M'agraden

Avui volia parlar del silenci. Perquè ja fa dies que estic una mica cabrejada. Sí, sí, cabrejada. Perquè avui he arribat a la conclusió que ja en tinc prou, de silenci. Perquè no m'agrada haver d'estar sempre a sobre de les persones i que quan, per alguna cosa, jo no puc dir res en dies, tothom s'oblidi de mi. Que quan tinc algun problema, la gent sigui incapaç ni tan sols de preguntar. Perquè ara jo també m'oblidaré de les persones. Em sap greu, i molt, però més greu em sap cada cop que l'únic que rebo és silenci. De tothom. De ningú.

I, parlant de silenci, per això he deixat en blanc. Un espai en blanc que realment no és un espai en blanc. Perquè a vegades va bé parlar sense que es senti massa. Sense aixecar massa la veu. Parlar en silenci (sí, ja sé que és una contradicció). O parlar només per qui sàpiga escoltar.

Aviso que qualsevol comentari explicant com es pot veure això escrit desapareixerà tan bon punt el vegi... He dit.


Però no val la pena parlar del silenci. Així que parlaré de coses que m'agraden, que fa molt que no ho faig.

M'agrada la gent esquerrana. M'agrada veure com escriuen. M'agrada veure com fan les coses. Tenen un encant especial, no sabria com explicar-ho.

M'agrada la gent pèl-roja. Sobretot si tenen la cara plena de pigues.

M'agraden les cares rodones.

M'agraden els ulls miops. Aquella mirada que té la gent amb miopia, quan es treuen les ulleres. La forma que tenen de mirar. M'encanta.

M'agraden els colors vius. M'encanten el groc, el taronja i el vermell. No sempre en aquest ordre. Depèn del dia. Però, això segur, són els meus colors preferits. Com més vius, millor.

M'agrada la lletra de la gent gran. Aquella lletra tan ben feta i tan recargolada. M'encanta.

M'encanta la lletra tremolosa dels nens petits, aquella lletra que fan quan encara els tremola el pols.

M'agraden les mans amb els dits llargs i prims. No, esquelètics no. Amb una mica de carn. Però prims. I llargs.

M'agraden els ulls foscos.

M'agrada la gent que la majoria de la gent titlla d'estranys. No perquè l'altra gent els titlli d'estranys. Sinó perquè, abans de sentir a ningú que els ho digui, jo ja els he trobat un encant especial. Precisament aquest encant que jo els trobo és el que fa que la gent en general els titlli d'estranys. Però aquestes coses fan una espècie d'efecte imant sobre mi. M'agraden. No tots, però sí la majoria.

I m'agrada el silenci. Sempre i quan sigui un silenci volgut. El silenci de casa, sense cotxes, sense gent. La tranquil.litat.

Sorpresa!

A vegades deixo coses penjades. No és que no les vulgui explicar (bé, a vegades sí, però no és el cas) sinó que m'oblido d'explicar-les. En qualsevol cas, si algú té algun dubte que pregunti... que si vull ja contestaré :-)

El cas és que hi ha coses que fan molta ràbia. I una d'elles és quan et diuen "tinc una sopresa per tu", però la sorpresa s'ha d'esperar. Perquè si et diuen que tenen una sopresa i te la donen ja ara, doncs cap problema. Però quan s'ha d'esperar, llavors et comences a fer preguntes, muntar històries... horrible!

