Ho tenim a tocar. Cada dia. O cada dos dies. O cada setmana. Les coses es van repetint periòdicament i ens dóna la impressió que seguiran així per sempre. Però no és així. Les coses s'acaben, i un dia deixem de veure allò que estàvem acostumats a veure cada dia.

Quan anava a l'institut, a l'hora d'anar a buscar l'autobús, cada dia hi havia una dona que esperava el seu autobús al mateix lloc. Ens vam acostumar a ella. Vam veure com la panxa li va anar creixent, fins que un dia va deixar d'agafar l'autobús. En aquest cas era molt evident el perquè havia deixat d'agafar l'autobús. De fet, abans d'acabar l'institut, vam veure créixer el seu nen dia a dia, fins que va tenir uns dos anys.

Però hi ha altres casos en els que això no és tan evident.

Gent que et trobes cada dia. Gent de qui no en saps res. O potser sí. Gent que, de cop, un dia, deixen d'aparèixer. Pot ser que tornin. Pot ser només una cosa temporal. O pot ser per sempre.

Pot ser que aquella persona que et trobaves cada dia hagi canviat de feina i ja no la tornis a trobar més. Però també podria ser que s'hagués agafat unes vacances.

Podria ser, podria ser... podrien ser moltes coses.

L'únic que sé és que no s'hi val pensar que sempre et trobaràs a una persona, que sempre serà allà. Perquè podria ser que algun dia la busquessis i no la trobessis. Potser temporalment. Potser per sempre.

Sempre hi ha alguna raó o una altra. Una raó per un temporalment. Una raó per un per sempre.

Com se m'ha pogut acudir?

Arribo al meu lloc de treball. Mentre hi arribo, em ve a la memòria una cançó. No diré que anava cantant, perquè dubto que ningú m'hagués sentit. La cançó té uns quants anys. 15? Potser més. Ho podria buscar, però em fa mandra.

M'assec a la cadira i penso que estaria bé que la cançó sonés a la radio en algun moment del dia. Però no em faig il.lusions. Segur que no la sentiré en tot el dia.

Agafo la radio. Li dóno a l'scan i... el primer que sento són les primeres notes de la cançó que estava "cantant" mentre anava cap al meu lloc.

Com se m'ha pogut acudir durant la resta del dia que avui era un mal dia?



Torno a casa. Quan arribo allà on no hi ha enllumenat públic, descobreixo que avui hi ha lluna plena, o gairebé. M'encanta. Ni tan sols he començat a veure la llum de la lluna entre els arbres que torno a sentir la cançó.

Com se m'ha pogut acudir durant la resta del dia que avui era un mal dia?

Semàfors

Un dia qualsevol, abans de les 7 del matí:

Primer semàfor:

Busco el mòbil. Comprovo que des de l'últim cop que el vaig agafar (normalment el dia anterior a la tarda, però podria ser més) no ha tingut activitat. El semàfor es posa verd.

Segon semàfor:

Apago el mòbil. No fos cas que per alguna cosa sonés durant la següent hora i mitja. El poso a sota el seient del cotxe, juntament amb el carnet de conduir i altres coses que tinc tirades per sobre del seient de l'acompanyant.

Tercer semàfor:

Obro la bossa del gimnàs i busco la tarjeta per entrar.

Quart semàfor:

Trobo la tarjeta del gimnàs, tenco la bossa. Ja és l'últim semàfor abans del meu destí.

Avui, a les 7 menys poc:

Primer semàfor:

Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

Segon semàfor:

Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

Tercer semàfor:

Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

Quart semàfor:

Merda! Que jo havia d'apagar el mòbil, treure la tarjeta, posar les coses a sota el seient... Ai... On és el mòbil? No, aquí no hi és. Però si sempre és aquí... El semàfor es torna verd.

Poc després se m'encèn una llumeta. Merda! El mòbil està molt feliç carregant-se des d'ahir a mitja tarda. Que bé!

Arribo a lloc. M'enfado. Perquè el mòbil és a casa. Perquè he de posar les coses a sota el seient just en el lloc on deixaré el cotxe durant una bona estona. No, no me les penso emportar a dintre. Obro la bossa del gimnàs. On coi és la tarjeta? Agafo la tarjeta. Tenco la bossa. Que bé que comencem el dia!

Un dia qualsevol, a les 8 i poc:

Primer semàfor:

Obro la bossa del gimnàs. Hi deixo la tarjeta. Tenco la bossa del gimnàs. Obro el cendrer.

Que per què obro el cendrer? Al meu cotxe està prohibit fumar, així que el cendrer serveix per altres coses.

