Allegro? No, Allegro no, Prestissimo!

Pensava començar a viure la vida en Allegro, però poquet a poquet. Sí, ja sé que això és una contradicció, però ja vaig dir que l'Allegro no tenia res a veure amb fer les coses ràpid, només era una forma d'expressar-me.

Aquest cap de setmana pensava tenir una oportunitat, i pensava aprofitar-la. Introduir l'Allegro a la meva vida mica en mica.

No ha sigut fins avui que m'he adonat que a partir de demà la meva vida estarà plena d'Allegros...

Resumeixo:

Dijous. Ai, dijous! Sé que m'ho podria prendre Lento. Lentíssimo. Però no, n'estic farta, he d'agafar el toro per les banyes. Per més que ara sàpiga que em costarà. Però sí, ho he de fer. Demà. Sé que em costarà. Sé que em voldré tirar enrere i amagar el cap a sota l'ala. Però ho faré. Segur. De fet, ja he dit que sí. Així que no em queda més remei. Començarà l'Allegro.

Divendres. Ai, divendres! Divendres sortiré de casa abans de les 7 del matí, i dubto que hi torni abans de les 2 de la matinada. Pel camí, tinc un parell d'Allegros. I tant que sí! De fet, un dels dos era el primer Allegro que em va venir al cap. Ara no em puc tirar enrere, no?

Dissabte. Dissabte no tinc gaires opcions per Allegros. Què dic, que no tinc gaires opcions? Dissabte he de ser molt valenta. Tinc una mega-festa familiar, amb una part de família que... millor ho deixo en punts suspensius. Fa anys que critiquen amb mala llet tot el que faig. I jo abaixo el cap, i faig veure que sóc tonta. Però... i si aixeco el cap i deixo anar comentaris? Total, com que sóc tonta, puc deixar anar comentaris sense voler, d'aquells amb doble sentit... Seré capaç de fer-ho? I, el que sembla més complicat: seré capaç de fer-ho fent cara de bona nena?

Diumenge. Ai, diumenge! Diumenge ha de ser un dia per molts Allegros. Un dia per aixecar-me amb un somriure a la boca i no perdre'l fins a l'hora d'anar a dormir...

I, tant d'Allegro... crec que no és Allegro, no. És Prestissimo!!!

Dormir

Ve d'aquí... de fa uns mesos... En falten cinc... És que avui no tinc post... Almenys no un que vulgui escriure...

Ho prometo. Ahir no vaig tornar tard. Vale, eren gairebé les 11. Ella ja dormia. Volia llegir, però em feia cosa.

Aquest matí, a les 8, ella seguia dormint. Com es pot dormir tant?

Tinc mal de cap. La foscor? No!

He anat a esmorzar. Ahir gairebé no vaig sopar. I comptant amb què havia fet un desgast gran...

No, el problema és la falta de silenci.

Un ventilador que es sent tota la nit, jo que estic acostumada a dormir sense fresses.

La tele tot el dia. Teletienda (si és que encara es diu així). I molt alta. Per sobre del llindar acceptable.

I ella. Ella parlant tot el dia. Tapant la fressa de la tele i el ventilador. Si és que encara li hauré de donar les gràcies i tot! Per què em fa tant de mal el cap? Per què no tinc una mica de silenci? No tindré temps, però si en tinc... aniré a donar un volt a la platja. Jo, l'mp3 i ningú més.

Posant ordre a la foscor

Demà me'n penediré. M'havia portat feina per fer, però he estat classificant peces del puzzle. La meva idea, malgrat sé que així és més difícil, és començar fent tota la part "difícil". Tota la part fosca. Perquè a tothom li passa el mateix: si primer faig la part "fàcil", el dibuix, fer la part fosca serà molt més difícil. Perquè me'n cansaré. Així que he decidit començar per la part fosca.