El dia que vaig escriure l'altre post, estava una mica mosca (una mica massa, diria jo). No sóc una persona a qui la gent acostumi a donar sorpreses. De fet, un cop he vist el comentari que em deixaven les Labmaniakes al post en qüestió, m'he posat a pensar en alguna sorpresa que m'hagués fet molta il.lusió. Després de pensar-hi una estona, m'he posat a pensar en algun tipus de sorpresa... I només n'he pogut recordar tres. Tres que fan que realment es vegi com és de patètica la meva vida. He recordat la sorpresa que em va fer la bibliotecària fa uns dies, quan vaig aparèixer i m'estava esperant, que m'havia guardat un llibre, perquè estava segura que m'agradaria. També he recordat una altra sorpresa. Un dia que no esperava algú i que va aparèixer. Cinc minuts i prou. Però va aparèixer, al cap i a la fi. Tot i que, després de llegir el post d'avui d'en Lluís crec que potser és millor que no hagués aparegut. (Avís: com que queda una mica ambigu, jo a en Lluís no el conec de res, només de llegir el seu blog. El que passa és que la situació em sona, i massa). Com t'ho fas per explicar-ho tan bé? Però el post anava de sorpreses, així que deixaré el tema. (Sí, ja ho sé, he dit que recordava tres sorpreses, però n'he explicat dos).

Segueixo amb la història. Jo, la que no acostumo a rebre sorpreses, vaig rebre dos avisos d'aquests de "tinc una sorpresa per tu", de dues persones diferents, amb menys d'un dia de diferència.

La primera fins i tot jo tenia clar que no existia. Em va dir "tinc una sorpresa" només per crear expectativa. I, arribat el moment, no hi va haver cap tipus de sorpresa. Jo tampoc vaig demanar quina era la sorpresa. No és una cosa que acostumi a fer. A part de que ja sabia que no hi hauria sorpresa. Un dia més tard vaig rebre un sms: "M'he descuidat de la sorpresa". Però jo sé que és mentida. I la persona que m'ho va dir també.

Però la segona... La segona va ser diferent. La segona venia d'una persona amable. Venia d'una persona que és molt atenta. I que no tenia perquè dir-me que tenia una sorpresa per mi. Simplement, estava clar que tenia una sorpresa per mi.

Però va arribar el dia de la sorpresa. I la sorpresa no va arribar.

Va arribar el dia següent al de la sorpresa. I tampoc va arribar cap sorpresa.

Jo no entenia res de res. Si no m'havia de donar cap sorpresa, per què m'ho havia dit? No hi havia cap raó per la que hagués de crear falses expectatives.

Al segon dia després del dia de la sorpresa, jo ja estava a punt de despotricar sobre determinat segment de la població, quan una cosa em va impedir fer-ho: una sorpresa.

No va ser una gran sorpresa. De fet, tampoc podia ser res més del que va ser. Jo podia haver-me muntat totes les històries que volgués, però sabia que no podia pas ser més que allò.

Però... em va fer il.lusió. Em va fer més il.lusió que si hagués arribat el dia que havia d'arribar. Precisament per això: si hagués arribat el dia que havia d'arribar, jo hagués dit: "Ah, era això". Però el dia que va arribar va ser realment una sorpresa. I, al ser una sorpresa, em va fer il.lusió. Molta més que si hagués arribat a temps.

Una tonteria. Però una tonteria que em va fer il.lusió. I, després de tot, una verdadera sorpresa.

Preguntes (i respostes)

El problema de buscar respostes a les preguntes és que a vegades trobes respostes que no voldries trobar.

Sí, ja m'ho esperava. No podia ser de cap més manera. No podia ser que la meva sort fos bona. No, no podia ser. Però tot i així...

Una mirada observadora. La meva mirada. No, jo no ho sóc massa, d'observadora, malgrat el que es pugui pensar d'una persona que es dedica a callar i escoltar. Escolto, però no observo. Sóc incapaç de saber de quin color portava avui el jersei no sé qui, de dir si algú porta ulleres, de dir de quin color té els ulls algú (fins i tot si aconsegueixo superar la vergonya de mirar algú als ulls). Però avui la meva mirada era observadora. No m'han calgut més de dos minuts per saber la resposta que volia saber. El que m'esperava. El que no volia saber.

Una mirada inquisidora. Que em mirava i em posava nerviosa. Ulls baixos. No he girat mai el cap. Per què hi ha gent que té la mania de mirar-te fixament, fins i tot quan veuen que et poses nerviosa? Perquè per mi que era molt evident que em posava nerviosa.

