Des que vaig començar a escriure aquí, no m'havia adonat de com m'anava bé fer-ho. Sí, ja ho sé, sóc una mica lenta a l'hora d'adonar-me de les coses.
Encara que aquests dos últims dies he tret el cap per aquí i he dit alguna cosa, ahir al vespre trobava a faltar posar-me a davant de l'ordenador i escriure alguna cosa. Sí, ja ho sé, he portat el portàtil i podria haver-ho escrit al portàtil. Però no hagués sigut el mateix. Perquè allò era ahir. Avui ja és diferent.
Quan venia cap aquí, quan ja estava a punt d'arribar i portava més de 20 hores de viatge i en feia unes quantes més que no aclucava els ulls, vaig escriure dos posts. Es van quedar a l'ordenador. En aquell moment tenien sentit, i no els he esborrat. Potser algun dia els poso aquí. Però molt em temo que no tindran sentit. Suposo que si ara els llegís no tindrien sentit. O potser sí. El que sé és que encara deuen estar més mal escrits que aquests que escric ràpidament des del ciber.
De totes formes, és igual. Segur que el post que hagués escrit ahir a la nit hagués sigut estrany, d'aquells que em sembla que valdria més que no escrivís (em sembla que més o menys com aquest).
dissabte, 18 de juny del 2005
divendres, 17 de juny del 2005
Fotos
No m'agrada que em facin fotos.
Quan necessito alguna foto per alguna cosa, sempre ho passo malament, perquè jo mai surto a les fotos. Sempre estic a darrere la càmera. No m'agrada sortir-hi. M'agrada fer-ne, però sempre que jo no hi surti.
És que quan surto a les fotos sóc tan jo... No és que quedi malament, simplement és que quedo tal com sóc.
Aquests dies, la meva companya d'habitació i jo ens hem recorregut el poblet on estem. M'encanta fer fotos i en tinc unes quantes del paissatge. Quan torni potser us en deixo veure alguna. Ella s'ha deixat la càmera a casa (mira, despistada com jo, jo em deixo la jaqueta i ella, la càmera). A ella li encanta sortir a les fotos. Es passa el dia dient-me: "Fes-me una foto aquí" I jo, vinga a fer fotos. Això de les càmeres digitals va molt bé, pots fer totes les fotos que vulguis :-) Però just després de fer-li una foto a ella, suposo que li sap greu i em ve i em diu: "Vinga, que te'n faig una a tu". I sempre li he de dir que no. Per què fer una foto on hi surti jo? Per fer-la malbé? Val més fer una foto al paisatge, sense mi, que quedarà millor.
Quan torni a casa, tindré un munt de fotos fetes. La meitat, de paisatges. L'altra meitat, fotos on hi surt ella. I jo enlloc. Ho prefereixo. Però ja sento al meu pare: "Y no le podrías haber dicho que te hiciera una foto ella?"
Jo no necessito fotos. En tinc prou amb quedar-me amb el record del que veig des d'aquí: és un ciber amb vistes al mar. Potser per això és tan car?
Quan necessito alguna foto per alguna cosa, sempre ho passo malament, perquè jo mai surto a les fotos. Sempre estic a darrere la càmera. No m'agrada sortir-hi. M'agrada fer-ne, però sempre que jo no hi surti.
És que quan surto a les fotos sóc tan jo... No és que quedi malament, simplement és que quedo tal com sóc.
Aquests dies, la meva companya d'habitació i jo ens hem recorregut el poblet on estem. M'encanta fer fotos i en tinc unes quantes del paissatge. Quan torni potser us en deixo veure alguna. Ella s'ha deixat la càmera a casa (mira, despistada com jo, jo em deixo la jaqueta i ella, la càmera). A ella li encanta sortir a les fotos. Es passa el dia dient-me: "Fes-me una foto aquí" I jo, vinga a fer fotos. Això de les càmeres digitals va molt bé, pots fer totes les fotos que vulguis :-) Però just després de fer-li una foto a ella, suposo que li sap greu i em ve i em diu: "Vinga, que te'n faig una a tu". I sempre li he de dir que no. Per què fer una foto on hi surti jo? Per fer-la malbé? Val més fer una foto al paisatge, sense mi, que quedarà millor.
Quan torni a casa, tindré un munt de fotos fetes. La meitat, de paisatges. L'altra meitat, fotos on hi surt ella. I jo enlloc. Ho prefereixo. Però ja sento al meu pare: "Y no le podrías haber dicho que te hiciera una foto ella?"
