Però, què coi estic fent?

Surto de casa. En cotxe. Com no. Mentre condueixo, no deixo de preguntar-me què coi estic fent.

Arribo al meu destí. No trobo aparcament. I m'alegro de no haver-ne trobat. Així arribaré una mica més tard. Però què estic fent aquí? Estic a punt de donar mitja volta, però no ho faig.

Aparco el cotxe. Abans de sortir agafo aire. Què coi estic fent?

Surto del cotxe. Me'n vaig cap al meu destí. Tot el camí em pregunto: què coi estic fent aquí?

Arribo. Abans de trucar a la porta torno a agafar aire. Encara no sé què estic fent.

Als dos minuts ja sé que no ha sigut una bona idea. Què coi estic fent?

Torno a casa. Una cosa no té sentit. M'adono que unes quantes coses no tenen sentit. Què coi estic fent?

Algú em tracta com si fos petita. Com si no sabés res. Quan en realitat... Va, és igual. Es pot saber què coi estàs fent, Estranya?

No faig el que hauria de fer. Què coi estic fent?

Avui he vist moltes coses clares. Què coi estic fent?

Espero tornar-me a encarrilar. Però es pot saber què coi hi tinc al cap? Es pot saber què coi estic fent?

No ens assemblem en res?

Avui ploraves. No sabia com fer-te riure. Jo sóc la seriosa. O la seriosa ets tu? No ho sabré mai.

Tothom em diu el mateix: "No us assembleu en res". Suposo que a tu et diuen el mateix. I al final m'ho vaig acabar creient. Però la gent no té raó. Jo ho sé. I sé que tu ho saps.

Quan érem petites, a la gent del nostre voltant no els va costar massa decidir que una era la "guapa i tonta" i l'altra la "lletja i intel.ligent". No tenien raó. Però jo em vaig cansar de sentir que eres tan guapa, que a veure si feia com tu, a veure si em deixava els cabells llargs, a veure si em vestia bé, a veure... I tu... tu et vas cansar de sentir que aquella nena més petita que tu era més intel.ligent. Jo estava farta de tu i de la teva bellesa. I alguna cosa em fa pensar que tu també estaves farta de mi. Perquè, siguem franques, ni tu ets tan guapa, ni jo sóc tan lletja, ni tu ets tan tonta, ni jo sóc tan intel.ligent. Jo ho sé. Tu ho saps. I crec que amb això ja n'hi ha prou.

I així vam créixer, envoltades de tòpics. És que sou com un ou i una castanya. L'alta i la baixa. La prima i la grassa. La pija i la deixada. La rossa i la morena. La blanca de pell i la morena.

Però també hi ha la seriosa i la seriosa. La callada i la callada. La que s'empipa amb facilitat i de seguida se li passa i la que s'empipa amb facilitat i de seguida se li passa. No ho veu, això, l'altra gent?

Avui parlaves de que te n'aniries a viure sola. I jo he parlat. T'he dit: "Home, si vols companyia..." Hi havia més gent. Jo ho he dit en broma. Però saps que no només ho deia en broma. Però ningú m'ha fet cas. Ni tu, ni la resta de gent que estava al meu voltant. No sé si no m'heu sentit (ho dubto) o si simplement m'heu ignorat. El fet és que no hi he tornat. Era una broma. Però...

Encara no sé com vam acabar anant juntes de rebaixes. De fet, encara no sé qui em va convèncer d'anar de rebaixes. I allà estàvem:

- He vist un jersei molt maco.
- Jo també.
- El que he vist jo està cap allà.
- El que he vist jo també.
...
- Mira, és aquest.
- ...
- No dius res? Que no t'agrada?
- És el mateix que havia vist jo.
- Va... no fotis.
- Doncs sí.
- Bé, així mirem la talla i...
- És una L.
- A mi m'anirà bé.
- A mi també.

Em va sorprendre molt. Les dues fixant-nos en el mateix jersei. Semblava impossible. Però no ho era.