Una veu agradable. "Hola Llum, com va tot?" Una veu sorpresa. Però, almenys, una veu que es recordava de mi. O com a mínim del meu nom. Jo no tinc massa tirada a dir a la gent pel seu nom. Simplement dic "hola". Mai dic "hola Pepito". No sé per què. És més curt dir hola a seques. O potser... bé, no ho sé. El que sé és que no em surt mai de dins dir "hola Pepito", sinó que sempre em surt "hola" i prou. Encara que sàpiga perfectament com es diu la persona a qui saludo. És d'aquelles contradiccions que té la vida: no dic a la gent pel nom, però m'agrada que em diguin pel nom. A vegades em dic a mi mateixa (grans converses tinc jo, amb mi mateixa): "Si t'agrada que et diguin pel nom, per què no fas tu el mateix?" Però no em surt mai de dintre. Almenys no quan dic hola. Ho hauré de consultar amb algun psicòleg (bé, crec que amb un psiquiatre aniria millor...)

Unes quantes preguntes. Dirigides cap a mi. Ulls que em miren. Tartamudeig. Per què tartamudejo? Sí, ja ho sé, cinc persones amb cara de sorpresa mirant-me i preguntant-me. Una veu amable (la mateixa veu que m'ha dit hola fa un momentet) que s'adona que no m'agrada que em preguntin i intenta desviar el tema. Una veu que continua essent amable. Perquè sí, perquè aquesta persona és així.

Una resposta. La resposta a la pregunta que esperava resoldre, que arriba de boca d'una altra persona. Sí, ja ho sabia, gràcies.

Un altre cop la resposta. Ara dita de la persona afectada en el tema. En cinc minuts, he rebut la resposta 3 cops.

M'ha quedat la sensació d'haver fet tard. Aquella sensació de: "Ja ho sabia jo". Aquella sensació de "podria haver fet alguna cosa més fa temps".

Aquella sensació...

Però ara, almenys, ja sé la resposta (encara que no m'agradi). Ara, almenys, ja sé el que hi ha.

Tot i així m'ho he pres molt bé. Perquè ja m'ho esperava. Perquè, realment, ara tampoc m'importava massa. Però, sobretot, perquè en arribar a casa algú m'ho ha fet oblidar. Una veu amable. Una veu amiga. Una veu...

I una segona oportunitat?

A vegades Gairebé sempre, quan em trobo en determinades situacions, em poso una mica nerviosa histèrica perduda. No ho puc evitar. La til.la no serveix de res. Pensar que he d'estar tranquil.la encara em posa més nerviosa.

I aleshores, què faig? Moltes coses, faig. Però cap de bona. Em mossego el llavi inferior, per exemple. Un tic que no sé d'on he agafat, però que em fa molta ràbia. Perquè la mossegada de llavi va acompanyada d'un avançament de la mandíbula. Què més faig? Quequejo. Sí, sí, quequejo. Més? Callo buscant alguna cosa interessant qualsevol cosa a dir. Intento parlar i les paraules no em surten de dins. I ric. Ric molt. No sé per què ho faig. Em dóna per aquí. Sovint la situació no té cap mena de gràcia. Però ric. Callo. Em mossego el llavi. Sóc incapaç de fer res més.

Estic convençuda que hi ha molta gent que es pensa que sóc una espècie de sonada (cosa que podria ser certa, però m'agradaria pensar que no ho és). O, fins i tot, que sóc incapaç de xerrar. Bé, amb això últim potser hi hauria alguna cosa a dir. Perquè no és que xerri massa, jo. Bé, tot depèn de la confiança. Però si hi ha més de tres una? persones al meu voltant, em dedico a callar i escoltar. Només contesto a preguntes directes. A no ser que tingui molta confiança.

Em sap greu donar aquesta imatge. La imatge dels nervis. La imatge de sonada. La imatge d'autista.

Perquè jo no sóc així. Sí, d'acord, tinc el riure fàcil molt fàcil. Sí, d'acord, jo no acostumo a parlar massa. Però jo no sóc així. Jo sóc capaç de parlar. Sóc capaç de parlar pels descosits, diria més. Sóc capaç de dir parides. I si no en dic més, és per vergonya, perquè me'n solen venir unes quantes al cap a cada moment (si els nervis no se'm mengen per dins).