Al principi volia posar totes les peces fosques al mig del puzzle, i després anar-les posant a lloc. Però molt aviat ja he vist que no podria. Al final he acabat fent dos pisos, però tot i així...



Veient el puzzle m'he posat a pensar en l'ordre. Sembla mentida que totes aquestes peces, més les que han quedat a la capsa, puguin quebre sense ficar-se les unes sobre les altres a dintre el marc. El que arriba a fer l'ordre!

És clar que, per què vull enganyar a ningú? A dintre la capsa, on hi havia les peces clares, n'hi han quedat molt poques...



Així que m'he posat a la feina. He fet muntanyetes. He apilat muntanyetes de "problemes" de diferents tons de verd. Una muntanyeta aquí, una altra allà...

I he començat amb els trossos de muntanyeta que tenien alguna "taca" per on atacar-los. Aquells que era més senzill atacar, tot i agafar-los de la muntanyeta grossa.

A partir d'aquí, em dedidaré a resoldre muntanyetes. He començat per les fàcils de les fosques, després continuaré pels verds, després els verds marronosos, després els negres... i aniré posant ordre a la foscor.

Ni me n'adonaré, que ja hauré posat ordre a tota la foscor. I llavors ja només em quedarà la part fàcil. La lluminosa. La que a tothom li agrada fer. La que acabarà el puzzle.

Hi ha algú que encara es pensi que parlo de puzzles?

Per si de cas, aquí hi ha les muntanyetes, i un petit tros de dibuix... Ara ja es comença a veure una mica el que serà. Les parts enganxades estan més o menys on els toca. I, a partir d'aquí, a resoldre muntanyetes!



I, un cop arribat aquí, m'agradaria demanar perdó. Torno a obrir els comentaris, almenys a partir d'aquí. Ara mateix em sento forta. Molt forta. Gràcies a tres persones que, a la seva manera, m'han ajudat. Bé, han ajudat a la Llum, però hi ha la ***** a darrere, i aquesta us ho agraeix profundament. Crec que ara sóc capaç d'escoltar qualsevol crítica. Sóc capaç d'escoltar qualsevol comentari irònic. I sóc capaç de tirar-me moltes coses a l'esquena.

Crec que aquests dies he descobert moltes coses de gent que m'envolta. I totes bones. Moltes gràcies!

Tot i que... ara mateix necessito demanar perdó a algú més. Allà vaig! Aquestes són les muntanyetes fàcils. Després vindran les difícils. I, algun dia, les de la capsa.

I tot a ritme d'Allegro, naturalment! Ja només queden cinc dies perquè torni a ser cap de setmana! I, com que el cap de setmana que ve no hi haurà dissabte... faré que hi hagi divendres! Perquè suposo que he de ser conseqüent amb les meves paraules, no? :-D

De veritat creus que sóc idiota?

No és una bona idea anar-se'n a dormir enfadat. Bé, enfadat no, però potser dolgut. O alguna cosa per l'estil. Però m'alegro d'haver-ho fet.

Ahir al vespre, a les tantes, si no m'hagués obligat a apagar l'ordenador i anar-me'n a llegir, hagués acabat aquí, fent un post que després em pendediria d'haver fet.

Aquest matí, si no m'hagués dit que tranquil.la, que tenia una feina relaxant a fer, suposo que hagués acabat igual. Potser no tant com ahir al vespre, però bastant. Així que me n'he anat a la taula i he aconseguit fer això (com amb les fotos d'ahir, clicant a sobre la foto es veu més gran, i millor):



Exacte. Com sempre, m'he deixat alguna peça del marc entre totes les altres. Concretament, una de cada cantó de marc, de forma que no tinc cap tros de marc ben fet... Sí, és un puzzle petit. Només 1000 peces. Però és que aquest el volia emmarcar i... i bé, un mega-puzzle no es pot emmarcar! El puzzle fa 25x40 peces. I jo, ara mateix, en tinc 24 d'alçada a les dues bandes, i 39 d'amplada. Comptant que ahir vaig separar les peces molt ràpid perquè se'm feia fosc, trobo que només deixar-me'n 4 tampoc està tan malament, i això que sempre me'n deixo...

