Cap a les nou vaig anar a sopar. Encara me l'havia de fer. Però no tenia gana. També m'havia de fer el dinar d'avui, encara. I aleshores el vaig veure.

Sí, ja ho sé, el veig gairebé cada dia. Sí, ja ho sé, és difícil passar-hi per davant i no veure'l. Però ahir m'hi vaig fixar. I vaig haver d'anar-hi.

Vaig obrir la banqueta, per treure'n les partitures que hi ha a dins. I vaig descobrir que la banqueta estava del revés.

Vaig intentar asseure-m'hi i vaig descobrir que havia de moure el sofà per poder asseure-m'hi.

Vaig intentar recordar l'últim cop que m'havia assegut allà davant, i vaig recordar que havia sigut ara ja fa uns quants anys, quan vaig haver de tocar la marxa nupcial en un casament (tema que donaria per un post, però avui no).

Vaig buscar la partitura d'una cançó. I aleshores vaig recordar que, quan vaig estar assajant pel casament, havia buscat la mateixa partitura i no l'havia trobat. No la vaig trobar. Es deuria perdre quan vaig canviar de casa. La devia deixar a algú que no me la va tornar. Deu estar a algun lloc de casa, per alguna raó, i jo no recordo per què la vaig posar allà.

Al cap i a la fi, però, la meitat dels llibres que tinc tampoc són meus. Els vaig heretar d'algú més gran que jo. Bé, la meitat no, potser només una quarta part. Els primers llibres, que ella s'ho va deixar encara més aviat que jo. Sempre m'han fet gràcia aquells llibres, plens d'enganxines de los hombres G i d'un Tom Cruise amb cara d'adolescent. Quan els vaig heretar, vaig passar-me hores intentant treure les enganxines i en vaig ser incapaç. Ara em fan gràcia i tot.

Vist que no trobava la partitura de la cançó

Powered by Castpost

vaig agafar un dels llibres de les enganxines dels Hombres G, i un altre que m'havia comprat jo.

Vaig anar a la pàgina on hi havia la partitura d'una cançó que també havia tocat molt. Vaig mirar la partitura i em costava de llegir. No en va feia molt de temps que no llegia una partitura.

Però els meus dits es recordaven del que havien de fer. Va ser un moment màgic. La meva ment no es recordava de les notes, el meu cap era incapaç de llegir les notes amb la velocitat adequada com per poder seguir tocant. Però les meves mans... les meves mans sabien el que havien de fer. Elles buscaven les notes, i les trobaven. De tant en tant tocaven la nota del costat, però sabien on havien d'anar. Sabien el que volia tocar. Sabien com ho havien de tocar.

Vaig estar tocant molta estona. El temps es va parar amb mi, tocant ara una melodia de Bach, ara una de Beethoven.

I aleshores vaig recordar per què m'agradava. Vaig somriure al pensar en Bach i en Beethoven, que si aixequessin el cap, es moririen del "susto" al sentir el que feia jo amb les seves melodies. Que sí, les podria tocar tal com surten a la partitura, però m'agrada fer variacions. M'encanta convertir aquell minué en una cançó trista. I m'encanta convertir l'altra melodia, una melodia trista, en una cançó alegre.

M'encanta tocar les coses que jo vull tocar. M'encanta tocar-les a la meva manera. M'encanta fer el burro amb les melodies.

Però m'encanta fer-ho sola. Quan ningú amb sent. Sense el meu pare al darrere, que cada cop que em veia acostar-me al piano em demanava que li fes un concert (i que toqués el que calia, i com calia). M'encanta tocar jo sola, equivocant-me, tocant bé, però sense ningú al voltant que em digui que si això està bé o si allò està malament.

Em relaxa. Jo sé si vull una cançó alegre. Jo sé si vull una cançó trista. Jo sé el que vull escoltar, el que vull tocar, i ho faig. Sense que ningú em digui ni el què, ni el com, ni el quan.

Al cap d'una estona em vaig adonar que estava cansada i tenia gana. No tenia cap rellotge a prop. Vaig anar a la cuina. Ja eren més de les 12. Ni em vaig adonar que havia passat tota aquesta estona. Només jo, el piano, i unes melodies que rematarien a Bach i Beethoven.

Com et va?

Algú m'ha preguntat que com em va aquests dies sola a casa. I ara tinc un dubte: què li contesto? Tinc unes quantes opcions... (*)

1. Perfecte. M'he passat els últims dies convidant a gent a casa i marxant jo de festa per aquí i per allà. La feina? Bah, ja es farà.