Quantes vegades m'he quedat amb aquella sensació de "si tingués una segona oportunitat... (o una tercera, o una quarta...)" En moltes situacions.

Però l'experiència em diu que les segones oportunitats no solen ser possibles. O ho fas bé a la primera, o adéu siau.

El pitjor és aquella sensació de "si tingués una segona oportunitat almenys qui sigui no es pensaria que sóc idiota. O autista. O tot a la vegada".

Però potser és que realment sóc idiota. O autista. O tot a la vegada.

Buscant informació

Jo continuo amb el meu google i amb la informació que es pot trobar i amb la que no. El problema és que, quan has buscat unes quantes coses amb el google, penses que aquest tindrà la resposta a tota la informació que vulguis trobar. Però no la té. Només en té una petita part. I falta el més important. O potser creus que falta el més important perquè és el que realment busques. És com aquell que diu: "Ostres, tots els enllaços que no funcionen són els que realment són interessants, i el que funcionen són una porqueria". Però, per què s'ha adonat que no funcionava? Doncs precisament per això: perquè creia que era interessant. Si hagués funcionat, segur que seria una porqueria, però com que no ha funcionat, encara creus que és el que realment estaves buscant.

M'agrada buscar coses al google. M'agrada anar estirant i trobant coses. I sóc xafardera per naturalesa. Sinó, no hagués començat a llegir blogs (i després a escriure'n, tot i que em sembla que això no té relació amb la xafarderia, sinó amb una cosa que em vaig adonar fa uns dies i que potser algun dia us explico). Si no fos xafardera, no em dedicaria a xafardejar les ip's dels que apareixeu per aquí. Si no fos xafardera... no em dedicaria a buscar coses al google. El problema és que la informació que hi vull trobar mai no hi és. Però sempre hi ha altres informacions. Altres coses menys importants.

Com que no em vull posar amb ningú, parlaré una mica de les coses que es poden trobar de mi (tot i que ho faré de memòria, que la cosa no està per anar buscant, ara). I de les que no. I ja veureu com les més interessants, les més importants, sempre són les que no es poden trobar. O potser no. Però, almenys per mi, les més interessants són les que no es troben.

Sabent el meu nom i sense massa esforç, es pot trobar:

• On treballo. Ja veus quina gran cosa.
  
• On visc. A casa, visc! :-) Vull dir, a casa els meus pares.
  
• La meva data de naixement. Ja veus, a qui li interessa?
  
• A què dedico part del meu temps lliure. Sí, i què?
  
• Què vaig estudiar. Ui, gran cosa.
  

Remenant una mica més, a partir del que es troba, es poden saber altres coses, com ara:

• El telèfon de casa meva. Vull dir, de casa els meus pares. Ja veus quina gran cosa.
  
• Alguna foto meva. Els que no n'heu vist cap, no us perdeu res, de veritat.
  
• Més fotos, del viatge de fi de carrera. Sí, es poden trobar, sabent el que s'ha de buscar :-)
  

Però, és clar, queden totes aquelles coses que, per més que es busquin, no es podran trobar. Les coses importants...

• On és exactament el meu bosc. Ja dic jo que si el google tingués aquesta informació, jo seria la primera a buscar-la. Però no, sembla que no hi és :-(
  
• El perquè els divendres "desapareixo" i estic il.localitzable des de les 6 de la tarda fins a les 12 de la nit.
  
• On aniré aquest cap de setmana :-) Això sí que no ho trobareu a internet, per més que ho busqueu. Perquè aquest cap de setmana sí que "desapareixo". A partir d'ara, que me n'aniré a dormir, i fins diumenge a la tarda, estaré desapareguda. Bé, de fet, si les coses van bé (que no hi aniran, però somiar encara és gratis), aquesta desapareguda podria durar fins diumenge al vespre, que llavors ja enllaçaria amb el dilluns i no tornaria a aparèixer per aquí fins dilluns al vespre. Però ja ho dic, somiar és fàcil, i tinc tendència a somiar massa.
  
