Adéu, adéu

És una d'aquelles persones que et trobes cada dia. Saps que quan marxis serà allà, mirant-se el diari. I que quan tu passis, aixecarà el cap. Somriurà. I dirà "adéu, adéu".

Cada dia igual.

No hi ha sigut sempre, allà. Però no recordo quan va aparèixer. Tampoc recordo quan va començar a dir-me adéu. Però m'ho puc imaginar. Com que sempre, quan passa algú, aixeca el cap (de totes formes, és la seva feina). Jo deuria veure que aixecava el cap i li deuria dir adéu. Per mi, una cosa ben normal. Però fa poc he descobert que dec ser de les úniques que li diu adéu. Si és que no sóc la única. I per mi que ja s'ho pren a broma. Una distracció més de la que (crec) és una feina bastant avorrida.

Normalment, quan passo jo, està fent els mots encreuats o el sudoku del diari. Es nota de lluny, perquè el sudoku el fa amb llapis. Però com pot fer el sudoku amb llapis? El sudoku es fa amb boli, que per això hi ha el cap, per pensar! I no per provar combinacions, a veure si funcionen. I més el sudoku d'aquell diari en particular, que és molt fàcil.

Al principi només em deia adéu. Però, i per això dic que s'ho pren a broma, quan em veu aparèixer ja es posa a riure. I diu "adéu, adéu". No sé, em dóna la impressió que em pren com una pallassa.

L'altre dia per poc xoquem. Jo anava com una esperitada a fer no sé què. Quan va veure que per poc xocava amb algú, va dir "perdó". Però quan va veure que era jo, es va posar a riure i em va deixar anar "adéu, adéu". Ole, ole! Sóc la pallassa de l'"adéu, adéu".

Això sí, jo continuo amb el meu adéu amb un somriure cada cop que passo per allà. De mentres, em continua saludant com si em conegués de tota la vida. Si està parlant per telèfon, em fa adéu amb la mà. Sinó, es posa a riure i em diu "adéu, adéu". Potser sí que em coneix d'alguna altra banda. Com que sóc tan despistada...

Ara, pallassa o no, quan no hi és es troba a faltar. Si no hi és, a vegades hi ha una dona que ni tan sols aixeca el cap quan passes (no és la seva feina vigilar qui entra i qui surt?) Si no hi ha aquesta dona, hi ha una noia que sí que aixeca el cap, però per més que li digui adéu, mai he rebut cap resposta.

"Adéu, adéu". És agradable trobar-se amb un somriure diari. Encara que, com crec, sigui la pallassa del dia a dia. Però, si és que ho sóc, almenys sóc una distracció. Una distracció ben pagada amb un somriure. Encara que els somriures no tinguin preu.

Sí, i què?

Des de petits, a tots ens agrada estar integrats dintre del grup, no tenir aquella diferència que fa que la gent ens miri amb cara rara. O que ens assenyali amb el dit.

Divendres passat, mentre anava a treballar, em vaig parar en un semàfor i una nena d'uns 8 o 9 anys atravessava pel pas de vianants amb la seva mare. Quan van passar just per davant del meu cotxe, la nena es va girar, em va assenyalar amb el dit i li va dir alguna cosa a la seva mare. La mare, tota molesta, li va baixar el dit i va començar a renyar-la. No vaig sentir el que deia, però m'ho puc imaginar. No sé per què la nena em va assenyalar amb el dit. Tampoc sé què li va dir a sa mare. De fet, tampoc m'importa massa. Però la pregunta és: per què a vegades (o almenys jo) ens amaguem d'algunes coses que ens sembla que ens han de fer diferents? Per què aparentar normalitat? Per què ens fa cosa que la gent ens miri com si fossim bitxos raros?

M'agradaria aprendre a dir les coses, amb una actitut de "sí, i què?" Però la meva veu, que no sé per què, sempre va més ràpida que el meu cervell, em sol trair moltes vegades. El costum? Potser sí. Tot i així, i ja que aquí la veu no em pot trair...