2. Perfecte, la casa està com una patena. Menjo molt correctament, no tinc res de roba bruta pendent de rentar, frego i escombro la casa un cop al dia, com a mínim. Vaja, que està tot perfecte.

3. El gos i les flors estan perfectes.

4. Ah, tot molt bé. Que vols entrar a casa? Ui, no... És que la cuina està una mica... És que, és clar, havia de posar-me a rentar la paella i vaig pensar que ja ho faria quan tingués alguna cosa més bruta, i vaja... bueno... que ja ho rentaré tot quan ja no tingui més estris per fer-me el menjar.

5. Ui, perfecte. Menjo de bé que no vegis! Aquest matí he descobert una teula de xocolata i ja he tingut el dinar: pa amb xocolata. Estava boníssim!

6. Ejem... Sí, tu espera a fora, que jo ja entro a casa i vaig a buscar-ho i t'ho trec. Que per què no vull que entris? No, per res. Ei, què fas? Que què fa tota aquesta roba per aquí tirada? Res, ara anava a posar una rentadora i l'estava separant. Sí, la separava per tota la casa...

7. Sola a casa? I qui t'ha dit que estic sola?

8. Sí, tot bé, excepte un petit problema que va tenir la rentadora. Que quin problema? Ah, res d'important... Només que vaig posar el suavitzant al lloc del sabó i n'hi vaig posar massa...

(*) Si us plau, que ningú truqui als meus pares i els demani que tornin immediatament. Totes les opcions són una invenció de la Llum. Bé, quasi totes...

*0 anys

L'altre dia, xerrant, xerrant, em vaig trobar explicant una cosa. I vaig dir que feia molt de temps. Aleshores em vaig posar a pensar. Vaig haver de dir que feia 20 anys! Jo, explicant una cosa, que feia 20 anys que havia passat, i que no tenia noció de que fes tant. Em vaig mig espantar i tot. 20 anys!

Avui m'he posat a pensar en els anys que conec a l'Anna. Avui l'he vist. Ha arribat un moment en què, quan ella anava a dir alguna cosa, jo sabia què em diria. Quasi aquella sensació de que li podria acabar les frases.

Em recorda també una persona que vaig veure fa un o dos dies. Sap que em fa ràbia, però per això m'acaba les frases. O que, quan hi discuteixo alguna cosa, abans que jo li pugui dir alguna cosa, ja em contesta el que jo li anava a dir. No, no és divertit. Per mi no.

Fa un o dos dies que algú va veure com em feia una d'aquestes coses. Com que ens mirava sorprès, li vaig deixar anar: "Quants anys fa que ens coneixem?" I, amb tota la cara, em va deixar anar: "Quants anys tens?" Quina gràcia que em fa. Només que bé, jo tinc 27 anys, però en fa 28 que ens coneixem, si és que se'n pot dir conèixer que la meva mare embarassada de mi anés a conèixer al fill d'una amiga que acabava de néixer.

Sí, l'Anna. Que aquests 27 o 28 encara no arriben a 30 i no seria el títol del post, tampoc. Aviat ja farà 10 anys que ens coneixem (no em matis, ja sé que em vas dir l'altre dia que no ho volies comptar, però totes dues sabem que darrere del "no ho vull saber" hi havia dues noies que ho van comptar en silenci, i que van pensar coses similars, o no?)

Sembla mentida que ja hagin passat 10 anys. Han passat tan ràpid, aquests 10 anys! Fa 10 anys Barcelona era aquella ciutat on ens van portar al zoo amb l'institut i un colom se'm va cagar a sobre. La ciutat on havia anat a veure algun dia els jocs olímpics i els paralímpics. La ciutat on vaig anar a veure com el Barça guanyava una lliga gràcies a un penalt fallat per en Djukic (sí, jo era al camp, això no m'ho podrà pas treure ningú). I prou.

Fa 10 anys que vaig regularment a Barcelona. Crec que en aquests 10 anys no he passat més d'un mes i mig seguit sense posar-hi els peus. Fa 10 anys que m'he fet un fart d'anar d'un lloc a l'altre. El meu rècord està en 12 dies seguits anant i venint cada dia (sense descansar el cap de setmana, s'entèn).

10 anys.

20 anys.

Com passa el temps!