• La meva alçada (mig pam menys que ma mare i un pam i mig menys que mon pare no serveix com a definició d'alçada).
  
• Informació sobre la meva parella (si algú en troba, si us plau, que avisi. Agrairé la informació, sobretot aquella referent al nom, al número de telèfon, a l'adreça o a qualsevol forma de contactar-hi).
  
• El meu número de mòbil.
  

En fi, tampoc hi ha gaires dades interessants que no es puguin saber de mi a través del google. Però sempre allò que busques, allò que vols saber, és el que costa més de trobar. Allò més interessant. Allò que voldries saber... és el que mai està al google!

Sí, ja ho sé, sempre es pot preguntar. Però...

Contradiccions

No fa massa, vaig veure en algun lloc una frase que venia dir alguna cosa com: "De petit, t'enfadaves si llegien el teu diari. Ara t'enfades perquè el llegeix poca gent".

Realment, per molt que em digui a mi mateixa que no m'importa quanta i quina gent ho llegeix, sé que no és veritat. Si no m'importés no tindria un comptador. Un comptador que ara no miro, perquè intentar obrir una pàgina web des d'on sóc ara és desesperant. Però aquí estic. Perquè per escriure això no patiré massa. I llavors per publicar-ho em desesperaré, però què hi farem.

I no, no conservo el comptador per riure amb les visites que venen a través del google. Tot i que podria fer-ho, perquè a vegades fan una gràcia... Això sí, des que m'he canviat de casa, només tinc gent que arriba preguntant pel mateix: "inventor de la llum". Inventor de la llum? Ara em podria posar a filosofar una bona estona. A veure, al pròxim que arribi preguntant per l'inventor de la llum, aquí tens unes quantes possibilitats:

• Si el que t'interessa és saber qui va inventar la Llum, com a blog que es titula Llum i que té una capçalera groga amb les lletres blaves, doncs l'inventor (en aquest cas inventora) sóc jo. Que qui sóc jo? Doncs la Llum, és clar! :-)
  
• Si el que t'interessa és saber qui va inventar la llum, aquí tenim un problema. Perquè realment la resposta pot ser molt diferent depenent de la teva religió (a quin dia va crear Déu la llum, segons el Gènesis? La meva educació és la única creació de la llum que m'ha ensenyat, però diria que se'n deuen trobar moltes altres en altres religions).
  
• Si, per alguna raó (que segur que m'equivoco, però per si de cas) estàs buscant qui va inventar EL llum, entenent com a llum la bombeta, aleshores aquí no ho hauries de buscar. Però si cliques aquí potser hi trobis la resposta. Però només potser, eh! Que tampoc es tracta que et xivi els deures, ara, jo!
  

Perquè, és ben bé que al google hi pots trobar de tot. Pots trobar-hi qui va inventar la bombeta (si és que no ho saps) i molta més informació. El problema és que el google no et dóna la informació realment important. Sí, d'acord, moltes de les coses que et diu són importants, i segur que són molt més interessants que les preguntes a les que a mi m'agradaria obtenir resposta. Però seria tan fàcil agafar el google i preguntar-li coses... i que contestés, és clar! Tanta informació a la teva disposició i que no tingui el que realment vols saber. Que què vull saber? No res, vull saber. Bé, sí que vull saber coses, però tampoc és qüestió de posar-les aquí i deprimir-me. O potser sí. Però ara no ho faré.

Només en diré una: tantes vegades que mirava les estadístiques i veia gent que entrava (ni molta ni poca, amb els que veniu crec que ja en tinc prou, tot i que tots sou benvinguts) i només en veia la ip. Us heu convertit en un conjunt de números, en la vostra ip (i m'enfado amb les ip dinàmiques). Us veia aparèixer, però el google, tot i saber tantes coses no hagués sabut dir-me qui éreu (en cas d'haver sabut com preguntar-li). Així que, per què no em dieu hola i així sabré qui passa per aquí? (Sí, ja ho sé, com a molt 5 o 6 persones direu hola. Però des de la prehistòria, quan porti 10 minuts per poder entrar o aquí o al mail, us veuré i em fareu somriure).