Segon semàfor:

Agafo el rellotge de dins del cendrer. Em poso el rellotge. Agafo un anell de dintre el cendrer. Me'l poso. Agafo una arrecada de dintre el cendrer. Me la poso. Agafo l'altra arrecada. Me la poso. Semàfor verd.

Tercer semàfor:

Trec les coses de sota el seient. Ressucito el mòbil. Feina feta, últim semàfor i ja arribo a treballar.

Avui, a les vuit i bastant:

Abans d'engegar el cotxe:

Merda! Ja m'he perdut l'APM de quarts de nou. Coi de dutxa! Com pot ser que avui no hi hagués hagut aigua calenta? Amb l'aigua tan freda m'ha costat un munt decidir-me a dutxar-me. I, és clar, he sortit a les tantes.

Primer semàfor:

Tarjeta del gimnàs. Tenco la bossa. Què li passa al semàfor que encara no està verd? Cendrer. Rellotge. Verd.

No he fet ni deu metres:

Si això és la cua de l'encreuament que hi ha d'aquí a 150 metres, aquí m'hi puc estar fins demà al matí. Efectivament, és la cua. Per anar tard.

Cua. Anell. Arrecada. L'altra arrecada. Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

Passo el primer obstacle. Cua altre cop.

Trec les coses de sota el seient. Ja no em queda res per fer. Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz. Ni tan sols puc ressucitar el mòbil. Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzz.

Cua.

Jugo amb la radio del cotxe. Em dedico a canviar les emissores de la memòria. Zzzzzzzzzzzzzz.

Segon semàfor:

Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

Tercer semàfor:

Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

Jo vull la meva rutina!

Existeixen, realment, els Reis?

Han passat dos dies des de Reis. Jo vaig escriure dues cartes. En una demanava valor i saviesa, bàsicament. No sé si m'ho han portat. El valor el necessitaré properament. Sempre en necessito. Sé què vull, sé què vull dir, però no m'atreveixo. No vull fer nosa. No vull molestar a ningú. No vull fer les coses malament. Però, un cop la decisió està presa, millor agafar el toro per les banyes (odio la frase feta, algú en sap alguna d'equivalent?) i fer-ho bé. Donar la cara. Fer servir aquest valor que tots portem a dintre perquè que a vegades costa tant de fer sortir.

A la segona carta als Reis hi demanava altres coses: un mòbil nou, un cotxe nou, diners... I no, no em van portar res de tot això, però crec que m'han fet cas.

Avui he ressucitat el meu mòbil, que feia dos dies que estava sense bateria i m'havia oblidat d'ell. L'he hagut de buscar i m'ha costat trobar-lo. Però finalment l'he trobat. Apagat. Sense bateria.

Quan l'he posat a carregar, he sentit com apareixia un missatge. He pensat: "mira, algú de la timofònica que em vol oferir alguna cosa". Quan he vist qui l'enviava, m'he dit a mi mateixa: "recorda: vés amb compte amb el que demanes, que es podria complir". Una veu del passat. Una veu que no vull sentir. Una decisió presa ja fa molt de temps. Un "no deixaré que em facis sentir com si fos una merda". Un "jo valc més que això". Un "m'està pujant la mosca al nas". Un... ostres, un altre missatge! Aquest segur que és de la timofònica... No, mira, tinc una trucada perduda. Conec el número. Truco. Parlo.

Un somriure. Avui ningú em podrà treure el somriure. Ni tan sols el missatge anterior, que ja està oblidat. Res em pot treure el somriure que ara tinc. Res.

Crec que els Reis em van fer cas. Han d'haver sigut els Reis. En un dia, dos lliçons: sí, et donarem el que vols, però vés amb compte amb el que et demanes. Ara només falta la part de l'ordenador. Però em sembla que aquesta part l'hauré de forçar jo a que digui alguna cosa. Tot i que no m'agrada molestar. Però... tant li fa. Un cop presa la decisió, cal valor, i això segur que els Reis també m'ho van portar. Que jo he sigut molt bona :-)

PD: Intentaré no tornar a escriure tres posts en un dia. No és massa sa...

Un dia és un dia

“Un dia és un dia”.

Aquesta, per mi, és la pitjor enemiga de la perseverància. Perquè sí, un dia és un dia. Però en el moment en què surt de la teva boca la maleïda frase, no serà el primer cop que surti de la teva boca. Sortirà un cop, i un altre, i un altre, fins que deixarà de ser un dia, sinó que serà un dia darrere l’altre.

