Aquesta última setmana he començat uns 5 o 6 posts, que estan guardats com a esborranys. Només feia que tenir idees i més idees. Però no tenia l'oportunitat d'escriure-les.

Ara estic aquí, davant de l'ordenador, però no em crida l'atenció cap dels esborranys que tinc. Per què? No ho sé. Si fins i tot en tinc un que, per la llargada, ja el podria enviar directament, que seria més llarg que la majoria de posts, però està incomplert. I falta repassar-lo, perquè només vaig escriure i no vaig rellegir en cap moment el que estava escrivint, així que hi deuen haver verdaderes barbaritats.

No sé per què no tinc ganes de continuar els posts, avui. De fet, ha tornat a sortir el sol i això hauria d'animar a la gent, i resulta que a mi em treu les ganes de fer coses. A l'hospital sembla que les coses milloren, i això també m'hauria d'animar. Però, no sé, aquesta setmana he viscut gairebé sola a casa i la conversa més llarga que he tingut amb algú des del cap de setmana passat ha tingut dues paraules: "Hola!" i, com a resposta, "hola".

Avui, quan tornava cap a casa, m'he preguntat per què escric un blog. Una d'aquelles preguntes cícliques que em venen al cap de tant en tant. I la resposta és que no ho sé. M'agrada escriure, m'ajuda a posar en ordre els meus pensaments, però llavors em poso a pensar per què coi ho penjo a internet. Sé la resposta. De fet, sempre l'he sabut (afortunada de mi). Però, tot i així, m'importa que un grupet de desconeguts llegeixin tot el que escric? La resposta és que no, no m'importa que algú que no em coneix llegeixi això. M'importa que algú que conec i que no sap que jo sóc jo llegeixi això? Doncs no, tampoc m'importa. M'importa que algú que jo conec i que sap qui sóc jo llegeixi això? Bé, això ja és més complicat. I, el que té més importància, algú que em conegui i sàpiga que jo sóc jo i ho llegeixi, es pot enfadar amb mi? Això, de fet, és el que més em preocupa.

Si sempre que trobo alguna cosa que vaig escriure fa força temps ho destrueixo perquè no m'agrada, què passarà amb aquest blog el dia que miri una mica enrere? M'entrarà l'esperit destructiu que porto a dins? O simplement es quedarà tot aquí?

Realment vull continuar explicant les coses tan clares com ho feia últimament? No seria millor tornar als inicis, i inventar-me alguna història que estigués basada amb el que em passa? Però és més còmode escriure el que penso, sense inventar-me històries innecessàries.

Res, que torno a escriure un post sense sentit. Bé, sense sentit per qui ho llegeixi. O potser sí. No en tinc ni idea. Però em sembla que vull tornar al principi en una de les coses: escriure sense pensar en un moment en qui ho pugui arribar a llegir. Simplement, escriure com si ho fes per mi, només que quan acabi, li donaré al botó de "publish post". Perquè, no ho sé, encara que et diguis que no vols escriure pensant en qui ho pugui llegir, sempre hi ha el subconscient, que sap que algú ho llegirà. Intentaré treure el més que pugui de mi aquesta part subconscient que em fa pensar en que pot estar llegint una persona o una altra. Vaig començar a escriure per mi i crec que hauria de continuar escrivint per mi. Em sap greu ser tan egoista (els fills únics ja ho tenim, això), però, al cap i a la fi, això és el meu blog, veritat? Com deia no sé qui (potser era jo), a qui no li agradi, que no ho llegeixi. Jo no obligo a ningú a entrar i llegir les meves paranoies.

Sense llum

Et despertes al matí. Et dóna la impressió que has dormit hores i hores. I, de fet, és veritat. El dia anterior vas anar a dormir aviat, perquè et trobaves malament. Mires l’hora. No t’adones que no es veu la llum que fa normalment la radio. El despertador diu que són les 6. Un dia qualsevol ja hagués sonat el despertador, o estaria sonant, però avui no. Avui dormiràs una hora més, a veure si et recuperes. A fora plou.

