Fressa

Estic sola a casa. De fet, és el segon cop en pocs dies que em quedo sola a casa durant la nit. Entre la feina i cuidar malalts, tothom marxa.

Mai m'ha importat quedar-me sola a casa. De fet, m'agrada i tot. Així estic més tranquil.la i ningú em pregunta què faig o què deixo de fer.

I què coi té a veure això amb la fressa, algú es preguntarà. Això suposant que hagi sentit la paraula abans i sàpiga què vol dir la paraula fressa.

Doncs això té a veure amb la fressa perquè ara fa un moment acabo de sentir una fressa. De fet, suposo que el correcte seria dir que he sentit un soroll. Però, malgrat que escrigui soroll, aquesta no és una paraula que jo digui mai. Al meu poble, la gent normal déiem fressa i la gent "pija" en deia soroll. I jo no em feia massa amb aquest segon grup de gent. De fet, no em feia massa amb ningú, però si m'havia de fer amb algú, preferia que no fos d'aquest segon grup.

Mai se m'havia passat pel cap que fressa no pogués ser correcte. Ni tan sols se m'havia passat pel cap que algú que parlés català no entengués la paraula fressa. Fins que vaig arribar a la universitat. Hi havia gent que es diferenciava bastant del català que parlava la gent de Barcelona. Jo no. Jo parlava un català central una mica apagesat, però català central, al cap i a la fi. Així que ningú es pensava que jo pogués dir coses rares. Fins que en deia alguna. Notava que havia dit alguna cosa que no s'entenia quan veia que la gent se'm mirava d'una forma rara.

El primer cop que vaig dir fressa, només hi havia una persona prop meu. Una conversa una mica surrealista:

- He sentit una fressa.

Se'm mira d'aquella forma que jo entenc que he dit alguna cosa que no entèn, però tampoc sé què he dit que no pugui entendre.

- Maduixa?
- Eh?

Jo ja m'he perdut.

- Sí, fresa.
- Fresa? No, fresa no: fressa.
- Maduixa?
- Eh?
- Fresa.
- Ah, soroll!

Després d'això va seguir una discusió de si fressa era correcte. Era un divendres. Quan vaig arribar a casa, vaig anar directa al diccionari a veure què deia. I d'acord, vaig descobrir que fressa en el sentit que jo ho deia no era correcte. Una fressa és un soroll, però si és repetitiu. Així que si vaig a la riera i sento l'aigua com baixa, estic sentint una fressa, però si tiro una pedra al riu, el que faré serà soroll.

Des d'aquell dia, em va quedar clara la diferència entre fressa i soroll. Bé, la diferència del diccionari. Per mi, un soroll sempre serà el que senten la gent de Barcelona i els pijos que corren per aquí. Jo he seguit diguent fressa, conjugant els verbs malament (malgrat que sé que ho faig malament), parlant de brunyols, peques i altres coses que es diuen per aquí.

Així doncs, fa un moment he sentit un cop sec, una fressa :-) Hauré de mirar que les portes estiguin ben tancades, només per si de cas. I sinó, sempre tinc el gos que em defensaria davant de qualsevol intrús (il.lusa de mi!)

©

Anava a escriure un post sobre calendaris, però abans he mirat les estadístiques del blog. I, de cop, he vist una pàgina nova que m'enllaçava. S'hi pot accedir clicant aquí. No hi hauria cap problema si no fos perquè he xafardejat una mica la pàgina i m'he trobat una cosa com aquesta. I no és la única. Mirant una mica més he trobat posts meus de fa temps. De fet, s'hi pot trobar gairebé tot el meu blog. I ja sé que des del moment en què escrius alguna cosa per internet, és possible que algú agafi el que hagis escrit i ho faci seu. Però és que a sobre té tanta cara que a sota l'escrit hi posa © Solé! Bé, a sota els meus escrits i a sota d'altres, escrits en castellà o en anglès, que suposo que haurà tret d'algun altre blog. Si és que fins i tot es copia els enllaços i per això ha arribat algú al meu blog (perquè jo a vegades poso enllaços a posts anteriors).

Estic emprenyada. I segur que la persona que està copiant els meus posts ho veurà (si és que es llegeix el que fa copy-paste, que fins i tot ho dubto). No és el fet d'agafar-ho, simplement. És el fet d'agafar-ne més d'un (i de dos, i de tres...), copiar-los i a sobre posar-hi copyright. Coi! Si el copyright hauria de ser meu! Almenys podria tenir la decència de dir d'on ho ha tret!!!

