Aspecte físic

Fa uns dies vaig veure un anunci de Corporación Dermoestética, un en el que hi surten unes noies que deuen ser models o aspirants a model que diuen que elles també hi han anat. En aquell moment, vaig pensar que jo no volia veure el resultat final: jo volia veure l'abans i el després. Perquè, és clar, no és el mateix que hi vagi una noia de bandera i en surti encara més perfeccionada o que hi vagi una noia normaleta i que en surti amb algun complexe de menys.



I és que jo, si hagués d'acabar com les noies de l'anunci, necessitaria més operacions que la Cher i en Michael Jackson junts. O gairebé. I encara no quedaria com elles, perquè que jo sàpiga, encara no hi ha cap operació que et faci créixer uns... diguem-ne 15 cm. Vaja, que jo per més que vagi a Corporación Dermoestética o a algun altre lloc igual, no en sortiria com les noies de l'anunci.



Tot i així, jo em conformo, perquè ja diuen que al pot petit hi ha la bona confitura. I ja que parlem de confitura, doncs si el pot és petit i ample, la confitura és més fàcil de treure que si és alt i estret. Ja sé que no hi té res a veure, però ara se m'ha acudit, no sé per què :-)



I és que en aquest món, o tens les coses molt clares, o pots acabar malament del cap. No és només l'anunci (que, per cert, vaig veure fa uns dies i no he tornat a veure, no sé si l'hauran deixat de fer per alguna cosa). L'altre dia vaig anar de rebaixes. Hi vaig anar una mica tard i ja no quedava massa res. De fet, quedava de tot, però només quedava la talla 36 de tot. I jo em pregunto: qui es posa una talla 36? Per què les botigues, si saben que cada any els sobren un munt de talles 36 i les talles més "normals" s'acaben de seguida, s'entesten a comprar un munt de talles 36 any rera any?



Jo faig una talla 42, que tampoc és tan gran. No és una talla petita, però tampoc és una talla enorme. Per què cada cop que vaig a comprar, sempre m'he de comprar la peça de roba més gran que hi ha a la botiga? L'altre dia, a les rebaixes, no vaig trobar res. Tot el que m'agradava era massa petit. Fins i tot vaig anar a una botiga de la que prefereixo més no dir el nom. Vaig veure uns pantalons que m'agradaven. Vaig desestimar provar-me les talles 42 i 44. Però hi havia una 46, cosa que em va sorprendre molt. I me la vaig provar. I... els pantalons no m'entraven ni per la cama!!!



Malauradament, he conegut alguns casos d'anorèxia propers a mi. Jo sempre he estat bastant pleneta (o gorda, o grassa, com se li'n vulgui dir). Em vaig cansar de sentir que em diguessin "vaca marina" i coses per l'estil. Al final, em vaig fer insensible a aquest tipus de comentaris. Si jo estic bé amb mi mateixa, no m'importa el que pensin els altres. Però hi ha altra gent a qui aquestes coses afecten bastant: veuen l'anunci de Corporación Dermoestética i es pensen que cal que s'aprimin per ser com aquelles noies; van de rebaixes i al veure que tot són 36 i que no hi entren, pensen que s'han d'aprimar; o van a comprar roba, veuen que s'han de posar una peça de roba dues o tres talles més gran que el que porten, i pensen que s'han engreixat. Ja sé que el que dic no és nou, però de debó cal tot això? De debó cal que aquestes noies ho passin tan malament?

Un altre cop?

- Hola!

- Oh, no! Un altre cop tu per aquí?

- No t'agrada que vingui?

- No... bueno sí... bueno no...

- Sí o no? Si vols, me'n vaig...

- No, no te'n vagis.

- Així t'agrada que vingui?

- No ho sé. Però és que sempre estic sola. I almenys, si hi ets tu, tinc algú amb qui parlar.

- I allò que diuen que val més sol que mal acompanyat?

- Doncs depèn. Quan fa massa temps que estàs sol, doncs ja prefereixes més una mala companyia que estar sol.

- Així sóc una mala companyia?

- Jo no he dit això...

- Segur?

- Bé, ja que ets aquí, almenys m'aprofitaré del teu bon sentit.