A les 7 et desperta el despertador. El primer que et sorprèn és que la radio no hagi sonat abans. Seria el més normal. Però penses que potser és que et vas equivocar amb l’hora. Mires i veus que no fa llum. “Vaja, ja s’ha desendollat”. Busques el llum. I quan veus que en donar-li a l’interruptor no s’encén cap llum, no et sorprèn. De fet, tampoc és tan estrany per aquí. Et comença a pujar la mosca al nas.

Vas al lavabo. Saps que serà impossible rentar-se la cara. Perquè a casa teva no hi ha aigua potable: l’aigua ve del pou. I perquè l’aigua pugi del pou a casa, l’ha de bombejar el motor. I amb què funciona el motor? Exacte! Amb la llum que no hi ha. I com que sempre ets l’última d’aixecar-te, algú haurà fet servir l’aigua que quedava a les canyeries abans que tu.

Vas a esmorzar amb resignació. Ja saps què t’espera. La cuina està fosca. No hi ha llum ni dins ni fora. Vols seguir el ritual de cada dia, però... El primer que fas és agafar un got (perfecte, això la falta de llum no t’ho impedeix). El segon pas és posar el got sota l’aixeta i omplir-lo d’aigua. Obres l’aixeta (encara ets al món dels somnis). No raja. Ah, és clar! No hi ha aigua... Penses a omplir-lo amb aigua de la nevera. Obres la nevera. Està fosca. Però encara falta el millor. Omples el got d’aigua. Obres el microones. Abans de posar-hi el got, ja t’adones que per més que posis el got a dintre, l’aigua seguirà tan freda com està ara. Penses que potser podràs escalfar l’aigua a la cuina. Però no, això tampoc. A casa tampoc hi arriba el gas natural. Hi ha una cuba a fora a casa i el gas ve d’allà... quan hi ha llum. Et mires el got. Et mires la bosseta de te. Et beus el got d’aigua freda.

Segon pas de la rutina matinal a la cuina: agafes el comandament de la tele per mirar les notícies. Ni tan sols prems cap botó. Deixes el comandament a sobre la taula i te’n vas a obrir un armari, el del pa.

Quan vius a 5 Km de la fleca més propera, no vas a comprar el pa cada dia, ni molt menys. Vas a comprar el pa un cop al mes (com a molt, dos cops al mes). El pa es queda al congelador. El congelador està ple de pans de mig tallats. De tant en tant, n’agafes un i el deixes fora del congelador, fins que s’acaba. Així que la majoria dels dies menges pa que s’ha descongelat fa un mínim de dos o tres dies. En resum: la major part dels dies, el teu esmorzar consisteix d’una torrada (que fa la torradora elèctrica) amb oli. Avui tens dos opcions: pa congelat o pa de fa 4 dies. Et decideixes pel pa de fa 4 dies, sense torrar. En comptes de posar-hi oli, obres la nevera (que està fosca) i hi trobes la mantega que fa servir el teu pare. Decideixes que amb la mantega el pa no semblarà tan dur. Així que canvies l’oli per la mantega.

Mires al teu voltant. Està tot fosc. Ara et beuries el te, però et fots.

Ara te n’aniries a dutxar. Però no tens aigua. Et recordes del gimnàs. Si m’hagués aixecat més aviat i hagués anat al gimnàs, ara em podria dutxar. Encara hi pots anar... però no. El gimnàs és a mitja hora de casa i has d’anar a treballar. Sempre hi ha la possibilitat de sortir a fora: amb l’aiguat que està fent, et pots dutxar amb aigua de pluja. Total, si no tens ni llum, ni aigua, ni gas, tampoc no pots fer massa res. Tens telèfon, això sí. Però, de què serveix?

Obres la porta del garatge, entres al cotxe. La primera senyal de civilització que veus és la llum del cotxe. Entres al cotxe, engegues el mòbil. I la pantalla fa llum! Fins i tot això et fa il.lusió. Dones al contacte i s’engega la radio del cotxe. Oh! Una veu! Ara sentiré les notícies!