I a sobre jo sóc tan idiota que hi poso enllaços al seu blog per deixar-lo en evidència.

En fi, deixarem el post que volia escriure per un altre dia. Ara estic massa emprenyada com perquè em surti alguna cosa mínimament decent.

El dia que se'l van emportar, jo era a casa. Era al matí. La meva mare va anar a casa seva. Ara no sé per què. En principi, no hi hauria de ser. O potser era perquè ja era tard? De fet, no ho sé. La meva mare era allà i el meu pare i jo estàvem a casa. El meu pare volia que li expliqués unes coses. El telèfon va sonar. La meva mare ens deia que hi anessim. Vaig penjar el telèfon i li vaig dir al meu pare. Com que la meva mare no semblava tenir massa pressa, el meu pare va continuar preguntant-me coses, com si el telèfon no hagués sonat.

Va passar una bona estona. El telèfon va tornar a sonar. Era la meva mare. Només em va dir: "Veniu ara mateix!" i va penjar. La veu era d'estar molt espantada. El meu pare va anar a davant. Jo em vaig entretenir a agafar unes claus de casa, i vaig anar cap allà.

S'havia desmaiat dos cops. No s'aguantava. Ja havia trucat al metge, però la meva mare no el podia aguantar. Així que el vam aguantar entre el meu pare i jo. El vam posar en una cadira més còmoda.

De cop es va tornar a desmaiar, i mentre estava inconscient va començar a vomitar. Jo gairebé ho faig al darrere. La meva mare em va fer fora de la casa. I jo que ho entenc. Només li faltaria que jo em posés a vomitar. Valia més que no hi fos que fer nosa.

Em van enviar a la porta de casa, a esperar l'ambulància i avisar-los d'on era la casa.

Al dia següent el vaig anar a veure a l'hospital. Estava bé. Connectat de tot arreu. Ningú sabia què tenia. Però feia bona cara. Xerrava. Feia bromes. Parlava del que havia vist a la tele el dia anterior.

Vaig estar 3 dies sense anar-hi. No em puc creure que sigui tan egoista.

Aquest matí hi he tornat. Estava estirat al llit, amb la mirada fixa a l'infinit. Segueixen sense saber què té. Però en aquests 3 dies ha empitjorant tant que no sembla la mateixa persona. I jo que estava tan tranquil.la, pensant que encara que no sabessin què tenia, estava bé.

M'hi he passat gairebé una hora. La veritat és que no sabia què dir-li. M'agradaria ser una d'aquelles persones que xerren pels descosits i que sempre saben què dir, i no quedar-me allà, sense saber què dir, mirant com el meu pare li donava l'esmorzar perquè ell no podia.

Durant tota l'estona que he estat allà, només ha dit una frase: "No vols seure, Estranya?" Ell allà que ho passa malament i només es preocupa perquè portava molta estona dreta (perquè la cadira estava plena d'andròmines). Això encara em fa sentir pitjor per ser egoista i no haver-hi anat abans.

Quan he arribat a casa, la meva mare m'ha preguntat si m'havia reconegut. No li he preguntat res, però això significa que hi ha algú a qui no ha reconegut. Així que suposo que la cosa està pitjor del que em pensava. I els metges segueixen sense saber què té.

I la gent al meu cantó, barallant-se perquè ningú vol anar allà a quedar-s'hi tot el dia o passar-hi la nit. Jo ja he començat a sentir les primeres discusions i els primers "és que tal persona no fa res" o "tal persona podria fer més". Jo hi tornaré aquesta tarda o demà. Però només de visita. Ell no deixaria que jo em quedés tota la nit allà, que li donés el menjar o que li acostés l'orinal. Però almenys li puc fer una estona de companyia, encara que no digui res.

Qüestió de confiança

Fa poc vaig llegir no sé on (bé, sí que ho sé, però tampoc cal que ho digui) una frase d'aquestes que va dir no sé qui (i ara realment no recordo qui la va dir). Tampoc recordo com deia exactament la frase, però era una cosa similar a: "En el moment en què penses què faràs quan perdis, ja has perdut".

El meu problema no és que pensi en què faré quan perdi. És que jo ja penso directament que perderé. I, és clar, sempre acabo perdent.

