Una història, tres finals

Ella



De petita no li agradava jugar ni a nines, ni a cotxes, ni a res que jugués la resta de la gent de la seva edat. Sempre la van fascinar els jocs d'enginy. Ara ja no és una nena, però li continuen agradant els jocs d'enginy. Li agrada fer puzzles de 10000 peces, li agraden els jocs d'estratègia, tot el que sigui pensar.



Té un petit problema: es pensa que com que sempre està pensant i se sap totes les endevinalles, és més intel.ligent que l'altra gent. I vol un noi que sigui tan intel.ligent com ella. Potser més. O com a mínim, algú amb qui poder parlar de tots aquests jocs que li encanten.



És per això que cada cop que queda amb un noi nou porta un cub de Rubik: simple de muntar per algú que li agradin aquestes coses, difícil per algú que no ho hagi provat mai. No espera que el noi el sàpiga muntar (per això és superior, o ella s'ho creu), però el que sí que espera és que com a mínim el noi demostri una mica d'interés (i així lluir-se explicant-li com es fa).



Ell



De petit no li agradaven els cotxes. Ni les nines. Ni cap dels jocs als que jugaven els seus amics. Només li agradaven els jocs d'enginy. Però se'n va cansar aviat. I va descobrir els escacs. Li encantaven els escacs. Ara ja no és un nen, però continua jugant a escacs, moltes hores. Massa hores, per la seva família.



El món dels escacs no està gaire ple de noies. I ell voldria trobar una noia que sabés jugar a escacs, o que n'aprengués i anés a jugar amb ell (i així xulejar davant dels seus amics, és clar!)



És per això que cada cop que queda amb una noia nova porta un tauler d'escacs en miniatura, a veure com reacciona la noia. Té ganes d'ensenyar-li moltes coses (i de pas, demostrar-li que en sap molt).



El principi



Es van conèixer en un xat. Ella no li va dir que li agradaven els jocs d'ingeni. Sempre li fa cosa dir-ho, perquè la gent sol fugir per cames. Ell no li va dir que li agradava jugar a escacs. Sempre li fa cosa dir-ho, perquè la gent sol fugir per cames.



Però la resta de la seva vida els va agradar i van decidir quedar en un bar. Tots dos van dir que portarien un jersei vermell.



I així van fer via cap al bar. Ella, amb el cub de Rubik. Ell, amb el tauler d'escacs.



Final 1



Ella va arribar primer. Va demanar una coca-cola, i com que no sabia com passar el temps, va començar a jugar amb el cub de Rubik. Ell va aparèixer quan ella ja portava 10 minuts al bar.

- Hola, que ets ella?

- Sí.

- Hola, sóc ell.

- Ah, hola.

- ...

- ...

- Sempre portes un cub de Rubik, per jugar?

- Sí, que hi ha algun problema?

- No, cap. Només que em fa gràcia. De petit l'havia intentat muntar algun cop, però no me'n vaig sortir i ho vaig deixar.

- Doncs no és tan difícil.

- Ja, però no vaig tenir prou paciència per arribar al final.



La resta no té més història: ella ha decidit que ell no és prou intel.ligent per ella. Algú que no s'havia esforçat per muntar el cub de Rubik i que passava d'això, mai no seria el que ella busca. A partir d'aquell moment, intenta no ser massa agradable i que passi el temps suficientment ràpid per poder tornar a casa sense marxar gaire ràpid per no semblar maleducada.

Ell pensa que li hauria d'haver dit que li agraden aquestes coses, però que amb el cub de Rubik no va ser capaç. Però ella és molt seca. No li ha donat la oportunitat de dir-ho i el tema del cub ja no està a la conversa. No li parlarà d'escacs. La noia cada cop és més antipàtica i no li interessa.



Final 2



Ell va arribar primer. Va demanar una coca-cola, i com que no sabia com passar el temps, va començar a jugar a escacs. Ella va aparèixer quan ella ja portava 10 minuts al bar.

- Hola, que ets ell?

- Sí.

- Hola, sóc ella.

- Ah, hola.

- ...

- ...

- Sempre portes uns escacs, per jugar?

- Sí, que hi ha algun problema?

