, com feia... fins fa una setmana?
I ara robo temps al temps. Tenia 5 minuts. 5 minuts i prou.
Ja em criden per marxar.
I torno a un lloc al que ara no voldria haver d'anar. Fa una setmana era bona idea, però ara... buf! Em fa una mandra!
I tot el dia una paraula rondant-me pel cap. Una paraula. No me la puc treure del cap. Crec que m'he espantat.
I em sap greu. Em sap greu, perquè fa dies que no passo per casa de ningú. Els correus s'acumulen. I em sap greu per la gent que m'ha fet costat tot aquest temps! Perquè sento com si els abandonés.
Però el temps se m'escola. I demano perdó. I publico això ja, sense rellegir, que em deixaran.
I intento no pensar en la paraula.
Què carai, hi vull pensar.
Tinc ganes que torni a ser la nit.
I que se'm facin les 11. Quarts de 12. Les 12...
diumenge, 18 de gener del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
7 comentaris:
:-)
Aix, aix... com m'agradaria tornar-me a sentir així! ;-) M'alegro molt de tot això que expliques! :-)
Llegeixo aquest post i em fa sentir molt feliç... que bé! No cal que demanis perdó. Ans el contrari, viu i gaudeix-ne! Una abraçada :-)
Gràcies, Tirai, gripaublau.
Bé, amb vosaltres dos, i amb un parell de persones més, em sap greu haver-vos deixat "abandonats". Tornaré. Em sap greu, perquè sempre heu sigut aquí. I em sento com si us abandonés. Però...
En fi, moltes gràcies, nois!
Ei! Jo no em sento abandonada!:-) Quan et veig així, somric, penso que m'agradaria sentir-me feliç com et sents tu, però, sobretot, somric. No t'amoïnis. Nosaltres estem bé :-) I, buf... desitjo que et vagi molt bé tot i bé, la por el pànic és normal.
Una abraçada ben forta!
Que no, dona, que això de bloc és secundari! pel que llegeixo al twitter, estàs com un flam. I pel que diu la Tirai (especulacions meves :P), no és per res dolent, sinó al contrari... Ostres, doncs endavant! gaudeix del que se't planta davant i no pensis en res més. Tu. Només tu! Sigues una mica egoista. Com diu la Tirai, nosaltres estem bé, i el bloc... buff el bloc sempre serà aquí! però potser el que ara tens l'oportunitat de viure no... així que aprofita-ho, tingues el cap on toca i nosaltres sempre serem per aquí ;-)
oh que bé! Me n'alegro que les coses et vagin bé ^^ Abraçades!
Jo tampoc no em sento abandonat, el que estic és molt content de llegir-te el que et llegeixo, és genial!
I jo tinc el bloc més o menys tan abandonat com tu, però fa més dies :-)
Tirai, jo sí que sento que et tinc una mica abandonada. He fet una lectura ràpida del que has escrit. Ostres, avui no. Demà al vespre m'ho llegeixo amb més calma :-)
Laia, com un flam? Si t'expliqués! Jajaja! I gràcies!
Ei, gripaublau. Doncs m'alegro que tinguis el blog també abandonat!
jeje. El de que us tenia abandonats anava bàsicament per vosaltres 3. Gràcies per ser-hi. Tornaré. I tant que tornaré. Moltes gràcies!!!
Publica un comentari a l'entrada