Cel·lebració

No ho he entés mai. I em sembla que no ho entendré mai. No fa massa dies ja us vaig explicar que, de petita, els meus pares mai em van voler fer molts regals, i mai em van voler regalar coses cares. Bé, això de que "no volien" potser ho hauria de canviar per "no podien". Tots dos venien de famílies més aviat nombroses i cap d'ells tenia un duro. I, és clar, no tenien diners per fer-me molts de regals.

Em van educar d'aquesta manera. Per mi, un regal sempre ha sigut una petita cosa, que algú es recordi de tu i que et faci un petit regal. No fa falta gastar-se massa diners. No fa falta comprar la cosa més cara de tota la botiga. Simplement, una petita cosa. Jo sóc feliç amb un llibre (comprat amb una mica de criteri), un roser (si és groc, és clar :-) ), un anell d'aquests que venen per les paradetes que costen entre 5 i 10 euros, un cirerer que supleixi el que es va morir aquest hivern per culpa del fred... Res que faci trontollar l'economia familiar de ningú.

Però cada cop, quan ve aquesta època, em faig la mateixa reflexió. Sí, avui (o ahir, o un dia de fa poquet) ha sigut o el meu aniversari o el meu sant. O sigui, que o acabo de complir anys o em dic Petronil.la, Gertrudis, Sílvia, Teodora, Ferrana, Ausònia, Joana d'Arc o Teodossia (per posar alguns dels noms que m'han fet més gràcia dels sants dels últims dos dies). És igual. Sigui el que sigui.

Aquest any, ha tocat una tele. Una tele! A mi!!! A una persona que només es mira les notícies del matí mentre esmorza, les notícies del migdia mentre dina, algun concurs quan no té res millor a fer, i alguna peli del plus (les altres no es poden ni mirar, amb tant d'anunci). A més, és una tele petita, amb la que no em puc mirar les pelis... I els deu haver costat un ull de la cara. No vull. No vull que em regalin coses cares. Cada any acabem discutin pel mateix. Amb el meu pare no hi puc parlar (és tan tossut com jo, tot i que potser hauria de dir que jo ho sóc tant com ell). I llavors li dic a ma mare. Més que un regal, em fan sentir culpable, quan em regalen coses d'aquestes. I em fan fer cara de pòker. Llavors em venen preguntant que si m'ha agradat. I sempre acabem discutint. Sembla mentida que encara no ho hagin entès.

Aquests dies, a més, em fan entristir per altres coses. La gent que ve a felicitar-te. Gent que ni tan sols es parla amb tu (estem parlant de familiars) i que venen amb cara hipòcrita a felicitar-te. I et porten alguna cosa que ells ja saben que no t'agradarà (o, almenys, sembla que ho fan expressament, perquè cada any compren una cosa més lluny del que a mi m'agrada). Almenys aquests no arriben a gastar-s'hi 5 euros, cosa que és d'agrair.

I les trucades. Gent amb la que parles 4 cops l'any i prou (el teu aniversari, el teu sant, el seu aniversari i el seu sant). Les converses no tenen pèrdua:
- Hola
- Hola. Felicitats.
- Gràcies.
Silenci.
- Va tot bé?
- Sí, i a tu?
- Sí.
- Encara treballes allà?
- No. Fa 4 anys que ho vaig deixar, ara estic en un altre lloc.
- Ah!
- Sortiràs avui, per cel.lebrar-ho?
- No.
- No? Per què?
Cagum coi! Per què em preguntes que per què? Doncs perquè no tinc ganes de sortir, perquè demà treballo, i perquè no acostumo a fer-ho. Amb la de vegades que t'ho he explicat!
- Ja ho faré algun altre dia.
- Vale. Adéu.
- Adéu.

I això fins a 10 o 12 vegades...

En fi, demà suposo que no serà un dia tan dur!

Haurien de prohibir...

Haurien de prohibir els cotxes d'autoescola que van a 20 Km/h de velocitat màxima en hora punta en una carretera a la que no es pot avançar.

Sí, ja ho sé, tots hi em passat, per aquí. Però jo no recordo haver-me posat en hora punta a anar per una carretereta petita a 20 Km/h, creant una cua considerable, minuts abans de les 8 del matí.

