Havia començat a escriure un post. El títol era "Jo perdo, tu guanyes". Però ha sonat el telèfon. He hagut de marxar. I mentre conduia, m'he vist a mi caient a una piscina i intentant sortir-ne. Tota envoltada d'aigua, intentant treure el cap. I llavors me n'he recordat.
Fa molt temps (no vull comptar quants anys), els meus pares em van enviar a unes colònies. Fins aquí, res d'estrany. Només que, en comptes d'enviar-me a les colònies que organitzaven al meu poble, amb els nens dels pobles de per aquí, que anàvem tots al mateix col.legi, em van enviar a unes colònies diferents.
Eren unes colònies on només hi havia nenes. Hi havia tres grups de nenes: unes d'un poble del Maresme (no recordo quin), unes d'un barri de Barcelona (tampoc el recordo) i unes altres d'un altre barri de Barcelona.
Les nenes dels tres grups es coneixien entre elles. Era inevitable que es formessin els tres grupets. I jo, allà al mig, sense conèixer ningú i sense saber per quin grup decidir-me.
Quan van arribar els meus pares i em van preguntar què tal m'havia anat, jo només recordava dues coses: la primera, els grups que estaven ja formats i jo allà al mig, que no sabia ni què hi feia, ni què hi havia de fer. La segona, una cançó. Jo no he mirat gairebé mai la tele. En aquella època, entrenava 4 hores al dia i anava al cole, així que la tele no era una cosa que acostumés a mirar. A més, en aquella època, antena 3 i tele 5 es veien ja des de Barcelona, però a casa encara no havien arribat. Totes (i quan dic totes, vull dir absolutament totes) les nenes es van passar les colònies cantant la cançó d'uns dibuixos animats que jo no sabia ni que existissin. I malgrat que no els he vist mai ni he sentit mai la cançó, em sembla que encara seria capaç de cantar la cançó. O, com a mínim, la tonada: "Oliver, Benji, los magos del balón..." Sí, ja paro.
Això és el que em va passar pel cap de dir-los als meus pares quan em van preguntar què tal. Però jo vaig somriure, vaig dir que bé, i em vaig quedar callada.
Van fer una festa de comiat. Just abans d'acabar la festa, van començar a donar premis a totes les nenes. A cada nena li donaven un títol "miss no sé què", "miss no sé què més". Van anar passant les nenes, una darrere l'altra. Jo veia que jo no sortia, i vaig començar a pensar que no em donarien cap premi, que s'havien descuidat de mi. Que com que jo era la nena que anava sola, que no pertanyia a cap grup, doncs m'havien oblidat.
Però no va ser així. Vaig ser la última. Just a darrere dels premis "grossos" de "miss simpatia" i "miss guapa". Jo vaig ser "miss campiona".
Tant mirar a les altres nenes com anaven juntes, com jo era un bitxo raro al seu cantó, com només feien que parlar de la tele, em vaig oblidar del més important: d'adonar-me que jo també tenia coses bones. D'adonar-me que vaig guanyar totes les competicions que vam fer, perquè encara que jo fos de les més dolentes d'entre tots els que entrenàvem 4 hores diàries, aquelles nenes que no entrenaven eren molt més lentes que jo i guanyava totes les curses per mitja piscina d'avantage. Em vaig descuidar d'adonar-me que sí, que jo no reia ni explicava acudits quan jugava al dòmino, però com que el meu pare i el meu avi m'havien ensenyat a comptar, tothom volia venir amb mi, perquè jo sempre guanyava. Em vaig deixar d'adonar-me de moltes coses.
I sí, avui podria escriure un post que es digués "Jo perdo, tu guanyes". Però sé que, en algun lloc, hi ha la miss campiona. Seguríssim. I a qui li importa que no sàpiga la cançó dels dibuixos animats si guanyo totes les partides que jugo al dòmino? A qui li importa que jo no sigui de cap dels tres grups si guanyo totes les curses? Sí, a mi m'importa.
Però ara el que em fa falta és trobar quin és el meu dòmino, quines són les meves curses. I sí, en algunes coses perdo. I sí, hi ha coses que fan mal.
Però, al cap i a la fi, ningú no em pot treure el fet que vaig ser, i mentre ningú em tregui la corona seguiré essent, miss campiona.
divendres, 7 de juliol del 2006
La resposta...
Bé, abans que el post es perdi entremig de tot el que dic, aniré a donar la resposta al post d'ahir.
Si he de dir la veritat, diria que al final em vaig dir a mi mateixa que convidaria a fer un cafè o similar a qui ho endevinés primer... Si la persona que ho hagués endevinat s'hagués deixat convidar, és clar. I, encara que només m'ho digués a mi mateixa, ja era una cosa que havia de fer, encara que no ho hagués promés públicament. Però ara he pensat que val més que doni la solució abans que algú trobi la solució i m'arruini (sí, ja ho sé, aquesta no és la raó, però és igual). De totes formes, com que suposo que el fet que jo convidi a fer un cafè no és la il.lusió de ningú, tampoc s'hi perderà res.
He de dir que la que s'hi va acostar més (mig cafè?) va ser l'imma, que va veure quin era realment el problema. I també he de dir que hagués acceptat com a bona una resposta del tipus "donar la volta" o similar. Però aquí va el que vaig escriure ahir i que llavors ho vaig esborrar per dir que donava un premi a qui ho endevinés.
Resposta: L'una es posa a riure. Dóna mitja volta i torna cap al seu lloc remugant: "Però mira que sóc idiota! Com no se m'ha acudit abans? Si no hi ha llum, com pretenc anar al lavabo, que no té finestres, i que és el lloc més fosc de tot l'edifici?"
Si he de dir la veritat, diria que al final em vaig dir a mi mateixa que convidaria a fer un cafè o similar a qui ho endevinés primer... Si la persona que ho hagués endevinat s'hagués deixat convidar, és clar. I, encara que només m'ho digués a mi mateixa, ja era una cosa que havia de fer, encara que no ho hagués promés públicament. Però ara he pensat que val més que doni la solució abans que algú trobi la solució i m'arruini (sí, ja ho sé, aquesta no és la raó, però és igual). De totes formes, com que suposo que el fet que jo convidi a fer un cafè no és la il.lusió de ningú, tampoc s'hi perderà res.
