Avui m'he proposat...

Avui m'he proposat... escriure un post que no fos depriment. Perquè tal com estan les coses, això ja sembla un culebró veneçolà d'aquells on tot són desgràcies excepte a l'últim capítol. Com continui així, potser fins i tot els envio el currículum... o l'adreça del dip, a veure si em contracten per explicar desgràcies!



El problema és que jo solo escriure coses depriments, així que no sé pas què sortirà. I més perquè no tinc un guió establert, ara mateix no sé ni què escriuré ni com serà el post. Així que perdó si la cosa al final no té massa sentit...



Per començar una pregunta. Va d'exàmens, però no d'exàmens orals, sinó d'exàmens escrits, com els de tota la vida. Ahir em preguntava què fa la gent que fuma quan ha de fer un d'aquells exàmens que duren i duren i duren... Jo és que no tinc aquest problema. No fumo. Ni bec. I, ja que hi som, tampoc vaig amb dones :-) Dels homes prefereixo més no parlar-ne avui, o això es convertirà en un post depriment :-S Al que anava, els fumadors: què fan en els exàmens llargs? Perquè en conec més d'un que no es passaria més de 2 o 3 hores sense sortir a fumar. I un examen comporta nervis. I els nervis duen ganes de fumar (o això diuen). L'altre dia vaig veure un noi amb dos xupa-xups entrant a un examen. Un fumador? Un nen que no ha acabat de créixer? Vaja, que jo anava als exàmens amb 3 o 4 bolis no fos cas que se m'acabés la tinta i no pogués acabar l'examen (i amb dues calculadores, posant-me dos despertadors al matí, amb dos caps... ai, no, que només en tinc un!) i ell anava amb dos xupa-xups... serà per si un dels dos no funciona?



I canviant totalment de tema, us heu parat a pensar mai que potser parleu més del compte? Jo ja ho sé, que a vegades parlo més del compte. Bé, per ser més exactes, sempre fico la pota. Però l'altre dia no vaig ser jo. Tinc un cotxe estrany. No m'agraden els convencionalismes, ser com tothom, i tenir el típic Ibiza (que em sembla que és el cotxe més venut a Espanya) blanc o vermell. Així que tinc un cotxe que... destaca. Se'l veu, i és diferent. L'altre dia sortia de la feina. Tenia el cotxe aparcat a vora de la porta de la feina. Just sortir per la porta, hi havia un grupet de 3 o 4 persones parlant. I just obrir la porta (i entrar en el camp d'audició de la conversa), sento: "Si, un com aquell **** d'allà, però més discret". Els asteriscos indiquen la carecterística especial del meu cotxe. En aquells moments salta un altre i diu: "Sí, perquè aquests cotxes acaben cansant, al cap de poc". I la conversa va continuar per aquí, cada cop s'animava més a criticar el meu pobret cotxe. Vaig estar a punt de girar-me a dir-los: "Què li passa al meu cotxe? Teniu algun problema amb ell?" Perquè jo ja fa temps que tinc aquest cotxe. I no em cansa. Al contrari, cada cop m'agrada més. I és que jo sóc molt despistada. Ja deu venir de família. L'altre dia una cosina meva es va haver de recórrer 3 (sí, 3!) aparcaments per trobar el cotxe, que no sabia on era. Jo arribo a un aparcament, faig un saltet, i ja tinc el cotxe localitzat. I ja de pas, m'estalvio aquella situació tan estranya on algú et pregunta si treus el cotxe de l'aparcament i et van seguint a dues passes amb el cotxe mentre tu busques on carai has aparcat el cotxe. Jo simplement els dic: "És aquell **** d'allà" i m'estalvio la parafernàlia.



Em sembla que ho deixo aquí. Després d'aquest post, em sembla que he tirat per terra dues idees per fer posts interessants. Però és igual. Ja tindré més idees algun altre dia. Ara me'n vaig a explicar-li les meves penes a la meva amiga, l'ampolla de whisky. Ai! Ja no me'n recordava que no bec!

Impotència

Ahir vaig fer un examen oral. No n'havia fet mai cap. I no em va agradar. Malauradament, n'hauré de tornar a fer. Més precisament, hauré de tornar a fer aquest examen, perquè em van suspendre.



No vull missatges d'ànims. Ja n'he rebut prous. Alguns eren sincers. D'altres eren missatges en els que veies que una mica sí se n'alegraven. Però tots i cadascun d'ells, cada cop que es produien, em feien plorar. Per sort, la majoria han arribat via e-mail i he pogut evitar els comentaris aquells que encara et fan plorar més.



No havia suspés mai cap examen. Ja sé que sempre hi ha una primera vegada, però no esperava que fos aquesta. És un examen que ningú suspèn. Bé, ningú, excepte jo. Si ja està clar que sóc estranya!



El pitjor de tot és la impotència que sento. Podria haver estudiat més, sí, però la impotència és deguda a que per més que hagués estudiat, no ho hagués fet millor. El fet de començar un examen oral amb uns quants parells d'ulls que et miren només per avaluar-te, em deixa sense res a dir. Em quedo bloquejada i no sé pas què he de fer.



No tinc massa problemes a parlar en públic. Algun cop n'havia tingut, però ja se m'han passat. Ara parlo en públic sense problemes. El problema és quan sé que m'examinen. És horrible. I sé que el pròxim cop que torni a fer l'examen em tornarà a passar el mateix.



Es veu que m'han suspés per això, perquè quequejava i m'entrebancava. Perquè estava tan nerviosa. I això és el pitjor de tot. Ja m'agradaria, ja, que m'haguessin suspés per no haver estudiat prou. Això tindria solució. Però per això que m'han suspés... Bé, el pròxim cop que torni a fer l'examen, el problema és que ho tornaré a fer igual de malament. I tornaré a suspendre. Això és el que em provoca més impotència.



M'he d'esperar un any per tornar a fer l'examen. Gairebé perderé un any. I quan em torni a posar davant del tribunal que m'haurà de jutjar, doncs tornaré a patir el mateix símptoma. Bé, agreujat pel fet que ja sé que m'han suspés una vegada per això.



El pitjor de tot ha estat la molta gent que se m'ha acostat i m'ha dit que no passa res. Que no passa res? Sí, sí que passa. I molt. Entre altres coses, hi perderé molts diners, hi perderé molt de temps (per fer l'examen més tard i per tornar-lo a preparar), i jo hi perdo molt. Entre altres coses, he perdut la poca confiança que tenia en mi. I ara quan em preguntin, hauré de dir: "No, és que vaig suspendre". I veure la cara d'estranyesa de la gent que m'envolta, que pensarà que ho he hagut de fer fatal, que l'examen és només un tràmit i que tothom el passa a la primera.



De què serveix treure notes immillorables a l'institut? Treure's la carrera en el mínim temps i amb bona nota? Treure's el carnet de cotxe a la primera? Si resulta que vas i suspens el que tothom aprova. A partir d'ara quan algú hagi de fer l'examen ja no dirà "no, és que ningú suspen". Ara diran: "L'Estranya va suspendre". Quina vergonya!

Els bessons

La notícia de l'embaràs no va ser ben rebuda per la família. I ara què farem? Ja som prous a casa, no ens ho podem permetre.



La mare es va posar de part una nit de primavera. Varen ser bessons. Dos rossets tan macos que te'ls menjaries. Tot i així, a casa seva no se'ls van voler quedar.



A la família els van posar Pere i Pau. No eren uns noms massa apropiats, però ja que es quedarien poc temps a casa, els va fer gràcia posar-los Pere i Pau.



Van viure a casa seva durant dos mesos, mentre la seva mare els alletava. I al cap de dos mesos, els van portar a unes noves famílies d'adopció.



I des de llavors, no s'han tornat a veure mai més. Cap d'ells.



Però són feliços. A un d'ells el vam adoptar nosaltres. Ara té 3 anys. Li hem canviat el nom. Li donem de menjar. Es passa el dia al jardí. Però si plou o fa molt fred, li deixem que es quedi al garatge.



És el millor gos que he tingut mai. De fet és l'únic gos que he tingut mai. M'agradaria conèixer els amos del seu bessó. Però no sé ni qui són ni on viuen. Seria maco un retrobament dels dos bessons.

Febre

M'he passat 18 de les últimes 24 hores dormint. O intentant dormir. I encara tinc son.



Ahir al matí estava bé. I de cop, no sé com, a la tarda em vaig començar a sentir malament. Me'n vaig anar a dormir a les 6 de la tarda! Des de llavors, he dormit moltíssim més del que hauria d'haver dormit i he menjat moltíssim menys del que hauria d'haver menjat. 2 tasses de caldo en un dia no em sembla un bon aliment. Almenys em servirà per depurar tots els excessos de les festes.



És molt estrany (sí, ja ho sé, com jo :-) ). No sé si tinc la grip o què. L'únic que tinc és febre i que tinc el cos com si m'haguessin apallissat. I el cap em fa mal. I els ulls se'm tenquen encara que hagi dormit més en un dia del que dormo en 2 o 3 dies normals.



I m'he perdut una cosa que faig cada any: acompanyar els nens a buscar els reis. M'he perdut la seva cara :-( Un d'ells no crec que aguanti un altre any més amb aquesta il.lusió. I els altres... bé, per un era el primer any. I ja és una tradició que acompanyi a un dels nens a donar-li la carta als reis, perquè li fan por.



Demà em perdré el dinar familiar. I també em sap greu. Perquè serà amb la part de la família amb la que m'hi porto bé :-(



L'única cosa bona és que ara hauria d'estar amb la part de família més hipòcrita que tinc, fent un sopar. I m'he pogut quedar a casa :-) i els meus pares no han fet mala cara perquè no hi anés. Al contrari, m'han intentat convèncer de que era millor que em quedés a casa. Val a dir que no m'ha costat pas massa...



En fi, continuarem dormint, almenys fins demà a les 10 o les 11...

Vocació

De petita li encantava. Li van comprar una pissarra i el que més li agradava fer era posar les nines totes a davant de la pissarra i ensenyar-los a sumar i restar. Però mai es va pendre seriosament que li pogués agradar el món de l'ensenyança. Quan li preguntaven què volia ser de gran, no sabia què contestar.



Va anar creixent. Va passar tot el cole i va arribar a l'institut. No volia ser ni mestra ni professora. Havia vist com podien ser de cruels els nens amb els profes. A més, tenia por escènica. Cada cop que havia de sortir a la pissarra apareixia aquella suor freda i aquell bloqueig mental. I era incapaç de copiar l'exercici que havia fet a casa. I que, per cert, sabia fer.



Quan va acabar la universitat, molta gent li va demanar pel tema. Tothom pensava que ella seria una bona professora. La resposta sempre era clara i rotunda: "No!" Era una de les poques coses que tenia clares a la vida. I va esquivar el tema com va poder.



Al cap d'un temps, algú li va tornar a demanar. Es necessitava algú que ensenyés. I ella estava sense feina. No s'hi podia negar. Hagués volgut fer-ho, però... no, no podia. Així que es va armar de valor i va afrontar el primer dia amb els nens.



Els principis van ser durs, ho són per tothom. El bloqueig mental que tenia quan a l'institut la feien sortir a la pissarra seguia allà. Només que ara en comptes de sortir durant 5 minuts, havia d'estar molta estona a davant de la classe. I fer creure els nens. I imposar-se. Pensava que no valia per la feina. I li sabia greu pels nens: s'explicava molt malament. Com podien tenir tan mala sort de tenir una professora tan dolenta?



Però un dia es va fixar en una nena petita. Estava en una de les múltiples classes que feia. La nena tenia 9 o 10 anys. S'havia preparat bé la classe. Entre altres coses, li agradava explicar curiositats als nens. I de cop, després d'explicar una curiositat, va veure com la cara d'aquella nena canviava. Havia arribat a aquella nena, i li havia ensenyat una cosa que li havia agradat.



A partir d'aquell moment les coses van canviar. Ja no es sentia insegura davant la classe. I els nens també ho van notar. Cada cop sentia com connectava més amb els nens i cada cop més cares s'il.luminaven amb les seves explicacions.



I ho sabia. Ho sabia ella i tota la gent que l'envoltava. Volia ser professora. I res més. La cara d'aquella nena l'havia enganxat per sempre.

Estimats Reis Mags...

Estimats Reis Mags,



Com ja sabeu, vaig deixar de creure en vosaltres als 5 anys. Era més petita del normal, però una cosina que tenia 8 anys va descobrir que no ereu aigua clara i ja que li havien tirat la il.lusió per terra, ella va decidir que jo tampoc podia tenir il.lusió.



En tot aquest temps, no us he demanat mai res. Però últimament estic envoltada de nens petits, i a través de la seva cara d'il.lusió, he tornat a creure en vosaltres.



No us vull demanar res material. Les coses materials me les puc comprar jo, si vull. I, francament, no acostumeu a encertar massa el que necessito... i això que sóc fàcil d'acontentar. Així que aquest any m'agradaria canviar tots els meus regals materials per unes quantes coses:



- Ja coneixeu a la meva mare. I sabeu que fa 2 anys que està bastant malament de salut. Té 50 anys, però la salut d'una persona de 70. Estaria bé que aquest any millorés una mica, o com a mínim que no empitjorés.



- També coneixeu a la meva àvia. L'únic que voldria és que estimés una mica a la meva mare. Almenys, estaria bé que valorés el fet que la meva mare es passa la meitat del dia a casa seva, tot i que la seva salut la majoria de vegades no li permet. I ella només fa que dir-li coses per fer-li mal. La meva mare ve plorant a casa gairebé diàriament. I jo ja no vaig a casa seva, tot i viure al cantó, perquè cada cop que hi vaig m'esbronca per alguna cosa.



- També coneixeu el meu veí, en Marc. Va tenir un problema quan va néixer i ara està en una escola d'educació especial. Jo crec que se'n pot sortir sol. Amb una mica d'ajuda, suposo que arribarà a ser una persona mitjanament normal. Per ell, aquest any demano que els altres nens no s'enriguin massa d'ell. A vegades els nens poden ser molt cruels.



- M'agradaria que el meu metge de capçalera i la seva infermera es quedin com a mínim durant mig any al mateix lloc. No perquè m'agradin especialment, sinó perquè estic farta de trobar-me una persona diferent cada cop que hi vaig, i haver d'explicar la meva història cada 3 o 4 setmanes.



- Estaria bé que solucionessiu els problemes familiars que afecten la meva família. La cosa s'ha tornat impossible. Tanta i tanta gent que no es parla! I tanta hipocresia! On anirem a parar?



- M'agradaria saber què li he fet a aquell noi, que és tan simpàtic amb tothom, però que a mi no em dirigeix la paraula. No recordo haver-li fet res dolent.



Ja sé que em direu que demano massa coses. En podria demanar moltes més. Però de moment em quedo aquí. Suposo que després de llegir la carta hauríeu preferit que us demanés un cotxe, un pis, un ordenador... però això em sembla que em fa molta més falta que els diners.



Així que ja ho sabeu. Aquí teniu la llista. Us la deixo per vosaltres. Si em concediu algun dels desitjos, creuré que teniu una mica de màgia. Sinó, em sembla que no tornaré a confiar en la vostra màgia... almenys fins l'any que ve!!!



Estranya.



PD: No he dit res sobre el fet de portar-me bé o no. Jo sempre em porto bé :-) Però sou vosaltres els que heu de decidir com de bé m'he portat.

Un cap d'any... diferent

Ja fa uns dies que m'amago, que intento no sortir de casa. I tot és per evitar la típica pregunta de: "Què fas per cap d'any?"



L'altre dia vaig anar a la perruqueria. I la perruquera em va preguntar: "Surts per cap d'any?" Li vaig contestar que no. Als deu minuts em va tornar a preguntar: "Surts per cap d'any?" I ja no sé si és que no m'escolta, si és que s'havia descuidat que havia fet la pregunta, si és que volia que li preguntés què feia ella, o si és que em volia martiritzar.



No, no vaig sortir per cap d'any. Ni aquest any, ni l'anterior. Fa dos anys vam anar a casa d'una amiga. Però últimament sembla que tothom s'ha proposat anar a destins paradisíacs a cel.lebrar el cap d'any. I jo no tinc diners per anar vés a saber on. I no m'agraden les festes multitudinàries. No m'agrada ballar (això, ajuntat amb el post anterior, dóna sentit al títol de la bitàcola, suposo).



Així que no surto. Em quedo a casa. Amb els meus pares.



Aquest any la festa de cap d'any encara ha estat més alegre per culpa dels problemes familiars. No tenia cap ganes de celebrar res. I estava cansada. No tenia ganes de que arribessin les 12 i que un conjunt de família hipòcrita truqués a casa per desitjar un bon any quan fa tant de temps que només fan que criticar i fer mal deliberadament. No tenia ganes de parlar amb ells. No tenia ganes de desitjar-los bon any. No em volia convertir en una persona tan hipòcrita com ells. Perquè jo puc tenir molt mal geni, però dic les coses pel seu nom.



Em vaig posar a mirar una peli. Era dolentíssima. Així que a 2/4 d'11 me'n vaig anar a dormir. Així m'estalviava converses hipòcrites. M'he passat el canvi d'any dormint. I què? Molta gent al sud-est d'Àsia no han pogut fer ni això. Tampoc és tant important. Perquè, total, algú em pot dir quin sentit té tot plegat?



De totes formes, com que encara queden uns dies de festa, em seguiré amagant aquests dies, no fos cas que algú em preguntés què vaig fer per cap d'any. Amb una mica de sort, el 10 de gener ja ningú es recordarà de cap d'any...