Sense dir adéu

Li vaig preguntar si vindria. Fa poc que ens coneixem. Bé, no fa tant poc. Fa uns mesos, no arriba a fer un any. De seguida ens vam caure bé. Almenys per la meva part. Per la seva, sembla que també. Sempre ve a saludar, sempre ve a fer brometes. Sempre parla amb mi, sempre em diu hola amb un somriure.

Li vaig preguntar si vindria. I em va dir que sí. 50 Km d'anada. 50 Km de tornada. Tot sol. Quan ha arribat, jo estava ocupada parlant amb no sé qui, així que només li he dit un hola des de la llunyania.

Però ha vingut. Gairebé hi he parlat més que amb la resta de la gent, comptant tota la resta de la gent com un tot.

Ha vingut i se n'ha anat. L'he buscat, per dir-li que gràcies per venir, perquè ha fet un esforç per venir, i només perquè la meva insistència va fer que digués que sí. Però quan l'he buscat per dir-li que gràcies, i que adéu, ja se n'havia anat.

Se n'ha anat. I no ha dit adéu. Potser ha volgut dir adéu i jo estava ocupada amb algú altre i no s'ha atrevit a interrompre.

Però jo m'he girat. L'he buscat. No l'he trobat enlloc. I m'ha sabut greu que hagués marxat i no hagués dit res.


Em va dir que marxaria. Ja fa uns quants dies. Marxava avui. Estarà uns dies fora de cobertura, per dir-ho d'alguna manera. Uns dies fora.

Em va dir que marxaria. Avui.

I jo sé que ha marxat. Per uns quants dies. No sé quants.

I tampoc ha dit adéu. Simplement ha marxat. Sense dir adéu. I em sap greu que hagi marxat i no hagi dit res.



Segurament jo també he marxat algun cop sense dir adéu. Segurament algun cop jo tampoc he dit res perquè he pensat que ningú ho notaria. Però a vegades un simple gest pot ser més important per algú altre del que realment ens pensem.

Intentaré recordar-me'n el proper cop que hagi de marxar d'algun lloc i per no molestar, perquè penso que a ningú li importarà, perquè... pel que sigui, pensi que ningú notarà que marxo sense dir res.

Potser a algú també li ha sabut greu que hagi marxat algun dia sense dir res. A vegades marxes, dius adéu a un munt de gent i precisament et deixes a qui s'adona que no li has dit res.

Però... és que són dos en un dia!

Sóc un desastre

M'aixeco prou aviat com per tenir temps de tot. Vinc a mirar el correu, un momentet. Vaig a esmorzar. He de marxar al cap de tres quarts d'hora. Tot controlat. Tot controlat?

Me'n vaig a portar el gos a passeig. El porto sense lligar, perquè anem pel bosc. Anem fins on hem d'anar. Tornem i vaig per tancar-lo. Però, és clar, el gos no és tonto, i ja sap que el vaig a tancar.

He de reconèixer que la culpa també és una mica meva. Jo només el trec quan és festa, i sovint els passejos són llargs, acabem jugant quan arribem a casa... i un dels jocs al que juguem és a "atrapar". Ell corre, i jo intento atrapar-lo.

Però és clar, avui era diferent. Avui tenia pressa. Avui havia d'anar a un lloc on m'esperaven. I, és clar, jo li deia que cap a casa, i ell es feia el tonto. Jo intentava atrapar-lo per lligar-lo amb el collar, i ell es pensava que jugàvem a atrapar. Sí, és clar, de fet ja ho féiem, de jugar a atrapar, només que jo avui no jugava.

Finalment s'ha deixat atrapar. L'he tancat. Li he dit quatre cosetes, li he amanyagat el cap. I ell em mirava amb aquells ulls tan tristos... Ho ha de saber. Aquells ulls tristos són impossibles de mirar i de deixar. Si no tingués pressa, no el tancaria i em quedaria amb ell. Però...

Tinc entre 10 minuts i un quart d'hora per arribar al lloc on he quedat. Falten 20 minuts i encara m'he de dutxar. Realment, sóc un desastre. No acostumo a arribar tard, però avui que havia d'arribar d'hora...

Obro l'armari. Merda. Tinc poca roba, i tota la que tinc està o per rentar o estesa. Tic-tac, tic-tac, el temps va passant.

Cinc minuts abans de l'hora a la que he quedat, trec el cotxe de casa. Espero els dos minuts reglamentaris a que es posi l'alarma. I marxo. M'esperen 7 persones, i abans que algú que es passi de llest faci un comentari, cap d'ells és una dona (la cosa va com va).

