Resum de l'any

Sé que això em costarà un munt. Ho sé. Per l'enorme vergonya que em fa llegir tot el que he escrit. Però ho he de superar d'una forma o una altra. Al cap i a la fi, ho he escrit jo. Així que faré una immersió en tot el que he escrit aquest any, per fer un bonic resum del que ha sigut el 2005 per l'Estranya. Està clar que no ho llegiré tot, que al 2007 encara hi seria. Però... aquí va la meva visió del meu any. Avís per depressius: no ho llegiu o llegiu-ho un altre dia. Ara mateix el meu nivell de depressió està bastant amunt i dubto que surti un resum gaire alegre. Perquè sóc idiota, per variar. Però, si no ho faig avui, ja no ho faré. Avís per a gent a qui no li agraden els escrits llargs: fugiu! Si he d'explicar una cosa de cinc minuts, faig un post llarg. Si he de fer un resum de l'any... no ho sé, encara no n'he fet mai cap. Però em sembla que curt no serà.

Avís per aquells que encara seguiu llegint: FUGIU!!! De veritat, ara he acabat el post i és un rotllo dels grans. Però ja que l'he escrit (i porta més feina del que sembla), serà qüestió de publicar-lo, no?

El tema estrella d'aquest blog crec que ha sigut l'anonimat. A vegades em pregunto si és tan important saber qui hi ha darrere d'aquestes històries. Al principi ho tenia molt clar. De fet, en aquest cas crec que ho hauria d'haver tingut clar molt de temps. Però al final vaig fer una cosa que no hauria d'haver fet, i va ser enviar una foto. La resposta? Hi ha gent que em diu que tinc poca autoestima. Però em sembla que, donada la meva experiència, encara n'hauria de tenir menys. Va ser enviar una foto i deixar de saber res d'aquella persona. I no és el primer cop que em passa. Realment, no penso tornar-hi. Si ho tenia tan clar, no sé pas per què em vaig desviar del meu camí. Al final, a part d'aquesta persona, vaig conèixer dues persones cara a cara. I dues persones més coneixen el meu nom i això. A part de l'Anna, a qui li ha tocat el paràgraf següent. Però, no sé, em dóna la impressió que cada persona que em coneix (o que jo arribo a conèixer) em treu una mica de sinceritat al blog. Cada persona em deixa una mica com pensant que si el que dic es pot malinterpretar o que si no hauria de dir això o allò altre. A vegades passo de tot. A vegades no. Però ja no és el mateix del principi, quan ningú (o això crec) sabia qui era jo. De fet, quina importància té qui hi ha darrere l'Estranya? Tan important és, que la gent m'ho pregunta? O tan important és, que fins i tot si faig una petita innocentada, la majoria de la gent hi cau? Fins i tot els que ja saben qui sóc! Fins i tot l'Anna! Ja et val...

Aquest any també vaig parlar del blog a una persona que conec personalment. Em va costar bastant. Encara recordo aquell dia, camí del cosmocaixa, que vaig començar a parlar i a parlar. Jo anava explicant i explicant fins que em va dir: "Un moment, para, para, m'estàs dient que tens un blog?" I jo portava com un quart d'hora parlant de l'Estranya! Però la veritat és que no sé com encara em parla. Em va costar decidir-me, però al final ho vaig fer. I l'Anna em va contestar una cosa que s'ha convertit en un clàssic. No, si jo també ho hagués dit, que jo no ho faria, però... mira, aquí estic. De fet, la pobra es va passar tres dies seguits llegint tots els meus posts. Em sembla que t'hauria d'haver dit a tu que escrivissis aquest resum de l'any, perquè deus ser la que més ha llegit tot això. Per cert, Anna, si haguessim conservat l'aposta que vam fer el dia que et vaig parlar de l'Estranya, jo l'hagués guanyat. Veus com tenia raó jo?