Jo no necessito fotos. En tinc prou amb quedar-me amb el record del que veig des d'aquí: és un ciber amb vistes al mar. Potser per això és tan car?
dijous, 16 de juny del 2005
Des de l'exili
Em pensava que marxaria i que sortiria de la rutina... però molt em temo que he canviat una rutina per una altra.
Em desperto al matí. Massa aviat. Tinc gana. Al matí sempre tinc gana. I maleixo l'hotel, perquè obren el menjador per anar a esmorzar massa tard. Sí, ja ho sé, això és una zona turística, però no podrien obrir el menjador més aviat de 2/4 de 9? Coi! Que jo tinc gana.
Aprofito per llegir una mica. Hauria de treballar, però amb la gana que tinc, no puc.
Baixo a esmorzar. Em pregunten que si vull cafè. No, llet amb cola-cao, com els nens petits. Se'm miren com si fos rareta. En fi, què hi farem.
Me'n vaig al ciber. El noi del ciber somriu quan em veu entrar. No m'estranya. A 3 euros l'hora que em cobra, ja em podria estendre una alfombra perquè jo hi passés. Almenys somriu, que ja és molt. Tots els dies menys el diumenge, que tenca.
A l'hotel a treballar. Ara sí. Però només una mica, no em fes mal...
I tot seguit, a dinar. Alimentar-nos bé ja ho fan. Massa i tot. Hauré de prendre mesures perquè ahir ja vaig tenir problemes a l'hora de cordar-me els pantalons. I encara em queden uns dies. He d'intentar que els pantalons em continuin cabent, perquè ahir ja em vaig haver de comprar una jaqueta. És que sóc molt intel.ligent, jo... Me'n vaig a un lloc on sé que hi farà més fred, i només m'emporto una jaqueta. Bé, només penso a emportar-me una jaqueta. A la maleta, tot de màniga curta o sense mànigues. La jaqueta la portaré a fora, per si tinc fred durant el viatge... i em deixo la jaqueta a casa! I com que Murphy existeix, ha estat plovent i fent mal temps tots aquests dies. Jo pensava que podria passar sense jaqueta. I just el dia que me la compro, comença a fer sol i bon temps. En fi, tornaré a casa amb una jaqueta de més i uns quants cèntims de menys.
Després de dinar, a treballar una mica més, fins que arriba l'hora de fer el que he vingut a fer.
I llavors, a fer el que he vingut a fer. Sense pena ni glòria. De fet, amb molta pena. Ho estic fent realment de pena. No estic centrada. Penso en altres coses i no em concentro. I, és clar, com que no em concentro, no puc fer les coses bé :-( Si almenys m'haguessin avisat amb una mica de temps, m'hauria pogut preparar psicològicament. Però no, sense preparació psicològica. Miro al meu voltant i penso què coi estic fent jo aquí. Per què estic jo aquí? Li haurien d'haver dit que vingués a algú altre, que ho hauria fet molt millor que jo. Perquè la veritat és que encara no sé què faig aquí.
Després d'això, a sopar (més menjar!!!)
Un cop he sopat, la meva dosi diària de comportament antisocial. Surts? No, no surto. Prefereixo ser antisocial quedant-me a l'habitació sense sortir que acabar en un lloc on la gent em mira raro perquè no ballo, perquè no bec res d'alcohol i perquè no xerro.
Llegeixo una mica més. Ja estic a punt d'acabar el llibre. Per sort, he sigut previsora i portava 3 llibres nous, sense començar. Per què la meva previsió arriba als llibres i no a les jaquetes?
Em poso a dormir pensant altre cop què coi hi faig jo aquí.
En fi, demà serà un altre dia. Com sempre, em despertaré massa aviat. Tindré gana, no podré baixar a esmorzar...
Em desperto al matí. Massa aviat. Tinc gana. Al matí sempre tinc gana. I maleixo l'hotel, perquè obren el menjador per anar a esmorzar massa tard. Sí, ja ho sé, això és una zona turística, però no podrien obrir el menjador més aviat de 2/4 de 9? Coi! Que jo tinc gana.
Aprofito per llegir una mica. Hauria de treballar, però amb la gana que tinc, no puc.
Baixo a esmorzar. Em pregunten que si vull cafè. No, llet amb cola-cao, com els nens petits. Se'm miren com si fos rareta. En fi, què hi farem.
Me'n vaig al ciber. El noi del ciber somriu quan em veu entrar. No m'estranya. A 3 euros l'hora que em cobra, ja em podria estendre una alfombra perquè jo hi passés. Almenys somriu, que ja és molt. Tots els dies menys el diumenge, que tenca.
A l'hotel a treballar. Ara sí. Però només una mica, no em fes mal...