Arribo al lloc on hem quedat uns 10 minuts tard. De les 7 persones que havien quedat amb mi n'hi ha exactament... cap. I per això m'he fet un fart de córrer?

Arribo a casa gairebé a 3/4 de 4. Recordo que no tinc res per dinar. Quan vius lluny de qualsevol botiga d'alimentació, acostumes a comprar coses i a deixar-les al congelador. I jo, aquest matí, amb les presses, m'he descuidat de treure res del congelador. I, és clar, arribo a casa i el més calent és a l'aigüera. Perdó, el més calent és a la meva cara, que jo, tot i buscar l'ombra durant tot el matí, he arribat a casa en un estat lamentable. La cara em bull i em poso after-sun. Només la cara? No, què va! Una abella m'ha entrat a la samarreta i tinc dues picades a l'esquena.

Poso la tele. Des de fa uns dies, sempre que poso la tele poso el mateix canal. Al meu pare li agrada mirar el futbol i li agrada la tele, així que tenim una televisió de pagament. Fa unes setmanes, un dia vaig arribar a casa i em va dir que hi havia un canal de ciència ficció nou. Jo em vaig asseure al sofà, davant de la tele, i vaig posar el canal. Vaig enganxar just en el moment en què un home entrava en una càpsula i retrocedia en el temps. I ja està, em vaig quedar allà enganxada. La sèrie en qüestió es diu "siete días" i no tinc ni idea de si és coneguda o no. Fins ahir m'agradava, la típica sèrie que et mires si hi penses i si no hi penses, doncs no passa res, perquè són capítols aïllats, i cap d'ells depèn dels altres. Però avui estaven fent exactament el mateix capítol que ahir al vespre, que em va tocar molt la moral. Era un d'aquells capítols que acaben amb un "continuarà". Em sembla que aquest és el penúltim capítol que miraré de la sèrie. No m'agrada que em prenguin el pèl amb els continuarà.

Així que res, vaig a tornar-me a posar after-sun a la cara. Vaig a intentar tornar-me a posar pomada per les picades a l'esquena (mira que és difícil, arribar-se a l'esquena! I ningú aquí que m'ajudi). I vaig a mirar si el bistec que he deixat sobre el marbre de la cuina ja està descongelat.

Mare meva, quin desastre!

Com pot canviar...

Sembla mentida com pot canviar la cara en un segon. En un moment et penses que l'has cagat miserablement. Penses que ets idiota. Penses que...

Però al moment següent veus que no, que no l'has cagat. I la teva cara passa de ser una cara de circumstàncies a il.luminar-se amb un somriure. Per una vegada no l'has cagat.

I te'n vas a dormir feliç. Perquè cinc minuts abans pensaves que et passaries una nit en blanc, només pensant en com d'idiota eres per ser tant... idiota? (Sí, ja ho sé, em repeteixo).

Però als cinc minuts saps que avui dormiràs feliç. Perquè, almenys aquest cop, no has ficat la pota.

Girona està preciosa, un dissabte de juliol a les vuit del matí. Em refereixo a la Girona nova. La Girona que sempre està plena de gent, però que avui, a les vuit del matí, està ben buida. Passejo pels carrers buits en direcció al meu destí.

Una estona més tard, quan ja no fa fresca i el Sol ja comença a estar bastant alt, em dirigeixo al lloc de sempre, a trobar pau i tranquil.litat.

Travesso l'Onyar pel pont de pedra. Passejo per la Rambla, que encara està buida. Estant muntant les parades de flors. Penso que és tard, però no suficientment tard. Si ja estiguessin parades, compraria una flor. Ma mare quan tornés estaria contenta.

Segueixo caminant Rambla amunt (avall?) Sempre que passo per aquí no puc evitar parar-me davant de l'aparador del Tarlà, a mirar què hi ha. És com una tradició. Si no em puc aturar, miro de reüll. L'aparador del Tarlà i l'aparador de la llibreria Geli.

Però avui no. Avui giro a la dreta per anar a on era abans el conservatori. Records i més records. Aquells dies d'exàmens de solfeig, on havia de cantar una melodia que m'acabaven de donar davant d'una aula plena de gent que no coneixia de res. Aquells dictats que et feien amb un piano, i que era impossible de fer bé, perquè la melodia del dictat de la teva aula es barrejava amb el dictat d'altres aules i amb altra gent fent exàmens de piano. Aquells exàmens d'instrument, que no podia suportar.