He de dir que la que s'hi va acostar més (mig cafè?) va ser l'imma, que va veure quin era realment el problema. I també he de dir que hagués acceptat com a bona una resposta del tipus "donar la volta" o similar. Però aquí va el que vaig escriure ahir i que llavors ho vaig esborrar per dir que donava un premi a qui ho endevinés.
Resposta: L'una es posa a riure. Dóna mitja volta i torna cap al seu lloc remugant: "Però mira que sóc idiota! Com no se m'ha acudit abans? Si no hi ha llum, com pretenc anar al lavabo, que no té finestres, i que és el lloc més fosc de tot l'edifici?"
dijous, 6 de juliol del 2006
De Rodriguez...
Sola a casa. Encara no sé per quants dies. Una setmana? Dues setmanes? Això, més o menys.
Recordo l'any passat, quan més o menys per aquesta època em vaig quedar de Rodriguez. Quina diferència! L'any passat jo també estava de vacances. I tenia una il.lusió, una cosa en la que pensava bona part del dia.
Aquest any serà molt diferent. Treballar, treballar i treballar. Com quan no estic sola a casa. Marxar de casa aviat al matí i tornar tard al vespre. Així, qui nota que està sol? I els caps de setmana... doncs de moment aquest primer cap de setmana el tinc complert, d'una punta a l'altra de cap de setmana. Bé, tinc un espai al mig, però no gaire gran.
L'any passat estava contenta. Podia marxar de casa sense haver de passar l'interrogatori de rigor (on, quan, com, amb qui). Sí, ja ho sé, ja sóc grandeta, però de l'interrogatori no me'n lliuro. D'aquest de quan marxo i no és a treballar, i del de quan torno (on, quan, com, amb qui, què t'ha explicat, com li va la vida, de què anava la pel.li, ...).
Però aquest any no em fa cap il.lusió quedar-me sola. No em fa cap il.lusió que vingui la família cada dia dos o tres cops a portar-me menjar (com si no fos ja prou gran com per cuinar jo soleta). I no tinc cap il.lusió per quedar-me a casa fent aquelles coses que es fan quan s'està sol. Ni tampoc d'anar a donar volts per on sigui sense haver de donar explicacions d'on he anat, com o amb qui.
Sort que em quedo amb el meu amic. Sí, el meu amic. Un preciós labrador blanc. Un preciós labrador que em farà companyia aquests dies. Companyia incondicional. Un labrador que, si em veu trista, se m'acosta i comença a donar-me copets amb el morro fins que me'l miro i somric o li dic algo. Un labrador que, si estic asseguda, ve al meu cantó i s'asseu, i fins i tot a vegades agafa i recolza el cap a sobre la meva falda, mentre em mira amb aquells ulls verdosos.
Així que res, a partir d'avui, i durant uns dies, cada dia abans d'anar a dormir faré una passada per comprovar que totes les portes i finestres estiguin ben tancades (que total, si algú vol entrar, entrarà igual, però en fi). M'aixecaré cada dia mitja horeta abans per portar l'amic dels ulls verdosos a passeig abans d'anar a treballar. Al vespre tornaré a treure l'amic a passeig. Em faré el sopar. Em faré el dinar.
I per la resta... com si fos un dia qualsevol. Com si no estigués de Rodriguez. Perquè, aquest any, no em fa cap tipus d'il.lusió. Potser d'aquí una setmana o dues dic tot el contrari. Però, no sé per què, em dóna la impressió que no serà així.
Recordo l'any passat, quan més o menys per aquesta època em vaig quedar de Rodriguez. Quina diferència! L'any passat jo també estava de vacances. I tenia una il.lusió, una cosa en la que pensava bona part del dia.
Aquest any serà molt diferent. Treballar, treballar i treballar. Com quan no estic sola a casa. Marxar de casa aviat al matí i tornar tard al vespre. Així, qui nota que està sol? I els caps de setmana... doncs de moment aquest primer cap de setmana el tinc complert, d'una punta a l'altra de cap de setmana. Bé, tinc un espai al mig, però no gaire gran.
L'any passat estava contenta. Podia marxar de casa sense haver de passar l'interrogatori de rigor (on, quan, com, amb qui). Sí, ja ho sé, ja sóc grandeta, però de l'interrogatori no me'n lliuro. D'aquest de quan marxo i no és a treballar, i del de quan torno (on, quan, com, amb qui, què t'ha explicat, com li va la vida, de què anava la pel.li, ...).
Però aquest any no em fa cap il.lusió quedar-me sola. No em fa cap il.lusió que vingui la família cada dia dos o tres cops a portar-me menjar (com si no fos ja prou gran com per cuinar jo soleta). I no tinc cap il.lusió per quedar-me a casa fent aquelles coses que es fan quan s'està sol. Ni tampoc d'anar a donar volts per on sigui sense haver de donar explicacions d'on he anat, com o amb qui.
Sort que em quedo amb el meu amic. Sí, el meu amic. Un preciós labrador blanc. Un preciós labrador que em farà companyia aquests dies. Companyia incondicional. Un labrador que, si em veu trista, se m'acosta i comença a donar-me copets amb el morro fins que me'l miro i somric o li dic algo. Un labrador que, si estic asseguda, ve al meu cantó i s'asseu, i fins i tot a vegades agafa i recolza el cap a sobre la meva falda, mentre em mira amb aquells ulls verdosos.
Així que res, a partir d'avui, i durant uns dies, cada dia abans d'anar a dormir faré una passada per comprovar que totes les portes i finestres estiguin ben tancades (que total, si algú vol entrar, entrarà igual, però en fi). M'aixecaré cada dia mitja horeta abans per portar l'amic dels ulls verdosos a passeig abans d'anar a treballar. Al vespre tornaré a treure l'amic a passeig. Em faré el sopar. Em faré el dinar.