Aquest any es va morir el meu avi. A l'estiu es va posar malalt i ja no es va recuperar. Tinc un post a mig escriure (bé, no sé a qui vull enganyar, ja està escrit del tot, però em fa cosa publicar-lo). Algun dia el publicaré. O no. No ho vaig portar massa bé (no ho porto massa bé). Demà serà un dia una mica dur. Com em podré mirar els salts d'esquí sense fer brometes amb ell sobre qui caurà i riure quan algun es fot una gran nata? D'acord, ell rivia més que jo. I sí, ja sé que no es diu rivia, però m'ha donat la gana d'escriure rivia. Perquè el meu avi rivia. Ell mai reia. I què faré el dia de Reis a la tarda? Aquelles partides de parxís que féiem tots els dies de Reis a la tarda, amb un parxís d'aquells per jugar-hi 8 persones, unes partides interminables. Veient com l'avi rivia fins a plorar cada cop que menjava una fitxa. Veient com tothom es cansava de jugar i demanava algú que vingués a rellevar-lo. Bé, tothom menys l'avi i jo, que seguíem riguent i riguent tota la tarda. I qui em preguntarà uns dies abans del meu aniversari: "Ei, Estranya, aviat és el teu aniversari, no?" I com podré contestar jo "Sí", i prou, fent veure que no em recordo que el seu era uns pocs dies abans que el meu. I... i tantes coses, que es podrien explicar i explicar, una darrere l'altra, i l'any que ve encara estaria aquí escrivint. Això sí, sempre em quedarà el record d'una poesia que dubto que pugui tornar a llegir o sentir sense recordar-me'n. Ell ho hagués entès. Però jo també m'hauria d'haver esforçat una mica més.

Continuaré amb les meves anades d'olla. La veritat és que hauria de fer-ho més sovint, perquè m'ho passo molt bé. Però últimament no estic massa per la labor. Aquí hi ha una mica de tot, però sobretot al principi d'any hi va haver molta ficció. Gent que fa l'idiota per internet. Històries que no són el meu fort i que encara no sé com coi se'm van acudir (i pensar que la majoria es va pensar que era real). D'aquestes històries n'hi ha més d'una. Però com se m'acudeix? Si algú les vol buscar, les trobarà pel blog. Però no penso posar-hi més enllaços, que em fan molta vergonya. A vegades no sé en què coi penso! També he explicat històries reals, però des d'un punt de vista... diferent. I alguna història amb el mòbil una mica modificada... I un conte que crec que hauria de tenir més present, i que crec que diu coses que tenen (o haurien de tenir) molt de sentit. Però, tot i així, tot i escriure'l amb una situació al cap, he sigut incapaç de fer-me cas a mi mateixa. I també històries inacabades. Em pregunto si algun dia tornaré a agafar el fil d'aquesta història que tinc al meu cap i que mai trobo el moment de seguir explicant. Suposo que tampoc val la pena seguir-la.

Un any de canvis i oportunitats.

Aquest any he explicat moltes coses del meu cotxe. Des dels meus problemes amb una llum misteriosa, fins a algun accident. Un accident en dues parts. Al final, la persona no va donar senyals de vida. Arreglar-ho em va costar el sou d'un mes. Per no parlar de les meves enfadades amb els cotxes d'autoescola.

Ah, sí, també vaig anar a votar amb el gos. Ja veus quina cosa! I històries del dia a dia.

Gent que m'ha donat consells. Per mala sort, tots els comentaris de bona part de l'any es van perdre per culpa dels comentaris d'haloscan, que ja fa temps que vaig deixar. Però, sabeu una cosa, no sé per què va ser, però no m'he tornat a enrampar.

També ha sigut l'any dels culebrons. Bé, de fet no han sigut culebrons, però em fa gràcia dir-ne així. Qui es recorda ara del noi que no em parla? O d'en Jordi? No, no penso posar cap enllaç. Perquè o en posaria massa o me'n deixaria algun. En fi, tots sabeu navegar pels mesos de l'any 2005, així que si a algú li interessa, només ho ha de buscar (si és que ho troba!)

I l'any de les classes particulars. Em sembla que mai n'havia fet tantes com aquest any! Si fins i tot n'he fet aquests dies de Nadal, i més que en faré abans del dia de Reis. Unes quantes, en tinc! Però em fan riure. Ara m'ha fet gràcia una nena de 10 anys que em preguntava sobre el baby boom. No la veig des de l'estiu. Em fa pena, perquè em feia molta gràcia. Però si no l'he tornat a veure és que ja no em necessita (o que ha trobat algú altre que li faci les classes).

També em sembla que m'he fet una mica pesada amb el despertador i la radio. Hi ha uns quants posts de cadascun d'ells. Per cert, ja tinc radio nova, un auto-regal pel dia dels meus 10000 dies. Però... però tot i així m'ha fet gràcia un post que combina els dos. M'ho vaig passar molt bé escrivint-lo.

