Et va bé tal dia?

Fa poc parlava amb algú i li deia que jo no tenia vida fora de la feina. Ella em va dir que sí, i em va dir que feia això, allò altre, i allò de més enllà. I jo li vaig contestar que total, això tampoc era res, que la majoria de dies no feia res, que la majoria de dies que no treballava me'ls passava a casa, sense cap més distracció que aparèixer per aquí i fer alguna cosa de feina.

No va ser fins aquest estiu, un d'aquests dies que estava de vacances bloggeres que em vaig adonar que la persona tenia raó. Havíem de quedar amb ella i un parell o tres de persones més. Jo en tenia ganes. Jo volia quedar amb elles. Feia molt de temps que no ens véiem totes juntes, i quedar un cop a l'any s'ha convertit en una tradició que, des d'un any que van venir a Girona i em van fer un gran regal, que està enquadernat a la meva habitació, s'ha anat repetint cada any.

Volia quedar amb elles. Però, és clar, com es poden posar d'acord per quedar un conjunt de noies repartides per tot Catalunya, cadascuna amb la seva vida més o menys muntada, per quedar a un lloc pel que la suma de distàncies que hauran de recórrer les noies devia ser mínima l'any passat, quan les que ens vam desplaçar vam fer entre 150 i 200 Km? Només una es va quedar a casa seva, com cada cop que hem quedat.

Però, on és el problema? El problema està en què, per més que em queixi i digui que no tinc una vida, sí que en tinc, de vida. I d'un sol cop, em vaig carregar quinze dies seguits en els que no podia quedar (i totes elles sí, és clar). Per si amb això no n'hi hagués prou, em vaig carregar els caps de setmana de 3 mesos seguits, on no podia quedar. I, per acabar-ho d'arrodonir, ni 12 d'octubre, ni tots sants, ni un munt més de festes més.

Intentant trobar un dia que ens anés bé a totes, mail va, mail ve, em vaig posar a pensar en tot això. En que realment sí que tinc una vida. Jo m'he buscat aquesta vida. Sí, d'acord, fent memòria, quan era petita feia el mateix: els divendres a mitja tarda sortia del cole, agafava la bossa, anava a entrenar, anava a competir, i, deixant de banda les hores de dormir, arribava el diumenge a mitja tarda havent-me recorregut la província de Girona de dalt a baix competint per aquí, competint per allà. I sí, d'acord, això està molt bé per una nena de 13 o 14 anys, però ara que li doblo l'edat a aquella nena, també és normal que ho faci? Perquè estem parlant de dos dies d'entre setmana als vespres, fins a les tantes, tot el dissabte (matí i tarda) i els diumenges al matí. Cada setmana. Gairebé tot l'any.

No sé per què, el pensament em va anar a parar a una altra persona. Acostumava a trucar-me o enviar-me un sms a mitja tarda, per si volia fer alguna cosa al vespre. O em deia alguna cosa a mig matí per la tarda si era cap de setmana. I, és clar, gairebé sempre (o sempre, directament) jo tenia alguna cosa a fer. I sí, ja sé que quan et diuen una vegada i una altra que tenen coses a fer, al final et penses que t'estan enganyant, que el que realment passa és que no volen quedar amb tu. Però el que tampoc es pot pretendre és trucar a una persona, que té la seva vida, i dir-li si pot quedar al cap de dues hores, perquè si t'ho esperes, d'acord, però sinó, el més normal és que la persona tingui altres coses a fer. Encara que sigui una persona sense una vida, com jo. Vaig intentar dir-li de quedar algun dia a una setmana vista. O quedar algun dia que jo no tingués res a fer. Però aquesta persona era incapaç de pensar a més de dos hores vista. D'acord, m'estic passant, però gairebé.

Finalment, un dia em va dir de tot. Jo li vaig dir que no li havia dit cap mentida. I el fet és que era veritat. No em va ni deixar explicar-me. De fet, crec que l'únic que volia era dir-me tot. Jo li vaig dir que jo era així. Però no n'estava convençuda.

