Silenci

Últimament no tinc massa coses a dir. Bé, sí que en tinc, però no queden reflexades aquí. Tots els blogs tenen alts i baixos. I la inspiració per escriure'ls, també.

És per això que estic bastant callada. És per això que hi ha silenci.

Últimament, gairebé cada matí quan em desperto tinc una sorpresa. Una sorpresa d'algú que va a dormir més tard que jo (cosa que no és massa difícil). És bonic començar el dia amb un somriure, encara que sàpigues que el somriure no va enlloc.

És per això que vaig somrient pel carrer i algú es deu pensar que estic sonada.

Últimament... ja torno a tenir moltes coses a dir, però no sé com dir-les.

És per això que callo.

Silenci.

Exemple?

Hi ha coses que fan por. Molta por. Però no hi pots fer res. O potser sí?

Quan arribo a casa, tinc un mal costum. Com que no puc obrir la porta del garatge per on ha d'entrar el cotxe, obro la porta petita, la d'entrar a peu, entro, obro la porta del cotxe des de dins, i surto a fora. Però per sortir, faig coses rares: vaig fins a la porta per dintre el garatge, com si la porta estigués encara tancada, surto per la porta petita (també com si la porta gran estigués tancada), tenco la porta amb clau, pujo al cotxe i entro el cotxe al garatge.

Quan arribo a casa, si la nineta dels meus ulls està al carrer i em veu, ve corrent a veure'm i a dir-me hola. Li encanta pujar al meu cotxe. Així que ella ve, jo li dic que he d'obrir la porta del garatge, obro la porta del garatge, me la poso a la falda, i entrem el cotxe al garatge totes dues, mentre ella agafa el volant i fa veure que condueix.

L'altre dia arribo a casa i ella estava a fora. Es va acostar corrent. Jo li vaig dir que s'havia d'obrir la porta del garatge. Ella em va donar la mà i em va acompanyar a obrir la porta. Vaig obrir la porta i vaig seguir el meu ritual, esperant que ella sortís per la porta gran, per la porta del cotxe. Però quan anava a tancar la porta petita, em vaig adonar que hi havia una nena petita que em seguia. Ella va fer el mateix camí que jo, just a darrere meu, amb els mateixos gestos que jo, fent veure que tancava la porta petita amb clau.

Si em vol imitar, per què imita les coses rares que faig? Per què no m'imita quan faci alguna cosa normal?

I és que a vegades aquestes coses fan por. Fa un temps, tenia un fan. Un nen d'uns 10 anys, que sempre venia a veure què feia jo. La seva mare em va dir un dia que jo era un exemple pel nen, que el nen es fixava en el que feia i intentava fer el mateix que jo. Són d'aquelles coses que fan pànic, perquè jo sóc jo, i m'equivoco, fico la pota, i faig coses rares. Pensar que algú al darrere em pugui estar observant em fa realment pànic. Però el que més pànic em fa és donar un mal exemple.

Fa temps, quan aquest nen tenia 10 anys, un dia em vaig enfadar molt. No m'acostumo a enfadar, i si m'enfado doncs m'ho guardo per mi. Però aquell dia em vaig enfadar tant que vaig saltar. Em vaig enfadar tant que no em vaig adonar que el nen estava allà, observant-me com de costum. Em vaig enfadar tant que vaig començar a discutir-me amb qui m'havia fet enfadar. Després tota la gent que hi havia al voltant em va donar la raó. Però el nen estava allà. El nen va veure com m'enfadava, i al cap de cinc minuts, quan se'm va passar, el nen estava allà, al cantó de la seva mare, amb una cara que mai oblidaré. Quin exemple li estava donant jo a aquell nen de 10 anys?

Han passat els anys, i el nen ja és tan alt com jo. El nen em segueix observant. A vegades el miro i li veig un gest que dic: "Ostres, acaba de fer el mateix gest que el meu pare". Llavors m'adono que no. Que no és el mateix gest que fa el meu pare. És el gest que faig jo.

I em fa por. Em fa pànic. Perquè qualsevol dia la torno a liar com aquell dia. I llavors, quin exemple estaré donant? Quin exemple dóno a unes noies d'entre 10 i 15 anys que tinc al messenger i que, en comptes de parlar-me de les coses que m'haurien de parlar (o sigui, del que les ha portat a agregar-me al messenger) em demanen consell? I no consells fàcils, que diguem.

