Dissabte

Fins fa un temps, els meus dissabtes eren tots iguals: treballava una mica (potser massa), feia coses que tenia retrassades i que volia acabar, seguia treballant, em posava a llegir, feia algun passatemps perdut del diari, mirava alguna pel.lícula, sortia a donar un volt (curtet) per prop de casa.

No m'adonava de tot el que feia. Jo em pensava que no feia res. Però sí que feia coses.

Des de fa unes setmanes, els meus dissabtes són diferents. Ni me n'adono que passen. Avui mateix, ja són més de les 9 del vespre i no he fet res del que deia al primer paràgraf. Demà serà diumenge i faré alguna de la feina que tinc pendent, llegiré,...

Des de fa unes setmanes, els dissabtes s'esfumen. Com avui. No me n'he adonat i ja són les 9 del vespre. He estat tot el dia anant d'una banda a l'altra, fent moltes coses, però fora de casa. He arribat a casa i he pensat: "Ostres, però si ja ha passat el dissabte! Ja només queda el diumenge i ja tornarà a ser dilluns!"

D'acord, aquesta setmana demà torna a ser dissabte, encara que sigui diumenge. I demà probablement sigui un dissabte com els de fa un temps. De fet, tinc unes quantes coses apuntades per fer, i més que me'n sortiran.

Però no deixa de fer-me gràcia la forma en la que els meus dissabtes han canviat. Somric d'una punta a l'altra de dissabte. No em recordo de res del que faig entre setmana. Tot el dia faig coses.

Per què han canviat els meus dissabtes? De fet, de mica en mica, la meva vida ha canviat. Me n'he adonat ara, tot i que no sé com no me n'havia adonat abans.

Des de fa uns mesos, m'he envoltat de gent. Gent que ja coneixia, però amb qui ara hi ha una relació més estreta. Gent amb moltes ganes de fer coses. Gent que tenen molt d'entusiasme per les coses i que, el més important, el contagien a la gent del seu voltant. Gent a qui he d'estar molt agraïda, precisament per això. Malgrat que ells diuen que són ells els que han d'estar-me agraïts.

És per això que els meus dissabtes han canviat.

És per això que els meus vespres han canviat.

És per això que de tant en tant desapareixo. Perquè faig coses i sovint arribo tan cansada (o tan tard) a casa, que me'n vaig directament a dormir. Com si jugués al monopoly, però en comptes d'anar a la presó sense passar per la sortida i sense cobrar els no sé quants diners, vaig directa a dormir, sense sopar.

És per això que són 2/4 de 10 de la nit i el dissabte s'ha esfumat.

És per això que avui no he fet res de feina (bé, de feina de la que es fa entre setmana).

Però, el més important de tot, és per això que sóc feliç.

1 de maig

Quan vaig venir a viure a la casa on visc ara, em passava tota la setmana fora de casa, i venia els caps de setmana i dies de festa.

En aquella època, entre setmana em solia aixecar a les 5 del matí i anava a dormir cap a les 11 o les 12. Quan arribava el cap de setmana estava com una mica cansada. Així que a casa no tenia cap despertador: si sé que no ha de sonar el despertador, encara que acabi dormint menys hores, sempre descanso més. Deu ser psicològic, aquella por a adormir-se, malgrat que ja fa més de 20 anys que em sona el despertador.

Quan arribava a casa, li solia dir a ma mare que si a una determinada hora no m'havia aixecat em despertés. L'hora solia estar entre les 8 i les 9 del matí, i molt poques vegades m'acabava despertant. Però els dies que ho feia, entrava a la meva habitació, obria la persiana i marxava. Sabia que jo no aguantaria massa al llit.

I és que jo no tinc problemes per dormir si hi ha fresses. Cap problema. La gent al.lucina amb com puc arribar a dormir depenent d'on. Fins i tot hi ha històries meves sobre gent muntant festes a la mateixa habitació on dormo jo i jo seguir dormint tan tranquil.la, com si no passés res. I prometo que no m'entero de res!