Veus? Parlo del puzzle i ja no tinc la meva part irònica-mala llet. Bé, això i que he rebut un mail que m'ha fet molta il.lusió!

Però ho he de fer. Perquè sinó el post em perseguirà, i val més que ho faci ara, que no pas algun dia que estigui de mala llet...

Una de les coses que més ràbia em fan és que la gent es cregui que sóc idiota. I no dic que no ho sigui. Que faci veure que ho sóc en determinades situacions per evitar discusions, no vol dir que no ho vegi. Simplement vol dir que ho veig, m'ho apunto, però no tinc ganes de discutir. No, normalment no tinc ganes de discutir-me amb ningú. Però, és clar, si veig una cosa, la torno a veure, la torno a veure...

Em vaig adonar d'una cosa fa molt temps. Molt abans de que creguessis que jo me n'havia adonat. Molt abans. Vaig tenir un flash? Segurament. I vaig odiar el flash, perquè sempre em posa en compromisos...

Durant un temps vaig anar veient coses que em confirmaven el flash. Però no deia res. Si algú vol mantenir una cosa en secret, no seré jo qui li vagi a preguntar.

Però un dia et vas adonar que jo ho sabia. Aquell dia em vas dir una cosa, que al moment vaig saber que era una mentida. Era una mentida, perquè jo recordava una cosa que no recordaves haver-me dit. Una mentida que m'havies dit fa temps perquè jo no pogués deduir el que amagaves. No em va saber greu. Tu volies amagar una cosa i... i bé, no seré jo la que digui que no ha dit mai cap mentida, sobretot a l'hora d'amagar alguna cosa que no vull que es sàpiga.

El que em va saber greu va ser que, a més de negar-me el que era clar, et vas enfadar amb mi. No, no em va saber greu que t'enfadessis amb mi. Em va saber greu que tiressis a matar.

Durant un temps curt, vaig començar a veure coses rares. Com aquella mentida que em vas dir un dia per evitar que arribés a certes conclusions. Van durar poquet. Fins que et devies pensar que jo ja no em creia el flash. Però me'l seguia creient.

El temps va posar les coses al seu lloc. I cada poc vaig tenint indicis a favor del meu flash. A part d'aquells tres o quatre indicis en contra, tota la resta ha anat donant-me la raó.

El que no saps és que, cada cop que he vist un indici d'aquests, a dintre meu he anat generant una aversió més gran en contra teva. Potser estic malament del cap, ho sé. I no és la qüestió de que no m'ho volguessis dir. És la qüestió de que carreguessis contra mi quan vas veure que ho havia descobert.

No ho sap ningú. Només jo. I tampoc ho penso dir a ningú. A vegades penso que, després de tot plegat, ho hauria de dir. Però sé que només faria mal, i no vull obrir la caixa dels trons. En silenci estic molt bé. Observant, fent-me la idiota, com sempre.

Però allò d'ahir ja va ser la gota que va fer vessar el vas. Ara no podries dir en cap circumstància que m'equivoco. És impossible. No em puc creure que segueixis pensant que sóc idiota i que sóc incapaç de sumar 2 i 2.

Però, saps què? No vull saber la veritat. No vull que em diguis que tinc raó. No després de tant de temps. Prefereixo pensar que són paranoies meves a pensar que et penses que sóc idiota del tot. Prefereixo pensar que estic malament del cap a pensar que algú que es diu amic pot enganyar d'aquesta manera. Prefereixo pensar que els amics, tot i dir alguna que altra mentida, no són així.

Tampoc vull que em juris i em perjuris que és mentida. Si ho fas, només aconseguiràs que jo m'enfadi més.

