Em tremolen les cames. I això que estic asseguda!
No, no pot ser, penso.
Però una altra veu em diu: i si fos tan fàcil? I si hagués estat sempre aquí?
A la vegada estic il.lusionada (per què? Hauria de tenir els peus al terra!), però em fa molta por (per què? Pel que pensi la gent? Si jo no faig res dolent!)
Espero que no t'hagis espantat, em diu.
I jo somric.
A cada paraula, m'espantava menys i somreia més.
Sempre he pensat que algú així havia d'estar a prop.
Però, tan a prop?
Tan a prop fa por. Massa por. Perquè aquest tan a prop és... aquest tan a prop és massa a prop.
És un tan a prop de veure's cada dia, encara que no et vulguis veure.
O de no veure't mai, però passar-te el dia a menys de 100 metres de distància, sovint menys.
Recordo el meu regal de Reis de l'any passat i somric.
Però baixo a terra. Hauria de tenir els peus a terra. Que sóc massa propensa a somiar.
Si no hi hagués tanta proximitat... buf, no em tremolarien les cames ni res.
Però la proximitat em fa por.
Sóc una cagada.
No sóc gens valenta.
Sí, i què?
Doncs que, és clar, l'i què podria ser demà.
O demà passat.
O...
I això és el que em fa pànic!
No, no he de publicar aquest post. No, no ho he de fer.
Estic com una xota, i ho sé.
I, a la vegada tinc pànic i il.lusió. Tot i que sé que tot s'esvairà. Segur.
I ara què faig?
diumenge, 11 de gener del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
14 comentaris:
D'entrada dir que no sóc la més indicada per comentar aquest post, per moltes raons...
Somiar una mica no fa cap mal, segur. Si és aprop millor, no? D'acord, és molt i molt aprop, però jo que sé...
Aix... res que no sóc la indicada perquè el que et diria no és per tu sinó per mi i no sé si el que em diria a mi és vàlid per tu o és al revés. No vull dir-te el contrari del que em diria a mi, només, perquè és el contrari i no vull dir-te el que em diria a mi perquè ja no sé si m'ho dic a mi o a tu. Després de pensar-m'ho, crec que has de volar, però no perdent mai de vista el terra! (Apa, d'això se'n diu quedar bé amb la vianda al plat)
Jaja!
Realment, estic bastant com una xota, i no hauria de volar tant. I suposo que el tan a prop és el que fa por. O no, jo què sé.
Tot i que sé que no me n'hauria de preocupar gaire, perquè les possibilitats són... nul.les? Però per això la proximitat llavors fa por. Si les possibilitats no fossin nul.les, no faria por...
Ei, i gràcies pel consell, tot i que no m'ha quedat massa clar el que em volies dir :-P
hahaha A mi, tampoc, m'ha quedat gaire clar què volia dir-te :p Però les possibilitats estan molt lluny de ser nul·les, no siguis tan negativa!
Vale, vale! :-D
Faré cas del teu mail... ja et contestaré!
gaudir de la tremolor de cames no seria la millor resposta al i ara què faig?
Podria ser, òscar, podria ser.
Tampoc no sóc el més indicat per donar un consell aquí, però vaig a fer-ho, au. Com a poruc et diria que deixis espai per viure el que vingui, no et facis expectatives però deixa que el moment d'ara que és ben teu tingui l 'oportunitat de ser...
Gràcies pel consell, gripaublau. Avui no sé gaire què dic. Estic lenta, i el cap no em funciona bé.
Res, només era per deixar pistes ;-)
a vegades només cal treure l'i si... de l'encapçalament ;)
és arriscat, i fa por, però on és el límit de "massa a prop"? Els límits els posem nosaltres, només es tracta de tenir l'empenta per donar el pas. No sé de què es tracta, i segurament per la manera de ser jo també m'ho pensaria mil vegades, però crec que tens aquella espurna a dins que et pot impulsar a fer tot allò que vulguis, allò que desitges i que creus que no tens valor per fer.
Massa fàcil de dir, ho sé... però crec que com la Tirai deia, acabo de fer una autocrítica...
si més no, et deixo una abraçada!
Tirai, vaig veure les pistes, gràcies. Però... fa dies que no les miro! ejem...
Potser, aina, potser :-)
Laia, el límit del massa a prop? Buf... crec que m'alegro que estigui a la banda del massa a prop...
Doncs encara millor! Si te n'alegres vol dir que de debò ho desitges... i si ho tens a prop, raó de més per no deixar-ho escapar. ;) Ànims!
Gràcies, Laia. Tenies raó!!!
Publica un comentari a l'entrada