Però aquest estiu me'n vaig adonar. Jo sempre he dit que no sóc d'aquella gent que sempre té un munt de coses a fer. Sóc una persona tranquil.la, no sóc d'aquelles persones que se't posen al davant i et comencen a dir que han de fer això, allò i allò altre. Simplement, vaig fent, tranquil.lament. Però fins aquest estiu no me n'havia adonat del que feia. No m'havia adonat que em passo els dies anant d'un lloc a l'altre, que faig un munt de coses, que sempre sento al meu voltant "la Llum té feina". Sóc la que sempre té coses a fer, la que no para quieta.

I, malgrat tot, encara segueixo pensant que jo no tinc realment una vida, que tot el que faig són tonteries. Bé, jo sé que no són tonteries, però per molta gent ho són. Molta gent no entèn que faci una feina que m'ocupa una quarta part del cap de setmana, cada cap de setmana, tot l'any. Una feina per la que no em paguen ni un duro i que em costa diners en gasolina i temps de preparació durant la setmana. Però que és una de les feines que em fan sentir més orgullosa de mi mateixa. Quan veig que les coses funcionen, que la feina que faig jo es nota, encara que la noti poca gent, m'alegro de fer-la. Molta gent no entèn els meus diumenges a la tarda, treballant com una burra, per poder tenir acabades les coses a temps (i, de fet, quan no tinc aquesta feina, la trobo a faltar). I, per cert, per aquesta feina dels diumenges a la tarda tampoc cobro un duro.

Segueixo amb la meva vida, d'aquesta manera. Només em sap greu quan em trobo amb situacions com la d'aquest estiu. Aquestes tradicions no s'han de perdre. I aquí ve quan somric: l'últim dia que vam quedar totes juntes, a mitja tarda, mentre estàvem totes xerrant i rient, em va sonar el mòbil. Que qui era? Doncs la persona que sempre s'enfadava perquè jo estava fent altres coses. Que si volia quedar al cap d'una hora o una hora i mitja. Li vaig dir que estava a 150 Km de casa. I em va dir "ah, doncs així pots marxar ara i quedem quan tornis". Que dius què? Tampoc va entendre la nostra tradició, que a mi no em movia ningú d'aquell bar, almenys durant una bona estona. Aquell dia feia poc que l'avi estava bastant malament i elles van aconseguir que m'oblidés de l'avi durant gairebé tot el dia.

La gent em diu que estic ben boja. Molta gent no ho entèn. I suposo que no és massa normal. Però és la meva vida, i jo l'he triat així. Encara que ara estigui davant de l'ordenador i no m'aguanti dreta. Encara que avui hagi fet la feina de 3 o 4 persones. Encara que avui, quan ja no podia amb la meva ànima, una nena de 10 anys saltés i digués "Ara para la Llum!" i hagués de córrer a darrere uns quants nens d'entre 8 i 12 anys, a veure si n'atrapava algun (que ja són ganes, també). Encara que...

Ara només espero que poguem quedar algun dia, totes juntes.

El meme dels desitjos

No me l'ha passat ningú, però avui tinc el dia somiador. Bé, tinc el dia filosòfic, de pensar en el sentit de tot plegat. Algun dia trobaré el sentit de tot plegat. O potser no. Però ja me'n vaig per les branques.

3 coses que faria si fos milionària:

Bé, tot depèn del que vulgui dir ser milionària. Jo entendré que per "milionària" és que puc tenir tots els diners que vulgui, o com a mínim un milió d'euros...

1. Em compraria una casa que hi ha a un quilòmetre de casa. Fa anys que està en venda. Era la casa d'un home del poble, que es va casar amb una dona de Barcelona. Es van arreglar la casa. No és una casa molt gran (la casa on visc, sense ser gran, és més gran que aquella casa), però té bastant terreny. El que passa és que el terreny és un tros de bosc, un tros d'hort i un trosset petit de jardí. Van viure un temps aquí, però la dona va dir que aquí no podia viure, i es van comprar un pis a la ciutat. Fa anys que intenten vendre-la. Jo la compraria, però no tinc diners. L'últim cop que vaig sentir que la volien vendre, en demanaven 100 milions. La veritat, no m'estranya que no la venguin, perquè per aquest preu hi ha cases més grans i més ben situades. Jo crec que hi han posat un preu massa gran perquè ell no la vol vendre (visca el xafarderisme!) Però, és clar, si tingués diners per llançar-los, no m'ho pensaria ni un moment.
   