I tot seguit, a dinar. Alimentar-nos bé ja ho fan. Massa i tot. Hauré de prendre mesures perquè ahir ja vaig tenir problemes a l'hora de cordar-me els pantalons. I encara em queden uns dies. He d'intentar que els pantalons em continuin cabent, perquè ahir ja em vaig haver de comprar una jaqueta. És que sóc molt intel.ligent, jo... Me'n vaig a un lloc on sé que hi farà més fred, i només m'emporto una jaqueta. Bé, només penso a emportar-me una jaqueta. A la maleta, tot de màniga curta o sense mànigues. La jaqueta la portaré a fora, per si tinc fred durant el viatge... i em deixo la jaqueta a casa! I com que Murphy existeix, ha estat plovent i fent mal temps tots aquests dies. Jo pensava que podria passar sense jaqueta. I just el dia que me la compro, comença a fer sol i bon temps. En fi, tornaré a casa amb una jaqueta de més i uns quants cèntims de menys.
Després de dinar, a treballar una mica més, fins que arriba l'hora de fer el que he vingut a fer.
I llavors, a fer el que he vingut a fer. Sense pena ni glòria. De fet, amb molta pena. Ho estic fent realment de pena. No estic centrada. Penso en altres coses i no em concentro. I, és clar, com que no em concentro, no puc fer les coses bé :-( Si almenys m'haguessin avisat amb una mica de temps, m'hauria pogut preparar psicològicament. Però no, sense preparació psicològica. Miro al meu voltant i penso què coi estic fent jo aquí. Per què estic jo aquí? Li haurien d'haver dit que vingués a algú altre, que ho hauria fet molt millor que jo. Perquè la veritat és que encara no sé què faig aquí.
Després d'això, a sopar (més menjar!!!)
Un cop he sopat, la meva dosi diària de comportament antisocial. Surts? No, no surto. Prefereixo ser antisocial quedant-me a l'habitació sense sortir que acabar en un lloc on la gent em mira raro perquè no ballo, perquè no bec res d'alcohol i perquè no xerro.
Llegeixo una mica més. Ja estic a punt d'acabar el llibre. Per sort, he sigut previsora i portava 3 llibres nous, sense començar. Per què la meva previsió arriba als llibres i no a les jaquetes?
Em poso a dormir pensant altre cop què coi hi faig jo aquí.
En fi, demà serà un altre dia. Com sempre, em despertaré massa aviat. Tindré gana, no podré baixar a esmorzar...
divendres, 10 de juny del 2005
D'avui per demà (segona part)
Com avui no m'agafi una taquicàrdia, no m'agafarà mai.
Finalment, quan em decideixo ahir a anar-me'n, la persona que m'ha trucat no m'agafa el telèfon (ja és massa tard). Coi! Ja podria haver trucat abans de marxar a casa.
Vull trucar a una persona perquè em substitueixi. El seu número ha desaparegut del meu mòbil per art de màgia.
He de canviar una classe particular d'una nena que té un examen la setmana que ve. El paper on tenia apuntat el seu mòbil està perdut vés a saber on.
Recordo que tinc uns terminis per fer unes coses. No els puc mirar. He d'esperar al dia següent al matí.
Per què truquen d'avui per demà?
M'aixeco al matí. Dono gràcies per no haver trobat a ningú el dia anterior. No hi aniré. He de fer massa equilibris per marxar. No ho faré. Mentre esmorzo, li dic a mon pare que encara no ho tinc segur.
Arribo a la feina. Sorprenentment, algú passa a veure'm. Em troba dubtant i em diu que marxi. Miro el correu i mon pare m'acaba d'enviar un mail. No sé si ho ha fet amb doble intenció o simplement li ha donat a reenviar. Em sembla que prefereixo més no saber-ho.
Mentre estic intentant arreglar les coses per poder marxar, em truca qui m'ha ofert el viatge. Li dic que sí, sense haver-ho acabat d'arreglar tot.
Ja ho he arreglat tot... ara només falta trobar bitllet. D'aquí a dos dies he de ser lluny, i ni tan sols sé si tinc bitllet. Ni tan sols hi ha trens directes des de Barcelona. Així que no he de trobar un bitllet, sinó 2!
No sé pas. És el tercer cop en menys d'un any que faig un viatge d'aquest tipus amb menys de 3 dies per preparar-ho, trobar bitllets, i tota la pesca. Em sembla que m'ho hauré de fer mirar, perquè no és massa normal.
Això sí, ara mateix me'n vaig a fer la maleta :-) Tornaré d'aquí a uns dies.