Això sí, la llum natural és diferent. Només cal que la persiana no estigui del tot ben tancada, que si entra ni que sigui una escletxa de llum natural, a l'hora que comenci a clarejar jo obriré els ulls i seré incapaç de tornar-los a tancar.

La meva habitació actual dóna a una terrassa, des d'on es veuen muntanyes i camps. Però si estic estirada al llit, el que veig és un arbre. A l'hivern em deixa veure més enllà, però a l'estiu només es veu aquest arbre. La meva àvia, que ha viscut aquí tota la vida, diu que no recorda quan el van plantar. Recorda que quan era petita l'arbre no era tan gran, però sempre l'ha vist aquí mateix.

Quan l'arbre floreix, des del llit només es veuen les flors de l'arbre i alguna fulla. Aquesta vista sempre em recordarà aquell primer 1 de maig que vaig ser aquí casa, despertar-me i veure per la finestra tot de flors blanques i res més.

Des de llavors, cada any per aquesta època m'agrada mirar a fora. Em quedo uns minuts amb la ment en blanc, només mirant enfora, a l'arbre. Ni que siguin uns pocs segons. Només mirar, sense pensar en quina hora és, sense pensar en quant temps passa, sense pensar en res. La ment en blanc, els ulls perduts, mirant les flors de l'arbre.

Aquest matí, un cop havia esmorzat, no he pogut resistir la temptació: m'he tornat a estirar al llit, mirant a fora, cel.lebrant el meu 1 de maig particular. Quanta estona m'hi he estat? Doncs no en tinc ni idea. Només sé que no he fet pas tard a la feina.

Dos forats al jersei

Fa dues setmanes no sabia ni qui era. No sabia ni que existia. Em sol passar.

Deu fer això, cosa de dues setmanes, en un lloc d'internet que no té res a veure amb aquest blog, va aparèixer. Em va preguntar qui era jo. Li vaig dir. "Ah, ja sé qui ets", va ser la seva resposta. "Jo sóc tal".

Em vaig mirar el "tal" una vegada i una altra, però el nom no em sonava de res. El google no em va donar cap informació. Em vaig quedar amb el poc que m'havia dit, pensant en que el dia que em veiés, jo quedaria molt malament, per variar, perquè no tindria ni idea de qui és.

El moment, però, va arribar més aviat del que em pensava. Algú em va dir una llista de noms: tal, tal i tal altre. Tots els noms estaven associats a una cara, excepte un. I, precisament, aquest nom que no tenia associada cap cara era el nom que havia vist uns dies abans.

A vegades no sé com puc tenir tanta sort. La cosa va ser molt fàcil: la persona en qüestió simplement era la que no sabia qui era.

Quan va aparèixer, el meu cervell em va avisar que jo no havia vist mai aquella persona. Com pot ser que em conegui a mi si jo no l'he vist mai? Tan famosa sóc? Ai, mare!

Tot i així, aprofitant la sort que acabava de tenir, vaig fer-li una brometa. Una brometa que només podia haver fet si jo sabia qui era.

I li va quedar cara de sorpresa.

No esperava que jo sabés qui era?

Portava un jersei del meu color preferit. Em vaig mirar el jersei. I hi vaig descobrir dos forats.

Realment, perquè jo em fixés en els forats, és que els forats es veien. No acostumo a fixar-me en la roba que porta la gent, i ni tan sols m'adono si tenen forats o res.

Vaig somriure. Si jo tingués un jersei així, que portaria perquè m'agrada, ma mare es faria un fart de dir-me que no, que el jersei s'ha de tirar, perquè té dos forats. I més si els forats es veuen tant com perquè algú com jo els vegi.

Em van fer gràcia, els forats.

Però hi ha un problema. Vull que els forats marxin del meu cap. Però s'hi han instal.lat.

Dos simples forats en un jersei.

Sóc afortunada

Des de fa un temps que comparteixo adreça de mail amb una altra noia que es diu com jo. Que com és això? Doncs resulta que els de gmail tenen un problema amb els punts de les adreces, i per ells tant li fa que tinguis un punt com que no li tinguis. Així, si envies un correu a l'adreça pepet@gmail.com, també el rebrà en p.epet@gmail.com, en p.e.p.e.t@gmail.com i totes les combinacions de punts que et puguis imaginar. Segons sembla, ara ja no deixen crear noves adreces repetides (que, de fet, no són repetides), però totes les que hi ha repetides ho segueixen essent.

