El dia que he hagut de córrer per agafar el tren... dos cops!

Arribo a l'estació. Falten 10 minuts perquè surti el tren. Perfecte. M'he de comprar l'abonament, però tinc temps de sobres. Què pot passar?

Que què pot passar?

Dues cues impressionants. Tot de gent que vol agafar el mateix tren que jo. Em poso darrere la cua que em sembla més curta (puc estar adormida, però tonta del tot encara no ho sóc). I quan em va a tocar a mi... "Ho sento, però és la meva hora d'esmorzar, canvieu de fila". Ole! Canvi de fila. Cua altre cop. Quan falten un parell de persones perquè em toqui a mi... "És a la via..."

Corre d'una punta de l'estació a l'altra. Puja les escales corrents. Corre més. I més. Arriba a dalt que et surt la llengua. I, és clar, puja al vagó l'última. Ah, i ja no hi ha lloc. O sigui, que m'he de quedar a l'espai entre el primer vagó i la màquina en un d'aquells seients tan còmodes. És clar que és un seient. Però la calefacció no va bé i hi fa una fred que la gent prefereix entrar al vagó i anar dreta que estar-se allà.

Passa el revisor. Em cobra el bitllet amb un recàrreg, després de fer-me un discurset.

El tren passa a Sant Celoni. Dos nois s'asseuen a l'espai entre el vagó i la màquina. Portem un rodalies a davant. Un dels dos diu: "Si ens emportem el rodalies per davant, nosaltres serem els primers a xocar". No puc més i em poso a riure. Que ens emportem un rodalies per davant? No havia sentit un acudit tan bo en molt de temps!

Després de parar a totes les estacions, arribem a destí "només" amb 20 minuts de retard.

Unes hores més tard torno a ser a una estació. Tornen a faltar 10 minuts perquè surti el tren i m'he de comprar l'abonament. La diferència és que aquí sense bitllet no entres. Bé, sempre puc anar a la... on són les màquines? Aquelles màquines on pots comprar bitllets pels regionals?

Miro la cua. Ui... Trobo una persona d'aquestes de l'armilla groga.

- Hi ha alguna màquina on pugui comprar bitllets per regionals?
- No te entiendo.
- Hay alguna máquina dónde pueda comprar billetes para regionales?
- Regionales? Ui, no. Máquina? No. Tienes ir a... a... como decís? A esto, a la taquilla. Se dice taquilla?

Doncs que bé.

Cua curta. Ja només em queden 5 minuts. 3 persones a davant. Va, sí que puc. Puc?

Primera persona:

- Però jo vull anar a Girona, eh!
- Sí, però ha d'agafar el tren que va a Figueres.
- D'acord, i quina és la via?
- La 13 o la 14.

Parèntesis: al panell de dalt hi posa via 14 i ja està en intermitent: el tren ja és la via de fa estona. I sortirà en breu.

- I llavors és dels cars?
- Com?
- És que m'han dit que hi ha uns trens que van més ràpid, però que són més cars.
- Sí, senyora, és un Catalunya Exprés. Si vol un Delta, s'haurà d'esperar una hora.

Si perdo el tren, jo sí que m'hauré d'esperar una hora!

- I què diu que passa amb els autobusos?
- A Granollers els faran baixar del tren i llavors hauran d'anar amb autobús un tros i llavors tornaran a agafar el tren.

Si no veiés que perderé el tren, i llavors arribaré tard, aquí m'agafaria un atac de riure. Autobusos pels regionals? Jajaja! Si jo he arribat a fer un viatge turístic per la línia de la costa amb un Catalunya Exprés arribant 3 hores tard. O he arribat a estar parada dues hores i mitja a Massanet en direcció Figueres. O dues hores a Granollers, en direcció Barcelona, sentint per la radio que tots els trens han estat substituits per autobusos i que tothom arriba a lloc sense problemes. Seran els rodalies, perquè l'infern es congelarà abans la Renfe no posi autobusos per algun problema amb els trens regionals.

- I com ho he de fer?
- Ja li diran per megafonia.
- I a quina via?

Però això no ho has preguntat ja?

- A la 13 o la 14.
- I això dels autobusos?

Quan penso que m'agafarà un cobriment de cor, la dona marxa corrent, perquè el tren ja quasi surt.

Segona persona:

- Un bitllet a no sé on.
- És no sé quant.
- Ah... tan car? Ai, és que tinc el carnet jove!
- Home, ja t'he fet el bitllet.
- Però...

Una estona més tard, li toca a la tercera persona. És estranger i gairebé no parla el castellà. Ja estic a punt de tirar-me a la via de desesperació. Ai, no, és veritat, que no puc baixar a les vies perquè no tinc bitllet!

