Durant la setmana, només hi ha dos dies en els que arribo a casa a una hora raonable. He de fer feina, però m'ho prenc tot amb més calma. Estic a casa, em prenc el meu temps per dinar (i no dino sola), vaig a veure els malalts...
Però no, les coses no funcionen massa bé. Només fa falta que tingui algun moment per posar-me a pensar i mirar les mosques que volen per l'habitació perquè em posi a pensar en el que no he de pensar. O perquè determinades coses em sàpiguen greu. De fet, són xorrades. Però em saben greu.
Ara vull dormir. Tot just són les 9 i els ulls se'm tenquen. Estic feta caldo, i avui tampoc he fet gaire esforç físic. Bé, de fet sí que n'he fet. I d'esforç mental, doncs com cada dia.
Però sé que no podré dormir. Per començar, perquè és massa aviat. Qui coi va a dormir a les 9 del vespre? I encara he de sopar. De fet, encara m'he de fer el sopar. Vaig tard, però què hi farem! Però no, la raó per la que no podré dormir, malgrat que estic mig zombie és una altra. Una cosa que m'ha sabut greu, però que ja era d'esperar. De fet, no sé pas què coi pensava. Bé, sí que ho sé. Jo sempre m'invento històries, i llavors la tornada a la realitat és una mica dura. Com més històries em munto, més dura és la tornada a la realitat. I com més temps tinc, més històries em munto.
Vull que totes aquestes coses se me'n vagin del cap. Però sembla impossible. Ni tan sols estant tan feta caldo com estic avui, que pràcticament no sóc capaç ni de pensar quin dia és demà, me n'he pogut oblidar i ha vingut a la meva ment.
Vull dormir.
Vull tenir un dia per poder-me'n anar a dormir sense posar el despertador el dia següent. Perquè sé que m'acabaré aixecant abans de les 8, però dormiré molt més tranquila, sense saber que el despertador és allà, esperant-me a primera hora del matí.
Vull que plogui. Però no quatre gotes, com avui, sinó un bon ruixat. Si pot ser, mentre jo sigui a casa, però sinó, m'és igual.
Vull tantes coses... Coses que he dit, coses que no he dit i coses que ni tan sols sóc conscient de voler. Però, de moment, m'hauré de conformar sense cap.
dijous, 29 de setembre del 2005
Son
- Déjalo, que tienes unos ojitos de sueño.
- No, ya lo hago, si es un momento.
És un tros de la conversa (si se'n pot dir conversa) que vaig tenir ahir (avui?) amb el meu pare.
La veritat, no sé per què estic tan cansada. Sí, d'acord, fa dies que no dormo tot el que hauria de dormir, però tampoc és com per haver d'anar tot el dia com una zombie pel món. I si ara estic així, com estaré d'aquí a dues o tres setmanes?
Ahir al vespre finalment vaig poder acabar la feina que m'ha tingut ocupada els 3 últims vespres. D'aquests, dos fins a 2/4 d'1. L'altre, fins a les 12. No és tant. Així que no sé per què el cap ha deixat de funcionar correctament.
Ahir mateix, entro al cotxe, agafo les ulleres de sol, i ho veig tot borrós. Què passa, què passa? Em trec les ulleres, hi veig bé. Me les torno a posar... per què costen tant de posar? Ai, mare! És que portava les altres ulleres posades! I, és clar, si doblo la graduació, llavors sí que ja no hi veig clar (realment doblo la graduació si em poso les dues ulleres? El que veig jo si em poso unes ulleres a sobre les altres, és el mateix que veuria algú que no tingués problemes de vista si es posés les meves ulleres?)
Aquesta setmana he fet una cosa que feia anys que no feia. No sé ni com va arribar a passar. Dimarts vaig anar a dormir i reconec que estava molt cansada. Recordo que li vaig fer alguna cosa al despertador, però no ho recordo massa bé. Sé que vaig comprovar que l'alarma de la radio estigués posada i que em vaig posar el despertador a les mans. A partir d'aquí, em vaig quedar fregida. L'endemà al matí va sonar la radio. Vaig obrir un ull i vaig esperar el mig minut o un minut abans que sonés el despertador. Només que... bé, em vaig quedar adormida. A 2/4 de 7 vaig obrir un ull. Vaig sentir la radio. Encara no ha sonat el despertador? Va, ja sonarà... Però això no ho he pensat ja abans? Sí... Ostres, que estrany. Quina hora és? Quina hora és? No, no pot ser!
- Mama, per què no em cridaves, si veies que no m'aixecava?
- T'havia de cridar?
La pobra dona se'm mira amb cara de "què coi li passa a aquesta?" Des que vaig començar a anar al cole, que m'aixeco jo tota sola amb el despertador. La meitat dels dies ma mare era a casa, jo m'aixecava i ella controlava que anés al cole. La resta dels dies, m'aixecava, esmorzava, em vestia i anava a casa la veïna a què em passés revista. Com han canviat els temps! Anava a dir que no fa tant de temps, però ben pensat, ja fa 20 anys! Quina mare deixaria ara la seva filla de 6 anys sola a casa sense cangur, perquè s'aixequés i es vestís sola? En tots els anys que vaig anar al cole, la veïna no em va haver de venir a cridar ni un sol dia. De fet, quan arribava a casa seva, la filla de la veïna encara dormia. En aquella època, la meva mare em deixava la roba preparada abans de marxar a treballar, em feia portar els cabells gairebé rapats i així no m'havia de pentinar. Des que vaig deixar d'anar a la guarderia, mai més em va tornar a cridar al matí.
