Com cada hivern, arriba la Lluna

El primer cop em va sorprendre i em va fer ballar el cap. Aquella llum que no sabia què era, i que em perseguia. La Lluna. La Lluna de l'hivern.

Sembla mentida com cada any, quan arriba l'hivern, la Lluna em torna a sorprendre. Com sé que passarà, com sé que la Lluna fa aquella llum tan característica, que fa que la nit es transformi en un món de claror, però cada any, el primer cop, em torna a sorprendre perquè no recordava que fos una llum tan intensa, perquè em fa mirar pel retrovisor com el primer dia, perquè em fa ballar el cap fins que m'adono que és ella, la Lluna.

I llavors recordo que, depenent de les cultures, donen un nom diferent a cada lluna. Un nom per cadascuna de les llunes plenes que es van succeint durant l'any. Jo només tinc nom per una de les llunes. Per aquesta. Aquesta que no sé mai quan arriba. No sé si a l'octubre, al novembre o al desembre. Però per mi és la Lluna de la llum. I no, no és cap joc de paraules.

És la Lluna que em fa veure que tot torna, i em fa tornar a somriure, com aquella primera vegada. Em fa somriure perquè recordo la primera vegada, però també em fa somriure perquè m'encanta. M'encanta aquest trosset de cel que se m'apareix quan arriba l'hivern. Aquest trosset de cel que no es nota a les ciutats ni a les carreteres il.luminades. Només es troba al mig del bosc. A un lloc on, després d'uns dies de foscor, arriba un dia que la Lluna, majestuosa, fa que les coses es vegin diferents. I la Lluna juga a atrapar amb el cotxe. O sóc jo que jugo amb la Lluna? O juguem les dues? I ara s'amaga (o m'amago jo?), ara torna a sortir (o surto jo?) i il.lumina l'interior del cotxe, amb una gran Llum.

I és com una espècie d'esperança. Un tornar a descobrir aquelles coses que m'agraden, i descobrir que, fins i tot a les nits llargues de l'hivern, es poden trobar grans coses que ens ofereix la naturalesa. I una pregunta, la pregunta de sempre: per què aquesta lluna és tan brillant? Cada any em pregunto el mateix. La foscor, que és més fosca que a l'estiu? La Lluna, que fa més llum perquè el Sol és més proper? Una barreja de les dues? No ho sé. Però crec que, avui, tampoc m'importa.

Fa dos dies que torno a casa en companyia de la Lluna. Avui, si no hi ha núvols, també hi tornaré. I tornaré a somriure.

Avui sí que tenia post...

Però el deixaré per un altre dia. M'he aixecat bé. No em feia mal res. I al matí em trobava bé. Però a mida que avançava el dia, cada cop era pitjor. Ara l'esquena m'està matant, i em fa por. No em puc ni moure!

El post...

Al poble de la meva àvia hi ha una nena que va quedar en cadira de rodes fa temps. Ella va pel poble amb la cadira, corre darrere els nens, i tot el dia riu. I això em fa recordar allò que deien sobre el tarannà de les persones. Una persona "feliç" pot quedar en cadira de rodes, i passat els primers temps, acabarà essent feliç, adaptada a la cadira de rodes. Una persona "amargada" pot tenir la sort de que li toqui la loteria, i serà feliç uns dies, fins que torni a ser aquella persona amargada.

La majoria de gent suposo que estem al mig, o això m'agradaria pensar. Però, no ho sé, m'agradaria tendir més a la persona feliç, encara que tingui mala sort, que a la persona amargada. Em faria molta por ser una persona amargada.

Tot i que no puc saber quina de les dues persones sóc. Estic trista sense raó? Estic contenta sense raó? Se'm fa difícil i a aquesta hora estic tan cansada (a la nit gairebé no he dormit de mal d'esquena) que no sé explicar-me millor.

Apa, ja he llençat per la borda un bon post per meditar :-)

De totes formes, deixo una cançó L'he sentit per la radio i m'ha encantat. M'ha fet somriure. Suposo que tots els que tingueu la meva edat també somriureu... i és que si començo a sentir una cançó on parla del dream team i de bola de drac a la mateixa frase... me l'escolto! :-D

No tinc post

No tinc post. Però ja fa molts de dies que no apareixo, i vull dir que estic viva.

No tinc ganes. Ganes de res.

No tinc aire. Em costa de respirar, i no sé per què.

No tinc energia. Avui, ja no recordo quan va ser la última vegada, he anat a fer migdiada. M'hi he estat dos minuts. Perquè tinc mal d'esquena i no estava bé. I jo mai tinc mal d'esquena :-(

No tinc llum. Però sí, com deia en Jansy, hi ha un gat. Però hi ha una altra cosa, a més del gat...