Jo no vull ser exemple per ningú. No vull que m'imitin. Però també sé que és inevitable. Els nens imiten a la gent. A algú. I de tant en tant et pot tocar. Potser no te n'adones. Però jo, almenys, quan me n'adono, em fa pànic.

29:33.927

El despertador sona uns minuts abans de les 8 del matí. És festa, però tot i així t'aixeques aviat. Per dues raons. La primera, perquè vols treballar. Fa dies que estàs una mica als núvols (total, per què?). La segona, perquè vols anar a córrer. I qualsevol va a córrer a mig matí...

T'aixeques i el sol ja és amunt. "Ai, avui no correré massa". Recordes l'hivern amb un somriure, quan surts a córrer amb guants i un gorro. Sempre fas riure a la teva mare, perquè el gorro es mulla amb la suor, però després aquesta suor es glaça i queda el gorro amb una capa de gel per sobre.

Et vesteixes. Uns pantalons de xàndal i una samarreta. Portes el mòbil i la radio. Voldries deixar el mòbil a casa, però des del dia aquell que vas tenir aquell problema et fa por marxar sense mòbil. Però cap problema: et vas comprar una cosa que serveix per penjar al braç, on en teoria hi cap un reproductor d'mp3, però a tu t'hi caben la radio i el mòbil.

Decideixes fer la volta curta. I només una volta. Perquè fa massa calor i saps que no aguantaràs massa. Així que et dirigeixes a la carretera on començarà la volta.

Pel camí maleeixes l'hora que és. Com que només hi vas els caps de setmana, normalment a la radio fan música. Avui, però, fins a les 10 serà impossible trobar una emissora on facin música tota l'estona. En fi, paciència.

Arribes al lloc on tens marcat el principi i el final de la volta. Ja que portes el mòbil, almenys que treballi. Poses en marxa el cronòmetre i et poses a córrer.

Quan tornes al mateix lloc, pares el cronòmetre. Marca 29:33.927. Dolent, molt dolent. El sol i la calor fan que vagis més a poc a poc.

Arribes a casa i t'apuntes el temps. Dolent, molt dolent.

Però no ho has fet per això. No importa si ets més lenta que una tortuga. El que realment importa és que t'agrada fer-ho, que ho fas perquè et sents millor amb tu mateixa. Que ho fas per tu.

Algú em va preguntar un dia, mentres corria, si ho feia per aprimar-me. Jo només li vaig somriure. Quan tenia 10 o 11 anys entrenava entre 3 i 4 hores al dia i estava rodoneta. Sí, i què? Tinc molt clar que sempre seré més o menys rodoneta. I a qui no li agradi, doncs que no em miri. Jo faig esport, però no per aprimar-me, sinó per sentir-me millor, més àgil, amb més energia. I perquè, mentre faig esport em sento bé. Perquè mentre corro soluciono els problemes del món. Bé, potser els problemes del món en general no, però sí els meus problemes. Perquè fent esport es veuen les coses més clares. Perquè ara ja m'he tret de dintre les ganes de dir-li un munt de coses (i no precisament maco) a un home que em va despreciar només perquè era una noia (ho deixaré estar o em tornaré a enfadar...).

I perquè sí, perquè m'agrada. Perquè aquests 29 minuts i quasi 34 segons han estat un dels millors moments dels últims dies.

3 nens...

3 nens

2 gronxadors

1 problema

Dos nens al gronxador. Un altre s'ho mira.

- Jo també vull. Jo també vull. Jo també vuuuuuuuuuuuuuuuuuull!

- Sí, espera't un moment, d'aquí a una estona.

- Jo també vull. Jo també vull. Jo també vuuuuuuuuuuuuuuuuuull!

Al final, es fa baixar un dels nens del gronxador. Li sap molt de greu, però tot i així baixa.

Puja el nen que tenia la rabieta del "Jo també vull".

Però... el nen es queda en una part del gronxador.

- Què fas? Posa't al mig.
- No!
- Sí, posa't al mig, sinó no et gronxo.
- Que vingui l'altre.

