De petita (i de gran) em feia (em fa) molta vergonya dir quins eren (són) els meus altres noms, aquells que et posen quan et bategen, i que no sap ningú, només el capellà, algú proper de la família i poca gent més. Si fos de la família reial el meu nom hagués sortit a totes les revistes i probablement, en comptes de conèixer-me pel meu primer nom tothom em coneixeria per algun dels altres. Cosa que m'empiparia bastant.
Un dels meus segons noms em fa vergonya perquè em sona a dona gran, a iaia. I l'altre... l'altre em fa vergonya perquè és compost (de més de dos noms) i, a sobre, és en castellà. És un "tres en uno". Però jo m'he quedat només amb un dels tres noms. Li he tret el que li sobrava. L'he catalanitzat. Que, de fet, és el que hagués fet si aquest hagués sigut el meu primer nom. I m'ha quedat això: Llum. Un nom bonic, tret d'un nom que no m'agrada. Sóc jo, però no ho sóc.
I aquí (re)començo.
divendres, 10 de febrer del 2006
dijous, 9 de febrer del 2006
Una sorpresa
No, no és just. Ho sento molt, però no és just. S'hi posi com s'hi posi qui sigui. No es pot dir "tinc una sorpresa per tu, però no te la diré fins tal dia". No, no i no!
Les coses es fan bé o no es fan. Què és això de crear expectatives? O es fa bé o no es fa: que tens una sorpresa? Doncs molt bé, el dia que sigui ja me n'enteraré, de la sorpresa. Però si comences a dir-ho... no, si comences a dir-ho, ho has d'acabar de dir! No es poden deixar les coses a mitges. Bé, i jo també em torno boja pensant quina serà la sorpresa.
El més probable és que si algú em diu "tinc una sorpresa" o "tinc una cosa per tu" o qualsevol d'aquestes coses, quan arribi el moment, jo m'hagi fet tantes il.lusions que la sorpresa sigui una tonteria comparat amb el que m'he imaginat. Perquè jo, si alguna cosa tinc, és imaginació per inventar-me històries.
Segur que si jo no sabia res, la sorpresa em fa molta il.lusió. Però ai! Si m'has dit que tindria una sorpresa... segur que em penso que és més del que és i llavors no em fa gaire il.lusió. Sóc una mimada, ja ho sé.
Així que, si us plau, no em diguis que tens una sorpresa per mi! No em diguis que m'ho diràs tal dia! Calla. I el dia que sigui em dones la sorpresa. Jo estaré molt més contenta. Seguríssim.
Les coses es fan bé o no es fan. Què és això de crear expectatives? O es fa bé o no es fa: que tens una sorpresa? Doncs molt bé, el dia que sigui ja me n'enteraré, de la sorpresa. Però si comences a dir-ho... no, si comences a dir-ho, ho has d'acabar de dir! No es poden deixar les coses a mitges. Bé, i jo també em torno boja pensant quina serà la sorpresa.
El més probable és que si algú em diu "tinc una sorpresa" o "tinc una cosa per tu" o qualsevol d'aquestes coses, quan arribi el moment, jo m'hagi fet tantes il.lusions que la sorpresa sigui una tonteria comparat amb el que m'he imaginat. Perquè jo, si alguna cosa tinc, és imaginació per inventar-me històries.
Segur que si jo no sabia res, la sorpresa em fa molta il.lusió. Però ai! Si m'has dit que tindria una sorpresa... segur que em penso que és més del que és i llavors no em fa gaire il.lusió. Sóc una mimada, ja ho sé.
Així que, si us plau, no em diguis que tens una sorpresa per mi! No em diguis que m'ho diràs tal dia! Calla. I el dia que sigui em dones la sorpresa. Jo estaré molt més contenta. Seguríssim.
dimecres, 8 de febrer del 2006
Més que mai
Escolto. Penso. Segueixo escoltant. Comparo. Escolto. I m'adono que sóc incapaç de dir res. Perquè el que diria jo seria molt diferent. Perquè riuen. Perquè sento que jo no hi faig res, allà. Perquè la meva vida és completament diferent. Perquè, més que mai, em dóna la impressió que visc en un altre món.