Endavant!

- Hola.
- Hola, m'alegro que siguis aquí!
- Ah, sí? Avui te n'alegres?
- Doncs sí.
- Per què?
- No ho sé. Perquè tinc el cap ficat allà mateix fa una bona estona i així pensaré en altres coses. O potser no.
- Què vols dir?
- Que només puc pensar en allò d'ahir. Bé, no només en allò d'ahir.
- I per què no expliques alguna altra cosa?
- Com ara què?
- Com ara els posts pendents que tens per aquí a mig escriure.
- Doncs... perquè ara no estic per aquests posts.
- Segur?
- Bé, puc explicar un acudit que no és un acudit.
- Un acudit que no és un acudit?
- Sí, una història que em va explicar ma mare l'altre dia, d'una seva amiga.
- I què té de bo?
- Que vaig riure molt. Però ara no em fa gràcia. En fi, t'ho explico: Ma mare té una amiga andalusa que va venir fa uns anys a Catalunya. Quan feia poc que era aquí, un dia va anar a buscar un bus per portar la seva filla al metge. El bus es va parar i el conductor li va dir "endavant". Ella, tota decidida, li va contestar: "A llevar a mi hija al médico, que le duele un brazo".
- I això és tot?
- Sí, això és tot.
- Però, tampoc és tan greu, no?
- Bé, és que quan ja em pensava que la cosa no podia degenerar més, aquest matí m'he trobat amb una altra notícia que encara feia més gran la meva desgràcia.
- Ja ens posem dramàtics?
- Sí, mira, em costa poc. I com que últimament sembla que el món s'està confabulant perquè tot em surti malament...
- Home, podria ser pitjor.
- Sí, ja ho sé, que podria ser pitjor, no cal que cridis al mal temps. Però convindràs amb mi que fa una setmana que les coses només fan que anar de mal en pitjor. Només em queda el consol de que a partir d'ara les coses ja només poden fer que millorar. Un cop arribat al fons del pou, només es pot començar a pujar.
- I estàs segura que és el fons?
- Això espero. Perquè, saps una cosa? Avui, quan he rebut la notícia, al moment m'he enfonsat. Però als cinc minuts estava contentíssima. No, ja ho sé, no té sentit. Qui s'alegra de rebre males notícies? Però, no ho sé, de cop m'han passat tots els nervis. De cop ja no m'he sentit malament. De cop, he sabut que a partir d'aquí tot milloraria, i que malgrat que és una mala notícia, i que m'havia fet alguna que altra il.lusió (jo sempre somiant truites) doncs no és greu.
- Doncs si tu mateixa t'animes, no sé per què em necessites.
- T'he explicat mai allò del mocador?
- Què del mocador?
- Un joc que jugàvem quan érem petits. No sé com es diu. Es feien dos equips. Cada persona de l'equip tenia un número. Una persona es posava al mig dels dos equips amb un mocador i deia un número. Llavors, la persona de l'equip que tenia aquell número havia d'anar a buscar el mocador. Qui l'agafava, havia de córrer fins a on era el seu equip. Si arribava abans que l'altre l'atrapés, l'altre quedava el.liminat. Si l'atrapaven, el que havia agafat el mocador quedava el.liminat. No sé com es diu el joc.
- Jo tampoc.
- Un any, en unes colònies, jugàvem a aquest joc. Ja em coneixes, jo sempre he sigut patosa i lenta. Però és que a sobre, era de les més petites de les colònies.
- O sigui, la última que triaven per l'equip.
- Exacte. Doncs això, que van i el primer número que diuen és el meu. De l'altra banda surt un dels grans, que entre altres coses jugava a futbol. Va arribar al mig, a on hi havia el mocador, que jo encara era a mig camí. Encara el veig. Es va parar una estona, però va agafar el mocador i va tornar cap a on era el seu equip.