L'"altre" nen ja està donant volts per allà. El que acaba de pujar al gronxador no vol que el gronxin fins que no pugi l'altre.

Pugen tots dos al gronxador i se'ls gronxa als dos a la vegada. No només han trobat la manera de gronxar-se tots tres, sinó que a sobre, encara s'ho han passat més bé que gronxant-se sols.

3 nens

2 gronxadors

1 solució.

3 mesos!

Sovint tot té una explicació. Tu et comences a imaginar històries. Comences a pensar on has ficat la pota (que seria el més normal). Però resulta que tu no has ficat la pota, i el problema no era teu. Llavors te n'alegres, ets feliç, ho veus tot de color groc (no, de color de rosa no, que no m'agrada. Hi poso color groc, que és un dels meus colors preferits). Però... però llavors reps una notícia. I et quedes dient-te a tu mateixa: "3 mesos?"

Fa 3 mesos em vaig enviar un mail a través del futureme. 3 mesos abans, havia fet el mateix. Tots dos mails van arribar aquesta setmana. Mails escrits amb el cor i que em van fer somriure. Mails que vaig llegir i vaig pensar: "Jo vaig ser capaç d'escriure això?" Però també vaig pensar: "Ja fa 3 mesos? I ja fa 6 mesos de l'altre?"

Recordo perfectament el dia que els vaig escriure. Entre altres coses, perquè en aquells mails hi posava el que estava fent, el que em passava pel cap en aquell moment.

En els mails hi havia moltes veritats. Moltes frases que són bones, que hauria de seguir. Hauria de seguir els consells de la Llum mig any més jove.

Però els 3 mesos que donen el títol al post no són aquests. Els 3 mesos que donen el títol al post són els 3 mesos que han de passar perquè passi una cosa. 3 mesos! Miro enrera i sembla que era ahir. Però miro endavant i es fan tan llargs!

Bé, sé que aquesta cosa no té per què produir-se. Es podria produir, sí, però avui he sabut que, si ha de passar, haurà de ser d'aquí a 3 mesos. I sí, ja no em ve d'aquí. 3 mesos no és tant de temps. Però el meu cap ja s'havia fet a la idea que, si havia de passar, seria aviat. I saber que han de passar 3 mesos encara, ha sigut una decepció. 3 mesos! Poden passar tantes coses, en 3 mesos! Però tantes! Però també en poden passar tan poques.

L'únic que sé és que aquests 3 mesos es faran molt llargs. Això sí, aprofitaré per treballar dur. Així, si després d'aquests 3 mesos, tinc una oportunitat, em sentiré una mica millor amb mi mateixa, orgullosa de mi, sense complexes.

Sempre m'ho puc mirar des d'un punt de vista millor: tinc 3 mesos per augmentar la meva autoestima. Cosa molt necessària, si al final aconsegueixo el que volia.

3 mesos!

Em vaig a enviar un altre missatge a través de futureme per d'aquí a 2 mesos i mig :-)

Me l'imaginava... diferent

M'ha passat sovint. Llegeixo un llibre. Em faig una imatge mental dels personatges. Tots tenen una cara, unes determinades característiques físiques. Es fan com de la família durant uns dies. I jo els veig, sé com són, me'ls imagino.

Però llavors torno al principi. Rellegeixo el llibre. O només una part. I em trobo que aquell personatge que jo veia amb el cabell ben negre, en realitat era ros. O aquell personatge que era alt i prim, l'autor el va fer baixet i grassonet. O que aquell que em pensava que tenia els cabells llargs fins a la cintura els porta rapats al zero.

I això quan l'autor en fa una descripció, que se't pot oblidar al cap de poc temps. Quan no et descriu la idea que té en ment del personatge, et pots estar imaginant un personatge completament diferent que el personatge que es va imaginar l'autor. Aquesta és una de les grandeses dels llibres. Tu et pots imaginar les coses, muntar-te el teu món... i podria ser que fos un món completament diferent del món que volia explicar l'autor (bé, completament diferent no, però sí bastant diferent). Però és el teu món. El món que tu has vist en el llibre. El món que tu volies veure-hi. Perquè, no ens enganyem, sempre hi acabem veient més el que hi volem veure que el que hi ha. Almenys jo.