I per la resta... com si fos un dia qualsevol. Com si no estigués de Rodriguez. Perquè, aquest any, no em fa cap tipus d'il.lusió. Potser d'aquí una setmana o dues dic tot el contrari. Però, no sé per què, em dóna la impressió que no serà així.
Tempesta :-)
Per fi ha plogut! Però...
Pregunta: Què fa una si se'n va la llum al lloc on treballa?
Resposta: Com que no pot treballar amb l'ordenador, no té prou llum per llegir o escriure, ni pot fer res més, aprofita per anar al lavabo.
Pregunta: Què passa quan l'una arriba al lavabo?
Resposta: Premi pel primer que ho endevini (ja em pensaré el què, tenint en compte que és molt fàcil...)
Pregunta: Què fa una si se'n va la llum al lloc on treballa?
Resposta: Com que no pot treballar amb l'ordenador, no té prou llum per llegir o escriure, ni pot fer res més, aprofita per anar al lavabo.
Pregunta: Què passa quan l'una arriba al lavabo?
Resposta: Premi pel primer que ho endevini (ja em pensaré el què, tenint en compte que és molt fàcil...)
dimecres, 5 de juliol del 2006
Enveja
Sí, ho reconec, a vegades tinc enveja. Enveja de gent que aconsegueix coses que jo no aconsegueixo. Normalment és enveja de gent que tenen "don de gente", que diuen. Perquè jo no sóc així. Perquè jo sóc tot el contrari. Però...
Podria parlar de dues persones. Dues persones que van entrar a la meva família fa relativament poc temps. Dues persones que tenen aquest do. D'aquelles persones que només de parlar es posen a tothom a la butxaca. D'aquelles persones a qui tothom troba maques, simpàtiques, que cauen bé a tothom... Però no pots dir a tothom el que espera sentir, quan parles amb gent molt diversa, i a un dir-li blanc, perquè vol sentir blanc, i a l'altre dir-li negre, perquè vol sentir negre. Perquè un dia et trobaràs el que vol sentir blanc i el que vol sentir negre a la vegada, sortirà el tema i... Prefereixo ser la Llum. Callada. Que quan parla diu la veritat. La Llum a qui tothom diu que és seca (i no em refereixo a que estigui prima). La Llum que escolta. La que no cau simpàtica a tothom. Però la que té la consciència tranquil.la, perquè no està enganyant, ni manipulant, ni res que se li assembli. Aquestes dues persones ja no em fan enveja. De fet, una de les dues ara em fa bastanta pena. Sí, d'acord, no s'ha portat amb gaire ètica. Però, tot i així, em fa pena.
Podria parlar d'una altra persona. D'una persona que em fa enveja perquè sap tant de fer la pilota, que té a tothom a la butxaca. Sí, fa enveja. Fa enveja quan veus la diferència de tracte de depèn de qui amb ella i amb mi. Perquè a mi no em surt de dins, això de fer la pilota. Sóc incapaç. Però avui no em fa enveja. Perquè... el perquè me'l guardo per mi. Però no té veure amb aquesta persona, sinó amb una altra. Amb una altra a qui tampoc li agrada fer la pilota. I ho deixaré aquí, perquè, si cal, ja en parlaré més endavant.
I, per acabar, també podria parlar d'una altra persona. Simpàtica, és clar. Sempre fent brometes. D'aquesta persona el que em feia enveja era la relació que tenia amb segons qui, sempre fent brometes per aquí, brometes per allà. Però avui ja no em fa enveja. Perquè sí, d'acord, pot ser una persona molt bromista, molt simpàtica, molt el que vulgui. Però és una persona altiva. Em recorda les meves companyes de col.legi. Totes elles molt simpàtiques, molt divertides, molt maques, molt de l'èlit. Tothom bavejant per elles. Però elles sempre van estar tancades en el seu món elitista, on només hi entrava qui elles volien, qui era com elles. A la resta, ens despreciaven, només perquè no érem prou el que sigui que no arribessim a ser prou. De petita, me les mirava i em feien enveja. Però ara ja no. Com no em fa enveja aquesta tercera persona.
Perquè sé que jo sóc com sóc. I a tothom li agrada que l'altra gent l'aprecii. A tothom li agrada caure bé a l'altra gent. Però només vull caure bé a la gent a qui pugui caure bé la Llum de veritat.
Sí, sé que miraré a altra gent i pensaré que ja podria ser jo així. Però, a mida que vaig creixent, aquestes enveges em duren menys. A mida que vaig creixent, cada cop m'adono que no seré mai com tota aquesta gent. Però cada cop tinc més la seguretat que, si algú se m'acosta, serà per mi. No pel paper que interpreti. No perquè digui una cosa que no penso.
I sí, em seguiran fent enveja tota aquesta gent. Però no avui. I, el dia que me'n facin, em durarà poquet. Perquè, en realitat, no vull ser com cap d'aquestes persones. Que són millors que jo? Doncs potser sí, però no m'importa. Jo sóc com sóc.
Podria parlar de dues persones. Dues persones que van entrar a la meva família fa relativament poc temps. Dues persones que tenen aquest do. D'aquelles persones que només de parlar es posen a tothom a la butxaca. D'aquelles persones a qui tothom troba maques, simpàtiques, que cauen bé a tothom... Però no pots dir a tothom el que espera sentir, quan parles amb gent molt diversa, i a un dir-li blanc, perquè vol sentir blanc, i a l'altre dir-li negre, perquè vol sentir negre. Perquè un dia et trobaràs el que vol sentir blanc i el que vol sentir negre a la vegada, sortirà el tema i... Prefereixo ser la Llum. Callada. Que quan parla diu la veritat. La Llum a qui tothom diu que és seca (i no em refereixo a que estigui prima). La Llum que escolta. La que no cau simpàtica a tothom. Però la que té la consciència tranquil.la, perquè no està enganyant, ni manipulant, ni res que se li assembli. Aquestes dues persones ja no em fan enveja. De fet, una de les dues ara em fa bastanta pena. Sí, d'acord, no s'ha portat amb gaire ètica. Però, tot i així, em fa pena.
