Adolescent?

Pujo a sobre la cinta. Començo escoltant flaixfm a l'espera de trobar alguna cosa més interessant a fer. Però em canso d'escoltar sempre el mateix. A la cinta del cantó, una de les noies de l'altre dia. Comprovat: es posa a córrer i en menys de mig minut la veig com baixa la velocitat i torna a caminar. Somric, i penso que jo corro molt més.

A l'altra banda, un noi. Un noi normal. D'acord, li sobren uns 10 o 15 quilos, però no em posaré amb ell per això, perquè llavors es posarà ell amb mi. M'alegro de tenir algú així al cantó, perquè així em pico. Aquests solen córrer, bastant més que jo, em pico i llavors corro més jo.

Veig a la tele que comencen a fer bola de drac Z. Deixo flaixfm i em poso a escoltar. Encara és al principi de bola de drac Z. Encara fan gràcia. Molta gràcia. No me n'adono i estic rient, mentre el noi del cantó es pica amb mi. Em mira amb mala cara: no només no pot seguir el meu ritme, sinó que a sobre, jo estic tan panxa (bé, tota suada i vermella, però tan panxa, comparat amb la cara que fa ell, que no s'aguanta) i a sobre estic rient!

Em passo el dia rient, i no sé per què. M'agrada la meva vida, i no sé per què. I penso que tinc el cap ple de pardals. Però, a la vegada, sóc feliç perquè tinc el cap al seu lloc i no el tinc ple de pardals.

Em venen dues frases a la ment. La primera, que mai és mal per un que no sigui bé per un altre. Tot i que, no sé per què, el mal del principi i el bé del final, diria que són per la mateixa persona. I la segona, que tinc les coses molt clares. No pensava tenir-les tant, però les tinc. Molt clares. I si jo tinc les coses clares, és difícil (si no impossible) fer-me canviar d'opinió.

I ja no recordo què deia. Només que serà, probablement, l'últim dilluns amb post fins a final d'any. M'he promés a mi mateixa que els diumenges no faré cap post trist. Ara mateix no se m'acudeixen posts tristos per fer, però en sóc molt capaç. Però, tant dilluns com dimarts arribaré a casa tard. Molt tard. Tan tard que ja serà dimarts i dimecres. I això vol dir... què vol dir? Doncs que els dilluns i els dimarts estaré en vaga de posts, a no ser que escrigui des de la feina, cosa que no vull fer. I això vol dir que el post dels diumenges s'estarà uns dies a la primera pàgina. I això vol dir... doncs això vol dir que no em dóna la gana de posar-hi un post trist. Ni de mal rotllo. Ni res que se li assembli.

Em sento com una adolescent. Mentalment, crec que m'ho he sentit des de que tenia vint-i-pocs anys. Em veig a mi mateixa petita, poca cosa, com una adolescent. Però avui he trobat la confirmació. Un d'aquests testos que et diu l'esperança de vida (que ja són ganes). Ull amb l'edat real que em posa!

Nervis

Gairebé no he dormit en tota la nit. No em pensava que estigués tan nerviosa. Feia tant de temps...

Però ahir estava bé. Ni tan sols hi pensava. Però, ai, el subconscient sempre em delata, i encara que jo digui que no, és que sí. Mig any, gairebé.

Em quedo clavada i penso que ja no em recordo dels meus tics, dels meus rituals, dels meus costums. Que sí, que no sóc supersticiosa, però qui no ha vist aquell jugador de futbol que sempre entra al camp amb el peu dret? O aquell que resa a no sé qui abans de començar el partit? O aquell que sempre fa les coses en el mateix ordre? Jo mateixa, quan feia exàmens, sempre tenia el mateix ritual, i no me'l feu canviar, que després m'anirà malament! Mentida, ja ho sé, però en fi...

Ho sé, em repeteixo que no és com si fos el primer cop. Tinc molta experiència. Ja són molts anys. Però feia tant de temps, que estic nerviosa. Sí, estic nerviosa. Ja ho reconec obertament, almenys a mi mateixa. No em recordo dels tics. No recordo amb quin ordre he de fer les coses. No recordo els autocontrols que em faig perquè tot vagi bé. Buf...

Pujo al cotxe. La radio s'engega automàticament. Com sempre. Els tics, els costums, els rituals, no s'expliquen. Porta mala sort, explicar-los. Sempre, abans, faig cinquanta coses diferents. Perquè, com he dit, ja són molts anys. I els costums es van acomulant, no disminueixen mai. Però no es diuen. No vull que em prenguin per boja. Tot i que, si algú fa que no en pugui realitzar algun, llavors ja em sento malament, ja sé que la cosa no anirà del tot bé.

El que sí que puc dir és això de la radio. Tinc uns 10 minuts de camí. I una de les coses que em donen confiança són les cançons. Escolto la radio. Si les cançons que escolto m'agraden i porten bon rotllo, aleshores sé que tot anirà bé.

La primera cançó m'agrada. La segona, també. Però sé que l'important és la última. La que sentiré quan entri al poble. El poble on vaig créixer.

Entro al poble. Fa sol. Està ple de gent que no és del poble. La meva gent. La gent amb qui estic sempre més desinhibida. Passo per davant del pis on vaig viure de petita. L'únic bloc de pisos que hi havia en aquella època al poble. I, des del cotxe, vaig saludant gent.

Estic nerviosa, sí. Tinc un no sé què a l'estómac. Però somric. I ballo al cotxe. I sé que tot m'anirà molt bé. Malgrat els nervis. Malgrat que faci gairebé mig any (o més de mig any) que he estat inactiva. Per què? Doncs perquè, just quan veig el cartell del poble, a la radio comença a sonar una cançó. I no és que em posi de bon rotllo, que sí que ho fa. I no és que m'agradi, que també. És que, sentint aquesta cançó, la última cançó, la que em dóna el meu últim estat d'ànim, qui es pot pensar que les coses poden anar malament?

Somriu

A vegades ma mare està trista, cansada o les dues coses a la vegada. No suporto veure-la amb la cara llarga. No suporto veure a ningú amb la cara llarga.

No sóc una pallassa. No entro en aquesta categoria, i no crec que ningú que em conegui em faci entrar en aquesta categoria.

Però m'agrada fer somriure a la gent que ho necessita. Encara que només sigui per un moment. No es tracta de la meva mania d'anar dient hola a tothom amb un somriure. Es tracta d'intentar fer somriure algú que no té ganes de somriure.

A vegades, quan ma mare està trista, cansada, o les dues coses a la vegada, me li acosto, i li poso una mà a cada galta, i li faig fer un somriure artificial. La forço a somriure amb els meus dits.

I ma mare acaba somrient. A vegades plora a la vegada, però somriu.

A vegades m'agradaria plantar-me davant d'algú i poder tenir la confiança per fer somriure aquella persona, ni que sigui artificialment amb les mans.

A vegades m'agradaria poder somriure algú que està lluny, perquè així somriuria també.

Una vegada vaig sentir, o vaig llegir, una frase que deia que els somriures són especials, perquè quants més en dónes, més en reps a canvi. I és ben veritat.

Encara recordo un dia que jo estava bastant trista, i em vaig creuar amb una companya. Una companya a qui sempre saludo somrient. Una companya que aquell dia va aparèixer i em va dir hola amb un somriure, perquè era el que feia sempre, en resposta al seu hola. I la meva cara, per art de màgia, va somriure també.



M'agradaria poder fer somriure sempre a la gent. I sé que això no sempre és possible. Però, si cal, sempre es pot fer a la força.

Però fer les coses a la força és lleig. La millor forma de fer somriure és somriure. Però, com que no se'm veu la cara, aquí hi ha algú més que somriu.



He escoltat no sé quantes vegades seguides la cançó. La posaria tota, però he volgut quedar-me amb una única estrofa.

Tears, a tidal wave of tears
Light, that slowly disappears
Wait, before you close the curtain
There's still another game to play
and life is beautiful that way

Ai, quin nervis!!!

La Lluna no fa més que dir-me que deixi de donar saltets. Però és que no puc parar. No puc parar. No puc parar!

Vam fer un tracte, amb la Lluna: ella feia el post d'ahir i jo feia el d'avui. Ahir volia parlar d'un tema, però avui s'ha adonat que hagués sigut un post gairebé repetit. I és que en l'últim post que va escriure, us va enganyar. Quan se li va trencar la cremallera, el primer que va pensar no va pas ser si tenia alguna altra classe. Què va! El primer que va pensar va ser "ostres, ja veuràs quin post!" Al final no n'hi va haver per tant, podia haver fet un post molt més xulo. Si me l'hagués deixat fer a mi, ja haguéssiu vist com hauríeu rigut!

Em mira amb mala cara... tinc por!

Lluna, que no et toquis més l'herpes, coi! Que ja se t'ha fet prou gran de tan tocar-te'l! I ja m'ho imagino, que pica, però les mans quietes!

Però al final ahir no va poder fer el post que volia. Apa, ja li està bé! I avui em toca a mi :-) De totes formes, va aprofitar molt el temps. I una de les coses que va fer va ser el meu dibuix...

També va obrir un llibre i es va preparar les classes del dissabte. No recordava que aquell llibre era tan bo, i està molt contenta. I va estar una estona llegint i... crec que demanaré que troni més dies, que fa moltes més coses i més diferents que estar davant de l'ordenador.

Que sí, Lluna, que ja deixo de donar saltets! Però és que... és que avui és un dia especial, coi! Que ahir vas acabar el dibuix. I, ja sé que t'enfadaràs, però sembla el dibuix d'una nena de p-3. Que no t'han ensenyat a dibuixar, a tu? Però, en fi, com a mínim has sigut fidel a les formes en general i als colors.

Ai, quins nervis! Aquí hi ha el meu dibuix, fet per la Lluna. Ai, i d'aquí a poc he de marxar i no podré veure si ningú em troba guapa! A sobre, la Lluna va i, en comptes d'escanejar-ho, que havia d'engegar l'altre ordenador, li ha fet una foto, i encara ha quedat pitjor que l'original.

Però, vaja, aquesta sóc jo!

Cansada, jo?

Quan em van dir l'horari dels dimarts, em vaig enfadar. Em vaig enfadar perquè hi havia una cosa que em feia acabar tard. Tardíssim. Tan tard que, normalment, a aquella hora, ja sóc a dormir. I després he de tornar a casa i...

Després me'n vaig alegrar. Em vaig alegrar de que fos precisament els dimarts, perquè els dimecres és el dia que he de ser a la feina més aviat. I no ens enganyem: si el dimecres m'hagués d'aixecar per anar a gimnàs, no m'aixecaria aviat. Però com que ho he de fer per força... doncs m'aixeco. I punt.

Quan acaba el meu dimarts encara sóc a la ciutat, i he de ser a la feina 8 horetes després de l'hora a la que acabo. He d'anar a casa, he de dormir, m'he d'aixecar, he d'esmorzar, m'he de dutxar i he d'anar a la feina. En 8 hores. No dic que he de sopar, perquè almenys ahir vaig menjar-me un plàtan i un grapadet de litxis que tenia per allà.

Però avui he descobert que ja tinc una edat. Que no em puc saltar per les bones les meves hores de son, perquè l'endemà no m'aguanto dreta. Que sí, que he arribat a treballar 20 minuts abans, però... ben adormida!

I així m'he passat bona part del dia. Dormida.

Però m'he despertat de cop.

He anat al lavabo. M'he descordat els texans i de cop... crec!

Sí senyor! La cremallera dels texans a pastar fang.

Primer pensament: tinc més classes? Per sort, la resposta era que no. Perquè si he d'anar a fer classes amb la cremallera dels pantalons feta malbé...

Segon pensament: sort que són els texans que em van grossos. Sí, tinc uns texans que em van grossos i els porto. Algun problema? La sort és que, com que van grossos, no es nota si la cremallera està oberta (o trencada), perquè no fa pressió.

Tercer pensament: es pot arreglar? Em passo cinc minuts al lavabo intentant arreglar-la i no puc. Així que intento mirar a veure si trobo una agulla imperdible, fins que...

Quart pensament: oh, no! He d'anar a pijilandia i és el primer cop que hi vaig. No em coneixen. Si hi vaig amb un imperdible com a cremallera...

Aconsegueixo que la cremallera mig cordi. Ara he de vigilar, penso.

Just abans de marxar a pijilandia passo un moment pel lavabo. Crec!

Ai, que no m'he recordat de vigilar!

Intimidada?

Fa temps, algú que conec que va al mateix gimnàs que jo, i que entra al vestidor al que jo no entro, em va dir que es sentia intimidat quan entrava al vestidor. Ell va a gimnàs a la tarda, a l'hora de lluir, i explicava que tots els homes que hi havia allà estaven depilats de dalt a baix, morenos de solàrium, amb els seus bíceps i demés músculs ben formats. I que, és clar, ell es sentia intimidat, perquè quan veia els altres, li feia una mica de vergonya.

Jo vaig recordar-me de la meva cosineta. La que gasta una talla 34, i que es queixa perquè no fan talles 32, i que deixa anar comentaris de l'estil de "no sé pas, a la botiga entren noies demanant una talla 42. Ja els val! Com poden venir a la botiga gent que està tan gorda? Com pot haver-hi tanta gent tan gorda?" I jo la deixo dir, mentre penso que, com a mínim s'ha fet 3 operacions de cirurgia estètica abans dels 30, i penso que ja fa temps que té els 30 (i els 31 i...), i ara què farà? Jo mai m'he sentit intimidada al seu cantó. Ni amb el seu 1.80, ni amb les seves mini-faldilles-cinturó. Ni amb els seus comentaris. En algun moment, fa no sé quants anys, algú va assumir que ella era la guapa tonta i jo la lletja llesta. Per què? Ni idea. Però tota la vida ens han posat aquest rol, i no m'intimida estar al seu cantó, no em fa sentir malament. Quan m'explica que tal dia o tal altre farà un passi de models, doncs me n'alegro per ella. Però puc estar al seu cantó perfectament sense sentir-me una piltrafa.

També em vaig recordar de la noia de l'spinning. La noia de l'spinning va durar un parell de setmanes, si és que les va durar, a primera hora del matí, al gimnàs. Es posava uns pantalons blancs, estrets i semi-transparents (de fet, hi podria treure el semi) que li arribaven a tres quartes parts del cul. A sota, es posava un tanga petitíssim d'un color viu o negre, de forma que es transparentava tot. De jersei, es posava una samarreteta de tires que li arribava just a sota del pit. Blanca, estreta i semi-transparent (sense el semi), per descomptat. I sense sostens a sota. Total, anava a fer esport (...), per què els necessitava? Es posava a primera fila de la classe d'spinning, en un lloc on es veia perfectament al mirall. I es passava la classe d'spinning dreta a sobre la bici, no s'asseia mai. Total, per què? Aquesta noia no em va arribar a intimidar mai. Més aviat em feia pena...

Però jo no m'havia sentit mai intimidada al gimnàs. He arribat a la conclusió que la gent que és més constant són aquella gent a qui els (ens?) sobren alguns quilos, i que tenen constància. Almenys a primera hora del matí. De la gent que hi va a mitja tarda a lluir el modelet, ja no en parlo. No són el meu problema. Jo, al matí, només hi trobo dones grans que només fan que parlar de règims, i alguna noia de la meva edat, alguna noia normal, però que se la veu així en general que si no hi anés cada dia, acabaria engreixant-se bastant. I, de fet, per la banda masculina també es veu gent d'aquest estil, almenys a primera hora del matí.

Aquest matí he entrat jo al vestidor. La cara vermella, el cabell amarat de suor, una samarreta del viatge de fi de curs de vuitè (d'acord, l'he de tirar...) i uns pantalons que em van un parell de talles grans i mig pam curts (va, segurament passen per pirates...). I no m'oblido de les ulleres velles i passades de moda, que em baixen per la suor i acaben al mig del nas. Jo vaig a córrer, no vaig a passejar modelets. D'acord, podria mirar una mica més què em poso, però això és còmode, i jo no vaig a lligar al gimnàs!

Deia que entro al vestidor. I, com que vaig despistada, per poc xoco amb una noia. I el primer que em ve al cap és que la noia en qüestió ve de la piscina, però no ha pogut nedar massa. Almenys jo seria incapaç de nedar amb el que ella porta. És clar que jo nedava amb uns banyadors amb unes tires gruixudes que reconec que eren molt antiestètics, però... Va, ho diré. Entrenava amb un banyador a sota, uns leotardos fins a sota genoll, i un altre banyador a sobre. Era perquè així feia més resistència, i llavors quan competíem anàvem més ràpid...

La noia portava un biquini. La part de dalt li anava un parell de talles petita. La part de baix també semblava petita, tot i que diria que era de la seva talla. Jo que m'hi he fixat per fer un post, està clar.

M'he anat a dutxar i quan he tornat... hi havia 6 noies com aquesta. Les dones que hi ha normalment havien desaparegut per art de màgia. O potser s'havien transformat? El primer que m'ha vingut al cap és que la meva cosina es sentiria intimidada per aquestes noies. I... doncs que, per primer cop a la vida, m'he sentit intimidada. Aquella sensació de "i ara m'he de quedar jo aquí sense roba?"

Llavors m'he recordat del que em va dir un dia que es sentia intimidat. M'he posat els meus texans i la meva samarreta i he sortit, mentre el meu cap desitjava que durin tant com la noia de l'spinning. Perquè no és bo sentir-se intimidada. O hauria de dir acomplexada?

Cinisme, decepcions i la nineta

Fa cinc minuts que estic davant de l'ordenador, a punt d'enviar un mail que podria ser que canviés alguna part del meu futur. Sé que l'enviaré. Sé que no el canviaré. Però no puc deixar de mirar-lo, sense saber què fer. Preguntant-me què faig. Al final l'he enviat i ara espero una resposta algun dia d'aquests... cada cop que l'ordenador de la feina piti anunciant un nou mail, jo faré un bot.