Sí, aquest matí m'he trobat amb un cotxe d'autoescola. I sí, jo he tingut una mica de culpa, perquè podria haver marxat 5 minuts abans de casa. Anava amb el temps una mica just: sense córrer, m'havien de sobrar, en principi, 5 minuts per agafar el tren. Això vol dir que si es torçava alguna cosa, encara podia córrer i recuperar uns 5 minutets més. O sigui, que tenia 10 minuts de marge pel que pogués passar...

Però quan estava a mig camí de la ciutat... cotxe d'autoescola! No pot ser!!! L'atrapo. El cotxe va molt a poc a poc. Miro el comptaquilòmetres. Merda! No arriba a 20. Merda! Acabo de passar la penúltima recta on es pot avançar. Merda, merda i merda!

Miro la matrícula. Miro de quina autoescola és. Torno a mirar la matrícula. Torno a mirar el cartell de l'autoescola. Torno a mirar el comptaquilòmetres. 15 Km/h. Miro l'hora. Merda! Una corba. Una altra corba. 20 Km/h. Una altra corba. Matrícula. Autoescola. Merda! Hora. Se m'escaparà el tren. 15 Km/h. Corba. Falten dues corbes per la recta. Matrícula. Corba. Autoescola. 15 Km/h. Corba. Recta! Merda! Un cotxe de cares!!! Merda, merda i merda!!! No puc avançar. Merda! 20 Km/h. Coi, que és una recta!!! Podries arribar a 30 Km/h! Corba. Matrícula. Autoescola. Hora. Merda! Corba. Merda! Merda, merda i merda! Retrovisor. 6 cotxes a darrere. Estaran contents. Corba. Hora. Merda!

Aparco el cotxe. Falten 2 minuts perquè surti el tren. Tinc el cotxe a 5 minuts de l'estació. El dia que vols que el tren arribi tard... Em poso a córrer. Veig la via. Falta 1 minut. Miro la via. Merda! Estic massa lluny de l'estació. Deixo de córrer en sec. M'hauré d'esperar una bona estona a l'estació. Merda! Arribaré una hora tard. Merda, merda i merda!

Arribo a l'estació 2 minuts tard. Veig un cotxe d'autoescola aparcat al davant. Miro l'autoescola. Miro la matrícula. El professor és a dintre. La noia ha agafat el tren. És clar, com que ella no ha hagut d'aparcar. Merda!

Bonica forma de començar el dilluns al matí.

Vostè... ?

El primer cop que em van tractar de vostè se n'enfotien de mi. Jo devia tenir uns 16 o 17 anys i vaig haver de "lidiar" amb un grup d'uns 15 o 20 nens d'uns 10 o 12 anys. Tots eren nens, no hi havia cap nena. A un se li ha acudir de fer la brometa de cridar-me de vostè i, al veure que em sorprenia/molestava, van començar tots amb la brometa del "vostè". No en vaig fer massa cas. Només era una criaturada.

Fa uns 3 anys, un noi que podria haver sigut un d'aquests nois, per la diferència d'edat que ens portàvem, també em va tractar de vostè. Altre cop em va sorprendre. Més que res, perquè jo tampoc era una persona "gran", ni tampoc és que fos gaire més gran que ell. Jo a la seva edat no tractava a la gent de vint-i-pocs de vostè. És clar que no em tractava de vostè per l'edat, sinó perquè jo era una mica com si fos la seva "jefa" i ja hi ha gent que ho fa. No m'agradava que em tractés de vostè. Li vaig repetir unes quantes vegades. Però de la mateixa manera que jo sóc incapaç de tractar de tu a gent de determinada edat o que ocupen una determinada posició, ell va ser incapaç de tractar-me de "tu". Al final, mig m'hi vaig acostumar. Després d'ell en van venir alguns altres. Sempre em sorprenien, però ho acceptava amb resignació.

