Sóc abstèmia. I no em fa cap vergonya dir-ho.
No sóc abstèmia per cap problema que hagi tingut de petita amb l'alcohol. Ni per moltes altres raons que m'han arribat a preguntar. Simplement, ho sóc perquè no m'agrada beure alcohol i prefereixo estar sempre en plena consciència.
No m'importa que l'altra gent begui. Per mi, es poden beure una ampolla sencera de whisky en 10 minuts. Però jo no en penso tastar ni un glop.
El que més m'empipa són els comentaris recurrents. És com quan algú comença a fer règim, que la primera setmana el conviden a 3 sopars i 2 dinars. Sembla que quan la gent sap que fas règim facin el possible per temptar-te a menjar coses que no hauries de menjar. A mi em passa el mateix. Estic farta de dir-li a la gent que jo no bec. I sempre em surten amb el mateix comentari: "Un dia és un dia". Sí, i un dia darrere un altre, al final són molts dies. Si jo he decidit que no vull beure alcohol i ja t'ho he explicat un milió i mig de vegades, per què cada cop que hi ha una festa et passes un quart d'hora intentant fer-me beure cava? Tu perds el temps, jo perdo el temps, jo m'emprenyo, tu em dius que sóc rara, jo et dic que sóc així i que si no t'agrada que hi ha altra gent, ... I al final acabo sense beure alcohol.
Tant li costa a la gent entendre que la gent abstèmia no vol beure? I per què no hi veuen el costat positiu? Els meus amics i familiars estan molt contents d'anar amb mi a les festes: com que no bec, porto cotxe. Però tot i així, no hi ha festa que no em discuteixi amb algú que em vol fer beure. I normalment han de tornar en el cotxe que jo condueixo!!!
dimecres, 29 de desembre del 2004
dimarts, 28 de desembre del 2004
Nadal blanc
Els problemes van començar el dia de Nadal a la tarda, quan la meva àvia va mirar per la finestra i va dir: "Qué bien! Está nevando!" I en aquell moment vaig saber que hi hauria problemes.
I és que no era a casa. Havia anat a visitar els meus avis, que estan a l'altra punta d'Espanya. I el dia 26 havíem de tornar en autobus cap a casa. Normalment hi anàvem en tren, però aquest any no vam poder agafar bitllets perquè la Renfe feia vaga (com cada cop que hi ha més de dos dies seguits de festa).
Es va passar tota la tarda de Nadal nevant. Suposo que a molta gent li va fer gràcia, tanta neu el dia de Nadal. A mi no me'n feia gens ni mica. La nit de Nadal a Sant Esteve va estar pedregant tota la nit. I el dia de Sant Esteve al matí va tornar a nevar.
Havíem d'agafar el bus a la tarda del dia de Sant Esteve. Així que un dels meus tiets va agafar el cotxe i es va disposar a portar-nos a la ciutat, que està a uns 80 Km del poble dels meus avis. A part d'ell, també ens va acompanyar la meva àvia.
Tots els del cotxe estàvem segurs que aquell dia l'autobús no sortiria. Però havíem d'anar a la ciutat, com a mínim a que ens canviessin els bitllets, a que ens tornessin els cèntims o a agafar un tren.
El camí va ser de por. Ens va ploure, ens va nevar i ens va pedregar la primera mitja part del camí. Llavors va semblar que el temps millorava... fins que van començar a haver-hi llamps i trons dels forts. Llavors la meva àvia es va posar a resar, cosa que realment ens ajudava molt a la resta de la gent que anàvem al cotxe... I ens vam passar la segona part del camí sota una pedregada que no sé com el cotxe va arribar sencer a la ciutat.
Finalment vam arribar. Vaig entrar a l'estació i encara no hi havia el nostre autobús al panell. Així que em vaig acostar a una finestreta i li vaig preguntar a la dona que hi havia: "Sabe si sale el autobús que va para Barcelona?" Com a tota resposta, em va dir: "Información está ahí al lado" i va tencar la finestreta. Amb una mala llet que donava un gust... En tota l'estona que em vaig passar en aquella estació, que va ser molta, no vaig veure que la dona mogués un dit que no fos per tencar la finestreta i dir a algú amb mala llet que la finestreta d'informació era al cantó. Jo també vull una feina així! No haver de moure ni un sol dit en tot el dia!
Vam anar a preguntar. Ens van dir que no sortia l'autobús cap a Barcelona. En fi, ja ens ho esperàvem. Així que vam fer el camí fins a l'estació de trens.
Vam arribar a la Renfe. No hi havia bitllets pel mateix dia (cosa que d'altra banda ja ens esperàvem). "Y para mañana?" "No, mañana no hay trenes porque hacemos huelga." "Cagum la ....!!!!"
Vinga, tornem a l'estació d'autobusos, a veure què podem arreglar.
De moment, només podem arreglar una cua llarguíssima per anar a la taquilla. Hi ha 6 taquilles, 4 de les quals estan tancades i una que només és per autobusos de rodalies. Suposo que tothom sap comptar quantes taquilles hi havia obertes per busos de llarg recorregut. I hi havia suspesos de la mateixa hora 2 busos cap a Barcelona, 2 cap a Madrid i 1 cap a Andalusia. A 60 persones per bus... i totes en una mateixa cua. Dic jo, ja que els conductors no havien de conduir cap autobus, no podrien obrir una taquilla? O la dona que encara no sé què feia? O algú altre?
