dijous, 8 de maig del 2008

Tarannà

Aquest matí, quan he arribat a la feina, el primer que he fet ha sigut mirar el mail, com sempre. I allà m'hi esperava una sorpresa...

Des del dia, ja fa uns quants anys, que em vaig descuidar de l'aniversari d'una noia, no perquè no sabés quin dia era, sinó perquè no sabia a quin dia vivia, quan és l'aniversari d'algú important a la meva vida, rebo un mail.

El problema és que, quan la gent deixa de ser important, o quan es perd el contacte, les persones continuen estant a la llista, i els mails segueixen arribant. Que, precisament, és el que ha passat avui.

Se m'ha passat pel cap fer veure que no he vist el mail. Se m'ha passat pel cap esborrar l'entrada a l'agenda, de forma que no em torni a avisar més. Però...

Però no he pogut. Ja fa temps que no parlem. I no es tracta ara d'explicar el que va passar. Ja fa mesos que va fer malbé unes coses que m'havien costat feina de fer. I sense avisar. Ja fa mesos d'aquell dia, on sé que li vaig dir alguna cosa que no li hauria d'haver dit, però s'havia anat allunyant, fins que va trencar l'últim vincle que tenia amb mi, de la pitjor forma possible. Li vaig dir com fer-ho sense carregar-s'ho, però costava una mica més d'esforç que no fer-ho malbé tot. Tampoc no massa.

Sé que no hauria d'haver dit res. Però no ho he pogut evitar. No m'hi he explaiat massa, però alguna cosa a dintre meu m'ha fet posar-m'hi en contacte per desitjar-li un bon aniversari. I sé que no contestarà. No espero cap resposta. Més que res, perquè sé que si hi ha alguna resposta, serà una resposta que no voldré, perquè no serà amable, sinó tot el contrari.

Però el meu tarannà és així. No ho he pogut evitar. Si no ho hagués fet, em sentiria fatal amb mi mateixa per no haver-ho fet, ho havia de fer per sentir-me bé amb mi mateixa. I, ara que ho escric, veig que és una raó molt egoista per felicitar algú... Una altra cosa seria si no ho hagués vist, si el mail no m'ho hagués recordat. Però un cop recordat, no he pogut fer res més.

I m'he posat a pensar en el tarannà. Ahir vaig llegir un post. Volia deixar un comentari, però no tenia ganes d'anar per altres llocs portant la contrària. I ara ho escric aquí, que no sé pas què és pitjor. Però, no ho sé, ho vaig llegir i em vaig sentir malament, com si fes les coses malament. No ho era, però podria haver sigut una crítica a mi. Però no, no em penso sentir malament per ser així, el meu tarannà és així, i si jo sóc feliç així...

No puc evitar ser lletera. Està en el meu tarannà. No puc evitar pensar en el futur. No puc evitar fer-me il.lusions. No puc evitar veure una cosa i començar a fer volar la imaginació. M'agrada fer volar la imaginació. M'agrada pensar en un futur, que d'alguna manera és millor, o pitjor, però m'agrada pensar en el futur. Potser hauria de pensar més en el present i no en el futur, però no ho puc evitar.

La fàbula aquesta de la lletera és això, una fàbula. O un conte. Amb un ensenyament final: no facis volar la imaginació, perquè llavors cauràs. Cauré?

Doncs si caic, em tornaré a aixecar. Com si fos la primera vegada...

Tota la vida he pensat en el futur. Tota la vida he somiat. I sé que, si somio, és que tot va bé. Si tinc una raó per somiar, si tinc alguna raó per pensar en un futur, tot va bé.

El dia que deixi de somiar, el dia que deixi de somiar en el futur, aquell dia ja em podré morir. Em podré morir perquè no tindré cap raó, ni real ni imaginària, per tirar endavant. I, encara que visqui, seré com una morta vivent, sense rumb.