No, no recordo l'últim concert al que vaig anar. Sí, fa molt de temps. Mesos? Sí, mesos segur. Però jo gairebé que ho comptaria en anys, que serà més fàcil de fer-se'n una idea.

El meu primer nòvio? Ah, aquesta és fàcil. Es deia Marc i tenia 2 anys (no, no m'he deixat cap xifra). Que no val? Sí, sí que val. Jo també tenia 2 anys i anàvem junts a tot arreu (a tot arreu on ens deixaven, és clar). A totes les fotos on hi sortim, hi sortim agafats de la mà. Que només teníem dos anys? Sí, i què? L'últim? Ui... és que no me'n recordo. La meva memòria no arriba tan lluny. Que me'n vaig per la tangent? Sí, i què?

Que quina és la última cosa que m'he baixat d'internet? M'ho poses difícil. eMule? No, jo no el faig servir. Que per què no? I per què sí?

Que quan vaig anar al cine per últim cop? Bé, fa uns mesos que t'hagués contestat que la setmana passada. Ara... ja ni ho recordo.

Que quines sèries de la tele miro? Doncs... compten les notícies del matí com a sèrie? No? Per què em mires amb aquesta cara? Si no compten les notícies del matí, molt em temo que la resposta és cap ni una.

Que ja n'hi ha prou? Sí, crec que sí. Hauré d'aprofitar que avui no fa vent a veure si puc dormir d'una punyetera vegada! Que vaig a dormir molt d'hora? Sí, i què? Abans d'anar a dormir encara llegiré, i demà al matí el despertador sonarà molt d'hora. Que és diumenge? Sí, i què? I demà passat dilluns. Algun problema?

La felicitat mai no és completa

Fa poc més de vint-i-quatre hores estava feliç: la primavera havia tornat, era divendres a la tarda, les coses materials tornaven a funcionar amb normalitat i semblava que tot s'havia quedat en un petit avís.

Però la felicitat mai pot ser completa. I quan creus que tot va bé (o gairebé tot) pim, pam, pum, focs artificials (i no dels bons, precisament).

Divendres, a les 17:55 (minut amunt, minut avall): comença la desesperació. Divendres a la tarda/vespre a la merda. Normalment em serveix per desconnectar, per no pensar en res. Però no, després dels focs artificials, qualsevol pensa en alguna altra cosa.

A partir d'aquí (i deixant de banda els focs artificials) segueix la pitjor tarda de divendres que recordo en molt de temps. Per començar, uns nens petits i maleducats que espatllen una cosa de la que jo en sóc responsable i quan m'emprenyo amb ells, perquè els havia dit que sota cap concepte toquessin allò, el seu pare els agafa per banda i els diu que no es preocupin, que continuin jugant amb allò, que no passa res. Que no passa res, dius? Mira, arribo a fer jo això de petita i ho faig un cop, no hi torno, perquè de la rajada de crits que em cau i el posterior càstig, no em queden ganes de tornar-hi en la vida! És més, per culpa dels teus nens, jo tindré problemes. I em dius que no els digui res als nens? Els dius als nens que no passa res? Ho sento, però jo dimiteixo. Ja us ho fareu!

I encara no eren les 7...

En fi, després d'escriure tot això ja m'he quedat més tranquil.la! Però queden més coses: altres nens que trenquen altres coses, gent gran que no respecten res, gent a qui dius una vegada i una altra que no poden fer una cosa i ho fan dia rere dia, un fill de sa mare fent comentaris misògins (no, masclistes no, misògins), gent que es compromet a una cosa i donen el meu telèfon (perquè la feina la faci jo, és clar), coses que jo tenia ordenades i algú les remena i es perden...

- Sembles mosquejada, Llum.
- Mosquejada, jo? Per què?

Si fins i tota la "primavera" em toca els nassos. Des d'ahir a la tarda que fa un vent terrible. M'he passat tota la nit sentint el vent. He vist totes les hores al despertador. Crec que l'estona que he dormit més ha sigut de la 1 a 2/4 de 2. Això sí, tenia una felicitat: és dissabte, el dia de la setmana que em puc aixecar més tard. Que bé! Almenys una bona notícia.

