L'alemany

Avui tornava cap a casa, per aquella carretera estreta on no es pot avançar. He vist un cotxe que anava davant meu, a molt poca velocitat. M'ho he pres amb filosofia. Al cap i a la fi, la única pressa que tenia era per anar a dinar, i no em moriré per dinar 5 minuts més tard del que ho hagués fet si no m'hagués trobat el cotxe.

M'he acostat al cotxe. No massa, tampoc. Em posen nerviosa aquells que se t'enganxen a darrere i que penses que si treus el peu de l'accelerador se t'emportaran per davant. Així que m'he quedat a una certa distància del cotxe.

El cotxe tenia matrícula alemanya. I, per aquelles coses de la memòria, m'he recordat d'un noi alemany que vaig conèixer ara farà uns mesos.

Ja gairebé no me'n recordava, de tot allò. Ara m'ha tornat a la memòria.

Havia de ser a un lloc a 2/4 de 9. No volia fer tard. Així que vaig acabar arribant-hi a 1/4 de 9. Hi havia unes 10 o 12 persones, assegudes en bancs. Només quedava un lloc, en un banc, i jo vaig anar i m'hi vaig asseure. Al cap de 5 minuts va venir una noia i va cridar a la gent que estava per allà. Jo em vaig aixecar, com tothom. Quan vaig veure que no em cridava a mi, em vaig tornar a asseure. Al mateix moment en què ho feia el noi que estava assegut al meu cantó. Vam ser els únics que ens vam quedar allà. Ens vam mirar i ens vam posar a riure.

Vam començar a parlar. Resulta que no hi havíem de ser a 2/4 de 9, sinó a les 10. Els dos érem bastant despistats. Els dos havíem arribat el dia anterior al país i ens havíem trobat amb el mateix: la gent només parlava l'idioma del país. Jo m'havia passat el dia anterior queixant-me que ningú parlés anglès, però vaig veure que hi havia algú que estava pitjor: jo encara mig m'entenia amb la gent del país, parlant una barreja de català, castellà i francès. Vaig tenir algun problema amb el menjar, però encara me'n vaig sortir. Ell ho va tenir més difícil, perquè només parlava anglès i alemany i allà no hi havia ningú que l'entengués.

Tenia un nom curt, fàcil de pronunciar, que ara mateix no recordo. El seu cognom era llarg, carregat de consonants, impronunciable. I qualsevol se'n recorda!

Vam passar els dies que vam estar allà fent pràcticament el mateix. Podríem haver fet una competició per veure qui era més vergonyós o per veure qui estava més nerviós. Tots dos havíem de parlar un dia al matí. Primer jo, després ell, després un munt de gent.

La nit abans hi va haver un sopar. Jo hi vaig anar i vaig ser incapaç de menjar gairebé res. Ell no es va presentar. L'endemà al matí jo començava a parlar a 2/4 de 10 i ell, just a darrere meu. Aquella nit no vaig dormir ni mitja hora.

Vaig arribar a 2/4 de 9, amb unes ulleres de pam i mig. Ell ja hi era. Les seves ulleres eren similars a les meves. Vaig estar a punt de preguntar-li si és que vivia allà, però els dos estàvem massa nerviosos per fer alguna broma.

Encara no hi havia ningú. Ens vam haver d'esperar que ens obrissin la sala per comprovar que tot estés bé. Li vaig preguntar per què no havia anat al sopar. Em va dir que li havia agafat mal de panxa la nit anterior. Jo només vaig somriure. Sí, mal de panxa, insomni i tot el que vulguis. No calia que m'ho expliqués, a mi m'havia passat el mateix.

Vaig parlar jo. Després va parlar ell.

Quan vam sortir de la sala, ens vam creuar. No ens vam dir res. Només un somriure de "uf, ja està!" Em sembla que als dos ens va marxar el mal de panxa de cop.