No recordo l'últim cop que em vaig adormir. De fet, tampoc és que m'adormís, només que em vaig descuidar de posar el despertador. Però, de totes formes, tampoc recordo l'últim cop que em vaig descuidar de posar el despertador.
Però ara ja tinc la feina feta :-)
- Mira, ya lo tengo hecho.
- Ah, sí?
- Sí, ahora lo imprimo y te lo doy.
...
- No, espera, que ya te lo doy.
...
- Es esto?
- Sí.
S'està 10 minuts llegint-ho. Els 10 minuts que necessito per fer el que em deia que deixés. Ho faig. Li dóno. Tenco l'ordenador. Demà (avui?) serà un altre dia. A més, tinc sort i, com que he d'arribar abans a la feina, em podré aixecar "tard". Sí, no m'he equivocat: si he d'arribar abans, m'aixeco "tard". És clar que això de tard i aviat és molt relatiu. I em sembla que el meu "tard" no és tan tard com podria semblar. Per exemple, demà m'aixecaré "tardíssim". Perquè he de ser a la feina aviat, però no tan aviat com avui. Suficientment aviat per no poder anar al gimnàs al matí, però suficientment tard com per poder-me aixecar a les 7! Això fins que trobi un gimnàs que obrin a les 6... però millor no el busco, o acabaré anant-hi cada dia a les 6.
- No, ya lo hago, si es un momento.
És un tros de la conversa (si se'n pot dir conversa) que vaig tenir ahir (avui?) amb el meu pare.
La veritat, no sé per què estic tan cansada. Sí, d'acord, fa dies que no dormo tot el que hauria de dormir, però tampoc és com per haver d'anar tot el dia com una zombie pel món. I si ara estic així, com estaré d'aquí a dues o tres setmanes?
Ahir al vespre finalment vaig poder acabar la feina que m'ha tingut ocupada els 3 últims vespres. D'aquests, dos fins a 2/4 d'1. L'altre, fins a les 12. No és tant. Així que no sé per què el cap ha deixat de funcionar correctament.
Ahir mateix, entro al cotxe, agafo les ulleres de sol, i ho veig tot borrós. Què passa, què passa? Em trec les ulleres, hi veig bé. Me les torno a posar... per què costen tant de posar? Ai, mare! És que portava les altres ulleres posades! I, és clar, si doblo la graduació, llavors sí que ja no hi veig clar (realment doblo la graduació si em poso les dues ulleres? El que veig jo si em poso unes ulleres a sobre les altres, és el mateix que veuria algú que no tingués problemes de vista si es posés les meves ulleres?)
Aquesta setmana he fet una cosa que feia anys que no feia. No sé ni com va arribar a passar. Dimarts vaig anar a dormir i reconec que estava molt cansada. Recordo que li vaig fer alguna cosa al despertador, però no ho recordo massa bé. Sé que vaig comprovar que l'alarma de la radio estigués posada i que em vaig posar el despertador a les mans. A partir d'aquí, em vaig quedar fregida. L'endemà al matí va sonar la radio. Vaig obrir un ull i vaig esperar el mig minut o un minut abans que sonés el despertador. Només que... bé, em vaig quedar adormida. A 2/4 de 7 vaig obrir un ull. Vaig sentir la radio. Encara no ha sonat el despertador? Va, ja sonarà... Però això no ho he pensat ja abans? Sí... Ostres, que estrany. Quina hora és? Quina hora és? No, no pot ser!
- Mama, per què no em cridaves, si veies que no m'aixecava?
- T'havia de cridar?
La pobra dona se'm mira amb cara de "què coi li passa a aquesta?" Des que vaig començar a anar al cole, que m'aixeco jo tota sola amb el despertador. La meitat dels dies ma mare era a casa, jo m'aixecava i ella controlava que anés al cole. La resta dels dies, m'aixecava, esmorzava, em vestia i anava a casa la veïna a què em passés revista. Com han canviat els temps! Anava a dir que no fa tant de temps, però ben pensat, ja fa 20 anys! Quina mare deixaria ara la seva filla de 6 anys sola a casa sense cangur, perquè s'aixequés i es vestís sola? En tots els anys que vaig anar al cole, la veïna no em va haver de venir a cridar ni un sol dia. De fet, quan arribava a casa seva, la filla de la veïna encara dormia. En aquella època, la meva mare em deixava la roba preparada abans de marxar a treballar, em feia portar els cabells gairebé rapats i així no m'havia de pentinar. Des que vaig deixar d'anar a la guarderia, mai més em va tornar a cridar al matí.
No recordo l'últim cop que em vaig adormir. De fet, tampoc és que m'adormís, només que em vaig descuidar de posar el despertador. Però, de totes formes, tampoc recordo l'últim cop que em vaig descuidar de posar el despertador.
Però ara ja tinc la feina feta :-)
- Mira, ya lo tengo hecho.
- Ah, sí?
- Sí, ahora lo imprimo y te lo doy.
...
- No, espera, que ya te lo doy.
...
- Es esto?
- Sí.