Al final em toca. Queda un minut per l'hora a la que ha de sortir el tren. Demano l'abonament. Pago. Abans de donar-me'l, l'home em diu:

- Vas a viajar ahora?
- Sí.

És que no em veus la cara de desesperació????????????????

- Es que hay un problema...
- Sí, ja ho he sentit.

Què es pensa, que no sabré agafar un autobús? Jajaja!

Marxo corrent d'allà. Corro fins a on hi ha el tren a temps de sentir com pita per tancar les portes i...

Les portes es tanquen just darrere meu :-)

Finalment, no passa el revisor.

Finalment, no he anat amb autobús (no necessitava ser pitonisa per saber-ho).

Finalment, el tren "només" ha arribat 35 minuts tard.

I suposo que encara he de donar les gràcies perquè no ha sigut pitjor...

El meu llit...

El meu llit no és com aquest. Però... tinc unes ganes de posar-me al meu llit!

Tinc ganes de posar-me a dormir. A dormir i no sentir com algú parla sense parar. No tenir mal de cap perquè em taladren a preguntes.

Tinc ganes de posar-me a dormir sense una tele amb algun programa del cor, la teletienda o alguna cosa similar sonant a tot drap a l'habitació.

Tinc ganes de posar-me al meu llit, tancar els ulls, i dormir. Dormir fins que el cos em digui prou. Al meu llit.

Estic tan cansada! Ho notava, aquests dies. I sabria que estaria cansada. Sabia que tornaria el diumenge al vespre i no m'aguantaria dreta.

Tinc ganes de posar-me a dormir. I molt!

Si tingués una vareta màgica...

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), demà no seria dilluns. Em podria posar al llit i dormir fins que el cos em digués prou, i no hauria d'anar a treballar.

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), no tindria una cosa per acabar per dijous, ja la tindria feta, i podria estar més tranquil.la aquests dies.

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), els posts en paper es transformarien en posts del blogger i podria publicar-los en un moment.

Però no tinc cap vareta màgica. Ni la sé utilitzar. Així que hauré de fer el que pugui. I anar a dormir mooooooooooooolt aviat. Segurament, ja hi hauria de ser.

Al final he caigut, i he fet un post. He deixat comentaris per aquí i per allà i tinc vuit posts en paper molt minsos. Però aquesta setmana he rigut fins que m'ha fet mal la panxa, he plorat perquè sóc idiota, he corregut (sí!!!), m'he mullat els peus i les mans amb l'aigua del Mediterrani, he vist riure, he vist plorar, he vist gent que feia anys que no veia, he... No m'estranya que estigui tan cansada!

4 + 4 = 1 setmana

Quan baixo molt la pantalla del blog i arribo a les categories, veig que no em costa massa crear noves categories, però llavors gairebé sempre acabo posant els posts a la mateixa categoria. Però aquest pont la cosa canviarà perquè, espero, recuperaré una categoria, amb llapis i paper. Però, és clar, la categoria aquesta són de posts que escric en paper, i quan puc, els passo. L'any passat vaig aconseguir passar-los tots abans de final d'any. Aquest any... aquest any no crec que pugui, però els guardaré i els aniré escrivint (si és que puc).

Quants dies fa d'aquest dia? Molts! Massa! Avui he tornat a anar-hi caminant. Estic contenta. Tornar m'ha costat un munt, però hi he pogut anar jo soleta.

I... doncs que ja ha arribat. No m'ho crec. Demà a aquesta hora estaré en una habitació d'un hotel, encara no sé amb qui, encara no sé amb quins ànims, i gairebé no sé ni on.

M'ha d'anar bé. Després de que tanta gent m'ho hagi desitjat, ha d'anar bé per força. Sobretot per qui m'ho ha desitjat.

Quatre dies. Quatre dies fora. Me'n podria emportar el portàtil, però sé que val més que no ho faci. Encara treballaria. I vull estar quatre dies sense pensar en la feina. Quatre dies de "descans". Quatre dies, per acabar tornant el diumenge.

I després quatre dies de treball dur. Que tinc unes coses per acabar abans dels quatre dies i tot s'ha de fer abans. Que vaja, sóc burra i he mirat el mail avui :-( i hi tenia més feina del que pensava que hauria de fer els quatre dies :-( Però en fi, que aquests dies del pont són per descansar i llavors fer una apretadeta. I és que el pont ja podria haver sigut dilluns i dimarts, que són els dies que tinc més feina. Però no, ha hagut de ser dijous i divendres, que són els dies que aprofito per avançar coses i... doncs que aquesta setmana em quedo fotuda i la setmana que ve pararé boja.