Perquè sí. Potser sóc idiota. Segurament ho sigui. Però quan algú es creu que sóc bastant més idiota del que realment sóc, m'enfado. És una de les coses que em fan enfadar més en aquest món.

Jo jugo

A vegades penso que tinc massa aficions. Faig massa coses. M'agrada fer massa coses. M'emociono per les coses. Tot em crida l'atenció. I, és clar, no hi ha temps físic per fer totes les coses que m'agraden...

Ahir al vespre vaig veure el meu pare que començava un llibre nou. M'havia dit que començaria EL llibre de sant Jordi (i aquest EL està posat amb majúscules expressament). Però no començava el llibre de sant Jordi. En començava un de més petit. Em vaig estranyar i li vaig preguntar el perquè. Em va contestar que era un llibre molt llarg, de més de sis-centes pàgines, i que no l'acabaria abans de marxar. No l'acabaràs abans de marxar? I on vas, tan aviat? Es veu que d'aquí a un parell de setmanes marxen una setmaneta de vacances amb la meva mare i jo no en tenia ni idea. Això s'avisa, home! Que he de planejar les festes boges que faré aquests dies! (Qui s'ho cregui, ja està marxant d'aquí, perquè no em coneix gens ni mica, ni trobarà explicacions de festes boges per aquí). No, però estaria bé saber-ho...

Però no ho deia perquè em quedi sola a casa. Ho deia perquè em va fer pensar. Jo sempre li dic que ell llegeix més que jo. El veig llegir molt, i cada poc el veig començar un llibre nou. Però ell sempre diu que jo llegeixo més que ell. Hi he estat pensant i crec que cap dels dos té raó. Ma mare sempre s'empipa amb nosaltres, perquè podem posar-nos a llegir pel mig de casa, i no sentim res. Podem anar caminant d'una habitació a l'altra amb el llibre a la mà, sense fer cas a res del que ens diguin.

Però no només llegeixo. Tenia pendent unes fotos que havia promés que ensenyaria, i que no havia posat perquè, amb la desaparició de la càmera, me n'havia oblidat. Avui les he trobat. I, malgrat el temps que ha passat, tinc ganes de posar-les. Perquè sé que a algú li faran il.lusió. O, com a mínim, m'imagino que a algú li faran il.lusió.






Síiiiiiiiiiiiiii!!!!!!!!! Això que hi ha aquí dalt era el meu helicòpter, abans que em carregués primer les hèlixs i després el motor... L'he d'arreglar, l'he d'arreglar! Ara que ve el bon temps!!!



I sí, aquest és el comandament de l'helicòpter. I la meva mà, que va ser la culpable de l'averia del pobre helicòpter...

Però aquí no acaba tot. Nonono! Jo m'emociono, i vull fer moltes coses. I avui... avui he comprat una nova adquisició...



Síiiiiiiiiiiiiiiiii!!! Un puzzle. M'encanta fer puzzles (hi ha alguna cosa que no m'agradi?) Em relaxa. Hi ha a qui li posa nerviós fer puzzles, però a mi... a mi no. Jo poso música, i em poso a davant del puzzle, i em relaxo. Se'n van totes les tensions, i tots els mals pensaments, i només fan que venir-ne de bons. Em passa amb els puzzles i amb totes les coses que siguin de muntar. Així que m'he posat mans a l'obra...



Sembla molt fosc, veritat? La veritat és que no ho és tant, de fosc. És fosca la part de fora, molt fosca. Però així resalta la part de dintre, més clara i lluminosa.

He estat dubtant què comprava. Tenia tres opcions. Una eren uns gossets, molt macos, i molt tendres. L'altra era un drac, majestuós. Al final m'he quedat amb l'opció intermitja. Fantàstica, com el drac. I tendra, com els gossets. He pensat que era perfecte.



He anat fent fins que se m'ha acabat la llum natural. Els puzzles s'han de fer amb llum natural...