Recordo. Fa dos o tres dies que vas aparèixer pel meu cap, en una d'aquelles connexions que fa el cervell sense saber com. Tenies raó. Sempre tenies raó. Deu fer 6 anys que els nostres camins no es creuen. Ja sé que mai et vaig fer cas. Però avui, més que mai, necessito algú que em parli amb aquella claretat que ningú més m'ha parlat. Sé que mai et feia cas. Però avui, més que mai, sé que tenies raó en tot el que deies.
Escolto la radio. Més aviat la sento. M'arriben uns quants missatges. La majoria d'ells només els sento. Però algun arriba a ser processat pel meu cervell. I avui, més que mai, em fa sentir (i no precisament a través de les orelles).
Penso. Reflexiono. Sobre la meva vida. Sobre on sóc, sobre el que faig, sobre on vull arribar. Avui, més que mai, sé que si tornés a viure la vida acabaria fent exactament el mateix que he fet (fins i tot malgrat els consells encertats que no vaig seguir). Però avui, més que mai, sé que en qualsevol cas el meu cap es preguntaria el perquè. Tot i que també sé que, per més que s'ho pregunti, no trobarà resposta. M'agradaria saber-la, més que mai, però no sé d'on treure-la.
Avui, més que mai, sé que he de lluitar pel que vull. Però avui, més que mai, sóc incapaç de fer-ho perquè no sé ni com posar-m'hi. Perquè avui, més que mai, com més ho intento, com més endavant vull anar, més enrere vaig. Avui, més que mai, crec que hauria de caminar enrere per poder avançar.
Recordo. Fa dos o tres dies que vas aparèixer pel meu cap, en una d'aquelles connexions que fa el cervell sense saber com. Tenies raó. Sempre tenies raó. Deu fer 6 anys que els nostres camins no es creuen. Ja sé que mai et vaig fer cas. Però avui, més que mai, necessito algú que em parli amb aquella claretat que ningú més m'ha parlat. Sé que mai et feia cas. Però avui, més que mai, sé que tenies raó en tot el que deies.
Escolto la radio. Més aviat la sento. M'arriben uns quants missatges. La majoria d'ells només els sento. Però algun arriba a ser processat pel meu cervell. I avui, més que mai, em fa sentir (i no precisament a través de les orelles).
Penso. Reflexiono. Sobre la meva vida. Sobre on sóc, sobre el que faig, sobre on vull arribar. Avui, més que mai, sé que si tornés a viure la vida acabaria fent exactament el mateix que he fet (fins i tot malgrat els consells encertats que no vaig seguir). Però avui, més que mai, sé que en qualsevol cas el meu cap es preguntaria el perquè. Tot i que també sé que, per més que s'ho pregunti, no trobarà resposta. M'agradaria saber-la, més que mai, però no sé d'on treure-la.
Avui, més que mai, sé que he de lluitar pel que vull. Però avui, més que mai, sóc incapaç de fer-ho perquè no sé ni com posar-m'hi. Perquè avui, més que mai, com més ho intento, com més endavant vull anar, més enrere vaig. Avui, més que mai, crec que hauria de caminar enrere per poder avançar.
dimarts, 7 de febrer del 2006
Senglar
Encara tremolo.
Venia jo contenta cap a casa, pensant en les meves coses. Passava pel mig del bosc. Com cada dia. No hi ha cap més forma d'arribar a casa. O passo pel mig d'un bosc o passo pel mig d'un altre.
De cop, he arribat a una recta. Una recta d'uns 200 metres, però la recta més llarga que hi ha a la carretera de casa. L'he vist. Allà estava. Al marge de la carretera, mirant cap a dintre el bosc. A uns 40 o 50 metres d'on estava jo.