Aquest matí el mail ha tret fum. Em sorprenc a mi mateixa de com puc arribar a ser de cínica. Deia la veritat, però potser no ho hauria d'haver fet. Hi ha confiança, però és que... no està bé, ser així. Potser és que sóc massa insensible. Potser massa cínica. Potser...

Al final aquest dissabte no aniré al Perdedorès. Em feia tanta il.lusió! Feia dies que pensava que aniria al Perdedorès, que estava arreglant les coses. Movent les coses del dissabte en qüestió, reordenant-les totes perquè tot pogués funcionar, perquè no tingués res a fer en tot el dia. I ara... doncs ara em quedo amb un dissabte on he suspès tot el que havia de fer. Així que demà agafaré i ho tornaré a posar tot en marxa. Em passaré tot el dissabte treballant. Visca!

Però tot això m'ha recordat una de les coses de la nineta. La nineta és petita. L'avi es va morir fa un parell d'anys, i ella en tenia 2. De fet, l'últim cop que vaig anar al Perdedorès per aquesta mateixa raó, hi vaig anar i no en tenia massa ganes. L'avi ja estava molt malament, i només somreia quan la nineta i jo anàvem a veure'l i féiem tonteries al seu voltant. Somreia més per la nineta que per mi, però amb la nineta sola tampoc somreia. I l'únic que feia que mostrava que estigués encara en aquest món eren aquells somriures que feia quan la nineta i jo estàvem per allà. No parlava, no mirava, no obria la boca per menjar. Només somreia de tant en tant. I, durant molt de temps, cada cop que veia a la nineta, l'agafava de la mà i ens n'anàvem a fer el tonto a casa dels avis.

Encara recordo el dia que vaig treure la nineta a veure la Lluna i em va assenyalar l'estrella de l'avi. Però feia poquet que s'havia mort l'avi, i era normal que se'n recordés. L'altre dia la nineta va pujar en globus per primer cop a la vida. Quan el globus va arribar a dalt de tot d'on pujava, no se li va acudir res més que dir:

- No, que pugi una mica més, fins al cel! Així agafarem a l'avi i el tornarem a casa!

Com se'n pot recordar?

Em fa gràcia, perquè és tan entremaliada, però a la vegada tan innocent... Ahir l'ensenyava a jugar al dòmino, amb un joc de Disney. Primer no sabia com es jugava, i jo li anava ensenyant. Després em va dir:

- Ara juguem!

El dòmino era petit, tenia unes 20 fitxes. Ella en va agafar 8.

- Aquestes per mi, les altres per tu! Jo començo!

Va girar totes les fitxes, de forma que jo les veia totes, i vam començar a jugar. Mirava els colors, a veure quina fitxa posava. I jo l'ajudava. Cap de les dues va passar en cap moment, fins que ella es va quedar sense fitxes.

- He guanyat! He guanyat!

Els crits van fer que se'ns afegís l'altre nen. Van voler jugar un contra l'altre. La nineta va deixar totes les fitxes cap per baix. Per jugar, ella les anava mirant aleatòriament i si la podia col.locar, la col.locava. Si no podia, la tornava a deixar cap per baix i en mirava una altra.

Ell era diferent. Va posar totes les fitxes mirant amunt, i li costava posar-les. Més d'un cop, ell va dir que no podia posar cap fitxa i ella li assenyalava la que podia posar.

El resultat: com que cap dels dos mirava res, es van quedar dos dobles sense posar, un d'ell i un d'ella. La seva mare ja els havia cridat feia estona i havien de marxar. El nen va córrer cap a casa, i vam tenir una gran conversació amb la nineta:

- Qui ha guanyat?
- Heu empatat.
- Empa... què?
- No ha guanyat cap dels dos. Tots dos heu acabat iguals, perquè no podeu posar el doble.
- Però, qui ha guanyat?
- Heu guanyat tots dos.

Ho sé, gran coherència, la meva. Però ella volia saber qui havia guanyat, i no podia ser que no hagués guanyat ningú.

- Tots dos?
- Sí, tots dos.
- Però jo vull guanyar!

I llavors va agafar el seu doble, va separar dues de les fitxes del dòmino, hi va posar el doble al mig. Jo vaig fer el mateix amb la fitxa del nen. Ella va somriure, va dir "hem guanyat tots dos!", i va marxar corrent cap a casa:

- Mama, mama! Hem guanyat tots dos!