10 minuts

A vegades sembla que els camins no et porten allà on tu vols. O potser et porten a llocs que no pensaves que et portarien. Agafes un camí i dius: "Mira, vaig cap allà". Però resulta que t'allunya d'on volies anar i t'acosta... t'acosta no sé pas on.

"D'aquí a 10 minuts", m'acaben de dir. Fa cinc minuts, d'això.

Acabo de mirar el rellotge. Ja pensava que feia un quart d'hora o així... i només feia 5 minuts!

En fi, aviat (espero) passaran els 5 minuts :-)

Camins

Hi havia una vegada una noia a qui li agradava molt caminar, però no sabia on anava. Una de les coses bones dels camins és fer-los, i gaudir del camí. Però també hi ha un al.licient: arribar a algun lloc.

Ella volia arribar a algun lloc, però no sabia per on seguir. I, el més important, no es volia perdre pel camí.

Un dia es trobava enmig d'un desert. Pensava que tota la vida caminaria, però que mai arribaria enlloc. Si has caminat, i caminat, i caminat, i mai has arribat enlloc, penses que no hi arribaràs mai. Potser aquí s'equivocava. O potser no. Perquè encara continua buscant un camí que la porti a alguna banda.

Mentre anava pel desert, va veure un oasi. Sí, un oasi. I va decidir intentar caminar cap a ell.

Però, és clar, caminar pel desert és difícil. Fa vent i les dunes es mouen. I mai saps si el que veus és un oasi o un miratge. Podries caminar i caminar, i trobar-te que és un miratge i no arribar mai enlloc. Però també podries arribar a l'oasi.

I fins que no hi arribes, sempre et queda el dubte de si era un oasi o un miratge.

Va estar un temps intentant arribar a l'oasi/miratge. Caminava i caminava, però es perdia pel camí. No sabia com ho havia de fer per arribar-hi. A vegades l'oasi semblava acostar-se a ella, però al dia següent l'oasi havia desaparegut i es transformava en un miratge, en una altra duna per la que haver de caminar.

Al cap d'un temps, es va trobar amb una altre camí. Totalment diferent. Però tampoc sabia on anava. El camí de sorra del desert va desaparèixer. De la mateixa manera que passa amb els somnis, el camí de sorra es va convertir en un llac. Un llac que s'havia de travessar per arribar a l'altra banda. Però un llac molt gran.

Malgrat que ella era bona nedadora, no va voler passar el llac nedant: el llac era molt gran i hi havia taurons. El llac era tan gran, que des d'on era ella, no podia veure l'altra banda. I va pensar que no tenia forma de creuar el llac i que es quedaria sense veure l'altra banda.

Però un dia va aparèixer algú amb una barca, que es va oferir a portar-la a l'altra banda. "Ara no puc, però aviat tornaré i et portaré a l'altra banda".

I ella se'l va creure.

Va estar un temps esperant, a veure si arribava aquella barca que l'havia de portar a l'altra banda.

Però la barca no arribava.

De tant en tant feia molt de vent. I la vora del llac s'omplia de sorra. Tot quedava ple de dunes i a la noia li semblava veure l'oasi allà, lluny del llac. Intentava caminar, però no sabia si dirigir-se al desert o continuar esperant la barca. Però l'oasi es convertia en miratge i l'amo de la barca es tornava a acostar a la vora del llac: "ei, que ja vinc de seguida". I aleshores ella s'esperava una estona a la vora del llac. A veure si arribava la barca i podia anar a l'altra banda, a veure què hi havia.

Però la barca segueix sense arribar. I l'oasi cada cop és més miratge que oasi.

I, siguem sincers, la noia s'ha cansat de caminar pel desert sense saber on va. Tampoc sap com hi ha d'anar o si podria arribar a l'oasi. Si és que existeix l'oasi, és clar. I si quan arribés a l'oasi no la fessin fora a patades.