S'està 10 minuts llegint-ho. Els 10 minuts que necessito per fer el que em deia que deixés. Ho faig. Li dóno. Tenco l'ordenador. Demà (avui?) serà un altre dia. A més, tinc sort i, com que he d'arribar abans a la feina, em podré aixecar "tard". Sí, no m'he equivocat: si he d'arribar abans, m'aixeco "tard". És clar que això de tard i aviat és molt relatiu. I em sembla que el meu "tard" no és tan tard com podria semblar. Per exemple, demà m'aixecaré "tardíssim". Perquè he de ser a la feina aviat, però no tan aviat com avui. Suficientment aviat per no poder anar al gimnàs al matí, però suficientment tard com per poder-me aixecar a les 7! Això fins que trobi un gimnàs que obrin a les 6... però millor no el busco, o acabaré anant-hi cada dia a les 6.
dimecres, 28 de setembre del 2005
El noi de la màquina de cafè
Per raons que no venen al cas, he de dinar sola cada dia. Això, unit a la falta de gana que tinc últimament, fa que l'hora de dinar no sigui el millor moment del dia. Arribo, obro la meva fiambrera, menjo el que hi ha, sola, en silenci, i me'n vaig. El meu rècord està en 5 minuts. Sé que no hauria de menjar tan ràpid, però és avorrit, no tinc amb què entretenir-me, i acabo de seguida. Tampoc és que mengi gaire. Així que de seguida acabo. Normalment hi estic uns 10 minuts. Se m'ha passat pel cap dinar algun dia al despatx, de totes formes, trigo més a anar a on he de dinar i a tornar que a dinar. Bé, ja torno a exagerar, però tampoc em ve de gaire.
Hi ha dies com avui, que algú em diu que vindrà a dinar amb mi. Aleshores m'alegro i espero el moment de dinar. Després de passar-me un matí sense parlar gairebé amb ningú i esperar una tarda no gaire més prometedora amb la companyia, poder dinar amb algú produeix una alegria. Una alegria? Seria una alegria si al final dinés amb algú. El problema és que qui em diu que dinarà amb mi, llavors o se'n descuida, o tenia altres coses a fer, o es trobava malament, o... I, sincerament, prefereixo que no em diguin que vindran a dinar amb mi i que jo ja em faci a la idea de que dinaré sola, que no pas que em faci il.lusions i llavors hagi de dinar sola, com cada dia. Perquè si ja tinc clar que dinaré sola, doncs hi vaig i m'avorreixo més o menys, però si pensava tenir companyia i llavors em deixen plantada, és més dur posar-me a dinar allà sola. No ho entenc, si ja està clar que al final la companyia no vindrà, per què em diu que vindrà? Perquè, francament, no és ni el primer cop, ni el segon, ni el tercer... I jo, que sóc com sóc, quan veig aparèixer a qui havia de dinar amb mi, en comptes de fer-li algun comentari, m'ho callo. Només em diuen alguna cosa si per alguna casualitat del destí es recorden que havien quedat amb mi per dinar.
I què hi pinta aquí el noi de la màquina de cafè? Doncs que els seus horaris són similars als meus. Bé, no són similars als meus, sinó que coincideixen en el temps i l'espai. El temps és la meva hora de dinar. L'espai és la sala on dino, que també és la sala on hi ha la màquina del cafè.
Deu tenir entre 30 i 35 anys. És immigrant, però que ningú em faci dir d'on és, perquè no en tinc ni idea. Sé que és immigrant perquè no parla el català, i el castellà gairebé no el parla, li costa bastant. Arriba i sempre em diu: "Hola, buen provecho", que és pràcticament la segona o la tercera conversa més llarga de tot el dia. I fa companyia. La diferència entre dinar sola, en silenci, sense res amb què entretenir-se i que hi hagi el noi de la màquina de cafè, és bastant gran. Des d'on estic asseguda normalment, m'hauria de girar per veure'l. M'estic plantejant emigrar a l'altra punta de la taula, des d'on no veuré la porta, però veuré la màquina de cafè. Almenys, quan hi és ell, em passo el dinar sentint la fressa que fa mentre omple i neteja la màquina. Que sí, no és massa cosa, però és alguna cosa. I fa companyia. A vegades he pensat a baixar a dinar amb la radio, però ja vaig tot el dia amb la radio, i mai m'acabo de decidir. De totes formes, ara ja tinc qui em fa companyia a l'hora de dinar, encara que només sigui algú que fa la seva feina, i que només em diu "Hola, buen provecho".
La seva feina no és massa agradable. Ell arriba i comença a netejar la màquina. De tant en tant, apareix algú que va a la màquina. I sempre es troba amb el mateix: algú, amb cara de fastiguejat, que li pregunta si en té per molt. Entenc que algú que ha fet el camí fins a la màquina de cafè, quan arriba i veu que no pot treure cafè de la màquina es mosquegi. Però, no sé, ha de ser bastant dur per al pobre noi, que tothom et miri amb mala cara, que ningú et vulgui veure per allà. Sí, ja ho sé, estic dramatitzant, però quan has repetit com 10 o 12 vegades que en tens per una estona i veus les cares de la gent que ve a buscar el cafè, al final ha de tocar la moral, per més que diguis que passaràs del que et diuen.
Sempre acabo primer jo amb el dinar que ell amb la màquina. Marxo i li dic adéu, en català. Ell em contesta també adéu en català. El primer dia es va sorprendre molt quan li vaig dir adéu a l'hora de marxar, cosa que em fa pensar que potser la resta de la gent no és massa simpàtica (o hauria de dir educada?) Si dues persones estan en una sala i quan una ha entrat ha dit hola, diria que el més normal és que quan una de les dues surti digui adéu. O potser el que el va sorprendre va ser que algú li dirigís la paraula i no fos per dir-li si en té per molt.