2. Després de comprar-me la casa, si "només" tingués un milió d'euros, tampoc em quedarien massa diners per fer coses. I, és clar, jo sempre he dit que tampoc vull massa diners per res (algú em dóna 200 o 250 mil euros de res per comprar-me un pis?) així que tampoc sabria per què fer servir els diners que em sobressin. Bé, sí que ho sé. Guardaria uns mils d'euros per donar-los a una família que sé que voldria adoptar un nen de fora, però no tenen prou diners per fer-ho.
   
3. Ho deixaré amb dues coses. Mai he somiat a ser milionària. Així que tampoc tinc grans somnis per fer amb un munt de diners.
   

3 coses que diria amb veu alta si sapigués que ningú em recriminarà o em contradiurà

1. Acabo d'arribar a aquest punt just en el moment en què el meu reproductor d'mp3 comença a reproduir una cançó horrible (quines casualitats té la vida!). Que per què hi és? Això és el que diria si sapigués que ningú em recriminarà o em contradiurà, però és que em fa tanta vergonya la raó que no m'atreveixo ni escriure-la aquí, on no em coneix (gairebé) ningú.
   
2. Ara, quan acabi d'escriure això, me'n vaig a veure "Siete días", que la fan a les 10 del vespre, i que al final m'he acabat enganxat (que malament que estic, jo que no miro mai la tele!)
   
3. M'agrada fer memes d'aquests...
   

3 coses que canviaria de la meva vida, de mi mateixa

I per què he de canviar alguna cosa, si sóc perfecta? :-)

1. M'agradaria tornar un temps indeterminat enrere i fer una cosa que no em vaig atrevir a fer. Ja ho diuen, ja, que sempre ens penedim del que no fem i no pas del que fem. Valentia, on ets?
   
2. Veure (1) en un altre context.
   
3. Veure (1) encara en un altre context (i crec que podria seguir així fins a l'infinit i més enllà).
   

3 coses que canviaria del meu voltant

1. Ara mateix, els incendis que cremen l'Empordà. Demà he de tornar a passar altre cop per allà, a prop dels incendis. Si és que no tornen a tallar la carretera. Cada cop que miro el paisatge cremat o veig ploure cendra se'm trenca el cor.
   
2. Tornaria enrere en el temps i intentaria fer, de la forma que fos, que aquell nen que va tenir un problema quan va néixer i que ha quedat malament de per vida, pogués tenir una vida normal. Hagués sigut molt fàcil. Només calia que el metge no hagués ficat la pota fins al fons.
   
3. Si pogués canviar les dues coses anteriors, podria sentir-me tan feliç, que ja no em caldria canviar res més.
   

3 coses que voldria que em passessin abans de morir

1. Aconseguir la immortalitat?
   
2. Ara seriosament: aconseguir una forma de tornar enrere en el temps per canviar allò que em va matar.
   
3. En aquests moments em venen al cap unes quantes coses. Totes bones, està clar. He de viure molts anys, per tenir temps d'aconseguir que em passin totes aquestes coses, i més comptant amb què sóc lenta i amb ganes. Molt lenta, diria jo. Algú ha vist mai les tortugues i els cargols? Ells són cotxes de fórmula 1 al meu cantó. Però totes aquestes coses me les guardaré per mi. Perquè, al cap i a la fi, quan demanes un desig no l'has de dir a ningú, no? Si el dius, llavors no es compleix. I si l'escrius i el penges a internet... aleshores ja segur que no es compleix!
   