Però no em feu cas. Fa dies que no dormo, per una raó o per una altra. I això de que s'espatllin les coses (i pensar en el temps que perderé per arreglar-les o per tenir-ne de noves) em posa dels nervis. Demà serà un altre dia. Espero no tenir tanta son. Probablement aquest post l'hauria d'esborrar (o no publicar directament), però m'he quedat tan descansada...

... no com aquest matí. 7:30 al rellotge. Un so molt conegut... i no precisament el del vent.

Primavera!

Sí, ja ho sé que la primavera no ha arribat. Encara falten un parell o tres de setmanes. Però em sembla que el dia que arribi la primavera no estaré massa per cel.lebrar-ho (de fet, n'estic segura).

De totes formes, i digui el que digui l'astronomia, hi ha una altra primavera: la que nosaltres veiem arribar. Ni tan sols me n'havia adonat, que ja havia arribat. Al matí marxava de casa que encara era fosc (bé, ara últimament ja clarejava) i tornava a casa que ja era negra nit. Durant tot el dia ni tan sols veia el cel. Així que no sé si aquesta setmana ha fet bon temps, mal temps o què.

Però la primavera arriba, sense que te n'adonis. De cop, un dia entres a classe i et trobes que hi ha alguna cosa diferent. La gent que hi ha a l'altra banda tenen ganes de riure. Moltes ganes de riure, diria jo. Massa ganes de riure. Entres i fa calor. No saps què passa. Però quan mires a fora i veus el sol que fa, t'adones que és la primavera. I penses: "JAAAAAAAAAAA?!!!!" Si a principis de març ja estan revolucionats, com arribarem a l'estiu? Ai, quins mesos més llargs que m'esperen!

El problema és que la primavera també m'ha arribat a mi. Problema? Bé, per dir-ho d'alguna forma. No, no parlaré dels grans que m'apareixen per la cara a la primavera (em pregunto si algun dia em deixaran d'aparèixer grans a la cara, que ja tenim una edat!) És que jo avui també estava nerviosa, sobretot durant un moment. Com em poden espantar d'aquesta manera? Perquè, que aparegui algú i et digui amb cara seriosa que ha de parlar amb tu només fa que t'espantis. És clar que el tema se les portava. Una conversa on s'anaven alternant les notícies: ara una de bona (molt bona), ara una de dolenta (molt dolenta), però seguida d'una de bona (per compensar la dolenta) i després una de dolenta (faltaria més!), seguida d'una altra de bona... I representa que entre això, la primavera que s'ha ficat a dintre meu i la primavera de la gent a l'altra banda llavors jo m'havia de concentrar per explicar les coses amb un mínim de sentit? La veritat, no crec que ho hagi aconseguit.

Però ja ha arribat la primavera. No m'importa el que digui l'astronomia. Mentre venia cap a casa he vist una cosa que volava. Una papallona. I m'he dit: "No, no pot ser". Però d'arrere d'aquella n'ha aparegut una altra (tota groga, preciosa), i una altra, i una altra... La primavera ja ha arribat. Almenys per mi!

El meu món

Uns pantalons de xandal que em van dues o tres talles grans (sí, ho sé, es diu xandall, però aquesta paraula em sona pija i jo sempre n'he dit xandal, així que xandal es queda).

Un jersei que també em va dues o tres talles gran. Un jersei amb història: la dependenta de la botiga no me'l volia vendre perquè deia que era d'home. Al final me'l va deixar comprar quan li vaig dir que era pel meu germà...

Una cua de cavall. Bé, de fet hauria de dir una cua de poni.

Els peus descalços (amb mitjons, això sí, que no em vull refredar).

El rellotge lluny, molt lluny.

El messenger en offline. No rebré cap mail, però per si de cas. Sí, ja ho sé, l'hauria de tenir parat. Però és que no puc tenir l'ordenador amb el windows engegat sense tenir-hi el messenger (encara que estigui offline o no disponible). No sé per què, però el ninotet fa companyia.