Ja ho dic jo, al final encara ens acabarem fent amics, el noi de la màquina de cafè i jo.
Hi ha dies com avui, que algú em diu que vindrà a dinar amb mi. Aleshores m'alegro i espero el moment de dinar. Després de passar-me un matí sense parlar gairebé amb ningú i esperar una tarda no gaire més prometedora amb la companyia, poder dinar amb algú produeix una alegria. Una alegria? Seria una alegria si al final dinés amb algú. El problema és que qui em diu que dinarà amb mi, llavors o se'n descuida, o tenia altres coses a fer, o es trobava malament, o... I, sincerament, prefereixo que no em diguin que vindran a dinar amb mi i que jo ja em faci a la idea de que dinaré sola, que no pas que em faci il.lusions i llavors hagi de dinar sola, com cada dia. Perquè si ja tinc clar que dinaré sola, doncs hi vaig i m'avorreixo més o menys, però si pensava tenir companyia i llavors em deixen plantada, és més dur posar-me a dinar allà sola. No ho entenc, si ja està clar que al final la companyia no vindrà, per què em diu que vindrà? Perquè, francament, no és ni el primer cop, ni el segon, ni el tercer... I jo, que sóc com sóc, quan veig aparèixer a qui havia de dinar amb mi, en comptes de fer-li algun comentari, m'ho callo. Només em diuen alguna cosa si per alguna casualitat del destí es recorden que havien quedat amb mi per dinar.
I què hi pinta aquí el noi de la màquina de cafè? Doncs que els seus horaris són similars als meus. Bé, no són similars als meus, sinó que coincideixen en el temps i l'espai. El temps és la meva hora de dinar. L'espai és la sala on dino, que també és la sala on hi ha la màquina del cafè.
Deu tenir entre 30 i 35 anys. És immigrant, però que ningú em faci dir d'on és, perquè no en tinc ni idea. Sé que és immigrant perquè no parla el català, i el castellà gairebé no el parla, li costa bastant. Arriba i sempre em diu: "Hola, buen provecho", que és pràcticament la segona o la tercera conversa més llarga de tot el dia. I fa companyia. La diferència entre dinar sola, en silenci, sense res amb què entretenir-se i que hi hagi el noi de la màquina de cafè, és bastant gran. Des d'on estic asseguda normalment, m'hauria de girar per veure'l. M'estic plantejant emigrar a l'altra punta de la taula, des d'on no veuré la porta, però veuré la màquina de cafè. Almenys, quan hi és ell, em passo el dinar sentint la fressa que fa mentre omple i neteja la màquina. Que sí, no és massa cosa, però és alguna cosa. I fa companyia. A vegades he pensat a baixar a dinar amb la radio, però ja vaig tot el dia amb la radio, i mai m'acabo de decidir. De totes formes, ara ja tinc qui em fa companyia a l'hora de dinar, encara que només sigui algú que fa la seva feina, i que només em diu "Hola, buen provecho".
La seva feina no és massa agradable. Ell arriba i comença a netejar la màquina. De tant en tant, apareix algú que va a la màquina. I sempre es troba amb el mateix: algú, amb cara de fastiguejat, que li pregunta si en té per molt. Entenc que algú que ha fet el camí fins a la màquina de cafè, quan arriba i veu que no pot treure cafè de la màquina es mosquegi. Però, no sé, ha de ser bastant dur per al pobre noi, que tothom et miri amb mala cara, que ningú et vulgui veure per allà. Sí, ja ho sé, estic dramatitzant, però quan has repetit com 10 o 12 vegades que en tens per una estona i veus les cares de la gent que ve a buscar el cafè, al final ha de tocar la moral, per més que diguis que passaràs del que et diuen.
Sempre acabo primer jo amb el dinar que ell amb la màquina. Marxo i li dic adéu, en català. Ell em contesta també adéu en català. El primer dia es va sorprendre molt quan li vaig dir adéu a l'hora de marxar, cosa que em fa pensar que potser la resta de la gent no és massa simpàtica (o hauria de dir educada?) Si dues persones estan en una sala i quan una ha entrat ha dit hola, diria que el més normal és que quan una de les dues surti digui adéu. O potser el que el va sorprendre va ser que algú li dirigís la paraula i no fos per dir-li si en té per molt.
Ja ho dic jo, al final encara ens acabarem fent amics, el noi de la màquina de cafè i jo.
divendres, 23 de setembre del 2005
La felicitat
Avui estava amb una noia que fa primer d'ESO. Li estava explicant unes coses. Quan he acabat d'explicar-li tot el que li anava a explicar, i mentre recollia les coses per tornar a casa, m'ha demanat consell. Es veu que el professor de català els ha demanat que fessin una redacció sobre la felicitat. Jo me l'he mirat i no he pogut fer res més que somriure.
He retrocedit 15 anys (buf, dit així, sembla molt de temps!) i m'he adonat que si a mi el meu professor de primer d'ESO (en el meu cas, setè d'EGB) m'hagués demanat que fer una redacció sobre la felicitat, li hagués maleït els óssos. De fet, és probable que algun cop n'hagués hagut de fer alguna d'aquest tema. Ara mateix no recordo cap redacció que em costés massa, però els temes de les redaccions se les portaven. Sí, ja ho sé, al final ja no se t'acudeixen més temes. Però, la felicitat? I està molt clar que jo puc escriure aquí sobre la felicitat, sense cap problema, total ningú em coneix (bé, això de ningú cada vegada és menys exacte). Perquè, és clar, el teu profe et demana una redacció sobre la felicitat i què fas? Ennumeres totes les coses que et fan feliç? Et poses a filosofar sobre el que significa ser feliç? T'inventes una història sobre la felicitat? Ai, no ho sé.