Al cap d'una hora (i encara em sembla poc, donades les circumstàncies) va arribar el nostre torn. En aquell moment ens diuen que l'autobus no podia sortir perquè havia de passar per Castella, per la zona nevada. Fins aquí d'acord. Però és que al poble de la meva àvia s'hi pot anar per l'interior o per la costa. I resulta que el camí de la costa estava transitable. Els dos camins són semblants en quant a quilometratge i a preu d'autopista. Però ells van per castella per poder fer parades intermitges. Doncs van i ens diuen que feia mitja hora podríem haver agafat un autobus de rodalies fins a la província del cantó i que des d'allà sortia un autobús cap a Barcelona que tenia places lliures. I ara ho diuen?????????????????????????????????????
Els problemes van continuar. Hi ha dos autobusos diaris a Barcelona: un que fa el camí de dia i un que fa el camí de nit. Doncs ens van avisar que l'autobus del matí no sortiria i que el de la tarda següent sí que sortiria si el temps millorava, i que anessim allà, que si hi havia prou gent muntarien un altre bus. Què vol dir que si hi ha prou gent muntarien un altre bus???????????? I la gent que han deixat a terra?????????????????????
Bé, doncs si no podem tornar en bus, que ens tornin els diners. "No le puedo devolver el dinero en metálico". Coi! I per què? Doncs perquè havíem pagat els bitllets amb tarjeta. Com que no som de Barcelona, per estalviar-nos el viatge a Barcelona per comprar els bitllets, els havíem comprat per internet. I ara resulta que només ens poden tornar els diners a una tarjeta. I no tots els diners, encara! Resulta que al fer el viatge d'anada i tornada et fan un 10% de descompte... però el descompte queda reflectit només al bitllet de tornada. I al tornar-nos només els diners del viatge de tornada, hi perdem entre 20 i 30 euros!!! Seran lladres!
Total, que vam tornar cap a casa. Sense bus. Sense tren. Sense diners (dos dies més tard, encara no els han ingressat). Sense forma de tornar a casa. I perquè anàvem a visitar la família, que sinó també ens haguéssim quedat sense hotel.
Ara ja sóc a casa. Que com vaig tornar? Doncs no vaig tornar amb tren (gràcies a la vaga de Renfe). Tampoc vaig tornar en bus (gràcies a la bona planificació del govern i a la forma com ens va tractar la companyia d'autobusos). Com vaig tornar? Doncs com que havíem de tornar, vam fer la única cosa que podíem fer i que, d'altra banda, era el que deien que sobretot no es fes. Però el fabulós transport públic d'aquest país ens hi va obligar: agafar el cotxe. Un cotxe que no era nostre. Un cotxe que no portava cadenes. Unes cadenes que estaven esgotades a totes les àrees de servei. I conduir 1000 Km per carreteres nevades. Fins i tot en algun lloc ens va nevar. Però, quina solució ens van deixar?
I és que no era a casa. Havia anat a visitar els meus avis, que estan a l'altra punta d'Espanya. I el dia 26 havíem de tornar en autobus cap a casa. Normalment hi anàvem en tren, però aquest any no vam poder agafar bitllets perquè la Renfe feia vaga (com cada cop que hi ha més de dos dies seguits de festa).
Es va passar tota la tarda de Nadal nevant. Suposo que a molta gent li va fer gràcia, tanta neu el dia de Nadal. A mi no me'n feia gens ni mica. La nit de Nadal a Sant Esteve va estar pedregant tota la nit. I el dia de Sant Esteve al matí va tornar a nevar.
Havíem d'agafar el bus a la tarda del dia de Sant Esteve. Així que un dels meus tiets va agafar el cotxe i es va disposar a portar-nos a la ciutat, que està a uns 80 Km del poble dels meus avis. A part d'ell, també ens va acompanyar la meva àvia.
Tots els del cotxe estàvem segurs que aquell dia l'autobús no sortiria. Però havíem d'anar a la ciutat, com a mínim a que ens canviessin els bitllets, a que ens tornessin els cèntims o a agafar un tren.
El camí va ser de por. Ens va ploure, ens va nevar i ens va pedregar la primera mitja part del camí. Llavors va semblar que el temps millorava... fins que van començar a haver-hi llamps i trons dels forts. Llavors la meva àvia es va posar a resar, cosa que realment ens ajudava molt a la resta de la gent que anàvem al cotxe... I ens vam passar la segona part del camí sota una pedregada que no sé com el cotxe va arribar sencer a la ciutat.
Finalment vam arribar. Vaig entrar a l'estació i encara no hi havia el nostre autobús al panell. Així que em vaig acostar a una finestreta i li vaig preguntar a la dona que hi havia: "Sabe si sale el autobús que va para Barcelona?" Com a tota resposta, em va dir: "Información está ahí al lado" i va tencar la finestreta. Amb una mala llet que donava un gust... En tota l'estona que em vaig passar en aquella estació, que va ser molta, no vaig veure que la dona mogués un dit que no fos per tencar la finestreta i dir a algú amb mala llet que la finestreta d'informació era al cantó. Jo també vull una feina així! No haver de moure ni un sol dit en tot el dia!
Vam anar a preguntar. Ens van dir que no sortia l'autobús cap a Barcelona. En fi, ja ens ho esperàvem. Així que vam fer el camí fins a l'estació de trens.
Vam arribar a la Renfe. No hi havia bitllets pel mateix dia (cosa que d'altra banda ja ens esperàvem). "Y para mañana?" "No, mañana no hay trenes porque hacemos huelga." "Cagum la ....!!!!"
Vinga, tornem a l'estació d'autobusos, a veure què podem arreglar.