Bé, a part de les converses que tinc amb la meva consciència, que n'hi ha unes quantes però fa molt que no en faig cap, una altra de les coses que m'encanten és agafar una persona i descriure-la tal com la veig jo. Una visió molt subjectiva, és clar. Però ho hauria de fer més. Això em sembla que ho faig més per mi que per ningú, però aquest any us he parlat d'unes quantes persones (però podria haver parlat de moltes més). Totes amb un encant especial. Totes persones que segurament ni tan sols saben que existeixo. O potser sí. Entre elles hi ha l'estranger, gent que he conegut des de sempre, la Susanna, descripcions que no són precisament bones (em pensava que totes les que havien fet eren positives). I, és clar, la descripció d'unes quantes persones, totes a la vegada. O el noi de la màquina de cafè. O l'alemany. Què deu fer? I la bibliotecària, sempre tan atenta amb mi (i amb tothom!) O un antic company d'institut.

Coses importants. Bé, coses importants per mi. Suposo que per la resta de la gent serien tonteries. Però per mi no. De fet, són coses que em van portar de cap durant un cert temps. I ara, quan hi penso, crec que ho vaig fer molt malament. Però l'avi estava molt content amb la "nena de casa". Llàstima que no em pogués sentir.

I un secret. Tot i que no vaig arribar a dir què era. Tot i que em sembla que a vegades parlo pensant que ningú m'entendrà i hi ha més gent que m'entèn del que em penso. Sovint em sorprèn el que la gent arriba a entendre o a deduir a partir del que escric.

I llegint, llegint... he arribat a un post. I ara em té ben intrigada. Bones notícies? Ai, mare, si ni jo mateixa entenc els meus posts, em sembla que no vaig massa bé!

M'he passat gairebé tot l'any (i tota la vida) decidint si havia de perseguir un somni o quedar-me parada. I, com és molt normal, no he arribat a cap tipus de solució. Però em sap greu, perquè pel mig he escrit uns quants posts una mica depriments (d'acord, molt depriments). És que ja porto un temps així. No sé pas com agafar-me les coses. M'he passat els últims mesos rebent-ne una de freda i una de calenta. Pensant que no valia la pena, i quan em convencia a mi mateixa que no valia la pena, aleshores tornava a haver-hi alguna cosa que em feia veure que realment era possible. Però llavors tornava a veure que no. I quan em convencia d'oblidar, aleshores tornava a veure clar que sí. I ara? Doncs ara porto dos dies una mica malament, perquè realment em pensava que podria, però resulta que ara és que no. A més, sóc incapaç de plantar-me i fer que es quedin les coses clares. Així que... bé, no m'agrada fer propòsits d'any nou, perquè mai es compleixen. Però jo només en faré un. Un de sol. I ho aconseguiré. Bé, no m'ho crec ni jo. Però no serà perquè no ho intenti. El meu propòsit és clar: no em tornarà a afectar més. No em tornaré a posar trista, perquè en cap moment tornaré a recuperar la il.lusió per aquest tema. Sé que jo no puc, així que prou fer-se il.lusions. M'he cansat del tema. Prou. S'ha acabat. Ja que no dóno sentit a aquesta nit, almenys que tingui una mica de sentit. El sentit comú de dir prou. S'ha acabat. Perquè si em faig il.lusions, aleshores em deprimeixo, i per la meva salut mental, el millor que puc fer és oblidar-me'n. A veure si puc.

No he llegit tant com m'agradaria. I, el que és més important, no he escrit sobre alguns llibres que m'hauria agradat compartir amb vosaltres. Bé, més que compartir, és una mica de sentit moral. Ja que llegiu tot això, almenys que jo recomani algun llibre i llegiu alguna cosa que sigui de qualitat. És clar que no hi trobareu segons què. Un dia ja vaig parlar dels llibres que m'agradaven. Sempre dic el mateix, ja ho sé. Però m'agrada submergir-me en altres móns. Per llegir coses més normals, doncs ja en tinc en el dia a dia. Entre els llibres que he llegit i he comentat, un que va resultar que gairebé tothom havia llegit. Però, sobretot, el llibre estrella, que em porta gent i més gent a un resum del llibre una mica a la meva manera. La de gent que arriba al blog buscant per ell! Per cert, ja tinc la segona part. Així que aviat (o no tan aviat) hi haurà un segon resum (o no).