De moment no dic què és. Sé que m'hi posaré de tant en tant. Quan m'hi vagi ficant, aniré fent fotos. I, algun dia, d'aquí a moooooooolt de temps, potser algú veurà el dibuixet :-)

Necessito equivocar-me

Crec que ja he explicat alguna vegada la història del piano. Però hi torno, a risc de repetir-me. Quan era petita, i començava a aprendre a tocar el piano, tornava boja a la meva profe. Jo no em volia equivocar, jo volia fer totes les notes perfectes, no volia tocar una nota en comptes d'una altra. Així que el que feia era tocar moooooooooolt a poc a poc. I jo estava contenta. Estava contenta perquè no havia tocat malament cap nota, però del que no m'adonava (sí, no me n'adonava) és de que aquesta forma de tocar feia que, tot i no equivocar-me en cap nota, l'equivocació fos molt més gran.

La cosa va arribar a tal extrem, que la profe de piano em va fer comprar un metrònom, i m'obligava a tocar les peces a casa a una velocitat superior a la normal (fent servir el metrònom, és clar!) perquè així, quan les tocava sense metrònom, les tocava a la velocitat que tocava...

Vist amb perspectiva, m'adono que tota la vida he fet el mateix. Tota la vida he intentat fer el que em semblava que feia que no m'equivoqués. Però, intentant no equivocar-me, he comès una equivocació molt més gran que equivocant-me en una nota.

Miro enrere i hi veig això: una persona tocant a càmera lenta, pensant que ha fet les coses que havia de fer, intentant no equivocar-se. Però una persona que s'ha equivocat molt més que si hagués fallat a l'hora de tocar la meitat de les notes.

Em vull equivocar. Una vegada, i una altra. I després una altra. Essent conscient que si tota la vida he tocat una peça amb Largo i ara començo a tocar amb Allegro, al principi no n'encertaré ni una. Mica en mica, amb el temps, començaré a encertar notes, i al final acabaré encertant-les gairebé totes, però sense anar a un ritme que no toca.

PD1: Aquest post no té res a veure amb anar més ràpida o anar més lenta, sinó en intentar fer les coses bé, sense patir excessivament per si m'equivoco. Tots ens equivoquem. Tots, quan no estem acostumats a fer una cosa, o quan no l'hem fet mai, ens equivoquem. L'error està en no intentar fer-les per por a equivocar-nos. El primer cop ens equivocarem. El segon, també. Però arribarà un moment en què farem les coses bé. Si mai ho intentem des del principi, sempre tindrem aquest mateix problema, amb l'agravant que ja serem més grans, i encara ens costarà més equivocar-nos, i ens farà més vergonya que algú ens vegi equivocant-nos en una cosa que ja tothom dóna per sentat que ja tenim superada.

PD2: No puc llegir la ment de les persones, però sé que algú pensarà que estic cometent la primera equivocació. Potser sí, però vull cometre-la. He tancat els comentaris d'aquest post. No, les coses no van malament. Tampoc van millor que ahir. Van com sempre. O sigui, Largo. Però ahir ja els volia tancar. No ho vaig fer, perquè em semblava que un post de la categoria "vida blocaire" no podia tenir els comentaris tancats. Avui em penedeixo de no haver-ho fet.

Els comentaris són l'ànima d'aquest blog. Em fa feliç rebre algun comentari, de qui sigui. Però necessito tancar els comentaris. Necessito tancar-los de veritat. Perquè quan comenci a tocar la nota que no toca, quan comenci a intentar tirar enrere i repetir els mateixos compassos una vegada i una altra, fins que em surtin bé, al tempo que toca, no vull tenir comentaris d'ànim dels que no he tingut mai a la vida real, perquè sempre els he defugit. Si m'he equivocat, m'he equivocat. I punt. El proper cop ja ho faré millor.