Surts de casa. Quan acabes d’entrar a la carretera, sents com arriba un missatge. Ostres, un missatge! Massa civilització en un moment. A més, a mi no m’arriben mai missatges i el mòbil no sona mai, raó per la que el mòbil es passa la major part del temps perdut al cotxe (més aviat, tirat al cotxe).

Arribes al primer semàfor vermell del dia. Ostres! A la ciutat tenen llum! (Com no?) Mires el missatge i és d’un mòbil que no coneixes de res. Perfecte, algú que s’ha equivocat. Ja m’estranyava, a mi...

Comences a llegir, mentre el semàfor continua vermell:

“Envia akesta estrelleta
_/|_
>’.’<
a molts amics (a mi també) si 3 tornen, 1 dls teus somnis es farà realitat! Feliç setmana de l’amistat”

Què dius que què? Mira, estic de mala llet, avui no hi havia llum a casa, no he pogut esmorzar el que esmorzo normalment, no m’he pogut dutxar, ni tan sols m’he pogut rentar la cara! I em dius que feliç setmana de l’amistat? Qui ha decidit que la setmana de l’amistat era aquesta? I per què aquesta i no la que ve, que comencen tots els col.legis, instituts i demés, i els nens es tornaran a trobar amb els seus amics? No seria més lògic que la setmana de l’amistat fos la setmana que ve? I tu, qui coi ets? Segur que ets de la timofònica. Si s’envien molts missatges d’aquests, tindreu recaudació extra, veritat?

Això sí, he de reconèixer que l’estrella és maca.

I això també: ja torna a haver-hi llum a casa! Bé, llum, aigua i gas.

El meu "problema"

De fet, no és cap problema. Només seria un problema si jo cregués que és un problema. Però a mi ja m'està bé així. I si a mi ja m'està bé així, doncs per mi no és cap problema.

Fins ara, la societat m'havia fet creure que era un problema. Sí, d'acord, no és el que fa la gent "normal". Però, què és el que s'entèn per normal? Qui diu que una cosa és normal o rara? I si tots ens posessim a fer coses rares, llavors les coses rares serien normals i les normals serien rares? Qui em diu que en un univers paral.lel, això que la nostra societat creu que és un problema no és el normal i el que aquí fa la gent que tots creiem que és normal, allà és un problema?

Bé, de fet no és la societat en sí. M'he trobat amb alguna persona que se m'ha mirat amb els ulls ben oberts i ha començat a tractar el tema com si fos un problema. Però, per què hauria de ser un problema? Per mi no ho és, almenys ara. Sí, d'acord, sóc conscient d'haver-ne parlat amb algú i, quan aquesta persona ho ha trobat un problema, al final jo m'he acabat sentint malament i pensant que sóc rara, que això és un problema. Però ara veig que no. Ni és un problema, ni hi vull posar solució. Almenys de moment. De fet, no em preocupa. És una més de les meves característiques, i a qui ho trobi un problema, doncs que s'hi posi fulles.

Perquè tots tenim coses que no són del tot normals. Si tots fossim completament normals (sigui el que sigui el que això signifiqui) la vida seria molt avorrida. I això que la societat creu que és un problema i que jo (ara) crec que no ho és, forma tanta part de mi com tota la resta. Com totes les altres coses que entren dins la normalitat, però també com totes les altres coses que no entren dins la normalitat. I és tot un pack. Si algú creu que alguna d'aquestes coses és un problema, doncs molt bé, perfecte, que ho segueixi creient i que busqui algú altre que no tingui aquest problema. Total, ja no em vindrà d'aquí.

Almenys, ara crec que això meu no és un problema. No és una cosa a la que s'hagi de posar solució perquè la socitat així ho creu. Si jo estic bé així, doncs això és tot el que hi ha. No tinc ganes de solucionar el meu "problema", que en realitat no és cap problema.

Una mica de tot

Pujo, baixo, torno a pujar, torno a baixar... Això semblen unes muntanyes russes (però em sembla que baixo més que no pas pujo).