Al final me'l vaig quedar jo. És injust. A tu t'hagués quedat molt millor. Com tot. Però vas dir que no te'l compraries pas, ni tan sols si jo no me'l comprava. Així que me'l vaig comprar.

He deixat de fer cas a la gent que diu que som els dos extrems. Tu i jo. Jo i tu. Com més parlo amb tu, més m'adono que ens assemblem. I molt. Com més em parlen de tu, més m'adono que som diferents.

Avui ploraves i m'adonava de com són de diferents les nostres vides. Una i l'altra, dos camins diametralment oposats. Oposats? No, no són oposats. Hem vingut per camins diferents. Jo avui no ploro. Les nostres situacions no són exactament les mateixes. Qualsevol persona en diria que les nostres vides no s'assemblen en res. Però avui, mentre estaves davant meu, he vist que, malgrat tot, estem allà mateix. Hem arribat per camins diferents. Molt diferents. Però hem arribat al mateix lloc. Jo ho sé. I estic convençuda que tu també ho saps.

No ens assemblem en res?

Jo crec que sí, que ens assemblem. I molt.

- Què faràs?
- No ho sé.
- Doncs ja va essent hora de que ho sàpigues.
- Ja ho sé.
- I encara no ho has decidit?
- No.
- Per què?
- No ho sé.
- Quin és el problema?
- El problema és que vaig dir que sí.
- Aleshores hi aniràs?
- Però és que no en tinc gens de ganes.
- Ja ho sé. Però, quantes coses s'han de fer sense tenir-ne ganes?
- Ho sé.
- Perquè, si no hi vas, què faràs?
- Aplaçar-ho?
- ...
- Sí, ja ho sé, com més aviat ho faci, més aviat estarà fet.
- En això no et puc pas dir que no.
- I com més aviat ho faci, més aviat ho podré deixar enrere.
- Exacte.
- I més aviat deixaré de preocupar-me'n.
- Correcte.
- Però és que no sé què hi vaig a fer.
- No?
- No. I em sento malament per tot això.
- Però, per què?
- Per això mateix. Perquè el dia que hi vagi, hi aniré a no fer res.
- I on és el problema?
- En les expectatives.
- Les teves?
- No, les meves no.
- Però li has dit alguna cosa?
- No.
- Aleshores?
- Vull que nevi.
- Que nevi?
- Sí, com avui.
- ...
- Però no tindré aquesta sort.
- Per què?
- Perquè no nevarà.
- I si neva?
- Doncs ja tindré excusa.
- Ah!
- És que no entenc què hi vaig a fer, recoi!
- Si tu no ho saps...
- No, no ho sé. Res, no hi vaig a fer. A perdre el temps, hi vaig. El meu i el dels altres. Com si no tingués prou feina.
- ...
- El problema està aquí: que no entenc què hi vaig a fer. Res, no hi vaig a fer. I com que no ho entenc, doncs intento buscar excuses.
- Però, i per què no ho dius clarament?
- Perquè ho hauria de dir a la cara.
- Aleshores ja saps què hi vas a fer.
- Potser sí. Però amb el temps que fa...
- La neu?
- No, que fa molt de temps.
- Doncs amb més raó: com més aviat, millor.
- Buf... És que no en sé, jo d'això.
- De què? :-)
- Sí, apa, tu riu-te'n de mi!
- No em ric de tu.
- Doncs ho sembla.
- Hi aniràs?
- No si ho puc evitar.
- Però si no hi vas, el pròxim cop tornaràs a tenir el mateix problema.
- Ho sé.
- Ho fas, i ja està.
- Però no és tan fàcil.
- Ho sé. Però tan difícil és avui com d'aquí a un mes.
- Ho sé.
- Hi aniràs?
- No.
- No tens remei.
- Ho sé.
- Vés-hi.
- No en tinc ganes.
- Ho sé. Però tinc el pressentiment que mai en tindràs ganes.
- Podria ser.
- Aleshores, si ho fas, doncs ja estarà fet.
- Ho sé.
- A més vas dir que ho faries.
- Ho sé.
- I no tens paraula?
- Sempre que dic que faré una cosa la faig.
- Aleshores hi aniràs?
- No.
- Doncs treu el sempre de la frase anterior. Per què no ho faràs?
- No ho sé.
- Per què et costa tant?
- Perquè sé que arribaré i em girarà tot el que penso.
- No tens opinió pròpia?
- Sí. Però em capgirarà tot el que aconsegueixi dir, de forma que acabarà fent-me dir el que no vull.
- Imposa't.
- No en sé.
- Intenta-ho.
- Si no hi vaig no em caldrà.
- No tens remei.
- Ho sé.
- I què faràs?
- Resar perquè caigui la nevada del segle?
- Però si tu no reses...
- Ho sé.
- I això només ho aplaçaria.
- Ho sé.
- Alguna altra idea?
- Resar a favor del diluvi universal?
- Tampoc servirà.
- Més idees?
- Francament, no.
- Doncs no sé pas què faràs.
- Ni jo.
- Doncs ho portes clar.
- Ho sé.
- Va, resaré per tu en favor d'un sol radiant.
- Per què?
- Perquè així no tindràs excusa per aplaçar-ho més.
- Doncs a veure qui guanya.
- Jo, que sempre tinc raó. Ho dubtaves?

