dissabte, 21 de març de 2009

Fins a plorar

Feia molt, molt de temps, que no reia fins a plorar.

Les llàgrimes m'han començat a caure per les galtes, i no podia deixar de riure. Intentava parlar, però no podia dir dos paraules seguides sense posar-me a riure. I no t'enteraves de res. La teva cara de desconcert al no entendre què deia encara em feia riure més. I encara plorava més. I més. I t'ho intentava explicar... però era impossible.

Sóc un desastre, ho sé. Però tot i portar-te, potser, al pitjor lloc que hi ha en uns quants quilòmetres a la rodona, he rigut com mai. No haguéssim rigut tant si no t'hagués portat allà i hagués sigut un desastre tan gran... amb susto inclòs. Que a mi el susto me l'has donat tu, no sabia què passava. Fins que he vist... jaja. Escric això i encara em cauen les llàgrimes.

Genial.

Gràcies.

2 comentaris:

Jansy ha dit...

Bé, suposo que plorar de riure és el millor plorar que hi ha. Tant de bo tots fossin d'aquest tipus!

Però quin misteri... Quin lloc deu ser aquest? Què vas veure? Quin susto? Aix, masses incògnites...

Llum ha dit...

Sí, tant de bo, Jansy.

Jaja. És un lloc on es pot anar a caminar... però no és gaire maco. I el susto? Res, anàvem tan tranquils pel carrer quan va sortir una cosa de cop... ostres, ja torno a riure!