Puzzles. Històries antigues. Malsons. Partits de futbol?. Tradicions. Orenetes. Lladres.

Cabells. Ulls. I més ulls. Algú em sap dir de quin color són realment?

Aquest any he fet uns quants viatges. Un del que no vaig parlar, però que en algun moment en vaig treure un post, que tampoc venia a "cuento". Algun va ser d'avui per demà. En aquell moment, no sabia què fer. Però, malgrat tot, ara m'alegro d'haver-lo fet. Ja ho deia ahir, sempre et penedeixes del que deixes de fer. I un altre viatge, aquest més proper. Que tampoc va ser tan bo com hagués volgut. Però, al cap i a la fi, si no l'hagués fet, ara me'n penediria. I finalment un viatge a un altre lloc, a través de la cova del temps.

I jo, que segueixo veient com passa el temps. I no estic contenta amb com va passant. Però... potser l'any que ve les coses milloren.

Aquest any també he regalat moltes coses a través del blog. És clar que ningú les va agafar :-) He regalat brunyols. I llibres. De fet, encara tinc un llibre repetit que no sé de què fer-ne...

I, és clar, qui es pot oblidar dels clàssics? Com a clàssic em refereixo a posts que m'han portat un munt de visites a través del google. Com a número 1, els mítics sostens. Com a número 2, l'altre mític, el 800. Per què serà que tots dos tenen una mateixa paraula repetida? Hi pensaré :-) I la de gent que arriba a aquest post a través del buscador d'imatges del google. Busquen per Girona i van a parar a aquesta foto. Al final resultarà que fins i tot també sé fer fotos?

Sabeu què? He començat a escriure aquest post fa molta estona. I quan he començat, no estava massa alegre. Perquè aquest matí he fet una idiotesa de les meves, per variar. Però he anat llegint, i mica a mica he anat perdent la vergonya mentre llegia els meus posts. I ara estic contenta. Feliç. Jo m'he animat a mi mateixa. Veient els posts que més gràcia em fan. Els posts en els que descric algú. Els que expliquen coses del dia a dia mentre m'enric de mi mateixa. Ho hauria de fer més sovint. I les històries que m'invento. Això també ho hauria de fer més sovint!

Bé, això i les històries que hi ha darrere la gent que us passeu per aquí. Fa menys d'un mes, em vaig passar tot un matí donant volts amb l'Anna. En tot el matí no vaig callar ni un sol moment. Només feia que explicar la meva vida. Pobre! Mira que n'arribo a ser, de pesada! I li vaig dir una cosa que crec realment: "Tothom té alguna cosa a explicar". De persones amb una vida més avorrida que la meva n'hi ha molt poques. I malgrat tot explico coses. Però també m'agrada veure què fa la gent, com els van les coses. És clar que no puc obligar a ningú que m'ho expliqui. Per això, i ja que faig aquest resum de l'any, també m'agradaria donar les gràcies a totes aquestes persones que durant aquest any m'heu explicat coses, ja sigui escrivint un blog, ja sigui per mail o ja sigui a través del messenger. M'agrada escoltar i saber què és de la vostra vida. I m'agrada que m'expliqueu el que realment voleu explicar-me, com faig jo al blog.

Estava pensant quin seria el meu post preferit del 2005. Em costaria decidir-me. Però segur que l'he enllaçat. És clar que n'he enllaçat molts...

La pregunta que em faig ara és: aquest any acabarà com va començar?

Convida a qui vulguis

30 de desembre. Hora de dinar. Tres persones a taula. Ma mare li pregunta a mon pare que si aniran a un sopar demà al vespre. Silenci. Jo ja sé on és el problema.

- Aneu, aneu.

- Y tu no vas a venir?
- No, jo ja em quedo a casa.
- Sola?
- Sí, que no passa res, marxeu.

Dubtes. Silenci. Ma mare seu davant meu. Silenci. No hi aniran.

- Aneu, aneu, que així em quedaré jo sola a casa i muntaré una festa que no vegis.

Ma mare riu. Mon pare mira la tele i abandona la conversa. Jo ric. Jo sé que no muntaré cap festa. Ma mare sap que no muntaré cap festa. Però ja s'ha decidit a anar a sopar.