- No, cap. Només que em fa gràcia. De petita em van ensenyar com es movien les peces, però mai he sigut capaç d'aprendre com va.

- Doncs no és tan difícil.

- Ja, però no vaig tenir prou paciència per aprendre'n.



La resta no té més història: ell ha decidit que ella no és adecuada per ell. Algú que no està mínimament interessat en els escacs, mai no seria el que ell busca. A partir d'aquell moment, intenta no ser massa agradable i que passi el temps suficientment ràpid per poder tornar a casa sense marxar gaire ràpid per no semblar maleducat.

Ella pensa que li hauria d'haver dit que li agraden els jocs d'ingeni, però que els escacs són la seva assignatura pendent. Però ell és molt sec. No li ha donat la oportunitat de dir-ho i el tema dels escacs ja no està a la conversa. No li parlarà de jocs d'ingeni. El noi cada cop és més antipàtic i no li interessa.



Final 3



Arriben al bar al mateix temps. Gairebé xoquen en entrar al bar. Tots dos es miren. Tots dos pensen: "És ell/a! Porta un jersei vermell!" Però no diuen res. "Si és ell/a, per què no em pregunta si sóc jo? Segur que no és ell/a".



S'asseuen en dues taules properes. Tots dos demanen una coca-cola. I es posen a esperar. S'avorreixen. Comencen a pensar que els han deixat plantats. Ella treu el cub de Rubik. Ell, els escacs.



Ella es cansa abans del cub de Rubik que ell dels escacs. Al cap i a la fi, les possibilitats del cub són molt més petites que les dels escacs. Ja perdudes les esperances de que el noi aparegui, s'acosta a la taula del noi. Sembla un bon noi, tot i que els escacs no l'han convençut mai. Ell veu com ella s'acosta. Sembla una bona noia, però... qui va amb un cub de Rubik pel carrer?



- Hola.

- Hola.

- Sembla que a tots dos ens han deixat plantats.

- Sí, això sembla.

- I sempre esperes a les noies jugant a escacs?

- Bé, així faig algo de profit.

- Està bé.

- Que saps jugar?

- No massa, sé moure les peces, però em sembla que no és pas lo meu.

- Dona, si no ho intentes...

- Ja ho sé, ja.

- Veig que portes un cub de Rubik. Que el saps muntar?

- Sí, mira.- I en dos minuts el té muntat.

- Ostres! Jo sempre he sigut incapaç. Vaig intentar-ho, però al no poder, vaig deixar-lo pels escacs.

- Home, si no ho intentes...

- Podríem fer un pacte: jo t'ensenyo a jugar a escacs si tu m'ensenyes com muntar el cub de Rubik.

- D'acord. Però, i les persones que esperem?

- Buf! Ella no es presentarà... Havíem quedat aquí a les 5. Havia de portar un jersei vermell i la única noia...

- Ell???????????????????

- Ella?????????????????????

Depressió hivernal

6:15. Sona el despertador. Tan aviat? Ja és hora? M'aixeco i intento no mirar per cap finestra de casa. A fora tot és fosc, el Sol encara tardarà més d'una hora a sortir. Sé que si miro a fora em deprimiré o me'n tornaré a dormir i no faré la feina que pensava fer.



6:45. Encara mig adormida, surto de casa. Tot continua essent fosc. He d'engegar les llums del cotxe. Encara es veuen les estrelles (si és que no plou). Faig camí cap a la ciutat. Només veig el poc tros de carretera que em deixa la boira que hi sol haver cada dia pel camí. Només faig que pensar en l'estiu, que aquesta hora el Sol ja està alt a l'horitzó.



7:15. Arribo a lloc. Faig una mica d'esport, i em sento millor. M'alegro d'haver-me aixecat quan em volia quedar al llit a dormir. Però miro per la finestra i està tot fosc :-( Per què encara no ha sortit el Sol?



8:30. Per fi hi ha una mica de claror del Sol. Però em tenco a la feina. Des d'on treballo no veig a fora. No tinc cap finestra a prop. Fins que no surti, no tornaré a veure el cel.



...



18:15. Surto de la feina. Ja és fosc. M'enfado. Avui no he vist la claror del Sol en tot el dia.



18:20. Entro al cotxe. El volant està congelat. Els vidres estan tots entelats. M'he de passar una bona estona amb la calefacció engegada abans no puc veure alguna cosa. I diuen que a l'estiu els cotxes gasten més pel climatitzador? Serà la gent que no viu en un lloc massa fred!



18:30. Avui tots els conductors estan bojos. Com que fa fred, tothom va en cotxe. Gairebé no es veuen motos a la ciutat. Què fa la gent que normalment va en moto o a peu? També van en cotxe? M'enfado amb uns quants conductors...



18:45. Ja gairebé arribo a casa. Ostres! Aquell cotxe agafa el mateix camí que jo... Deixa-m'hi acostar... Ostres! Aquell cotxe va a casa meva... Si fos de dia veuria qui hi va dintre i el que va a dintre veuria pel retrovisor que sóc jo. Però de nit, no es veu res. En fi, esperarem un quartet d'hora abans d'arribar a casa.



19:00. Arribo a casa. Tinc molta feina a fer. Però és fosc. Si miro per la finestra, em dóna la impressió que ja és hora de sopar i anar a dormir. No tinc ganes de fer res. No he vist la claror del sol en tot el dia. Bé, demà ja faré algo de profit... No, no ens enganyem, demà el dia serà tran trist i fosc com avui :-(

Un altre cop?

- Hola!

- Hola :-(

- Fas mala cara.

- Estic una mica deprimida.

- Què et passa?

- Avui he tornat a perdre :-(

- I què has perdut?

- El partit.

- Ah, bueno, un mal dia el té tothom.

- Sí, però és que fa ja gairebé un mes que tinc mals dies.

- Potser és que jugues amb gent que en sap més que tu.

- Són gent que juguen més o menys com jo, alguns cops els guanyo i d'altres perdo.

- Llavors no és tant anormal que perdis, no?

- Ja, però perdre dia sí i dia també deprimeix.

- Ja guanyaràs la setmana que ve... i si no guanyes, doncs tampoc passa res, no? Què us hi jugueu?

- Doncs... de material, res. Però et sembla prou l'honor?

- Bé, tranquil.la, quan tornis a guanyar ja recuperaràs l'honor.

- Ja, però de mentres em toca molt la pera.

- No serà tant...

- Bé, de fet, no. Demà quan m'hagi posat a treballar ja no me'n recordaré.

- Veus?

- Sí, però quan torni a venir el diumenge ja tornaré a estar amb la moral per terra.

- Llavors guanyes i recuperaràs la moral.

- Ja ho veurem...

- Segur que sí! Apa, anima't.

Què fas?

- Hola!

- Hola!

- Què fas?

- Estic escrivint.

- Ets escriptora?

- Ui, no! Les lletres no han estat mai lo meu.

- És un treball per classe?

- Ui, no! Vaig deixar d'estudiar ja fa uns quants anys.

- Que fas feina?

- No, n'hauria d'estar fent, però no em facis de consciència, ja la faré més tard.

- Llavors, què escrius?

- Un post per una bitàcola.

- Ahh...

- Per què fas aquesta cara?

- No, és que no et veig escrivint en una bitàcola.

- Ah, no?

- Doncs no. I sobre què escrius?

- No sé, sobre la vida.

- La teva vida?

- No, la vida en general. Bé... no ens enganyem, la vida en general i la meva en particular.

- Ahh... I què en treus, de fer-ho?

- No ho sé, explico el que em passa pel cap.

- Però... tu ets molt vegonyosa, no? I ho poses aquí, de forma que ho pugui veure tothom?

- Bé, sí, tampoc hi poso massa detalls de la meva vida.

- Ja... i perquè no ho escrius al teu ordenador i que ningú ho llegeixi? Així podràs donar més detalls.

- És que la gent entra i comenta el que he escrit.

- Qui entra?

- No ho sé. Gent que no conec.

- I escoltes el que et diuen?

- Sí. Per què no?

- Que no tens amics?

- Sí.

- I per què no demanes consell als teus amics, en comptes de demanar-lo a gent anònima?

- (...)

- No contestes?

- Estic pensant.

- I hi ha molta gent que comenti el que escrius?

- Bé, de fet, no.

- Ahh... Així que ho escrius aquí esperant que algú et doni la teva opinió. I et serveix?

- Tampoc he posat temes compromesos com perquè em servís.

- Ahh... Així ho fas per passar el temps?

- Sí.

- I per què no passes el temps amb els teus amics, amb els de veritat?

- Bueno... a vegades em fa mandra.

- Si sempre et fan mandra les coses, al final perdràs els amics.

- Tens raó...

Crèdits

Aquest matí, com cada matí, estava esmorzant mentre mirava les notícies de la tele. Com sempre, també, s'han posat a fer anuncis. Mai en faig cas, però avui n'hi ha hagut un que m'ha cridat molt l'atenció.



Era l'anunci d'una d'aquestes empreses que ofereixen crèdits. No sé exactament quina d'elles era (bé, tampoc m'hi he fixat massa). El que m'ha cridat l'atenció ha estat l'anunci:



"Usted elige el importe, el tiempo de devolución y las cuotas".



I se m'ha obert una llumeta. He tingut el telèfon fins i tot a la mà per trucar-hi. Però he pensat que només hi perderia diners a la factura de telèfon. Tot i així, ja m'imagino la conversa:



- (Empresa que no sé com es diu), dígame.

- Hola, bon dia. Jo voldria demanar un crèdit.

- ¿Cómo dice?

- Que voldria demanar un crèdit.

- No la entiendo, ¿me puede hablar en cristiano?

- Bueno, si vol li parlo en hebreu, que crec que és el que parlava Jesús, però em sembla que ni jo sabré què li dic ni vostè m'entendrà.

- Clic.

- Ostres, m'ha penjat, tornem-hi...



- (Empresa que no sé com es diu), dígame.

- Hola, bon dia. Jo voldria demanar un crèdit.

- ¿Cómo dice?

- Que voldria demanar un crèdit.

- No la entiendo, ¿me puede hablar en cristiano?

- Lo siento, pensé que en una empresa con cobertura nacional me podrían atender en todos los idiomas oficiales del estado. Pero bueno, le hablaré en castellano, que por cierto, es tan cristiano como el catalán.

- ¿En qué puedo ayudarle?

- Pues eso, que quería pedir un crédito. No et fot! Si truco aquí és perquè vull un crèdit, no perquè tingui ganes de tocar la pera. Bueno, en aquest cas no vull demanar un crèdit, però tu encara no ho saps...

- ¿Cómo dice?

- Que quería un crédito.

- ¿Cuanto dinero quiere?

- Pues no lo sé... ¿Cuál es el máximo?

- 3000 euros.

- Vale, pues 3000 euros.

- ¿Cómo lo quiere devolver?

- En el anuncio de televisión dice que puedo escoger las cuotas y el tiempo de devolución. ¿Es cierto eso?

- Claro.

- Entonces quiero devolverlo en un mes.

- ¿Sólo un mes? Bueno, usted misma, ahora le cuento cuánto...

- Y la cuota, de 1 euro.

- ¿Cómo dice?

- Le gusta la preguntita de marras, eh! He dicho que lo quiero devolver en un mes, con una cuota de 1 euro.

- Eso no va a poder ser.

- ¿Por qué?

- Porque va a devolver menos dinero que el que le prestamos.

- Y si pago lo que ustedes me piden voy a pagar más y voy a salir perdiendo yo. Alguno de los dos tiene que salir perdiendo, ¿por qué tengo que ser yo?

- Porque nosotros le prestamos el dinero.

- Sí, y tanto en televisión como usted me han dicho que puedo escoger la cuota Y el tiempo de devolución. Pero ahora me dice que no. ¿Me está engañando?

- Mire, señora, ...

- No soy señora.

- Mire, señorita, no pienso discutir con usted. O sigue las normas, o no hay crédito.

- Yo sigo las normas: he escogido el importe, el plazo y la cuota. Son ustedes los que no cumplen la propaganda que dan.

- Clic.

- Ostres! Ja m'han tornat a penjar. Dos cops en un dia. I els mentiders són ells.