Per sort, he estat bé de reflexes. He clavat el peu al fre. El senglar s'ha espantat amb els llums del cotxe, i com fan tots, s'ha dirigit cap al mig de la carretera. És una cosa que no he entès mai: si veus una llum que t'espanta, fuig, no et posis a mig camí! Però tots fan el mateix.
Ho reconec, no anava massa poc a poc. Però tampoc anava massa ràpid. Per allà acostumo a passar a 90 o 100.
He parat just perquè el senglar pogués acabar d'atravessar la carretera.
M'he quedat uns segons parada.
He tornat a casa a uns 30 o 40 Km/h la resta del camí.
No pensava que hi hagués senglars corrent pel bosc en aquesta època. Mai n'havia vist cap.
Era un senglar dels grossos.
Sort que he parat a temps. Si l'arribo a tocar, com a mínim adéu cotxe.
Encara tremolo.
Venia jo contenta cap a casa, pensant en les meves coses. Passava pel mig del bosc. Com cada dia. No hi ha cap més forma d'arribar a casa. O passo pel mig d'un bosc o passo pel mig d'un altre.
De cop, he arribat a una recta. Una recta d'uns 200 metres, però la recta més llarga que hi ha a la carretera de casa. L'he vist. Allà estava. Al marge de la carretera, mirant cap a dintre el bosc. A uns 40 o 50 metres d'on estava jo.
Per sort, he estat bé de reflexes. He clavat el peu al fre. El senglar s'ha espantat amb els llums del cotxe, i com fan tots, s'ha dirigit cap al mig de la carretera. És una cosa que no he entès mai: si veus una llum que t'espanta, fuig, no et posis a mig camí! Però tots fan el mateix.
Ho reconec, no anava massa poc a poc. Però tampoc anava massa ràpid. Per allà acostumo a passar a 90 o 100.
He parat just perquè el senglar pogués acabar d'atravessar la carretera.
M'he quedat uns segons parada.
He tornat a casa a uns 30 o 40 Km/h la resta del camí.
No pensava que hi hagués senglars corrent pel bosc en aquesta època. Mai n'havia vist cap.
Era un senglar dels grossos.
Sort que he parat a temps. Si l'arribo a tocar, com a mínim adéu cotxe.
Encara tremolo.
diumenge, 5 de febrer del 2006
Complex de mama
Tu fas la teva vida, vas a la teva. Però, de cop, un dia, et trobes enmig d'un lloc i t'entra un complex de mama que no saps com s'ha ficat aquí, però que et molesta una mica.
Què entenc jo per "complex de mama"? Doncs aquella situació en la que et ve algú demanant-te alguna cosa, alguna cosa d'aquelles que les mames sempre tenen.
I no, no em refereixo només a nens petits (que també). És que avui he tingut complex de mama amb 5 persones... dos de les quals amb edat per ser el meu pare!
Primer un nen, que tenia un problema. Un problema molt petit. Però que ningú no li solucionava (o no se n'adonava). El veig, li resolc el problema, se'm mira i em dóna les gràcies. Comença el complex de mama.
Poc després, un altre nen té un altre problema. Hi vaig. Li explico com solucionar-lo. Detecto una mica d'escepticisme a la seva mirada. Li dic que li pregunti a algú altre. Però no, el nen confia en la meva paraula.
El dia continua. Gent que em continua demanant si tinc això o allò altre. Gent que em pregunta coses. Gent que es creuen que tinc la resposta a determinades preguntes. Preguntes que en alguns casos sé contestar, però en d'altres...
El complexe de mama es transforma en un somriure quan algú es gira i em pregunta:
- És per aquí, no, on he aparcat el cotxe?
Me'l miro i somric. No puc fer res més.
- Tu mateix. Jo no ho sé, on l'has aparcat. Si ni tan sols sé quin cotxe tens!
Jo no ho sé tot. Jo no porto de tot. Jo no tinc la resposta a tots els enigmes. Jo no sóc pitonissa. Si no saps on has aparcat el cotxe... no m'ho preguntis a mi, que jo no sé pas!