- Convida a qui vulguis.

Jo ric. Ma mare riu. Jo sé que no convidaré a ningú. Ma mare sap que no convidaré a ningú.

Torna a repetir-ho.

- Convida a qui vulguis.

Jo ric, però ja no em fa gràcia. Ja n'hi ha prou, de la brometa. Que marxin i em deixin sola. Ma mare riu. Li he de dir alguna cosa o repetirà la frase tota l'hora de dinar. Em devateixo entre el "no tinc ningú per convidar" i una altra frase. Al final em decideixo per:

- Encara que convidi algú, no vindrà.

Totalment cert. Ningú a qui se m'acudeixi convidar em diria que sí. I no té res a veure amb el post d'ahir.

Ma mare hi torna:

- Oh, tot depèn dels tractes que facis a qui convidis.

Somric. Ja puc prometre que faré bons tractes a qui sigui, que sé que, per més bons que siguin els tractes, ningú vindrà.

Sempre m'he preguntat per què sempre m'han donat tanta llibertat, sempre em deixen que convidi a qui vulgui i mai m'han dit que no quan els he dit que anava a algun lloc. "Truca, digues on ets, i avisa que has arribat". És tot el que em demanen. Serà que, en el fons, saben que no convidaré a ningú?

Valor, on ets?

Ahir escrivia una carta al meu "amic" Baltasar. Ahir creia que el que més necessitava era la saviesa per saber distingir les situacions: saber quan val la pena lluitar, quan tens possibilitats, i saber quan cal quedar-se al marge, perquè no tens cap possibilitat.

Però jo crec que lluitar mai està de més. Si em puc arrepentir d'alguna cosa, no serà d'haver intentat alguna cosa, sinó de no haver-la intentat. Que la intentes i no surt? En fi, et quedes allà on eres. Que la intentes i va bé? Doncs això, que val la pena intentar-ho.

El que fa falta és valor. I d'això, jo no en tinc gaire. Per no dir que no en tinc gens. Bé, valor i confiança. Perquè si ja intentes una cosa pensant que la resposta serà un "no" o pensant que no ho aconseguiràs, ja no val la pena que ho intentis, perquè segur que no ho aconsegueixes. I jo sóc aquesta. La que sempre es pensa que trobarà un no per resposta. La que es pensa que no ho aconseguirà. La que...

I, és clar, si ja penses que no ho aconseguiràs, és molt difícil trobar aquest punt de valor que et fa falta. I a mi em fa falta. I tant, que em fa falta!

Una volta per la blogosfera (jo tinc feina, però poques ganes de fer-la últimament) m'ha portat a aquest post, que no és el que estic intentant dir jo ara, però gairebé. A vegades em pregunto per què si les coses són tan senzilles d'explicar i es poden dir en dues línies, jo em dedico a escriure'n... unes quantes més, de línies. Per què he d'escriure tant per dir una cosa que es pot resumir en dues línies? Ja m'agradaria, ja, poder ser tan conscisa.

Sí, a mi també em fa falta valor per preguntar, però no és el mateix cas que el post. Tot i que a vegades em sembla que m'acabaré tornant boja, si és que ja no ho estic.

Ja m'ho va dir algun dia algú, que es notava molt que jo sempre em pensava que feia nosa. Però és que la major part del temps en faig, i no voldria molestar a ningú. Però ja som al cercle de sempre: si jo no molesto algú perquè no vull fer nosa i aquest algú no em molesta a mi perquè no em vol fer nosa... Doncs anem bé.

M'agradaria tenir el valor per plantar-me davant de més d'una persona i preguntar què pensen sobre una determinada cosa. Però no en tinc.

M'agradaria tenir el valor per plantar-me davant de més d'una persona i demanar que s'aclareixin. Però no en tinc. Em fa por la resposta, tant si és positiva com si és negativa.

M'agradaria tenir el valor per no escriure això aquí i enganxar algú cara a cara. Però no en tinc.

M'agradaria tenir el valor per... per moltes coses.

Però abans de tenir el valor, necessito creure'm que me'n puc sortir. Necessito creure que la resposta pot ser positiva en tots els casos. Necessito perdre la por a les respostes, positives o no.

On es troba el valor? On es troba tot això del paràgraf anterior? On es troben les situacions amb resposta positiva?