Ja no me'n recordava, de l'alemany. Però per coses del cervell avui me n'he recordat, per culpa d'un cotxe que m'ha fet anar més a poc a poc. Què deu fer, l'alemany?

Anells

Aquest matí, mentre anava cap a la feina amb el cotxe, he començat a veure com un dels anells que porto ballava més del normal. És el senyal inequívoc de que ja no fa tanta calor, que aviat hauré de començar a agafar una jaqueta, que hauré de posar la vànova d'hivern al llit...

Sempre tinc el mateix problema amb els anells. No sé per què, sempre em compro anells a l'estiu, mai a l'hivern. Començo a mirar-me els anells i em comença a entrar la sensació de sempre: els meus dits són molt prims i tots els anells em van grans. I no, no penso dir que el problema és meu. Ja n'hi ha prou de dir que el problema és meu. Si hi ha dits de totes mides, trobo que el més normal és que facin anells de totes mides. Vaja, això és el que crec. Però no és el que passa.

Començo provant-me els anells que veig més petits. I sempre em van grans. Perquè qui sigui que fa anells és incapaç de fer-ne de mida petita. Que coi, els meus dits no són tan prims! Hi ha moltes persones amb els dits més prims que jo (bé, potser no tantes, però vaja).

Em vaig provant els anells al dit anular. Tots em van grossos. Tots em ballen. Tots els anells són enormes. Fins que en trobo un que m'agrada i que no em balla. Bé, el que passa és que després de provar-me'n tants d'enormes, quan en trobo un que només és gran, crec que em va bé. I si m'agrada, me'l quedo. El problema és que quan me'l torno a posar, veig que em va gros. És clar, com que no me n'he provat 10 o 12 abans que m'anessin enormes... En resum: tots els anells acaben al meu dit del mig, que té la mida justa per la majoria dels anells que em compro. Ja ho sé, si sempre em passa el mateix, per què no vigilo més? La veritat, no ho sé. Total, com que sempre acaben anant bé al dit del mig, tampoc és preocupant. I si valguessin molt, encara em preocuparia, però com que són baratets, doncs tampoc em fa res.

El problema ve quan arriba l'hivern. Amb l'arribada del fred, els dits s'encongeixen (encara més del que ja ho estaven) i aquell anell que m'anava bé al dit del mig, em balla de mala manera. Els pocs anells que tinc que em van bé al dit anular són perfectes, perquè a l'estiu me'ls poso al dit anular i a l'hivern, al dit del mig. Però els anells que a l'estiu van al dit del mig... es queden al calaix fins a l'estiu següent.

Al final em cansa, això de que els anells sempre siguin massa grossos. He intentat regalar-ne algun, però sempre que ho he intentat, la gent a qui he intentat regalar un anell tenia el dit massa ample. Així que... em quedo jo amb els anells grossos, que el proper estiu, amb una mica de sort, em podré tornar a posar al dit del mig.

És una pena que la gent no es dediqui a fer coses per tothom. Per exemple, hi ha una parada d'artesania de les que es posen al pont de pedra de Girona que tenen uns anells que són molt macos. Però només en fan 3 mides. Jo hi passo de tant en tant, i sempre tinc la mateixa temptació: provar-me'n algun. La persona que ven sempre em deixa provar els de la mida més petita. Però no hi ha res a fer: a l'estiu, al dit del mig, quan me'ls provo, em ballen moltíssim. Així que no me'n puc comprar cap. Sé que el pròxim cop que hi torni a passar tornaré a provar-me'n. I sé que no m'aniran bé. Jo em pregunto: comptant amb que hi deu haver molta gent com jo que té els dits prims (vaja, jo me'ls miro i no els veig prims, però si tots els anells em van grans, serà que són prims), per què no fan anells més petits?

