No té cap sentit. "Hauria d'haver fet això". "Hauria d'haver fet allò altre". "No pot ser que encara no hagi fet això". I així podria continuar fins l'infinit.
Però no té cap sentit. Sí, potser sí que ho hauria d'haver fet. Potser sí que podria haver fet moltes coses que fins ara no he fet. Però això ja no té remei. No puc tornar al passat i fer-les. L'únic que puc fer (fins que no patenti la màquina del temps que tinc a les golfes) és mirar endavant, cap al futur. Intentar fer tot allò que crec que hauria d'haver fet. Intentar fer allò que encara puc fer, encara que sigui tard. No serveix de res lamentar-se pel que no has fet. Lamentant-te perds un temps preciós per poder fer allò que no has fet encara.
Que ja és massa tard? Doncs paciència. Al cap i a la fi, lamentant-te no ho arreglaràs. L'únic que faràs lamentant-te és perdre un preciós temps per fer alguna cosa que potser algun altre dia et lamentaràs de no haver fet.
Així que el millor és agafar el toro per les banyes. Fer el que es pugui fer. Mirar al futur.
El passat? Cal tenir-lo present, però no lamentar-se. Que hauria de saber coses que no sé? Doncs cap problema, encara sóc a temps a aprendre-les. Que no he fet coses que hauria d'haver fet i encara hi sóc a temps? Doncs endavant. Encara que sigui tard, estaré contenta d'haver-les fet. Que ja no hi sóc a temps? Doncs tampoc en faré res de lamentar-me.
Passat, et tinc present, però no lamento el que no he fet. Tot allò que vaig deixar pendent, si es pot, es solucionarà. I si no es pot, per què preocupar-me'n?
Futur, allà vaig!
divendres, 17 de febrer del 2006
dijous, 16 de febrer del 2006
Enveja
Fa dies li vaig dir a algú que li tenia enveja. No és que no estigui contenta amb la meva vida, perquè al cap i a la fi, tots acabem més o menys allà on volem acabar. On som ara, depèn del que hem fet, i depenent de com haguem enfocat la nostra vida, estarem en un lloc o en un altre. Sempre hi ha un petit component atzarós, però els nostres actes determinen bastant on som ara. Tot i així, ningú em pot treure el fet d'envejar el que té altra gent i que jo potser (o segur en alguns casos) mai tindré. No tinc cap problema a reconèixer-ho.
Envejo a tota aquella gent que és més intel.ligent que jo, que no és poca. Com m'agradaria que el meu cap funcionés una mica millor. O una mica més ràpid. O tot a la vegada.
Envejo a tota aquella gent que és més treballadora que jo, que no és poca. Com m'agradaria no distreure'm, fer les coses més ràpidament, no encallar-me en qualsevol petita cosa. Com m'agradaria no passar-me hores i hores per fer una xorrada (bé, això crec que no entra a l'apartat treballadora, però és igual).
Envejo a aquella gent que és extrovertida, que en qualsevol moment té alguna cosa a punt per dir, que no es queda callada en un racó.
Envejo a tots aquells que avui no teniu un mal de cap que us està matant.
Envejo a tots aquells que no caieu rendits al vespre, que podeu aturar-vos un moment a llegir o a fer el que us vingui més de gust. Jo ja fa uns dies que encara no sé com arribo al llit sense adormir-me. I sí, ja ho sé, estic escrivint això en comptes de fer la feina que hauria d'estar fent o de dormir, que se'm tenquen els ulls. Però des que he començat a escriure que el mal de cap ha baixat una mica.
Envejo a tots aquells a qui no us ha sortit un coi de gra a les genives, que molesta, i molt!
Envejo a tots aquells que no heu d'agafar el cotxe per anar a treballar. I que, per tant, no us trobeu en una bonica situació com la d'avui (i de cada dia, de fet). Vas per un carrer on hi ha dos carrils. Vas pel de la dreta, perquè has de girar a la dreta al proper trencant. I... cotxe aparcat en doble fila. Intentes canviar de carril. Però sembla que els cotxes de l'altre carril no deixin de passar. Comences a sentir com piten els cotxes. Perfecte pel mal de cap. Renegaries contra el cotxe en doble fila, els cotxes que venen pel carril del cantó (ja veus quina culpa en tenen!) i els cotxes que estan pitant. Però no tens ni forces per renegar. De cop, un forat. Et poses al carril "bo" en el moment en què els cotxes es paren pel semàfor que hi ha més endavant. I, com no pot ser de cap més manera, mentre el semàfor està vermell, el coi de dona que havia aparcat en doble fila entra al cotxe i engega. Vols renegar, però no tens ni forces. La cua que hi ha darrere el cotxe és considerable i tu has de girar a la dreta en els propers 100 metres. Perfecte! Envejo a tota aquella gent que pot anar a peu o en transport públic a la feina!
Envejo a tots aquells que poden explicar els seus dubtes a algú.
Envejo a totes aquelles persones que quan parlen amb algú reben com a resposta un simple "tinc molta feina, no puc parlar". Sí, sempre hi ha temps per parlar amb qui ho necessita. Però és molt pitjor ni tan sols rebre un "ara no puc", sinó un silenci total.
Envejo unes quantes coses més. Però crec que totes es poden resumir en una o dues. De totes formes, ja ho he dit, sóc jo qui m'he portat fins aquí. I, per més que envegi algú, ara mateix no canviaria la meva vida per la de ningú més. Perquè és la vida que he triat. Perquè podria ser millor. Perquè podria ser molt millor. Perquè el passat podria haver sigut millor. Perquè això que envejo potser podria haver-ho tingut. O potser no. Però només mirant al futur i oblidant-me del que no m'agrada, podré deixar d'envejar i podré tenir el que vull. O potser no. Però si no ho intento, segur que no podré.
Envejo a tota aquella gent que és més intel.ligent que jo, que no és poca. Com m'agradaria que el meu cap funcionés una mica millor. O una mica més ràpid. O tot a la vegada.
Envejo a tota aquella gent que és més treballadora que jo, que no és poca. Com m'agradaria no distreure'm, fer les coses més ràpidament, no encallar-me en qualsevol petita cosa. Com m'agradaria no passar-me hores i hores per fer una xorrada (bé, això crec que no entra a l'apartat treballadora, però és igual).
Envejo a aquella gent que és extrovertida, que en qualsevol moment té alguna cosa a punt per dir, que no es queda callada en un racó.
Envejo a tots aquells que avui no teniu un mal de cap que us està matant.
Envejo a tots aquells que no caieu rendits al vespre, que podeu aturar-vos un moment a llegir o a fer el que us vingui més de gust. Jo ja fa uns dies que encara no sé com arribo al llit sense adormir-me. I sí, ja ho sé, estic escrivint això en comptes de fer la feina que hauria d'estar fent o de dormir, que se'm tenquen els ulls. Però des que he començat a escriure que el mal de cap ha baixat una mica.
Envejo a tots aquells a qui no us ha sortit un coi de gra a les genives, que molesta, i molt!
Envejo a tots aquells que no heu d'agafar el cotxe per anar a treballar. I que, per tant, no us trobeu en una bonica situació com la d'avui (i de cada dia, de fet). Vas per un carrer on hi ha dos carrils. Vas pel de la dreta, perquè has de girar a la dreta al proper trencant. I... cotxe aparcat en doble fila. Intentes canviar de carril. Però sembla que els cotxes de l'altre carril no deixin de passar. Comences a sentir com piten els cotxes. Perfecte pel mal de cap. Renegaries contra el cotxe en doble fila, els cotxes que venen pel carril del cantó (ja veus quina culpa en tenen!) i els cotxes que estan pitant. Però no tens ni forces per renegar. De cop, un forat. Et poses al carril "bo" en el moment en què els cotxes es paren pel semàfor que hi ha més endavant. I, com no pot ser de cap més manera, mentre el semàfor està vermell, el coi de dona que havia aparcat en doble fila entra al cotxe i engega. Vols renegar, però no tens ni forces. La cua que hi ha darrere el cotxe és considerable i tu has de girar a la dreta en els propers 100 metres. Perfecte! Envejo a tota aquella gent que pot anar a peu o en transport públic a la feina!
Envejo a tots aquells que poden explicar els seus dubtes a algú.
Envejo a totes aquelles persones que quan parlen amb algú reben com a resposta un simple "tinc molta feina, no puc parlar". Sí, sempre hi ha temps per parlar amb qui ho necessita. Però és molt pitjor ni tan sols rebre un "ara no puc", sinó un silenci total.
Envejo unes quantes coses més. Però crec que totes es poden resumir en una o dues. De totes formes, ja ho he dit, sóc jo qui m'he portat fins aquí. I, per més que envegi algú, ara mateix no canviaria la meva vida per la de ningú més. Perquè és la vida que he triat. Perquè podria ser millor. Perquè podria ser molt millor. Perquè el passat podria haver sigut millor. Perquè això que envejo potser podria haver-ho tingut. O potser no. Però només mirant al futur i oblidant-me del que no m'agrada, podré deixar d'envejar i podré tenir el que vull. O potser no. Però si no ho intento, segur que no podré.
dimecres, 15 de febrer del 2006
Casualitats de la vida
Aquests dies crec que és millor que ningú, ni tan sols jo mateixa, em faci massa cas. La meva mitjana d'hores treballades al dia creix i creix a mida que van passant els dies. Només em queda un petit moment per entrar aquí i escriure alguna coseta, que també em va bé per treure'm coses del cap. El problema és que llavors no dic coses gaire coherents.
Avui he començat a treballar a les 7 del matí. He parat una hora per dinar. He marxat d'una feina per anar a una altra, que no és meva, però que algú ha de fer. He arribat a casa gairebé a les 11, només havent parat l'hora de dinar.
Estic preocupada pel mateix que ahir. Per què les coses han de passar en el moment més inoportú? Bé, de fet, crec que és el moment més oportú. Pagant sant Pere canta i per fer la feina que he d'acabar per ja no em cal allò que s'ha fet malbé. Un cop acabada aquesta feina, potser ja tindré el substitut. Si és que el necessito. Encara no sé quin és el problema, si té solució o no. En fi, veurem.
El cas és que, tot i treballar, de tant en tant, el cap se'n va. Però no per culpa meva. Bé, si que és per culpa meva, però jo no ho busco.
La qüestió és que em poso a treballar en una cosa i busco informació. He de buscar informació i posar-la tota maca en un lloc. Vaig buscant i de cop em trobo una cosa que em crida l'atenció. Hi entro. Penso en com en sóc de petita. I, és clar, a mitja recerca d'informació, em trobo algú conegut. Em sento petita. Poca cosa.
Em poso a pensar en les casualitats de la vida. En com ens trobem algú que no ens esperàvem trobar. En com algú pot estar visquent al cantó de casa teva i anar-lo a conèixer lluny.
Em recordo d'un viatge que vaig fer fa temps, on vaig coincidir amb una parella de Barcelona. Dos dies després de tornar, vaig anar a Barcelona. Me'ls vaig trobar dos cops, a dos llocs diferents. Casualitat?
Em poso a pensar en tota aquella gent que està al teu voltant, que cada dia agafa un autobús just després del teu, o que treballa a l'edifici del cantó, o... gent que està molt a prop teu, però que no arribaràs a conèixer mai. O potser sí. I llavors pensaràs: "Coi, però si vam estar al cantó un munt de temps i no vam arribar a coincidir mai!" O potser sí. Qui ho sap?
Tenia ganes de compartir el meu descobriment d'avui amb algú. Però no hi ha ningú que ho vulgui escoltar. Potser li podria dir a la persona que he trobat. Però jo no sóc res més que una cosa molt petita al seu cantó. Així que ho escric aquí, abans d'anar a dormir. Algun dia, si supero la vergonya, llegiré el que escrivia a principis del 2006 i segur que somric. Si recordo quin era el descobriment. Però per les dates, i per la feina que he estat fent avui (si ho recordo) sé que me'n recordaré. Si no passa molt de temps.
Avui he començat a treballar a les 7 del matí. He parat una hora per dinar. He marxat d'una feina per anar a una altra, que no és meva, però que algú ha de fer. He arribat a casa gairebé a les 11, només havent parat l'hora de dinar.
Estic preocupada pel mateix que ahir. Per què les coses han de passar en el moment més inoportú? Bé, de fet, crec que és el moment més oportú. Pagant sant Pere canta i per fer la feina que he d'acabar per ja no em cal allò que s'ha fet malbé. Un cop acabada aquesta feina, potser ja tindré el substitut. Si és que el necessito. Encara no sé quin és el problema, si té solució o no. En fi, veurem.
El cas és que, tot i treballar, de tant en tant, el cap se'n va. Però no per culpa meva. Bé, si que és per culpa meva, però jo no ho busco.
La qüestió és que em poso a treballar en una cosa i busco informació. He de buscar informació i posar-la tota maca en un lloc. Vaig buscant i de cop em trobo una cosa que em crida l'atenció. Hi entro. Penso en com en sóc de petita. I, és clar, a mitja recerca d'informació, em trobo algú conegut. Em sento petita. Poca cosa.
Em poso a pensar en les casualitats de la vida. En com ens trobem algú que no ens esperàvem trobar. En com algú pot estar visquent al cantó de casa teva i anar-lo a conèixer lluny.
Em recordo d'un viatge que vaig fer fa temps, on vaig coincidir amb una parella de Barcelona. Dos dies després de tornar, vaig anar a Barcelona. Me'ls vaig trobar dos cops, a dos llocs diferents. Casualitat?
Em poso a pensar en tota aquella gent que està al teu voltant, que cada dia agafa un autobús just després del teu, o que treballa a l'edifici del cantó, o... gent que està molt a prop teu, però que no arribaràs a conèixer mai. O potser sí. I llavors pensaràs: "Coi, però si vam estar al cantó un munt de temps i no vam arribar a coincidir mai!" O potser sí. Qui ho sap?
Tenia ganes de compartir el meu descobriment d'avui amb algú. Però no hi ha ningú que ho vulgui escoltar. Potser li podria dir a la persona que he trobat. Però jo no sóc res més que una cosa molt petita al seu cantó. Així que ho escric aquí, abans d'anar a dormir. Algun dia, si supero la vergonya, llegiré el que escrivia a principis del 2006 i segur que somric. Si recordo quin era el descobriment. Però per les dates, i per la feina que he estat fent avui (si ho recordo) sé que me'n recordaré. Si no passa molt de temps.
dimarts, 14 de febrer del 2006
Em faré pitonissa...
Crec que en comptes d'haver-me posat Llum, m'hauria d'haver posat pitonissa, o algun nom de pitonissa. Algú necessita que li predigui el futur? Algú vol que li tiri les cartes? Bé, està clar que jo les cartes només les sé tirar pel cap, perquè no tinc ni idea de què significa cap carta, però... això ja em comença a preocupar. Almenys em prenc les coses en broma. És clar que és millor riure (encara que sigui un riure histèric) que plorar.
Dilluns, a les 6 de la tarda. Falta poc perquè marxi i algú em convida a prendre un suc o el que sigui. Ja està ben ensenyada :-) Ens posem a parlar. Mentre parlem, li parlo d'una cosa improbable, però possible. És una cosa que entra dintre de les coses que poden passar, però que no sembla que hagi de passar. No havia expressat els meus temors a ningú abans. Però li dic: "El que més por em faria ara seria això. Si em passa això, em moro".
Torno al meu lloc. Veig una cosa rara, però no en faig cas. Potser és que tampoc en vull fer cas, no ho vull veure.
Em passo mitja hora al cotxe. Una hora en una altra feina. Mitja hora més en el cotxe. Sopo. Sí, a casa es sopa molt aviat. Però ja m'agrada.
I, just després de sopar, tots els meus temors es fan realitat. Ha passat l'improbable, però no impossible. Allò que em feia tanta por. Allò que no volia que passés. Allò... que ha hagut d'anar a passar just en el pitjor moment.
No, ahir al vespre no m'ho volia creure. Semblava que tot anava bé.
Però no hi anava.
M'he passat tot el matí intentant salvar el que he pogut. Però sé que això no és el pitjor.
A la tarda semblava que tot s'havia solucionat. Però sé que aquestes coses no es solucionen soles. Alguna cosa passava... i s'està agafant amb pinces.
Sé que he de fer alguna cosa. Però... havia de ser ara?
De fet, sé que qualsevol moment hagués sigut dolent.
Ara sembla que tot estigui bé. La pregunta és: durant quan de temps? He d'intentar resoldre-ho abans que el problema no sigui definitiu? De fet, aquest matí ho semblava, de definitiu.
A sobre, el rellotge apreta. I no en tinc prou amb la meva feina, que he de fer la meitat de la feina d'algú que està malalt. Sé que no arribaré a temps. Ja només em faltava això. Si sense això ja no hi arribaria!
Amb tot això, avui per poc em descuido de felicitar algú. No m'ho hagués perdonat. Hi he pensat a primera hora del matí, però no era hora de trucar. Després se m'ha oblidat i no hi he pensat fins que ja era el vespre.
M'ho miraré pel cantó positiu: si no em va bé la feina, sempre em puc fer pitonissa. Últimament hi ha massa coincidències. Últimament hi ha massa moments en els que dic una cosa i es compleix al cap de poc. Últimament... Últimament no sé què dic, però ara dic que tot m'anirà molt bé, que arribaré a temps, que això només serà una falsa alarma... i segur que ho endevino. Perquè tinc poders :-)
Dilluns, a les 6 de la tarda. Falta poc perquè marxi i algú em convida a prendre un suc o el que sigui. Ja està ben ensenyada :-) Ens posem a parlar. Mentre parlem, li parlo d'una cosa improbable, però possible. És una cosa que entra dintre de les coses que poden passar, però que no sembla que hagi de passar. No havia expressat els meus temors a ningú abans. Però li dic: "El que més por em faria ara seria això. Si em passa això, em moro".
Torno al meu lloc. Veig una cosa rara, però no en faig cas. Potser és que tampoc en vull fer cas, no ho vull veure.
Em passo mitja hora al cotxe. Una hora en una altra feina. Mitja hora més en el cotxe. Sopo. Sí, a casa es sopa molt aviat. Però ja m'agrada.
I, just després de sopar, tots els meus temors es fan realitat. Ha passat l'improbable, però no impossible. Allò que em feia tanta por. Allò que no volia que passés. Allò... que ha hagut d'anar a passar just en el pitjor moment.
No, ahir al vespre no m'ho volia creure. Semblava que tot anava bé.
Però no hi anava.
M'he passat tot el matí intentant salvar el que he pogut. Però sé que això no és el pitjor.
A la tarda semblava que tot s'havia solucionat. Però sé que aquestes coses no es solucionen soles. Alguna cosa passava... i s'està agafant amb pinces.
Sé que he de fer alguna cosa. Però... havia de ser ara?
De fet, sé que qualsevol moment hagués sigut dolent.
Ara sembla que tot estigui bé. La pregunta és: durant quan de temps? He d'intentar resoldre-ho abans que el problema no sigui definitiu? De fet, aquest matí ho semblava, de definitiu.
A sobre, el rellotge apreta. I no en tinc prou amb la meva feina, que he de fer la meitat de la feina d'algú que està malalt. Sé que no arribaré a temps. Ja només em faltava això. Si sense això ja no hi arribaria!
Amb tot això, avui per poc em descuido de felicitar algú. No m'ho hagués perdonat. Hi he pensat a primera hora del matí, però no era hora de trucar. Després se m'ha oblidat i no hi he pensat fins que ja era el vespre.
M'ho miraré pel cantó positiu: si no em va bé la feina, sempre em puc fer pitonissa. Últimament hi ha massa coincidències. Últimament hi ha massa moments en els que dic una cosa i es compleix al cap de poc. Últimament... Últimament no sé què dic, però ara dic que tot m'anirà molt bé, que arribaré a temps, que això només serà una falsa alarma... i segur que ho endevino. Perquè tinc poders :-)
diumenge, 12 de febrer del 2006
Sóc propietària (més o menys)
Fa uns dies volia parlar de les cases dels meus somnis. Unes cases a les que no m'importaria anar-hi a viure, però que sé que no seran mai meves. O potser sí, què sé jo.
La primera casa està aproximadament a mig kilòmetre de la casa on visc ara. O sigui, de casa els meus pares. És una casa petita, amagada enmig d'un bosc. Solitària. Per arribar-hi, només es pot fer a través del bosc o a través una carretera que es veu perfectament des de la casa. El que més m'agrada de la casa és el jardí que té, ple d'arbres fruiters.
Des que jo recordo, la casa sempre ha estat en venta. Era l'herència d'un home del poble, la casa on havien viscut els seus pares. Però la seva dona vol viure a ciutat. Durant un temps la tenien per passar-hi els caps de setmana, però fa anys que ni això. Està perduda al mig del bosc. Desaprofitada.
Deu fer dos o tres anys que la casa ja valia més de mig milió d'euros. Un preu desorbitat. Almenys per mi. Però per somiar no hi perdo res.
La segona casa dels meus somnis està a un kilòmetre i mig de casa per la carretera, a mig kilòmetre en línia recta. També està al costat del bosc. Encara és més petita que l'altra. No l'he vist mai de dintre, però pel que és la casa de fora, deu tenir una cuina i dues habitacions. Tampoc he vist mai a ningú visquent en aquesta casa. Però també sé de qui és. I, com que sé de qui és, també sé que no l'ocuparà ningú en molts anys, a no ser que se la venguin.
No són cases grans. No són grans cases. No estan a llocs immillorables. Són més cares del que jo puc pagar. Però m'agrada on són i com són. També m'agrada somiar.
M'agrada la zona on visc. Està prou lluny de qualsevol població gran, de forma que la població gran no creixerà fins arribar a casa meva. Però també està prou a prop d'una població prou gran. Prou a prop de la població per plantar-t'hi en 10 minuts o un quart d'hora de cotxe. Una població prou gran com per trobar-hi tot el que necessites. Almenys per trobar-hi les coses materials, les que es poden comprar.
L'avi m'havia parlat moltes vegades del seu tros de bosc. Un tros de bosc que no està a prop de casa. Deu estar a uns 15 o 20 Km de casa. També està proper a la població gran, però està en una zona que, depenent de si la població creix i cap a on creixi, pot arribar fins allà.
L'avi es va morir amb un testament fet, però ningú sabia que havia fet testament. Però, és clar, aquestes coses queden arxivades a Madrid i fa poc que ha arribat el testament a casa.
Ningú s'ho esperava, però el tros de bosc l'ha deixat a la meva mare. Un tros de bosc prou gran com per poder-hi fer una casa. Sí, està en una zona rural, on no es pot edificar... excepte si tens un tros de terreny prou gran. I, efectivament, el bosc de l'avi és prou gran com per poder-hi fer una casa.
El bosc de l'avi no val molt, en diners. Però els meus pares els necessiten, aquests diners. I jo els tinc.
Sí, d'acord, dic que no tinc diners per anar a viure sola. De fet, tinc un raconet. El que dic és que no tinc diners com per pagar un pis de lloguer i viure amb el que guanyo cada mes. Els diners del raconet s'acabarien aviat.
Els meus pares no en farien massa res, del bosc. Ells ja tenen una casa.
Així que em sembla que el tracte està clar: jo els dono els diners que diuen que val el terreny i ells em "donen" el terreny. Sense fer papers. Però de moment, ja tinc un terreny. Un terreny meu.
Ara sóc propietària. Propietària sense papers. Propietària d'un bosc. Però propietària al cap i a la fi.
La primera casa està aproximadament a mig kilòmetre de la casa on visc ara. O sigui, de casa els meus pares. És una casa petita, amagada enmig d'un bosc. Solitària. Per arribar-hi, només es pot fer a través del bosc o a través una carretera que es veu perfectament des de la casa. El que més m'agrada de la casa és el jardí que té, ple d'arbres fruiters.
Des que jo recordo, la casa sempre ha estat en venta. Era l'herència d'un home del poble, la casa on havien viscut els seus pares. Però la seva dona vol viure a ciutat. Durant un temps la tenien per passar-hi els caps de setmana, però fa anys que ni això. Està perduda al mig del bosc. Desaprofitada.
Deu fer dos o tres anys que la casa ja valia més de mig milió d'euros. Un preu desorbitat. Almenys per mi. Però per somiar no hi perdo res.
La segona casa dels meus somnis està a un kilòmetre i mig de casa per la carretera, a mig kilòmetre en línia recta. També està al costat del bosc. Encara és més petita que l'altra. No l'he vist mai de dintre, però pel que és la casa de fora, deu tenir una cuina i dues habitacions. Tampoc he vist mai a ningú visquent en aquesta casa. Però també sé de qui és. I, com que sé de qui és, també sé que no l'ocuparà ningú en molts anys, a no ser que se la venguin.
No són cases grans. No són grans cases. No estan a llocs immillorables. Són més cares del que jo puc pagar. Però m'agrada on són i com són. També m'agrada somiar.
M'agrada la zona on visc. Està prou lluny de qualsevol població gran, de forma que la població gran no creixerà fins arribar a casa meva. Però també està prou a prop d'una població prou gran. Prou a prop de la població per plantar-t'hi en 10 minuts o un quart d'hora de cotxe. Una població prou gran com per trobar-hi tot el que necessites. Almenys per trobar-hi les coses materials, les que es poden comprar.
L'avi m'havia parlat moltes vegades del seu tros de bosc. Un tros de bosc que no està a prop de casa. Deu estar a uns 15 o 20 Km de casa. També està proper a la població gran, però està en una zona que, depenent de si la població creix i cap a on creixi, pot arribar fins allà.
L'avi es va morir amb un testament fet, però ningú sabia que havia fet testament. Però, és clar, aquestes coses queden arxivades a Madrid i fa poc que ha arribat el testament a casa.
Ningú s'ho esperava, però el tros de bosc l'ha deixat a la meva mare. Un tros de bosc prou gran com per poder-hi fer una casa. Sí, està en una zona rural, on no es pot edificar... excepte si tens un tros de terreny prou gran. I, efectivament, el bosc de l'avi és prou gran com per poder-hi fer una casa.
El bosc de l'avi no val molt, en diners. Però els meus pares els necessiten, aquests diners. I jo els tinc.
Sí, d'acord, dic que no tinc diners per anar a viure sola. De fet, tinc un raconet. El que dic és que no tinc diners com per pagar un pis de lloguer i viure amb el que guanyo cada mes. Els diners del raconet s'acabarien aviat.
Els meus pares no en farien massa res, del bosc. Ells ja tenen una casa.
Així que em sembla que el tracte està clar: jo els dono els diners que diuen que val el terreny i ells em "donen" el terreny. Sense fer papers. Però de moment, ja tinc un terreny. Un terreny meu.
Ara sóc propietària. Propietària sense papers. Propietària d'un bosc. Però propietària al cap i a la fi.
dissabte, 11 de febrer del 2006
Entrevistes
No m'agrada que em facin entrevistes. De fet, no m'agrada que em preguntin res. Jo estic molt bé callada. És més, callada no fico la pota. És clar que callant a vegades es fica més la pota que no dient res, i d'això, malauradament, jo en sé molt. Però aquest és un altre tema. A mi m'agrada callar. Escoltar. I si tinc alguna cosa a dir, ja li diré. Quan agafi confiança (cosa que em pot costar molt de temps) ja parlaré pels descosits. Però mentre no n'agafi, doncs és millor no fer-me parlar o em quedaré en blanc.
Ara per ara recordo unes quantes entrevistes. Una que em van fer a casa. Va estar bé, aquella. Perquè era algú a qui jo coneixia i vaig parlar sense massa problemes. Més tard en va venir una per una radio local. No la vaig escoltar mai. Ni ganes. Entre que qui em preguntava no sabia què dir i jo no sabia què contestar...
La millor de totes les que m'han fet va ser per una revista. Hi havia dues persones. Totes dues xerraven pels descosits. I jo deia que sí, que no, i poca cosa més :-) Bé, xerrar sí que vaig xerrar, quan vaig agafar una mica de confiança. Però el que em va fer agafar confiança va ser que no hi havia ni càmeres, ni gravadores, ni res. La persona que havia d'escriure l'entrevista portava un llapis i un paper i apa, a apuntar el que li deia. Perfecte.
Però les coses es compliquen. Un dia estàs tu tan tranquil.la. Se t'acosta algú a qui coneixes de vista, però que no tens la més remota idea de qui és. I et deixa anar: "Mira, Llum (a veure quan m'hi acostumo), estic buscant a no sé qui, però com que no la trobo i tinc aquí els del punt, l'entrevista te la faran a tu". Tu te'l mires i penses: "No, si cal buscar a no sé qui, ja buscaré on és". Però, no saps com, et trobes amb una dona que no té ni idea de què t'ha de preguntar, una gravadora a sobre la taula i un fotògraf que et va dient que et posis així o aixà.
Òbviament, no compres el diari. És més, com que estàs lluny de casa, ningú "conegut" et veu al diari. Està bé, això de les diferents edicions del punt. Però la teva entrevista ocupa tota una pàgina (tant he parlat?), amb foto inclosa. Al dia següent, camines pel poble on estàs i la gent et para: "Tu ets la del diari, veritat?" Et vols amagar. És més, voldries tornar al dia anterior i comprar el diari, només per curiositat. Però ja no ho sabràs mai.
