Compri'm un globus pel seu nét

Ja només em faltava aquesta! S'hauria de demanar a les persones que venen globus per les fires i similars que es moderin una mica. Que sí, ja sé que tenen moltes ganes de vendre tots els globus que siguin possibles i que farien el que fos per convèncer algú de que compri globus.

Així que, és clar, si veuen a una parella d'uns cinquanta anys, el primer que se'ls acudeix és dir:

- Vinga, senyora, compri'm un globus pel seu nét!

I, és clar, ma mare, que s'ha passat tot el matí amorrada a la tele, mirant les notícies (bé, la única notícia que semblava que hi hagués avui a tot arreu), surt de casa i li diuen això, arriba a casa i...

És igual, em sembla que tothom s'ho pot imaginar. I com que hi ha l'agreujant que sóc la única persona que li pot donar néts...

Què passa, que les venedores de globus no tenen compassió de mi? Bé, de mi i de molta gent com jo.

Que, és clar, arriba ma mare a casa i el primer que fa és explicar-me això. I després em ve amb la típica frase de "a veure el dia que em fas àvia". Si, mama, ara hi corro. M'ajudaràs a pagar la inseminació artificial, veritat?

10000

Segons sembla, he tornat a recuperar les ganes de pensar (i buscar) xorrades. El meu entreteniment preferit. En comptes de fer coses productives, o passar-m'ho bé fent coses més normals, em dedico a buscar xorrades.

Avui he vist que d'aquí a poc compliré 10000 dies (el poc és un terme relatiu, com sempre). Res, que quan he vist que faltava menys d'un any perquè fes els 10000 dies, m'he posat a comptar quin dia seria. Només per curiositat. Només perquè sí, perquè em feia gràcia.

El problema és que, un cop comptat, ja sé que no me'n podré oblidar. Perquè el dia en qüestió és un dia assenyalat. Un d'aquells dies amb festa familiar. Molta gent (20? 30?), molt de rebombori, molta feina... I sé que aquell dia me'n recordaré.

Me'n recordaré, i callaré, com sempre. Perquè és una xorrada. I perquè no vull veure aquella mirada de "quines coses més rares que pensa aquesta noia" o el típic "tu sempre comptant coses rares" o el més cruel "a veure si deixes de pensar coses rares i et dediques a fer coses productives" (que, al cap i a la fi, té tota la raó, però s'ho podrien estalviar. Altra gent es dedica a mirar la tele o a fer altres coses, i jo em dedico a buscar coses rares, segons la meva família).

És com la història del nom del meu gos. Em fa molta vergonya dir com es diu. Perquè, sense saber-ho, li vaig posar un nom de persona. Bé, de fet el que no sabia és que era un nom de persona en català. Perquè el nom que porta és per una persona. Abans que algú tingui la temptació de preguntar-ho, no penso ni dir com es diu el gos, ni explicar perquè es diu així a qui ho sàpiga.

Quan va arribar, jo li volia dir un nom al gos. Ho tenia claríssim. Només que... malauradament era un nom de gossa i no hagués quedat massa bé posar-li a un gos un nom de gossa. Així que vaig haver de buscar un altre nom. I, seguint amb el mateix, li vaig posar un nom. En cap moment vaig tenir intenció de dir a què es devia el nom. I mai ningú s'ho ha imaginat. Millor així. Perquè no vull veure la mirada aquella altre cop...

La solució me la va donar ma mare. "Ah, li dius així per això, no?" I bé, no era una mala idea, tot i que era una cosa molt diferent al que jo tenia en ment. Però aquella frase em va servir per explicar com es diu el gos a tothom que em pregunta: "i com és que li has posat aquest nom?" I com que és una explicació no massa rara, la gent se'm mira malament, però no tan malament com se'm miraria la gent si els digués la verdadera raó.

En fi, que em faig gran... Aviat ja faré 10000 dies, que semblen molts, dits així. I jo segueixo perdent el temps pensant en xorrades i altres tonteries. Tot i que val més pensar tonteries que no pensar, com ahir.

Per què m'afecta tant?