L'últim cop que vaig anar a veure la persona que és a l'hospital, no sé si no em va reconèixer o si no es recordava com em deia. Vaig arribar amb la meva mare i li vaig dir hola. Ens va mirar, amb la mirada mig perduda, com si no sabés on era o què feia. Té estones més bones i més dolentes, però segons sembla, o jo sempre l'enganxo en els moments dolents o la gent m'enganya perquè no em preocupi.

La meva mare li va preguntar si em coneixia. Se'm va mirar i no va dir res. La meva mare li va dir: "És l'Estranya, veritat?" i ell simplement va fer que sí amb el cap, no massa convençut. No sé si realment no tenia ni idea de qui era jo, si no tenia ni idea de com em deia o què. Però el sí amb el cap era més un "et dic que sí i així no em faràs més preguntes" que no pas un "sí, ja la conec".

Ell intentava dir alguna cosa, però gairebé no s'entenia el que deia. I quan enganxava dues paraules seguides, veia que en realitat no deia coses que tinguessin sentit. Fa una setmana era una persona gran, amb algun problema físic i prou, però tenia el cap bé. Ara gairebé ni menja, ni respira, ni fa res. Només desvariejar. Sembla impossible el que pot canviar una persona en una setmana. I sense que els metges diguin què és el que té.

A sobre, marxes d'allà i només sents discusions perquè tothom es vol escaquejar i no anar a l'hospital. I d'una banda entenc que tothom té una vida i que s'ha d'anar a treballar i la resta, però hi ha coses que no les entenc. Entenc que no hi portin els nens. De fet, crec que és millor que no els portin. Però el que no entenc és que gent de trenta anys no hi fiqui els peus. Sí, tots tenim feina. Sí, no és la cosa més divertida del món anar a l'hospital. Sí, és probable que vagis allà i no et conegui. Però... què coi costa anar-hi, encara que siguin 5 minuts??????????????????????????

D'altra banda, hi ha altres coses que no sé com prendre-me-les. Una persona amb qui he de parlar seriosament. Sé que hi he de parlar. Però no sé com fer-ho. I, de mentres, sembla que no entèn el significat de la paraula no. Perquè ja sé que jo més aviat sóc una monja i que no surto de casa, però no és qüestió d'anar i el dia que no tens res millor a fer, trucar-me per quedar just en aquell moment. Jo tinc una vida. Jo faig els meus plans. Encara que només siguin: "aquesta nit miraré una peli". El fet que no surti enlloc no vol dir que estigui a casa, tot el dia al cantó del telèfon esperant a veure si a aquesta persona li dóna la gana de dir alguna cosa. I si jo he decidit que aquesta nit, com que no tinc res més a fer, estudiaré l'anatomia de les balenes, per què he de canviar una cosa que en principi m'interessava fer per córrer a anar a fer no sé què amb algú a qui li importo una merda (o almenys això demostra)? Si ni tan sols sap quin és l'esport que practico! No perquè jo no li hagi dit, simplement perquè cada cop que parlo d'alguna cosa em fa callar, dient que ja torno a parlar del mateix tema. Com si jo xerrés tant!