Ara me'n ric, de tot allò. I m'ha fet gràcia passar-hi. Són els meus records. El record d'un passat on sembla que feia les coses molt bé. Però el que podria ser el record d'un futur, encara que sigui una contradicció. He volgut passar pel conservatori per tot el que significa.

Miro les escales. Un bon munt d'escales. Un nombre parell d'escales. Un nombre imparell fins al primer replà gran, i un altre nombre senar fins a dalt, fins a la plaça. M'agrada mirar amunt i veure tot el camí que em queda per recórrer.

Quan estic a punt d'arribar a dalt, la radio em sorprèn amb una cançó. M'agrada escoltar la radio per això. Sí, és clar, hi ha moments que vols escoltar el que tu vols, però aquest component d'atzar que incorpora la radio és una cosa que no es pot igualar. De cop, sents una cançó que t'agrada, i és com una senyal, de que tot anirà bé.

Powered by Castpost

Arribo a dalt, a la plaça, i em dirigeixo allà on vaig sempre.

Mentre la Roxette segueix cantant, arribo al final de la plaça, on em saluda una placa amb el nom del carrer. Somric. Jo sé perquè somric, i amb això ja n'hi ha prou. No m'hi havia fixat mai. És clar que fins fa poc tampoc tenia per què fixar-m'hi. Però avui m'ha fet gràcia.

Pujo pel carrer del nom que em fa gràcia. La Roxette segueix cantant. El carrer està solitari, no hi toca el sol. Em faig una brometa amb el títol de la cançó. Segueixo somrient.

Arribo una mica més amunt. Pujo unes escales. Un nombre parell, també. Em porten directament a la muralla, però no és a la muralla on vaig. Encara hi ha unes altres escales. Unes escales amb un nombre senar d'escalons que em porten allà on vull anar. Pujo i m'estic una estona observant una de les millors vistes que es poden observar.



Encara ara em pregunto per què la gent mira cap a l'altra banda. Avui, mirant a l'altra banda, només hi he trobat una grua i res d'excessivament interessant. Podria mirar a un altre lloc i veure-hi la muralla.



O també podria mirar cap a l'altra banda, per veure la Catedral.



Somric. Des d'una d'aquestes tres fotos, si és que sap on mirar i es té una bona vista (o una foto amb prou resolució) es veu casa meva.

Em quedo una estoneta allà dalt, pensant.

Penso que hauria de pensar a dues setmanes vista, però penso a dos mesos vista.

Penso que hauria de trobar el meu punt fort. Penso que ja he perdut, i que accepto la derrota. Però que segur que he de trobar la forma de guanyar en alguna altra cosa.

Intento trobar aquest punt, però sóc incapaç.

Segueixo pensant. Però fa massa calor, fa massa sol, i no tinc ganes de quedar-me com una gamba, així que torno.

Baixo pel carrer pel que he pujat.

Arribo a la Catedral. Totes les escales estan plenes de cadires. Una bona decepció. A mi que m'agrada baixar les escales just pel mig, i les he de baixar per un trosset que han deixat al cantó.

A baix de les escales (també parells) hi ha un escenari. Al mig de l'escenari, un noi assegut en una cadira llegint un llibre. Em pregunto què hi fa, allà.

Segueixo baixant, fins que arribo al pont de fusta. Atravesso l'Onyar. Quan sóc a la part més alta del pont trec la clau del cotxe. Deixo enrere una Girona, la Girona màgica, la Girona d'una banda de l'Onyar, i arribo a l'altra Girona, la Girona real, la Girona de l'altra banda de l'Onyar.

Torno cap a casa. Mentre em descarrego les 3 fotos que he fet aquest matí, i que no valen un duro, descobreixo altres fotos a la càmera. Somric. No és el que buscava, però és un principi. A dintre la càmera hi ha unes quantes fotos. Fotos meves. I quan vull dir meves, vull dir que o són fetes per mi, o hi surto jo.

Les fotos on hi surto jo em diuen que no sóc tan desastre com em pensava. Les fotos fetes per mi em recorden a una adolescent amb una càmera rèflex, i un pare que només feia que dir-li que aquesta foto no estava prou ben feta, que tal altra no estava prou enfocada, que a tal altra li hauria d'haver deixat entrar més llum, que l'altra estava feta amb una velocitat massa petita, que... Em miro les fotos i no estan del tot malament. Segurament serà la càmera.