Els golfistes (capítol 1)

Diumenge al matí. El despertador va tocar a les 7 del matí. Aquell dia havia d'anar a jugar a golf. Al primer moment es va sentir alegre. Però després li van començar a entrar els dubtes.



No sé qui hi haurà jugant. Qui em tocarà? Espero que no sigui un "iaio". Amb la sort que tinc últimament segur que em toca un iaio, que em començarà a dir "nena" (com si fos tan petita!) i "maca això, maca allò altre". Odio que em diguin maca! Tinc un nom, jo!!!



Després de pensar en el que es podria trobar, se li van passar les ganes d'anar a jugar. Però ja havia dit que hi aniria. Així que es va vestir i va conduir cap al camp de golf, on ja començava a haver-hi gent.



Encara no sabia amb qui li tocaria. Es va posar a parlar amb alguns amics, i a explicar acudits dolents.



Finalment van fer el sorteig. Esperava que li toqués ser de les primeres. Així la cosa acabaria aviat. Ja donava per sentat que li tocaria algú que no li cauria bé, i com més aviat comencés, menys estona hauria d'aguantar una persona que no li queia bé. Va anar a mirar el sorteig. Va començar per dalt. Però el seu nom no sortia. Anava mirant i el seu nom enlloc. Com a mínim li quedava el consol de que s'anava trobant pel mig noms de gent amb qui no volia jugar. Quan ja es pensava que s'haurien descuidat d'ella, va veure el seu nom, a l'última parella que havia de jugar aquell dia. Buf! Allò era una de les coses que més odiava: l'espera abans no comencessin totes les parelles, cada cop menys gent esperant, fins a quedar-se sola amb el seu adversari.



Almenys havia tingut sort amb l'adversari. No era cap iaio. No era ningú que li digués "nena" o "maca". Era un noi que tenia aproximadament la seva edat. El problema és que gairebé no el coneixia. En principi, no havia de tenir massa problemes a guanyar-lo. Feia poc que jugava i no era massa bo. Però no sabia de què parlarien. En fi, millor no parlar que sentir comentaris masclistes. O potser ell també era dels que feia comentaris masclistes?



La gent va començar a jugar i cada cop anava quedant menys gent al bar. Anaven esperant, fins que es van quedar sols. Mentre hi havia més gent, van anar parlant, però quan es van quedar sols, es van quedar els dos callats, sense saber què dir. No sabien de què parlar. No es coneixien. Havien de competir en breus moments.



La situació no li agradava massa. Però bé, d'aquí a poc es posarien a jugar i ella es concentraria i el silenci ja no seria tan violent. Seria qüestió d'esperar cinc o deu minutets més a que la parella anterior acabés el primer forat.



I finalment van començar a jugar. Ella estava contenta. Estava jugant bé. Anava camí de fer el seu propi rècord. Però ell era més dolent del que ella pensava. A cada forat li treia com a mínim dos cops d'avantatge. Com pot ser que sigui tan dolent? Li passa alguna cosa? Li podria preguntar. No, millor no. I si sempre és així de dolent? Es pensarà que li prenc el pèl o que vaig de prepotent. No, no li preguntaré res. Espera... em sembla recordar que fa un temps el vaig veure amb una noia i un nen petit. Li donaré una mica de conversa.



- L'altre dia et vaig veure amb una noia i un nen. És el teu fill?

- Sí.

- Era molt maco, i deu ser molt espavilat.

- Sí.

Ostres! Només sap dir monosíl.labs? Farem un últim intent...

- Deuria tenir uns dos anys o així, no? Ja parla molt?

- Bé, no ho sé. Només el veig un de cada dos caps de setmana. Fa un mes la dona em va deixar i se'n va anar amb un altre. I no tinc la custòdia.

Merda!!!

- Ostres, ho sento.

Merda, merda, merda!!! Per què sóc tant idiota?????????? Deixa de parlar. No tornis a ficar la pota!!!



La partida va continuar. Ella anava molt bé, i ell anava cada cop pitjor. Ella es sentia cada cop pitjor, per guanyar tan clarament i per la conversa que havien tingut.