Per acabar-ho d'arreglar tot, apareix el meu pare i les seves idees de bomber. La seva última idea de bomber consisteix a agafar una sisena part dels meus estalvis (que no són pocs diners) per una cosa que no serveix per res. Ja fa temps que jo vaig dir que era la tonteria més gran que havia sentit en ma vida. Des de llavors, em van treure dels llocs on es podia decidir qualsevol cosa. Sí, ja ho sé, sóc el membre més jove de la societat aquesta. I què? Si parlem en qüestió d'experiència, sóc - amb molta diferència - la persona que més temps ha estat ficada en el món. I tota la gent amb qui he consultat (de fora de la societat, és clar) han estat d'acord en què era una solemne tonteria. Però no, no m'escolten. I no contents amb això, el meu pare ha ofert els meus diners per pagar-ho. Perfecte! Sí, ja sé que fa molt temps que visc a casa, que no pago res per viure a casa, que jo amb els diners del banc no en faig res, perquè visc exclusivament del que guanyo fent classes particulars (de fet, només he de pagar la gasolina, els bitllets de la Renfe i alguna entrada de cine). Sí, ja ho sé, sempre que els meus pares han necessitat diners, jo els he donat diners. Per què no ho hauria de fer? No visc a casa per la cara? No tinc germans, no em puc barallar amb ningú. Els meus diners, encara que els hagi guanyat jo, també és just que estiguin a la seva disposició. Si he de posar-me a comptar tots els anys que m'han estat alimentant, que m'han pagat la llum, que em van vestir, que... Doncs, per què no els hauria de donar diners quan en necessiten? Si visc a casa, i no pago res, per què no els he d'ajudar si ho necessiten? De fet, suposo que hauria de pagar alguna cosa per viure aquí, però ells no volen.

Però això és diferent. No són els meus pares que necessiten diners. Els diners són simplement per finançar una cosa amb la que jo no estic gens d'acord. Una cosa de la que me n'han exclós a l'hora de prendre decisions. Però no me n'han exclós del tot: a l'hora de treballar, jo faré un 99% de la feina (és clar, com que jo tinc experiència, sóc la que millor farà la feina). No et fot! I si fos poca feina... però no, és molta feina! Jo hi poso la feina, hi poso els diners i... no puc decidir res! A sobre, he de dir que sí a un piló de decisions que jo sé que estan malament, però que a la que obro la boca, em fan callar. Anem bé. Serà un desastre, ja ho veig a venir.

I pel que fa als meus diners, doncs segons el pressupost que han fet (que, coneixent-los, serà massa optimista), quedarà més o menys el que és el sou meu d'un mes de dèficit. Perfecte. I com que sóc jo la que he posat els diners, qui es quedarà sense els diners? No, em sembla que no s'ha de ser massa intel.ligent per endevinar-ho. I ja sé que el meu sou no és cap meravella, però he de treballar un mes per guanyar-lo! Pel que fa a la resta dels diners, els recuperaré en algun moment cap a la primavera del 2006. I, ja ho he dit, no són pocs diners (jo he de treballar més de mig any per guanyar-los!)

I no, no li he dit res de tot això al meu pare. Ja li vaig dir que no estava bé fer aquesta inversió (si és que se'n pot dir inversió) i em va fer callar, com tots. Què li he de dir? Que ara que ha dit que jo posaria els diners sense problemes, em nego a fer-ho? Que sóc incapaç de deixar uns diners que tinc al banc i que no hi fan res, per una cosa que ells creuen que és molt important i que jo crec que és la tonteria més grossa que he sentit en ma vida? Que no vull fer jo tota la feina? Em dirà que la feina ja està molt ben repartida i que jo no hauré de fer res, però ja sabem què passarà al final: tothom s'escaquejarà i ho acabaré fent tot jo. No fa pas massa que va passar el mateix. De moment, ja vaig intentar "delegar" una feina que jo no volia fer i avui el meu pare em surt: "No, ya lo puedes hacer tú, total no te cuesta nada y eres la que sabes mejor cómo hacerlo". I què li he de dir?

Això sí, aquest matí, després de tot això, m'han reconfortat bastant les mostres de suport que m'ha donat l'Esteve i tota la resta de gent, per mail o per comentaris aquí o al Dies Estranys. Aquest matí, buscant per aquí, he vist que no sóc la única a qui li passen aquestes coses, fet que m'ha alegrat una mica (mal de muchos, consuelo de tontos, que diuen per les espanyes).

En fi, me'n vaig a estudiar l'anatomia de les balenes :-) (algú sap on puc trobar bona informació sobre el tema?)