Els somnis poden ser coses molt petites. O molt grans. Però, d'una manera o una altra, tinc tarannà de lletera. Encara que estigui mal vist. Això m'és igual. Jo no vull renunciar als somnis.

Deu ser el meu tarannà.

17 comentaris:

Unknown ha dit...

Tinc un problema per comentar aquest post... no ho diguis a ningú: No em sé el conte de la lletera. Ja sé, ja un enllaç, però em fa mandra què hi vols fer!
També, somio, és clar. Somiar està bé, el que no ho està és angoixar-se pel futur. Ui... no és complicat. Suposo que és allò dels peus a terra i el cap als núvols o era a l'inrevés: el cap a terra i els peus als núvols. Fos com fos m'agrada més a l'inrevés. Ah! Com saps a l'hora que arribo a casa? El lector RSS encara no m'avisa, però arribo a casa entro al teu blog i tatxán hi ha post!
I això de felicitar a gent amb què has perdut el contacte, depèn, jo sé d'un que va néixer el 13 de febrer que no el felicitaria ni boja (que una mica ja ho estic, per què ens hem d'enganyar?).
Continuo poc inspirada amb els comentaris. M'hauré de llegir el conte!

Unknown ha dit...

ui! Ja un enllaç no: hi ha un enllaç!

Sergi ha dit...

Bé, el meu post no va en contra dels somnis, em sap greu que no et sentés bé. Jo tendeixo a ser realista i a no deixar-me portar per l'eufòria abans d'hora, però també m'il·lusiono, també penso que si una cosa surt bé tot pot canviar a millor i desitjo que així sigui. També tinc somnis que espero que es facin realitat, lluito per ells i no em vull rendir, no em vull quedar sense esperança i deixar-me vèncer pel pessimisme. Aquesta recreació que vaig fer va ser perquè jo mateix he tingut algun pensament d'aquests, naturalment, no tan desmesurats, però no es pot començar la casa per la taulada. No per no caure, però si de veritat em cregués el que vaig escriure, si pensés així, no crec que mai trobés feina, només buscaria una cosa, viuria d'il·lusions i no em concentraria en que probablement hauré de fer alguna cosa que estigui molt per sota de les meves capacitats per poder tirar endavant i pagar el lloguer i sobreviure com pugui en una ciutat com Barcelona.

I després d'aquest rotllo, dir que és senyal de bona educació felicitar els aniversaris (o com a mínim és un detall) si te'n recordes, i en el teu cas, si un mail t'avisa. Si l'altre/a no respon, és el seu problema, tu has fet bé, encara que diguis que és per sentir-te millor.

Llum ha dit...

No saps el conte de la lletera, Tirai? Resumeixo: una lletera va a mercat a vendre la llet. I pensa que amb la llet comprarà ous. Dels ous, en naixeran gallines. De les gallines, n'obtindrà més ous, que vendrà i es podrà comprar un burro per anar a mercat. I amb el burro no sé què farà, i acabarà tenint només un imperi, amb el que obtindrà de vendre una gerra de llet. I, mentre pensa tot això, per anar pensant en el futur, no veu per on va, s'entrebanca amb una pedra, perd la llet, i es queda sense la llet, els ous, i tota la resta. Està explicat fatal, però és que tampoc el recordo massa.

Tirai, no m'angoixo pel futur. Amb el post més o menys volia dir que jo sempre faig com la lletera. Veig alguna cosa, i em poso a pensar, a fer plans, a fer moltes coses, que sempre acaben amb fum (vaja, que sempre m'entrebanco amb la pedra). Però no hi puc fer res. És com sóc. I, com deia, el dia que deixi de fer-me il.lusions, pensant en el futur, ja res no tindrà sentit.

Ah! A mi també m'agrada més això del cap a terra i els peus als núvols :-D

I això de l'hora... és que jo sempre publico a la mateixa hora (mitja hora amunt, mitja hora avall...)