Tot preparat per submergir-me en el meu món. Un món llunyà. Molt llunyà. Un món que no existeix a la realitat. Només existeix a unes poques ments. Gairebé seria com un món de ciència ficció. De fet, és un món de ciència ficció, d'una forma o una altra.

La nit serà llarga. Molt llarga. Però d'avui no passa. Ja en tinc prou, d'això. Avui ho acabo. Passi el que passi. Si no em quedo adormida a davant de l'ordenador, és clar. Al cap i a la fi, aquesta nit gairebé no he dormit (suposo que de nervis). Quan acabi això suposo que ja no tindré tants de nervis, així que dormiré bé (o no).

Tot i així m'he passat per aquí. Just quan algú acabava d'entrar aquí buscant per qué significa anys llum? Com puc ser jo la segona entrada quan es busca això? Per si tornes (que no ho crec...) i malgrat que jo sé que faig faltes d'ortografia i que a vegades també busco coses rares:

• L'accent del què és obert
  
• Si proves de posar anys llum, sense el "què significa" probablement trobis millor informació. En tot cas, sempre pots provar el define del google.
  
• La wikipedia sempre és una bona opció per buscar informació d'aquest tipus. O, si no te'n fies, això és el que diu el diccionari de la llengua catalana.
  

De bon rotllo, eh, que la gent que em trobeu a través del google em feu riure molt i jo ja m'he inventat una història amb el per què buscaves el significat d'any llum. I no tenia a veure amb el món acadèmic, que seria la fàcil.

I, ara sí, me'n vaig al meu món llunyà. A veure si ho aconsegueixo. De fet, el meu món no està tan lluny com un any llum. Però lluny sí que ho està!

10 de març

A la propera persona que em digui "10 de març" l'agafo per banda i... i res, que jo no sóc violenta. Però, això sí, a la propera persona que em digui 10 de març...

Sembla que el meu món, tot el meu món, s'ha confabulat perquè tot hagi de passar el 10 de març. I el 10 de març és... JA!

De fet, avui he rebut un altre avís que deia "10 de març". I jo "sí, sí, cap problema, el 10 de març", mentre pensava "de què em sona, aquesta data?"

Si aconseguís sobreviure al 10 de març...

El problema és que encara hi ha una altra data. Una data que encara no està fixada. Una data que fa temps que em preocupa. Una data que em fa posar nerviosa. Una data que avui, quan m'he aixecat i he vist el dia que era m'ha fet renegar del mes de febrer. Per què és tan curt, el mes de febrer? Ets al vint-i-poc i no te n'adones i ja és març.

Però n'estic segura. Aquesta data que m'amoïna tant segur que té el dia fixat. No pot ser de cap altra manera. Només de pensar-hi em tremolen les cames. Què faré, aquell dia, si ara ja estic així?

El 10 de març? Probablement.

Com saber que estic nerviosa?

Fins i tot em sorprenc a mi mateixa. Perquè fa dies que estava nerviosa i no me n'adonava (sí, estic per tancar). No ho sé, tenia alguna cosa a dintre, però no sabia què era. I avui ho he identificat: estic nerviosa. Fa uns dies els nervis van marxar, em vaig relaxar, i vaig pensar que havien marxat del tot. Però no, van continuar a dins meu, tocant la pera. Però, com es pot saber que estic nerviosa? Avui una persona, només de veure'm, ho ha vist: "Ostres, que nerviosa que estàs!" Sí, ho reconec, ha sigut aquesta frase la que m'ha fet adonar que estava dels nervis. I, realment, ho estic. I molt. Què faig quan estic nerviosa?

Per començar, tinc molta gana. Normalment tinc la gana justa. Segons la gent que m'envolta, menjo poc. Però el que menjo ho aprofito molt bé. No necessito menjar més. Perquè de reserves ja en tinc, i tampoc baixen, així que dedueixo que menjo el que necessito. Però ara feia uns dies que tenia gana. Molta gana. Feia dies que pensava com podia tenir tanta gana. Però en cap moment ho associava a que pogués estar nerviosa.