Tinc un greu problema d'autoconfiança. Quan tothom creu que jo sóc capaç de fer una cosa, jo sóc incapaç. Per posar un exemple, jo mai vaig aprendre a saltar el potro. Deia que no podia. Tothom em convencia que no era difícil, però jo deia que era una patosa i no podia. I no vaig poder mai. Ni tan sols quan, després de tenir totes les assignatures de primer de BUP amb un excel.lent, la profe de gimnàs em va dir que o saltava el potro o em suspenia. Jo ho vaig intentar, però dintre meu sabia que no podria. I, és clar, no vaig poder. I, és clar, la profe em va suspendre. I, és clar, la resta de professors de primer li van dir que si tenia una mitjana de gimnàs de notable i tenia tota la resta d'assignatures amb excel.lent, per què m'havia de fer repetir el gimnàs de primer només perquè no saltés el potro? Al final em va posar un suficient. Però jo vaig seguir sense saltar el potro.

Suposo que la solució fàcil seria dir: "Bé, jo sóc així i no hi puc fer res". Però a vegades em rebenta. Perquè jo vaig als llocs ja derrotada. Sempre penso que serà un desastre, i òbviament, acaba essent un desastre. Sempre em dic a mi mateixa: "Aquest cop serà diferent, jo ho puc fer". Però el meu subconscient em diu que no puc, acabo pensant que tot serà un desastre, i tot acaba essent un desastre.

No em vull convertir en una persona d'aquestes que van per la vida amb el cap ben alt creient-se que són algú. De fet, jo odio aquestes persones. Només de veure-les, m'agafa urticària. Però potser és perquè jo voldria ser com ells i no puc? (El que popularment es coneix com enveja). No ho sé, això em recorda una mica als anuncis d'Intermón Oxfam, que no sé si els fan per la tele, però que jo només he vist al cine. Uns anuncis en què una gent davant d'un mirall es diu que si no fes tal cosa, "no seria IO". Si jo em comportés com aquesta gent, tampoc seria jo. Però si em comporto com sóc, realment sóc jo? Realment vull anar sempre pensant que tot serà un desastre i que jo sóc incapaç de fer res de profit o res ben fet? Hi ha alguna solució al problema?

Perquè no em serveix el que la gent em digui que puc fer les coses. De fet, no suporto que em diguin que sóc bona, que jo puc fer-ho, etc. Simplement, com que jo crec que no puc, penso que se'n riuen de mi. I no ho sé, és una situació verdaderament estranya, quan tothom confia en mi i jo sóc incapaç de confiar en mi mateixa. Potser la solució estaria en intentar creure'm el que em diu la gent. Però només de sentir alguna cosa bona sobre mi se m'activen totes les alarmes i la meva confiança encara va més avall del que ho estava al principi, si és que això és possible.

Realment he de lluitar contra el meu problema d'autoconfiança a risc de convertir-me en una persona d'aquestes que no m'agraden? Sí, ja ho sé, no es pot passar d'un extrem a l'altre així com així, però tot és començar.

I si augmento el meu nivell d'autoconfiança, realment estaré més contenta amb el que faig? Ara ho veig difícil, però llavors no estaria essent pitjor per la resta de la gent (o, com a mínim, per la resta de la gent que és com jo sóc ara)?

Hi ha alguna possibilitat de continuar essent una persona senzilla, com sóc ara, però sense tenir tanta falta d'autoconfiança? O una cosa va lligada a l'altra i al augmentar l'autoconfiança et converteixes en algú que no m'agradaria ser? És pitjor el remei que l'enfermetat?

Em sap greu

Sé que últimament els meus posts han estat molt depriments. I em sap greu. Jo no tinc intenció de deprimir a ningú. Simplement, escric el que em surt. Però no vull escriure tants posts tan depriments.

Així que bé, tancaré la paradeta uns dies, fins que sigui capaç d'escriure alguna cosa que no sigui depriment. O fins que sigui capaç d'escriure alguna cosa i deixar posar-hi comentaris. Anava a dir que o fins que deixi de comportar-me com una idiota i com una bleda, però val més que no ho digui, perquè sinó no tornaria mai.

Sóc una mala persona

Sóc una mala persona. La veritat és que no m'estranya que ningú m'aguanti. Encara no sé com els meus pares encara m'aguanten i no m'han fet fora de casa.