Si ara hagués de fer una redacció sobre la felicitat, suposo que agafaria trossets del blog i els ajuntaria. Perquè, és clar, per escriure sobre la felicitat també n'has de tenir ganes. Pots passar uns dies dolents i llavors, apa, a parlar de la felicitat. Però, què és el que diria jo?
Jo diria que la felicitat es troba en les coses petites, en aquests petits moments que et fan feliç. Com trobar-te algú pel carrer que fa molt temps que no veus (i que et fa il.lusió trobar). O... no és tan fàcil, parlar de la felicitat. La felicitat pot ser trobar-te algú i que t'expliqui què fa. A mi m'agrada més escoltar la gent com m'explica les seves coses que posar-me a parlar. Però només m'expliquen les seves coses els nens (ai, sempre els nens!) Et venen amb els pantalons a mitja cama i et comencen a ensenyar que avui han caigut al cole i que s'han fet mal. O venen amb un somriure d'orella a orella i et diuen que avui la senyoreta (sí, encara ho diuen!) els ha deixat sortir al pati abans, perquè havien d'anar a mirar no sé quins arbres i han anat fins al riu a tirar pedres. Els nens sempre tenen coses a explicar. Els grans també en tenim sempre, de coses a explicar, encara que la nostra vida sigui tan avorrida com la meva, que vaig de la feina a casa i de casa a la feina. Però sempre hi ha alguna cosa per explicar. El que passa és que sovint, o no ens fixem amb les coses, o no els donem importància, o simplement no les volem explicar. Per exemple, en el meu cas, avui he arribat a la feina i 3 persones m'estaven esperant. No anava tard, simplement dues d'elles m'esperaven perquè ja sabien a l'hora que arribo i feien temps al voltant del meu despatx, esperant que jo arribés, i quan m'han vist arribar, han somrigut i m'han dit el que m'havien de dir. La tercera persona m'esperava perquè necessitava que li expliqués una cosa. Són petites coses, que al veure que algú t'espera per explicar-te una cosa o al veure que ets útil per algú, et fan sentir feliç. I jo podria passar d'elles, o podria explicar-les a qui em volgués escoltar. A algú que estigués content d'escoltar-me. O escriure-les aquí, que les pot llegir qui vulgui. I si fan feliç a algú, perfecte.
La felicitat també és una mà que t'agafa de la mà, et porta fins a un banc, et fa asseure i et demana que li expliquis un conte. O una veueta que, mig vergonyosa, et demana que vol un sugus. També és una persona gran, que després de portar un temps que no et veu, li diu a algú que ha vingut "la nena de casa", encara que, realment, jo no sóc la nena de casa. O algú que es recorda de tu i quan fa molt que no té notícies teves t'envia un mail o un sms, que només diu "estàs bé"?
La felicitat també es troba en la superació personal. Quan veus que fas una cosa que et pensaves que no series capaç de fer, o que t'has passat molt temps intentant fer alguna cosa i al final ho aconsegueixes, això també és la felicitat. Però a mida que passa el temps, cada cop m'adono més que sí, que això és la felicitat, però si no ho pots compartir amb ningú, tampoc és felicitat. La millor felicitat és poder compartir els petits moments o que algú comparteixi els petits moments amb tu. Jo, de moment, m'hauré de conformar a compartir la meva felicitat amb els nens o amb la pantalla de l'ordenador. Però val més això que res.
Que què li he contestat a la noia? Ah, això queda entre la noia i jo!
He retrocedit 15 anys (buf, dit així, sembla molt de temps!) i m'he adonat que si a mi el meu professor de primer d'ESO (en el meu cas, setè d'EGB) m'hagués demanat que fer una redacció sobre la felicitat, li hagués maleït els óssos. De fet, és probable que algun cop n'hagués hagut de fer alguna d'aquest tema. Ara mateix no recordo cap redacció que em costés massa, però els temes de les redaccions se les portaven. Sí, ja ho sé, al final ja no se t'acudeixen més temes. Però, la felicitat? I està molt clar que jo puc escriure aquí sobre la felicitat, sense cap problema, total ningú em coneix (bé, això de ningú cada vegada és menys exacte). Perquè, és clar, el teu profe et demana una redacció sobre la felicitat i què fas? Ennumeres totes les coses que et fan feliç? Et poses a filosofar sobre el que significa ser feliç? T'inventes una història sobre la felicitat? Ai, no ho sé.
Si ara hagués de fer una redacció sobre la felicitat, suposo que agafaria trossets del blog i els ajuntaria. Perquè, és clar, per escriure sobre la felicitat també n'has de tenir ganes. Pots passar uns dies dolents i llavors, apa, a parlar de la felicitat. Però, què és el que diria jo?