De totes formes, us deixo amb el mail reenviat de mon pare, que juntament amb la persona que ha aparegut a saludar, han acabat de decantar la balança cap al sí.
Para cuando llegan esos ratos malos....
Lo más importante que hice en mi vida
En cierta ocasión, durante una charla que di ante un grupo de profesionales, me hicieron esta pregunta: "¿Qué es lo más importante que ha hecho en su vida?"
En mi calidad de ingeniero industrial, sabía que los asistentes deseaban escuchar anécdotas sobre mi trabajo, entonces les respondí: "Lo más importante que he hecho en la vida, tuvo lugar el 8 de octubre de 1990. Comencé el día jugando golf con un amigo mío al que no había visto en mucho tiempo. Entre jugada y jugada me contó que su esposa y él acababan de tener un bebé.
Mientras jugábamos, llegó el padre de mi amigo, que, consternado, le dijo que al bebé se lo habían llevado de urgencias al hospital. En un instante, mi amigo se subió al coche de su padre y se marchó.
Yo, por un momento, me quedé donde estaba, sin saber qué debía hacer. ¿Seguir a mi amigo al hospital? Mi presencia allí, me dije, no iba a servir de nada, pues la criatura estará al cuidado de médicos y enfermeras, y nada de lo que yo hiciera o dijera iba a cambiar las cosas. ¿Brindarle mi apoyo moral? Eso, quizás, pero tanto él como su
esposa provenían de familias numerosas, y sin duda estarían rodeados de parientes, que les ofrecerían el apoyo necesario. Lo único que haría yo sería estorbar. Así que decidí ir más tarde al hospital a visitar a mi amigo.
Al poner en marcha mi coche, me percaté que mi amigo había dejado su coche con las llaves puestas, estacionado junto a las canchas.
Decidí pues, cerrar el coche e ir al hospital a entregarle las llaves. Como supuse, la sala de espera estaba llena de familiares. No tardó en presentarse un médico, que se acerca a la pareja y, en voz baja les comunica que su bebé había fallecido. Los padres se abrazaron y lloraron, mientras todos los demás los rodeamos en medio del silencio y el dolor.
Al verme mi amigo, se refugió en mis brazos y me dijo: "Gracias por estar aquí". Durante el resto de la mañana, permanecí sentado en la sala de urgencias del hospital, viendo a mi amigo y a su esposa sostener en brazos a su bebé y despedirse de él.
Esto, es lo más importante que he hecho en mi vida", y aquella experiencia me dejó tres enseñanzas:
Primera: lo más importante que he hecho en la vida, ocurrió cuando no había absolutamente nada que yo pudiera hacer. Nada de lo racional que aprendí en la universidad, ni en el ejercicio de mi profesión, me sirvió en tales circunstancias. A dos personas les sobrevino una desgracia y lo único que pude hacer fue acompañarlos y esperar. Pero estar allí, era lo principal.
Segunda: aprendí que al aprender a pensar, casi me olvido de sentir.
Tercera: aprendí que la vida puede cambiar en un instante. Así pues, hacemos planes y concebimos nuestro futuro como algo real, y olvidamos que perder el empleo, sufrir una enfermedad grave o un accidente y muchas de otras cosas más, pueden alterar ese futuro en un abrir y cerrar de ojos.
Desde aquel día, busqué un equilibrio entre el trabajo y la vida; aprendí que ningún empleo compensa perderse unas vacaciones, romper con la pareja o pasar un día festivo lejos de la familia. Y aprendí que lo más importante en la vida, no es ganar dinero, ni ascender en la escala social, ni recibir honores. Lo más importante en la vida, es el tiempo que dedicamos a cultivar una amistad.
POR ESO A DIOS LE AGRADEZCO:
a) Por mis hijos que NO limpian sus habitaciones, pero están viendo la tele; porque significa que están en casa y no en las calles.
b) Por los descuentos en mi sueldo; porque significa que estoy trabajando.
c) Por el desorden que tengo que limpiar después de una fiesta; porque significa que estuvimos rodeados de seres queridos.
d) Por las ropas que me quedan un poco ajustadas; porque significa que tengo más que suficiente para comer.
e) Por mi sombra que me ve trabajar; porque significa que puedo salir al sol.
f) Por el césped que tengo que cortar, ventanas que necesito limpiar, cañerías que arreglar; porque significa que tengo una casa.
g) Por las quejas que escucho acerca del gobierno; porque significa que tenemos libertad de expresión.
h) Porque no encuentro estacionamiento; porque significa que tengo auto.
i) Por los gritos de los chicos; porque significa que puedo oír.
j) Por la ropa que tengo que lavar y planchar; porque significa que me puedo vestir.
k) Por el cansancio al final del día; porque significa que fui capaz de trabajar duro.
l) Por el despertador que suena temprano todas las mañanas; porque significa que ¡¡estoy vivo!!.
m) Y, finalmente, por la cantidad de mensajes que recibo; porque significa que tengo amigas y amigos que piensan en mí.