Jo també hi ha gent a qui no felicito... però això és una altra història!

Llum ha dit...

Segueixo en un altre comentari, que el blogger encara se'm queixarà.

XeXu, el teu post no va en contra dels somnis, però va en contra de la lletera. Almenys el que has escrit al final. I el meu post diu precisament això: jo sóc lletera. Sempre ho seré. I el dia que deixi de ser lletera (tengo una vaca lechera...), aleshores ja em puc despedir, perquè no tindré cap il.lusió. M'agrada començar coses noves. I no té res a veure amb sobreviure. Tots hem de sobreviure, d'una forma o una altra, però jo puc aconseguir un treball de merda, però tot i així em poso a somiar, el que faré amb aquell treball, els projectes que faré... un munt de coses. Després pot ser que me'n cansi, però SEMPRE somio. Sempre faig el conte de la lletera, encara que tingui un treball per sota de les meves possibilitats, encara que m'hagi de conformar amb una cosa que no vull. És igual. Jo sempre somiaré.

I entenc que això pugui semblar molt estrany. Entenc que costi d'entendre. Però jo sóc així. I per molts anys que pugui continuar essent lletera, perquè això voldrà dir que conservo la il.lusió.

No es tracta de buscar una gran feina. Quan vaig acabar la carrera, em vaig posar a buscar feina. No vaig trobar una feina en el que havia estudiat, era una feina a molts quilòmetres de casa, i podríem dir que era una merda de feina. I què vaig fer jo?

Exacte. Em vaig posar a somiar. No es tracta de voler el millor, sinó de treure tot el profit del que es té. I si es vol somiar, doncs es somia. Almenys en el meu cas.

Unknown ha dit...

Altre cop jo. Veus? Havia d'haver llegit el conte de la lletera! Creia que la cosa anava per un altre cantó!

Sergi ha dit...

El que dius tu i el que dic jo no són la mateixa cosa. A mi em sembla molt lloable el que tu fas, i gens fàcil. Il·lusionar-se, buscar sempre la part positiva, tirar endavant els projectes encara que no donin de si, encara que hagis de donar el 200% per aconseguir una alegria. No hi ha res de dolent en això, just al contrari, això és el que ens falta a molts, i crec que m'hi incloc, i és un defecte. Per tant ets afortunada de tenir aquesta capacitat.

Hi ha maneres de somniar. No crec que siguis una inconscient, de fet, sé que no ho ets. Per això crec que el que tu dius no és el mateix que diu el personatge inventat del meu post, que si seria un inconscient, i abans de saber si podrà optar a la feina ja es munta tota la pel·lícula.

Em pots tornar a dir que si, que tu et sents lletera, i eternament jo et diria que, al meu parer, no estem parlant de les mateixes coses. No pretenia que et sentissis malament, és més, ni per un moment vaig pensar que algú s'hi podia veure identificat (o ningú, o tothom una mica, cosa que ho converteix en ningú en especial). Et felicito per ser somniadora i no rendir-te. No felicitaria a un inconscient que no sap tocar de peus a terra quan toca.

mossèn ha dit...

tarannà ... nanana ... nana ... life is live !!! ... salut

Unknown ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...

El comentari esborrat és meu. M'he autocensurat perquè és posar més llenya al foc i no cal. Perdona, Llum que ja sé que tu el veuràs

Anònim ha dit...

Somniar és necessari. Jo encara diria més: cal somniar (sembla Dupont i Dupond). Jo crec que tampoc podria viure sense somnis. De fet crec que ningú pot.

A mi em sembla que la lletera no sap on viu, que és una cosa molt diferent de somniar. No sé si faig bé de dir-ho, això.

Llum ha dit...

Dinant a davant de l'ordenador... però crec que he de contestar...

Contesto sense ordre ni concert...

mossèn, a mi m'agrada la paraula tarannà.