Finalment ha arribat el dia. Feia temps que ho pensava: "Algun dia passarà". Perquè era impossible que no hagués passat mai. Bé, més que impossible, improbable. I, és clar, tant temptar a la sort, al final ha acabat passant.

Estava molt nerviosa. Les mans em tremolaven. Es veia. Jo ho veia. No sé si algú més ho haurà notat.

Em suaven les mans. Me les he començat a fregar amb els pantalons, perquè no suessin tant. Però encara suaven més.

I, com sempre, he ficat la pota. No una ficada de pota d'aquelles que es noten tant, sinó una ficada de pota de principi a fi, de no tenir ni idea de què faig, ni com ho faig, ni què hauria de fer, ni res de res.

Al final, un desastre. Com sempre. Com amb totes les situacions semblants.

Pensava que no m'afectaria. Bé, esperava que no m'afectés.

Però m'ha afectat.

De cop, no m'he sentit enfadada amb mi com sempre. No m'he sentit amb forces per dir-me idiota. No he tingut ganes de riure'm de mi per ser tan idiota.

Simplement, m'he quedat sense ganes de fer res. Sense forces. Sense ganes de treballar. Sense ganes de jugar a qualsevol joc. Sense ganes de llegir.

Ara mateix només tinc ganes de dormir. Bé, de fet, ni això. Només tinc ganes de no fer res. Ganes de deixar la ment en blanc.

En fi, demà serà un altre dia.

Té deu anys. Em mira. Mira al meu pare. Em torna a mirar. Torna a mirar el meu pare. Es posa a riure. No diu res. Només riu.

Coneix bé al meu pare. A mi gairebé no em coneix.

Continua girant el cap d'un a l'altre. Continua rient. Continua sense dir res.

Estic a punt de dir-li que no ens assemblem pas tant, el meu pare i jo.

Ens continua mirant. Continua rient.

M'adono que anem vestits del mateix color.

Para de riure una estona.

De cop, el veig que se'm mira amb uns ulls com plats i es torna a posar a riure. Continua sense dir res. M'adono que acabo de fer un gest. Un gest que el meu pare fa molt sovint. El nen continua mirant d'un a l'altre i rient.

Aleshores el nen fa una cosa. I jo començo a parlar. Just en el mateix moment en què la persona que està al meu cantó comença a parlar. Sento en estèreo la meva veu. Només que no és només la meva veu. Una veu al meu cantó està dient el mateix que jo, les mateixes paraules, just al mateix moment.

Quan me n'adono, callo. Just en el mateix moment que la persona del meu cantó s'adona que jo estic dient el mateix i també calla.

Quan m'adono que ha callat, continuo la frase que havia començat. Just en el moment en què el meu pare també continua la frase. Les mateixes paraules. El mateix to. La mateixa velocitat. No, no ens assemblem tant.

El nen se'ns torna a mirar. Torna a riure. Torna a mirar d'un a l'altre, rient. No diu res. Només riu.

No, no ens assemblem tant. O potser sí?

Normalitat

- Ei, Estranya, com va?
- Bé.

En tota la meva vida, puc comptar amb els dits de les mans les ocasions en les que no he contestat bé a la pregunta. Simplement, em surt de dintre. És una resposta automàtica, que surt sense que jo li digui que surti. Ja puc estar a 40 de febre i amb una cama trencada, que si ve algú i em pregunta com estic, la resposta serà "bé".

Suposo que és una mica aquella filosofia que diu que si és algú que és amic, s'alegrarà que estigui bé. I si és algú que pregunta per saber si estic malament, doncs que li piqui que estigui tan bé.

No, la veritat és que no sé per què ho faig. Simplement, em surt de dins. El "bé" em surt abans no pugui pensar si realment estic bé o no ho estic.

Però no és l'únic moment en el que dono respostes immediates, sense pensar, que la major part de les vegades no són del tot exactes.