Estimat Baltasar,

Estimat Baltasar,

Tu sempre has sigut el meu preferit, ja ho saps. Així que m'estalvio la pantomima de dirigir la carta a tres persones. Te la dirigeixo a tu directament i ja veuràs què en fas.

Hauràs notat que et tracto de tu. És que saps què passa? Que a mi hi ha gent que em tracta de vostè. Massa gent. I no gaire més joves que jo. Fins i tot algun és més gran que jo. I, no sé, no em fa massa gràcia que em tractin de vostè. Perquè jo no sento que m'hagin de tractar de vostè.

Perquè siguis bo amb mi, et prometo que no tornaré a fer la broma de que els Reis sou quatre. Almenys fins l'any que ve :-) Segur que podré aguantar. A no ser que algú m'ho pregunti als comentaris... però no, callaré per sempre, a veure si així em fas una mica de cas.

Hi ha gent que diu que només sou històries. Però no. D'una forma o una altra, existiu. Existiu dintre la imaginació dels nens, i això és una forma o una altra d'existir. Existiu a dintre del cap d'un nen que sempre serà petit, que avui només es quedava quiet una estoneta quan el meu pare li ha dit que sinó parlaria amb els reis. I en la il.lusió d'una nena petita, que només té dos anys, i que m'escoltava amb molta atenció mentre li explicava històries i li ensenyava coses. Una nena que, de cop, i no sabia per què, m'ha preguntat: "I el rei?" I jo, que ja feia estona que li explicava històries, estava tota contenta. Li he ensenyat el rei, i ella l'ha agafat i l'ha portat al seu germà: "Mira, el rei". A vegades els nens tenen coses que et sorprenen. Ella encara no entèn això dels reis massa bé. Però té la il.lusió als ulls.

No et demano res material. Ja saps que tampoc m'importa massa. Això sí, porta't millor que el tió o ens veurem les cares, tu i jo! A qui se li acudeix? En fi, deixarem estar el tió, que no és el que ens ha portat aquí.

Sí, ja ho sé, deixo estar el rotllo i et demano el que t'he de demanar. Bé, no ho sé, perquè ja no sé ni què et volia demanar. Ah, sí, ja me'n recordo...

Vull tenir un any ple de dies com el d'avui. Sense cap mal rotllo. Ple de coses que em fan riure. Amb nens que venen i m'escolten quan els explico històries. Amb nens que m'agafen de la mà i m'estiren perquè els ensenyi alguna cosa o els expliqui alguna història.

Vull tenir sempre un somriure a punt. Els somriures són bons. Normalment ja en tinc, de somriures a punt. Però hi ha vegades que no surten. Encara recordo l'últim cop que vaig alegrar algú amb un somriure. Algú que venia amb cara de pomes agres. I quan es va acostar, li vaig dir un "hola", acompanyat d'un somriure. I no va poder fer res més que somriure. Perquè els somriures provoquen més somriures. Des de llavors, cada cop que m'ha vist m'ha dedicat un somriure. I jo li he tornat. Un somriure no costa res. Però dóna molt.

No et demanaré gaire cosa més. Només et vull demanar una cosa. El problema és que no recordo la frase. Però... però això ho necessito, i molt. Sobretot la última part. Segur que ara, quan apagui l'ordenador, em recordaré de la frase. Bé, el senyor google em diu que és una pregària, però jo no vull la pregària. Jo només vull la saviesa: "Vull serenitat per acceptar les coses que no puc canviar. Valor per canviar les coses que puc canviar. I saviesa per veure-hi la diferència." No m'agrada massa tal com està escrit aquí. Jo hi posaria alguna cosa com "Vull resignació per acceptar les coses que no vull canviar, valor (d'això sí que en necessito, i molt!) per canviar el que sí que puc canviar i saviesa (d'això encara en necessito més que de valor) per veure-hi la diferència". Aquest any necessitaré molt aquesta saviesa per saber si he de lluitar per les coses o deixar-me de tonteries (o no tan tonteries). Mira que em sap greu, però deixaria de banda els altres dos desitjos que he demanat només perquè se'm concedís la saviesa. I el valor... el valor ja el treuré de sota de les pedres.

Va, Baltasar, eh que em faràs aquest favor? No et costa tant! Una mica de saviesa i prou. Que m'he portat molt bé, aquest any! I no et costarà ni un duro...