PD: Sembla que el blogger té algun problema amb els comentaris. De totes formes, amb les tonteries que dic, tampoc espero cap comentari. Algun dia tornaran a funcionar, els comentaris. O no. El senyor blogger dirà.
Què entenc jo per "complex de mama"? Doncs aquella situació en la que et ve algú demanant-te alguna cosa, alguna cosa d'aquelles que les mames sempre tenen.
I no, no em refereixo només a nens petits (que també). És que avui he tingut complex de mama amb 5 persones... dos de les quals amb edat per ser el meu pare!
Primer un nen, que tenia un problema. Un problema molt petit. Però que ningú no li solucionava (o no se n'adonava). El veig, li resolc el problema, se'm mira i em dóna les gràcies. Comença el complex de mama.
Poc després, un altre nen té un altre problema. Hi vaig. Li explico com solucionar-lo. Detecto una mica d'escepticisme a la seva mirada. Li dic que li pregunti a algú altre. Però no, el nen confia en la meva paraula.
El dia continua. Gent que em continua demanant si tinc això o allò altre. Gent que em pregunta coses. Gent que es creuen que tinc la resposta a determinades preguntes. Preguntes que en alguns casos sé contestar, però en d'altres...
El complexe de mama es transforma en un somriure quan algú es gira i em pregunta:
- És per aquí, no, on he aparcat el cotxe?
Me'l miro i somric. No puc fer res més.
- Tu mateix. Jo no ho sé, on l'has aparcat. Si ni tan sols sé quin cotxe tens!
Jo no ho sé tot. Jo no porto de tot. Jo no tinc la resposta a tots els enigmes. Jo no sóc pitonissa. Si no saps on has aparcat el cotxe... no m'ho preguntis a mi, que jo no sé pas!
PD: Sembla que el blogger té algun problema amb els comentaris. De totes formes, amb les tonteries que dic, tampoc espero cap comentari. Algun dia tornaran a funcionar, els comentaris. O no. El senyor blogger dirà.
dissabte, 4 de febrer del 2006
Septimus
Aquest és un llibre màgic, i mai més ben dit.
Septimus és el setè fill de Silas Heap, que a la vegada era el setè fill dels seus pares. Per què és important, això? Doncs perquè, pels mags, el setè fill del setè fill té poders especials. A més, Septimus està predestinat a salvar el món d'un dolent molt dolent, que és Dom Daniel.
Però Septimus mor el dia que acaba de néixer (realment mor?) i aquell dia el seu pare troba una nena acabada de néixer (qui és la nena realment?)
És un llibre ple de màgia (això ja ho he dit). Ple de mags amb els ulls verds i de bruixes d'ulls blaus. La resta de gent tenen els ulls foscos.
Un llibre ple de contes. Una nena que sempre ha somiat ser princesa, que juga amb una amiga a que la seva mare les va abandonar de petites i realment són princeses. Una nena que no s'assembla a cap dels seus germans. Una nena que vol ser maga, com els seus germans. Però és diferent. Fins que descobreix la veritat...
Un nen que ha viscut una infància molt dolenta fins que és "raptat" per uns mags i un fantasma. Un nen que mica a mica va veient que té poders màgics. Un nen... que em recorda a en Harry Potter.
Uns dolents molt dolents que van matar a la reina. I un mag dolent que s'ha deixat agafar per l'obscuritat.
Un servei de correus on els missatges són enviats per rates que reciten els missatges.
Uns animals fantàstics, que parlen.
Passadissos secrets.
Fantasmes que només poden veure els bons. I algun fantasma que s'ho passa molt bé fent-li la vida impossible a en Dom Daniel.
Una maga extraordinària una mica especial.
I fantasia. Molta fantasia.
El recomano a tots els nens (de totes les edats, inclús els que sou com jo o més grans, només cal somiar). La veritat és que, un cop acabat, m'he quedat amb les ganes de tornar al principi i rellegir-lo.
dimecres, 1 de febrer del 2006
Dormir
Ahir em vaig recordar de quan feia els exàmens de la universitat. Encara no sé com acabava aprovant...