Desinformada

Al matí, mentre esmorzo, sento com la tele explica les seves notícies. No n'hi ha cap que em soni.

Al vespre, arribo a casa i ma mare m'explica alguna cosa. Ara que està de baixa, s'entera de tot.

Després agafo el diari. L'any passat ja sabia tot de què anava. I si alguna cosa m'interessava, llegia la notícia en concret. La resta, em sonaven totes.

Ara no.

Ara només escolto els butlletins horaris de les radios. Un parell o tres de minuts per sentir parlar del senyor de les patates fregides i l'altre (espero que aviat s'acabi!!!) i de les muntanyes russes que avui pugen fins a dalt i demà es desplomen fins a baix. Cada dia el mateix, i cap dia res de significativament nou.

Trobo a faltar aquella època en la que tot el dia escoltava la radio. En la que canviava d'emissora per escoltar tal cosa o tal altra. Ara...

Em fa vergonya reconéixer que no tinc radio. No, no en tinc.

A la feina escolto la radio per internet. Sempre música.

Al cotxe escolto la radio del cotxe. Altre cop música.

I què se n'ha fet de l'mp3? Doncs me'n vaig comprar un de nou, amb més capacitat, i amb radio, però no el faig servir mai. Té autonomia per 10 hores, i això vol dir que s'ha de carregar molt sovint. Però és que si escolto la radio, encara dura menys. Així que em dedico a escoltar... a veure qui ho endevina? Exacte, música!

Quan va arribar el setembre, vaig deixar d'escoltar Catalunya radio als matins. Per què? Perquè m'adormia! I vaig pensar que així podria seguir, com sempre.

Però, de cop, em sento molt desinformada. Sento que no visc en aquest món, i no serà perquè no escolti de lluny la tele al matí i fullegi el diari. Trobo a faltar la radio. Trobo a faltar algú que m'expliqui les coses, però sense fer-me adormir. Algú que parli en català i que no em faci agafar urticària.

Però l'oferta és petita. He d'escoltar la radio per internet, perquè no tinc radio. I em costa saber on buscar.

Alguna recomanació?

No, en Basté no, si us plau!

Resum

Hi ha una espècie d'acudit referent a mi que només puc explicar jo. L'acudit diu que si una cosa es pot dir amb 5 paraules o amb 10, jo la diré amb 4 :-D Sí, no és el que passa aquí, però és el que passa amb la meva vida no virtual (em nego a dir-ne real, perquè aquest blog crec que és real, no?)

Així que aquí va el resum:

1461 dies

1255 posts

4 persones (que jo controli) que coneixia de fora el blog i s'han passat per aquí

una visita a la casa Batlló, uns quants cafès (sense cafè), una pel.lícula, tres dinars, un concert

4 persones conegudes a partir d'aquí que coneixien a gent molt propera (un company de facultat, una companya de pis, un company de feina i el meu jefe)

però, sobretot, molta gent

Els amics

Recordo quan ens vam conéixer. Ja fa... ostres, més de 4 anys!

Eres un noi simpàtic, que apareixies, i amb qui tenia molt bona relació. Xerràvem, i xerràvem. I rèiem, i rèiem. D'aquelles persones amb les que de seguida es creen uns lligams, una espècie de relació, o el que sigui.

Eres petit. No, no ho eres tant. Jo tenia, què? 25 anys. I tu? 18? 17? Quan et vaig conèixer vaig pensar que tenies la meva edat, i llavors no em creia que fossis tan petit.

Han passat els anys. I tots aquests anys he tingut la mateixa sensació. Sempre hi ets, d'una forma o una altra. Sempre hi ets quan necessito ajuda. Sí, no?

Encara recordo aquell dia que et vaig demanar una cosa que pensava que no et costaria res. A mi m'hagués costat uns segons. Però tu no sabies com fer-ho, i et vas passar un quart d'hora per satisfer la meva curiositat. I em va saber greu.

Llavors et vaig explicar com fer-ho. Tot i que crec que no t'ho vaig explicar bé. Perquè ahir t'ho vaig tornar a demanar. I ho vas tornar a fer. Però no estava bé. I quan va sortir el teu nom al messenger, t'ho vaig dir. "És que no sé com es fa", em vas dir. No saps com es fa? Llavors vaig comprendre que t'hi havies tornat a passar una bona estona. I em va tornar a saber greu.

Però, de qualsevol manera, ja que hi érem, ens vam posar a parlar. Tant de temps, tens? Tant de temps, tinc? Una hora és molt de temps!

I ahir, que parlàvem al blog de la Tirai sobre la gent que sembla que ens vulgui protegir... sí, eres tu. L'únic exemple de persona més petita que jo que l'he vist amb instint de protecció cap a mi.

I aquest matí t'he vist i hem parlat i hem rigut. Com sempre.