Avui, però, he tornat a reflexionar sobre el tema. Se m'ha acostat un nen que ara deu tenir uns 10 o 12 anys. Quan va néixer, el vaig anar a veure. Hauria de saber l'edat que té, però la meva memòria ja recorda prou coses com per recordar-se de quin any va néixer cadascun dels fills d'amics i coneguts. Jo el conec des de sempre, tot i que no el veig sovint. Avui ha vingut tot decidit cap allà on era jo. Jo li he dit hola. I acte seguit ell m'ha preguntat: "Vostè és...?" M'he quedat que no he sabut què contestar-li. En primer lloc, pel vostè, que avui ha sigut del tot inesperat. I, en segon lloc, perquè a darrere del vostè hi anava una definició molt bona, a la que jo no arribo ni de bon tros. Així que li he dit que no em tractés de vostè, i després li he dit que no, que jo no era el que acabava de dir. El nen se m'ha quedat mirant amb cara d'astorat, sobretot quan li he dit que no em tractés de vostè. Em sembla que ha fet més cara de sorprès ell quan li he dit que no em tractés de vostè que no pas jo quan m'ha tractat de vostè.

Espero seguir essent "tu" per molt de temps.

No mossego...

Un dels comentaris a l'últim post que vaig escriure i una situació que he viscut avui m'ha fet escriure aquest post.

Tinc caràcter. I quan algú diu que té caràcter, no vol dir precisament que aquest caràcter sigui bo. Ho reconec: em costa poc d'enfadar-me. Ho reconec: quan m'enfado, puc fer mala cara durant dies i dies. L'altre dia en parlava amb un dels convidats que tenia a casa. És de la part de la família de la que m'assemblo més. Deia que allà tots tenen caràcter i que es diferencien en dos grans grups: els que s'enfaden de seguida, però també se n'obliden de seguida i els que els costa molt d'enfadar-se, però quan s'enfaden, poden estar un mes sense dirigir-te la paraula. I jo he agafat el millor dels dos grups.

Això no vol dir que estigui sempre de mal humor. O que mossegui. No em costa massa enfadar-me, però tampoc em poso a cridar o alguna cosa per l'estil. Simplement, m'enfado i callo. M'ho guardo per mi. Sort que faig esport i així em trec les coses de dins, perquè sinó acabaria en un psiquiàtric.

És fàcil saber quan estic enfadada amb algú. Normalment, sempre saludo amb un somriure. Amb les persones conegudes, acostumo a anar-hi i parlar. Si estic enfadada amb algú, simplement l'ignoro. Sóc pacifista, no em vull barallar amb ningú. Així que, evitant les persones amb qui estic enfadada, em trec els problemes de sobre.

Puc passar-me així, sense parlar amb algú, temps i temps. Arriba un moment en el que ja no sé ni per què estava enfadada.

Però hi ha un bri d'esperança per la gent que em fa empipar: la simpatia. Si estic enfadada amb algú i aquest algú també passa de mi, doncs simplement continuo enfadada. Si apareix a prop meu, sigui pel que sigui, i diu alguna cosa que em fa gràcia, doncs de seguida se m'oblida la raó d'estar enfadada i fins i tot que estava enfadada. És clar que com apareixi i em pregunti que si em passa alguna cosa, que per què estic enfadada, aleshores no respondré (sé que ho hauria de fer, però no ho faig) i encara m'enfadaré més. Perquè l'altre m'ha fet enfadar i és incapaç de veure el perquè.

Ja ho sé, tinc (mal) caràcter. Però no mossego.

Avui, una mica més tard de les 3, tornava a casa amb un cotxe on hi anaven 3 homes, 1 nen i jo. Arribàvem tard. Ja havia passat l'hora de dinar. Quan ens acostàvem a la casa del primer home, un dels altres li ha dit que la dona l'esbroncaria per arribar tard. Jo he callat i escoltat. A veure què deia. L'home que estava a punt d'arribar a casa s'ha posat a parlar amb el nen. I li ha fet un comentari masclista. Jo me l'he mirat. Però no he dit res. Alguna altra dona suposo que li n'hagués dit quatre de ben bones. Però jo no. Perquè, malgrat el meu mal caràcter, no acostumo a discutir.
Tampoc m'he enfadat amb ell. Després de veure com me'l mirava, ha fet quatre brometes fàcils abans d'arribar a casa i ja se m'ha passat tot.

"Moraleja": Si feu enfadar algú que es pugui assemblar mínimament a mi... estareu perdonats si expliqueu un acudit. Així que... a aprendre acudits!