Perquè em venia de gust

Em sento molt bé. Per què? Ah... Avui he agafat el mòbil. M'he mirat l'agenda. He començat a llegir els noms de totes les persones que estan ficades allà a dintre. I n'he vist una. Ostres, sí que fa temps!

Així que he agafat aire i m'he decidit.

He començat a enviar sms a tota aquella gent que està perduda a l'agenda del meu mòbil i fa temps que no en sé res. Perquè jo no dic res. Perquè ells no diuen res. Perquè ens anem oblidant els uns dels altres. Perquè la vida ens porta per camins diferents. Perquè, perquè, perquè...

Per què?

Perquè avui quan m'he aixecat hi havia 3 o 4 dits de neu al voltant de casa.

Perquè crec que és part de la solució als meus problemes.

Perquè plovia.

Perquè havia d'enviar un altre sms, que encara no he enviat, i no tenia ganes d'enviar-lo. I ja que jugava amb el mòbil...

Perquè algú ha de fer el primer pas, si tots esperem que algú altre ens digui alguna cosa, sempre ens quedarem callats.

Però, sobretot, perquè em venia de gust.

I ara em sento bé.

He començat per ordre alfabètic. Per algú havia de començar.

Primer missatge enviat.

Vaig pel segon.

Mentre escrivia el segon, ha arribat la resposta del primer. Quina rapidesa! O jo, que sóc molt lenta.

De moment, només he rebut una resposta. Tampoc n'he enviat tants.

Tenia ganes de dir hola a tota aquesta gent. N'hi ha que fa més d'un any que no en sé res.

I perquè em venia de gust.

Alguna cosa...

Alguna cosa no funciona, tot i que no sé ben bé el que és.

Continuo somrient, tot i que no sé per què somric.

Somric per fora, però per dintre sé que no tot està bé.

Alguna cosa no funciona.

Sé que he d'arreglar això que no funciona.

Però per arreglar el que no funciona, primer hauria de saber què és.

Com es pot arreglar una cosa que no saps que està espatllada?

Com es pot seguir somrient quan saps que les coses no van bé?

Alguna cosa no funciona.

No funciona amb tu.

No funciona amb mi.

No funciona en general.

Però, quina cosa és?

Com la puc trobar?

Si continuo somrient, aquesta cosa es solucionarà sola?

Sé la resposta: no.

Però, com ho puc solucionar?

Com puc fer que això que no funciona torni a funcionar?

Com puc fer que TOTES aquestes coses tornin a funcionar?