Tot i això, el súmmum va arribar fa uns mesos. Tu estàs tan tranquil.la, quan apareix una càmera de vídeo, que se't fica a un pam d'on ets i comença a filmar. Et poses nerviosa. No pot ser. Comences a mirar amb cara de desesperació. Una cara que diu: "Treu la càmera d'aquí. No veus que si continues gravant s'espatllarà la càmera? Au, vés a gravar algú altre!" Ja no ho aguantes més, així que te'n vas. Però...
No has corregut ni 10 metres que et para algú altre. Algú que porta una altra càmera de vídeo. De cop, i no saps com, veus un llum que t'enfoca. Un llum molt potent que fins i tot et fa tancar els ulls. Maleeixes a les càmeres i a l'inventor que les va inventar. Bé, saps que realment a tu t'agrada molt estar a darrere la càmera. Maleeixes a la gent que es fica a darrera la càmera.
La persona que hi ha darrere la càmera et comença a fer preguntes. No saps què contestar. Només somrius i dius algun sí i algun no. És llavors quan qui hi ha a darrere la càmera et surt amb: "Som de tele no sé què (bé, sí que ho sé, però és igual). Hem de fer un programa sobre això." I al teu cap s'encèn una bombeta. Tele no sé què? Això vol dir que es veurà a tota la regió metropolitana de Barcelona? I et penses que dient això em tranquil.litzaràs? Tu al.lucines! Dient això l'únic que aconsegueixes és que em posi més nerviosa i encara xerri menys.
Et lliures de la càmera de tele no sé què. Tornes a on eres. On, com no, t'espera l'altra càmera, disposada a una altra sessió. Et mires a la càmera amb resignació.
Però el malson encara no ha acabat. Faltaria més! Al cap d'una estona apareix algú i et diu: "Escolta, Llum, que t'hem de fer una entrevista". Tu et mires la càmera i dius: "No, que a mi l'entrevista ja me l'han feta". Se't miren amb cara rara: "Com?" I tu respons, amb tota naturalitat: "Sí, han vingut els de tele no sé què i m'han fet una entrevista". La persona que està davant teu es posa a riure: "Ah, eren els de tele no sé què? No sabia qui eren. No, això és una altra cosa. Ja veuràs, és un moment".
I, és clar, què has de fer? Dir que no?
T'asseus i et fan comptar fins a deu. Quan acabes, et pregunten: "Parlaràs amb aquest to de veu?" Somrius. Estàs a punt de contestar que depèn de les preguntes. Però només somrius i aixeques les espatlles.
Comença l'entrevista. Les primeres preguntes són fàcils, i la teva veu és bastant alta. Fins que comencen les preguntes compromeses. La teva veu va baixant, fins a fer-se gairebé inaudible. Just en aquell moment, quan s'està acostant el final, arriba el remat final: "Et sents estranya?"
Somrius. Què més pots fer?
Ara per ara recordo unes quantes entrevistes. Una que em van fer a casa. Va estar bé, aquella. Perquè era algú a qui jo coneixia i vaig parlar sense massa problemes. Més tard en va venir una per una radio local. No la vaig escoltar mai. Ni ganes. Entre que qui em preguntava no sabia què dir i jo no sabia què contestar...
La millor de totes les que m'han fet va ser per una revista. Hi havia dues persones. Totes dues xerraven pels descosits. I jo deia que sí, que no, i poca cosa més :-) Bé, xerrar sí que vaig xerrar, quan vaig agafar una mica de confiança. Però el que em va fer agafar confiança va ser que no hi havia ni càmeres, ni gravadores, ni res. La persona que havia d'escriure l'entrevista portava un llapis i un paper i apa, a apuntar el que li deia. Perfecte.
Però les coses es compliquen. Un dia estàs tu tan tranquil.la. Se t'acosta algú a qui coneixes de vista, però que no tens la més remota idea de qui és. I et deixa anar: "Mira, Llum (a veure quan m'hi acostumo), estic buscant a no sé qui, però com que no la trobo i tinc aquí els del punt, l'entrevista te la faran a tu". Tu te'l mires i penses: "No, si cal buscar a no sé qui, ja buscaré on és". Però, no saps com, et trobes amb una dona que no té ni idea de què t'ha de preguntar, una gravadora a sobre la taula i un fotògraf que et va dient que et posis així o aixà.
Òbviament, no compres el diari. És més, com que estàs lluny de casa, ningú "conegut" et veu al diari. Està bé, això de les diferents edicions del punt. Però la teva entrevista ocupa tota una pàgina (tant he parlat?), amb foto inclosa. Al dia següent, camines pel poble on estàs i la gent et para: "Tu ets la del diari, veritat?" Et vols amagar. És més, voldries tornar al dia anterior i comprar el diari, només per curiositat. Però ja no ho sabràs mai.