Van arribar a l'últim forat. Si ella el feia en un sol cop, feia rècord del camp. Es va concentrar, va tirar la pilota. I... la piloteta va entrar al forat!!! Estava eufòrica. Volia saltar i riure, però en aquell moment es va recordar del seu company de joc. I el va mirar. Tenia els ulls vermells, estava a punt de plorar.



Capítol següent

Sabem el que volem?

Sempre havia sigut perfecte. Tot el que s'havia proposat, al final ho havia aconseguit, més o menys. Feia moltes coses i era molt bo en la majoria de coses que feia. Tot i que ell no ho sabia, i sovint pecava falta de confiança.



La va conèixer fa poc. Des del primer cop que la va veure, no va poder deixar de mirar-la. No era maca. Era una noia físicament normal. Però no li podia treure els ulls de sobre.



Ella era una eminència en el tema que els va permetre conèixer-se. Ell creia que allò no se li donava massa bé, que era mediocre. Però el sol fet de ser allà ja volia dir que era bo en el tema, tot i que ell no ho sabia.



Tot i així, ell no pensava en això. No l'havia vist mai abans, ni tan sols en foto, i no li podia treure els ulls de sobre. Només podia pensar en aquella noia. I va començar a escoltar, fins que va deduir qui era.



Ell sempre havia sigut el que tenia bones notes, el que sobresortia en tot, i mai havia entès que determinades noies estiguessin una mica acomplexades al seu cantó. Sempre deia que era una persona normal, que les noies no tenien per què acomplexar-se. Però encara no l'havia coneguda a ella. Allò li va canviar la perspectiva.



En aquells moments, es va començar a sentir malament. Ostres! És que ella era tan bona. I ell era un mediocre. Segur que no es fixaria mai en ell.



Ella va intentar ser simpàtica i li va dir alguna cosa. I ell es posava molt nerviós cada cop que ella li deia algo. Tant, que sempre acabava diguent tonteries. Li va començar a agafar complexe de Bridget Jones. Ja no es recorda quantes vegades va fer el ridícul. Però ella continuava diguent-li alguna cosa de tant en tant.



La trobada va arribar al final. Ell havia estat incapaç de dir dues paraules amb sentit a davant d'ella. I ella es pensava que no li queia bé perquè no parlava massa, sempre estava estrany, com si ella no li caigués bé.



A l'hora de marxar no es van dir adeu. Ell tenia por de tornar a fer el ridícul. Ella estava cada cop més convençuda de que no li queia bé a ell.



Però ell va arribar a casa. I es va posar a buscar coses d'ella per internet. Intentava trobar el que fos. Hi havia moltes coses, no en va era una eminència en el seu món, però res que realment li interessés.



Va passar un mes. Al final d'aquest mes, ella estava triomfant en el seu món cada cop més. I ell es va començar a sentir malament. Només feia que pensar en ella, i sabia que no era bo. La probabilitat de tornar-la a veure era molt baixa, però tot i així, ell pensava que si la tornés a veure l'"atacaria". Però... si ella encara destacava més, cada cop la diferència entre els dos seria més gran. Així que es va posar a desitjar que les coses no li anessin bé. Només perquè si les coses no li anaven bé, no seria una eminència tan gran i no es sentiria tan acomplexat el proper dia que la veiés.



Però avui ella ha tingut un petit contratemps en la seva carrera. I ell ho ha vist. Cada dia busca a veure si troba alguna cosa nova seva. Fins avui, cada dia es desesperava al veure que ella cada dia ho feia millor. I ara... Avui es sent fatal. Ara voldria que això no li hagués passat. Voldria que ella fos perfecta, i que tot li sortís bé. Voldria no haver desitjat mai que tingués algun contratemps. Voldria que ella fos cada dia millor. Voldria que es convertís en la millor del món. Voldria...

Córrer i córrer... per no atrapar res

No me n'hauria d'haver anat de vacances la setmana passada. Ho vaig saber quan marxava. Ho vaig saber quan era de vacances. Ho vaig saber quan vaig arribar. I ho sé ara.