Oblidar

Avui he entrat per última vegada a una pàgina que prefereixo oblidar. Jo faré la meva vida, i aquesta persona que faci el que vulgui. Tot i així, avui, en entrar, he trobat un post de fa temps, que parlava de les orenetes. He de reconèixer que llegir el post m'ha fet somriure. Malgrat el que aquesta persona pensi, no era un post ni trist ni enfadat, era un post com d'esperança. Almenys així ho veig ara. Bé, de fet crec que allò que vaig escriure en aquell moment era més un miratge que res més, però encara em continuo preguntant si era un miratge o no ho era. Però pel que fa a mi, aquella pàgina resta oblidada a la meva memòria i no hi tornaré a entrar més.

Però no és la única cosa que vull oblidar. Quan l'Anna llegeixi això, segur que li entraran ganes de matar-me. Avui ha estat una bona estona convencent-me que no era una bona idea. Com a mostra, un tros de conversa de messenger:

Estranya: per què no? hi ha mil raons per oblidar-se'n
Anna: i raons per no oblidar-se'n
Estranya: per cada raó que em diguis per no oblidar-se'n, jo en puc trobar una per oblidar-se'n
Anna: i vice-versa
Estranya: n'hi ha moltes més per oblidar-se'n que per no fer-ho
Anna: ja veuríem...

He de reconéixer, en favor de l'Anna, que m'ha tirat per terra totes les raons que li he donat, excepte la última. I, coneixent-la, segur que té alguna cosa per tirar-me per terra també la última raó que li he donat, però deu estar treballant, que és el que hauria d'estar fent jo ara.

De fet, però és millor per la meva salut mental que me n'oblidi. Ja fa unes setmanes que em vinc dient que me n'he d'oblidar, però la cosa no és tan fàcil. Sé que com més aviat me n'oblidi, serà millor per mi. Però el meu cap no deixa oblidar-me'n. Bé, el meu cap no és l'únic que no em deixa oblidar-me'n. Ja ho dic jo, que la psicologia no és la meva especialitat. Aquesta persona tan pot aparèixer un dia i només contestar al que li pregunto (molt educadament, això sí) i acabant la conversa el més ràpid possible, com pot aparèixer un altre dia, preocupant-se per mi. Quan ve un dels primers dies, llavors sóc conscient que me n'he d'oblidar. I quan ja gairebé ho aconsegueixo, llavors ve un dels segons dies.

I tot això, en realitat no va enlloc. Així que suposo que me n'he d'oblidar. Bé, sense el suposo: me n'he d'oblidar. Mica a mica, passet a passet.

De qui no em vull oblidar és d'ells. Ells segur que es recorden de mi i em fan companyia, encara que, com jo, no siguin gaire xerraires.

Fa uns dies, per la raó que fos, vaig passar una setmana o una setmana i mitja una mica enfonsada (bé, suposo que hi hauria de treure l'"una mica"). Però les coses es van arreglar. El que em va sorprendre no és que s'arreglessin (un dia o un altre m'havia d'animar), ni que s'arreglessin massa aviat o massa tard. El que em va sorprendre va ser com es van arreglar.

De cop, un dia tot va començar a anar malament. I a cada cosa que feia, les coses anaven més i més malament. I no sabia per què. Intentava pensar en altres coses, però a la que pensava en altres coses que fossin millors, llavors s'espatllava una altra cosa. I ja no sabia pas què fer. Qualsevol cosa (bona o dolenta) em feia plorar o em feia venir ganes de plorar.

Ahir estava per casa i va passar una cosa d'aquestes que fa una setmana m'haguessin fet plorar (mira que s'ha de ser bleda!) I em vaig adonar que ni plorava ni tenia ganes de plorar. Em vaig posar a pensar quant feia que no plorava. No em va costar massa trobar el moment en què em vaig animar i de cop em va passar tot.

Potser va ser simplement que el meu cos em va dir que ja n'hi havia prou, que allò s'havia d'acabar. O potser no.

El moment va ser una simple conversa, curta i sense gaire substància.