Podria parlar d'una altra persona. D'una persona que em fa enveja perquè sap tant de fer la pilota, que té a tothom a la butxaca. Sí, fa enveja. Fa enveja quan veus la diferència de tracte de depèn de qui amb ella i amb mi. Perquè a mi no em surt de dins, això de fer la pilota. Sóc incapaç. Però avui no em fa enveja. Perquè... el perquè me'l guardo per mi. Però no té veure amb aquesta persona, sinó amb una altra. Amb una altra a qui tampoc li agrada fer la pilota. I ho deixaré aquí, perquè, si cal, ja en parlaré més endavant.
I, per acabar, també podria parlar d'una altra persona. Simpàtica, és clar. Sempre fent brometes. D'aquesta persona el que em feia enveja era la relació que tenia amb segons qui, sempre fent brometes per aquí, brometes per allà. Però avui ja no em fa enveja. Perquè sí, d'acord, pot ser una persona molt bromista, molt simpàtica, molt el que vulgui. Però és una persona altiva. Em recorda les meves companyes de col.legi. Totes elles molt simpàtiques, molt divertides, molt maques, molt de l'èlit. Tothom bavejant per elles. Però elles sempre van estar tancades en el seu món elitista, on només hi entrava qui elles volien, qui era com elles. A la resta, ens despreciaven, només perquè no érem prou el que sigui que no arribessim a ser prou. De petita, me les mirava i em feien enveja. Però ara ja no. Com no em fa enveja aquesta tercera persona.
Perquè sé que jo sóc com sóc. I a tothom li agrada que l'altra gent l'aprecii. A tothom li agrada caure bé a l'altra gent. Però només vull caure bé a la gent a qui pugui caure bé la Llum de veritat.
Sí, sé que miraré a altra gent i pensaré que ja podria ser jo així. Però, a mida que vaig creixent, aquestes enveges em duren menys. A mida que vaig creixent, cada cop m'adono que no seré mai com tota aquesta gent. Però cada cop tinc més la seguretat que, si algú se m'acosta, serà per mi. No pel paper que interpreti. No perquè digui una cosa que no penso.
I sí, em seguiran fent enveja tota aquesta gent. Però no avui. I, el dia que me'n facin, em durarà poquet. Perquè, en realitat, no vull ser com cap d'aquestes persones. Que són millors que jo? Doncs potser sí, però no m'importa. Jo sóc com sóc.
dimarts, 4 de juliol del 2006
Temps
Fa un parell o tres de dies que vaig començar el llibre. En porto una quarta part. Una persona construeix una màquina del temps. Envia a una persona al futur, però no torna. Envia una segona persona al futur a buscar la primera. La persona s'està mitja hora al futur i torna. Demana tornar al futur, i l'envien al futur per un any. Però no torna. Així que envien a una tercera persona al futur...
Ja ho he dit, només porto una quarta part del llibre llegida, i potser m'hauré de tirar enrere de les meves paraules, però... hi ha unes quantes coses que no em lliguen. Potser les entenc quan s'acabi el llibre, o potser no.
Per començar, un tros de la segona o la tercera pàgina del llibre:
Molt bé, totalment d'acord en un tema: si tu viatges al passat per resoldre un problema i el resols, aleshores canvies el passat i quan arribi el teu present, tu no hauràs d'anar a resoldre el problema del passat, perquè ja estarà resolt, el que crea una contradicció en els viatges al passat.
Però... però és que, en el llibre, la gent va al futur i torna! I si torna... bé, doncs si torna, el que està fent és anar al passat. Però si va al passat, no està entrant en la contradicció dels viatges al passat?
Però és que la contradicció no acaba aquí. La tercera persona que va al futur, la que narra la història (que bé, si ell narra la història, és que ja ha tornat, i si ja ha tornat saps que no li pot passar res gaire dolent...) ha d'aconseguir veure què va passar als altres dos i tornar-los a l'època actual. Però no sé pas com s'ho faran, per tornar-los. Perquè, és clar, la màquina funciona d'aquesta forma: posen a la gent en una sala, els fan anar al futur, fan el que hagin de fer al futur, i tornen a la sala, dos minuts més tard que l'hora en la que els van enviar. Fins aquí tot correcte. Però ara imaginem-nos que el tercer que va al futur aconsegueix salvar-los perquè tornin al passat. Ja tornem a tenir una contradicció! Perquè, on tornarà aquesta gent? Si el primer torna al cap de dos minuts d'haver marxat, ja no serà necessari que el segon i el tercer hi vagin. I si el segon torna, ja no serà necessari que hi vagi el tercer. Suposo que quan acabi el llibre hauré trobat la solució al problema, però no sé per què, tinc la sensació que no em convencerà.
Molt bé, doncs tenim contradiccions, però tot i així, tenim un senyor que se'n va al futur a rescatar els altres dos. I què es troba, quan arriba? Doncs la intuició em diu que si has d'anar al futur a buscar a dos persones que s'han perdut, el més normal és que vagis al mateix lloc i al mateix temps que ells. O sigui, que quan hi arribis te'ls trobis. Però res, el tercer, el que explica la història, no troba els altres dos. I, el més sorprenent, no troba estrany el fet de no trobar-los!
Però ara comença la part bona. El futur és completament diferent a tot el que es coneix actualment. L'home està ben perdut al futur. L'han enviat molt lluny en el futur. Quant de temps?
Una de les primeres coses que diu és que els dies són molt més llargs que a l'actualitat. Bé, això està bé. Ha passat tant de temps, que el retard en el període de rotació de la Terra es nota. Però, quant de temps dura un dia?
