Què ens està passant?

Fa una estona he llegit en un dels comentaris de Macpolen el següent:

Per mostra un botó, la Diana va caure per les escales del metro ahir i la gent, en lloc d'ajudar-la o preguntar-li si s'havia fet mal gairebe la trepitja.

M'ha recordat una de les primeres vegades que vaig anar a Barcelona. Hagués deixat un comentari allà, però he vist que aniria per llarg.

Feia poc que havia aterrat a Barcelona, i encara era (bé, encara ho sóc) la típica noia de pagès, la ciutat era massa gran per mi. Jo encara anava a poc a poquet, sense aquelles presses que normalment té molta gent de Barcelona. I vaig veure com una noia queia per les escales del metro, una mica més endavant. Ningú es va aturar a ajudar-la. Em va estranyar molt. Així que vaig anar una mica més ràpid, me li vaig acostar, i vaig intentar ajudar-la.

No oblidaré mai la reacció de la noia: es va girar molt sorpresa i va fer un gest com si es pensés que li anava a fer mal. Què es pensava? Que la volia rematar? Fins i tot em va dir alguna cosa fora de to. Així que vaig marxar sense ajudar-la a aixecar-se, i tampoc sé si es va fer mal o no.

Mai més he tornat a veure a ningú que caiés per les escales del metro, ni per cap altre lloc. Però tinc bastant clar que si algú cau a Barcelona i jo ho veig, m'hi acostaré a veure si necessita ajuda, però guardant les distàncies, no fos cas que encara sortís rebent jo.


La història de la noia que va caure a les escales del metro m'ha recordat una altra història. Bé, me n'ha recordat unes quantes. Crec que podria canviar l'estil del blog (si és que té algun estil) per explicar anècdotes d'una pageseta a Barcelona. I en tindria per uns quants posts. Però no ho faré. Tot i així, ja que parlava d'incivisme i Barcelona, parlaré d'una història del tren. Fa un temps vaig parlar de l'estranger i de la noia que agafava el tren amb mi. Aquesta noia també agafava el tren amb mi a la tarda (mateixos horaris, diferents llocs). Jo sempre arribava a l'estació uns 5 minuts abans que passés el tren. Ella ja hi era. L'estranger sempre arribava quan ja se sentia la fressa del tren com s'acostava. I no sé com s'ho feia, però sempre aconseguia treure'ns el lloc i col.locar-se primer a la cua per pujar al vagó. De forma, que si hi havia algun lloc lliure al tren, era per ell.

Un bon dia estàvem esperant el tren 4 persones a la mateixa regió d'andana: una dona gran (d'uns 70 anys), l'estranger, la meva amiga i jo. I la meva amiga i jo vam començar a comentar que si l'estranger entraria primer, que si no deixaria passar la dona gran, que si... Total, que quan va aparèixer el tren, la meva amiga es va ficar davant de l'estranger i jo vaig aconseguir ser la primera a la cua per pujar al tren. Sí, ja ho sé, cada tarda allò semblava un parvulari, tots corrent per veure qui era el primer. Bé, doncs jo estava a davant de tot del tren i vaig deixar passar a la dona gran davant meu. I la dona va començar a pujar. I quan estava a mitja escala i jo em disposava a pujar, va la dona, es gira i em dóna un cop de puny. No em va fer mal, però la meva amiga i jo ens vam quedar de pedra. Com podia ser que aquella dona, a qui havíem deixat passar primer fes això? Ens vam sorprendre tant que l'estranger va aprofitar el desconcert per passar davant nostre. Quan vam entrar al vagó, vam veure que aquell dia, per variar, hi havia dos seient lliures, que a sobre estaven propers. I nosaltres érem les primeres a pujar. Però per deixar passar a una dona gran, ens vam quedar sense seient (cap de les dues) i jo, amb un cop de puny.

Em sembla que el pròxim cop que m'hi trobi, passaré jo primera i si veig que hi ha alguna dona gran que no pot seure i jo sí, ja em pensaré si la deixo seure!

Retorn a la normalitat?

La grip m'ha deixat amb una crisi d'idees. També m'ha deixat amb uns quants kilos de menys (i no m'estranya, després de passar-me uns dies a "pan y agua", però sense "pan"). Així vaig al contrari que la resta de gent, que després de Setmana Santa torna queixant-se de que s'ha engreixat i bla, bla, bla.

Com ja vaig avançar el dia que vaig parlar de la grip, em vaig recuperar just a temps per tornar a treballar avui. Quan hi haurà més de dos dies seguits de festa? Tinc ganes de saber-ho, per saber quan tornaré a agafar la grip... per anar preparant l'arsenal d'aspirines.