Així que jo rebo mails dirigits a aquesta altra noia i ella rep mails dirigits a mi. Està clar que jo, aquesta compta, només la faig servir per coses que no tenen massa importància. I ella suposo que també.

D'ella en sé poc, però la meva curiositat m'ha portat a saber-ne bastantes coses. Un dia, quan encara no sabia tot això del gmail, i com que jo rebia els seus mails, li vaig enviar un mail. No vaig rebre cap resposta. I això que el mail el va rebre (jo també el vaig rebre!) Però d'ella en sé el nom, sé que viu a Guatemala, que estudia alguna cosa del tipus d'empresarials i que forma part d'una organització religiosa o alguna cosa per l'estil.

La majoria de mails que rebo que van destinats a ella són coses d'aquesta organització religiosa. Però de tant en tant rep alguna d'aquestes coses que corren per internet, però només aquelles de "sigues feliç", "la vida és bella", "Jesús t'estima"...

De tant en tant, però, n'hi ha algun que me'l miro i em fa gràcia. Com un que em va arribar ahir. Segur que és mentida, però hi ha alguna frase que té tota la raó del món. Segons diu, són les respostes de nens de 4 a 8 anys sobre què és l'amor. En copio dues perles:

Cuándo tú hablas con alguien de ti, sobre alguna cosa mala, aunque sientas miedo de que esta persona no te ame más por este motivo, ahí tu te sorprendes, ya que no solamente te continúa amando como ahora, sino que te ama aún más.

Amor es cuando tu perro te lame la cara, aunque tu lo dejas solo el día entero.

I, com que jo sovint em sento com si fos una nena d'aquesta edat, vaig a fer el mateix:

És quan algú et té prou confiança per riure's de tu, sabent que no t'enfadaràs, però quan veu que alguna cosa no va del tot bé, la cara li canvia. Aleshores, es dedica a fer brometes durant una bona estona, només perquè sap que així et farà riure i t'oblidaràs del que creu que no va del tot bé.

És quan algú t'explica una cosa, que és un secret, i que si tu expliquessis la liaries, i ben liada. Però malgrat tot, t'ho explica. Ai, que m'he confòs, això era confiança...

És quan algú torna sobre els seus passos, només perquè veu que trigues molt a passar amb el cotxe (per què serà que sempre em queda el cotxe tancat?) només per comprovar que està tot bé.

És quan algú que coneixes des de fa mitja vida o més, però que la vida us ha portat per camins diferents, i que pràcticament només et dius hola i prou, però que quan veu que alguna cosa no va com ha d'anar, s'apropa, et dóna un copet a l'espalla i et somriu.

És algú que et troba a faltar, i quan fa temps que no et veu et diu alguna cosa de l'estil de: "em pensava que havies desaparegut".

Només n'he posat cinc. En podria haver posat més, però amb aquestes cinc ja n'hi ha prou. Cadascuna correspon a una persona diferent. Qui em pot dir que no sóc afortunada?

Sant Jordi

Ahir al vespre vaig llegir el que vaig escriure l'any passat per sant Jordi. I no em va agradar. És probable que si l'any que ve torno per aquí a rellegir això no m'agradi, però què carai! Sant Jordi només és un dia a l'any.

No m'agraden les aglomeracions de gent. Jo sóc de poble, no de ciutat. M'agrada la soledat i la tranquil.litat. Però passejar per la ciutat amb tot de parades de llibres és una temptació massa gran, malgrat que hi hagi massa gent donant volts. Així que sempre guanya la temptació d'anar a donar un volt. Això sí, sempre escullo hores en les que sé que no hi haurà gaire ningú. I això de "que no hi haurà gaire ningú" és un dir. Encara hi havia gent que no hi hauria d'haver sigut.