Tot i això, el súmmum va arribar fa uns mesos. Tu estàs tan tranquil.la, quan apareix una càmera de vídeo, que se't fica a un pam d'on ets i comença a filmar. Et poses nerviosa. No pot ser. Comences a mirar amb cara de desesperació. Una cara que diu: "Treu la càmera d'aquí. No veus que si continues gravant s'espatllarà la càmera? Au, vés a gravar algú altre!" Ja no ho aguantes més, així que te'n vas. Però...
No has corregut ni 10 metres que et para algú altre. Algú que porta una altra càmera de vídeo. De cop, i no saps com, veus un llum que t'enfoca. Un llum molt potent que fins i tot et fa tancar els ulls. Maleeixes a les càmeres i a l'inventor que les va inventar. Bé, saps que realment a tu t'agrada molt estar a darrere la càmera. Maleeixes a la gent que es fica a darrera la càmera.
La persona que hi ha darrere la càmera et comença a fer preguntes. No saps què contestar. Només somrius i dius algun sí i algun no. És llavors quan qui hi ha a darrere la càmera et surt amb: "Som de tele no sé què (bé, sí que ho sé, però és igual). Hem de fer un programa sobre això." I al teu cap s'encèn una bombeta. Tele no sé què? Això vol dir que es veurà a tota la regió metropolitana de Barcelona? I et penses que dient això em tranquil.litzaràs? Tu al.lucines! Dient això l'únic que aconsegueixes és que em posi més nerviosa i encara xerri menys.
Et lliures de la càmera de tele no sé què. Tornes a on eres. On, com no, t'espera l'altra càmera, disposada a una altra sessió. Et mires a la càmera amb resignació.
Però el malson encara no ha acabat. Faltaria més! Al cap d'una estona apareix algú i et diu: "Escolta, Llum, que t'hem de fer una entrevista". Tu et mires la càmera i dius: "No, que a mi l'entrevista ja me l'han feta". Se't miren amb cara rara: "Com?" I tu respons, amb tota naturalitat: "Sí, han vingut els de tele no sé què i m'han fet una entrevista". La persona que està davant teu es posa a riure: "Ah, eren els de tele no sé què? No sabia qui eren. No, això és una altra cosa. Ja veuràs, és un moment".
I, és clar, què has de fer? Dir que no?
T'asseus i et fan comptar fins a deu. Quan acabes, et pregunten: "Parlaràs amb aquest to de veu?" Somrius. Estàs a punt de contestar que depèn de les preguntes. Però només somrius i aixeques les espatlles.
Comença l'entrevista. Les primeres preguntes són fàcils, i la teva veu és bastant alta. Fins que comencen les preguntes compromeses. La teva veu va baixant, fins a fer-se gairebé inaudible. Just en aquell moment, quan s'està acostant el final, arriba el remat final: "Et sents estranya?"
Somrius. Què més pots fer?
divendres, 10 de febrer del 2006
De mudances
Ja fa temps que se'm passava pel cap. No tinc ganes de buscar els posts on ho vaig escriure. I en els que no ho vaig escriure.
Sé que no es fa, això de mudar-se així per les bones, sense avisar. Però ja fa molt de temps que el que més vergonya em fa del blog és el nom. No m'agrada. No m'agradava. No em convenç.
Així que avui, finalment, m'he decidit a fer el canvi. De fet, el nou blog que he obert ja l'havia obert fa temps i el vaig tancar, no recordo massa bé per què. Aquest pas ja l'havia fet i el vaig tornar enrere.
Però avui no el tornaré enrere. A qui li interessi, em pot trobar aquí.
Si algú hi va, descobrirà que no hi ha adreça de correu on enviar mails. Potser algun dia m'animo i n'hi poso. L'Estranya es queda sense mail i sense messenger. Em podeu trobar als comentaris d'aquí o d'allà. I bé, als que em coneixeu realment, em podeu trobar a la meva verdadera identitat (probablement tindreu notícies meves).
Així que la mudança està en marxa. Sento la feina de canviar els enllaços a qui ho faci (si ho fa algú). Això seguirà obert, i a mi em podreu trobar al nou blog.
Sé que no es fa, això de mudar-se així per les bones, sense avisar. Però ja fa molt de temps que el que més vergonya em fa del blog és el nom. No m'agrada. No m'agradava. No em convenç.
Així que avui, finalment, m'he decidit a fer el canvi. De fet, el nou blog que he obert ja l'havia obert fa temps i el vaig tancar, no recordo massa bé per què. Aquest pas ja l'havia fet i el vaig tornar enrere.
Però avui no el tornaré enrere. A qui li interessi, em pot trobar aquí.
Si algú hi va, descobrirà que no hi ha adreça de correu on enviar mails. Potser algun dia m'animo i n'hi poso. L'Estranya es queda sense mail i sense messenger. Em podeu trobar als comentaris d'aquí o d'allà. I bé, als que em coneixeu realment, em podeu trobar a la meva verdadera identitat (probablement tindreu notícies meves).
Així que la mudança està en marxa. Sento la feina de canviar els enllaços a qui ho faci (si ho fa algú). Això seguirà obert, i a mi em podreu trobar al nou blog.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la