- Va, deixa-ho anar.

- Tu creus que sóc una mala persona?

- Per què m'ho preguntes?

- No ho sé. Sóc bastant mentidera...

- Però tothom diu mentides, no?

- Sí, ja ho sé, però jo potser em passo...

- I per què dius mentides?

- No ho sé. A vegades em surten, no me n'adono i ja l'he dit. I quan he acabat de dir-ho, penso: "Però què coi estic diguent?"

- Incontinència verbal?

- Potser sí. No ho sé.

- I només dius aquestes mentides?

- Bueno... a vegades també en dic d'altres. Per quedar bé o per amagar coses que no hauria d'haver fet...

- I en dius gaires?

- Però per què ho preguntes, si ja ho saps?

- Perquè ets tu la que ha de decidir si en dius moltes o poques.

- Ah... Bueno, de fet tampoc en dic tantes.

- Com l'altra gent?

- No sé les que diu l'altra gent.

- Tu què creus?

- Que dec estar per la mitjana.

- Així, si tu ets mala persona, molta gent ho serà...

- Doncs potser tens raó, com sempre...

- És clar! Però només em preguntaves si eres mala persona per les mentides?

- Mmmm... no.

- Per què més creus que ets mala persona?

- Bueno... Em costa perdonar.

- Què vol dir, que et costa perdonar?

- Que quan algú em fa alguna malifeta, me'n recordo molt de temps.

- I només te'n recordes?

- Bé, de fet també toco una mica la pera.

- Una mica?

- Bueno... potser una mica massa...

- Però si ja t'han fet una malifeta, potser s'ho mereixen, no?

- Potser sí... Però no ho hauria de fer...

- I l'altra gent no ho fa?

- Però... perquè ho faci l'altra gent, significa que si ho faig jo no està malament?

- No. Només et volia mostrar que potser no ets tan mala persona. Almenys no més que l'altra gent.

- Però a mi no m'importa el que fa l'altra gent.

- I per això estàs sola?

- ... De fet, no.

- I creus que ets mala persona per alguna altra cosa?

- Mmmmmm....... Ara mateix no se me n'acudeix cap més.

- Segur?

- Segur.

- Així no ets tan mala persona: només dius mentides de tant en tant i ets rancuniosa.

- Sí.

- No et preocupis, no és tan greu...

- Segur?

- Ja saps que jo sempre tinc raó.

- Sí, però avui no n'estic tan segura...

Què fas?

- Hola.

- Hola.

- Què fas?

- Escric.

- La bitàcola un altre cop?

- Doncs sí.

- I com et va?

- Vaig fent.

- No et va bé?

- Sí, però últimament escric coses més depresives que de costum. I normalment ja són depresives...

- I per què?

- No ho sé, em surt així.

- A veure, què és l'últim que has escrit?

- Una història. Un noi i una noia. Tots dos fan l'idiota. I acaba malament.

- Volies que acabés bé?

- No, de fet crec que així és més realista.

- Per què?

- Perquè la gent solem ser massa orgullosos i ens preocupa massa el que pensen els altres.

- Potser tens raó. I abans que això, què vas escriure?

- Sobre una noia.

- Per què?

- La vaig veure al tren, i em va semblar molt trista. I vaig voler escriure sobre la seva tristesa.

- I per què escrius sobre una noia trista?

- No ho sé. Potser per recordar-me que hi ha gent més trista que jo?

- I abans que això?

- Sobre la constitució europea.

- I això és trist?

- Doncs... de fet no.

- Així... per 2 posts tristos ja dius que el que escrius és depriment?

- Bé, però lo de la constitució no era ni alegre ni depriment.

- Ja, però tu ho has dit, no era depriment.

- Potser tens raó.

- Jo sempre tinc raó :-)

L'aposta

Recorda perfectament el dia que la va conèixer. Sabia que se la trobaria, els seus amics l'havien advertit. Als seus amics no els agradava i ja va anar predisposat a veure-li tots els defectes. Però quan la va veure, no va pensar que fos tan dolenta com els seus amics deien. Tot i així, ell l'acabava de conèixer i els seus amics feia molt temps que la coneixien. Segur que ells tenien raó.