De moment, només podem arreglar una cua llarguíssima per anar a la taquilla. Hi ha 6 taquilles, 4 de les quals estan tancades i una que només és per autobusos de rodalies. Suposo que tothom sap comptar quantes taquilles hi havia obertes per busos de llarg recorregut. I hi havia suspesos de la mateixa hora 2 busos cap a Barcelona, 2 cap a Madrid i 1 cap a Andalusia. A 60 persones per bus... i totes en una mateixa cua. Dic jo, ja que els conductors no havien de conduir cap autobus, no podrien obrir una taquilla? O la dona que encara no sé què feia? O algú altre?
Al cap d'una hora (i encara em sembla poc, donades les circumstàncies) va arribar el nostre torn. En aquell moment ens diuen que l'autobus no podia sortir perquè havia de passar per Castella, per la zona nevada. Fins aquí d'acord. Però és que al poble de la meva àvia s'hi pot anar per l'interior o per la costa. I resulta que el camí de la costa estava transitable. Els dos camins són semblants en quant a quilometratge i a preu d'autopista. Però ells van per castella per poder fer parades intermitges. Doncs van i ens diuen que feia mitja hora podríem haver agafat un autobus de rodalies fins a la província del cantó i que des d'allà sortia un autobús cap a Barcelona que tenia places lliures. I ara ho diuen?????????????????????????????????????
Els problemes van continuar. Hi ha dos autobusos diaris a Barcelona: un que fa el camí de dia i un que fa el camí de nit. Doncs ens van avisar que l'autobus del matí no sortiria i que el de la tarda següent sí que sortiria si el temps millorava, i que anessim allà, que si hi havia prou gent muntarien un altre bus. Què vol dir que si hi ha prou gent muntarien un altre bus???????????? I la gent que han deixat a terra?????????????????????
Bé, doncs si no podem tornar en bus, que ens tornin els diners. "No le puedo devolver el dinero en metálico". Coi! I per què? Doncs perquè havíem pagat els bitllets amb tarjeta. Com que no som de Barcelona, per estalviar-nos el viatge a Barcelona per comprar els bitllets, els havíem comprat per internet. I ara resulta que només ens poden tornar els diners a una tarjeta. I no tots els diners, encara! Resulta que al fer el viatge d'anada i tornada et fan un 10% de descompte... però el descompte queda reflectit només al bitllet de tornada. I al tornar-nos només els diners del viatge de tornada, hi perdem entre 20 i 30 euros!!! Seran lladres!
Total, que vam tornar cap a casa. Sense bus. Sense tren. Sense diners (dos dies més tard, encara no els han ingressat). Sense forma de tornar a casa. I perquè anàvem a visitar la família, que sinó també ens haguéssim quedat sense hotel.
Ara ja sóc a casa. Que com vaig tornar? Doncs no vaig tornar amb tren (gràcies a la vaga de Renfe). Tampoc vaig tornar en bus (gràcies a la bona planificació del govern i a la forma com ens va tractar la companyia d'autobusos). Com vaig tornar? Doncs com que havíem de tornar, vam fer la única cosa que podíem fer i que, d'altra banda, era el que deien que sobretot no es fes. Però el fabulós transport públic d'aquest país ens hi va obligar: agafar el cotxe. Un cotxe que no era nostre. Un cotxe que no portava cadenes. Unes cadenes que estaven esgotades a totes les àrees de servei. I conduir 1000 Km per carreteres nevades. Fins i tot en algun lloc ens va nevar. Però, quina solució ens van deixar?
La meva identitat...
INNOCENT!!!
Es veia venir molt, veritat?
Però m'ho passaré pipa mirant les estadístiques i veient quanta gent ve per aquí, ja sigui per curiositat de saber com serà la llufa, perquè realment s'ho han cregut, perquè sempre cliquen els enllaços (gràcies!) o per vés a saber què!
Es veia venir molt, veritat?
Però m'ho passaré pipa mirant les estadístiques i veient quanta gent ve per aquí, ja sigui per curiositat de saber com serà la llufa, perquè realment s'ho han cregut, perquè sempre cliquen els enllaços (gràcies!) o per vés a saber què!
dimarts, 21 de desembre del 2004
Els golfistes (últim capítol)
El principi de la història
Ostres! Està plorant! I ara què faig? Li dic algo? Si jo fos ell i em diguessin algo, encara ploraria més. Què faig?
Ostres! Ja m'ha vist. Deu pensar que sóc un bleda. Per què coi m'he de posar a plorar?
Si acabem de jugar, segur que l'altra gent, que està esperant, el veurà plorar. I suposo que no li farà massa gràcia. No podem anar al bar del camp.
- Escolta, vols anar a prendre algo al bar de fora el camp? Et convido.
- No gràcies, no passa res.
- Segur?
- Segur, ja se'm passarà.
- A mi no em fa res.
- No, ja jugo.
I van acabar la partida i van anar cap al bar. Tothom la felicitava pel gran resultat. Però ella no estava contenta del tot. Què li deuria passar? Deuria ser per la seva dona?
Ell va marxar aviat. No volia parlar amb ningú.
A mitja tarda li va sonar el mòbil. Era la Marta. Va agafar-lo. Volia quedar amb ell per parlar aquella tarda. Estrany. Aquesta setmana ell no tenia la custòdia. Què voldria?
Va tornar a sonar el mòbil. Era la golfista. Estava preocupada, volia saber si estava bé. Sí, estic bé, no passa res.
A mitja tarda va sortir de casa i se'n va anar cap al bar. La Marta l'esperava en una taula amb el nen. Les curiositats de la vida van fer que es trobés a la golfista al bar. Ja estava a punt de marxar. Estava prenent unes coses amb les amigues. Va estar a punt de dir-li algo, fins que va veure la seva dona i el seu fill i se'n va desdir.