Perdre l'anonimat

Ja fa temps que estic per aquí, amagant-me a darrere d'una capa d'anonimat. Ja va sent hora de que perdi la por i deixi de ser anònima públicament. Així que m'he decidit a dir-vos el meu nom i a posar una foto perquè em pogueu reconèixer pel carrer. Tot això, i molt més,

aquí

La cova del temps

Fa més d'un quart de segle que vaig fer aquest viatge en cotxe per primera vegada. Des de llavors, he fet aquest viatge tants de cops que ja n'he perdut el compte. Més cops que anys tinc, això segur. I això que més d'una vegada no l'he pas fet en cotxe.

Jo prefereixo el tren o l'autobus. Però la renfe sempre fa vaga per Nadal i dels autobusos no me'n fio, després de l'aventura de l'any passat. Així que ha tocat anar-hi en cotxe.

Ara els viatges en cotxe són molt diferents dels de fa vint-i-tants anys. Primera, perquè ja no anem amb aquell cotxe que quan s'havia de pujar un port, t'havies de quedar a darrere el camió de torn, perquè no tenies prou potència per avançar-lo. Això si el camió no et deixava enrere! I segona, perquè ja no es passen ports. Tots aquells poblets que es passaven, un rere l'altre, ja no es passen. Ara hi ha autopistes o autovies. Aquells pobles que et podies passar mitja hora per atravessar-los, ara s'han convertit en una sortia de l'autovia, que gairebé ni t'adones que hi passes pel cantó. Si no fos perquè et coneixes els noms d'un poble darrere l'altre com si fossin el lloc on has nascut, ni tan sols t'adonaries que hi passes.

No diré que els viatges en cotxe ara s'han reduit a la meitat del temps, perquè seria mentida. Però a dues terceres parts sí. I això sí que no és mentida.

Però, què hi té a veure la cova del temps amb tot això? I, el més important, què és la cova del temps?

No recordo quan vaig començar a mirar-me la cova del temps. Però des que la meva ment recorda, sempre ha sigut allà, quan el meu pare deia "ya estamos en casa". Quan, fa tants anys, després de portar 18 o 19 hores al cotxe, els indicadors de la carretera començaven a mostrar la distància que hi havia al poble on viu la meva família. Quan quedava un quart d'hora o vint minuts abans no poguessim baixar del cotxe. Quan el meu pare estava cansat de conduir. Quan ma mare estava cansada d'aguantar la nena de darrere que preguntava cada cinc minuts on érem i quant faltava. Quan jo estava farta d'explicar-los històries a les nines.

Aleshores mirava per la finestra i veia la cova. La meva cova. La cova que encara no tenia nom. I em començava a inventar històries. Com sempre. Perquè sempre ho he fet. Al principi, aquella cova no era res més que una cova que s'assemblava a alguna que havia vist jo a prop de casa. I començava a dir-los als meus pares que era una cova màgica, que si entràvem en aquella cova, sortiríem a la cova que hi havia prop de casa i que ens estalviaríem el viatge en cotxe. Els meus pares, farts de les històries d'aquella nena de 4 o 5 anys, em deien que sí, que molt bé. I jo sempre em preguntava que per què no em feien cas. La de temps que ens haguessim estalviat anant per la cova!

El nom de la cova li va venir poc després, degut a un llibre que es titulava "La cova del temps" (sóc original, jo, també!) Era un llibre de la col.lecció "Tria la teva aventura". Possiblement la gent de la meva edat se'n recordarà. Uns llibres de color blau. Si no fos perquè tots els llibres d'aquella època estan ficats en caixes al soterrani de casa i seria incapaç de trobar-ne algun, aniria i en faria una foto. Algun dia sortiran de les caixes, quan algun dels nens creixi una mica, si és que a algun li agrada llegir.

No recordo de què anava "La cova del temps". Sé que era un nen (o sigui, jo) que entrava en una cova i li passaven coses. "Si decideixes entrar a la cova, passa a la pàgina 13. Si decideixes explorar els voltants de la cova, passa a la pàgina 31." Quan ja havia fet totes les històries possibles en el llibre, l'abandonava un temps i llavors em dedicava a obrir el llibre per una pàgina a l'atzar, llegir la pàgina, i buscar des de quina pàgina venia la història de la pàgina que havia obert el llibre. Van donar molt de sí, aquells llibres. I això que sempre em compraven llibres marcats per nens de 3 o 4 anys més que jo, perquè sinó em queixava que els llibres eren molt petits i massa plens de dibuixos.