I no em crec que ja siguin 2/4 de 10. 2/4 de 10, i encara tinc la maleta per fer. 2/4 de 10 i tinc unes quantes coses per acabar d'arreglar. 2/4 de 10 i penso en la feina, quan avui m'he dit, al marxar, que prou. Que fins dilluns. Que no penso fer res més fins dilluns. Ni tan sols el diumenge al vespre (si és que arribo prou aviat com per no anar directa a dormir, jajaja!)

Estic cansadíssima. Ja no sé ni què em dic. I no penso rellegir el que he dit. Ah, no! Em sap greu, perquè aquest post es quedarà aquí una setmana, com a mínim fins el dia 13. I és un post d'aquells en els que divago sense massa sentit. Però va, si no torno fins d'aquí a una setmana, no passa res perquè sigui llarg i vagi d'un tema a l'altre sense problemes.

I quan torni, posts escrits en paper. I algun davant la pantalla, és clar. L'any passat en vaig escriure nou. Aquest any no hi arribaré. En quatre dies, ni tan sols jo sóc capaç d'escriure nou posts en paper. O sí?

En fi, d'aquí a una estoneta tancaré la paradeta... I llavors passaran 4 dies. I 4 dies més. I ja tornaré a ser aquí :-) I (espero) carregada de posts!

:-)

Venia cap aquí pensant que havia de fer un post amb tot el que he de fer els propers dies. Sí, crec que no podré. Avui mateix arribaré cap a les 9 a casa, i he de fer la maleta i tinc una llista de no sé quantes coses a fer. I demà abans de les 9 ja he de ser fora...

Però... però... però... El primer que he fet quan he arribat a sigut mirar una cosa. I ara somric. Perquè sí. Perquè...

Perquè ahir estava tan cansada... però tant! Vaig anar a dormir molt aviat, però... em vaig posar a llegir i em vaig posar a dormir a les... buf, molt tard! I ara no estic gens cansada.

Perquè no m'importen depèn de quines coses. Perquè... perquè crec que per una vegada a la vida em mereixo ser feliç. O no? Bé, ja ho veurem. Però les coses van molt bé. O no? Va, a qui li importa?

Però avui m'he aixecat amb un somriure. Perquè... perquè sí, hombre ya!

Això és un post!

Aquest migdia anava per una carretereta i m'he trobat això:



El primer que he fet ha sigut parar el cotxe, i des de dins el cotxe, fer la foto. Però, abans de parar el cotxe, fins i tot abans de pensar que faria una foto, el que he pensat és "això és un post!"

El ninot està trist, però a mi em fa molta gràcia, i m'ha fet somriure. Quan m'hi acostava, no veia el missatge ni la cara, i de lluny m'ha semblat un ninot simpàtic, i m'he posat a riure jo sola preguntant-me qui havia tingut la idea (que em sembla genial) de fer el ninot.

Llavors he pensat en mi (com no!) Jo sóc la Lluna, la que té ganes de compartir aquest ninot que li ha fet tanta gràcia, i que ha pensat que, malauradament, on més gent el veurà, serà aquí.

Jo sóc la Lluna, i no tinc perquè estar trista per tonteries. Sé que hi ha molta gent que m'ho retrauria, i potser no s'atreviria a dir-ho a viva veu. Però feia dies que una persona m'esquivava, per dir-ho d'alguna manera. Jo intentava parlar-hi, però mai podia. Avui he parlat amb molta gent. Sí, i tant! I... tres cops aquesta persona ha intentat parlar amb mi. I què he fet? Doncs els tres cops li he deixat anar alguna cosa de l'estil de "perdona, ara mateix tinc pressa". Ja passen, aquestes coses.

Jo sóc la Lluna, l'esquerpa. Però l'esquerpa que s'ha adonat que potser no ho és tant. L'esquerpa que ha anat per tocar el cap a una de les meves nenes, quan s'ha adonat que estava a punt de tocar el cap a algú altre que havia confós amb una de les nenes i que hagués quedat bastant malament... Però sóc la Lluna que s'ho pren rient, i demà serà un altre dia!

Sí, sóc jo. I a qui no li agradi, que miri cap a una altra banda. Que a la gent li importa més l'exterior que l'interior? Doncs me n'alegro molt. Perquè a mi m'importa més l'interior que l'exterior, i a qui no em vulgui pel meu exterior, doncs no es mereix que jo vulgui el seu interior! He dit!

Ja el tinc!

Torno a entrar a la meva botiga preferida. O una de les meves preferides. Una botiga de... una botiga de nens, està clar!

Hi torno a anar amb ma mare. Busca una cosa pel meu pare. I...

D'acord, no se'm pot portar allà. La bona notícia és que ja el tinc! I què tinc?

• Doncs tinc el Rubik revolution!!! Està a dins d'una capsa, embolicat. M'hauré d'esperar un meset per tenir-lo. Em servirà pel viatge de tornada (al d'anada faré servir el Rubik normal...) A més, l'he provat a la botiga...
  