Ara ho hauria de passar a no sé quantes persones. Però com que jo vaig per lliure, i ja l'he fet sense que ningú m'ho passés, doncs tampoc ho passo a ningú. A no ser que algú ho vulgui fer.

Això sí, aquest és el meme dels desitjos. I en aquest meme ningú demana què és el que més es desitja, per sobre de tot. Hi ha coses que no poden comprar els diners. Hi ha coses que, encara que poguessis canviar, no saps si serien per bé o per mal. Potser les canviaries i encara empitjoraries més el que estàs intentant millorar. I com ja vaig dir, ja fa bastant temps, per què sempre han de ser 3? Per què els desitjos han de ser 3?

Però el que compta és que la veïna, que en realitat era l'Estranya, que en realitat és la Llum, que en realitat és qui escriu això, que en realitat... el que compta és que aquesta persona continua tenint un sol desig: ser feliç.

Anys i anys...

Avui no és el meu aniversari. Però, com feien al País de les Meravelles, avui he cel.lebrat el meu no-aniversari.

Avui ha sigut el meu últim mig dia lliure fins al 29 d'agost. És a dir, que d'aquí al 28 d'agost tinc ocupats tots els matins i totes les tardes, inclosos els caps de setmana. I això són vacances? Sí, això són vacances.

Com que un d'aquests dies que hi ha fins el 29 d'agost és el meu aniversari de veritat, i ma mare ja era conscient que la nena estaria una mica ocupada, m'ha agafat avui per banda i m'ha dit alguna cosa de l'estil de que si no volia que el meu pare em comprés una altra tele o alguna altra cosa que no fes servir per res, que anés a comprar-me alguna cosa. I hi havia un to de súplica a la seva veu. Així que, què podia fer jo, a part d'anar a comprar-me un regal? I que consti que va ser idea de ma mare i estava d'acord a comprar-me un regal tan gran, que no he sigut jo la que ho he demanat! Bé, més que gran hauria de dir car... El problema és que, si ho hagués deixat a mans del meu pare, ell seria capaç de comprar-me alguna cosa més cara que jo no faria servir per res, i que es quedaria abandonada per casa.

I ja està, ja he cel.lebrat el meu no-aniversari. Ja tinc el regal. He fet cara de pena a ma mare, i m'ha deixat que me'l quedés ja, encara que, si fos legal, m'hauria d'esperar uns dies a tenir-lo encara.

Ara s'està carregant. Esperant a que jo el comenci a fer servir.

De mentres, jo espero que arribi el setembre. Sembla mentida. Amb el que esperava que arribés l'agost. Amb les ganes que tenia que arribés aquest mes, per poder fer totes aquestes coses que tinc ganes de fer i que em faran estar ocupada els propers... 23 dies! Amb les ganes que tenia que fos agost... i jo esperant el setembre! Bé, no sé exactament si espero el 30 d'agost, el 31 d'agost, l'1 de setembre, el 2 de setembre o el 3 de setembre. Algun d'aquests dies, tot i que encara no sé exactament quin.

Que poc a poc pot arribar a passar el temps quan es carrega un reproductor d'mp3 que tens ganes d'escoltar! Mires, remires, i tornes a mirar, però no s'acaba de recarregar mai.

El mateix passa amb els dies. Veus el setembre, aquí mateix. D'una banda, tan a prop. I de l'altra, tan lluny...

Boscos

Em posa malalta veure passar els hidroavions. Una de les coses que em fa més por és que hi hagi un incendi a qualsevol dels tres boscos que hi ha prop de casa. Cada cop, quan es comença a acostar l'estiu, la por em comença a entrar al cos. Perquè s'incendia un d'aquests boscos i visc tan a prop del bosc que ho perderia tot. Sí, ja ho sé, no puc pensar en això, però és una cosa que està aquí, una possibilitat. Ara mateix miro per la finestra de l'habitació on estic i els arbres del bosc són aquí a tocar. Sóc molt dolenta calculant distàncies, però no hi ha més de 50 metres entre aquests arbres i casa meva.

Cada cop que hi ha un incendi, veig passar els hidroavions. Visc molt a prop de l'estany de Banyoles. Quan arriba l'estiu i sento fressa d'avioneta que vola baix, ja no cal que miri amunt per veure què és. Ja sé què hi veuré. Unes avionetes grogues que porten o van a buscar aigua a l'estany.

Aquest matí he anat a córrer, com faig molt sovint. M'aixeco al matí, quan encara no ha sortit el sol, i me'n vaig a córrer. Corro per un camí que passa pel mig del bosc. Normalment agafo la radio, m'aïllo del món, i penso mentre corro. Ni tan sols escolto la música. Simplement, penso.

Però avui no. Aquest matí he sortit i, gairebé sortint de casa, he vist una ampolla de cava tirada al bosc. M'he posat malalta. Una ampolla de cava? Però, que la gent que la va tirar no sap que MAI s'han de tirar coses de vidre al bosc? Però això només era el principi. He seguit pel camí i hi he trobat de tot. No podia fer quatre o cinc passos que no veiés alguna cosa tirada. El que hi havia més eren paquets de tabac. Però estaven seguits de prop per les llaunes. I, el que fa més por, per un conjunt d'ampolles: de cava, de cervesa, de coca-cola... Si fins i tot hi he vist una radio de cotxe que algú va tirar al bosc. Que ja m'explicarà qui sigui que la va tirar, si va fer l'esforç de portar-la fins al bosc i tirar-la allà, si no podia anar-la a tirar on tocava?

I m'ha entrat por. Molta por. Una por immensa. Què estem fent als nostres boscos?

M'han vingut ganes de, diumenge, anar pel mateix camí, amb un carretó, a recollir tota la porqueria que hi ha. Malauradament, crec que el carretó hauria de ser molt gran perquè pogués recollir tot el que he trobat aquest matí.

Pyrgus i Henry

Pyrgus està destinat a ser l'Emperador Porpra. Però és un Elf de la Llum adolescent i es revel.la contra el seu pare, així que fuig del palau i es dedica a viure com si fos un elf normal.

A Pyrgus li agraden molt els animals i un dia es posa en perill per voler salvar l'animal d'un Elf de la Nit (els dolents, vaja) i acabava perseguit pels dolents en una fàbrica que fabriquen cola d'enganxar. Allà descobreix que, per fer una bona cola, els elfs de la Nit cada dia maten un gatet, perquè van descobrir que, si feien la cola amb un gatet, aquesta enganxava molt més.

No sap com, acaba a les golfes d'un dels propietaris de la fàbrica. El propietari invoca el rei dels dimonis, i aquest li demana Pyrgus com a sacrifici.

Pyrgus aconsegueix escapolir-se del propietari de la fàbrica, però el seu pare l'envia al Món Anàleg (o sigui al nostre). Només que algú ha sabotejat el portal, de forma que Pyrgus es converteix en un ésser petit (de la mida d'una papallona) i amb ales. A més, en comptes d'anar a parar on havia d'anar a parar, va a parar al jardí d'un vell obsessionat amb els extraterrestres. Per si no fos poc, al món dels elfs no saben on l'han enviat, però saben que algú li ha injectat un verí. Si no li donen l'antídot molt aviat, Pyrgus morirà.

Henry viu al nostre món. La seva vida li sembla perfecta, fins que un matí el seu pare li diu que la seva mare s'ha embolicat amb la seva secretària. Aquell mateix matí, va a treballar a casa d'un home gran, a qui li fa la feina de casa, i es troba com el gat intenta menjar-se una cosa que sembla una papallona...

I què més? Doncs que ha sigut interessant llegir un llibre traduit al valencià. I que no penso dir res més del llibre, no fos cas que algú el llegís i li espatllés el final...

Sense l ""

lgú h intentt fer mi un trebll en un ordendor on l lletr "" est` engnxd? En un ordendor on l lletr "" s'h de prémer un munt de cops bns no consegueixes que l'ordendor et fci cs?