Només sé que, en algun moment la cova va passar a dir-se la cova del temps. Només sé que cada cop que vaig amb cotxe fins allà, quan m'acosto al poble, començo a mirar les muntanyes. Començo a veure coves i penso que no seré capaç de trobar la meva cova, la cova del temps. Veig una cova, una altra, una altra... i penso que ja no recordo com és la cova, i que potser ara ja no la veuré. Però sempre, quan ja he perdut l'esperança de tornar-la a veure, apareix ella. No és la més maca. Tampoc és la més gran. Tampoc és la que es veu més. Simplement és la meva cova, la cova del temps. I, quan la veig, em venen al cap totes les històries que m'he arribat a inventar sobre aquella cova. Des de les primeres, on simplement una màgia em transportava a una cova propera a casa a d'altres més elaborades, amb viatges increïbles i moltes altres coses.

La cova del temps sempre serà allà, prop d'aquell poble, esperant-me a mi i a les meves històries. Esperant que me n'inventi de noves. I, sobretot, que li expliqui les velles i em faci recordar totes aquelles històries del passat, el present i el futur.

Sort

“La sort és de qui la busca”

Tenia 14 anys quan algú em va dir aquesta frase. Algú que es va cansar de sentir-me dir que havia aconseguit una cosa perquè havia tingut molta sort.

Jo segueixo pensant que “la sort no es busca, sinó que es troba”. I, malgrat tot, jo no em puc queixar. Perquè he tingut molta sort a la meva vida. Moltíssima. No sé com m’ho faig, però aconsegueixo estar al lloc adequat en el moment adequat. I, és clar, aleshores la sort em somriu.

Ja fa més d’un any que la sort em va somriure. No m’ho mereixia i em vaig trobar amb la sort de cara. És clar que un cop tens la sort de cara has d’aprofitar-la. Però a vegades amb l’esforç no n’hi ha prou i es necessita sort. Que és el que, no sé com, tinc jo.

No, no em va tocar la loteria el 22 de desembre. Ho tenia molt difícil perquè em toqués. No n’havia comprat ni un sol número. Va en contra dels meus principis. Però em va passar una cosa que, en certa forma, és millor que tenir un número de la grossa de Nadal. Que no? Bé, tot depèn de les prioritats de la vida, i jo, mentre tingui diners per anar sobrevisquent, no necessito ser millonària (ni en euros, ni en pessetes).

El que em va passar és que, un cop més, i no sé com, estava al lloc oportú al moment oportú. No va ser fins unes hores més tard que no em vaig adonar de les voltes que dóna la vida. Just un any abans d’aquest cop de bona sort, en vaig tenir un de molt mala sort. I després d’allò, em vaig enfadar perquè vaig perdre una oportunitat d’avançar. Em vaig enfadar amb mi mateixa, està clar. Però ara, vist amb perspectiva, veig que haver perdut aquella oportunitat fa un temps ha fet que ara tingui una oportunitat millor. Millor? Bé, la vida dóna moltes voltes i potser aquesta oportunitat millor es converteix en una cosa que hagués volgut que no hagués passat. Però, ara per ara, estic contenta amb la sort que m’ha tocat ara i amb la “mala sort” que vaig tenir fa un temps. Perquè sense aquella mala sort, ara no tindria aquesta bona sort.

De fet, aquest cop de sort només és una oportunitat. Una cosa per la que puc lluitar. Una cosa que no sé si aconseguiré. Potser sí. O potser no. El meu pare el primer que em va dir era que no m’havia de tornar boja, i que la vida era per viure-la, no per passar-me el dia treballant. Cosa que em recorda una dita que em va dir algú fa poc: "Nadie en su lecho de muerte se arrepentirá de no haber pasado más horas en la oficina".

Però... però a mi la feina no em fa por. Al cap i a la fi, tampoc tinc res millor a fer. Així que, de moment, m'ho prenc com un cop de sort. I si la cosa no funciona, doncs res, només hauré treballat una mica més del compte, cosa que tampoc em preocupa. Per què? Perquè, ja ho he dit, tampoc tinc res millor a fer.