Podem parlar de moltes coses. Del gimnàs, per exemple. D’una noia que cada matí s’aixecava a les 6 per anar a gimnàs. D’una noia que un dia a la setmana arribava a casa a les 11 o quarts de 12. D’una noia que un dia va dir: “Ui, demà no aniré a gimnàs. Estic molt cansada. I un dia és un dia”. A la setmana següent, aquell dia de la setmana, la noia també estava cansada. “Un dia és un dia”. Fins que allò es va convertir en un costum i ja ni tan sols es deia a si mateixa el típic “un dia és un dia”. Bé, sí que se’l va dir, però per un altre dia de la setmana. I aquell “un dia és un dia” es va anar repetint fins que ja no recorda quan va ser l’últim cop que va posar els peus al gimnàs. Però ella sap què fer. Sap que no s’hi val això de dir “un dia és un dia”. Tampoc cal perdre la salut per fer moltes coses. També s’ha de descansar. Un dia a la setmana, que encara l’ha de decidir (probablement el dia que el dia anterior arribi més tard a casa) no hi anirà. Serà el dia en què el seu cos descansarà i que podrà dormir mitja horeta més, i aprofitarà per arribar a treballar una estona abans. Però no tornarà a dir la frase “un dia és un dia”, perquè ja sap on li porta. Abans també ho sabia, però a vegades és massa dèbil.

Podem parlar de sortir aviat o tard de la feina. Del dia que surts aviat perquè estàs cansada. “Un dia és un dia”. No, un dia és un dia, però un dia darrere l’altre és cada dia. I per arribar a casa a no fer res, doncs millor quedar-se treballant, que es fa més feina. És clar que un dia a la setmana es pot recuperar la tradició d’anar al cine. Sempre hi anava el dia de l’espectador, fins que ja sigui per una cosa, ja sigui per una altra, vaig deixar d’anar-hi. “Va, ja hi aniré la setmana que ve”. No recordo quina va ser la última pel.lícula que vaig anar a veure, i això en mi és preocupant. Així que un dia a la setmana sortiré aviat per anar al cine. I aquest dia no em quedaré fins tard treballant. Ni que sigui només un dia, perquè un dia és un dia.

“Un dia és un dia” i surts tard de treballar i has de ser a una hora a un lloc. Bé, avui he sortit tard. Però només per avui. El problema és que a la setmana següent encara surts més tard. Però el vertader problema és que l’estona que has sortit massa tard tampoc l’has aprofitat per fer res de profit.

Algú es recorda d’uns llibres que eren “Una historia para cada día” o “Una pregunta para cada día” o altres coses per l’estil? Els Reis, ells que són savis (sobretot quan els dóno un títol concret) m’han portat un llibre que jo no diria que és com aquests, però que sí que té un estil semblant. Explica moltes coses interessants. Moltes coses que m’agrada llegir. Moltes coses, d’una forma senzilla i divertida. Cada apartat ocupa dues o tres pàgines. És ideal. És un “Un apartat per a cada dia”. A més, és de l’estil de llibres que llegeixo així, una mica cada dia, només dues o tres pàgines, abans de posar-me a llegir algun altre llibre. D’aquells llibres que es llegeixen cada dia. Una mica cada dia. I que no els deixes cap dia. Perquè “un dia és un dia”, però si deixes de llegir-los un dia, i un altre, i un altre... acabes sense acabar-los. I aquest tinc ganes d’acabar-lo. De moment no en parlaré. Si els meus càlculs són bons, cap a l’abril en parlaré. Mentrestant, si algú vol llegir una pàgina cada dia, pot provar amb aquest llibre. Per llegir-ne una estona cada dia. I us el podeu baixar gratuïtament!

"Un dia és un dia". Evitant dir això vaig aconseguir el que tothom creia que era impossible. Fins i tot jo.

"Un dia és un dia". Els que no bevem mai res d'alcohol hem sentit molts cops aquesta frase. Però, a veure, si t'he dit que no és que no. Ni avui perquè sigui un dia especial, ni demà perquè serà no sé què més, ni demà passat, perquè vés a saber què. Si volgués beure, ja ho faria. Per mi no és cap esforç no beure.

Propòsits d’any nou? Qui ho pensi és que no em coneix. O que no m’ha vist últimament. Últimament la meva vida estava massa descontrolada. Massa estones perdudes fent res de profit. Massa dies aixecant-me massa tard. Massa culpabibilitats per tenir molta feina i ser incapaç d’aprofitar el temps. Massa dies de tornar massa tard. Massa dies de deixar de treballar massa aviat. Massa dies... Massa “un dia és un dia” seguits d’un altre “un dia és un dia”. I qui em coneix sap que si jo dic que no permeto cap més "un dia és un dia", arribarà Setmana Santa i ho hauré aconseguit tot :-)

Ja no sé ni comprar-me una radio!