Com puc trobar l'error?

I, sobretot, com ho puc fer seguint conservant el somriure?

Meme de coses rares (o el que sigui)

Ja fa uns dies que el veig córrer per la blogosfera... Si fins i tot se'm va passar pel cap fer-lo sense que ningú m'ho hagués demanat. Però llavors vaig veure que altra gent ho feia i no em vaig voler copiar. Però finalment el viatger m'ha "convidat" a fer-lo. I jo... Bé, jo encara no sé què hi posaré, però el faré a la meva manera. És que això de trobar-se les pròpies manies és difícil. I tampoc tinc massa clar què és el que s'ha de posar... què val i què no.

Començaré per un que em treu de polleguera, i és que quan condueixo per una carretera estreta (com la que va cap a casa, per exemple) i em ve un cotxe de cara (que sempre es sol creuar amb tu en el lloc més estret, segons Murphy), a mi l'únic que se m'acudeix és tancar els ulls just quan els dos cotxes es van a creuar. I jo que sempre em dic: "Però tu ets idiota o què?" A qui coi se li acudeix tancar els ulls mentre va conduint? I jo ho intento: "Va, avui no tencaràs els ulls". Però no sé per què, sempre els acabo tancant, com si els cotxes anessin a xocar i els tanqués per no veure-ho. Però si estic conduint! Com puc tancar els ulls?

Seguiré amb els macarrons. Bé, no només amb els macarrons. Però comencem pels macarrons. Quan menjo macarrons, sempre ho faig de la mateixa manera: cada cop que n'agafo, n'agafo exactament dos. Ni tres, ni un. Dos. Només me'ls menjo de dos en dos. Bé, si fossin molt petits, potser ho faria de tres en tres, però en general, només de dos en dos. I es tracta d'una espècie de joc: a veure si aconsegueixo menjar-me'ls tots de dos en dos. O sigui, que guanyo si el número de macarrons del plat és parell i perdo si és senar. Sí, ja ho sé, estic com una xota, i encara estic al principi del meme... Però, en fi, el fet és que ho faig amb gairebé tots els tipus de menjar. Si tinc un menjar barrejat (jo què sé, carn amb patates) decideixo una proporció abans de començar (per exemple, un tall de carn i dues patates) i em menjo tot el plat seguint la mateixa proporció: un tall de carn, dues patates, un tall de carn, dues patates. Imperturbable. Sóc incapaç de perdre el ritme. Ho he de fer així. I he d'intentar que la carn em duri tant com les patates, que s'acabin al mateix temps.

Per continuar, us parlaré del joc de les matrícules. Realment, entre això dels ulls, això del menjar i això de les matrícules, avui estic explicant coses que no sap ningú (i que em sembla que em podrien portar directament al manicomi...) Bé, parlava d'això de les matrícules. Quan vaig en cotxe, m'acostumo a fixar bastant en les matrícules. I cada cop que veig una matrícula, faig el mateix: separo el número de la matrícula en dos números de dues xifres, els sumo i llavors factoritzo el resultat. Per exemple, si em trobo amb la matrícula 4321, faig 43+21= 64 = 2^6. Però, no contenta amb això, faig variacions. Si, per exemple, em trobo amb un cotxe com el que m'he trobat avui, que tenia per número 3344, no faig 33+44=77=7*11. No! Això mai! Com que l'11 és un factor de 33 i 44, el que faig és guardar-me l'11 i llavors fer 33/11=3, 44/11=4 i 3+4=7, que és primer, i li he d'afegir l'11 que he tret. Que estic sonada? Bé, si no veig cap més cotxe, el joc continua... Però això ho deixaré per algun altre dia, que amb la primera part del joc ja n'hi ha prou!