Va passar el temps. L'anava veient de tant en tant. Cada cop l'atreia més. Però als seus amics no els agradava. I li feia por perdre els seus amics per una noia que ni tan sols sabia si li faria cas.



Fins que un dia va tenir una gran idea: Apostaria amb els seus amics que podia aconseguir-la. Era el pla perfecte: així podria perseguir-la sense que els seus amics es riguessin d'ell. Si no funcionava, no hauria de donar cap explicació als amics. I si funcionava, ja la tindria a ella i ja miraria com explicar-ho als amics per no perdre'ls ni a ells ni a ella.



Així que un dia que els seus amics estaven reunits i sabia que ella apareixeria per allà s'ho va fer venir bé per proposar l'aposta. I, com sempre que parlava d'ella, intentava parlar-ne una mica despectivament per no deixar veure als seus amics el que realment en pensava. No sap com, es va trobar dient: "M'aposto 100 euros a que aconsegueixo anar-me'n al llit amb ella. Després ja la deixaré penjada". La cara blanca d'algun dels seus amics després de dir això el va fer veure que l'havia cagat. Es va girar. I ella estava just darrere seu.





Ella no recordava quan el va conèixer. Ni quan va començar a sentir-se atreta per ell. Només sabia que cada cop que el veia el cor li fa un salt. Però no hi havia res a fer: cada cop que ella s'acostava a menys de 10 metres d'ell, ell fugia.



Aquell dia ella havia de parlar amb un dels seus amics. Així que quan va arribar, va anar directa allà on eren els seus amics. I ell també hi era. Mentre s'acostava, va sentir el seu nom. Devia ser perquè l'havien vist acostar-se. Va parar l'orella. Parlava ell: "M'aposto 100 euros a que aconsegueixo anar-me'n al llit amb ella. Després ja la deixaré penjada".



Va localitzar el noi amb el que havia de parlar. A ell ni se'l va mirar. Va fer com si no hagués sentit res. Però segur que la cara la delatava. Va dir el que havia de dir i se'n va anar.



"Merda, merda, merda! Per què sóc tan idiota???" Es va repetir això durant molta estona. Un cop ella se n'havia anat, tots els seus amics es van quedar callats. Hi havia un silenci sepulcral. Ningú s'atrevia a dir res. Així que va decidir-se a anar a parlar amb ella.



Ella se'l va escoltar. Però no va dir res. Ell li va demanar perdó, li va dir que no volia haver dit allò, li va estar un quart d'hora diguent-li que ho sentia. Ella seguia callada. Quan ell va deixar de parlar, quan semblava que ja ho havia dit tot, ella li va deixar anar:



- Dius que et sap greu? Què és el que et sap greu? Haver dit el que has dit, haver-ho pensat o que jo ho hagi sentit? Suposo que si jo ho hagués sentit, no estaries demanant-me perdó ni et sabria greu. M'equivoco?



I ell no va saber què dir. Així que ella va marxar i el va deixar sol amb els seus pensaments.



Durant un temps, ell va continuar demanant-li perdó. Però ella sempre tenia la mateixa resposta: "Què, encara et penses que guanyaràs els 100 euros?"



Al cap d'un temps, ell es va cansar de demanar perdó. Ella va pensar que el temps que tenia estipulat per l'aposta s'havia acabat.



Els seus amics no sabien què dir. Finalment havien entès el que passava. Ella realment no els queia malament, sinó que simplement es sentien amenaçats per ella. I ell havia pensat que no els queia bé. I per això ho havia fet. I feien bona parella.



Ell ho havia deixat per impossible. Ella no baixaria mai del burro. I ara resulta que als seus amics no els queia malament. Volia estar amb ella, però entenia que ella mai es creuria que realment volia estar amb ella i que no era per la maleïda aposta. Quan la veia, marxava perquè es pensava que la seva presència la molestaria.



Cada cop que el veia, a ella encara li feia un salt el cor. Ell va estar un temps perseguint-la. Ara segurament ja s'havia acabat l'aposta i ja no tenia sentit que li digués res. Seguia com abans, fugint d'ella quan la veia. En fi, potser millor que hagués sentit la maleida frase.