La segona persona que va marxar al futur se'n va endur un arsenal d'armes. Després d'això, aquest tercer, que també porta un munt de coses (entre elles un vas) no és capaç de portar un rellotge? Un rellotge simplificaria una mica tot el que vindrà ara. Però, a falta d'un rellotge, em creuré el que diu: el dia dura 4 vegades més que a l'actualitat.
Ahir vaig anar a dormir després de llegir això. Vaig tencar el llibre i vaig pensar que 4 vegades més era una burrada. També vaig recordar una frase del llibre, en la que el que havia d'anar al futur pregunta si farà massa fred. La resposta va ser: "No se preocupe, lo separarán por lo menos treinta mil años de la época glacial más próxima".
Jo em perdo amb els números grans, i podria estar dient burrades molt grans, però... Bé, avui he fet una cerca al google i he trobat que el període de rotació de la Terra es retarda entre 1.5 i 1.7 mil.lèsimes de segon cada segle. Com que no sé quina de les dues dades és exacta, he agafat 1.6. Això m'ha donat que el dia tindrà 96 hores d'aquí a 16200 milions d'anys. M'ha semblat una bogeria de temps. I m'he recordat del Sol, que es transformarà en una gegant vermella també d'aquí a un fotimer d'anys. Tants que em perdo. Però, després de buscar al google, he vist que d'aquí a 5 o 6 mil milions d'anys el Sol s'haurà fet tan gran que s'haurà menjat Mercuri, Venus i la Terra. Aleshores l'home que va al futur no haurà de tenir fred... haurà de tenir una calor terrible!
Però bé, una que ja comença a menjar-se les paraules que ha dit, torna a llegir el primer capítol i s'adona que té poca memòria: resulta que una de les primeres coses que diu és que els envien a 500 mil anys endavant en el futur. Però una, que avui té la vena inconformista, torna a fer càlculs... En 500 mil anys, el període de rotació de la terra serà 8 segons més lent que ara. Em sembla que ningú notaria una diferència de 8 segons en un dia. És més, perquè d'aquí a 500 mil anys el dia tingués 96 hores, el període de rotació de la Terra hauria de ser uns 52 segons més lent cada segle... o sigui, gairebé mig segon per any!
Potser aquest home que escriu el llibre té alguna sorpresa preparada. Potser hi ha alguna cosa que fa que la terra perdi velocitat de rotació molt més ràpid... però, no sé per què, em sembla que no serà així. I mira que és fàcil calcular-ho.
Hi ha més coses rares, però ja n'he escrit prou. A part de tot això, el llibre és interessant: homes amfibi que es comuniquen telepàticament, una espècie de cols molt grans que es mengen els homes amfibi, uns ocells molt especials, uns animalons que, per la forma com els descriu, em recorden els pokemon... Vaja, que després de 500 mil anys la terra està irreconeixible!
Si algú ha arribat fins aquí, moltes gràcies per escoltar-me. Normalment, quan intento començar una conversa sobre aquest tema, la gent em mira amb cara rara i em fan callar. No volen escoltar les meves raons i les meves teories i em diuen que estic una mica sonada. Així que, si algú ha llegit tot el rotllo, moltes gràcies!
Ja ho he dit, només porto una quarta part del llibre llegida, i potser m'hauré de tirar enrere de les meves paraules, però... hi ha unes quantes coses que no em lliguen. Potser les entenc quan s'acabi el llibre, o potser no.
Per començar, un tros de la segona o la tercera pàgina del llibre:
Es imposible proyectar algo al pasado, irrevocablemente fijo.
De otro modo no existiría la finalidad, y la confusión sería intolerable. Es fácil entender que la vida se transformaría en un caos si, por ejemplo, luego de leer acerca de un asesinato ocurrido hace tiempo, yo pudiese proyectarme al pasado y salvar a la víctima.
En esta eventualidad el asesinato habría ocurrido y habría sido prevenido, lo que es absurdo.
Pero el futuro es diferente. Es informe o, por lo menos, de una naturaleza fluida. Su forma depende de nosotros. Si mato un insecto, no sólo destruyo a ese individuo, sino también a sus descendientes. Influyo asimismo en las vidas de algunos insectos con quienes se hubiese unido, y éstos harán nuevas alianzas. De ellas nacerán otros insectos que no iban a existir. Las consecuencias actuales de mis actos son casi triviales, pues el presente es sólo un momento. Sus consecuencias futuras son incalculablemente mayores, pues el futuro es infinito.
Molt bé, totalment d'acord en un tema: si tu viatges al passat per resoldre un problema i el resols, aleshores canvies el passat i quan arribi el teu present, tu no hauràs d'anar a resoldre el problema del passat, perquè ja estarà resolt, el que crea una contradicció en els viatges al passat.
Però... però és que, en el llibre, la gent va al futur i torna! I si torna... bé, doncs si torna, el que està fent és anar al passat. Però si va al passat, no està entrant en la contradicció dels viatges al passat?
Però és que la contradicció no acaba aquí. La tercera persona que va al futur, la que narra la història (que bé, si ell narra la història, és que ja ha tornat, i si ja ha tornat saps que no li pot passar res gaire dolent...) ha d'aconseguir veure què va passar als altres dos i tornar-los a l'època actual. Però no sé pas com s'ho faran, per tornar-los. Perquè, és clar, la màquina funciona d'aquesta forma: posen a la gent en una sala, els fan anar al futur, fan el que hagin de fer al futur, i tornen a la sala, dos minuts més tard que l'hora en la que els van enviar. Fins aquí tot correcte. Però ara imaginem-nos que el tercer que va al futur aconsegueix salvar-los perquè tornin al passat. Ja tornem a tenir una contradicció! Perquè, on tornarà aquesta gent? Si el primer torna al cap de dos minuts d'haver marxat, ja no serà necessari que el segon i el tercer hi vagin. I si el segon torna, ja no serà necessari que hi vagi el tercer. Suposo que quan acabi el llibre hauré trobat la solució al problema, però no sé per què, tinc la sensació que no em convencerà.