Sóc filla única. Crec que això ja ho he dit alguna vegada. El que sí que crec que no he dit és que, fins que vaig tenir uns 20 anys, vaig ser sempre la petita de la família (tant de la família del meu pare com la de la meva mare). D'una banda, un dels dos era el petit de la família, i per això tinc cosins més grans. L'altre era el gran de la família, i tenia molts tiets de l'edat dels meus cosins de l'altra família.

Reconec que, malgrat que jo no volia, uns i altres em van mimar massa. Els meus pares perquè era la "nena" i no havien pogut tenir més fills. Uns altres, perquè era la "cosineta", i tots els cosins em volien sobrepotegir. I la resta, perquè era la única neboda/néta, i, és clar, és el que passa.

No és que em donguessin tot el que demanés. Els meus pares sempre van ser molt estrictes en aquest sentit, i abans de comprar-me qualsevol cosa, sempre em deien que hi havia molts nens que no tenien ni tan sols un llapis. Quan arribaven els Reis, o quan era el meu aniversari, sempre era la persona de la classe que tenia menys regals. Mai em va importar. Segons els meus pares, els Reis havien de repartir totes les joguines entre tots els nens del món, i si me'n portaven massa a mi, algun altre nen es quedaria sense. Recordo que les meves cartes als Reis sempre eren curtes. Curtíssimes. Només demanava una o dues coses com a màxim. Mai em vaig fixar en els altres nens, que rebien regals i regals. Jo, simplement, havia rebut una o dues joguines i amb allò ja estava contenta.

Així doncs, per què dic que em van mimar? Doncs perquè és inevitable. Jo ho faig amb els nens que hi ha ara a la família, sobretot amb els que ara són els més petits. Però era una forma diferent de mimar: no em donaven diners ni joguines, i tampoc em deien que fos la nena més maca del món (tampoc era qüestió d'enganyar-me, que jo ja tenia ulls per veure que no era així). Simplement, lloaven tot el que feia. No els va resultar difícil: com que sempre treia excel.lents, era molt fàcil dir que era intel.ligent (cosa que tampoc és certa, però què hi farem!) Com que solia guanyar els premis literaris que feien, també em deien que era bona (tampoc era massa difícil, quan jo em passava hores i hores escrivint una història o una poesia i els altres nens se n'anaven a jugar o a fer qualsevol altra cosa i presentaven als premis coses que havien fet en una hora com a màxim). I com que depèn de quin esport se'm donava bé, doncs també em lloaven fins que se'n cansaven (tot i que ells no tenien en compte que jo entrenava moltíssimes hores més que la resta, i era per això que se'm donava millor que als altres).

Han passat els anys i la nena mimada s'ha fet gran. I, realment, està com una xota. Que per què? Doncs perquè m'incomoda que em diguin que faig les coses bé. No m'agrada. Simplement, cada cop que algú em diu que faig les coses bé, em sento malament. Si em diuen que sóc intel.ligent, penso que em prenen el pèl (perquè, al cap i a la fi, sóc una persona normal i corrent). Si em diuen guapa, somric, però no dic res (i tampoc sé si em prenen el pèl o què). I quan aquí algú em diu que escric bé, doncs ja no sé ni què pensar. No és l'únic lloc on escric. Ho faig, però no amb tanta freqüència, a dos llocs més. A cap dels dos llocs hi escric sobre la meva vida, sinó que escric sobre coses que m'interessen (bé, no vull dir que no m'interessi la meva vida, sinó que escric sobre coses que són menys personals). En un dels llocs no he rebut cap comentari respecte al que faig (de fet, no sé ni si algú ho llegeix). A l'altre, més d'un cop m'han dit que no sé escriure i que deixi escriure a la gent que en sap. Això quan algú diu alguna cosa. A vegades, simplement, tothom diu que molt bé a la resta de la gent que escriu, i ni tan sols fan cap comentari a les coses que dic jo. Com si ningú ho hagués llegit. Com si l'esforç que faig per crear coses coherents no servís per res. I llavors m'enfado. No m'agrada que em diguin que ho faig bé, però tampoc m'agrada que em diguin que ho faig malament. El més fotut és que si passen de mi i no em diuen res (mentre diuen als altres que molt bé), doncs tampoc m'agrada.