També s'ha cansat d'esperar la barca. Vinga a esperar i esperar... i probablement el que hi hagi a l'altra banda del llac no sigui tan interessant. Potser no val la pena seguir esperant la barca.

Així que la noia ha mirat al seu voltant.



I hi ha descobert un altre camí.

Un camí que no sap on la portarà.

Un camí enmig d'un bosc.

I d'això es tracta: com que està enmig del bosc, no pot veure massa lluny. No pot mirar a l'horitzó i veure cap oasi. Ni mirar llac enllà, aclucar els ulls, i intentar descobrir si des d'on és ara veu què hi ha a l'altra banda.

Simplement, pot caminar.

I vigilar amb el llop, no li passés el mateix que a la caputxeta.

I seguir caminant.

Sense saber on va.

Sap que les coses no canviaran. Sap que, en qualsevol moment, l'amo de la barca la cridarà des del llac, que està a prop: "ei, que sóc aquí!"

Però no sabrà si la crida per dir-li que segueixi esperant o que ara la pot portar a l'altra banda.

Sap que hi ha dies de tramuntana, i que aquesta li portarà tot de sorra al camí, que convertirà el seu caminet en un desert. I aleshores veurà l'oasi.

Però seguirà sense saber si és un oasi o un miratge.

I ara no vol deixar el camí. Vol seguir el camí que passa pel mig del bosc. Perquè tampoc sap on la porta. Ni tan sols sap si hi ha algun lloc interessant pel mig del camí o al final del camí.

Però no vol tornar ni a l'oasi ni al llac. Se n'ha cansat. Potser la culpa és seva. Potser al veure l'oasi hauria hagut de córrer fins allà, a veure si realment era un oasi. Però, si és sincera, tenia por de dues coses. La primera, que fos un miratge i trobar-se com en alguna pel.lícula que va veure fa molt de temps: córrer i córrer, i quan et tires al que tu creus que és una bassa, caure a sobre d'un munt de sorra. La segona? Que la gent de l'oasi la rebés amb els braços oberts. Que la rebés amb els braços oberts, ella necessités un període d'aclimatació i la gent de l'oasi no ho entengués.

Potser la culpa de no haver arribat a l'altra banda del llac també és seva. Potser hauria d'haver agafat a l'amo de la barca, quan passava a prop del camí, i dir-li que no, que més tard no, que o la portava ara o se n'anés. Però, és clar, aquestes coses també són difícils de dir. No volia molestar a l'amo de la barca. I si s'enfada? Bé, doncs si s'enfada, acabarà no portant-te a l'altra banda del llac, que és exactament el que està fent ara.

Sap que potser hauria d'intentar arribar a l'oasi i comprovar si és un oasi o un miratge, i si la reben amb els braços oberts o li donen una patada al cul.

Sap que potser hauria d'intentar forçar al barquer (si la barqueta es tomba, ai nena, no tinguis por...) a que la porti a l'altra banda. Veure si realment la vol portar o no. Veure què hi ha a l'altra banda.

Però ara que ha vist aquest nou camí... seguirà per aquest camí, a veure què passa.



Pot ser que no arribi enlloc.

Pot ser que es perdi pel mig del bosc.

Pot ser que es trobi el llop de la caputxeta.

Pot ser que hi hagi tempestes de sorra.

Pot ser que el barquer la cridi des del llac.

Però també...

Pot ser que arribi a un lloc millor que l'oasi o l'altra banda del llac.

Pot ser que arribi a un lloc on la rebin amb els braços oberts.

Pot ser que el camí voregi el llac i arribi igualment a l'altra banda.

Pot ser que el camí la porti directament a l'oasi.

Pot ser que es quedi al mig del bosc per sempre, perquè és el que li agrada.

Vés a saber!