I sé que no podem viure sense la gent que ens envolta. Ho sé. Però, si en algun moment algú m'ha d'animar, vull que sigui algú que realment vulgui fer-ho. I, òbviament, segueixo conservant totes les adreces de correu que hi ha per aquí i per allà, on rebré els comentaris sense cap problema.

Hi havia dues solucions: la primera era deixar d'explicar les coses aquí, i sé que no en sóc capaç. La segona, tancar els comentaris, i que si algú em vol dir alguna cosa, ja sap on és el mail. Que m'equivoco? Doncs mira, la primera nota i ja l'he tocat malament. Què hi farem! A veure si la següent la toco bé.

No sé durant quan de temps deixaré els comentaris tancats. Necessito pensar, reflexionar, i fer un munt de coses. Però necessito fer-ho sola, o, en qualsevol cas, necessito comentaris-post, que no es solen donar en els comentaris, excepte determinades excepcions.

I ja m'he justificat prou. Coi, que és casa meva i faig el que vull! I sí, sempre he dit que odio els blogs sense comentaris, però bé, ara m'he convertit en un blog (temporalment) sense comentaris.

PD3: Després de tot això, si a algú li interessa, ahir vaig recuperar la càmera!!! Feia 2 o 3 mesos que estava perduda. El meu pare l'havia guardat en un calaix... i no es recordava que ho havia fet :-( 2 o 3 mesos sense un munt de fotos que hagués pogut fer. Però bé, ja torno a tenir la càmera, que és l'important!

A la mateixa hora, al mateix lloc...

Arribo als dominis de la blocaire. Ahir al vespre li vaig enviar un mail. L'haurà llegit?

És aviat al matí. Just baixar del cotxe, un parell de criatures pre-adolescents venen corrent i cridant el meu nom. Crec que són la raó per la que estic tan cansada. No sabia que pogués tenir tanta energia. No sabia que pogués córrer tant. I... i m'he passat tot el dia amb la part "jove" de la comitiva, saltant, corrent, jugant...

Entro i em pregunto si és el lloc on va la blocaire. Tindria molt sentit que fos aquí, però... mai se sap.

Jo segueixo a la meva. Amb les criatures. Però, de tant en tant, aixeco al cap i miro entre la gent a veure si trobo una persona amb les característiques que (crec que) té la blocaire.

Sense que jo ho sàpiga, la blocaire, que no ha llegit el mail, entra al lloc on estic jo i observa. Passa pel lloc on estic jo, i sap que jo em dedico a fer aquestes coses.

I jo segur que estic fent el que he anat a fer, o jugant amb les criatures.

Una estona més tard, vaig al lavabo. Pico a la porta per saber si hi ha algú. Una veu a l'altra banda em contesta "què vols?" Un "què vols?" que ja veig que no va per mi. Jo contesto alguna cosa, com que era per saber si hi havia algú. Quan surt, una dona que té edat de ser la mare de la blocaire, em diu "és que hi havia la meva filla donant volts per aquí i pensava que era ella que volia alguna cosa." Entro al lavabo i no puc evitar pensar... i si la filla fos la blocaire? Estic a punt de no entrar al lavabo i xafardejar, però penso que ja faig prou coses rares de per sí com per dedicar-me a xafardejar a una pobre dona que surt del lavabo!

A la mateixa estona, el pare de la blocaire sembla que està allà on estic jo, mirant. I la blocaire li pregunta...

Mentre jo volto perduda pel poble, buscant un lloc on dinar, amb tota la resta, la blocaire m'escriu un mail.

Oh! No ha vist el mail que li vaig escriure fins aquell moment, quan jo ja no sóc al lloc.

Un altre dia serà!

Però no deixa de ser curiós. Dues blocaires coincidim en un mateix lloc. Jo penso que potser ella hi és, pel lloc on em trobo. I ella pensa que jo hi puc ser, pel que estic fent. Però, tot i així, cap de les dues és capaç de "veure" a l'altra. És clar que, entre tanta gent, és difícil! :-P