He deixat el cotxe una mica apartat de la ciutat. A l'hora que he anat a la ciutat podria haver trobar aparcament fàcilment, però després volia passar-me per l'hospital, així que he deixat el cotxe a mig camí. Al cap i a la fi, no era tan lluny. He agafat la radio i me n'he anat cap a la Rambla, amb un somriure a la cara.

Sí, un somriure, i dels grossos. I, com sempre que tinc una radio i un tros més o menys llarg per caminar, m'he posat a pensar. He pensat en aquest matí, i en uns pensaments que he tingut aquest matí (què seria jo sense pensar, pensar i pensar?) Aquest matí pensava parlar seriosament amb una persona. Però tampoc sabria què dir-li. Perquè ni tan sols jo sé què em passa pel cap (mira que en sóc, de complicada). Però no ho faré. Per vàries raons. La més important de totes és que no sé ni què dir, ni com dir-ho. Així que, com diu un dels nens que hi ha per aquí: "conte explicat, conte acabat". Fins que no m'aclareixi jo, doncs muts i a la gàbia.

També pensava altres coses. Pensava en una altra cosa que m'ha sortit bé, però, per variar, ara no sé si és això el que volia. Buf, això s'està convertint en un post depriment i no era la meva intenció. De fet, és una jugada del destí. Jo volia que es produís aquesta jugada, però al destí se l'ha d'ajudar una mica, a vegades. Així que vaig provocar al destí perquè la cosa tingués més possibilitats de produir-se. I el destí, amb la meva ajuda, ha fet la seva feina. El problema és que ara em sento una mica manipuladora. Em pregunto si va valer la pena ajudar al destí. Potser sí. O potser no. Tindré la resposta en pocs dies, tot i que no sé si m'agradarà o no.

Després del llarg parèntesi (dos paràgrafs, i tant que ha sigut llarg), m'he trobat a la Rambla. La Rambla estava massa plena de gent. Tot i arribar-hi cap a les dues i deu, la gent seguia donant volts per allà. Una cara coneguda m'ha fet somriure encara més. Una segona cara coneguda ha fet que el meu somriure gairebé no pogués ser més gran. Tres llibres comprats, que no esmentaré avui, però que segur que m'encanten, han fet que el meu somriure augmentés i augmentés. Fins que he xocat amb algú...

D'acord, ha sigut un xoc fortuit. És normal que xoqui amb algú, perquè ja de per si estic a la lluna, i si a més s'hi afegeix una radio i llibres per mirar... El problema és que, de tota la gent que es passejava avui per la Rambla, havia d'anar a xocar precisament amb aquesta persona? És que porto una setmaneta que n'hi ha per llogar-hi cadires.

No, no era la mateixa persona (una, que col.lecciona amics...) Després d'aquesta setmana, i de les punyeteres coincidències, em pregunto quin és el meu problema, per què tinc tants "amics".

M'ha costat reaccionar. Al cap i a la fi, és una persona que només vaig veure un cop, i ja fa força temps. Però la seva reacció no m'ha deixat cap dubte: després de xocar amb mi, i que jo li demanés perdó, ni tan sols ha escoltat el meu perdó (tampoc sé si l'haurà sentit) perquè ha fugit, gairebé corrent. Quan m'he adonat de qui era (d'acord, jo tampoc sóc ràpida de mena) ja estava dues parades més enllà.

No sé de què tenia por, per què ha fugit. Si ha fugit és que no em coneix. Què es pensava que faria, jo? Dir-li quatre coses ben dites? Potser sí que s'ho mereixeria, però no ho hagués fet. Fa un temps suposo que li hagués preguntat el perquè. Sí, ja ho sé, jo no sóc ni la noia més maca del món, ni la més simpàtica, ni la més divertida, ni la més intel.ligent, ni la més res. Però això no vol dir que no sigui una persona. I el mínim que es pot fer és tenir una mica d'educació.

Però avui simplement m'ha fet gràcia. Jo era feliç, allà a la Rambla. Possiblement, quan ha xocat amb mi, estava amb un somriure d'orella a orella, i taral.lejant alguna cançó. I he xocat amb algú que feia mala cara i que, a sobre, ha sigut incapaç de donar la cara i dir hola.