Ahir algú em va preguntar que si aniria a Fires. La resposta va ser un "sí" sense pensar. Vaja, la resposta que dóno des de que anava a l'institut, i que crec que ha sigut més cops mentida que veritat. Per què ho faig? No en tinc ni idea. Simplement, a l'institut deia que sí, per no ser diferent, perquè no se'm miressin (encara més) com a un bitxo raro. Ja en tenia prou amb arribar cada dia mitja hora abans a l'institut (la culpa no era meva, era de l'autobús, que passava massa aviat) i en comptes d'anar a matar el temps al bar (em feia cosa anar-hi, perquè mai no prenia res) em quedava pel pati llegint algun llibre d'aquells que la gent creia estranys (vaja, que no eren novel.les) fins que començava a arribar gent, que canviava el pati per la classe. I ja me'n vaig de tema, per variar.

La veritat és que a mi a Fires no se m'hi ha perdut res. Em quedaré a casa. Treballant, que ja em convè. I de tant en tant, mataré el temps amb alguna cosa. Com aquest joc que he descobert recentment (ja em queden poquetes pantalles :-) ). També llegiré una mica, sobretot ara que tinc un llibre nou a casa. A vegades penso que la bibliotecària llegeix aquest blog i que sap qui sóc jo, perquè l'últim cop que hi vaig anar, em va preguntar si m'agradava un llibre que semblava que s'hagués llegit el meu últim post. Potser són coincidències. Potser sóc més transparent del que em pensava. Però ara tinc un llibre a casa que em volia comprar, i així tindré l'ocasió de fullejar-lo amb temps per veure si me'l compro o no :-) Val a dir que no és cap novel.la.

El que deia, que a mi a barraques no se m'hi ha perdut res. I últimament ja tinc prou atraccions jo com per veure les que hi ha per la devesa. Que per què ho dic? Doncs perquè el planxista (es diu així?) estarà molt content amb mi. En l'últim mes, el meu cotxe ha picat amb dos cotxes diferents. En un jo no en vaig tenir cap culpa. Ni tan sols estava a dintre! Algú va picar amb el meu cotxe aparcat. El segon ha sigut ha sigut avui. En una rotonda, una persona ha frenat. Jo a darrera. M'he quedat parada a darrere del cotxe parat. I quan feia com un o dos minuts que estava PARADA, un taxi que es volia fer l'espavilat, m'ha volgut avançar, ha calculat malament i ha enganxat el meu pobre cotxe, que a hores d'ara ja sembla més una xatarra que un cotxe nou. Coi, que era un taxista! Dic jo que si és un taxista es deu passar moltes hores a la carretera i ja podria tenir les mides del cotxe preses! En fi, que ara el meu cotxe torna a estar fet un cromo. I pobre del que em digui que sort que encara no havia portat el cotxe al planxista des de l'últim cop, que així amb un sol cop m'arreglaran els dos "xocs". Perquè, la veritat, ja n'estic ben farta!

En fi, que ara tinc quatre dies de festa, que aprofitaré per NO anar a Fires, per treballar, per jugar i per llegir. Tot i que, si algú em pregunta, el més normal és que em surti la resposta que sí que aniré a Fires sense pensar, només com a resposta automàtica al que seria normal que contestés.

Sóc una nerd, sí, i què?

Ahir vaig fer el test que hi ha al post de més a baix i em vaig espantar. Perquè, no ens enganyem, la gent que fa aquest test ja és una mica nerd per definició (sinó no el farien). I va i resulta que surto que sóc més nerd que el 96% de la població. O, el que és el mateix, que només un 4% de la gent que ha fet el test són més nerds que jo.

Abans que res, dir que no m'agrada la paraula nerd. Però, és clar, em sembla que no hi ha cap paraula que s'hi acosti més. Podria dir alguna cosa semblant a "empollona", però és que tampoc ho sóc, d'empollona. Bé, crec que hi hauria força gent que no estaria d'acord amb la meva última frase, però jo no era la típica que sempre estava fent la pilota als profes i coses per l'estil. Jo simplement feia tots els deures i estudiava. Però a classe callava i intentava no dir res. Quan algun profe preguntava a la classe en general, jo no contestava ni borratxa, encara que sabés la resposta. Encara que veiés que el profe s'estava cabrejant perquè ningú sabia la resposta i veiés que ens cauria a tota la classe una ració extra de deures. Com a molt, li deia a qui seia al cantó, perquè contestés ell/a. Només contestava si se'm preguntava directament. Jo sempre estava lluny dels típics "empollons". De fet, estava lluny de tothom (ai, que això em sembla que encara em converteix amb més nerd del que em pensava, perquè ni tan sols m'entenia amb els "empollons"). Tampoc diria que sóc friki. Estranya potser sí. Sinó, d'on ve el nom del blog? Buf, ja m'embolico com sempre.