Seguirem amb les escales. Que què els passa a les escales? Ai, mare... Doncs que quan les pujo, sempre he de pujar l'últim esglaó amb el peu dret. I quan les baixo, sempre he de baixar l'últim esglaó amb l'esquerre. De forma que si l'escala té un nombre parell d'escalons, la pujo i la baixo sempre amb el mateix peu a cada esglaó. El problema ve quan una escala té un nombre senar d'esglaons. Perquè, a l'hora de pujar-la, l'hauria de començar a pujar amb l'esquerre, però si començo per l'esquerre, llavors arribo a dalt malament. En aquests casos sempre començo malament, per acabar bé. És per això que em conec gairebé totes les escales per on passo: no sé quants escalons té cadascuna, però sempre sé si en tenen un nombre parell o un nombre senar. Només cal que les hagi pujat o baixat una vegada. És per això que quan un dia vaig parlar de les escales de la Catedral deia que estava pràcticament segura que eren un nombre parell. Perquè sempre les pujo de la mateixa manera i començo i acabo bé. Però les escales no són el meu únic problema amb els peus. Hi ha coses que les he de trepitjar amb un peu, llocs per on he de passar, sempre trepitjo les mateixes coses amb el mateix peu... Però és que el post se m'està fent molt llarg. Potser un altre dia...

Més manies, costums... Bé, una que suposo que no és tan rara. Cada cop que agafo un llibre, abans de llegir-me'l, el primer que faig és anar al final de tot i llegir-ne la última frase. No sé per què ho faig. I tampoc em diu el final del llibre. Però és un costum que tinc agafat i sóc incapaç de començar un llibre si no n'he llegit la última frase. Coses de la vida.

Més manies? L'ordre. Sí, sóc una desordenada (aparentment). Sí, ho tinc tot ara per aquí ara per allà i ningú sap trobar les coses, perquè diuen que estan desordenades... il.lusos! Si algú entra als meus dominis i agafa un bolígraf, escriu alguna cosa i el torna a deixar exactament on estava... segur que me n'adono. Perquè, malgrat que tot estigui "desordenat", en realitat té un ordre intern que només veig jo. I veig que està en un lloc que no li correspon. O amb una inclinació que no li correspon. O... O qualsevol altra cosa.

I aquesta de l'ordre em recorda els diners. Els bitllets sempre els he de portar de la mateixa forma: de cares cap a on obro el moneder, i del dret. A més, han d'estar estrictament ordenats, de més petit a més gran. Me n'he adonat avui, quan he anat al caixer a buscar diners per... bé, el post s'està fent molt llarg, un altre dia ho explico. O potser no. Bé, doncs el caixer m'ha tornat uns quants bitllets i alguns estaven d'una cara, els altres d'una altra, els uns cap amunt, els altres cap avall. Ui, això ha sigut bastant xocant per mi: com podia donar un caixer uns diners tan mal ordenats?

Em sembla que ja m'he passat de les 5 manies. I jo que pensava no arribar-hi! I em sembla que ja m'ha tornat a sortir un post massa llarg. I encara m'he deixat les manies/costums típiques en mi, que no repetiré per no fer-me pesada. I d'altres que encara no he explicat, però per avui ja n'hi ha prou. I bé, segur que també n'hi ha moltes que jo no em veig... Però per avui ja n'hi ha prou.

No passaré el meme a ningú. Per què? Doncs perquè a mi m'ha agradat fer-lo, i de fet em feia gràcia fer-lo, però no a tothom li fa gràcia rebre els memes (ja ho vaig veure amb el meme musical que va passar fa temps per aquí). I bé, si "només" l'he de passar a cinc persones, podria ser que em deixés algú que el volgués respondre i que l'enviés a algú que no el vulgui respondre. A part, aquestes cadenes exponencials mai m'han agradat. Perquè, és clar, comença 1 persona. Però a partir d'ella ja són 1+5=6=2*3 persones. A la següent iteració, 6+25=31 (primer, aquest és dels bons! :-)) persones. I ja no sé si continuar, perquè segueix 31+125=156=2^2*3*13. Així que deixo la invitació aquí, per qui la vulgui respondre. Si algú vol explicar les seves manies en un post, endavant. Em farà gràcia llegir-lo. Si algú em vol deixar les manies com a comentari, endavant. També em farà gràcia llegir-lo. I si algú no vol explicar cap de les seves manies... Doncs endavant. Em faria gràcia llegir-les, però tampoc obligaré a ningú a fer-ho. Al cap i a la fi, jo m'ho he passat pipa fent el post. I... i bé, també m'he quedat descansada d'explicar totes aquestes coses. Així que... ho passo a qui el vulgui respondre.