He seguit el meu camí, Rambla amunt (avall?) fins arribar a la Plaça de Catalunya. Allà ja estava farta de multituds, i he agafat un camí que pensava que no estaria gens transitat, però que estava ple de gent que anava amunt i avall. Bé, ple del tot no, però gairebé. Quin camí? Doncs la muralla.

Normalment recorro la muralla en sentit contrari. És més agradable. Els meus passejos pel barri vell sempre em porten fins a prop de la muralla, i llavors recorro la muralla fins a la plaça de Catalunya, per tornar per la Rambla fins a on acostumo a tenir el cotxe. Però avui el recorregut ha sigut al revés.

M'encanta passejar per la muralla i mirar la ciutat. Però més que mirar la ciutat, m'encanta pensar en la muralla, en la raó per la que va ser feta, i en totes aquelles pedres que la formen, que si poguessin parlar ens explicarien tantes històries...

M'agrada pujar a les torres de vigilància. I, contràriament al que fa la gent, mirar cap enfora, no cap a la ciutat. Repenjar-me a la torre i mirar. Intentar treure les cases de la vista, pensar que tot el que hi ha fora només són boscos, com en l'època en què es va construir la muralla. Penso en quants soldats, vigilants i altra gent deuria estar allà, mirant enfora, vigilant per si venia algú a atacar la ciutat. Miro les parets, amb la seva alçada perfecta: almenys en el meu cas, només en sobresurt el cap, que és suficient per vigilar, però no gaire perquè els atacants, des de baix, no tinguin gaire camp de visió per fer punteria a qui vigila/ataca.

Després torno a la muralla. Amb la seva paret alta per la part de fora, i baixa per la part de dintre. La paret alta per la part de fora per no ser atacats. Això sí, amb tot de "finestres" a la paret. Unes finestres amples per la part de dintre i estretes per la part de fora. Ideals per estar allà amb un arc i unes fletxes a atacar als invasors. Unes finestres que, altre cop, estan a l'alçada perfecta: totes per sota el cap, perquè si alguna fletxa despistada entra per la part petita no et toqui el cap, i puguis sobreviure si et toca. A més, amb l'alçada que tenen, mirant es veu el terra de fora la muralla sense massa esforç. Ideal per vigilar mentre passes per la muralla.

M'imagino els soldats, un darrere l'altre, anant per la muralla. Sempre que me'ls imagino, penso en soldats romans. És clar que hi ha hagut molta altra gent que ha fet aquell camí. Però estaria bé poder veure què passava per aquella muralla fa tants anys. La meva imaginació arriba a una part, però no a tot.

Finalment arribo al final, a la meva torre preferida. Des d'allà és d'on es veu més tros de bosc. Continuo pensant en què deuria passar pel cap a la gent que havia de fer les guàrdies a la torre. Les feien per parelles? Eren guàrdies gaire llargues? Quines armes tenien? S'avorrien gaire? També somiaven, com jo quan em poso allà?

Una família estrangera, tots rossos i de pell molt blanca, em retorna a la realitat. Baixo de la torre i me'n torno cap a la ciutat moderna. Deixo enrere els soldats, vigilants i atacants. I, de cop, em recordo d'algú. Té "edat de papa" (o sigui, que té edat de ser el meu pare). Fins fa poc no el coneixia de res. Fa uns mesos un dia es va posar a parlar amb mi, com si em conegués de tota la vida. Vaig tenir problemes per saber qui era, perquè jo no tenia ni punyetera idea de qui era, però tampoc sabia a qui preguntar-ho sense quedar massa malament. Al cap i a la fi, em parlava com si em conegués de tota la vida, i com que era simpàtic, doncs jo hi parlava bastantes estones, i cada cop em feia més vergonya preguntar qui coi era aquell senyor simpàtic que parlava amb mi (sí, ja ho sé, sóc un cas). Però finalment tot va acabar bé, perquè me les vaig apanyar per saber qui era sense haver-ho de preguntar a ningú.