Cuando pienses que todo en la vida te va mal, lee esto otra vez.
¡¡¡Que tengas un buen día!!!
Finalment, quan em decideixo ahir a anar-me'n, la persona que m'ha trucat no m'agafa el telèfon (ja és massa tard). Coi! Ja podria haver trucat abans de marxar a casa.
Vull trucar a una persona perquè em substitueixi. El seu número ha desaparegut del meu mòbil per art de màgia.
He de canviar una classe particular d'una nena que té un examen la setmana que ve. El paper on tenia apuntat el seu mòbil està perdut vés a saber on.
Recordo que tinc uns terminis per fer unes coses. No els puc mirar. He d'esperar al dia següent al matí.
Per què truquen d'avui per demà?
M'aixeco al matí. Dono gràcies per no haver trobat a ningú el dia anterior. No hi aniré. He de fer massa equilibris per marxar. No ho faré. Mentre esmorzo, li dic a mon pare que encara no ho tinc segur.
Arribo a la feina. Sorprenentment, algú passa a veure'm. Em troba dubtant i em diu que marxi. Miro el correu i mon pare m'acaba d'enviar un mail. No sé si ho ha fet amb doble intenció o simplement li ha donat a reenviar. Em sembla que prefereixo més no saber-ho.
Mentre estic intentant arreglar les coses per poder marxar, em truca qui m'ha ofert el viatge. Li dic que sí, sense haver-ho acabat d'arreglar tot.
Ja ho he arreglat tot... ara només falta trobar bitllet. D'aquí a dos dies he de ser lluny, i ni tan sols sé si tinc bitllet. Ni tan sols hi ha trens directes des de Barcelona. Així que no he de trobar un bitllet, sinó 2!
No sé pas. És el tercer cop en menys d'un any que faig un viatge d'aquest tipus amb menys de 3 dies per preparar-ho, trobar bitllets, i tota la pesca. Em sembla que m'ho hauré de fer mirar, perquè no és massa normal.
Això sí, ara mateix me'n vaig a fer la maleta :-) Tornaré d'aquí a uns dies.
De totes formes, us deixo amb el mail reenviat de mon pare, que juntament amb la persona que ha aparegut a saludar, han acabat de decantar la balança cap al sí.
Para cuando llegan esos ratos malos....
Lo más importante que hice en mi vida
En cierta ocasión, durante una charla que di ante un grupo de profesionales, me hicieron esta pregunta: "¿Qué es lo más importante que ha hecho en su vida?"
En mi calidad de ingeniero industrial, sabía que los asistentes deseaban escuchar anécdotas sobre mi trabajo, entonces les respondí: "Lo más importante que he hecho en la vida, tuvo lugar el 8 de octubre de 1990. Comencé el día jugando golf con un amigo mío al que no había visto en mucho tiempo. Entre jugada y jugada me contó que su esposa y él acababan de tener un bebé.
Mientras jugábamos, llegó el padre de mi amigo, que, consternado, le dijo que al bebé se lo habían llevado de urgencias al hospital. En un instante, mi amigo se subió al coche de su padre y se marchó.
Yo, por un momento, me quedé donde estaba, sin saber qué debía hacer. ¿Seguir a mi amigo al hospital? Mi presencia allí, me dije, no iba a servir de nada, pues la criatura estará al cuidado de médicos y enfermeras, y nada de lo que yo hiciera o dijera iba a cambiar las cosas. ¿Brindarle mi apoyo moral? Eso, quizás, pero tanto él como su
esposa provenían de familias numerosas, y sin duda estarían rodeados de parientes, que les ofrecerían el apoyo necesario. Lo único que haría yo sería estorbar. Así que decidí ir más tarde al hospital a visitar a mi amigo.
Al poner en marcha mi coche, me percaté que mi amigo había dejado su coche con las llaves puestas, estacionado junto a las canchas.
Decidí pues, cerrar el coche e ir al hospital a entregarle las llaves. Como supuse, la sala de espera estaba llena de familiares. No tardó en presentarse un médico, que se acerca a la pareja y, en voz baja les comunica que su bebé había fallecido. Los padres se abrazaron y lloraron, mientras todos los demás los rodeamos en medio del silencio y el dolor.