Fins que, de cop, alguna cosa se m'ha escapat.

I, és clar, he vingut a preguntar. I has fet un gest. D'aquells gestos que genera la confiança. No, no m'ho esperava. Que no, que no és res de l'altre món, però és una cosa que no es fa normalment.

I m'he trobat amb dues mirades. Les mirades de dos amics. Dos amics més jovenets. Dos amics que se m'han mirat amb cara molt rara.

I el gest l'has fet mentre te n'anaves. Quan has tornat, al cap de mig minut, havies canviat del tot. I has marxat, ràpid, i ni tan sols has dit adéu. M'he quedat amb l'adéu a mig dir, amb el braç a mig aixecar per fer adéu amb la mà. Sense entendre res.

Però, quan després de la tronada he engegat l'ordenador i m'he trobat amb un missatge amable i fent broma, crec que ho he entès.

Els amics.

Rebuig

Hi ha coses que fan pensar (encara que a vegades pensar-les sigui positiu) i una d'elles és com ens veiem nosaltres i com ens veu la gent del nostre voltant.

Jo sempre m'he sentit com una mosqueta morta, m'he vist així, i he cregut que la gent em veia així. Mai he cregut que tingués caràcter (mala llet, sí, però no un caràcter fort, si és que les dues coses poden anar separades). I sovint he vist gent a qui no queia bé. Però ho he vist i he pensat que era per això: perquè, simplement, sóc massa avorrida, massa callada, massa vergonyosa, massa el que se li vulgui dir.

Mai se'm passaria pel cap que no caigués bé a algú perquè jo fos una amenaça.

Per què hauria de ser una amenaça jo? O, més ben dit, per qui? Com deia l'altre dia, jo no sóc pas d'aquestes persones que ho tenen tot i fan tanta ràbia, sinó tot el contrari.

Però hi ha una frase, que m'ha fet pensar. Que a mi no se'm pot guanyar així com així.

D'acord, sóc una noia difícil. I quan dic que sóc una noia difícil, ho dic en tots els sentits. Però crec que ho dic sobretot en aquest: no, no se'm pot guanyar així com així.

Sempre he pensat que era una persona molt influenciable, que es podia fer amb mi el que es volgués. Però m'adono que és mentida. Bé, és mentida en part, però aquest "en part" fa que sigui mentida. Sóc molt influenciable, i deixo que l'entorn i les persones m'influeixin molt fàcilment... però jo trio les persones i el moment. Per tant, jo trio qui m'influeix i quan. I sí, és difícil que em deixi influir.

Però el post no anava d'això, i hi anava. Vull dir que, si no caic bé a algú, ha de ser per tot això, no? Perquè sóc com sóc. A mi mai se m'acudiria rebutjar algú perquè veig que no és influenciable. O sí?

De qualsevol manera, a mi, com a tothom, hi ha molta gent que no em cau bé. I què passa si alguna d'aquestes persones que no em cau bé té alguna amistat en comú amb mi? És políticament incorrecte dir-ho aquí, però la parella d'una persona propera (no, no parlo del meu cosí) em cau fatal. I suposo que jo li caic tan bé com ell a mi. I? Doncs res, que jo callo. No se m'acudiria anar punxant, ni dir que la parella en qüestió millor que no vingui, tot i que suposo que amb la cara ja pago. Però sé que és el meu problema, és a mi que no em cau bé, i és la seva elecció, així que callo. I prou.

Suposo que és més de dones ser més rebuscades i començar a pensar que si aquella persona té algun amic que no ens cau bé, millor que no tingui aquest amic. No ho sé, jo no sóc tan rebuscada, i això que em faig unes divagacions que ni explico!

Però no, tampoc anava per aquí. Anava per una cosa que sol sortir molt a les històries, a les pel.lícules i suposo que a les novel.letes romàntiques. La noia que vol deixar al nòvio i va cap a on és per deixar-lo, quan ell li diu que la deixa. I la noia vinga a plorar perquè el noi l'ha deixat. Home, no volies deixar-lo tu a ell?

Suposo que tots volem que ens acceptin, però no podem agradar a tothom. I sovint, hi ha gent que ens cau malament.

La pregunta és: si no caiem bé a una persona que no ens cau bé, què passa?

Jo diria que perfecte, no? Està bé agradar a tothom, però ja que no podem agradar a tothom, millor no agradar a algú que no ens agradi.

O, vist d'una altra manera: quan algú ens agrada i no li agradem, és xungo. I a la inversa, també. Per tant, si algú no ens agrada... millor que no li agradem, no?

Buf, com m'he embolicat! Si us plau! Que algú vingui a casa aquesta nit i me'l robi! Em fa pensar massa!!!



I el trosset on es veu el més interessant, o des del que es pot veure el que serà, ampliat: