Energia!

- Tranquil.la, eh!, em diu una companya de feina.

I sí, reconec que avui no sé què em passa. Tinc una energia que no me l'acabo.

Ja ho he notat al matí, quan corria. Hagués corregut mitja hora més que de costum, però tenia pressa. He corregut bastant més que el que acostumo a córrer, i tot i així, sentia que tenia forces per córrer molt més.

Energia.

I més energia.

Fa un moment, he dit que preferia el torn de després. Perquè suava. Feia molta calor. Tenia molta energia i necessitava tornar, parar-me, i tranquil.litzar-me una mica, perquè avui em menjaria el món. I pel camí, posaria nerviós a qualsevol.

No sé d'on surt, l'energia. Només un moment, al matí, quan he sortit de la cinta, i he passat el millor moment del dia, he parat un moment. M'he posat sota la dutxa, he tancat els ulls, com faig cada dia, i m'he estat mig minutet amb el cap en blanc, només sentint com em cau l'aigua al damunt, com si fos pluja. Gaudint de l'aigua que cau.

- No deixis de fer res que vulguis fer, deia ahir en Lem.

- Si et fa feliç, si t'agrada, si el cos t'ho demana... doncs aleshores si que té sentit, deia avui en Dan.

Treballaré una estoneta. Aquesta energia s'ha d'aprofitar! Són quarts de 10 i ja és el tercer post del dia. I això que ahir al vespre no tenia ganes de post. Segurament el gronxador comença a pujar, tot i que puja per una altra banda, perquè per la banda del matí encara cau més en picat.

Però segurament això em dóna tanta energia.

O potser algú m'ha dopat el meu pa del matí amb cafeïna o alguna cosa similar?

Bon dia!

- Bon dia, em diu una de les monitores del gimnàs, tan bon punt poso els peus a dintre.

- Bon dia, em diu una dona que em trobo cada dia quan arribo al vestidor. Són les 7:20 i ella ja ha acabat.

- Bon dia, em diu una iaia que fa tres anys que conec, i que només ens coneixem de dir-nos bon dia al gimnàs.

Pujo a la cinta i penso que avui faré un experiment.

És avorrit, això de la cinta.

Una parella es posen a les bicis, davant meu. Lliguen descaradament. Com que la cinta és avorrida, els observo.

Arribo a la conclusió de que els agafarà tortículis, tant estar amb el cap girat.

Marxen de seguida, i se m'acaba la diversió.

Llavors comencen a fer Bola de drac, però un bola de drac estrany. Em sembla veure en Goku de petit, però no és en Goku (o potser sí). Encara hi ha les boles de drac, però els altres personatges no em sonen, excepte un que diria que és en Trans (o com s'escrigui) de gran.

Estic molt bé a la cinta. Sento que avui podria córrer 2 hores, si m'ho proposés.

Però avui no puc. Avui serà un dia gris.

I he de deixar el post a mig fer.

L'experiment és anar explicant el meu dia. Però... segurament no tingui temps de fer-ho.

Me'n vaig a fer més gris el meu dia gris...

Té sentit?

Em pregunto si té sentit.

No és el primer cop que m'ho pregunto, ni les últimes setmanes, ni en altres situacions.

Altres vegades he arribat a la conclusió que no, que no tenia sentit.

Alguna vegada he sigut jo.

D'altres m'he sentit fatal.

Però em torno a preguntar si té sentit.

La meva part racional em diu que no. Però com pot ser que tingui sentit? És una completa tonteria.

Però llavors entra la meva part menys racional. I segueix actuant com últimament.

És com una espècie de necessitat. Ho fa, perquè vol fer-ho, i una veu a dintre li diu que ho ha de fer.

Però llavors arriba la part racional, i pensa que no té cap mena de sentit.

Com els gronxadors. Ara ets a dalt, però si arribes a dalt, vol dir que et pares i que comences la baixada en picat.

I ara sóc a baix. I penso que no té cap sentit.

Però sé que si sóc a baix, és que vaig a la màxima velocitat, cap amunt. I segurament, aquest cap amunt farà que, a la que pugui, torni a actuar de la mateixa manera, sense pensar si té sentit o no.

Tot i que no sóc burra del tot i ja m'adono que, no sé com, ni quan, ni perquè, hi va haver un punt d'inflexió.

Així que, segurament, la meva part racional tingui raó i no tingui cap sentit.

Avui va de cotxes

Torno cap a casa. Em trobo en una retenció de les bones. Pateixo. He quedat a una hora amb ma mare, i veig que no hi arribaré.

Mentre estic allà al mig, penso quin dels dos posts faré: si el dels nens que han crescut (que sempre hi sóc a temps) o si el de "coi, avui tothom feia festa, i ni tan sols a la radio feien coses normals, i total, només era festa en alguna ciutat..."

Arribo al taller. Ma mare m'espera. Acaba d'arribar. Ella també anava tard. El cotxe fa dies que em fa el tonto i aprofitant que només som dues a casa, i que un cotxe estaria parat, el meu es passarà les vacances al taller.

Ma mare ha anat al taller amb el cotxe vell. Quan em vaig treure el carnet, prefereixo no comptar quants anys fa, però no trigaré massa a haver de tornar a passar la revisió, va ser el primer cotxe que vaig agafar, i no era nou del tot. Sinó no l'hagués agafat.

Pugem al cotxe i em diu que per poc no puc portar el cotxe al taller. I jo m'espanto, per la manera com m'ho diu. Perquè... no ho sé. Així que li pregunto si li ha passat alguna cosa al cotxe nou, pensant que el meu pare s'enfadarà moltíssim.

El cotxe nou el sol portar el meu pare. És gros. I nou (per això li'n dic el cotxe nou, és clar) Encara no té un any. Ma mare evita portar-lo, si pot. I jo, com que sempre vaig amb el meu, tampoc el porto.

Però ara estem ella i jo amb el cotxe nou i el cotxe vell. I m'intenta colar el nou. Però no, jo em nego a portar el cotxe nou, així jo portaré el vell, i ella el nou.

Tot i que encara no havia resolt el misteri del cotxe, de per què no podia portar el meu al taller.

Llavors ma mare m'ho explica. Un altre cotxe nou. Molt més nou que el nou de casa. Un altre cotxe gros. Una mica més gros que el de casa. Un cotxe que tenia poques setmanes de vida, i que molt probablement hagi arribat al final de la seva vida.

I un matí a l'hospital. Morats i poca cosa més. Encara ha passat fluix.

I penses que en un moment se'n pot anar tot per la borda. De la manera més tonta. Per qualsevol xorrada.

I penses que demà aniràs més a poc a poc per la carretera. Perquè vas amb un cotxe que no és el teu, i perquè et queda aquella cosa al cos.

I mires la nineta, tota plena de morats. Està espantada. Molt espantada. I no vol tornar a anar al cotxe. Es veu que ha pujat al cotxe plorant, que no volia tornar a casa, perquè no volia tornar a anar en cotxe.

Equilibri

L'any passat, quan feia el curs per ser tècnic esportiu de la Generalitat, o monitor esportiu, o no sé quins noms més tenia el curs, que em dóna el vist-i-plau de la Generalitat per treballar amb mainada (ai, mare, si la Generalitat m'ha donat aquest títol a mi, qui es pot fiar d'ells?), una de les coses que vam fer va ser treballar l'equilibri. He de dir que, tot i que el curs es feia a unes hores a les que jo ja no era persona, m'ho vaig passar molt bé. D'acord, més d'un dia vaig badallar, però és clar, estar en un lloc, assegut, escoltant com algú t'explica coses, quan ja no és el mateix dia que t'has aixecat, sinó que ja és l'endemà, doncs dóna ganes d'adormir-se.

Suposo que també era per l'hora, però en aquell curs, entre altres coses, vam fer exercicis d'equilibri, i jo, d'equilibri no en tenia massa. O no gens. Devia ser per l'hora, perquè a primera hora del matí no tinc tants problemes d'equilibri... O potser sí.

Però no era d'aquest equilibri del que volia parlar. Ja fa molt temps que els romans deien allò de "mens sana in corpore sano". És una altra forma d'equilibri. I, està clar, si el cos és sa, la ment també treballa millor.

Però tampoc era d'aquest equilibri del que volia parlar. Està clar que jo tinc la ment molt sana (bueno... posem que la tinc sana... vale, diré que la tinc normal... d'acord, no la tinc massa malalta) i el cos... vaja, que el meu cos és l'enveja de tot el país (vale... és l'enveja de... de ningú? Bé, millor ho deixo estar...)

Aquest equilibri de cos i ment en principi només depèn d'un mateix (amb excepció de malalties i altres problemes, però avui no parlo d'això). En principi tothom pot millorar el seu estat físic i mental, esforçant-s'hi una miqueta, fins aconseguir un cert equilibri.

Però hi ha molts equilibris possibles, en aquest món. En el llibre que estic llegint ara hi ha un personatge que és híbrid (d'acord, una gran majoria de personatges són híbrids) entre un humà i una espècie de serp voladora. Les serps voladores són fredes, i no tenen sentiments, i la seva força rau aquí, que no tenen sentiments i són fredes i calculadores. Però aquest personatge és una barreja entre els dos, i ser humà i tenir sentiments, està matant la seva part freda, la part que li dóna força. I, sense aquesta part, es morirà. Però sense la seva part humana tampoc pot viure. Es tracta de trobar un equilibri.

Inconscientment (o conscientment), a aquest personatge el veig que ha de ser serp. Veig que ha de deixar la seva part humana fora d'ell, i concentrar-se en allò que el fa fort, que és la part freda i calculadora, la part racional. Amb la part més humana no se'n surt, però amb la part de serp sí. El problema és que els seus sentiments humans l'arrastren i aleshores ni se'n surt amb la part humana, ni amb la part racional, de forma que és incapaç de fer coses que haurien de ser molt fàcils per ell.

És trist, però no sé de què em sona, aquest personatge...

Suposo que el secret està a trobar un equilibri entre les dues parts, la racional i la sentimental, sense que una t'arrastri i faci oblidar-te de l'altra. Com si fos tan fàcil. Seria molt útil poder transformar-se i dir: ara seré serp, ara seré humana. Però no es pot. Almenys jo no puc. El cervell és a la vegada serp i humà (metafòricament parlant, és clar).

En el meu cas, el meu cervell és a la vegada somiador i racional. El problema és que té massa tendència a somiar i la part somiadora s'emporta la part racional. I no serveix per res. Les històries no tenen sentit, no serveixen per res, i no hi ha equilibri.

Potser m'hauria de plantejar apuntar-me a un curs de tai-xi?

Sorpresa!

És en dies com avui que em pregunto per què puc arribar a ser tan innocent. I és que em podrien dir les coses, però jo vaig a la meva, no m'entero de res!

Jo, que vaig agafar com a mera curiositat el dia que una nena va fer anys i em va preguntar quan eren el meu sant i aniversari. Era una nena petita, i jo li vaig dir, pensant que als dos segons ja no se'n recordaria.

Jo, que ahir "jugava" amb unes nenes pre-adolescents. I les nenes no es callen res. Una de les nenes em va dir:

- Demà és el teu aniversari, no?
- No.
- Doncs el teu sant.
- Tampoc.
- Doncs avui, demà o demà passat és alguna cosa teva.

I jo vaig riure, però no vaig dir res. No sabia d'on ho havia tret, però pensava que era alguna cosa que li havia sortit de vés a saber on.

I jo, que avui, a l'hora de recollir, he vist com tots els nens marxaven corrent. I els he maleit els óssos, perquè sovint em fan el mateix, i em quedo sola recollint, mentre ells ja són a fora a jugar.

Normalment algun pare no els deixa marxar fins que no han recollit amb mi. Però no, què va, avui cap pare els ha fet quedar a recollir.

Fins que han entrat tots plegats, quan jo ja estava a punt d'acabar de recollir.

- Sorpresa!

I llavors et queda aquella cara de tonta, de pensar que com pots no haver-te'n adonat, de veure que ja t'ho podies haver esperat.

Però no. Tu no t'esperaves res.

I llavors veus un braçalet. I t'agrada, perquè s'han fixat en el que portes, i t'han comprat coses exactament del teu estil. Però el braçalet et fa tremolar. Tu tens els canells molt petits, i sempre et van grosses, aquestes coses. I com que et fa mandra haver-ho de portar a que t'ho facin més petit, acabes no portant res.

Però una nena petita somriu. I et recordes d'aquell dia. Un dia que et va començar a preguntar quina hora era cada cinc minuts. Fins que li vas donar el teu rellotge. Era més baixeta que tu, molt prima, i tenia 10 anyets. Però no es podia cordar el teu rellotge, perquè el teu canell era més petit que el seu. I somriu, i et diuen que se'l va provar ella i el van fer una mica més petit.

I tu somrius perquè et sents estimada. Perquè ahir mateix comentaves amb algú que ho feies perquè volies, que no volies res a canvi. I perquè avui t'ha costat un munt aixecar-te. I perquè, per sort, ahir a les 2 de la matinada el blogger estava caigut i no vas poder publicar el post que vas escriure i que encara està com a esborrany.

Però, tot i fer-ho perquè vols, veus com la gent t'ho agraeix. I perquè demà tornarà a ser un bon dia. Ho saps. No com el dia dels dos esmorzars, però gairebé.

Perquè aquesta gent s'han convertit una mica en la teva família. La segona família. O millor que la família.

Coses petites... petites coses

Com sempre, les coses petites són el millor que hi ha. Una petita cosa, com ara un somriure, és un dels millors regals que es poden fer a algú.

I jo n'he fet molts, de petits regals en forma de somriure, avui. Perquè, des que m'he aixecat, no podia parar de somriure.

I quan he aixecat la persina i he vist la nina, he somrigut durant molta estona. Ara, la nineta, en comptes d'aparcar tots els seus vehicles a l'era de casa, es dedica a repartir nines. Així, tu obres una finestra, i et trobes una nina allà. Que tens el cotxe a l'era? Cap problema, quan el vagis a buscar, segurament t'esperi una nina al cantó de la roda. Que vas a buscar una flor? És possible que et trobis una nina al mig del roser. I aquestes coses no deixen de fer gràcia. I se't col.loca un somriure a la boca.

Encara somrius quan obres la porta de casa. I allà, esperant, a davant de la porta, què t'hi trobes? Doncs una nina, està clar!

Marxes de casa, amb el somriure als llavis. I mentre condueixes, sents una fressa coneguda. Somrius, mentre esperes trobar algun semàfor vermell. I quan el trobes, llegeixes l'sms. Algú que et diu, entre altres coses, que és possible que hagis rebut el mateix missatge 10000 vegades. I somrius, mentre esperes arribar a la feina, per poder mirar el mail, a veure quin és el missatge que t'ha arribat 10000 vegades.

Arribes a la feina amb un somriure a la cara. Obres el mail i veus que tens 3 missatges nous. I quan mires, veus que són tots de la mateixa persona, el mateix missatge, que ha arribat 3 cops.

Somrius.

I continues somrient.

Més que de costum.

Et creues amb gent, i veus com alguns et miren estranyats.

A d'altres els canvia la cara, i es posen a somriure també.

I això fa que tu encara somriguis més.

I més.

I el somriure no marxa de la cara. Per què hauria de marxar?

I et preguntes com pot ser tan fàcil. Per què cosetes tan petites (o no tan petites) fan que el somriure aparegui a la teva cara i no marxi en hores?

Què dic? Però si encara ha de marxar!

I saps que avui aniràs a un lloc. A repartir somriures. Sí, somriures. Perquè és el millor que pots oferir: somriures que s'encomanen.