Diferències

Fa una estona la meva mare ha marxat a treballar. "Fins dimarts al vespre", li he dit. I és que quan demà ella torni de treballar jo ja seré fora. Quan demà al vespre (ejem, a la nit) jo arribi a casa, ella ja farà molta estona que és a treballar. Dimarts tornaré a marxar abans que ella arribi.

Ella sempre em diu el mateix, i m'ho diu rient. Va variant entre dues frases:

- Què passa, que ja no vius a casa o què?
- M'hauràs de donar una foto, que aviat ja no et coneixeré.

L'altre dia em vaig anar a fer fotos de carnet. Sempre me n'havien fet 4, però resulta que me'n van fer 6. Així que avui, quan m'ha deixat anar les frases una darrere l'altra, he anat a buscar una de les fotos i li he donat. I ara hi ha una foto de carnet meva penjada a la nevera.

Amb el meu pare és diferent. Aquestes coses la meva mare no me les diu davant seu. Perquè ja la tindríem muntada. Les seves frases, dites amb cara molt seriosa, són completament diferents:

- ¿Otra vez vas a volver tarde?
- ¿No quieres decir que tendrías que dejar algo?
- ¿Y esto, cuando se acaba?
- ¿Quién te mandaba a ti ir allá?
- ¿Todavía no has hecho esto? Si claro, como te dedicas a hacer cosas que no sirven para nada todo el día.
- ¿Tan lejos dejas el coche, volviendo a ESAS horas?

I la més bona de totes:

- ¿Qué hace una foto tuya en la nevera?

Dir que no

Em costa moltíssim dir que no. Suposo que a tots ens costa. Però jo m'hi he trobat pocs cops a la vida, i quan ho he de fer, no sé com posar-m'hi. I, de la mateixa manera que a mi em costa dir que no, i intento dir-ho sense tocar massa la sensibilitat de la gent, m'empipa bastant que em vinguin amb mitges tintes: si és que no, és que no. I prou. Ja m'ho pots dir directament.

La veritat és que tots tenim defectes. I jo m'enfado quan veig que una cosa era que no, però qui m'havia de dir que no no ha volgut dir-m'ho directament i ho ha volgut suavitzar. Em queixo i penso per mi mateixa: "Però si jo no sóc una nena petita, ja em podries haver dit que no!"

El problema és que jo faig el mateix.

Situació 1: un dia d'aquesta setmana la Llum s'escaboleix per no haver de dir que no.

Fa uns dies estava jo en un lloc i va aparèixer una persona. La persona en qüestió no em cau gens bé i això que em costa que la gent no em caigui bé. Però és que aquest és el típic xulo, que jo sóc el millor, jo ho sé fer tot bé, jo, jo, jo... i després jo. Però aquest no és l'únic problema que hi ha amb la persona en qüestió. El problema és que s'assembla moltíssim físicament a una altra persona que té un caràcter completament diferent: mateixa alçada, mateixa complexió, mateix color de cabell, cara semblant, mateix posat, mateix tipus de roba... I, és clar, la senyora Llum, que no té res millor que fer que anar pel món sense ulleres, al veure arribar algú que pot ser qualsevol dels dos, fixa la vista, aclucant els ulls, intentant distingir si és un o és l'altre. Malauradament, l'individu se n'adona.

Uns minuts més tard, la Llum torna a fer de les seves (faltaria més!) Té un moment d'inspiració (o no sabria com dir-ne) i es queda mirant al buit, sense mirar, només pensant en una idea que se li acaba d'acudir. Es passa un o dos minuts amb la mirada fixa, però sense mirar (potser s'hi està més de dos minuts, vés a saber). Quan recupera la consciència, s'adona que estava mirant en la mala direcció. En la direcció on mirava només hi ha una persona. Malauradament, és el mateix individu que abans. Però és pitjor: l'individu s'ha adonat que mirava en aquella direcció.