Al verme mi amigo, se refugió en mis brazos y me dijo: "Gracias por estar aquí". Durante el resto de la mañana, permanecí sentado en la sala de urgencias del hospital, viendo a mi amigo y a su esposa sostener en brazos a su bebé y despedirse de él.
Esto, es lo más importante que he hecho en mi vida", y aquella experiencia me dejó tres enseñanzas:
Primera: lo más importante que he hecho en la vida, ocurrió cuando no había absolutamente nada que yo pudiera hacer. Nada de lo racional que aprendí en la universidad, ni en el ejercicio de mi profesión, me sirvió en tales circunstancias. A dos personas les sobrevino una desgracia y lo único que pude hacer fue acompañarlos y esperar. Pero estar allí, era lo principal.
Segunda: aprendí que al aprender a pensar, casi me olvido de sentir.
Tercera: aprendí que la vida puede cambiar en un instante. Así pues, hacemos planes y concebimos nuestro futuro como algo real, y olvidamos que perder el empleo, sufrir una enfermedad grave o un accidente y muchas de otras cosas más, pueden alterar ese futuro en un abrir y cerrar de ojos.
Desde aquel día, busqué un equilibrio entre el trabajo y la vida; aprendí que ningún empleo compensa perderse unas vacaciones, romper con la pareja o pasar un día festivo lejos de la familia. Y aprendí que lo más importante en la vida, no es ganar dinero, ni ascender en la escala social, ni recibir honores. Lo más importante en la vida, es el tiempo que dedicamos a cultivar una amistad.
POR ESO A DIOS LE AGRADEZCO:
a) Por mis hijos que NO limpian sus habitaciones, pero están viendo la tele; porque significa que están en casa y no en las calles.
b) Por los descuentos en mi sueldo; porque significa que estoy trabajando.
c) Por el desorden que tengo que limpiar después de una fiesta; porque significa que estuvimos rodeados de seres queridos.
d) Por las ropas que me quedan un poco ajustadas; porque significa que tengo más que suficiente para comer.
e) Por mi sombra que me ve trabajar; porque significa que puedo salir al sol.
f) Por el césped que tengo que cortar, ventanas que necesito limpiar, cañerías que arreglar; porque significa que tengo una casa.
g) Por las quejas que escucho acerca del gobierno; porque significa que tenemos libertad de expresión.
h) Porque no encuentro estacionamiento; porque significa que tengo auto.
i) Por los gritos de los chicos; porque significa que puedo oír.
j) Por la ropa que tengo que lavar y planchar; porque significa que me puedo vestir.
k) Por el cansancio al final del día; porque significa que fui capaz de trabajar duro.
l) Por el despertador que suena temprano todas las mañanas; porque significa que ¡¡estoy vivo!!.
m) Y, finalmente, por la cantidad de mensajes que recibo; porque significa que tengo amigas y amigos que piensan en mí.
Cuando pienses que todo en la vida te va mal, lee esto otra vez.
¡¡¡Que tengas un buen día!!!
dijous, 9 de juny del 2005
Vacances
Tenco per vacances.
Tornaré en dues setmanes.
Per més informació, llegeix una mica més avall.
Tornaré en dues setmanes.
Per més informació, llegeix una mica més avall.
D'avui per demà...
13:45: Sona el telèfon de casa meva. Algú l'agafa. Pregunten per mi. No hi sóc. Li donen el meu número de mòbil.
14:20: Sona el meu mòbil. Durant una bona estona. No el sento. La persona que ha trucat em deixa un missatge al contestador.
14:30: Torna a sonar el mòbil. Ara sí que el sento. És ma mare, per preguntar-me què he contestat a qui m'ha trucat deu minuts abans. Eh? De què coi em parles?
14:32: Veig que tinc dues trucades perdudes i un missatge.
14:33: El missatge és perquè tinc un missatge al contestador. L'escolto.
14:55: Arribo al lloc on crec que em trobaré la persona que m'ha trucat. Quan veig que no hi ha el nom, recordo que deien que es volien canviar d'edifici. Una noia em confirma que han canviat d'edifici.
15:10: Intento trucar, però no tinc cobertura.
15:30: Truco. Finalment, després de gairebé dues hores puc parlar amb la persona que volia parlar amb mi.
Per què són tan importants aquestes dues hores? Doncs perquè em proposen unes "vacances". Vale, no són exactament vacances, però per mi és com si ho fossin. M'ho paguen tot, menys el viatge (que no em costarà massa, i menys comparat amb el preu que costaria l'estança al lloc on em volen enviar).
Pros:
- M'ho passaré bé.