És que el món està mal repartit: jo sempre queixant-me que no és just que determinades botigues no tinguin prou talles de roba, perquè les bruses estan fetes per noies que estan completament planes i les que tenim un pit normal no ens en podem comprar perquè hi ha un determinat botó que no tenca ni a la de tres (i jo no tinc els pits grans, no sé què faran les noies que tenen molt de pit), llavors m'he de queixar perquè tots els anells són massa grossos!

El meu cap...

El meu cap està oficialment bloquejat. Sí, sí, bloquejat de veritat. Ell vol pensar, però una espessa capa (o alguna altra cosa que no reconeix) li impedeix de pensar. Simplement, no hi ha comunicació entre una part del cervell i l'altra o... jo què sé. Amb el cap bloquejat tampoc puc trobar respostes.

El meu cap em diu que està cansat. Que demà, abans de 8 hores, ja ha de ser a la feina, preparat per treure fum. I que si no dormo, no podrà.

El meu cap avui ha treballat massa hores, i ara em diu que prou. És incapaç de donar una resposta coherent a cap pregunta. O potser sí? És incapaç de dir dues paraules seguides amb sentit.

Però... d'una banda el meu cap em diu que prou, que deixi de pensar. Però de l'altra, el meu cap em demana que em posi a fer una feina que he de fer (cosa completament descartada avui) o que pensi en un determinat tema. Penso (pensa) massa, ja ho sé. Però és que no ho pot evitar. I, malgrat estar bloquejat, ell itenta pensar en una cosa de la que sap que no trobaria la solució ni acabat d'aixecar al matí (alguns veiem les coses més clares i podem pensar més al matí que als vespres, encara que per una gran part de la humanitat no sigui així).

El meu cap em diu que, com a mínim, li doni de menjar. Però sé que serà impossible. Si estic massa cansada, no tinc gana. I encara que senti que he de menjar, sóc incapaç. I avui, per seguir la tradició, ja m'he tornat a descuidar de menjar. Buf! És que em concentro en alguna cosa i la resta de coses s'esvaeixen. I el més fàcil és oblidar-se de menjar. Llavors estic de mala lluna. Em canso més. Em bloquejo. Tartamudejo. Vaja, que m'arriba menys sang al cervell que la que hi arriba normalment, que en el meu cas sol ser menys de la que hi hauria d'arribar.

El meu cap acaba de veure la data en algun lloc. 12 de setembre. Només és 12 de setembre? Sembla haver passat una eternitat des d'ahir.

El meu cap ara voldria un got de llet amb Cola-cao (o Nesquick, tant li fa). Però no pot, perquè a casa hi ha llet, però no Cola-cao ni Nesquick (s'escriu així?)

El meu cap se'n va a dormir. Demà li esperen... buf, massa hores de feina. Sortirà de casa d'aquí a menys de 7 hores i no tornarà fins d'aquí a més de 24.

Ets...?

Realment, m'ha sorprès. Mai ningú li havia preguntat a l'estranya directament si era una determinada persona. De fet, em sembla que mai ningú m'havia preguntat res directament. Bé, sí, però per mail, i em sortia per la tangent :-)

Però avui no. Perquè algunes som una mica lentes de reflexes i quan et pregunten alguna cosa per messenger, no tens temps de reacció (com quan et trobes amb algú cara a cara).

No sé què és el que m'ha sorprès més: si el fet que em preguntés si jo era una persona o si al preguntar-m'ho només em digués un nom de pila. Perquè, és clar, si m'hagués dit si era la Filomena, la Petra o la Palmira, doncs hagués trobat normal que no hi hagués posat cap cognom ni res. Però amb un nom bastant normal, doncs m'ha sorprès. Però, en fi, això només ha sigut el que m'ha fet pensar en dues coses: què li hagués contestat si m'hagués preguntat si jo era jo? I qui és aquesta noia que es pensava que era jo?

