Es va passar gairebé tota la nit treballant. Quan va acabar la feina, era tard, molt tard (o hauria de dir que ja era aviat?)

Quan es va ficar al llit, sabia que dormiria molt poc. Va intentar treure's totes les cabòries del cap. No havia de tornar a fer aquestes coses. Però aquest cop la cosa havia anat així: amb convidats a casa, no havia pogut treballar tot el que ho havia d'haver fet durant la setmana. Tampoc va poder treballar el cap de setmana. Així que va haver d'aprofitar la nit. Encara hi haurà convidats per una setmana i mitja més, com a mínim.

Encara no havia tancat els ulls que va sentir el despertador a l'habitació del cantó. Va somriure. Aquest no era el seu.

Tres hores més tard ha sonat un so que odia. S'ha aixecat d'un salt. Tenia el temps just per esmorzar, dutxar-se i marxar. Als convidats, que els donguin. Avui no té temps per punyetes.

Ha esmorzat, s'ha dutxat... i quan anava a sortir per la porta, ha sonat el telèfon de casa. "Merda! Encara faré tard..." Una veu a l'altre cantó li ha dit: "Sort que et trobo! Divendres vaig caure i em vaig trencar un braç. Deixem la reunió per un altre dia." Hi ha hagut dues respostes:

Resposta 1 (dita en veu alta): "Cap problema, no passa res."

Resposta 2 (pensada): "Coi! Si es va trencar el braç divendres, ja podria haver avisat abans, no?"

Ha intentat dormir. Però no ha estat capaç.

Ha intentat treballar. Però no tenia forces.

Ha pensat en anar a treballar a l'altra feina. Però ja era mig matí i li ha fet mandra. (Observació: mig matí no és la mateixa hora per tothom).

Així que s'ha quedat a casa. Fent el pitjor que podia fer: res.

I inevitablement ha començat a pensar. No ho hauria de fer. Avui, no. Qualsevol altre dia no passaria res, però avui, no.

I s'ha posat a escriure aquest post. No comporta tant d'esforç com treballar, però és una mica d'esforç, el suficient per no haver de pensar.

Avui hagués volgut tenir un dia ben estressant. Però Murphy existeix, i el dia que vols que sigui estressant, és el dia que menys feina tens.

Almenys, ara ja té la feina feta.

200 escalons

Puges 100 escalons.

Pagues l'entrada.

Entres.

Puges 200 escalons més.

Arribes a dalt que et falta l'aire.

Arribes a dalt marejada, de tant donar voltes.

Però només per veure això, val la pena!

Això sí, després s'han de baixar tots els escalons...








Clicant a les fotos, les podreu veure amb més ressolució.

D'excursió...

El cap de setmana passat vaig aprofitar per anar d'"excursió". Feia temps que volia anar-hi. I vaig aprofitar que el dilluns era festa al país del costat (fins i tot ho va ser el dimarts a algun lloc) per fer aquesta excursió que em feia tanta gràcia.

Vaig fer un munt de fotos. El problema és que en totes es veu massa clar on és. Us deixo amb la foto següent, en la que, almenys jo, no veig tan clar quina ciutat és com en les altres fotos. De fet, però, per qui conegui la ciutat, no serà massa difícil saber quina ciutat és i d'on està tirada la foto...



(Si cliqueu a sobre la imatge, la veureu amb més ressolució)

Avui m'agradaria...

Avui he anat a parar a un post que vaig escriure fa cert temps. És un post d'aquells que escric de tant en tant, en els que no s'enten res de res, però jo sí que els entenc. Ja fa gairebé 2 mesos. Tot i així, el vull tornar a escriure... canviant-lo una miqueta.



Avui m'agradaria dir un munt de coses. Però no ho faré.

Avui m'agradaria poder dir un altre munt de coses. Però sé que serien mentida.

Avui m'agradaria tornar enrere en el temps. Però sé que no canviaria res del que he fet.

Avui m'agradaria tornar enrere en el temps. Per tenir el valor de canviar el que vaig fer.

Avui m'agradaria ser una mica més decidida. Però tampoc he tingut l'oportunitat de ser-ho.

Avui m'agradaria tornar enrere en el temps. Per tenir el valor de ser més decidida.

Avui m'agradaria ser capaç d'enfrontar-me a determinades persones. Però sé que és millor que no ho faci.

Avui m'agradaria viure a 50 Km d'on visc. Avui estic segura que això SI que canviaria les coses.

Avui m'agradaria que no hagués passat tant de temps. Però sé que no puc tornar enrere en el temps.

Avui m'agradaria que ja hagués passat la setmana que ve. Hi ha un dia que serà una mica dur.

Avui m'agradaria... no tenir raons per escriure aquest post.

Convidats

No hi ha res que em posi més nerviosa que tenir convidats a casa. Quan tinc convidats a casa és millor no tractar amb mi, a no ser que es vulgui rebre algun comentari desagradable.

I és que a casa els convidats es presenten sense avisar. Sents el telèfon. L'agafes. I et pregunten: "Hola, qué tal?" I els contestes: "Yo bien, y tu?" I llavors t'ho deixen anar: "Muy bien. Estoy de vacaciones. Y voy a ir para allá. Llego mañana por la mañana". I jo sempre em pregunto com coi s'ho fan per tenir tantes vacances i tants cops l'any. També em pregunto si no tenen una mica de planificació, carai! Perquè sempre avisen un o dos dies abans (una setmana abans ja seria un miracle).

Així que t'omples de paciència i comences a pensar com serà la teva vida la pròxima setmana (amb una mica de sort) o les pròximes setmanes.

T'aixeques al matí. A l'hora de sempre. I et penses que el convidat no s'aixecarà a aquella hora, perquè és massa aviat i està de vacances. Però t'equivoques. Aquella persona que quan treballa s'aixeca a les 8 del matí per entrar a treballar a 2/4 de 9, quan està de vacances s'aixeca a les 6, "porque como estás fuera todo el día, así te veo". I fa una il.lusió... Perquè la gent, normalment, als matins tenim les coses totes cronometrades. I tenir una persona que ve a esmorzar amb tu i que, en comptes d'esmorzar, se't queda observant com si fossis una obra d'art o alguna cosa semblant, amb aquella mirada fixa, sense ni parpallejar, ja et fot dels nervis.

Acabes d'esmorzar i xoques amb ta mare. Ta mare veu la porta del lavabo oberta i et comença a fer una bronca de les que fan història (com si no anessis ja prou tard després de preparar-li l'esmorzar al convidat i d'aguantar la seva mirada durant el poc temps que t'ha quedat per esmorzar) perquè resulta que havies de tancar la porta del lavabo perquè ja hi comença a haver mosques i jo què sé què. Aguantes el xàfeg. I quan deixa de cridar, li dius que no has sigut tu, que ha sigut el convidat, i fuges corrents de casa (entre altres coses, perquè fas tard).

Quan arribes a casa a dinar, si és que tens la mala sort de no treballar a la tarda, pares taula per una persona més. I quan estàs a punt d'asseure't al teu lloc, al lloc on seus sempre... una persona s'asseu abans que tu. En comptes d'esperar-se a veure quin és el lloc que queda lliure, no, s'asseu. I llavors pregunta innocenment: "No me habré sentado en tu sitio, verdad?" Aleshores, sota la mirada del teu pare, que significa "com facis que s'aixequi per asseure-t'hi tu te les carregaràs" li dius: "Bueno, no pasa nada, ya me siento aquí", mentre penses "collons! I ara a sobre em toca el lloc més apartat dels armaris, perquè hagi de caminar molt més per posar-te el menjar i tot el que hauré de fer perquè tu no t'aixequis".

I les coses que fa. "No, si ya te ayudo". O el típic: "No, si ya lo hago yo". Però no ho fa bé. Ho fa a la seva manera, però la seva manera no és la que tens per costum. Així que al final, ho has d'acabar desfent i tornant a fer tu mateix (doble feina, més nervis). Això si no és alguna cosa de menjar, que aleshores ja és la pera. Perquè allò té un gust... no massa bo, que diguem. I està cuinat amb molta sal, molta grassa, molt de tot (com ho fan a la seva terra, però, és clar, jo estic acostumada a altres coses).

I quan arriba el vespre i tens algun moment per fer el que et doni la gana... et torna a observar! I et comença a preguntar què fas. Cada 2 minuts. Sembla que tingui un temporitzador. Al final, t'acabes emprenyant més i dius: "Me n'aniré a dormir". Però llavors penses que val més que no. Si vaig a dormir aviat, el convidat també hi anirà aviat... i demà a les 6 ja estarà en peu!

Que mala anfitriona que sóc! Però és que, a vegades, em posen dels nervis!

Avui, mentre dinava, dues orenetes han xocat contra el vidre de la porta de la cuina de casa. S'han quedat uns bons minuts estirades a terra. Em pensava que no se'n sortirien. Estaven ben atontades. Feien un moviment amb el cap que feia pena, tirades per terra. Finalment, per sort, han reprès el vol i se n'han anat volant fins a vés a saber on.

Aquesta tarda he estat pensant que a vegades ens hem de donar un bon cop en un vidre per adonar-nos que el que estàvem veient no era sinó un miratge, una porta que créiem oberta, però que en realitat estava tancada; o el reflexe d'un paisatge al mirall, que no és només un miratge del que tenim al darrere.

Fa poc que m'he adonat que jo també m'he donat un cop contra un vidre i m'he quedat ben atontada. Estic farta de dir a la gent que no es fiï de les aparences. Al cap i a la fi, l'experiència em diu que les persones no són mai com creia que eren la primera vegada que les vaig veure (ni la segona, ni la tercera). Malgrat tot, sempre acabo fent un judici de la gent quan els conec. I sé que no ho hauria de fer. Perquè mai l'encerto: les persones que em cauen bé de principi acaben essent persones amb qui prefereixo no tenir massa contacte; i les persones que ni fu ni fa el primer cop que les veig, normalment acaben essent persones que m'acabo estimant molt.

Però no m'havia passat mai que haguessin de passar anys perquè descobrís que una persona no era el que pensava. Una persona que tampoc veig massa, només molt de tant en tant (tampoc sóc tan lenta adonant-me de com és la gent). En aquest cas vaig confondre una vergonya encara més gran que la meva per prepotència i xuleria. Encara no sé com acabo caient sempre en el mateix error, si jo faig el mateix. Últimament he descobert que té unes grans dots didàctiques. No és senzill. La gent en té o no en té. Hi ha gent per la que és molt fàcil explicar-se i reduir les coses a una forma senzilla, de forma que tothom ho enten. Hi ha gent que saben molt, però es saben posar al teu nivell, per explicar-te les coses de forma que ho entenguis. I no és fàcil.

Avui, com les orenetes que han xocat contra la porta de la cuina, espero haver vist la veritat i tornar a aixecar el vol. De moment, encara estic atontada al terra, decidint si seguir mirant al vidre, creient-me el miratge, o sortir volant, cap al món de la realitat.

Al final no ha sigut tan greu

Ha hagut de passar gairebé un dia des del sopar abans que em decidís a escriure aquest post. Així que molt bé no va pas anar, però tampoc va ser tan greu com m'esperava. Per sort, la noia amb qui més malament ens portàvem no es va presentar. Crec que hi té alguna cosa a veure el fet que (segons em van dir) està sense feina i, quan ja feia anys que vivia amb el nòvio i havien decidit casar-se, ell la va deixar. Em sembla que jo tampoc hi hagués anat (de fet, suposo que no hi hauria d'haver anat, però almenys he demostrat que no tinc por de les situacions, que agafo el toro per les banyes, no com d'altres...)

Tot i així, hi ha hagut massa hipocresia. Massa mentides. I massa coses no dites, però enteses.

He descobert que no tornaré a cap més sopar de vuitè. Mai més. Ara ja he anat a un, i a partir d'ara, doncs ja s'ho faran.

Vam veure moltes fotos de quan érem petits. Ensenyaven les fotos i deien: "Mira, és del dia que vam anar a no sé on". I jo me'ls mirava. I em feia la tonta. Com sempre. Bé, com sempre que anava al cole. He descobert que, malgrat que ara he canviat, només de veure'ls, ha tornat la nena que era, i això no m'agrada. En fi, que mentre miràvem fotos, jo només pensava en què jo no era enlloc, i que no havia dit mai que jo no hi volia/podia anar. Per tant, eren excursions fetes per tots, però a les que em deixaven de banda. Mai em vaig enterar que es fessin o s'haguessin fet excursions.

I, al mig de tots, un amic meu. L'única persona a qui veig de tant en tant. L'única persona dels que van anar al cole amb mi amb qui conservo el contacte. El que sempre ha estat al mig, entre "ells" i "jo". Entre els nois de la classe, amb qui jo em portava bé, i les noies (això ja és diferent). El que, cohesionat, mai em devia poder dir que feien tal excursió o tal altra. L'únic que sap que jo no és que sigui retrassada mental, sinó que dissimulo, perquè tampoc em vull ni em volia barallar amb la gent. Vaig notar que cada cop que algú parlava d'alguna excursió em mirava. Suposo que quan me'l torni a trobar em dirà alguna cosa. Sap que mai em va dir res. I sap que jo ho sé. Però suposo que també sap que ho entenc.

Va ser un dia d'hipocresia. "No se't veu mai el pèl", em va dir una de les noies. Va ser al principi de tot. Si no hagués sigut al principi, li hagués deixat anar algun comentari ben posat. Va ser quan jo encara no sabia que s'han anat reunint durant tot aquest temps. Va ser quan jo encara no sabia que no era el primer sopar de vuitè que havien fet, i mai me n'havien dit res. Per què ara vaig ser beneïda amb el gran honor de ser convidada? Vés a saber!

I, fora les hipocresies, em vaig alegrar de veure determinada gent. Em vaig alegrar de veure els nois, tot i que de tant en tant els veig, més o menys a tots. I em vaig alegrar de veure una noia. Només una. Però em va fer pena. No perquè les coses no li anessin bé. Si hagués de canviar la meva vida professional per algun d'ells, no dubtaria a canviar-me-la per la seva. No té una gran feina, ni guanya molts de diners. Però faria abans el que fa ella que qualsevol altre. El que em va fer pena va ser la relació que té ella amb els altres de la classe. Això sí que no li canviaria. És clar que ella tampoc m'ho canviaria a mi. Cadascú té el que es mereix, o com a mínim, el que busca. Ella és més aviat com jo. I suposo que va tenir els mateixos problemes que jo al col.legi. Tot i que no ho sé, jo al col.legi només parlava amb els nens, si és que parlava amb algú. Ella i jo vam triar camins diferents: jo no volia tenir unes amigues que en realitat no eren amigues meves. Preferia no tenir amigues, que tenir aquelles com amigues. Ella va triar l'altra opció. Vist des del meu punt de vista, és bastant patètic. La fan ballar al son de la música que volen, i ella les segueix i fa el que volen a tothora. Per mi, l'amistat és una altra cosa. Però jo no sóc ningú per jutjar a l'altra gent. Jo ho vaig passar malament al col.legi, i entenc que algú amb menys mala llet que jo fes el que fos per tenir amigues del col.legi. Jo gairebé no tinc records del col.legi. Els meus records comencen a l'institut. Quan tota aquella gent va mig desaparèixer de la meva vida. Això també és trist. Però també em va ajudar. Si m'hagués tancat en el món del poble, com van fer elles, quan hagués anat a la universitat no hagués aconseguit sortir-me'n. Al cap i a la fi, elles es van quedar totes aquí. Cap va anar a estudiar a Barcelona. Per què? M'agradaria pensar que no va ser per no separar-se, però diria que no vaig mal encaminada. I total, Barcelona està aquí mateix.

Ara ja està fet. Ja he donat la cara. Ja he vist tot el que havia de veure. El pròxim cop que em tornin a dir alguna cosa (si és que ho fan), tindré alguna cita importantíssima. O la grip. O seré fora. O...