Passen uns minuts més, i la Llum té calor, perquè al lloc on és fa molta calor. I, com sempre, la pell de la seva cara passa del blanc nuclear al vermell gamba (o això és el que creu). Just en aquell moment es troba a l'individu cara a cara. L'individu comença a fer bromes parlant amb algú. La Llum no recorda haver creuat més de dues paraules seguides amb l'individu en qüestió. Així que mira a banda i banda i, quan veu que no hi ha ningú més, se li encenen les alarmes: aquesta persona que no conec de res està fent brometa amb mi?

La Llum se'n va a un racó inaccessible per l'individu i no surt d'allà (explicar què és el racó i què és inaccessible seria complicat, però ho deixarem amb què estant al seu racó ningú li pot dir res, i si ella volgués, podria anar a xerrar amb la gent que pul.lula pel voltant). L'individu en qüestió pul.lula pel voltant durant una bona estona. La Llum no mira el rellotge, però ha de ser entre mitja hora i tres quarts. Finalment, l'individu se'n cansa i marxa.

La Llum, que és feliç de mena, s'oblida de l'incident. Total, l'individu ja ha de saber que no s'hi veu massa i que a vegades es queda amb la mirada fixa. O potser no ho sap?

Passen els dies. Fins que es torna a trobar l'individu. Ella tota feliç, ja no es recorda de res. Veu aparèixer l'individu, que saluda de lluny, i ella saluda, sense cap problema. Als deu segons es troba l'individu al cantó, que segons sembla ni sap que sóc miop i sense ulleres m'he de fixar molt en les coses, ni que a vegades em quedo embadalida pensant en les meves coses, però que no és que estigui mirant a algú fixament.

Situació 2: La Llum s'enfada perquè no li saben dir que no

Li va costar. Però fa uns dies la Llum va demanar una coseta. Una coseta molt petita, que no costava cap mena d'esforç a la persona que l'havia de fer.

La resposta de la persona en qüestió: "Sí, és clar, ja ho faré. Et dic alguna cosa".

I la Llum no va insistir en el tema. Si ha dit que ho faria, ja ho farà.

Però no ho va fer. Perquè no li va donar la gana. Perquè en cap moment tenia intenció de fer-ho. I la Llum es va cansar d'esperar. La Llum va deixar de ser aquella xerrapeta que era per convertir-se en algú que només contestava el que li preguntaven. Perquè estava enfadada. Si no volia, havent dit que no n'hi havia prou. Prou i de sobres. La Llum no s'enfadava. S'enfada si li diuen que sí, però després és que no.

Avui algú li ha dit a la Llum "hola, eh?" I la Llum s'ha enfadat. Més del que ho estava, encara. Com que "hola, eh?" Com a mínim "hola, eh? Al final no faré allò perquè no em dóna la santíssima gana". Així que la Llum ha contestat simplement "hola". Que què ha rebut com a resposta? Millor no la poso, però segons sembla la persona estava enfadada perquè la Llum no havia dit massa cosa últimament. Que la Llum no havia dit massa cosa últimament? Au, vés a passeig!

Situació 3: per no deixar-ho només en dues...

Més amunt la Llum parlava d'algú amb molta xuleria. Hi ha dues coses que la treuen de les seves caselles: la gent amb molta xuleria, i la gent que no sap dir que no (com si ella en sabés...).

La Llum es cansa d'esperar. No recorda cap no dit directament per ningú. Potser n'ha tingut, de "no" sense donar voltes i més voltes. Però sí que es recorda de molts sí, però no. Són el pitjor de tot. Perquè et penses: "Ah, doncs mira, sembla que sí". I llavors comences a esperar. I esperar. I esperar...

Fins que en un moment t'adones que aquell sí potser era un no. Un no no atrevit. Un no amagat a darrere d'un sí.

I, almenys, a la Llum, aquests "sí, però no" li fan molt més mal que un no clar i català.

Què vols ser, quan siguis gran?

De petita era una pregunta que odiava. L'odiava profundament. I què coi li importava a la gent el que jo volia ser quan fos gran? Jo volia ser...