- En tinc ganes.
- Veuré gent que fa temps que no veig.
- Desconnectaré una mica del que tinc aquí.
Contres:
- Marxo dissabte (sí, sí, demà passat!)
- Tinc 3 compromisos de feina. Si me'n vaig, he de trobar algú que em substitueixi aquests 3 dies... i és una putada per qui ho fa.
- Si me'n vaig, he de deixar unes quantes coses preparades per la setmana que ve, i ho he de fer demà mateix.
- Si me'n vaig, he de buscar la forma de recórrer entre 1000 i 1500 Km d'avui per demà.
- He de donar la resposta AVUI!!!
Llenço una moneda? M'ho jugo a les cartes? Demano consell a una pitonisa? (Si realment veu el futur, em sabrà dir on seré diumenge, si aquí o allà). Algú té alguna idea?
14:20: Sona el meu mòbil. Durant una bona estona. No el sento. La persona que ha trucat em deixa un missatge al contestador.
14:30: Torna a sonar el mòbil. Ara sí que el sento. És ma mare, per preguntar-me què he contestat a qui m'ha trucat deu minuts abans. Eh? De què coi em parles?
14:32: Veig que tinc dues trucades perdudes i un missatge.
14:33: El missatge és perquè tinc un missatge al contestador. L'escolto.
14:55: Arribo al lloc on crec que em trobaré la persona que m'ha trucat. Quan veig que no hi ha el nom, recordo que deien que es volien canviar d'edifici. Una noia em confirma que han canviat d'edifici.
15:10: Intento trucar, però no tinc cobertura.
15:30: Truco. Finalment, després de gairebé dues hores puc parlar amb la persona que volia parlar amb mi.
Per què són tan importants aquestes dues hores? Doncs perquè em proposen unes "vacances". Vale, no són exactament vacances, però per mi és com si ho fossin. M'ho paguen tot, menys el viatge (que no em costarà massa, i menys comparat amb el preu que costaria l'estança al lloc on em volen enviar).
Pros:
- M'ho passaré bé.
- En tinc ganes.
- Veuré gent que fa temps que no veig.
- Desconnectaré una mica del que tinc aquí.
Contres:
- Marxo dissabte (sí, sí, demà passat!)
- Tinc 3 compromisos de feina. Si me'n vaig, he de trobar algú que em substitueixi aquests 3 dies... i és una putada per qui ho fa.
- Si me'n vaig, he de deixar unes quantes coses preparades per la setmana que ve, i ho he de fer demà mateix.
- Si me'n vaig, he de buscar la forma de recórrer entre 1000 i 1500 Km d'avui per demà.
- He de donar la resposta AVUI!!!
Llenço una moneda? M'ho jugo a les cartes? Demano consell a una pitonisa? (Si realment veu el futur, em sabrà dir on seré diumenge, si aquí o allà). Algú té alguna idea?
dimecres, 8 de juny del 2005
Anonimat
El món està ple de contradiccions. I jo sóc bastant contradictòria. No fa ni un mes, vaig escriure un post en el que parlava de l'anonimat. Em sembla recordar que deia que no volia conèixer a ningú per internet, que no volia ensenyar a ningú qui era l'Estranya en realitat. Em semblava (i em continua semblant) una mica surrealista parlar aquí de depèn de quines coses i trobar-me cara a cara amb algú que em coneix i que sap que sóc jo la que escric això. Em sembla que el post té el meu rècord de comentaris (20!!!), tot i que n'hi ha que són meus.
Suposo que si no fos un lloc anònim, no hagués escrit un post explicant els problemes que tenia quan anava a comprar sostens (i amb la talla pel mig). El link al post me l'he deixat expressament. Tampoc hagués parlat massa de la Maria (de fet, tampoc n'he parlat tant, però n'he parlat massa, em sembla, tot i que la Maria sóc jo, encara que no em digui Maria).
Reconec que tampoc deixo les coses massa clares, però a vegades hi escric coses molt personals.
Que per què torno a treure el tema? Doncs perquè estic a punt de perdre l'anonimat. No del tot, només una mica. O això em penso.
La proposta em va arribar un dia en el que hagués dit que sí a tot. Primer vaig dir que no. Les raons ja les havia explicat en un post no feia massa. Però llavors m'ho vaig repensar i vaig dir: "Què coi! Total, què hi puc perdre?" Bé, la resposta és fàcil: l'anonimat. En principi, aquí escric amb la seguretat (o inseguretat) que si parlo d'algú altre, aquest algú no ho llegirà. O que, si per alguna casualitat de la vida arribés a llegir-ho, tampoc sabria que parlo d'ell/a. Quan parlo d'altres persones, la veritat està bastant distorsionada, perquè no es puguin reconèixer. Perquè, al cap i a la fi, jo escric aquí. El que escric, és cosa meva. I si algú sap qui sóc, doncs també és cosa meva. Les altres persones no han demanat d'estar aquí. No he demanat permís per posar-les aquí, per explicar la seva vida. Així que ho distorsiono una miqueta.