Així que aquest matí m'he aixecat com cada dia. I, com a tot Catalunya, avui m'ha costat bastant més que els altres dies. Coi de dilluns, dimarts, o el que sigui!

Però els problemes no han acabat aquí. Fins abans de Setmana Santa, quan m'aixecava, ja no em calia obrir el llum. Avui m'he aixecat a l'hora de sempre i... què passa? Que plou? Per què és tan fosc? Ah, sí, ja no me'n recordava! Un dia d'aquests em vaig passar mitja hora canviant tots els rellotges de casa (els meus, els de la casa, el de ma mare, el de mon pare, el dels avis, el... ui! M'acabo d'adonar que em vaig deixar el mòbil i el del cotxe!) Així que som-hi! Tornem a encendre el llum al matí. I llavors diuen que això serveix per estalviar energia? No veig pas com! En fi, si ho diuen els experts...

Però no tot és dolent. El primer somriure del dia me l'ha portat Mart. Per sort, o per desgràcia, visc en un lloc bastant apartat de la civilització. I això m'ha permés des de petita poder observar el cel, cosa impossible als pobles grans o les ciutats. Avui, just sortir del garatge, Mart m'ha picat l'ullet des de prop de l'horitzó. I, malgrat que avui tenia una mica de son i el cap encara em funciona una mica poc a poc, he somrigut al pensar que avui, precisament avui, el que havia vist primer al sortir de casa era Mart: un dia del mes de març, dedicat a Mart, que a sobre és dimarts, que és el dia de Mart. Vaja, que avui tocava guerra!

El següent somriure me l'ha portat la Lluna. Ja que el cel estava fosc, quan he arribat a lloc, he pogut observar la lluna. Però aquest cop ha estat un somriure de tristesa. Deu fer dos o tres dies que hi havia lluna plena. Ja comença a decréixer. I m'ha entristit pensar que el pròxim cop que sigui plena ja no la veuré tan bé com avui, perquè quan surti de casa ja serà clar. Bé, ja sé que em contradic amb el que he dit abans, que no m'agradava aixecar-me i que fos fosc, però tot té les seves coses bones.

La resta del dia ha estat com sempre. El cel ha estat guerrer, avui. Potser li ha agradat el dia dedicat a Mart. Però ja va bé que plogui. Ho hauria de fer cada dia, almenys durant una bona temporada.

Un altre cop vacances...

Avui us escric des dels meus 38 graus de febre a mig matí. Així que si dic gaires tonteries, no són les meves tonteries habituals, sinó que són degudes al deliri de la febre (almenys avui tinc excusa).

L'últim cop que vaig estar així, amb febre, suor freda i tota la resta, va ser a finals/principis d'any. La febre va començar el 2 o 3 de gener, però ja feia dies que estava xafada. La febre se'n va anar el dia de Reis a la tarda. Aquest cop, la grip/costipat fort/no sé què coi és va començar precisament el dimecres sant al vespre. Jo em pensava que era degut al cansament per carregar tot el dia amb unes quantes criaturetes jo sola... però sembla que la maledicció de la grip en vacances em persegueix.

Sort que no havia decidit anar enlloc.

Així que faré com la gent normal, que desapareix uns dies per Setmana Santa. Només que jo, en comptes d'anar-me'n de vacances vés a saber on, em passaré les vacances al llit. Fent bondat a veure si el dimarts puc tornar a treballar...

Espero que la gent que llegeixi això tingui/hagi tingut millors vacances que les meves. Al cap i a la fi, tampoc és massa difícil!

Brunyols

Amb la Setmana Santa arriben les tradicions a casa. Aquesta en concret, consisteix en tot un dia en què un grapat de dones (encara no entenc com no hi deixen entrar als homes, on està la igualtat de sexes?) es reuneixen en una casa per fer brunyols.

Sí, ja sé que "brunyol" està mal escrit. Però a casa sempre han estat brunyols, i si ho escrivís bé, doncs no seria el mateix.

En el nostre cas, ahir ens vam reunir 10 dones de la mateixa família de quatre generacions diferents. És clar que la representant de la generació més vella només hi era per l'experiència i per aportar les seves dots de comandament (o sigui, per mandar). I la representant de la generació més jove només hi era per fer merder, i que llavors valgués més la pena netejar (sobretot, a sa mare, que li va haver de netejar la roba). Així doncs, la feina es va acabar fent amb les 8 dones de les generacions intermitges.