Bé, de fet el més important no és el que jo volgués ser. O potser sí. Però al que a la gent gran li sobtava era el que jo no volia ser. Jo no volia ser bomber. Ni astronauta. Ni pilot d'avió. I tampoc volia ser ballarina. Ni infermera. Ni perruquera. Ni cap de les altres coses que contestaven els altres nens i que a mi em preguntaven els grans: "I no t'agradaria ser...?" Doncs no, no volia ser-ho. Jo tenia les coses molt clares. O potser no.

Recordo tres etapes a la meva vida "infantil". A la primera volia ser una cosa. Diguem-li opció 1. I jo n'estava ben convençuda. No hi havia ningú que em fes canviar d'opinió. Jo volia ser allò i prou. Segons els meus pares, tenia 2 anys que ja deia que ho volia ser.

Però em vaig anar fent gran, i cap als 10 o 11 anys vaig pensar que potser no m'agradaria tant fer aquella feina. Em vaig convèncer a mi mateixa que jo no servia per aquella feina. I vaig començar a pensar que volia ser una altra cosa. El problema és que l'altra cosa (diguem-li opció 2) encara era més difícil que l'opció 1. És clar que jo no ho sabia. Jo només sabia que no m'havia de posar a davant de ningú. Simplement, podia fer la feina sense que em veiés ningú.

En aquella època, quan els grans em preguntaven què volia ser de gran, feia una cosa que fa molta ràbia, però era l'únic que van obtenir de mi: un somriure i un "doncs no ho sé".

Però em vaig anar fent més gran, i allò que volia fer va tornar a canviar (ara li toca l'opció 3). Aleshores ho tenia molt clar. Però saber que no podria estudiar el que jo volia perquè havia de marxar de Catalunya per poder-ho estudiar i no era possible per l'economia familiar, em va fer estudiar una cosa que estava dins del camp que jo volia, però que no era realment el que hagués volgut. De fet, si ara pogués escollir i tingués l'opció de fer les dues coses, faria la que vaig fer, però jo, en aquella època, no ho sabia.

Amb vint-i-molt-pocs anys i la carrera acabada, m'havia oblidat de tots aquells somnis. L'opció 1 estava descartada de feia molt de temps. L'opció 2 també era molt llunyana. I jo mateixa vaig pensar que no era prou bona per dedicar-me a l'opció 3.

Així que vaig trobar una feina, que en podríem dir l'opció 4. I em vaig dedicar a allò un temps. Fins que em vaig adonar que no volia ser allò. No tenia clar què volia ser, però allò no.

I aleshores va sorgir una possibilitat. La possibilitat d'acostar-me, ni que fos mínimament, a l'opció 3. I m'hi vaig tirar de cap. Al meu pare va estar a punt d'agafar-li un atac d'alguna cosa: amb les dificultats que hi havia per trobar una feina decent, i jo que en tenia una, vaig i la deixo per perseguir... per perseguir què? Llavors tenia 23 anys. Ara en tinc 27 i he estat tot aquest temps amb uns contractes molt precaris, cobrant un sou proper al salari mínim interprofessional (quan em parlen de la generació dels 1000 euros m'agafa un atac de riure: mil euros? Cada dos mesos, no?) i treballant més hores que un rellotge.

Però no em volia queixar dels meus contractes. Sí, d'acord, m'agradaria tenir una feina que em permetés marxar de casa. Sí, d'acord, m'agradarien moltes altres coses. Però així sóc feliç.

Sé que si m'ho proposés trobaria una feina de 1000 euros. Però no és el tema d'avui. Un altre dia, potser.

El fet és que als 23 anys vaig intentar aconseguir l'opció 3. I l'opció 3 em va portar una oferta per una cosa que era opció 1. Em va entrar un atac de pànic. Em pensava que no podria. Però sí, vaig poder, i temps després em vaig adonar que realment era el que volia fer. Així que continuo, mig amb l'opció 1, mig amb l'opció 3. I no deixaria cap de les dues. Perquè les dues són realment el que jo vull fer. I perquè en aquests moments trobo més important fer el que vull fer que no pas tenir un bon sou.