Aquest matí a les 6 ha sonat el despertador. A les 9 havia de ser a la feina, però havia de fer unes coses a casa abans de marxar. Pensava que amb una hora en faria prou (il.lusa de mi) i com que sempre els meus pronòstics es fan llargs, pensava que amb una hora i mitja en faria prou, acabant a 2/4 de 8, amb temps d'esmorzar i dutxar-me abans de marxar de casa a una hora normal.



M'he posat a treballar a les 6 del matí, sense ni tan sols rentar-me la cara. Desperta't i treballa.



He acabat la feina a corre cuita que eren més de les vuit. Tinc mitja hora fins a la feina... si no és hora punta. Així que he esmorzat (després de dues hores desperta, ja tenia molta gana), m'he dutxat i he pujat al cotxe.



He arribat a la feina corrent. Començo bé el dia! M'he deixat l'aigua al cotxe i les coses al despatx. I he arribat 5 minuts tard. He trobat a faltar les meves coses durant tota l'estona que he estat fora.



A quarts de dotze he recuperat la tranquil.litat. O això pensava. Tenia molta feina a fer, i pensava que la faria abans de l'hora de dinar. Però no ha pogut ser. He tingut una estoneta de tranquil.litat, fins a 3/4 de 12, que se m'han acabat les piles de la radio (llàstima, avui no podré sentir l'APM). Vaig a buscar les piles de recanvi i... "Merda, m'he descuidat de posar-les a carregar! Un dia sense radio. Ai, que patirem!" I s'ha acabat la tranquil.litat. El meu despatx ha estat d'allò més concorregut per gent que tenia coses urgents a fer. Tot el matí sense fer la feina que havia de fer... i que s'havia d'acabar avui.



Dinar, reunió a la tarda... A les 5 m'hi torno a posar. Què dic, a les 5? Però si ja són 2/4 de 6!!! A les 7 has quedat... No acabaràs... Si almenys tingués la radio... La radio em fa concentrar, però sense radio, com m'ho faré? Començo a comptar quants minuts tinc per cada tasca... i truco per dir que no hi podré anar (si continuo així, no em contractaran més).



Acabo la feina. Són les 9 del vespre. Avui he treballat... 14 hores, menys una per dinar... 13 hores!!! I jo que deia que tenia una bona feina... Com que no tinc horaris... puc fer el que vulgui... però si me'n vaig de vacances, la feina s'acumula.



Quan tornava cap a casa ja era fosc. De fet, ja feia hores que era fosc. I només feia que veure cases amb els llums de Nadal encesos. Tanta pressa tenen perquè arribi Nadal? Jo no. Tinc tantes coses a fer abans de Nadal, que com més tard arribi, més temps tindré per fer la feina.



Encara he de fer molta feina. Demà serà tant dur com avui. O més. Fa dies que dormo menys de cinc hores. Ja no recordo quan va ser l'últim cop que vaig fer esport. I vaig prometre de fer un escrit per una web d'un amic. Però ha de ser un escrit en to de broma. I estic massa cansada per posar-me a bromejar. O per pensar alguna història interessant pel blog. I com que tenia ganes d'escriure, doncs despotrico contra la meva feina.



Demà serà un altre dia. El despertador tornarà a sonar aviat. Tornaré a tenir reunions. Tornaré a tenir feina a fer per demà (un munt!) I poques hores per dormir. De veritat aconseguiré atrapar alguna cosa, després de córrer tant?

La nineta dels meus ulls

Encara no té dos anys. Va néixer lluny d'aquí, molt lluny. La seva mare encara no té 20 anys i ja ha tingut 3 o 4 fills, no n'estic segura. De molt petita, la seva mare la va deixar i la va portar a un orfenat. Al cap d'un temps, els meus veïns la van anar a buscar al seu país d'origen. Fa poc més de mig any que és aquí.



Al principi estava molt espantada. Suposo que es pensava que la seva vida sempre seria igual: quan hagués agafat confiança als seus nous pares, algú més se l'emportaria a algun altre lloc, on no coneixeria ningú i no entendria el que li deien. No volia anar amb ningú, només amb la seva mare.