En aquest punt, hi faig entrar els blogs. Sí, ja ho sé, canvio de tema una mica ràpid. Però tot té un sentit. Jo segur que us estic enganyant. Segurament, la visió que teniu de mi és completament diferent que la visió que en tindrieu si em coneguessiu en persona. Sovint llegeixes blogs i et fas una idea de com és la persona, ja no físicament, sinó de caràcter. Però la idea que te'n fas segurament és el que tu en vols veure, no el que realment és. O potser sí. Tot i que, després de la meva experiència, em sorprendria molt que algú s'imaginés com sóc jo i l'encertés.

Des que estic escrivint blogs, m'he topat cara a cara amb dues persones més que escriuen blogs, sense que aquestes persones sabessin qui era jo.

La primera va ser fa uns mesos. Una persona que ja sap que la vaig veure. Vaig entrar jo, tota tranquil.la, a comprar el diari, i vaig veure una persona vestida de negre, de dalt a baix. Això em va recordar un post que havia escrit algú feia poc, on deia que sempre anava amb tota la roba negra. Li vaig mirar la cara i vaig veure que coincidia amb una cara que havia vist en un altre blog. I aleshores vaig saber que era aquella persona.

Tot i així, tot i ser una persona que no amaga la seva identitat, em vaig sorprendre. No sé, no me l'imaginava tan alt. I, quan li vaig sentir la veu, vaig pensar que no podia ser, que aquella veu no era la veu del blogger que jo coneixia. No, no li havia sentit mai la veu, però li havia associat una veu, sense voler, a aquella persona, completament diferent a la veu que realment té.

Sí, ja sé que he dit que probablement la gent que llegeix això tingui una idea completament diferent de la meva realitat, de com sóc jo. Però estic segura que tothom té molt clar el que vaig fer. O no?

La segona persona que vaig veure em va sorprendre molt més. Llegia regularment el que escrivia i, de cop, un dia, va escriure una cosa que em va portar a pensar que jo coneixia aquella persona. O, com a mínim, la podia conèixer. Així que vaig investigar una mica, fins que vaig reduir les possibilitats a dues persones. Dues persones que jo hauria vist més d'un cop, però que no sabia quina de les dues podia ser. Dues persones completament diferents. Una lligava amb el que jo creia que era la persona que escrivia allò. L'altra no. Així que vaig tenir molt clar quina de les dues era.

Al cap de poc temps, vaig descobrir que no era la que em pensava, sinó que era l'altra persona. Una persona completament diferent. Una persona que no m'hagués imaginat mai que pogués ser la mateixa persona que escrivia el blog. Una persona que no era ni millor ni pitjor, sinó completament diferent.

I em va fer gràcia. Perquè jo sempre m'imagino les persones. Sempre penso com poden ser. I... doncs que tinc massa imaginació. O potser som tots, que en tenim massa, d'imaginació.

Ho he d'explicar

No, no explicaré cap secret (ja no vindria d'aquí, però és igual).

El títol del post ve d'aquella sensació que tens a vegades. Reps una notícia, saps alguna cosa i ho has d'explicar. Et dius a tu mateixa: "Això ho he d'explicar a..." A qui?

Avui tenia una notícia bomba. Una cosa que havia d'explicar. Però explicar... a qui?

Al final li he acabat explicant a la que m'aguanta sempre. Faltaria més.

És que estava tan contenta. Aquesta no me l'esperava. I, a més, avui.

Jo ho hagués volgut explicar a algú més. Però a qui? Ningú més m'hagués escoltat, avui. Mira que n'és de trista, la vida. Però... però jo ho volia explicar.

És horrible quan et surt bé alguna cosa i no tens a qui explicar-ho.

És horrible quan tens una bona notícia i no tens a qui explicar-la.

És horrible quan veus que les coses van bé i no ho pots explicar a ningú.

Bé, "a ningú" seria injust amb l'Anna. Però ella ja m'entèn.

I és que quan tens una bona notícia, si no la pots compartir, la notícia ja no és tan bona. Fins i tot passa a ser mig dolenta.

Però, en fi, alegrem-nos tots, que la notícia era bona! A veure si ara no fico la pota com sempre.