És un dia on sents paraules que només sents un cop l'any (matafaluga, rasolis...), i fas coses que només fas un cop d'any (a no ser que siguis flaquer o t'agradi pastar-te el pa a tu mateix). És una tradició similar a la de matar el porc, però no sé perquè, quan matem el porc, deixen als homes de la família que treballin una mica (bé, tampoc no massa, no fos cas que es cansessin, pobrets!)

Jo no li veig massa la gràcia, a tanta dona tancada en una cuina. Bé, per aquest comentari ja us podeu imaginar que no ens vam pas trobar en un d'aquests pisos nous d'ara, en els que en una cuina no hi queben ni dues persones... Era una masia, perquè sinó, com coi cabrien 10 dones en una cuina? I la pregunta que tothom es fa: com coi pots posar 10 dones en una cuina durant tot un dia (vam començar a les 9 del matí i vam acabar a les 9 del vespre) sense que es barallin entre elles? Jo encara al.lucino de com no es van estirar els cabells unes a les altres...

Però jo vaig fugir :-) Vaig fer la feina que tradicionalment a casa han fet els homes (o sigui, el meu pare): cuidar de les criatures (un altre cop). Ja m'agrada, però vaig tornar a acabar morta. I és que els homes es van desentendre de tot (fins i tot de la mainada) i com que les dones tenien altres coses a fer, totes les criatures van anar a parar a les meves mans. Encara no sé com vaig sobreviure!

Total, que ara tenim uns quants kilos de brunyols. Uns brunyols que estan desitjosos de formar part del meu cul. I jo no vull que en formin part. Així que els estic repartint com molt bé puc. Perquè sinó me'ls menjaré tots jo... Així que si algú és capaç de trobar casa meva, que vingui, que com a regal tindrà una bosseta de brunyols. El meu cul us ho agrairà :-)

Només els ... diuen la veritat

Hi ha una frase feta que diu que només els nens i els bojos diuen sempre la veritat.

Ell ho sabia. I va intentar aprofitar-ho.

Havia conegut el nen feia 3 anys, quan en tenia 2. Anava al seu centre. Sempre li havia caigut bé. Era un nen amb un cert retard, sinó no aniria al centre, però era molt viu. Ho entenia tot, encara que li costava parlar. Ell creia que el seu problema era més de logopeda que no seu, però tot i així, el tenia un cop a la setmana i li ensenyava un munt de coses.

Fins que la va conèixer a ella.

Primer només era una noia, sense nom. Després va saber-ne el nom. I després, el cognom.

Sabia que el cognom li sonava i no sabia de què. Fins que va arribar el dimecres i el nen va tornar al centre.

El cognom no era massa comú. Segurament, eren de família.

I va començar a preguntar al nen per ella. I el nen, li deia tot el que ell li preguntava.

Va anar deixant la feina. Cada cop feia menys la seva feina i més de detectiu, preguntant per ella.

Fins que un dia, el nen li va parlar a ella del seu mestre.

A la mare del nen no li va agradar massa que el nen no fes el que havia de fer. Així que va anar al centre i va parlar-los del que feia ell.

A la setmana següent ell ja no treballava al centre.

Nens, nens i més nens

Avui no sé qui dormirà més planer, si els nens o jo.

He perdut el compte dels contes que he explicat avui, de les vegades que he agafat els nens a coll, de les vegades que m'he estirat a terra diguent que estava cansada i un dels nens se'm tirava a sobre tot dient: "Un conte, vull un conte!", de les vegades que la més petita s'ha vingut a refugiar darrere les meves cames quan un dels grans la perseguia, de les vegades que no tenia prous mans per agafar-los a tots tres quan tots volien venir amb mi, de les vegades que he corregut a darrere d'algun d'ells, de les vegades que els he fet pujar al tobogan (i jo al darrere...), de les vegades que els he fet donar volteretes, de les vegades que m'han deixat els pantalons o la samarreta ben xops quan venien a plorar perquè havien caigut o quan algun altre nen els havia pres la joguina, de les vegades que he agafat la cullera per donar-los de menjar, de les vegades que...

I és que sembla que tots els nens que hi havia avui per casa, tots volien venir amb mi.

Fins i tot he perdut el compte de les hores que feia que era a fora. He perdut tant el compte, que m'he descuidat que avui era el primer dia que feia sol després d'uns quants mesos. Així que m'he oblidat de renovar la meva protecció factor 60 cada poca estona... i ara semblo una gamba d'aquelles que es poden veure per les platges catalanes a l'estiu. Només que jo ni jo sóc de cap país nòrdic, ni estem a l'estiu.