Jo diria que la felicitat es troba en les coses petites, en aquests petits moments que et fan feliç. Com trobar-te algú pel carrer que fa molt temps que no veus (i que et fa il.lusió trobar). O... no és tan fàcil, parlar de la felicitat. La felicitat pot ser trobar-te algú i que t'expliqui què fa. A mi m'agrada més escoltar la gent com m'explica les seves coses que posar-me a parlar. Però només m'expliquen les seves coses els nens (ai, sempre els nens!) Et venen amb els pantalons a mitja cama i et comencen a ensenyar que avui han caigut al cole i que s'han fet mal. O venen amb un somriure d'orella a orella i et diuen que avui la senyoreta (sí, encara ho diuen!) els ha deixat sortir al pati abans, perquè havien d'anar a mirar no sé quins arbres i han anat fins al riu a tirar pedres. Els nens sempre tenen coses a explicar. Els grans també en tenim sempre, de coses a explicar, encara que la nostra vida sigui tan avorrida com la meva, que vaig de la feina a casa i de casa a la feina. Però sempre hi ha alguna cosa per explicar. El que passa és que sovint, o no ens fixem amb les coses, o no els donem importància, o simplement no les volem explicar. Per exemple, en el meu cas, avui he arribat a la feina i 3 persones m'estaven esperant. No anava tard, simplement dues d'elles m'esperaven perquè ja sabien a l'hora que arribo i feien temps al voltant del meu despatx, esperant que jo arribés, i quan m'han vist arribar, han somrigut i m'han dit el que m'havien de dir. La tercera persona m'esperava perquè necessitava que li expliqués una cosa. Són petites coses, que al veure que algú t'espera per explicar-te una cosa o al veure que ets útil per algú, et fan sentir feliç. I jo podria passar d'elles, o podria explicar-les a qui em volgués escoltar. A algú que estigués content d'escoltar-me. O escriure-les aquí, que les pot llegir qui vulgui. I si fan feliç a algú, perfecte.
La felicitat també és una mà que t'agafa de la mà, et porta fins a un banc, et fa asseure i et demana que li expliquis un conte. O una veueta que, mig vergonyosa, et demana que vol un sugus. També és una persona gran, que després de portar un temps que no et veu, li diu a algú que ha vingut "la nena de casa", encara que, realment, jo no sóc la nena de casa. O algú que es recorda de tu i quan fa molt que no té notícies teves t'envia un mail o un sms, que només diu "estàs bé"?
La felicitat també es troba en la superació personal. Quan veus que fas una cosa que et pensaves que no series capaç de fer, o que t'has passat molt temps intentant fer alguna cosa i al final ho aconsegueixes, això també és la felicitat. Però a mida que passa el temps, cada cop m'adono més que sí, que això és la felicitat, però si no ho pots compartir amb ningú, tampoc és felicitat. La millor felicitat és poder compartir els petits moments o que algú comparteixi els petits moments amb tu. Jo, de moment, m'hauré de conformar a compartir la meva felicitat amb els nens o amb la pantalla de l'ordenador. Però val més això que res.
Que què li he contestat a la noia? Ah, això queda entre la noia i jo!
dijous, 22 de setembre del 2005
Val més...
Val més que me'n vagi a dormir. La tarda de jugar amb la nena m'ha fet oblidar una mica la febre i tot plegat. Però m'ha deixat ben cansada. I estic farta d'estornudar, de mocar-me,... Segur que en dos dies tinc el nas tan vermell que ja no podré ni mocar-me. I aquesta nit segur que em desperto delirant, amb malsons estranys. Només recordo el que somio quan tinc febre, i la veritat, preferiria més no recordar-me'n. Però ja sé que avui no podré dormir, ni tan sols a sota de la meva manta. Per això em fa tanta mandra anar a dormir. Sé que una hora més tard d'anar a dormir em despertaré marejada, amb la sensació d'estar cansada, amb els ulls com plats, i seré incapaç de tornar a dormir. Em farà mal el cap. I això si no he tingut cap malson. Avui he somiat que una persona de la meva família en matava una altra. Què somiaré aquesta nit?
D'altra banda estic aquí, davant de l'ordenador. Fins avui he tingut uns dies molt estressants. Avui la cosa ha estat més calmada. I ja està, ja he tornat a pensar en el que no hauria de pensar. Ja torno a estar trista. La nena m'ha fet alegrar, però ara... M'agradava sentir l'opinió d'algú, però sé que no la tornaré a sentir. Almenys, dubto que en torni a sentir una opinió sincera. Suposo que no és just i que jo també hauria de parlar clar. Però... bé, no m'atreveixo. Ho podria escriure, que sembla més fàcil (almenys per mi) però tampoc no m'atreveixo. Sí, sóc una cagada. Però què hi farem!
M'agradaria poder-me passar la vida com aquesta tarda, estirada a sobre la gespa, mirant el cel clar, mentre la nena reia saltant per sobre meu o menjant-se el "patote". O poder bufar i bufar aquelles flors que no sé com es diuen. Sense demanar desitjos, és clar, que això no són més que tonteries. O corrent a darrere la nena dient-li que no els desfés amb la mà, i fent veure que m'enfadava cada cop que en comptes de bufar, ho treia amb la mà. O saltant i saltant, durant mitja hora seguida, d'un escaló al terra, tornar a pujar, tornar a saltar, tornar a pujar, tornar a saltar... M'agradaria poder estar tota la vida així i no pensar en aquelles coses que em fan entristir.