Serà que l'única forma que tinc d'escriure alguna cosa mínimament potable és quan escric sobre mi? Serà que el que realment m'importa és que el que escric en els altres llocs sigui acceptat, i per això em sap greu quan em diuen que no ho faig bé, o simplement no em diguin res? M'he de dedicar a escriure només aquí, que almenys, fins al moment, ningú s'ha ficat amb mi?

Bé, ja ho vaig dir l'altre dia, sóc del morro fort. Seguiré escrivint als altres llocs. Algun dia potser algú valorarà el que faig. I si no és així, doncs almenys tindré la certesa que no he abandonat, que seria la solució fàcil.

Sol, solet...

De petita, quan em feien fer algun dibuix, sempre dibuixava el que fos, però sempre hi havia un sol. Que em feien dibuixar els meus pares? Doncs dibuixava dos monigots que representaven als meus pares, amb un llapis negre, i a dalt a la dreta hi dibuixava un sol groc. Que havia de dibuixar una casa? Dibuixava una casa amb negre, a la dreta de la casa hi posava un arbre (tronc negre, fulles verdes), i a la part esquerra, cap a dalt, hi dibuixava un sol groc.

Tinc un munt de dibuixos de quan era petita. I a tots hi ha sempre el mateix: un sol, pintat de color groc, amb cara somrient.

De petita, els retoladors/llapis de colors que se m'acabaven abans sempre eren els de color groc.

Per què ara, de gran, el Sol em retorna el favor fent-me tornar la pell vermella? Per què sóc incapaç de sortir a fora quan fa massa sol, perquè la calor no em deixa viure? Per què prefereixo l'hivern (on gairebé no es veu mai el sol) a l'estiu? Per què he deixat de dibuixar sols? Bé, de fet, per què he deixat de dibuixar en general?

Per què el meu color preferit NO és el groc? Què ha canviat, des que era petita?

El millor moment del dia

És mitja tarda. Fa solet. El solet suficient de forma que no faci massa calor (i que la meva pell no quedi com una gamba).

Vaig a buscar el gos, i ens n'anem tots dos cap a l'hort, a buscar alguna cosa per sopar. L'hort està a uns 5-10 minuts a peu de casa, depenent de si passeges o vas per feina. Per anar-hi, s'ha de passar per un caminet petit que passa pel mig dels camps.

En aquests moments, a banda i banda del camí hi ha plantat blat. Ja ha crescut bastant i és més alt que el meu gos. I a ell li encanta córrer pel mig dels camps. És una sort, això de viure a pagès. Si visqués a ciutat no podria córrer com aquí.

De tant en tant el crido. O pel nom, o amb un xiulet. Llavors veig unes orelles que sobresurten del mig del camp de blat a cada salt que fa, mentre ve corrent cap a on sóc jo.

Arribo a l'hort. Agafo el sopar. Puc triar i remenar, i és de gratis :-)

De tornada, m'encanto una mica. Pel camí hi ha dos cirerers que són nostres (els camps no ho són). Algunes cireres estan ja madures i estan per menjar-se-les. Ni punt de comparació amb les cireres que venen a les fruiteries i que estan a preus estratosfèrics. Només hi ha un petit inconvenient: que com que les garses se les mengen, hem posat una xarxa al voltant de cada cirerer, i ara, si volem menjar cireres, les hem de "pescar" de dintre de la xarxa.

Menjo unes quantes cireres. De mentres, el gos corre pel mig dels camps.

Tornem a casa. Deixo que entri a dintre (ningú es xivarà a mon pare, no?) Li encanta entrar per la porta principal, anar fins a la cuina, i sortir a fora, esperant que se li dongui un premi. Li dono una mica de menjar. Jugo una estona amb ell. Una pota, l'altra pota, ara jau, ara vés a buscar la pilota...

Entro a casa. El passeig m'ha sentat molt bé. Així que em decideixo a escriure el tercer post del dia (em sembla que avui m'estic passant). Abans, però, miro les estadístiques del blog. Dues búsquedes del google: "busco noia" (coi! Ja hi tornem a ser?) i "copiar als examens" (veig que s'acosta fi de curs...) En fi, em sembla que deixaré de mirar el que busca la gent al google, perquè m'espatllen els bons moments...