I ja que m'he passat el dia explicant contes, us deixo amb un conte que li he regalat al meu fillol avui. És una llàstima que a través del blog no es pugui fer teatre, però bé, no pot pas ser tot perfecte!



Hi havia una vegada un cèrvol que vivia en un bosc. Era un cèrvol molt presumit. Es passava el dia emmirallant-se en el riu, mentre es reia de tots els altres animalons del bosc. Els deia que era l'animal més bonic de tot el bosc. Estava molt orgullós de les seves banyes. Només hi havia una cosa que no li agradava del seu cos: les seves cames. Ell creia que eren molt llargues i primes, i hagués preferit unes cames més curtes i una mica menys primes.

Un dia, el cèrvol va veure un moviment estrany al bosc. Els ocells el van avisar: havien vist als gossos d'un caçador. Calia que tots els animals fugissin d'allà el més ràpid possible. En un principi, el cèrvol no els va creure, però quan va sentir els gossos com cridaven, va començar a córrer per marxar.

I llavors es va adonar de com n'eren de còmodes les seves cames. Al ser tan llargues i primes, li permetien donar salts molt llargs, i fugir d'on eren els gossos ràpidament. Mentre fugia, va pensar que mai més es queixaria de les seves cames llargues i primes, perquè ara li estaven salvant la vida.

Tan immers estava en aquests pensaments, que no es va adonar que tenia un arbre a davant. Va xocar contra l'arbre. Amb tan mala sort, que les banyes se li van quedar enganxades amb les branques, i no podia escapar-se.

Va pensar que no podria sortir mai més d'allà. Va pensar que el caçador el trobaria i el mataria. Però tots els animals del bosc el van ajudar a desenganxar-se de l'arbre. Tots els animals de qui s'havia rigut tota la vida perquè eren més lletjos que ell.

Al final, amb l'ajuda dels altres animals, va aconseguir salvar-se. Mai més es va riure dels altres animals perquè fossin més lletjos que ell. Mai més es va tornar a queixar de que les seves cames eren massa primes i llargues. I mai més va tornar a xulejar de lo maques que eren les seves banyes, perquè, al cap i a la fi, podien ser molt maques, però no li servien per sobreviure.

Anna

L'Anna és una bona noia. Té vint-i-tants anys, exactament els mateixos que la Maria.

L'Anna i la Maria es va conèixer fa uns quants anys. Van començar la carrera juntes.

Durant el primer any de carrera, l'Anna i la Maria no van creuar més de dues paraules. Si es fes un concurs a veure quina de les dues era més vergonyosa, el jurat tindria molts problemes per decidir-se. I, és clar, quan dues persones són vergonyoses, és molt difícil que comencin a parlar i s'agafin confiança.

El segon any de carrera les circumstàncies van fer que estiguessin obligades a treballar juntes. I van començar a parlar. Es van conèixer. Es van fer amigues. I crec que des de llavors no han deixat de parlar, hores i hores.

La Maria ha superat una mica la timidesa. Una mica de confiança al deixar de veure aquella gent que veia cada dia al col.legi i a l'institut, que es reien d'ella i la insultaven contínuament, hi va ajudar bastant. També hi va ajudar una mica d'autoconfiança que li va venir a través d'un canvi bastant radical d'aspecte físic.

L'Anna continua essent tan vergonyosa com sempre.

Fa poc, l'Anna va trobar nòvio. I no va dir res a la Maria. Fins i tot li va amagar algunes coses, i va dir mentides, per no haver de parlar d'ell. La Maria se'n va enterar per una altra persona. Li va saber greu. Es va enfadar bastant. Però al dia següent, la Maria ja ho havia oblidat tot i les coses van tornar a la normalitat.

El temps va passar i la Maria estava una mica preocupada per l'Anna. Les coses no semblava que li anessin bé. Les coses que deia no eren les que hauria de dir una persona que fa poc que surt amb algú.

I ara a la Maria li toca recollir els bocins de l'Anna.

Ara que les coses comencen a anar-li bé a la Maria, les coses li van malament a l'Anna. O potser a la Maria no li van tan bé com es pensa?

Ara la Maria pensa que potser seria millor que no parlés amb l'Anna de com li van les coses. És probable que faci que l'Anna es deprimeixi més. Però llavors recorda el dia en què es va enterar que l'Anna tenia nòvio i li havia amagat.

Algú té una calavera per emular a Hamlet?