Va arribar a la taula on hi havia la Marta i el seu fill. Va fer un petó al nen. La Marta va començar a parlar...
- Hola
- Hola
- Mira, fa molt de temps que ens coneixem i crec que et puc parlar clarament. Vull tornar amb tu. Això de les últimes setmanes ha estat un error.
Mare meva! Què està diguent? Que vol tornar amb mi? Fa 12 hores hagués donat el que fos per sentir això. Però ara...
Va donar un petó al seu fill i li va dir a la Marta:
- Em sap greu. Arribes un dia tard.
I va sortir del bar. Si s'afanyava, potser encara trobaria a la golfista pel carrer.
Ostres! Està plorant! I ara què faig? Li dic algo? Si jo fos ell i em diguessin algo, encara ploraria més. Què faig?
Ostres! Ja m'ha vist. Deu pensar que sóc un bleda. Per què coi m'he de posar a plorar?
Si acabem de jugar, segur que l'altra gent, que està esperant, el veurà plorar. I suposo que no li farà massa gràcia. No podem anar al bar del camp.
- Escolta, vols anar a prendre algo al bar de fora el camp? Et convido.
- No gràcies, no passa res.
- Segur?
- Segur, ja se'm passarà.
- A mi no em fa res.
- No, ja jugo.
I van acabar la partida i van anar cap al bar. Tothom la felicitava pel gran resultat. Però ella no estava contenta del tot. Què li deuria passar? Deuria ser per la seva dona?
Ell va marxar aviat. No volia parlar amb ningú.
A mitja tarda li va sonar el mòbil. Era la Marta. Va agafar-lo. Volia quedar amb ell per parlar aquella tarda. Estrany. Aquesta setmana ell no tenia la custòdia. Què voldria?
Va tornar a sonar el mòbil. Era la golfista. Estava preocupada, volia saber si estava bé. Sí, estic bé, no passa res.
A mitja tarda va sortir de casa i se'n va anar cap al bar. La Marta l'esperava en una taula amb el nen. Les curiositats de la vida van fer que es trobés a la golfista al bar. Ja estava a punt de marxar. Estava prenent unes coses amb les amigues. Va estar a punt de dir-li algo, fins que va veure la seva dona i el seu fill i se'n va desdir.
Va arribar a la taula on hi havia la Marta i el seu fill. Va fer un petó al nen. La Marta va començar a parlar...
- Hola
- Hola
- Mira, fa molt de temps que ens coneixem i crec que et puc parlar clarament. Vull tornar amb tu. Això de les últimes setmanes ha estat un error.
Mare meva! Què està diguent? Que vol tornar amb mi? Fa 12 hores hagués donat el que fos per sentir això. Però ara...
Va donar un petó al seu fill i li va dir a la Marta:
- Em sap greu. Arribes un dia tard.
I va sortir del bar. Si s'afanyava, potser encara trobaria a la golfista pel carrer.
dissabte, 18 de desembre del 2004
Els golfistes (capítol 3)
El principi de la història
La gent va començar a jugar. Els que s'esperaven se'n van anar al bar, a prendre algo i a xerrar. La conversa era animada al principi, però a mida que la gent anava marxant, cada cop costava més trobar un tema de conversa.
Es van quedar sols. Va notar que ella es posava nerviosa, que no sabia què dir. Ell voldria haver dit alguna cosa, però no la coneixia, no sabia quines coses li agradaven i quines no. Només sabia que tenien en comú el golf, però ella jugava molt bé i ell acabava de començar.
Els breus moments que es van quedar sols se li van fer eterns. L'ambient s'hagués pogut tallar. Finalment va arribar l'hora de jugar.
Però no estava concentrat. Cada cop ho feia pitjor. No recordava haver jugat tan malament des dels primers dies en els que havia començat a jugar. I es va posar a pensar en com havia entrat en el món del golf. Va ser per la Marta. La Marta, sempre la Marta.
Havia conegut a la Marta al cole. Ell tenia un any més, i quan ell tenia 13 anys ja van començar a sortir. Havien estat junts tot aquest temps, fins que ella el va deixar feia un mes. No havia estat amb cap més dona. Només ella. I ella l'havia estat enganyant, vés a saber quan de temps.
Quan van decidir casar-se, un dia el pare de la Marta se'l va emportar a jugar a golf. Després d'aquell dia, en va venir un altre. I un altre. I un altre. Fins que el joc el va enganxar. No jugava massa, perquè a la Marta no li agradava, però cada cop estava més enganxat.
M'he de treure la Marta del cap. Ho estic fent fatal. No ho havia fet tan malament des de no sé quan. Si almenys anés amb un jugador mediocre. Però ella és bona. I sembla que avui té un bon dia. Estic fent un ridícul espantós, deixa de pensar en la Marta!
Fins aquell moment, havien estat tota l'estona callats. Però ella es va decidir a parlar-li:
- L'altre dia et vaig veure amb una noia i un nen. És el teu fill?
- Sí.
Ostres! Jo que no volia parlar de la Marta!!!
- Era molt maco, i deu ser molt espavilat.
- Sí.
No tinc ganes de parlar. No se n'adona?
- Deuria tenir uns dos anys o així, no? Ja parla molt?
- Bé, no ho sé. Només el veig un de cada dos caps de setmana. Fa un mes la dona em va deixar i se'n va anar amb un altre. I no tinc la custòdia.
- Ostres, ho sento.
Potser m'he passat amb la resposta. Però no tenia ganes de parlar. Sembla que li ha sabut greu. Li dic algo? Li dic que no passa res? Bé, de fet sí que passa.