Molt bé, doncs tenim contradiccions, però tot i així, tenim un senyor que se'n va al futur a rescatar els altres dos. I què es troba, quan arriba? Doncs la intuició em diu que si has d'anar al futur a buscar a dos persones que s'han perdut, el més normal és que vagis al mateix lloc i al mateix temps que ells. O sigui, que quan hi arribis te'ls trobis. Però res, el tercer, el que explica la història, no troba els altres dos. I, el més sorprenent, no troba estrany el fet de no trobar-los!
Però ara comença la part bona. El futur és completament diferent a tot el que es coneix actualment. L'home està ben perdut al futur. L'han enviat molt lluny en el futur. Quant de temps?
Una de les primeres coses que diu és que els dies són molt més llargs que a l'actualitat. Bé, això està bé. Ha passat tant de temps, que el retard en el període de rotació de la Terra es nota. Però, quant de temps dura un dia?
La segona persona que va marxar al futur se'n va endur un arsenal d'armes. Després d'això, aquest tercer, que també porta un munt de coses (entre elles un vas) no és capaç de portar un rellotge? Un rellotge simplificaria una mica tot el que vindrà ara. Però, a falta d'un rellotge, em creuré el que diu: el dia dura 4 vegades més que a l'actualitat.
Ahir vaig anar a dormir després de llegir això. Vaig tencar el llibre i vaig pensar que 4 vegades més era una burrada. També vaig recordar una frase del llibre, en la que el que havia d'anar al futur pregunta si farà massa fred. La resposta va ser: "No se preocupe, lo separarán por lo menos treinta mil años de la época glacial más próxima".
Jo em perdo amb els números grans, i podria estar dient burrades molt grans, però... Bé, avui he fet una cerca al google i he trobat que el període de rotació de la Terra es retarda entre 1.5 i 1.7 mil.lèsimes de segon cada segle. Com que no sé quina de les dues dades és exacta, he agafat 1.6. Això m'ha donat que el dia tindrà 96 hores d'aquí a 16200 milions d'anys. M'ha semblat una bogeria de temps. I m'he recordat del Sol, que es transformarà en una gegant vermella també d'aquí a un fotimer d'anys. Tants que em perdo. Però, després de buscar al google, he vist que d'aquí a 5 o 6 mil milions d'anys el Sol s'haurà fet tan gran que s'haurà menjat Mercuri, Venus i la Terra. Aleshores l'home que va al futur no haurà de tenir fred... haurà de tenir una calor terrible!
Però bé, una que ja comença a menjar-se les paraules que ha dit, torna a llegir el primer capítol i s'adona que té poca memòria: resulta que una de les primeres coses que diu és que els envien a 500 mil anys endavant en el futur. Però una, que avui té la vena inconformista, torna a fer càlculs... En 500 mil anys, el període de rotació de la terra serà 8 segons més lent que ara. Em sembla que ningú notaria una diferència de 8 segons en un dia. És més, perquè d'aquí a 500 mil anys el dia tingués 96 hores, el període de rotació de la Terra hauria de ser uns 52 segons més lent cada segle... o sigui, gairebé mig segon per any!
Potser aquest home que escriu el llibre té alguna sorpresa preparada. Potser hi ha alguna cosa que fa que la terra perdi velocitat de rotació molt més ràpid... però, no sé per què, em sembla que no serà així. I mira que és fàcil calcular-ho.
Hi ha més coses rares, però ja n'he escrit prou. A part de tot això, el llibre és interessant: homes amfibi que es comuniquen telepàticament, una espècie de cols molt grans que es mengen els homes amfibi, uns ocells molt especials, uns animalons que, per la forma com els descriu, em recorden els pokemon... Vaja, que després de 500 mil anys la terra està irreconeixible!
Si algú ha arribat fins aquí, moltes gràcies per escoltar-me. Normalment, quan intento començar una conversa sobre aquest tema, la gent em mira amb cara rara i em fan callar. No volen escoltar les meves raons i les meves teories i em diuen que estic una mica sonada. Així que, si algú ha llegit tot el rotllo, moltes gràcies!
dilluns, 3 de juliol del 2006
Pendent
Vaig mig desaparèixer (tot i que vigilava), perquè tenia un munt de coses pendents que havia de fer. Sí, aquelles coses que saps que has de fer, però que et fa molta mandra fer-les. Aquelles coses que tornen, i retornen, i tornen a retornar, i cada cop que tornen et dius que les has de fer, però mai trobes el moment. Fins que aquestes coses s'han convertit en tantes coses que et comencen a asfixiar.
De fet, jo encara estic asfixiada. N'he fet unes quantes, d'aquestes coses. Però encara me'n queden unes quantes per fer. De fet, ara mateix em sento molt malament, perquè hauria d'estar fent la cosa pendent que havia deixat per aquesta tarda-vespre i aquí estic, escrivint això. Però bé, ja ho faré després (el pitjor que es pot dir contra les coses pendents, però això sí, d'avui no passa, que és un altre tòpic que mai s'acaba complint).
I què passa quan fas aquelles coses que tenies pendents de fa tant de temps? Doncs que et sents bé amb tu mateixa, perquè et treus una cosa de sobre. Però també et sents malament amb tu mateixa, perquè penses que tampoc t'ha costat tant, i que, amb el poc que t'ha costat, ja ho podries haver fet un temps (hores? dies?) abans.
Així que em vaig fer una llista amb totes les coses que tenia pendents. M'agrada fer-me llistes. El problema és que no acabo fent mai tot el que hi ha a la llista (o no ho acabo fent en el temps que diu la llista que ho hauria de fer).