Quan estic amb aquests nens petits, mai tinc problemes d'autoconfiança. Vaig, els explico contes, els faig riure, els faig jugar. I, no sé per què, sé que estan bé amb mi, que els agrada jugar amb mi, que els agrada que els faci de cangur (sense cobrar, però cangur al cap i a la fi). Per què, llavors, quan estic amb d'altra gent sempre penso que acabaran fugint? Bé, l'experiència hi diu molt, però potser, si no tingués tan poca autoconfiança no ficaria tant la pota.
En fi, és igual. Val més que me'n vagi a dormir, que avui ja he escrit tres posts i ja començo a delirar, fins i tot abans d'anar-me'n a dormir.
D'altra banda estic aquí, davant de l'ordenador. Fins avui he tingut uns dies molt estressants. Avui la cosa ha estat més calmada. I ja està, ja he tornat a pensar en el que no hauria de pensar. Ja torno a estar trista. La nena m'ha fet alegrar, però ara... M'agradava sentir l'opinió d'algú, però sé que no la tornaré a sentir. Almenys, dubto que en torni a sentir una opinió sincera. Suposo que no és just i que jo també hauria de parlar clar. Però... bé, no m'atreveixo. Ho podria escriure, que sembla més fàcil (almenys per mi) però tampoc no m'atreveixo. Sí, sóc una cagada. Però què hi farem!
M'agradaria poder-me passar la vida com aquesta tarda, estirada a sobre la gespa, mirant el cel clar, mentre la nena reia saltant per sobre meu o menjant-se el "patote". O poder bufar i bufar aquelles flors que no sé com es diuen. Sense demanar desitjos, és clar, que això no són més que tonteries. O corrent a darrere la nena dient-li que no els desfés amb la mà, i fent veure que m'enfadava cada cop que en comptes de bufar, ho treia amb la mà. O saltant i saltant, durant mitja hora seguida, d'un escaló al terra, tornar a pujar, tornar a saltar, tornar a pujar, tornar a saltar... M'agradaria poder estar tota la vida així i no pensar en aquelles coses que em fan entristir.
Quan estic amb aquests nens petits, mai tinc problemes d'autoconfiança. Vaig, els explico contes, els faig riure, els faig jugar. I, no sé per què, sé que estan bé amb mi, que els agrada jugar amb mi, que els agrada que els faci de cangur (sense cobrar, però cangur al cap i a la fi). Per què, llavors, quan estic amb d'altra gent sempre penso que acabaran fugint? Bé, l'experiència hi diu molt, però potser, si no tingués tan poca autoconfiança no ficaria tant la pota.
En fi, és igual. Val més que me'n vagi a dormir, que avui ja he escrit tres posts i ja començo a delirar, fins i tot abans d'anar-me'n a dormir.
- Hola guapa!
- Hola
- Està refredada, avui.
- No et preocupis, jo també.
- Vols venir a jugar?
Com a resposta, un somriure.
- Vine, mira això.
- Què xooo?
- Ja veuràs, bufa.
FFFFFFFFFFFFF!!!!!!!!
Se'm mira amb cara de no entendre res. Bufo jo. Es posa a riure.
- Més!
- Mira, allà n'hi ha un altre.
- Bufa!
Fffffffffffffffffff!
No passa res.
- Ara tana!
Fffffffffffffffffffffff
- Més!
- Té, bufa!
Ffffffffffffffffffffff!
- Ara tana!
Ffffffffffffffffffff!
- Nata!
- Mira, allà!
- Tana!
- Bufo jo?
- Zi.
- Nata!
- Allà. Mira, que te l'agafo. Bufa! No, amb la mà no!
- Hahahahaha!
- Has de bufar!
- Nata!
- Nem llà! Llà nata!
- No, amb la mà no!
- Més! Nata!
...
- S'han acabat.
- Més!
- Ja no hi ha més jardí.
- Nata!
- I d'on vols que la tregui? Mira, saps què, et donaré una cosa. Què vols, un sugus o un palote?
- Patote.
- Molt bé, de quin color el vols?
- Verd.
...
- Fem un salt?
- Zi.
- Un, dos, tres...
- Ara Tana!
- Un, dos, tres!
- Ara nena! Un, do, teeeeeeee!!!!!!!!!!!!!
...
Un quart d'hora més tard...
- Un, dos, tres...
- Ara Tana!
- Un, dos, tres!
- Ara nena! Un, do, teeeeeeee!!!!!!!!!!!!!
- Vols anar amb la mama?
- Nooo!
- Et quedes a jugar amb l'estranya?
- Zi.
...
- Vinga, a sopar!
- Noooooooooooooooooooooooooo!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
- Va, sí, que ja és tard!
- Noooooooooooooooooooooooo!!!!!!!!!!!!!!!!
- Adéu, jo me'n vaig a casa teva.
- No!
- Sí, mira, adéu!
- No.
Camino cap a casa seva. Als dos segons em corre al darrere. Em dóna la mà. La porto fins a casa seva. Estic a punt d'entrar, però la deixo a la porta.
- Demà et torno a venir a buscar i bufem.
Se'm mira, a punt de plorar.
- Sí, que el sol ja és a dormir.
Em giro. Me'n vaig. Sa mare tenca la porta de casa. Començo a sentir els plors. No ho puc suportar.
Sí, demà aniré a jugar amb ella. Però, tornarà a plorar? No vull provocar un drama dia sí, dia també.
El millor moment del dia
Aquests dies han estat plena de moments. Moments que, quan hi ets, et dius: "Aquest és el millor moment del dia". Però és el millor moment en aquell moment, però no sabria quin triar com a millor moment. Cada cosa al seu temps.