Maca, veritat? I barata. Era exactament el que volia. Enmig d'unes quantes radios que li doblaven el preu, amb moltes floritures. Jo només volia una radio que funcionés. No necessitava que tingués 10 memòries. No necessitava que tingués no sé què. Només que es pogués escoltar. Que si em cau al terra i s'espatlla no em sàpiga greu (que si fos més cara, me'n faria). Que si me la deixo en algun lloc, no em sàpiga greu.

Només li demano una cosa: que es pugui escoltar.

El dia que jo vaig voler, vaig agafar la radio, la vaig desembolicar, i es va convertir en el meu regal. Vaig provar-la. Funcionava molt bé. Es sentia. I fins i tot té una llumeta, que no necessito per res, però que vaig pensar que m'aniria molt bé el dia que ens tornessim a quedar sense llum a casa (com per exemple, ahir).

Com que la radio funcionava perfectament, quan el meu pare va aparèixer preguntant si podia tirar el tiquet que estava a dintre la bossa, li vaig dir que sí. Per què hauria de necessitar el tiquet, jo?

Avui he tornat a agafar la radio. He de dir en favor de la radio que des de casa costa una mica d'agafar depèn de quines emissores. També he de dir que el dia està molt tapat. Però és que l'altre dia funcionava!

La radio és digital i troba les emissores ella mateixa. Tu l'engegues, i vas prenent l'"scan", mentre va buscant, augmentant la freqüència, fins que troba una emissora. Si no és la que volies, pots seguir prement l'scan fins que troba l'emissora que buscaves. Si et passes, pots prémer el "reset" i torna a començar. Fins aquí cap problema.

El problema està en què la radio no troba totes les emissores. De fet, no en troba ni la meitat. I quan troba una emissora, no es queda allà. No! Això ja seria demanar massa... Quan creu que la senyal és massa dèbil, ella busca l'emissora més propera. El problema és que aquesta tarda, des que he engegat la radio, no he trobat cap emissora suficientment forta. Així que la radio deixa anar coses com:

"pate a cero en Mur quarts de sis de la y goooooooool with his wor sentem la nova pel.lícu..."

Així que quan sento alguna cosa que m'interessa, em quedo quieta, sense moure ni un pèl, perquè el mínim moviment fa que canvii d'emissora. Espero que demà em deixi escoltar l'APM, que ja fa quasibé un mes que no l'escolto. Però avui la radio no tenia prou força per trobar Catalunya Radio, així que no ho sé pas.

I no la puc canviar perquè vaig tirar el tiquet!

Em sembla que com no funcioni bé al meu lloc de treball, algú haurà d'anar a les rebaixes... amb l'alegria que em fa anar-hi!

3 xocolatines

- Mama, els hem de deixar menjar als Reis.
- Sí, és clar.
- Deixem-los xocolatines, que segur que els agraden.

Al matí següent:

- Mama.
...
- Mama!
...
- MAMA!!!!!!!!!
- Què passa?
- Ja hauran passat, els Reis?
- No ho sé, vés a mirar-ho.
- Vine.
- No saps anar-hi sola?
- Sí.
- Doncs vés.
- I si encara hi són?

Al cap d'una estona:

- Mira, mama, s'han menjat les xocolatines. Però n'han deixat una!
- Ah, sí?
- Sí.
- Que no tenien gana, els Reis?
- Suposo.
- I per què n'han deixat una?
- Mmmmmmm... Doncs perquè vam deixar 3 xocolatines negres i el rei blanc es va enfadar, perquè ell la volia blanca.
- Ah!

A l'any següent:

- Mama, hem de deixar menjar als Reis.
- Sí.
- Deixem-los xocolatines, que els agraden.
- D'acord. Té.
- No! M'has donat 3 xocolatines negres i al rei blanc li agrada la xocolata blanca.
- Ah, és clar.

L'endemà al matí:

- Mama.
...
- Mama!
...
- MAMA!!!!!!!!!
- Què passa?
- Ja hauran passat, els Reis?
- No ho sé, vés a mirar-ho.
- Vine.
- No saps anar-hi sola?
- Sí.
- Doncs vés.
- I si encara hi són?

Al cap d'una estona:

- Mira, s'han menjat les xocolatines!
- Sí.
- Però n'han deixat una!
- Ah, sí?
- Sí. El rei blanc s'ha menjat la blanca.
- Ah.
- I un altre s'ha menjat la negra.
- Deu ser el rei negre.
- I el ros?
- Ah, el ros es deu haver enfadat perquè n'hi havia una de blanca pel rei blanc, una de negra pel rei negre i cap de rossa per ell.
- Ah.

A l'any següent, a la mateixa casa hi van deixar 3 xocolatines. Una de negra pel rei a qui agradava la xocolata negra. Una amb llet pel rei a qui agradava la xocolata amb llet. I una de blanca perquè la nena se la mengés l'endemà al matí quan s'aixequés.