Però, què passa quan fas una cosa que fa temps que tenies pendent? Doncs que et pots trobar que aquella persona, a qui feia tant que havies d'anar a veure (no, no és familiar, ni amic, ni res que se li assembli) et rebi amb un somriure, i accepti les teves disculpes per no haver-hi anat abans. O et pots trobar que algú faci ni cas del teu esforç. O que algú amb qui havies de parlar fa temps, a qui li expliques unes quantes coses que et farien anar malament, resulti que, no saps per què, ni què li has fet, es dediqui a fer-te sentir malament amb els seus comentaris, de forma que avui estiguis amb l'ànim pels terres. I llavors pensis que no és el primer cop que ho fa. I et preguntis per què coi li has explicat el que li has explicat, quan ho podria utilitzar en contra teva, si l'únic que fa és dedicar-se a posar el dit a la llaga cada cop que pot? I no, no em crec que sigui tan idiota que ho faci tot sense voler.
Però també hi ha coses que deixes pendents. I que et saben greu. Un munt de feina a fer. Un sms escrit a quarts d'una de la nit, en el que deia que no podia quedar. Un sms que va ser esborrat i no enviat. Perquè no ho trobava bé. Una nit sense dormir. Un dubte al cap: quedo i deixo per fer la feina? No quedo i faig la feina? Cap de les decisions era bona. Però no dormir encara menys. Un altre sms a mitja nit, dient que ho deixem per un altre dia. Mal fet. Aquestes coses no es fan. Però, segons sembla, no es va enfadar. La veritat, em sembla que es mereix un monument...
Una conversa pendent. D'aquelles que no saps què fer. No sé si l'he de tenir o no. Una persona (que aquest cop no sóc jo) que va fer una cosa mal feta. Molt mal feta. Jo sóc la única persona que pot corroborar que realment va ser ella. M'enganyen. Em fan una pregunta sense que jo sàpiga de què va la cosa. Només perquè no intenti defensar aquesta persona. Dic la veritat. M'expliquen el perquè. I van amb les meves proves a la persona que ha fet la cosa mal feta. I jo, què faig? Parlo amb la persona? Si és ella la que ha fet les coses mal fetes, per què sóc jo la que em sento culpable? Per què m'han hagut de posar al mig de tot el merder? Per raons que no venen al cas, no puc anar a parlar amb aquesta persona. Però, què faré el dia que ens creuem pel carrer i me la trobi cara a cara?
Coses pendents. Coses que s'han de fer. Algunes costen. D'altres, no. Algunes ens pensem que costen més del que realment costen. D'altres costen molt més del que ens pensem. Avui hauria d'afegir un munt de coses a la llista. Moltíssimes. Tantes que no en faria prou amb un foli. La més gran de totes, i que totes estan relacionades amb ella, és la de sempre. L'habilitat social o com es digui. Però... però per no fer un post trist, em riuré una mica de mi mateixa, mentre explico una altra de les coses que tinc pendents: la memòria (ja ho fa, ja, això d'estar-se uns dies sense escriure, que ara tinc tantes idees que les he de posar totes en un post, perquè em sembla que se m'escaparan, i potser demà no tindré res a dir).
Un dilluns de principi de mes de bon matí. La Llum se'n va a buscar el tren. Quan és a mig camí, li ve un pensament al cap: l'abonament! Se'l mira. "Abonament esgotat". Merda! Se'l mira amb més deteniment: 47.55 euros.
La Llum intenta recordar quan va ser la última classe particular que va fer. Ui, fa massa temps. Merda.
Arriba a l'estació. Falten 10 minuts perquè surti el tren (encara sort que anava amb temps de sobres...). Una cua enorme per comprar bitllets. És clar, principis de mes i dilluns. Merda.
Busca a veure si té prou diners per l'abonament. 47.55 euros no és una quantitat que acostumi a portar a sobre, però li faria molta ràbia no arribar-hi. Ja paga prou diners a la Renfe com perquè, a sobre, no es pugui aprofitar del 25% de descompte que et fan si et compres l'abonament.
Comença pels bitllets. 3 bitllets de 10... 30 euros. 3 bitllets de 5... 45 euros. Ai, que encara arribaré! Però no duc gaires monedes. Descobreixo una moneda d'un euro... 46. La resta són monedes de 20, 10, 5 i 2 cèntims. Començo a comptar. Total: 47.72 euros. En faig prou.
Arriba el meu torn. Demano el bitllet. Dono els diners. 6 bitllets i un munt de monedes. L'home de la renfe em mira amb una cara que no sé pas com encara estic viva per escriure això. Em queden 17 cèntims. 17 cèntims i prou.
Em miro la T-10, mentre vaig a buscar el tren. Somric. Val més que el tren no arribi tard i tingui temps d'anar a peu. La molt simpàtica em diu el mateix: "Títol esgotat".
Unes hores més tard, morta de set per haver fet els trajectes a peu i no haver-me pogut comprar res de beure amb els meus 17 cèntims (he arribat a pensar que potser, fent cara de pena, algú s'apiadaria de mi, però al final no ho he fet), he arribat al cotxe. Ell, molt amable, m'ha informat de dues coses: la primera, que la temperatura a l'exterior del cotxe era de 39 graus (i a dintre del cotxe, ja ni m'atreveixo a pensar a quant estava). La segona: que ell també necessitava beure. I no precisament aigua.
Deures per la despistada:
Però, mal que em pesi, em sembla que tot això continuarà pendent.
De fet, jo encara estic asfixiada. N'he fet unes quantes, d'aquestes coses. Però encara me'n queden unes quantes per fer. De fet, ara mateix em sento molt malament, perquè hauria d'estar fent la cosa pendent que havia deixat per aquesta tarda-vespre i aquí estic, escrivint això. Però bé, ja ho faré després (el pitjor que es pot dir contra les coses pendents, però això sí, d'avui no passa, que és un altre tòpic que mai s'acaba complint).
I què passa quan fas aquelles coses que tenies pendents de fa tant de temps? Doncs que et sents bé amb tu mateixa, perquè et treus una cosa de sobre. Però també et sents malament amb tu mateixa, perquè penses que tampoc t'ha costat tant, i que, amb el poc que t'ha costat, ja ho podries haver fet un temps (hores? dies?) abans.
Així que em vaig fer una llista amb totes les coses que tenia pendents. M'agrada fer-me llistes. El problema és que no acabo fent mai tot el que hi ha a la llista (o no ho acabo fent en el temps que diu la llista que ho hauria de fer).