Oh, gripaublau! Tu no hi eres quan parlava d'en Tintin! Fa temps vaig descobrir que la majoria de la gent no s'havia fixat en la diferència entre en Dupont i en Dupond! Veig que no només llegies el cavall fort. Ah, i pots dir el que vulguis. Si m'enfado, ja ho faré saber... Jo sovint no sé massa on visc...

Tirai, el teu comentari estava bé. Sé que a vegades m'enfado (o no...) i puc deixar anar alguna cosa que no hauria de dir, però crec que tenies raó. Jo em vaig sentir molt identificada amb el post d'en XeXu, perquè precisament és el que faig. Potser no arribaria a la caseta a la platja, però poc m'hi faltaria. Sempre he viscut en un món que no era el meu, em temo molt. Jo, a vegades veig un pis que s'anuncia i també em munto tota la història, com seria si visqués allà. No sé...

XeXu, jo crec que sí que sóc una mica inconscient. Somiar és gratis, no? Allò que deies al post jo ho podria pensar. Potser llavors jo mateixa em torno a la terra, però somio molt, jo. I et prometo que, davant d'una oferta de feina, sóc capaç de muntar-me tota la història. Puc pensar que només són projectes, si vols, però la història sóc molt capaç d'inventar-me-la. Potser és que la diferència entre les il.lusions i la lletera és molt fina, com deia la Tirai al comentari esborrat.

Sergi ha dit...

Ei, que jo sóc un puntet somniador també, això està clar. De vegades peco de tenir els peus massa a terra, però també em faig il·lusions inicials. Em torno a terra perquè sé que fer-se il·lusions quan no tens res pot fer mal, però crec que és inevitable pensar una miqueta més enllà, és allò del 'i si...'. Ja està bé que t'inventis totes les històries que vulguis, mentre siguis conscient que les coses no es fan soles i que no sempre ve tot rodat, malauradament.

Laia ha dit...

Ostres quin debat :P I me l'he llegit sencer ^^

Jo el problema que tinc amb els somnis és que crec que intento picar massa alt, que els meus somnis són massa impossibles. I per això no acaben complint-se, i per això potser m'arriba la frustració. En tenia de somnis, molts, però amb el temps els he anat perdent a base de desil·luisions i també de terceres persones que em veuen egoista i prepotent de voler-ho tot (i alto, el que a mi m'agradaria no crec que sigui "voler-ho tot" ni molt menys). I trobo molt trist dir als 17 anys que estic perdent els somnis, serà que no eh dormit molt...

Els somnis i projectes que només et montes al llit, a la nit, tot cavil·lant, sí que són impressionants, perquè he descobert que puc mig controlar què vull somiar. Em puc arribar a muntar unes paranoies increïbles. Però aquests difereixen totalment del que jo voldria aconseguir a la realitat (i aquests segons ja et dic que poc a poc se m'esfumen tots...)

Llum ha dit...

Està clar, XeXu, està clar.

Jeje, Laia! Sí, tot un debat :-) No hi ha somnis impossibles, sinó difícils de realitzar :-) Això sí, no has de perdre mai els somnis! Això sí que no!!!

Ah, i pels que fa als somnis de veritat... jo no recordo mai què somio :-( Però m'has fet recordar una cançó moooooooooolt antiga! Buf!!! Ara em faràs fer un post i tot!!!

Anònim ha dit...

No llegiré els comentaris, no vull aclariments.

Ets, diria jo, una lletera dostoievskiana. O timburtoniana. O... És igual. (No saps com agafar-t'ho? Dona, eren piropos, està clar!)

En tot cas, les teves són esopegades de vida. Jo crec en tu.

Però jo no sóc ningú, està clar.

Anònim ha dit...

Jaja! M'ha agradat això de lletera timburtoniana :-)

I gràcies per creure en mi! Vols saber un secret? Últimament jo també hi crec :-D

(sóc jo, l'ordenador està una mica tonto...)