Tampoc és que sigui intel.ligent, com diu la definició que enllaço una mica més amunt. Això de la intel.ligència és molt relatiu. Si des que la meva ment recorda, sempre he llegit llibres de divulgació científica (i ara també per internet), no seria normal que sapigués coses d'aquestes? El que seria estrany seria que no en sabés. De totes formes, tampoc és que en sàpiga massa. Només que les preguntes del test eren molt fàcils. Perquè hi ha moltes coses que no sé. De fet, gairebé no sé res, em falta molt per aprendre.

El que sí que estic d'acord que sóc és socialment "torpe". O com se li vulgui dir a aquest fet. O, com a mínim, com el personatge d'un altre acudit, que també he sentit per diferentes professions:

Se li pregunta a un enginyer si és millor tenir una esposa o una amant. L'enginyer, de seguida, diu que el millor és tenir les dues, perquè mentre l'esposa es pensa que està amb l'amant, l'amant es pensa que està amb l'esposa i així ell pot aprofitar per fer la feina.

De totes formes, i parlant seriosament, m'agrada ser així. Reconec que moltes vegades la meva falta d'habilitat social em fa tornar boja. Reconec que moltes vegades em queixo per ser el que jo en dic idiota, que no és res més que ineptitud social. Sí, el meu cervell treballa a poc a poc i li agrada treballar sol. En companyia, el meu cervell treballa més lent. I com més companyia, més lent treballa. A no ser que agafi molta confiança. Però, i aquesta és una cosa que em sorprèn i que suposo que també sorprendria a molta gent que em coneix, no canviaria la meva ineptitud social per ser com la gent "normal". M'agrada entrar al test i reconèixer en Maxwell a la primera foto (i saber qui és en Maxwell, és clar!) i el gran Newton a la segona. Fins i tot em fa gràcia mirar i veure que aquests personatges apareixen al test. M'agrada riure al veure la pregunta de la velocitat de la llum, i com hi posa el mateix número amb m/s i Km/s. M'agrada tenir clar quina és la resposta, sense haver-ho de preguntar a ningú, sense dubtar si són metres o Kilòmetres. M'agrada saber quin símbol químic és el Mn sense necessitat de buscar-ho al google o a cap taula periòdica (de veritat que la gent normal no ho sap? Si això ens ho ensenyaven a l'institut!) I no, no tinc alertes de perill biològic a la meva habitació (ni n'hi hauria de tenir!) Però no canviaria el conèixer els símbols de gairebé tota la taula periòdica, conèixer alguns científics importants per la seva cara, saber la velocitat de la llum i moltes altres coses per ser algú més socialment hàbil (o com coi es digui això). I no, no sóc intel.ligent. Simplement, m'agrada llegir i aprendre. I no, no sóc una empollona. Simplement, sé coses rares (que ja veus de què serveixen). I no, no em penso tornar a espantar per ser nerd. Jo sóc així i és el que hi ha. I a qui no li agradi, que es vagi a buscar algú més popular, que amb l'edat que tinc dubto que canvii...

Quin espant!

Ui... Acabo de fer un test i aquest és el resultat:



Estic preocupada de veritat. Jo l'he fet pensant que em sortiria que sóc normal...

De veritat sóc el monstre que diu el test que sóc?

A veure si algú és capaç de superar-me. I això que si hi havia dues respostes sobre les que dubtava, intentava posar la resposta més "normal".

Tot i així, segons el test: " All hail the monstrous nerd. You are by far the SUPREME NERD GOD!!!"

Em faig por a mi mateixa...