Entre aquests moments, el que potser és el millor moment del dia. Arribes al vestidor amb la cara vermella. Una vermellor que no marxarà fins al cap de 3 o 4 hores. Gairebé no pots amb els teus peus. Però no hi ha res com posar-se a sota la dutxa, amb l'aigua lleugerament calenta, que relaxa. Gairebé diria que és el millor moment del dia. Només em fa dubtar el moment de posar-me al llit, amb la meva manta, ben calenteta, i estant tan cansada que l'únic que recordo són dos o tres segons de felicitat, estant allà sota la manta, perquè em quedo adormida de cop.
Però els bons moments no acaben aquí. Un dia te'n vas a dormir cansada, tens un problema a resoldre i no te'n surts. Al final ho deixes estar, perquè saps que amb la son que tens, és impossible que puguis pensar i trobis la solució. Però el teu cap se'n va a dormir pensant en el problema. Durant la nit, et vas despertant cada mitja hora, amb idees que et venen per resoldre el problema. Les vas apuntant en un paper, perquè saps que al matí no te'n recordaràs. Al matí arribes a la feina, el primer que fas és provar les idees que t'han vingut mentre dormies. I... funciona! Aquest moment no té igual.
Seguint amb el mateix tema, portes 3 hores barallant-te amb un coi de programa, que no funciona ni a la de tres. I te n'has d'anar. Has d'anar a fer alguna cosa. Just sortir te n'adones del que està malament. Quan pots tornar, ho proves i funciona. Ui, aquests moments de superació personal compensen les hores i hores pensant que ets idiota, que no te'n surts.
I els nens... Vas amb els teus problemes, pensant en les teves coses. Normalment sempre fa il.lusió anar a veure els nens. Però a vegades faries alguna altra cosa. Però, de cop, el dia que més ho necessites, arribes i un nen té una sortida bona. Sempre em fan riure. És anar a veure els nens i t'oblides de tots els problemes, tots et fan riure. A vegades et posen dels nervis, però sempre és millor el que et donen d'alegria, que no pas els dies que et fan enfadar perquè xerren.
O quan arribes al vespre, fa fred, és tard. Has d'obrir la porta del garatge. Busques les claus de casa i quan vas a sortir del cotxe... la porta del garatge s'obre sola :-) Bé, no s'obre sola, algú l'obre. Què faria sense aquests petits moments que podrien ser el millor moment del dia?
No em feu ni cas. Ahir al vespre estava a 38.5 i ara fa poc que m'he aixecat, després d'haver dormit 14 (sí, 14!) hores seguides. No sé ni perquè m'he posat a escriure res. Segur que ho llegeixo quan ja no tingui febre i em dones ganes d'esborrar-ho tot.
Entre aquests moments, el que potser és el millor moment del dia. Arribes al vestidor amb la cara vermella. Una vermellor que no marxarà fins al cap de 3 o 4 hores. Gairebé no pots amb els teus peus. Però no hi ha res com posar-se a sota la dutxa, amb l'aigua lleugerament calenta, que relaxa. Gairebé diria que és el millor moment del dia. Només em fa dubtar el moment de posar-me al llit, amb la meva manta, ben calenteta, i estant tan cansada que l'únic que recordo són dos o tres segons de felicitat, estant allà sota la manta, perquè em quedo adormida de cop.
Però els bons moments no acaben aquí. Un dia te'n vas a dormir cansada, tens un problema a resoldre i no te'n surts. Al final ho deixes estar, perquè saps que amb la son que tens, és impossible que puguis pensar i trobis la solució. Però el teu cap se'n va a dormir pensant en el problema. Durant la nit, et vas despertant cada mitja hora, amb idees que et venen per resoldre el problema. Les vas apuntant en un paper, perquè saps que al matí no te'n recordaràs. Al matí arribes a la feina, el primer que fas és provar les idees que t'han vingut mentre dormies. I... funciona! Aquest moment no té igual.
Seguint amb el mateix tema, portes 3 hores barallant-te amb un coi de programa, que no funciona ni a la de tres. I te n'has d'anar. Has d'anar a fer alguna cosa. Just sortir te n'adones del que està malament. Quan pots tornar, ho proves i funciona. Ui, aquests moments de superació personal compensen les hores i hores pensant que ets idiota, que no te'n surts.
I els nens... Vas amb els teus problemes, pensant en les teves coses. Normalment sempre fa il.lusió anar a veure els nens. Però a vegades faries alguna altra cosa. Però, de cop, el dia que més ho necessites, arribes i un nen té una sortida bona. Sempre em fan riure. És anar a veure els nens i t'oblides de tots els problemes, tots et fan riure. A vegades et posen dels nervis, però sempre és millor el que et donen d'alegria, que no pas els dies que et fan enfadar perquè xerren.
O quan arribes al vespre, fa fred, és tard. Has d'obrir la porta del garatge. Busques les claus de casa i quan vas a sortir del cotxe... la porta del garatge s'obre sola :-) Bé, no s'obre sola, algú l'obre. Què faria sense aquests petits moments que podrien ser el millor moment del dia?
No em feu ni cas. Ahir al vespre estava a 38.5 i ara fa poc que m'he aixecat, després d'haver dormit 14 (sí, 14!) hores seguides. No sé ni perquè m'he posat a escriure res. Segur que ho llegeixo quan ja no tingui febre i em dones ganes d'esborrar-ho tot.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la