  
• Tinc el regal que buscava. Aquell que havia d'agradar a una persona i, essent dolenta, no havia d'agradar gens a la seva dona. A la persona li ha d'encantar. I si no li agrada és que aquella mala bruixa li ha girat massa el cervell, que me'l dongui, que jo ja li faré profit. He doblat gairebé el pressupost que havien marcat, però no m'importa.
  
  

Més de 100 euros que m'he acabat gastant a la botiga (he acabat comprant 4 cosetes, al final...). Un altre venedor que se m'ha mirat amb cara rara quan m'ha vist volent provar els helicòpters, i el Rubik revolution, o mirant-me la capsa amb l'exèrcit èlfic de gairebé 200 euros!!! Tio, que tens la mateixa edat que jo, per què tu t'ho pots passar tan bé amb aquestes coses i jo no?

Ai, ja tinc ganes de que l'algú em deixi provar el juguetet que li he comprat. Perquè me'l deixarà provar, no? És que com no me'l deixi provar, m'agafarà alguna cosa... Jo de petita sempre el deixava jugar amb l'scalextric! I amb els meus cotxes teledirigits! I amb la meva gran col.lecció de cotxes! Ara m'ha de deixar... i tant que sí!

El problema és el gir radical. Per què en un moment ets a dalt i al següent ets a baix? Per què ens ha donat, a ma mare i a mi, per parlar de bellesa interior? Per què em sento com si m'haguessin clavat una pallissa? Per què em poso a pensar en demà i m'entristeixo? Per què penso només en la bellesa interior? Per què m'ha hagut de trucar aquella noia? Per què no em puc posar les bambes, anar a córrer i tornar ben suada i més tranquil.la? En fi, em sembla que millor ho deixo estar. Però, com es deixa estar?

Desembre????????

D'acord, no fa ni un parell de dies que vaig dir que era gener.

D'acord, sé que dijous de bon matí marxo pel pont de desembre...

Però aquest matí he vist escrit desembre en un lloc i... Ostres, ja és desembre? Com pot ser que ja sigui desembre? Però si ahir mateix era l'estiu i... ja és desembre?

Que si avui ja és desembre (ja???????????) vol dir que aviat ja serà gener i... buf, que no arribo a tot!

Desembre, mare meva!

Va passar l'estiu, vaig marxar, vaig tornar. Vaig tornar molt més contenta del que havia marxat. I ja en fa 3 mesos.

Va arribar setembre, i el desembre semblava tan llunyà...

I, amb l'octubre, una persona que se'm va aparèixer sense que jo m'ho esperés. Un dia. Dos dies.

Llavors em va començar a fer mal el peu. Vaig anar a urgències. No em van fer ni cas. I vaig d'haver d'esperar una setmana a que algú em digués què tenia. Metges, i més metges. I els que em queden.

I va arribar novembre, i ni me'n vaig enterar. Anant amb "taxi" a tot arreu. Nerviosa perquè fa molt que no faig esport (i això es nota). Novembre. Pim-pam. Ha passat tot un mes?

I ja el tenim aquí, el desembre. I jo que encara visc a l'estiu. Com pot ser que el meu cap encara visqui a l'estiu i ja siguem al desembre? No, no pot pas ser!

Desembre i gener. Camins. Molts camins. Quants camins hi ha a davant meu? Infinits!

Aquesta nit he somiat. I he recordat els somnis. Molts somnis. Relacionats amb molts camins. Cinc o sis camins diferents, o potser més. Cada dia puc estar contenta.

Els dilluns, perquè és dilluns. La resta de la setmana, perquè és dia de cada dia. Els dissabtes, perquè és dissabte. I els diumenges, perquè és diumenge.

I somric. Ara mateix tenia una adolescent al messenger que em demanava ajuda en temes sentimentals (a mi!) Però no és la primera que ho fa, ni la segona. Avui hi pensava, no sé què sóc. Però totes acaben venint a mi. Potser perquè sóc una tomba? Potser perquè si jo mig les vigilo els pares no les vigilen, i ja es fien de mi (uns i els altres?) Potser perquè des de petites he sigut allà i des de petites m'han anat explicant les coses, i quan es fan adolescents no perden el costum? Algun dia els ho hauré de preguntar. Potser puc aprofitar el pont... Jo, sola, sense cap companyia "adulta" (d'acord, hi haurà algun pare/mare... i poso pare/mare, perquè sinó sé els comentaris que m'arribaran...), amb unes quantes adolescents, pre-adolescents i a punt de sortir de l'adolescència. Mmmm... Va, però què dic, si m'ho passo molt bé!

Desembre. Però com pot ser que ja sigui desembre?