Durant el curs estava a Barcelona. Durant els exàmens podria haver estat a Barcelona. Però mai ho vaig fer. No volia arribar al pis i trobar-me a ningú que em preguntés que com ho portava, que després em preguntés com m'havia anat l'examen... Així que durant els exàmens em quedava a casa i anava el mateix dia de l'examen cap a Barcelona.
El dia abans intentava anar a dormir aviat. Però els nervis no em deixaven. Si aconseguia adormir-me a la 1 o les 2 era un gran què. I llavors, cada quart d'hora, o a molt estirar mitja hora, em despertava.
El despertador sonava a les 5 del matí. I com sempre que passes una mala nit, sempre sona quan més bé estàs dormint.
Em dutxava i vestia ràpid. Gairebé no esmorzava, perquè no tenia ni temps ni ganes. Agafava el primer tren que sortia. Arribava aviat a la facultat. Però no volia arribar tard. Preferia aixecar-me a les 5 i que em sobrés una hora que aixecar-me a les 6 i que em faltessin 5 minuts.
Feia l'examen. I tornava cap a casa. Normalment en el tren de les 14:20. Sense dinar.
Els problemes començaven al camí de tornada. Jo volia dormir. Però no m'atrevia. I si se'm passava l'estació? Tenia gana. Però no portava res de menjar. Però, sobretot, tenia set.
Arribava a casa tard. Molt tard. Morta de gana i de son. El problema és que tenia tanta son que el meu cos no volia dinar (berenar?) El problema és que el meu cos encara estava tan nerviós que no podia dormir.
Recordo la sensació d'aquelles tardes, perquè és la mateixa que tenia ahir. Intentava fer alguna cosa. Em deia: "Fes això". I als dos segons ja no recordava què volia fer. El cervell em funcionava lent. Més lent del que ja funciona normalment.
Però ahir no volia anar a dormir aviat. Recordo la sensació del dia després d'un examen. Estava tan cansada que anava a dormir d'hora. No em posava despertador. El problema és que l'endemà m'aixecava amb un mal de cap horrible.
Així que ahir em vaig obligar a quedar-me llegint fins a les 11. Valia més llegir, encara que ho fes a ritme de tortuga i em costés recordar el que havia llegit feia un minut que tenir el mal de cap horrible que recordava.
Avui no tinc mal de cap. Però el meu cap torna a funcionar lent. No sé per què. Torno a tenir son. Torno a no recordar què volia fer fa 5 segons. Crec que prefereixo el mal de cap.
I és que la nit de dilluns a dimarts va acabar essent com les nits abans d'un examen. Vaig anar veient totes les hores (i les mitges hores, i els quarts) del rellotge des de l'hora que vaig anar a dormir fins a 4 hores més tard, que va sonar el despertador. Això no pot pas ser bo.
Però això no és tot. Com a regal, i després d'haver dit ahir que jo no recordava els somnis, avui he recordat el que somiava. I això no és bo. Perquè vol dir que he tingut un malson i que ho he passat malament. Molt malament, de fet. No, ningú em perseguia. No, no em moria. No, no tenia cap problema de salut. Simplement em retrobava amb una antiga companya d'institut que no veig des que va decidir que ella era massa bona com per seguir parlant-me (la veritat, no ho entendré mai, però ja s'ho farà). Jo l'enxampava a ella copiant en un examen i li havia de dir que la suspenia per haver copiat. Sí, ja ho sé, potser això ho llegeix algú i no li sembla un malson. Però jo ho he passat fatal. I cada cop que m'adormia, tornava l'examen i la noia copiant.
Avui no m'obligaré a llegir. Prefereixo el mal de cap que la son (o el que sigui).
No em feu cas. La meva memòria dura el temps de començar a escriure una frase i no saber com la volia acabar. Així que demà quan (sense son, espero!) rellegeixi això... Ui, quin fart de riure que em faré!