Ostres! Jo que no volia parlar de la Marta! I aquí em tens, parlant de la Marta amb una desconeguda. No, val més que no digui res més.
La partida va continuar. Ell es sentia malament. Potser li hauria de dir algo? Per què ho feia tan malament? No podria concentrar-se una mica? A veure com anem... ostres! Ella porta camí de rècord! Serà capaç de fer rècord! Ella fent rècord i jo fent el pitjor resultat de la meva vida. Si gairebé la doblo en número de cops!
Va notar que ella es sentia malament. Li havia sabut greu la conversa sobre la Marta. I al veure-la així, a punt de fer rècord però sense estar contenta, perquè es sentia malament pel que havia dit, va descobrir que havia anat a jugar amb una bona persona. Al cap i a la fi, potser no totes les dones eren com la Marta, segur que n'hi havia de bones.
I no va saber per què, li van entrar ganes de plorar. Des que la Marta l'havia deixat, no havia plorat. I ara li entraven les ganes de plorar. Va intentar empassar-se les ganes. Però com més ho intentava, més ganes tenia de plorar. I va començar a pensar en lo malament que quedaria davant d'ella si es posava a plorar. Bé, almenys era una noia. Si hagués sigut un noi, encara hagués sigut pitjor. Però tot i així, posar-se a plorar davant d'una noia que gairebé no coneixia...
Van continuar jugant. Ella cada cop ho feia millor i ell cada cop tenia més ganes de plorar.
Van arribar a l'últim forat. Si ella el feia en un sol cop, feia rècord del camp. Es va concentrar, va tirar la pilota. I... la piloteta va entrar al forat!!! Estava eufòrica. Però en aquell moment es va girar per veure com estava ell. I això va ser el desencadenant: era un dels millors moments de la seva vida, però abans de cel.lebrar-ho, s'havia girat per veure si ell, aquell noi a qui gairebé no coneixia, estava bé. No volia cel.lebrar-ho davant seu, perquè ell no ho havia fet massa bé. I aquest gest el va commoure de tal manera, que no va poder aguantar més les llàgrimes.
Capítol següent
La gent va començar a jugar. Els que s'esperaven se'n van anar al bar, a prendre algo i a xerrar. La conversa era animada al principi, però a mida que la gent anava marxant, cada cop costava més trobar un tema de conversa.
Es van quedar sols. Va notar que ella es posava nerviosa, que no sabia què dir. Ell voldria haver dit alguna cosa, però no la coneixia, no sabia quines coses li agradaven i quines no. Només sabia que tenien en comú el golf, però ella jugava molt bé i ell acabava de començar.
Els breus moments que es van quedar sols se li van fer eterns. L'ambient s'hagués pogut tallar. Finalment va arribar l'hora de jugar.
Però no estava concentrat. Cada cop ho feia pitjor. No recordava haver jugat tan malament des dels primers dies en els que havia començat a jugar. I es va posar a pensar en com havia entrat en el món del golf. Va ser per la Marta. La Marta, sempre la Marta.
Havia conegut a la Marta al cole. Ell tenia un any més, i quan ell tenia 13 anys ja van començar a sortir. Havien estat junts tot aquest temps, fins que ella el va deixar feia un mes. No havia estat amb cap més dona. Només ella. I ella l'havia estat enganyant, vés a saber quan de temps.
Quan van decidir casar-se, un dia el pare de la Marta se'l va emportar a jugar a golf. Després d'aquell dia, en va venir un altre. I un altre. I un altre. Fins que el joc el va enganxar. No jugava massa, perquè a la Marta no li agradava, però cada cop estava més enganxat.
M'he de treure la Marta del cap. Ho estic fent fatal. No ho havia fet tan malament des de no sé quan. Si almenys anés amb un jugador mediocre. Però ella és bona. I sembla que avui té un bon dia. Estic fent un ridícul espantós, deixa de pensar en la Marta!
Fins aquell moment, havien estat tota l'estona callats. Però ella es va decidir a parlar-li:
- L'altre dia et vaig veure amb una noia i un nen. És el teu fill?
- Sí.
Ostres! Jo que no volia parlar de la Marta!!!
- Era molt maco, i deu ser molt espavilat.
- Sí.
No tinc ganes de parlar. No se n'adona?
- Deuria tenir uns dos anys o així, no? Ja parla molt?
- Bé, no ho sé. Només el veig un de cada dos caps de setmana. Fa un mes la dona em va deixar i se'n va anar amb un altre. I no tinc la custòdia.
- Ostres, ho sento.
Potser m'he passat amb la resposta. Però no tenia ganes de parlar. Sembla que li ha sabut greu. Li dic algo? Li dic que no passa res? Bé, de fet sí que passa.
Ostres! Jo que no volia parlar de la Marta! I aquí em tens, parlant de la Marta amb una desconeguda. No, val més que no digui res més.
La partida va continuar. Ell es sentia malament. Potser li hauria de dir algo? Per què ho feia tan malament? No podria concentrar-se una mica? A veure com anem... ostres! Ella porta camí de rècord! Serà capaç de fer rècord! Ella fent rècord i jo fent el pitjor resultat de la meva vida. Si gairebé la doblo en número de cops!
Va notar que ella es sentia malament. Li havia sabut greu la conversa sobre la Marta. I al veure-la així, a punt de fer rècord però sense estar contenta, perquè es sentia malament pel que havia dit, va descobrir que havia anat a jugar amb una bona persona. Al cap i a la fi, potser no totes les dones eren com la Marta, segur que n'hi havia de bones.