Pel que fa a la primera pregunta, doncs no sé què contestar. La veritat és que si algú m'arriba a preguntar (li pregunta a l'Estranya) per messenger si sóc jo, doncs no ho sé. Suposo que em quedo col.lapsada i no puc arribar a contestar. Perquè... bé, jo sóc incapaç de dir gairebé res en persona. Llavors, li he de dir a algun conegut que jo sóc jo i que pugui llegir tot això sabent que jo sóc jo? Perquè hi ha algunes coses (i les que vaig escriure fa temps i que ara no recordo) que em farien molta vergonya. Però, és possible que algú, llegint això, pugui arribar a saber que jo sóc jo? L'Anna em va dir que ella podria haver llegit qualsevol dels posts i que no s'hagués pensat mai que era jo qui ho escrivia. Aleshores, una persona que només em conegui pot arribar-se a pensar que jo sóc jo? Amb la de gent que hi ha a Catalunya, com pensar que podria ser jo? Em sembla que ja m'estic embolicant. I encara no sé si arribaria a dir que si en cas de que algú em preguntés si jo realment sóc jo.

Llavors he pensat en la noia per la que em preguntaven. La noia que es diu com jo, però que no sóc jo. Aquesta noia, s'assembla a mi? O és completament diferent? Si algú es pensa que jo sóc ella, potser sí que ens devem assemblar. Però, si coneix a aquesta noia, per què m'ho ha preguntat a mi i no a ella?

Ai, que m'embolico jo sola. En fi, que si algú llegeix això, val més que no em pregunti directament qui sóc, a risc que em quedi penjada. O a risc que comenci a fer preguntes sobre la persona que es pensava que era jo.

Tornar al passat

Vull tornar al passat. Tampoc cal que sigui gaire lluny, amb uns mesos en tindria prou. Es tractaria de tornar al passat havent oblidat tot el que ha passat des del dia on vagi a parar fins avui. El que passa és que això em crea un problema: si torno al passat havent oblidat tot el que ha passat, tornaré a fer el mateix que he fet aquests mesos? Res em fa pensar que no: si tornés a l'1 de gener d'aquest any (per posar un exemple) i no recordés res del que he fet des del gener fins avui, què em faria fer alguna cosa diferent? I per què el meu voltant hauria de ser diferent? Així que si demà em despertés i fos 1 de gener i ningú recordés tot el que ha passat aquests últims mesos, arribaria al dia 10 de setembre amb la mateixa sensació que avui i havent fet exactament tot el que he fet fins ara? Llavors, quin sentit tindria tornar al passat? M'aniria bé poder tornar al passat i no fer alguna de les coses que he fet fins ara. Però hauria de ser sense que jo les recordés. Però si jo no les recordo, aleshores no podria canviar el futur. A no ser que algú les recordés per mi i m'induís a no fer alguna cosa. Però jo no li faria cas, fos qui fos aquesta persona. Bé, si que hi ha una persona que podria fer que el futur del meu passat canviés. Però probablement no voldria. Bé, pensant-ho bé, suposo que sí que voldria, però, en fi, és igual. Jo no puc tornar al passat. Tampoc puc oblidar el que vull oblidar. Per sort, aquest matí he tingut el meu últim matí/tarda lliure (exceptuant els dijous a la tarda) fins al dia 23 de desembre, que molt probablement agafaré els trastoquets i me n'aniré a veure la família. Així que si de mentres algú té una màquina del temps, que m'avisi. O si algú sap d'alguna forma d'hipnosi efectiva, també li agraïré eternament.

Que què és el que em passa? Res de dolent, de fet. Suposo que és allò de "compte amb el que desitges, que es pot fer realitat". Sempre havia pensat que no hi havia ningú que complís unes determinades característiques. Jo vivia molt feliç en la meva ignorància. Fins que vaig trobar algú que les complia. Per què em recordo ara de la Sandra Bullock buscant un home amb ull verd i l'altre blau? (O era verd i marró?) En fi...