L'escaquista

Hi ha dies, de tant en tant, que agafo el tren per anar fins a la gran ciutat. Avui ha estat un d'ells.



Sembla que quan hi vaig, em contagio de les presses de la ciutat i sempre he de córrer per agafar el tren de tornada. Però avui he arribat a temps al tren. Així que he pogut escollir un bon lloc.



Faltava poc perquè sortís el tren quan l'he vist entrar. Tenia uns 20 o 25 anys. M'ha cridat l'atenció perquè plorava. O perquè semblava que ho hagués fet. No ho sé. Tenia els ulls ben vermells.



S'ha assegut en un seient. Hi ha anat directament. Deu tenir la costum d'agafar el tren.



Un cop s'ha assegut, me l'he mirat bé. I sí, tenia els ulls ben vermells.



I com que l'observava, he vist el que feia: primer ha tret un llapis. Un llapis dels de tota la vida, no un llapis de mines. Després ha tret un llibre. I després ha tret un tauler d'escacs. L'ha obert, ha posat les peces al tauler i ha començat a llegir el llibre, mentre anava subratllant i posant comentaris amb el llapis.



Poc després, he aconseguit veure un somriure a la seva cara. Ha entrat un pare amb un nen petit. I el nen li ha preguntat:

- Per a què és això?

- Serveix per jugar.

- Ostres! I són soldadets?

En aquest moment ha rigut. Ha sigut l'únic cop que l'he vist somriure i que li ha marxat una mica la tristor dels ulls. "Sí que ho són, de soldadets", li ha contestat. I suposo que, d'una forma o una altra, tenia raó.



Els seus ulls continuaven essent tristos. Volia saber què li passava, a què era deguda tanta tristesa. Se m'ha passat pel cap anar allà a dir-li si volia jugar. Però no en sé massa i he pensat que potser li agradava la soledat. Al cap i a la fi, estava escoltant la radio, que és el que jo faig quan no vull que em molestin.



Mica en mica, els ulls han deixat d'estar vermells. Crec que l'estona amb el llibre i els escacs l'ha ajudat una mica. Però quan s'ha acostat al seu destí, ha tancat el llibre, ha posat el llapis a dins la bossa i ha tancat el tauler. Endreçar el tauler m'ha semblat com una espècie de ritual: cada peça al seu lloc, totes ben posades. De dins, aquell tauler semblava nou de trinca, com si li haguessin portat els reis d'aquest any. Però al tancar-lo, he vist que aquell tauler deuria tenir uns quants anys i ja deuria haver fet uns quants viatges.



En els breus moments que han passat des que ha endreçat les coses que feia fins que el tren ha arribat a l'estació, s'ha posat a mirar per la finestra. La seva cara s'ha tornat a entristir. Suposo que ja no tenia distracció. Deu haver tornat a pensar en el que l'havia fet plorar abans.



I quan el tren ha arribat a la seva estació, ha agafat la jaqueta, i amb els ulls més tristos que havia vist mai i el cap cot, ha deixat el tren.

Un petit canvi

He fet un petit canvi en el blog. He canviat els comentaris que hi ha per defecte al blogger pels de l'HaloScan.



No he esborrat els comentaris antics. Tot i que no n'hi ha massa, encara es pot accedir als comentaris antics clicant a l'enllaç permanent que hi ha al final de cada post.

La constitució europea

Em fa mandra. Em fa molta mandra. D'aquí a poc més d'un mes faran un referèndum per preguntar-nos si estem d'acord amb la constitució europea. I m'estic preguntant què he de fer. Tranquils, que no us ho diré pas. No sóc política, ni tinc cap intenció d'entrar en política, i tothom ha de tenir la seva opinió sense necessitat d'haver de llegir el que diu una desconeguda al respecte.



Mai he tingut cap problema a saber què he de votar. Sóc d'aquelles persones que van néixer un any que van tenir la sort de que quan tenien 17 anys es van fer totes les eleccions possibles i el primer cop que van anar a votar ja tenien 21 anys i les coses bastant clares. Aquest és el primer cop que dubto, i suposo que és falta d'informació.