El cas és que l'altre dia me'l vaig trobar. I, com no, es va posar a parlar amb mi. I vaig voler explicar-li una cosa que m'havia passat fa dos o tres anys (o potser quatre, no tinc massa memòria). A la que li començo a explicar, em talla i em diu: "No, si ja ho sé, si seguia el que feies". Com?

A vegades la gent et sorprèn, i jo no tenia ni idea de que aquesta persona existia, però aquesta persona seguia el que feia jo? Vaja, sembla que tinc un fan. Però és un fan una mica especial, perquè sap bastant més que jo.

He arribat a l'hospital. La persona que hi ha no m'ha dit gaire res. Només un: "Ah, però no t'ha regalat ningú cap rosa?" amb un to una mica despectiu. Però no n'he fet cas, perquè avui ho vull veure tot positivament. Sí, ningú m'ha regalat cap rosa, i què? Però he ajudat al destí (l'he manipulat una mica, de fet), he viatjat molts anys enrere, m'he comprat tres llibres que segur que m'encantaran, el somriure gairebé no ha marxat de la meva cara en tot el dia... i a sobre tinc un fan!

Christopher

En Christopher és un noi especial. No vol dir que sigui ni millor ni pitjor que els altres, sinó que és diferent.

M'agrada la seva manera de pensar i d'explicar les coses. Tot ha de tenir un perquè, i té molta facilitat a explicar el perquè de les coses. Tot ha d'estar raonat. Em recorda algú, però no sabria dir a qui...

La seva ment és senzilla, però a l'hora complicada. Li agrada resoldre determinats problemes, però sobretot, li agrada trobar solucions a problemes que només tenen una única solució. Els matisos de gris són difícils per ell. Per ell, les coses estan bé o estan malament. Tot el que es pugui classificar en bé/malament, bo/dolent, blanc/negre, és bo. Quan una cosa pot ser ni molt bona ni molt dolenta, quan pot estar bé però no estar-ho de tot... aleshores té problemes. Em recorda algú, però no sabria dir a qui...

En Christopher sempre diu la veritat. No sap mentir. Però, tot i així, se les arregla per dir mitges veritats.

En Christopher em va captivar des del primer moment per la seva forma d'explicar les coses.

Li agraden els números, i té una gran predilecció pels nombres primers. És per això que, el dia que va escriure un llibre, en comptes de numerar els capítols amb els nombres naturals, ho va fer amb els nombres primers. I qui li pot dir a en Christopher que no és una forma de numerar els capítols vàlida? A mi em sembla una forma perfecta!

Quan vaig començar a llegir el seu llibre, vaig pensar que s'havia equivocat, perquè el primer capítol era el capítol 2. Però després del 2 venia el 3 i vaig pensar que seria un problema de la numeració. No va ser fins al capítol 11 que me'n vaig adonar. Vaig veure un nou capítol, que estava numerat amb un 11. I vaig pensar: "11? Però si acabo de començar el llibre!" Aleshores vaig anar al capítol anterior i vaig veure que era el 7. 7? 11? I de seguida me'n vaig adonar: havia llegit els capítols 2, 3, 5 i 7. I ara, és clar, tocava l'11.

En el capítol 19 en Christopher ens explica que numera els capítols amb els números primers. Però jo ja me n'havia adonat :-)

Em va agradar aquesta iniciativa dels nombres primers (per si no es nota, que ja és el quart paràgraf que li dedico). Cada cop que arribava a un nou capítol, veia el número, i aleshores em deia: "Mira, el següent capítol serà el tal". Abans de llegir-me el capítol en qüestió havia d'anar girant les pàgines del llibre, fins que arribava a un nou capítol, i comprovava que jo també em sé la llista dels nombres primers, almenys fins al 233.