I no va saber per què, li van entrar ganes de plorar. Des que la Marta l'havia deixat, no havia plorat. I ara li entraven les ganes de plorar. Va intentar empassar-se les ganes. Però com més ho intentava, més ganes tenia de plorar. I va començar a pensar en lo malament que quedaria davant d'ella si es posava a plorar. Bé, almenys era una noia. Si hagués sigut un noi, encara hagués sigut pitjor. Però tot i així, posar-se a plorar davant d'una noia que gairebé no coneixia...
Van continuar jugant. Ella cada cop ho feia millor i ell cada cop tenia més ganes de plorar.
Van arribar a l'últim forat. Si ella el feia en un sol cop, feia rècord del camp. Es va concentrar, va tirar la pilota. I... la piloteta va entrar al forat!!! Estava eufòrica. Però en aquell moment es va girar per veure com estava ell. I això va ser el desencadenant: era un dels millors moments de la seva vida, però abans de cel.lebrar-ho, s'havia girat per veure si ell, aquell noi a qui gairebé no coneixia, estava bé. No volia cel.lebrar-ho davant seu, perquè ell no ho havia fet massa bé. I aquest gest el va commoure de tal manera, que no va poder aguantar més les llàgrimes.
Capítol següent
Els golfistes (capítol 2)
El principi de la història
- Titititit, tititit, tititit,...
Coi de despertador! Amb lo cansat que estic! Per què toca tan aviat?
Vull dormir cinc minuts més!!! Què coi! Ho puc fer! Si la Marta encara estés aquí es queixaria: "Apaga el despertador ja, que em desperta! I no et tornis a dormir, que has volgut tu aixecar-te aviat per anar a jugar. A mi deixa'm dormir tranquil.la!"
Però ara dormia sol. Podia deixar el despertador sonant tot el matí, si li donava la gana. Amb permís dels veïns, és clar.
Va decidir dormir cinc minutets més. Però va començar a pensar. Al cap i a la fi, avui no li costava aixecar-se. Feia un mes que els caps de setmana no tenia cap raó per aixecar-se al matí, no tenia res a fer i no tenia ningú amb qui compartir els caps de setmana. Però aquest cap de setmana anava a jugar a golf, i almenys se li passaria el temps més ràpid. S'havia apuntat a tots els tornejos que va veure, així estaria ocupat en alguna cosa i no pensaria més en la Marta.
Es va aixecar abans que el despertador tornés a tocar. Avui s'havia aixecat feliç.
Va anar a jugar. Pel camí, estava content. Aquell matí no havia hagut de sentir el típic sermó de la Marta: "Sempre te'n vas els caps de setmana, mai vols fer coses amb mi, tu vas a jugar i jo em quedo a casa sola i avorrida".
Quan va arribar al camp de golf va mirar amb qui jugaria. No tenia ganes de parlar de la Marta. Volia que li toqués algú que no el conegués massa. Així evitaria el tema. Acabaven de penjar el sorteig. I li tocava amb ella, la única noia que jugava el torneig.
La coneixia. Qui no? En un món bàsicament masculí, tota noia que apareixia era diferent de la resta i tothom la coneixia. Pel que sabia, havia jugat tota la seva vida al golf. Jugava molt bé. Avui perderia, però almenys no parlaria de la Marta.
Es va acostar tímidament al grup més nombrós de gent. Ella estava en el grup. Se la va mirar. Tenia més o menys la seva edat, tot i que no n'estava segur. Era maca. Mai s'hi havia fixat, però ara que se la mirava, era maca. En aquell moment estava explicant un acudit: "Era una noia tan lletja, tan lletja, tan lletja, que quan passava per davant d'una obra, els paletes es posaven a treballar". Un acudit molt dolent, però el va fer somriure. Des que la Marta l'havia deixat que no havia rigut.
La Marta... un altre cop la Marta... sempre la Marta... No se la podia treure del cap. Va pensar en què hagués dit ella si no l'hagués deixat. Si encara estés amb la Marta, avui hagués decidit no jugar, per no buscar-se problemes. Ja la sentia: "Amb qui has jugat? Amb una noia? I era maca? I de la teva edat? M'estàs diguent que has estat tot el matí sol amb una noia maca i de la teva edat? I jo aquí morint-me de fàstic? Però tu què et creus??????????"
Per tercer cop al dia es va alegrar que la Marta ja no estés amb ell. Era estrany. Fins ara, només s'havia deprimit perquè ella ja no era allà. I ara resulta que en unes poques hores s'havia alegrat tres cops de no estar amb ella.
Va avisar que el sorteig estava fet. La va mirar mentre mirava amb qui li tocava. Va fer bona cara. Bé, almenys algú s'alegrava de tenir-lo al cantó. O potser només s'alegrava perquè ell era un jugador molt dolent i guanyaria fàcilment?
Capítol següent
- Titititit, tititit, tititit,...
Coi de despertador! Amb lo cansat que estic! Per què toca tan aviat?
Vull dormir cinc minuts més!!! Què coi! Ho puc fer! Si la Marta encara estés aquí es queixaria: "Apaga el despertador ja, que em desperta! I no et tornis a dormir, que has volgut tu aixecar-te aviat per anar a jugar. A mi deixa'm dormir tranquil.la!"
Però ara dormia sol. Podia deixar el despertador sonant tot el matí, si li donava la gana. Amb permís dels veïns, és clar.
Va decidir dormir cinc minutets més. Però va començar a pensar. Al cap i a la fi, avui no li costava aixecar-se. Feia un mes que els caps de setmana no tenia cap raó per aixecar-se al matí, no tenia res a fer i no tenia ningú amb qui compartir els caps de setmana. Però aquest cap de setmana anava a jugar a golf, i almenys se li passaria el temps més ràpid. S'havia apuntat a tots els tornejos que va veure, així estaria ocupat en alguna cosa i no pensaria més en la Marta.