Però de seguida ella i jo ens vam portar molt bé. Vaig ser de les primeres persones amb qui va voler venir, a part dels seus pares. No em va costar massa que em tingués confiança. La gent em diu que sóc molt sèria, però sempre em porto bé amb els nens, i després de fer 3 o 4 tonteries, ella va decidir que jo era una bona persona amb qui jugar.



Va durar un temps en què encara parlava amb el seu idioma. Però és molt intel.ligent i de seguida ens va començar a entendre. La primera paraula que va dir va ser el nom del seu germà. El seu germà és molt entremaliat i els seus pares diuen el seu nom moltes vegades al dia.



Poc després, un dia li vaig dir si volia venir a casa. Li agrada molt la xocolata i li vaig dir: "Vols venir a casa? Et donaré una xocolatina!" I em va dir: "Sí". No ho havia dit mai i els seus pares no em creien quan els deia que m'havia dit que sí.



Ara ja parla una mica més. A aprés a dir "papa" i "mama". Però no diu res més. Aquest matí estava jo diguent-li: "I com em dic jo?" Però no esperava resposta. Aquest migdia, la meva mare se l'ha trobat pel carrer. I ella l'ha agafat de la mà, ha senyalat cap a casa i ha dit: "Estranya!" M'ha fet molta il.lusió. Suposo que la simpatia és mútua.

Fins dilluns!

Era divendres al vespre. Tard, molt tard. Vaig recollir les coses i vaig deixar el meu lloc de treball. Quan anava a sortir per la porta, vaig dir:



- Adeu, fins dilluns!



Ja no quedava ningú. Parlava sola. És una senyal de que estic una mica malament del cap?



Si hi hagués hagut algú, m'hagués dit: "Fins dilluns? Però si dilluns és festa!" Però jo havia dit el "Fins dilluns" amb un somriure a la boca. La meva resposta hagués estat: "Sí, fins dilluns, però no dilluns que ve, sinó l'altre!" És que jo no faig pont, com la gent normal. Jo faig un aqüeducte en tota regla!



M'encanta el desembre. Ara faig una setmana de festa, per recuperar-me de la molta feina que tinc :-) i preparar-me per poc més d'una setmana de feina (dura, això sí)... abans de no sé quants dies de vacances de Nadal!



I me'n vaig... Me'n vaig de turisme amb la noia de qui parlava al primer post. Ella volia que anessim a la ciutat on viu l'altra persona del post, però al final l'he convençuda de fer alguna cosa més interessant...



I ara mateix plego veles. Faig les maletes i d'aquí a molt poc ja seré camí del meu destí. I diré allò de "fins diumenge!", que no precisament demà :-)

Cinema

Va anar al cine sola. Tenia moltes ganes de veure la pel.lícula. Ja coneixia la història. Sabia que acabaria plorant, però li era igual. Havien estrenat la pel.lícula aquella mateixa setmana i tenia moltes ganes de veure-la.



La pel.lícula li va agradar molt. Tot era tal com ella s'ho havia imaginat de petita, quan havia llegit el llibre. Cosa rara, perquè mai la convencien les pel.lícules quan ja s'havia llegit el llibre.



I va acabar plorant. Ella sabia que ho faria, i aquesta va ser una de les raons per les que hi va voler anar sola.



Va acabar la pel.lícula. Es van encendre els llums. Es va assecar les llàgrimes dissimuladament i es va disposar a sortir. I en aquell moment el va veure. Ja l'havia vist abans d'entrar, però l'havia vist de lluny i es pensava que marxava. Però pel que sembla, estava mirant la pel.lícula, com ella. Però ell anava acompanyat. No amb gent de la seva edat. Anava amb una parella que tenia edat de ser els seus pares.



Ella va decidir no dir-li res. Gairebé no es coneixien. Va trobar una mica violent dir-li hola quan ell anava amb els seus pares (o això creia ella) i ella anava sola i tenia els ulls vermells d'haver plorat. Així que va baixar el cap i va fer veure que enviava un missatge pel mòbil. I com que no mirava per on anava, per poc que no xoca amb ell.