La trucada

Tot està en silenci. Sempre està en silenci.

Acabo de tornar de veure un company. Les seves últimes paraules han sigut: "Moltes gràcies, ja et tornaré el favor". Quan he sentit les paraules, m'ha vingut al cap l'últim cop que li vaig fer un favor d'aquest tipus, i llavors m'he recordat que no me'l va tornar. Probablement ja ni se'n recordi. I no és cap retret: al cap i a la fi, jo tampoc me'n recordava fins que m'ha dit les paraules. De fet, tampoc m'importa. Avui per tu, i demà per mi. I jo no sé dir mai que no. Així que...

De cop, sento una música. Em costa una estona adonar-me de què és. Efectivament, és el meu mòbil. És normal que no relacionés la música amb el meu mòbil: el meu mòbil té dues músiques, una que sona quan truca algú a qui tinc a l'agenda (un cop cada 3 o 4 setmanes) i una altra que sona quan truca algú a qui no tinc a l'agenda (dos o tres cops a l'any, i encara segur que n'hi poso de més).

Un cop m'adono que la música és el meu mòbil, miro la pantalla i veig un número de Barcelona. Dubto si agafar-lo o no. Segur que és algú que s'ha equivocat. Però l'agafo, no fos cas que fos alguna cosa important.

Contesto i demanen per mi. Bé, almenys no s'han equivocat. Em diu qui és. Se m'escapa un somriure. Em fa molta gràcia, perquè aquesta persona sempre truca, dient qui és, i parlant-me com si ens coneguessim de tota la vida, i jo no sé quina cara fa! És probable que l'hagi vist algun dia i fins i tot que hagi parlat amb ell, però si ha passat això, no he relacionat a la persona amb el nom. De fet, suposo que el dia que me'l trobi cara a cara (si és que me'l trobo algun dia) riuré (o no, perquè suposo que acabaré ficant la pota, com sempre). En fi, si algun dia me'l trobo, haurem de fer servir la tàctica del tonto despistat o quedaré bastant malament.

Així doncs, em diu qui és. Almenys pel nom que em diu sé d'on truca. Em tornen a convidar uns dies a un hotel d'aquells que tenen moltes estrelles, amb tot pagat. El problema és que són dies laborables.

El primer que penso és que li he de dir que no, que ja tinc prou feina. Però llavors penso que què coi, si em conviden... No, de fet, el que penso és que perfecte, que m'encantaria anar-hi i que hauré de fer els possibles per anar-hi. Acte seguit penso que potser no hi hauria d'anar. Qui sigui que hi anés en comptes meu ho faria millor que jo, així que, millor no anar-hi. A part, hi ha el tema de la feina.

Finalment, decideixo anar-hi. Ja he dit que sí. Però no he dit que sí a tot. De moment, la idea és que jo aniré a treballar i, com que em queda relativament a prop de casa, me n'aniré després a fer el que he de fer. De totes formes, què faria jo tot el matí a l'hotel? Si fos en algun lloc lluny de casa, encara podria fer turisme, però tan a prop de casa... tan a prop de casa, no em fa massa gràcia anar a fer turisme. Què faig, de guia de la resta de la gent i els ensenyo Girona? Porto el cotxe i anem a donar un volt? Ai, no ho sé.

Així, al final, la trucada era important. De fet, era més important que el que deixa veure el post. Almenys, és important per mi. Però també és important per altres temes que no venen al cas. O, com a mínim, que no tinc ganes d'explicar. Per tant, ja està decidit: hi aniré. Encara no sé si li demanaré al company que em torni el favor i em quedaré a l'hotel o si aniré a treballar i llavors m'escaparé per anar allà a les tardes. Encara he de solucionar dues o tres cosetes. Però ara ja he dit que sí. Ja no em puc fer enrere.

La bibliotecària

Sincerament, em cau la cara de vergonya. Encara no sé amb quina cara he d'anar a veure-la.