Això em fa pensar en aquells petits gestos que fem. A vegades no ens podem arribar a pensar en com poden ser d'importants per algú. Un simple hola o un simple parar-te 5 minuts per dir alguna cosa algú, pot fer que aquesta persona s'animi. Intentaré ser més simpàtica, per si puc alegrar el dia a algú. Tampoc crec que jo pugui alegrar el dia a ningú, com aquesta persona em va alegrar a mi. I tampoc vull fer-me pesada. A vegades sóc una mica pesada i penso que faig nosa, i no sé si em passo per massa o per massa poc. La psicologia no és la meva especialitat. Faig nosa o alegro el dia algú? Ja estic tornant a donar massa voltes a les coses?

Calendaris

M’encanta fer-me calendaris. Escric en un full tot el que he de fer (o el que jo crec que he de fer) i em poso un temps per fer-ho. Llavors em creo un calendari, que sol ser d’un o dos mesos, i allà hi vaig encabint tot el que vull fer. Penso “faré això, allò i allò altre”. I, realment, quan faig els calendaris, em crec que faré les coses que poso al calendari. Si no m’ho cregués, quin sentit tindria fer uns calendaris que jo sé que no acabaré complint? Però, siguent realistes, mai acabo fent tot el que hi ha als calendaris. Ni de broma. Si en faig una quarta part ja puc estar contenta. No sé si és que sóc vaga, lenta o si és que m'exigeixo fer massa coses. Potser és una barreja de les tres coses.

Ahir em vaig fer un calendari d’entrenament pel mes de setembre. De fet, em vaig fer 3 calendaris, però només vaig omplir el d’entrenament. Per què 3 calendaris? Doncs perquè només amb el calendari d’entrenament ja ocupo tot un full, i això que hi poso les coses amb lletra petita i abreviades. De totes formes, ja em va bé: si les coses estan en tres calendaris, en cas d'haver de suprimir alguna cosa, només cal que m'oblidi del calendari d'entrenament, que és el més prescindible.

Els calendaris que em faig no són res més que una quadrícula. Agafo un foli i hi faig línies cada 4 centímetres. Així em queda una quadrícula de 5x7 quadrats, que puc utilitzar per qualsevol mes. Cada quadrícula 4x4 representa un dia. I, és clar, en una quadrícula de 16 cm^2 no es pot posar gaire cosa (o potser és que jo vull posar-hi massa cosa?)

De fet, avui he vist que no podré fer el mateix per la resta de calendaris, i els hauré de fer setmanals. No ho sé, potser és que pateixo el trauma d'stress post-vacacional de l'1 de setembre, però aquest matí m'ha agafat aquella sensació de que no podré amb tot, de que m'ofego en un got d'aigua, però que vaig acceptant més i més feines. Perquè jo sóc la persona "cap problema", "ja ho faré jo", "no, si no em costa res fer-ho". I al final acabo fent massa coses, comprometent-me amb massa projectes.

De totes formes, crec que ara ja em va bé. Crec que així m'oblidaré de moltes coses, si és que aconsegueixo sobreviure fins a Nadal. Encara han de començar els coles i les mares s'han de començar a preocupar de que els seus fills no van bé al cole i m'han de començar a demanar que faci classes particulars. I jo sé que sóc incapaç de dir que no. Sé que em trucarà algú dient que la seva filla o el seu fill tenen problemes. I jo diré que cap problema, que ja faig les classes particulars. I les cobraré a preu baix, que gairebé no em cobreix la gasolina del cotxe (és un dir, però ja s'entèn). Només per amor a l'art.

El problema em sembla que vindrà quan arribi Nadal. Passaré d'estar-me tot el dia corrent d'un lloc a l'altre a una tranquil.litat total. I llavors em sembla que serà quan baixaré la guàrdia i serà quan menys treballi. Perquè ja se sap, que quan més feina es té, més se'n deixa de fer, però també més se'n fa.

De moment, em sembla que el calendari d'entrenament que vaig fer s'haurà de quedar en algun lloc, perquè suposo que seré incapaç de seguir-lo. I els altres dos calendaris hauran de passar de ser calendaris mensuals a ser calendaris setmanals. O fer-ne dos o tres més: un pels llocs on he d'anar, un altre per la feina que he de fer d'un lloc, un altre per... Buf! Em sembla que m'està afectant l'stress de l'1 de setembre de veritat.