Es va aixecar abans que el despertador tornés a tocar. Avui s'havia aixecat feliç.
Va anar a jugar. Pel camí, estava content. Aquell matí no havia hagut de sentir el típic sermó de la Marta: "Sempre te'n vas els caps de setmana, mai vols fer coses amb mi, tu vas a jugar i jo em quedo a casa sola i avorrida".
Quan va arribar al camp de golf va mirar amb qui jugaria. No tenia ganes de parlar de la Marta. Volia que li toqués algú que no el conegués massa. Així evitaria el tema. Acabaven de penjar el sorteig. I li tocava amb ella, la única noia que jugava el torneig.
La coneixia. Qui no? En un món bàsicament masculí, tota noia que apareixia era diferent de la resta i tothom la coneixia. Pel que sabia, havia jugat tota la seva vida al golf. Jugava molt bé. Avui perderia, però almenys no parlaria de la Marta.
Es va acostar tímidament al grup més nombrós de gent. Ella estava en el grup. Se la va mirar. Tenia més o menys la seva edat, tot i que no n'estava segur. Era maca. Mai s'hi havia fixat, però ara que se la mirava, era maca. En aquell moment estava explicant un acudit: "Era una noia tan lletja, tan lletja, tan lletja, que quan passava per davant d'una obra, els paletes es posaven a treballar". Un acudit molt dolent, però el va fer somriure. Des que la Marta l'havia deixat que no havia rigut.
La Marta... un altre cop la Marta... sempre la Marta... No se la podia treure del cap. Va pensar en què hagués dit ella si no l'hagués deixat. Si encara estés amb la Marta, avui hagués decidit no jugar, per no buscar-se problemes. Ja la sentia: "Amb qui has jugat? Amb una noia? I era maca? I de la teva edat? M'estàs diguent que has estat tot el matí sol amb una noia maca i de la teva edat? I jo aquí morint-me de fàstic? Però tu què et creus??????????"
Per tercer cop al dia es va alegrar que la Marta ja no estés amb ell. Era estrany. Fins ara, només s'havia deprimit perquè ella ja no era allà. I ara resulta que en unes poques hores s'havia alegrat tres cops de no estar amb ella.
Va avisar que el sorteig estava fet. La va mirar mentre mirava amb qui li tocava. Va fer bona cara. Bé, almenys algú s'alegrava de tenir-lo al cantó. O potser només s'alegrava perquè ell era un jugador molt dolent i guanyaria fàcilment?
Capítol següent
dijous, 16 de desembre del 2004
Els golfistes (capítol 1)
Diumenge al matí. El despertador va tocar a les 7 del matí. Aquell dia havia d'anar a jugar a golf. Al primer moment es va sentir alegre. Però després li van començar a entrar els dubtes.
No sé qui hi haurà jugant. Qui em tocarà? Espero que no sigui un "iaio". Amb la sort que tinc últimament segur que em toca un iaio, que em començarà a dir "nena" (com si fos tan petita!) i "maca això, maca allò altre". Odio que em diguin maca! Tinc un nom, jo!!!
Després de pensar en el que es podria trobar, se li van passar les ganes d'anar a jugar. Però ja havia dit que hi aniria. Així que es va vestir i va conduir cap al camp de golf, on ja començava a haver-hi gent.
Encara no sabia amb qui li tocaria. Es va posar a parlar amb alguns amics, i a explicar acudits dolents.
Finalment van fer el sorteig. Esperava que li toqués ser de les primeres. Així la cosa acabaria aviat. Ja donava per sentat que li tocaria algú que no li cauria bé, i com més aviat comencés, menys estona hauria d'aguantar una persona que no li queia bé. Va anar a mirar el sorteig. Va començar per dalt. Però el seu nom no sortia. Anava mirant i el seu nom enlloc. Com a mínim li quedava el consol de que s'anava trobant pel mig noms de gent amb qui no volia jugar. Quan ja es pensava que s'haurien descuidat d'ella, va veure el seu nom, a l'última parella que havia de jugar aquell dia. Buf! Allò era una de les coses que més odiava: l'espera abans no comencessin totes les parelles, cada cop menys gent esperant, fins a quedar-se sola amb el seu adversari.
Almenys havia tingut sort amb l'adversari. No era cap iaio. No era ningú que li digués "nena" o "maca". Era un noi que tenia aproximadament la seva edat. El problema és que gairebé no el coneixia. En principi, no havia de tenir massa problemes a guanyar-lo. Feia poc que jugava i no era massa bo. Però no sabia de què parlarien. En fi, millor no parlar que sentir comentaris masclistes. O potser ell també era dels que feia comentaris masclistes?
La gent va començar a jugar i cada cop anava quedant menys gent al bar. Anaven esperant, fins que es van quedar sols. Mentre hi havia més gent, van anar parlant, però quan es van quedar sols, es van quedar els dos callats, sense saber què dir. No sabien de què parlar. No es coneixien. Havien de competir en breus moments.
La situació no li agradava massa. Però bé, d'aquí a poc es posarien a jugar i ella es concentraria i el silenci ja no seria tan violent. Seria qüestió d'esperar cinc o deu minutets més a que la parella anterior acabés el primer forat.
I finalment van començar a jugar. Ella estava contenta. Estava jugant bé. Anava camí de fer el seu propi rècord. Però ell era més dolent del que ella pensava. A cada forat li treia com a mínim dos cops d'avantatge. Com pot ser que sigui tan dolent? Li passa alguna cosa? Li podria preguntar. No, millor no. I si sempre és així de dolent? Es pensarà que li prenc el pèl o que vaig de prepotent. No, no li preguntaré res. Espera... em sembla recordar que fa un temps el vaig veure amb una noia i un nen petit. Li donaré una mica de conversa.