Em costa poc enfadar-me. La major part de les vegades ni tan sols sé per què m'he enfadat (de fet, quan no sé per què m'he enfadat, se'm passa ràpid, però això ja és un altre tema). Però m'enfado i sóc cruel. I normalment no tinc raons per enfadar-me tant (o sí, què sé jo, si m'enfado serà per alguna cosa, dic jo).

El problema és que jo penso que tinc raó. Però tampoc exposo les meves raons. Simplement m'enfado. Ignoro a la persona amb qui m'he enfadat i que la/el donguin. No recordo haver-me discutit amb ningú en molt de temps i suposo que és el que hauria de fer, en comptes de guardar-m'ho per mi i ignorar a qui sigui.

No accepto cap tipus de disculpa. Qualsevol intent de conversa o de disculpa encara fa que m'enfadi més.

Hauré de fer alguna cosa amb el meu mal caràcter, perquè no sóc una bona persona.

Sóc tan mala persona que fins i tot no deixo que ningú deixi comentaris a aquest post (un altre cop). No fos cas que a algú li donés per corroborar tot el que he dit. Perquè ja ho vaig dir un dia: jo puc dir-me a mi mateixa que sóc mala persona, idiota o el que sigui. Però quan és algú altre que m'ho diu llavors m'enfado. Perquè sóc mala persona i no sé acceptar una crítica, és clar.

El millor que podria fer seria anar-me'n a viure tota sola a una ermita i no molestar a ningú més, no fer enfadar a ningú més i no enfadar-me jo amb ningú més. No fer pena a ningú més.

Em rendeixo

No és propi de mi rendir-me. Normalment, quan alguna cosa em va malament, sóc massa del morro fort i hi fico les banyes, fins que al final me n'acabo sortint. Com ahir amb els gràfics, o com em moltes altres coses. Però sempre són coses que depenen de mi, coses que amb paciència, treball i ganes, es poden aconseguir.

No fa massa, una persona em va dir que la meva vida estava molt descompensada: que hi havia massa feina i massa poc part personal. Que durant tota la vida jo havia cultivat molt el que feia referència a estudis, carrera, feina, però que havia deixat de banda la part personal. Jo vaig callar i no vaig dir res. En realitat, vaig pensar que una mica de raó sí que tenia, però no del tot.

Però aquesta persona ha acabat comportant-se com la majoria (per no dir tota) de gent amb qui em trobo. Simplement, em va dir això i em va dir que s'havia de millorar la part personal. Però ha desaparegut, com tothom. De fet, tampoc m'importa. Ara només em molesta perquè un cop cada dos o tres setmanes em truca (quan suposo que no té res millor a fer). I després desapareix, no hi ha forma de trobar-lo enlloc. Fins que li dóna la gana de tornar-me a veure. La veritat és que jo no tinc cap intenció de seguir així. Jo no sóc aquella persona a qui trucar quan tota la resta falla. Sé que no ho hauria de fer, això, perquè si no aguanto a ningú, doncs encara estaré més solitària. Però no estic disposada a passar per aquí.

De fet, he arribat a la conclusió que el que em va dir aquesta persona és el que pensa tothom.

Sempre em passa el mateix. Vaig amb un somriure per davant, perquè a no ser que estigui molt enfadada, em surt de dintre. La gent és simpàtica, parlen amb mi. Però només parlen amb mi quan em troben pel carrer. Llavors, simplement em dediquen un "bueno, ja ens veurem potser algun altre dia". O algun "a veure si ens trobem algun altre cop", quan saben que no em tornaran a veure el pèl. Parles, fas "amics", però llavors, si no fugen sense dir res (que és el que passa sovint) diuen una de les frases anteriors i ja no torno a veure a ningú més.

La culpa ha de ser meva. No pot ser de ningú més. Ja fa uns dies que hi vinc pensant. I he arribat a la conclusió que jo no serveixo. Em rendeixo. Simplement, hauré de fer el que tothom es pensa que faig. Com que sembla que per la majoria de la gent (per no dir tota) jo no tinc sentiments, doncs faré el que representa que tothom es pensa que faig. Treballar. Estudiar. Entrenar. I no parlar amb ningú. Vida de monja. Prou d'intentar fer vida social. Si no tinc expectatives, almenys no em sentiré malament quan les coses vagin com sempre.