És en aquest sentit que em considero triomfadora. Perquè, vist des de fora, potser algú podria dir que les coses no van bé. Perquè no guanyo gaires diners. Perquè no puc marxar de casa. Perquè tinc un contracte precari. Perquè sovint sembla que no tingui gaire futur.

Però hi ha l'altra cara de la moneda: faig el que m'agrada. I m'agrada el que faig. Quanta gent s'ho passa bé a la feina i no la canviaria per res del món? Quanta gent està tan contenta amb la seva feina, que ni tan sols sabent que anant a algun altre lloc a treballar podria duplicar el seu sou, continua treballant on ho fa? Sí, és clar, jo no tinc una família per mantenir, però... ai, que aquest tampoc era el tema d'avui.

El tema d'avui, del que realment volia parlar, és de l'opció 2. L'opció 2 sempre va ser un secret. No ho havia dit mai a ningú, fins ahir. De fet, als 14 o 15 anys va desaparèixer de la meva ment i no hi va tornar fins fa uns mesos. Quan vaig veure que era possible.

Perquè guanyar-se la vida amb l'opció 2 és pràcticament impossible. Però m'he adonat que no és incompatible amb la resta d'opcions. Es pot fer. Mica en mica. Xino-xano.

Sí, d'acord, no és gens fàcil. Però hi ha altra gent que ho ha fet. Poqueta, sí, però hi ha gent que ho ha fet.

L'opció 2 continuarà essent un secret. Només ho sabràs tu. Tu que estaves en el moment adequat en el lloc adequat. El meu cap ja hi ha començat a treballar. I sé que, un cop començat, ja em serà impossible de parar.

No és una cosa que aconsegueixi amb un dia. Ni amb dos. Ni amb una setmana. Ni amb un mes. Un any? Dos anys? La cosa suposo que estarà per aquí. Però romandrà secret. Ningú en sabrà res. Només jo. I tu. I quan tingui una mica de cara i ulls... llavors veuré què faré.

Però estic decidida. Puc ser tot el que volia ser. Puc somiar. Puc ser la dona que aquella nena volia ser. Puc ser tot el que volia ser de petita, una cosa darrere l'altra.

No, no seré bombera. No, no seré astronauta. No, no seré ballarina. Seré jo. Jo i els meus somnis.

Potser no ho aconseguiré. Però això és el de menys. El més important és que ho hauré intentat amb totes les meves forces. I això és gràcies a tu. I a tu. I a tu. Tres "tu", sí. Sense enllaços. Sense noms. Sense cap més referència que un tu. Perquè jo ja sé qui sou. I perquè és probable que vosaltres també sabeu qui sou. I perquè quan la cosa tingui cara i ulls, d'aquí a un any o vés a saber quan, sabreu què em proposo. I sé que em recolzareu.

Però també serà gràcies a mi. Gràcies a mi i els meus somnis. Gràcies a aquella nena que somreia i deia "no ho sé", però que, en realitat, tenia les coses molt clares.

El que més por em fa és posar-me a davant de la gent que em coneix i ensenyar-los el que vull fer (o el que ja estigui fet, perquè segur que ho aconseguiré, avui el dia és optimista). Mai m'ha fet por posar-me a davant d'un munt de desconeguts i parlar, explicar, o el que sigui. Però només que hi hagi algú conegut, algú important per mi, que pugui veure el que jo faig, escoltar el que dic o llegir el que escric, em posa molt nerviosa.

Però sé que ho superaré. I tant que ho superaré!

I també sé que aconseguiré tots els meus somnis. Perquè quan les coses es fan amb ganes, s'acaben aconseguint. Un dia o un altre, però s'acaben aconseguint.