Fa uns mesos, el meu pare em va enviar a la biblioteca a fer unes coses. Ell ho havia intentat abans i no se n'havia sortit. Jo hi vaig anar. Tampoc me'n vaig sortir, però vaig saber per què no podia. Li vaig explicar a la bibliotecària i va dir que ho intentaria arreglar i jo vaig prometre que ara, amb l'inici del curs, tornaria. Fins aquí, tot normal.

La bibliotecària és molt simpàtica i molt agradable. Fa anys, quan la van obrir, hi havia una persona a qui jo no trobava tan simpàtica. Potser és que llavors jo era una nena que no feia més que donar-li feina. La biblioteca va obrir en una època en la que jo no podia fer esport, degut a una lesió, i alguna cosa havia de fer amb les 3 o 4 hores diàries que dedicava normalment a entrenar. Com que m'agradava llegir, i allà hi havia llibres gratuits, anava molt sovint a la biblioteca. Llegia un o dos llibres a la setmana. Va arribar un moment en què ja no sabia on anar a triar llibres, perquè m'havia llegit tota la secció de llibres per nens i adolescents.

Però aquesta bibliotecària és diferent. Li agraden els llibres. Sempre que hi he anat, l'he trobat molt alegre, amb moltes ganes de fer coses. Però, sobretot, li agrada que la gent llegeixi. Com hauria de ser una bibliotecària, sí senyor!

L'últim cop que hi vaig anar, fa un mes, em va dir: "Tu, tant venir per aquí, no et voldries emportar algun llibre?" M'ho va dir amb una cara d'"ai, ara em dirà que no li agrada llegir". Però de seguida ens vam entendre. En menys d'un minut jo estava contentíssima. Només diguent-li una mica el que havia llegit últimament, em va portar fins a una estanteria i em va ensenyar un llibre, que és d'una escriptora que m'agrada bastant, i que, a més, el protagonista és el mateix d'un llibre que vaig llegir no fa pas massa. També em va donar un altre llibre, perquè provés a veure si m'agradava. Un llibre per nens, que jo vaig pensar que llegiria en un moment. Un d'aquells llibres amb la lletra grossa i que no arriba a 200 pàgines. Un d'aquells llibres que si t'agraden te'ls pots llegir d'una sentada (en cas de tenir temps).

Però aquest estiu les coses no van anar com jo em pensava que anirien. Primer, vaig acabar de llegir el llibre que estava llegint. Després, vaig començar un llibre (també curtet) que em vaig comprar el dia que vaig anar (i no vaig entrar) al museu de la ciència amb l'Anna. El llibre m'agradava molt. Però cap al dia 20 el llibre es va quedar tal com estava i ja no l'he tornat a obrir. Primer, estava massa trista com per llegir. I ara vaig massa de bòlit i ja gairebé no em recordo de què anava el llibre. Així que em fa una mica de mandra agafar-lo.

El problema és que demà ja he de tornar els llibres a la bibliotecària. Ni tan sols he obert cap dels dos llibres. I no sé què dir-li. Bé, sí que sé què dir-li, però no sé com.

Vull llegir-me els llibres. Un, estic gairebé segura que m'agradarà. I l'altre, el vull llegir. Vull poder anar i dir-li "mira, m'ha agradat" o "mira, no em va pas agradar". Li agraden els llibres i sé que ella sempre em sabrà aconsellar, i a la que em trobi el gust, sabrà exactament quins llibres recomanar-me i quins no. Se li veu a la cara. I això em suposaria d'una banda estalviar-me un munt de diners, i de l'altra, trobar nous llibres que sinó no coneixeria. És clar que sempre trobes alguna proposta, com la que feia avui en pere, que ja m'he apuntat i que estic gairebé segura que m'agradarà. Però bé, li vull donar un vot de confiança a la bibliotecària. La pregunta és: me'l donarà ella a mi?