A en Christopher li agrada posar números a les coses. I té predilecció per aquelles persones amb un nom "primer". Bé, de fet ell no en diu així, ni diu que tingui predilecció per aquesta gent, ni diu que aquestes persones tinguin un nom primer, això m'ho he fet tot jo. Ell, simplement, diu:

Li vaig dir que jo no era intel.ligent, que només m'adono de com són les coses, i això no és ser intel.ligent. Només sóc observador. Un és intel.ligent quan observa com són les coses i utilitza senyals per descobrir alguna cosa nova. Com ara l'expansió de l'univers o el culpable d'un assassinat. O com quan et diuen el nom d'algú i dónes un valor a cada lletra de l'1 al 26 (a=1, b=2, etc.) i sumes mentalment tots els valors i veus que el resultat és un número primer com passa amb Santa Maria (97), o Scooby Doo (113), o Sherlock Holmes (163), o doctor Watson (167).

He de reconèixer que em va fer molta gràcia veure que jo també tinc un nom primer.

A en Christopher no li agraden ni el color groc, ni el color marró. I té les seves raons, que les explica molt bé, com tot el que fa ell. I jo l'entenc. A mi no m'agrada gens el color rosa. És més, de la mateixa manera que ell no menja coses de color groc o marró, jo tampoc menjo coses de color rosa. No sé si el meu odi al color rosa té a veure amb què sóc incapaç de menjar-me res que tingui gust de maduixa (encara que les maduixes m'encantin, sempre que no portin nata). Però me'n vaig de tema.

En Christopher em va captivar. Podria estar parlant hores i hores del que diu, el que fa, el que descobreix. En certa manera, en Christopher em recorda un altre nen molt més proper. Un d'aquells nens de qui parlo quan parlo en general dels nens que m'envolten. Ell també és especial. Diferent d'en Christopher, però especial en qualsevol cas.

Però no ho faré. Perquè és molt millor que, si algú en vol saber més, llegeixi què explica en Christopher des del seu propi punt de vista, que ho fa molt millor que jo. Al cap i a la fi, és la seva història, no la meva.

Això sí, abans de deixar el post, m'agradaria donar-li les gràcies a en pere per presentar-me'l. Sense el seu consell, mai hagués sabut el que em perdia.

La mà

Hi havia una vegada una nena petita que sovint es mirava les mans, com tots els nens petits. Ja des de ben petita es va adonar que les seves dues mans no eren exactament iguals. Però ella creia que era normal: la mà dreta era així, i la mà esquerra era aixà.

Quan tenia 7 o 8 anys li encantava llegir. Llegia tot el que li apareixia per davant, que normalment eren contes de princeses o similars.

Un dia, no sap ni com, ni quan, ni on, ni per què, es va trobar amb una revista on parlava de les mans. I ella, curiosa com era, s'ho va llegir.

Es va mirar la mà esquerra i tot era com deia la revista. Però llavors es va mirar la mà dreta i... Es va tornar a mirar la revista per veure on hi havia l'explicació de la mà dreta. Però no hi era.

Durant un temps, va estar mirant totes les mans que se li posaven al davant. Mans petites, mans grans. Mans conegudes, mans estranyes. Mans netes, mans brutes. Mans clares, mans fosques. Mans cansades de treballar, mans amb pocs anys de vida.

I no en va trobar cap com la seva mà dreta.

Poc a poc, va anar deixant això de mirar-se les mans de l'altra gent. D'una banda, perquè va veure que no era massa fàcil mirar-se el palmell de la mà de les persones sense el seu permís. I de l'altra, perquè quan deia a algú que li ensenyés la mà i explicava el motiu, o bé es reien d'ella, o bé li deien que era una solemne tonteria.

Així que ja tenim a la nostra nena, amb una gran imaginació, cansada de llegir contes de princeses i amb una característica a la mà que no tenia ningú més.

Com sembla inevitable, la nena es va muntar tota una història, sobre algú que tenia una mà com la seva. Algú que algun dia trobaria i que entendria tot això de la mà, precisament perquè tenia la mateixa característica a la mà.

Van passar els anys i la història va quedar oblidada a la ment. La nena va deixar de mirar el palmell de la mà de l'altra gent. I es va oblidar de totes aquelles històries.



Però la nena, que ja ha crescut una mica, segueix tenint aquella característica a la mà. I cadascú es veu el seu propi palmell més d'un cop al dia.

De tant en tant, aquella nena encara pensa que no ha trobat mai ningú amb una mà com la seva.