Estic pensant a llegir-me la constitució europea per prendre jo mateixa la decisió que cregui correcta. I això és el que em fa mandra. Perquè si almenys patís d'insomni, em podria servir per ajudar-me a dormir. Però sóc d'aquelles persones que tan bon punt es posen al llit ja dormen (i en el meu cas, ronquen, cosa que desespera als veïns de llit).



Ja sé que des del govern volen fer anuncis per promoure el coneixement de la constitució europea. Però suposo que aquests anuncis només en diran les bondats. Perquè, al cap i a la fi, si al govern li interessa que s'aprovi la constitució i ells fan la propaganda, no crec que el que diguin sigui del tot objectiu. I no sé si fiar-me massa d'una cosa que el PP recolza i que diu que serà bona per la unitat d'Espanya. És clar que tampoc em penso creure tot el que diguin els polítics catalans (total, perquè em vinguin amb què ara hi estic d'acord, ara no, ara hi torno a estar d'acord, ara hem decidit al partit que sí, ara hem decidit que no, ara ja no sabem què fer).



Així que només em queda una solució: agafar la constitució i llegir-me-la per mi mateixa. No entenc de lleis, així que potser em costarà una mica. Però almenys el dia que vagi a votar hi aniré convençuda. O no. El que sí que tinc clar és que vull votar a una constitució, no a un partit polític. Almenys aquest cop.



I ja que he decidit que em llegiré la constitució (algú sap d'on la puc treure?), se m'ha acudit pensar què em dirien les dones de la meva família. Podríem començar per la meva àvia:



- Què fas?

- Llegeixo.

- Llegeixes massa. Què llegeixes?

- Mai es llegeix massa. La constitució europea.

- La què?

- Allò que hem de votar d'aquí a un mes per veure si hi estem d'acord.

- Ah.

- Com que jo vaig a votar, em preocupo del que he de votar. Aquest cop aniràs a votar o faràs com sempre i et quedaràs a casa?

- ...

- Vale, ja veig que et quedaràs a casa.

- ...

- Bueno, doncs me'n vaig.

- Ja te'n vas?

- Sí. Adeu.

I mentre me'n vaig, jo penso: "Com vols que no me'n vagi? No em deixes llegir, però tampoc em dones conversa. I tot el que faig, ho veus malament". I ella té uns pensaments que se li senten, encara que no digui res:"Mare de Déu senyor! Què en farem, d'aquesta noia? Cada dia és més rara! En comptes d'anar a fer coses que hauria de fer una dona es dedica a fer política. I qui llegeix aquestes coses tan rares? I des de quan s'ha d'estudiar per anar a votar?"



També en podria parlar amb la meva mare:



- Què fas?

- Llegeixo.

- I què llegeixes?

- La constitució europea.

- I això?

- Perquè vull prendre la meva pròpia decisió sobre si vull votar que sí o que no.

- Ah, vale, doncs quan hagis acabat ja m'explicaràs què hi diu.

- Vale.

- Vinga, segueix llegint.



I també podria parlar amb una persona de la meva edat que també pertany a la meva família:



- Què fas?

- Llegeixo.

- I què llegeixes?

- La constitució europea.

- La què?

- La constitució europea.

- I què és això?

Mirada assassina de sorpresa per part meva. Però com pot ser que no ho sàpiga?????????????? A punt de dir-li que la vida no és només el gimnàs, estar guapa i anar a la perruqueria.

- El que votarem d'aquí a un mes en referèndum. Una constitució que servirà per tots els països de la unió europea. Hem de decidir si hi estem d'acord o no.

- Ah. Vale, ja et deixo llegir.



I mentre se'n va, li puc llegir els pensaments: "Aquesta noia cada dia està més rara. Per què no aprofita el temps d'alguna altra manera? Per què no va al gimnàs? O a la perruqueria, que té uns cabells que sembla una bruixa? O sortir i intentar lligar amb algun noi? Bé, de fet potser hauria de dir amb una noia? En fi, quan la tenquin al psiquiàtric ja l'aniré a veure".