Durant el curs estava a Barcelona. Durant els exàmens podria haver estat a Barcelona. Però mai ho vaig fer. No volia arribar al pis i trobar-me a ningú que em preguntés que com ho portava, que després em preguntés com m'havia anat l'examen... Així que durant els exàmens em quedava a casa i anava el mateix dia de l'examen cap a Barcelona.
El dia abans intentava anar a dormir aviat. Però els nervis no em deixaven. Si aconseguia adormir-me a la 1 o les 2 era un gran què. I llavors, cada quart d'hora, o a molt estirar mitja hora, em despertava.
El despertador sonava a les 5 del matí. I com sempre que passes una mala nit, sempre sona quan més bé estàs dormint.
Em dutxava i vestia ràpid. Gairebé no esmorzava, perquè no tenia ni temps ni ganes. Agafava el primer tren que sortia. Arribava aviat a la facultat. Però no volia arribar tard. Preferia aixecar-me a les 5 i que em sobrés una hora que aixecar-me a les 6 i que em faltessin 5 minuts.
Feia l'examen. I tornava cap a casa. Normalment en el tren de les 14:20. Sense dinar.
Els problemes començaven al camí de tornada. Jo volia dormir. Però no m'atrevia. I si se'm passava l'estació? Tenia gana. Però no portava res de menjar. Però, sobretot, tenia set.
Arribava a casa tard. Molt tard. Morta de gana i de son. El problema és que tenia tanta son que el meu cos no volia dinar (berenar?) El problema és que el meu cos encara estava tan nerviós que no podia dormir.
Recordo la sensació d'aquelles tardes, perquè és la mateixa que tenia ahir. Intentava fer alguna cosa. Em deia: "Fes això". I als dos segons ja no recordava què volia fer. El cervell em funcionava lent. Més lent del que ja funciona normalment.
Però ahir no volia anar a dormir aviat. Recordo la sensació del dia després d'un examen. Estava tan cansada que anava a dormir d'hora. No em posava despertador. El problema és que l'endemà m'aixecava amb un mal de cap horrible.
Així que ahir em vaig obligar a quedar-me llegint fins a les 11. Valia més llegir, encara que ho fes a ritme de tortuga i em costés recordar el que havia llegit feia un minut que tenir el mal de cap horrible que recordava.
Avui no tinc mal de cap. Però el meu cap torna a funcionar lent. No sé per què. Torno a tenir son. Torno a no recordar què volia fer fa 5 segons. Crec que prefereixo el mal de cap.
I és que la nit de dilluns a dimarts va acabar essent com les nits abans d'un examen. Vaig anar veient totes les hores (i les mitges hores, i els quarts) del rellotge des de l'hora que vaig anar a dormir fins a 4 hores més tard, que va sonar el despertador. Això no pot pas ser bo.
Però això no és tot. Com a regal, i després d'haver dit ahir que jo no recordava els somnis, avui he recordat el que somiava. I això no és bo. Perquè vol dir que he tingut un malson i que ho he passat malament. Molt malament, de fet. No, ningú em perseguia. No, no em moria. No, no tenia cap problema de salut. Simplement em retrobava amb una antiga companya d'institut que no veig des que va decidir que ella era massa bona com per seguir parlant-me (la veritat, no ho entendré mai, però ja s'ho farà). Jo l'enxampava a ella copiant en un examen i li havia de dir que la suspenia per haver copiat. Sí, ja ho sé, potser això ho llegeix algú i no li sembla un malson. Però jo ho he passat fatal. I cada cop que m'adormia, tornava l'examen i la noia copiant.
Avui no m'obligaré a llegir. Prefereixo el mal de cap que la son (o el que sigui).
No em feu cas. La meva memòria dura el temps de començar a escriure una frase i no saber com la volia acabar. Així que demà quan (sense son, espero!) rellegeixi això... Ui, quin fart de riure que em faré!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la