No hi ha res més contagiós. Ni tan sols els badalls.

No sé en quin moment vaig començar i no vaig poder parar. Dilluns al matí? Deuria ser això. Deuria ser el nen (o la nena) de les formiguetes del "No somos nadie". Cada matí, mentre vaig amb el cotxe, intento tenir l'M80 a les 7 en punt per sentir el/la nen/a de les formiguetes. Llavors la canvio, perquè no m'agrada que la radio em parli en castellà. Però aquell/a nen/a sempre em fa somriure. A vegades només un moment... a vegades un somriure que pot durar molt.

I és que és difícil d'explicar amb paraules. Però a la que comences a somriure i mirar-te la vida amb un somriure, no és que no puguis parar: és que el somriure va creixent i creixent i no se'n va.

I quan un somriure no se'n va ni quan et trobes en un cas com el que m'he trobat avui... doncs és que trigarà a marxar. I me n'alegro. Tot i que no sé pas per què ha aparegut el somriure a la meva cara.

El fet és que arribes a un lloc i una persona que no saps ni com es diu (ni ella com et dius tu) s'ha recordat de tu. Com que tens el somriure a la cara, li dediques un somriure. Com que el somriure és contagiós, ella somriu. I com que ella somriu, et contagia a tu i encara somrius més que fa un moment.

Llavors arribes a treballar i et trobes algú a la porta. Li dius hola amb un somriure. La seva cara canvia i es transforma en un somriure. I t'adones que el teu somriure creix i creix.

Va passant el dia. El somriure va creixent. I és una cosa que no pots explicar amb paraules. Simplement, creix, creix, creix...

Fins que t'adones que t'acabes d'enfadar amb algú per ser impresentable. Però fins i tot li veus el cantó bo. I el teu somriure segueix creixent. I el vols compartir. Però per compartir el somriure, perquè rigui tothom, has de donar un somriure. I els somriures no es poden escriure amb paraules. S'han de veure.

M'agrada com queda el blog, amb aquest somriure aquí a dalt de tot. Però no es pot quedar així per sempre. Bé, sí que es podria quedar així, però no em dóna la gana. Tot i així, aquest somriure és difícil de superar. Per més que em posi a escriure, a dibuixar o a fer el que sigui, res serà millor que aquest somriure. Així que clicant aquí sempre es podrà veure el somriure. Bé, no només clicant aquí. En un intent de fer somriure a tothom, que és el que ara mateix m'agradaria més, i en un intent de fer-me somriure a mi, canvio el meu roser groc per la cara somrient.

No ha sigut fins que he pujat al cotxe (oh, el meu lloc per pensar preferit) que m'he adonat que se m'ha concedit un altre dels meus desitjos. Ara ja només em falta la saviesa, perquè amb aquest optimisme tinc tot el valor que em fa falta. Ha sigut llavors quan el meu somriure s'ha fet encara més gran. Perquè m'he adonat que encara crec en la màgia. En la màgia dels Reis. En la magia en general.

Encara no sé per què ric tot el dia. No, no m'he pres res. Només tinc una pregunta:

Somric perquè crec en la màgia? O crec en la màgia per què somric?

La veritat, tampoc m'importa massa. Sempre que continui creient en la màgia. Sempre que continui somrient. Sempre que em pregui les coses amb aquest optimisme. D'on ve? I a qui li importa?