Ell l'havia de veure. Però tampoc va dir res. Probablement es devia pensar que ella feia veure que no el veia. Cosa certa, per cert. I va decidir no dir res.



Es van trobar al cap d'uns dies. Ella el va saludar. Ell va mirar cap a una altra banda. Ella es va preguntar què havia passat: no eren amics, però sempre l'havia saludat. Llavors es va recordar del cinema. No ho havia d'haver fet, però ara ja no tenia solució.



Va passar el temps i no es van tornar a dirigir la paraula: ell continuava enfadat pel cinema; ella, enfadada perquè li havia girat la cara. Per què som tots tan orgullosos?

L'entrevista

Estava molt nerviosa. Li havien fet entrevistes alguna altra vegada, però aquesta vegada l'entrevista sortiria a tota una pàgina del diari de la seva ciutat. Ho havia de fer molt bé. Tots els seus amics, familiars, coneguts... la veurien al diari i llegirien el que havia dit.



Hi anava per haver obtingut bons resultats en un esport minoritari, i més en categoria femenina: l'halterofilia. La majoria de la gent sabia que existia aquell esport, però res més. Només tenien la imatge d'algú que aixecava una barra amb pes, fent un gran esforç, i moltes vegades cridant. Les noies que practicaven l'halterofilia tenien fama de ser poc femenines, però ella era femenina i es sentia femenina.



Quan va arribar, ja va veure que la cosa no aniria bé. L'entrevistador era un home gran, proper a l'edat de jubilar-se, que no tenia ni idea d'halterofilia. Li va dir que un cop havia vist un home molt musculat que aixecava pesos per la tele, però no tenia ni idea de res. A ella li va caure el món a sobre. I aquest home m'ha de fer l'entrevista?



Li va explicar les coses, de principi a fi. Va haver de donar molts de detalls, perquè ell no s'enterava de res. Era de la vella escola: no portava gravadora i apuntava les coses que ella li deia en un paper. Més d'una vegada va repetir una cosa que ja havia dit abans al veure que ell ho havia apuntat malament. Portaven gairebé dues hores d'entrevista quan ell va fer la pregunta compromesa:



- És veritat que les noies que practiquen l'halterofilia són poc femenines?



Ella es va quedar de tots colors. Bé, de fet n'hi havia alguna que sí i alguna que no, com a tot arreu. No li podia dir un no rotund, així que li va dir el que pensava:



- Bé, alguna n'hi ha, però també n'hi ha que són femenines.

- Però, de no femenines sí que n'hi ha, no?

- Doncs sí.



Al cap de poc va acabar l'entrevista i va tornar a casa. Al cap de dos dies, sortiria al diari.



El dia en qüestió es va aixecar aviat i va anar a comprar el diari al quiosc de sota de casa seva. La quiosquera se la va quedar mirant. Ella es va pensar que era degut a que sortia al diari. Va pujar a casa seva i va obrir el diari. Es va trobar una entrevista seva que ocupava tota una pàgina, com li havien dit. Hi havia una foto seva. Però al veure el titular de l'entrevista es va quedar glaçada: "La majoria de noies que practiquen l'halterofilia no són femenines". No va tenir esma de llegir l'entrevista. Ja havia vist prou. Dies més tard algú li diria que l'entrevista estava plena d'errors. La majoria de les seves companyes s'havien enfadat amb ella. La notícia va arribar fins i tot a altres ciutats. Molta gent dedicada a l'halterofilia arreu del seu país la va criticar.



Malgrat tot, va tirar endavant. Els seus amics ja sabien què havia passat i què pensava ella. Al cap d'un temps segur que saltaria alguna altra bomba informativa i ja ningú es recordaria d'ella. Potser hauria de convèncer algú d'anar a fer una entrevista al diari de la seva ciutat, a veure si li tocava el mateix entrevistador... No, no era tan mala persona. Amb els periodistes que hi havia pel món, segur que a algú li passaria alguna cosa similar aviat. I ella li donaria el seu suport, ella també havia estat una víctima.