- L'altre dia et vaig veure amb una noia i un nen. És el teu fill?
- Sí.
- Era molt maco, i deu ser molt espavilat.
- Sí.
Ostres! Només sap dir monosíl.labs? Farem un últim intent...
- Deuria tenir uns dos anys o així, no? Ja parla molt?
- Bé, no ho sé. Només el veig un de cada dos caps de setmana. Fa un mes la dona em va deixar i se'n va anar amb un altre. I no tinc la custòdia.
Merda!!!
- Ostres, ho sento.
Merda, merda, merda!!! Per què sóc tant idiota?????????? Deixa de parlar. No tornis a ficar la pota!!!
La partida va continuar. Ella anava molt bé, i ell anava cada cop pitjor. Ella es sentia cada cop pitjor, per guanyar tan clarament i per la conversa que havien tingut.
Van arribar a l'últim forat. Si ella el feia en un sol cop, feia rècord del camp. Es va concentrar, va tirar la pilota. I... la piloteta va entrar al forat!!! Estava eufòrica. Volia saltar i riure, però en aquell moment es va recordar del seu company de joc. I el va mirar. Tenia els ulls vermells, estava a punt de plorar.
Capítol següent
No sé qui hi haurà jugant. Qui em tocarà? Espero que no sigui un "iaio". Amb la sort que tinc últimament segur que em toca un iaio, que em començarà a dir "nena" (com si fos tan petita!) i "maca això, maca allò altre". Odio que em diguin maca! Tinc un nom, jo!!!
Després de pensar en el que es podria trobar, se li van passar les ganes d'anar a jugar. Però ja havia dit que hi aniria. Així que es va vestir i va conduir cap al camp de golf, on ja començava a haver-hi gent.
Encara no sabia amb qui li tocaria. Es va posar a parlar amb alguns amics, i a explicar acudits dolents.
Finalment van fer el sorteig. Esperava que li toqués ser de les primeres. Així la cosa acabaria aviat. Ja donava per sentat que li tocaria algú que no li cauria bé, i com més aviat comencés, menys estona hauria d'aguantar una persona que no li queia bé. Va anar a mirar el sorteig. Va començar per dalt. Però el seu nom no sortia. Anava mirant i el seu nom enlloc. Com a mínim li quedava el consol de que s'anava trobant pel mig noms de gent amb qui no volia jugar. Quan ja es pensava que s'haurien descuidat d'ella, va veure el seu nom, a l'última parella que havia de jugar aquell dia. Buf! Allò era una de les coses que més odiava: l'espera abans no comencessin totes les parelles, cada cop menys gent esperant, fins a quedar-se sola amb el seu adversari.
Almenys havia tingut sort amb l'adversari. No era cap iaio. No era ningú que li digués "nena" o "maca". Era un noi que tenia aproximadament la seva edat. El problema és que gairebé no el coneixia. En principi, no havia de tenir massa problemes a guanyar-lo. Feia poc que jugava i no era massa bo. Però no sabia de què parlarien. En fi, millor no parlar que sentir comentaris masclistes. O potser ell també era dels que feia comentaris masclistes?
La gent va començar a jugar i cada cop anava quedant menys gent al bar. Anaven esperant, fins que es van quedar sols. Mentre hi havia més gent, van anar parlant, però quan es van quedar sols, es van quedar els dos callats, sense saber què dir. No sabien de què parlar. No es coneixien. Havien de competir en breus moments.
La situació no li agradava massa. Però bé, d'aquí a poc es posarien a jugar i ella es concentraria i el silenci ja no seria tan violent. Seria qüestió d'esperar cinc o deu minutets més a que la parella anterior acabés el primer forat.
I finalment van començar a jugar. Ella estava contenta. Estava jugant bé. Anava camí de fer el seu propi rècord. Però ell era més dolent del que ella pensava. A cada forat li treia com a mínim dos cops d'avantatge. Com pot ser que sigui tan dolent? Li passa alguna cosa? Li podria preguntar. No, millor no. I si sempre és així de dolent? Es pensarà que li prenc el pèl o que vaig de prepotent. No, no li preguntaré res. Espera... em sembla recordar que fa un temps el vaig veure amb una noia i un nen petit. Li donaré una mica de conversa.
- L'altre dia et vaig veure amb una noia i un nen. És el teu fill?
- Sí.
- Era molt maco, i deu ser molt espavilat.
- Sí.
Ostres! Només sap dir monosíl.labs? Farem un últim intent...
- Deuria tenir uns dos anys o així, no? Ja parla molt?
- Bé, no ho sé. Només el veig un de cada dos caps de setmana. Fa un mes la dona em va deixar i se'n va anar amb un altre. I no tinc la custòdia.
Merda!!!
- Ostres, ho sento.
Merda, merda, merda!!! Per què sóc tant idiota?????????? Deixa de parlar. No tornis a ficar la pota!!!
La partida va continuar. Ella anava molt bé, i ell anava cada cop pitjor. Ella es sentia cada cop pitjor, per guanyar tan clarament i per la conversa que havien tingut.
Van arribar a l'últim forat. Si ella el feia en un sol cop, feia rècord del camp. Es va concentrar, va tirar la pilota. I... la piloteta va entrar al forat!!! Estava eufòrica. Volia saltar i riure, però en aquell moment es va recordar del seu company de joc. I el va mirar. Tenia els ulls vermells, estava a punt de plorar.
Capítol següent
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la