Un somriure...

Aquest matí una nena petita m'ha preguntat per què sempre que saludo a algú somric. I no he sabut què contestar-li.



És un acte reflexe. Quan veig algú que em cau bé, encara que no ho vulgui, l'"Hola" sempre va acompanyat d'un somriure. Aquesta tarda he intentat no somriure al saludar una amiga... i he sigut incapaç! Em surt de dintre, sense que m'hagi proposat mai que em sortís. Simplement, surt com una manera que té el meu cos de dir: "Ostres, com m'agrada trobar-me amb aquesta persona. Fem-li un somriure i demostrem-li-ho!"



Hi he estat pensant i fins i tot quan estic trista o de mal humor faig un somriure a l'hora de dir hola a algú que em cau bé. Molt diferent és quan apareix algú a qui no tinc ganes de veure o que no em cau bé. Sóc incapaç de fer-li un somriure. Ma mare ja m'ho diu sempre, que he de ser una mica més política, però és que és superior a mi, no he sigut mai hipòcrita i dubto que ho arribi a ser mai. Les coses clares i la xocolata espessa, com diuen per les espanyes.



Suposo que és agradable que la gent et saludi amb un somriure quan et veu, tot i que a molta gent, com a la nena d'avui, els sobta que en aquest món tan ple de presses algú es pari un moment per fer un somriure.



Seguiré somrient. I el pròxim cop que em trobi a la nena li diré que ho provi, que veurà que a l'altra gent li agrada trobar-se un somriure per "bon dia" i que segur que al final la gent també la correspondrà amb un somriure. Estaria bé que tothom es saludés sempre amb un somriure... el somriure es contagia i tots seríem molt més feliços :-)

Moltes gràcies

Avui m'agradaria donar les gràcies a unes quantes persones. Primer de tot, a les 3 persones que ahir van contestar el meu post i que tenien ganes d'ajudar-me amb els meus problemes. Bé, avui he "perdut" tot el matí i no he aconseguit el que volia fer, però ho he fet d'una altra forma, que també funciona. M'agradaria dir-vos quin llibre és (tots ho vau preguntar) però ja que el problema està resolt, doncs ja no té massa importància. I sí que està a les biblioteques, en concret n'hi ha un exemplar a la UB i un altre a la UPC. El problema és que tots dos estaven agafats fins vés a saber quan.



També m'agradaria donar les gràcies a una altra persona, que tot i voler-me mal, em va fer molt bé. Fins fa uns mesos, sovintejava uns fòrums en els que hi havia gent que jo coneixia. En cap moment vaig amagar la meva identitat, perquè malgrat que sóc vergonyosa, tinc un caràcter una mica fort i no m'importa donar la meva opinió, encara que sigui controvertida. De cop i volta, i sense saber per què, una persona (que amagava la seva identiat) va començar a fer comentaris despreciatius cap a mi, fins a arribar a un punt en què no vaig aguantar més i ho vaig deixar. Ara d'això ja fa un temps (era abans de l'estiu) i li he d'agrair el que va fer. En aquell moment em va saber molt de greu, i més per la impotència de saber que una persona que sabia qui era jo m'estava insultant i jo no el/la podia contestar en persona. Però ara, passat el temps, he vist que va ser el millor per mi. Vaig crear una pàgina web meva, que portava amb el temps que "perdia" abans, i que m'ha fet aprendre moltes coses. I ara, fa poc, he entrat en el món dels dips, on no pensava que em ficaria mai. Sense aquells comentaris, no hagués deixat els fòrums i no hagués tingut temps per tot això, així que estic molt agraida a aquesta persona, sigui qui sigui.



I pel que fa a la meva identitat, doncs ja he dit que sóc molt vergonyosa, i aquí poso coses massa personals com per dir qui sóc. Així que no dono massa detalls per això. No poso el títol del llibre, perquè és una cosa bastant concreta, i tampoc dóno l'adreça de la meva pàgina web, perquè allà hi dic qui sóc. Però a part d'aquests detallets, doncs sóc sincera, perquè, ja que no se'm pot reconèixer, per què hauria de mentir?