Però, què passa quan fas una cosa que fa temps que tenies pendent? Doncs que et pots trobar que aquella persona, a qui feia tant que havies d'anar a veure (no, no és familiar, ni amic, ni res que se li assembli) et rebi amb un somriure, i accepti les teves disculpes per no haver-hi anat abans. O et pots trobar que algú faci ni cas del teu esforç. O que algú amb qui havies de parlar fa temps, a qui li expliques unes quantes coses que et farien anar malament, resulti que, no saps per què, ni què li has fet, es dediqui a fer-te sentir malament amb els seus comentaris, de forma que avui estiguis amb l'ànim pels terres. I llavors pensis que no és el primer cop que ho fa. I et preguntis per què coi li has explicat el que li has explicat, quan ho podria utilitzar en contra teva, si l'únic que fa és dedicar-se a posar el dit a la llaga cada cop que pot? I no, no em crec que sigui tan idiota que ho faci tot sense voler.
Però també hi ha coses que deixes pendents. I que et saben greu. Un munt de feina a fer. Un sms escrit a quarts d'una de la nit, en el que deia que no podia quedar. Un sms que va ser esborrat i no enviat. Perquè no ho trobava bé. Una nit sense dormir. Un dubte al cap: quedo i deixo per fer la feina? No quedo i faig la feina? Cap de les decisions era bona. Però no dormir encara menys. Un altre sms a mitja nit, dient que ho deixem per un altre dia. Mal fet. Aquestes coses no es fan. Però, segons sembla, no es va enfadar. La veritat, em sembla que es mereix un monument...
Una conversa pendent. D'aquelles que no saps què fer. No sé si l'he de tenir o no. Una persona (que aquest cop no sóc jo) que va fer una cosa mal feta. Molt mal feta. Jo sóc la única persona que pot corroborar que realment va ser ella. M'enganyen. Em fan una pregunta sense que jo sàpiga de què va la cosa. Només perquè no intenti defensar aquesta persona. Dic la veritat. M'expliquen el perquè. I van amb les meves proves a la persona que ha fet la cosa mal feta. I jo, què faig? Parlo amb la persona? Si és ella la que ha fet les coses mal fetes, per què sóc jo la que em sento culpable? Per què m'han hagut de posar al mig de tot el merder? Per raons que no venen al cas, no puc anar a parlar amb aquesta persona. Però, què faré el dia que ens creuem pel carrer i me la trobi cara a cara?
Coses pendents. Coses que s'han de fer. Algunes costen. D'altres, no. Algunes ens pensem que costen més del que realment costen. D'altres costen molt més del que ens pensem. Avui hauria d'afegir un munt de coses a la llista. Moltíssimes. Tantes que no en faria prou amb un foli. La més gran de totes, i que totes estan relacionades amb ella, és la de sempre. L'habilitat social o com es digui. Però... però per no fer un post trist, em riuré una mica de mi mateixa, mentre explico una altra de les coses que tinc pendents: la memòria (ja ho fa, ja, això d'estar-se uns dies sense escriure, que ara tinc tantes idees que les he de posar totes en un post, perquè em sembla que se m'escaparan, i potser demà no tindré res a dir).
Un dilluns de principi de mes de bon matí. La Llum se'n va a buscar el tren. Quan és a mig camí, li ve un pensament al cap: l'abonament! Se'l mira. "Abonament esgotat". Merda! Se'l mira amb més deteniment: 47.55 euros.
La Llum intenta recordar quan va ser la última classe particular que va fer. Ui, fa massa temps. Merda.
Arriba a l'estació. Falten 10 minuts perquè surti el tren (encara sort que anava amb temps de sobres...). Una cua enorme per comprar bitllets. És clar, principis de mes i dilluns. Merda.
Busca a veure si té prou diners per l'abonament. 47.55 euros no és una quantitat que acostumi a portar a sobre, però li faria molta ràbia no arribar-hi. Ja paga prou diners a la Renfe com perquè, a sobre, no es pugui aprofitar del 25% de descompte que et fan si et compres l'abonament.
Comença pels bitllets. 3 bitllets de 10... 30 euros. 3 bitllets de 5... 45 euros. Ai, que encara arribaré! Però no duc gaires monedes. Descobreixo una moneda d'un euro... 46. La resta són monedes de 20, 10, 5 i 2 cèntims. Començo a comptar. Total: 47.72 euros. En faig prou.
Arriba el meu torn. Demano el bitllet. Dono els diners. 6 bitllets i un munt de monedes. L'home de la renfe em mira amb una cara que no sé pas com encara estic viva per escriure això. Em queden 17 cèntims. 17 cèntims i prou.
Em miro la T-10, mentre vaig a buscar el tren. Somric. Val més que el tren no arribi tard i tingui temps d'anar a peu. La molt simpàtica em diu el mateix: "Títol esgotat".
Unes hores més tard, morta de set per haver fet els trajectes a peu i no haver-me pogut comprar res de beure amb els meus 17 cèntims (he arribat a pensar que potser, fent cara de pena, algú s'apiadaria de mi, però al final no ho he fet), he arribat al cotxe. Ell, molt amable, m'ha informat de dues coses: la primera, que la temperatura a l'exterior del cotxe era de 39 graus (i a dintre del cotxe, ja ni m'atreveixo a pensar a quant estava). La segona: que ell també necessitava beure. I no precisament aigua.
Deures per la despistada:
- recordar-se de quan s'acaba l'abonament del tren, per portar diners a sobre.
- buscar un caixer de la "marca" que gastes proper al camí que fas quan vas a peu (que coi, he comptat 9 oficines de la Caixa, però no he vist cap altra entitat bancària!)
- portar una ampolla d'aigua a sobre, almenys a l'estiu
- tirar tots els abonaments esgotats, que llavors els veig i em penso que continuen valent, i llavors passa el que passa
Però, mal que em pesi, em sembla que tot això continuarà pendent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la