Creieu-me, és un bon putd. Jeje, ixí no sembl que sigui un prul tnt lletj. És clr que l prul "prul" sí que qued lletj, i mb gnes!

J podri ser un ltr lletr, j, però no, h de ser l "". Podri ser l "q", o l "z", o l "ñ", tnt per tnt. Però no, result que l lletr que s'h cnst bns de mi h sigut l lletr "".

l finl, sbeu què he fet? Doncs he busct un "" un p`gin web i l'he copit. I, r, cd cop que vull escriure un "", en comptes de fer servir el dit petit de l m` dret, he de portr el dit petit un mic més enll`, prémer el Ctrl i fegir-hi l lletr "V".

Oh, com he ptit per cbr el ditxós trebll!

Vacancetes

Qui va dir que la Llum no faria vacances? Vaig ser jo?

Ahir al vespre (bé, avui a la matinada) vaig acabar una de les coses que hauria d'haver acabat ja fa uns dies. Em vaig dir a mi mateixa que ho acabaria i que d'ahir no passava. Al final ho he acabat avui, però és com si fos ahir. Vaig anar a dormir a hores indecents, però contenta perquè ho havia acabat.

Quan vaig anar a dormir, vaig pensar que tenia dues opcions: la primera, avui tornar-me a aixecar a la mateixa hora, seguir amb la rutina, seguir treballant, i no fer vacances. I la segona, prendre'm un dia de vacances pures i dures. Un dia de no fer res. I va guanyar la segona.

Vaig anar a dormir i no vaig posar el despertador. De totes formes, el despertador ja el porto incorporat. Quan he vist que ja no podria dormir més, m'he dit a mi mateixa: "Si ja són 3/4 de 8, t'aixeques, esmorzes, i fas el manta tot el dia. Si encara no són 3/4 de 8 aprofites i te'n vas a córrer ara que no fa tanta calor."

Miro la radio despertador. Bé, m'aixeco i m'acosto a la radio despertador, que sinó no veig els números. I aleshores tinc un dilema molt gran. El despertador marca les 7:49. Però el despertador va un número indeterminat de minuts endavant, que no vull saber quants són, però que, segons sembla, varia entre els 10 i els 15. Segons el meu despertador ja ha passat l'hora límit que m'he posat. Però, a la realitat encara no.

Decideixo que, ja que s'ha de fer el manta tot el dia, es farà el manta tot el dia. Estic sola a casa, amb el que ningú em dirà res si em passo el matí deambulant per casa, sense fer res.

No sé què em dedico a fer, però quan me n'adono ja són les 11. Em sembla recordar que he fet un sudoku harakiri (per qui no sàpiga què és, és com un sudoku samurai, però en comptes dels 5 sudokus que té el samurai, el harakiri en té 8), he resolt un problema una mica més complicat que el harakiri i diria que també he esmorzat.

Em dutxo i recupero la història que estic llegint. De moment, només diré que es tracta d'una història on hi apareixen elfs de la Llum (no he pogut evitar posar-ho), i un príncep a qui tothom vol matar: l'han enverinat, l'han reduit a la mida d'una papallona, i l'han enviat al nostre món, on es troba amb un noi de la seva edat que també té els seus problemes. Però de moment encara no en parlaré, del llibre. Potser quan l'acabi.

Dino i em passo la tarda fent exactament el mateix que he fet al matí. Bé, exactament el mateix no. Em poso davant de la tele, i del PictoLogic en trec una figura de don Quijote i Sancho Panza i una altra figura amb un cavallet de joguina. I segueixo veient com l'elf pèl-roig intenta salvar la vida, tot i els intents de matar-lo dels dolents.

Intento recordar quan va ser l'últim dia que em vaig passar tot el dia sense moure ni un dit. Però en sóc incapaç.

Jo ja he fet les meves vacancetes. M'han anat bé. Ara demà tornaré a fer el que hagi de fer amb moltes més ganes. I sobretot, no sé com m'ho faré, però no he de tornar a passar-me tants mesos sense estar-me un dia sense moure ni un dit.