- I el vas atrapar.
- No exactament.
- Home, si m'ho estàs explicant és que el vas atrapar.
- Sí i no. Jo portava tal arrencada que no és que l'atrapés. És que la velocitat que portava no em va deixar parar. Ell començava d'haver estat parat. Per poc me l'emporto per davant. Crec que això va valer com si l'hagués atrapat. De fet, el vaig fer caure, i jo al darrere.
- Seràs bèstia!
- Si mira, jo no li vaig manar que es confiés i no esperés a que jo arribés a on era el mocador.
- I ara per què m'ho expliques, això?
- Aquest matí, quan anava a treballar, m'ha vingut al cap.
- Abans de la notícia?
- Sí.
- Però...
- Sí, ja ho sé que no és el mateix. No tinc cap possibilitat. No torna a ser el joc del mocador. Però mira, ara estic tranquil.la. Aquell dia el vaig atrapar perquè estava tranquil.la. Perquè sabia que no tenia cap possibilitat d'atrapar-lo. Perquè sabia que si no l'atrapava no passaria res. Perquè... perquè es va confiar. I això no passarà ara. Però estic tranquil.la, i això ja és molt.
- Potser sí.
- Segur. És més, les coses ja no poden anar a pitjor (toco fusta). Així que tinc una bona motivació: a partir d'avui, tot el que faci, anirà a millor. Amb energia. No em puc enfonsar per unes quantes cosetes que surtin malament.
- D'acord.
- És com l'oportunitat que se m'ha posat "a huevo". Serà que per tenir una mica de sort en una situació de la vida se n'ha de tenir de molt dolenta (però molt, eh!) en una altra? I si resulta que ara la sort en l'altre aspecte comença a canviar?
- Potser és cosa del destí?
- Del destí?
- Em contestaràs la veritat, a les preguntes que et faci?
- Per què no ho hauria de fer? Si de totes formes sempre m'acabes enganxant! No et puc enganyar, jo!
- Fa temps vas mirar si es produia una casualitat, veritat?
- Sí. No tenia sentit, però ho vaig fer. Encara no sé per què.
- I et vas entristir perquè no es complia.
- Sí.
- Vas pensar: si passés això, aleshores es produiria la casualitat que estava mirant a veure si s'acabaria produint.
- Sí.
- I llavors te'n vas oblidar.
- Correcte.
- Fins que es va produir el que havies pensat que potser podria passar. Allò que havies desitjat que passés perquè es produís la casualitat.
- Doncs sí.
- Només que ja no te'n recordaves.
- Perquè no pensava que es produís.
- Però dilluns et va venir al cap.
- Correcte.
- Llavors ho vas comprovar.
- Sí.
- I vas veure que se t'havia posat "a huevo". Però llavors vas començar a posar excuses.
- Com em coneixes.
- Però el destí va seguir actuant.
- Destí, què és el destí?
- Vas dir: si acabo la feina...
- No l'acabaré.
- Ho sé. Però... El que passa és que no pots treballar el dia en qüestió. Si l'acabes, l'acabes. I sinó, doncs res.
- Ja ho sé.
- El destí continua actuant: s'interposa en les teves excuses.
- El destí són tonteries.
- El que vulguis. Però et fa pensar.
- Vols dir?
- L'últim cop et vas quedar amb uns quants dubtes.
- Sí, encara els tinc.
- Voldries resoldre'ls.
- Home, estaria bé, tot i que no ho sé, si els hauria de resoldre.
- Ho haguessis volgut fa temps.
- Però ara no sé si ho vull.
- Segur?
- Segur. A més, pot ser que no trobi cap resposta. És més, no sé quina resposta vull saber. Què seria millor?
- No ho sé, això ho has de decidir tu. Però, tal com ho veig, tens dues opcions: quedar-te a casa pensant que hi hauries de ser o anar-hi. Què faràs?



- Endavant!