Actitud

No sé què em van donar per sopar divendres. O per esmorzar dissabte. O per dinar dissabte. O per sopar dissabte... O... No en tinc ni idea.

Realment, ara no m'importa. Però m'agradaria saber-ho... per utilitzar-ho quan em calgui, un dia d'aquests.

És una sensació d'autoconfiança que s'ha instal.lat en mi. Un "i per què no?"

Una confiança que ja podia haver aparegut fa unes setmanes. Però és igual. Perquè tant li fa. Perquè sóc capaç d'aconseguir el que em proposi.

Dintre d'uns límits, és clar, tampoc ens passessim.

Simplement, pensar que no tinc perquè ser pitjor que la resta de la gent. Segur que hi ha gent molt millor que jo. Però també n'hi ha de pitjor.

La confiança dóna valor per tirar-te a la banyera. Dos cops. En dues situacions diferents. I, malauradament, totes dues amb el mateix resultat.

Però la confiança et fa somriure. Sí, d'acord, dues respostes negatives, però què hi he perdut? Res. És com aquell que va a un concurs i torna amb les mans a les butxaques. Què hi ha perdut? Res. Com a molt el temps (que ja és molt). Simplement, ha deixat de guanyar una cosa que en realitat tampoc era seva. I que jo hagi deixat de guanyar en aquests dos casos és una altra cosa molt discutible.

Un dia, un bon amic em va dir: "No són els altres, ets tu". Bé, no m'ho va dir exactament així. M'ho va dir en un altre idioma. Però tenia tota la raó. Va ser en una altra etapa similar a aquesta. Vaig passar uns mesos que em semblava que m'anés a menjar el món. Encara no recordo quan se'm va passar ni el perquè. De fet, ho havia oblidat i avui m'he recordat del que em va dir en aquella situació.

Tornaré a tirar-me a la banyera. O a la piscina. O al mar. O a l'oceà. Perquè no hi perdo res. I perquè no sé quant de temps em durarà la confiança. I això s'ha d'aprofitar. Al cap i a la fi, l'únic que puc fer és emportar-me el premi del concurs. I si no me l'emporto, doncs no hauré pas perdut res.

Està claríssim que sense jugar no es pot pas guanyar. Sí, és clar, també es pot perdre. Però el més important és que es pot guanyar. Algun dia. Alguna setmana. Algun mes. Algun any. Si jugues, i jugues, i jugues... algun cop acabaràs guanyant. O potser no, mai se sap. Però si no jugues, no ho sabràs mai.

Xap!

Xap!

Aquesta és la fressa que fa un cos quan es tira a la piscina. O és el més proper que he trobat a la fressa de tirar-se a la piscina al diccionari.

Ha sigut un cap de setmana estrany, i no només perquè hagi durat 3 dies. De fet, suposo que si no hagués durat 3 dies, no hagués sigut tan estrany. Però la tranquil.litat de tenir 3 dies per davant, va fer que em dispersés una mica del que volia fer. I au, ja som diumenge (vull dir, dilluns, però som diumenge) a la tarda i tinc tota la feina per fer. Ole per mi!

No només he descobert que la meva vida ha canviat. Mica a mica. Setmana a setmana. Ara una mica, ara una mica més. Fa un any m'ho haguessin dit i no m'ho hagués cregut. Però les coses han anat gradualment, una darrere l'altra, i en cap moment he sentit que s'estigués produint un canvi. Fins que hi vaig pensar i realment vaig veure que sí, que havia canviat.

I ja que he canviat, doncs he afegit un canvi més. Un petit canvi. O un gran canvi. Tot depèn de com es miri.

I xap! M'he tirat a la piscina.

Bé, està clar que sóc jo. La Llum que mai es tira a la piscina. Així que res, diríem que m'he tirat a... la banyera?

Però el més important no és que sigui una piscina o una banyera. El més important és que m'hi hagi tirat.

Xap!