Però no, no és només l'stress del setembre. Avui m'he adonat que he dit que sí a massa coses. O potser no. Potser ja em va bé i així m'oblidaré de tonteries. Al cap i a la fi, no volia jo dedicar-me a treballar, estudiar i entrenar? Doncs aquí ho tinc. Els dies més bèsties seran... bé, de fet seran gairebé tots. Però els més bèsties suposo que seran els dimarts, en els que sortiré entre 2 i 3 quarts de 7 del matí de casa i arribaré a les 11 o quarts de 12 de la nit al vespre. Això, unit a que el dia següent he de tornar a sortir a quarts de 7 de casa, farà que m'estressi una mica. Però només una mica. Perquè els divendres torno a sortir a quarts de 7 de casa per arribar a les 12. I, és clar, la gent normal té els caps de setmana per descansar. Però qui ha dit que jo fos normal? Qui ha dit que els caps de setmana fossin per descansar? Els dissabtes al matí tinc entre 3 i 4 hores compromeses. Les tardes, les tinc compromeses des de les 3 fins a les 9. Els diumenges els tinc compromesos des de les 8 del matí fins a quan acabi la feina que he de fer, que comptant amb l'experiència que en tinc, seran les 10 o les 11 del vespre. És clar que la meitat de la feina (la que faré a la tarda) la faré des de casa, davant de l'ordenador, i és probable que em dediqui a contestar algun mail, escriure algun post o connectar-me al messenger. Però perquè la feina és una mica avorrida i així suposo que em distrauré una mica més. I sí, m'he deixat els dilluns i els dimecres (que suposo que seré fora des de quarts de 7 del matí fins a quarts de vuit del vespre) i els dijous, que més o menys els tinc lliures... i he dit més o menys, perquè algun dia complert he de tenir per poder treballar sense que ningú em molesti... bé, i per anar a Barcelona, que suposo que és el que acabaré fent bastant sovint. Buf! Només de pensar-hi ja m'estresso.

Serà qüestió de posar prioritats en aquesta vida.

El problema és que com més feina tinc i més calendaris em faig, més idees em venen per fer posts. Però no, m'apuntaré les idees i escriuré com a molt un post al dia. I els dimarts i els divendres sense post, perquè si arribo tard a casa, he de sopar i l'endemà he de marxar aviat, dubto que engegui l'ordenador. Perquè em conec, i si dic que vindré només 5 minutets per mirar el correu, o acabaré escrivint un post, connectada al messenger o contestant mails. I no dic que sigui dolent, però em sembla que és millor dormir que fer tot això. També s'han acabat els posts de migdia (com el d'avui). Entre altres coses, perquè als migdies seré a la feina.

Sé que no ho hauria de fer, però acabo d'entrar a la pàgina d'aquell que em fa copy-paste dels posts. Ahir va passar del post en el que deia que estava enfadada perquè feia això, però va copiar el post següent, el de la fressa. Fins i tot hi he descobert un comentari que en principi hauria d'anar dedicat a mi. A sobre, ha agafat i ha posat el post publicat un quart d'hora abans de l'hora que hi tinc jo. Jo sé que sóc jo la que escric i ell el que copia (per què ho fa?) però em molesta. I gairebé no tinc ganes d'escriure res més només de saber que agafarà i ho posarà allà, apropiant-se de totes les meves paraules. No és just. I no és just que hagi de posar això aquí. Tampoc és just que ho escrigui aquí. He intentat a veure si li podia enviar un mail per preguntar-li per què. Però no l'he trobat. He intentat deixar-li un comentari, però m'he de registrar. I no ho penso fer. Per què ho fas? Si llegeixes els textos dels que fas copy-paste, em podries contestar? Què he fet jo? De què et serveix, copiar el que jo escric? T'ho passes bé, et diverteix? La veritat és que no ho entenc.