I ja me n'he tornat a anar per les branques. És que m'enrotllo com una persiana, quan agafo confiança. I encara que per aquí hi passa molta gent que ve des del google i que dubto que llegeixin tot aquest rotllo, també hi passeu gent que us heu fet un racó al meu cor, que ja sou com si fossiu de la família (no cal que doni noms, ja sabeu qui sou). Em doneu consells i jo els escolto (o els llegeixo, millor dit) i en faig cas... a vegades :-) És clar que tampoc puc fer cas a tothom sempre!
Torno a la Terra. Em sembla una mica surrealista escriure alguna cosa aquí sobre alguna cosa i que alguna persona implicada ho llegeixi i sàpiga que he sigut jo qui ho ha escrit.
D'aquí a 5 minuts tancaré l'ordenador. Entre altres coses, perquè a casa hi ha convidats i tampoc queda massa bé que estigui tot el dia a davant del portàtil escrivint. No el tornaré a obrir fins demà, quan torni a casa. Aleshores hauré perdut el meu anonimat davant d'una persona que llegeix el que escric (o almenys, que n'ha llegit una part, que llegir-ho tot és bastant llarg). I ara escric això sabent que hi ha una possibilitat que ho llegeixi abans de veure'm. Surrealista? Bé, a mi m'ho sembla una mica.
Suposo que si no fos un lloc anònim, no hagués escrit un post explicant els problemes que tenia quan anava a comprar sostens (i amb la talla pel mig). El link al post me l'he deixat expressament. Tampoc hagués parlat massa de la Maria (de fet, tampoc n'he parlat tant, però n'he parlat massa, em sembla, tot i que la Maria sóc jo, encara que no em digui Maria).
Reconec que tampoc deixo les coses massa clares, però a vegades hi escric coses molt personals.
Que per què torno a treure el tema? Doncs perquè estic a punt de perdre l'anonimat. No del tot, només una mica. O això em penso.
La proposta em va arribar un dia en el que hagués dit que sí a tot. Primer vaig dir que no. Les raons ja les havia explicat en un post no feia massa. Però llavors m'ho vaig repensar i vaig dir: "Què coi! Total, què hi puc perdre?" Bé, la resposta és fàcil: l'anonimat. En principi, aquí escric amb la seguretat (o inseguretat) que si parlo d'algú altre, aquest algú no ho llegirà. O que, si per alguna casualitat de la vida arribés a llegir-ho, tampoc sabria que parlo d'ell/a. Quan parlo d'altres persones, la veritat està bastant distorsionada, perquè no es puguin reconèixer. Perquè, al cap i a la fi, jo escric aquí. El que escric, és cosa meva. I si algú sap qui sóc, doncs també és cosa meva. Les altres persones no han demanat d'estar aquí. No he demanat permís per posar-les aquí, per explicar la seva vida. Així que ho distorsiono una miqueta.
I ja me n'he tornat a anar per les branques. És que m'enrotllo com una persiana, quan agafo confiança. I encara que per aquí hi passa molta gent que ve des del google i que dubto que llegeixin tot aquest rotllo, també hi passeu gent que us heu fet un racó al meu cor, que ja sou com si fossiu de la família (no cal que doni noms, ja sabeu qui sou). Em doneu consells i jo els escolto (o els llegeixo, millor dit) i en faig cas... a vegades :-) És clar que tampoc puc fer cas a tothom sempre!
Torno a la Terra. Em sembla una mica surrealista escriure alguna cosa aquí sobre alguna cosa i que alguna persona implicada ho llegeixi i sàpiga que he sigut jo qui ho ha escrit.
D'aquí a 5 minuts tancaré l'ordenador. Entre altres coses, perquè a casa hi ha convidats i tampoc queda massa bé que estigui tot el dia a davant del portàtil escrivint. No el tornaré a obrir fins demà, quan torni a casa. Aleshores hauré perdut el meu anonimat davant d'una persona que llegeix el que escric (o almenys, que n'ha llegit una part, que llegir-ho tot és bastant llarg). I ara escric això sabent que hi ha una possibilitat que ho llegeixi abans de veure'm. Surrealista? Bé, a mi m'ho sembla una mica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la