Per continuar amb el que ingereixo, bec molt. Normalment ja bec bastant (aigua, per descomptat). Però és que últimament em bec uns 3 litres al dia, i sense adonar-me'n. O sigui, jo vaig bevent, i quan veig que l'ampolla s'ha acabat m'adono que he begut molt.

Després venen les conductes "autodestructives", per dir-ho d'alguna forma. Hi ha gent que es mossega les ungles. Jo ho havia fet de petita. Però ja no ho faig. El que passa és que faig una cosa pitjor: agafo qualsevol pell del cantó de les ungles i estiro, i estiro, i estiro... Si no en trobo cap, en fabrico. Sempre se'n poden fabricar. De forma que ara mateix tinc els dits plens de crostes petites al voltant de les ungles. Allò que fa tan de mal: quan estires i resulta que estires massa. Gairebé no em queda cap dit bo.

Segueixo amb els cabells. L'altre dia em vaig aixecar al matí i em vaig dir: "Em raparé al zero". Encara no sé com no em vaig adonar que estava nerviosa a partir d'això. Perquè quan estic nerviosa els cabells em molesten. De fet, en èpoques de molts nervis acostumo a tallar-me'ls molt curts. I, la veritat, o molt m'equivoco, o els nervis marxen d'alguna forma (dubto que ho facin els propers dies), o passa alguna cosa que em faci desdir de tallar-me'ls, o abans d'una o dues setmanes els meus cabells quedaran rapats al zero. Algú necessita una perruca? No són cabells macos, però es porten molt bé. Es renten i es pentinen i ells sols es posen al seu lloc, sense necessitar res més. Cabells llisos, molt llisos. I fins, molt fins.

De fet, no només és aquesta sensació de voler-me'ls rapar al zero. És que simplement em molesten. Ja fa dies que em faig trenes, sense lligar-les, que es desfan de seguida (per què tindré els cabells tan fins?) Avui fins i tot he aconseguit dominar una tècnica que no havia provat mai: recollir-se els cabells utilitzant un llapis. És molt fàcil, i s'aguanta! Si el meu nivell de nervis ha arribat aquí, és que estic fatal.

I la son... Jo no acostumo a tenir problemes per dormir. M'adormo de seguida i dormo d'una tirada. No em desperto durant la nit i no recordo els somnis. Però fa uns dies que em costa moltíssim de dormir, em desperto a la nit i recordo els somnis malsons. Ja pensava que em passava alguna cosa... ni tan sols em vaig adonar que podrien ser nervis. Nervis i prou.

A part, hi ha el tema de les "feines rutinàries". Fer feines rutinàries em relaxa. I per feines rutinàries em refereixo a fer tot tipus de càlculs, resoldre problemes senzills, aquelles coses que es fan mecànicament, sense mirar-s'hi massa. De fet, tinc fetes totes les feines rutinàries que necessitava fer els propers dos o tres mesos, fins i tot potser més. Fa dies que em posava a fer-les a totes hores i no sabia per què. Ara ja ho sé: els meus nervis m'ho demanaven.

I després la gent diu que sóc una persona tranquil.la????????????????????????

I ara, com puc baixar el nivell de nervis? Menjar no funciona. Beure tampoc. Fer esport ajuda, però poc. Les feines rutinàries van bé, però se m'han acabat i ja no sé on trobar-ne més. Només hi ha una cosa que funciona: escoltar. Sí, sí, escoltar. Trobar algú que m'expliqui la seva vida. Trobar algú que es posi a explicar acudits. Trobar algú que m'expliqui qualsevol cosa, ni que sigui el que ha menjat per dinar. Trobar algú que digui alguna cosa més que "no tinc res a dir". Trobar algú que comparteixi alguna cosa amb mi, ni que sigui un hola. Perquè em distreu. Perquè penso en altres coses. Perquè ric.

Algú m'explica alguna coseta?

Perquè últimament, sempre que ho intento, ningú em vol explicar res. I jo sé que tenen coses a explicar. Però deixaré el tema. Perquè ja estic prou cabrejada amb segons qui. I perquè això només fa que posar-me més nerviosa.