dilluns, 13 de març del 2006

Aparcament

Surto aviat de la feina. Tinc el convenciment que avui arribaré aviat, podré aparcar, i me n'emporto unes coses per treballar abans no hagi d'anar a l'altre lloc. Il.lusa de mi!

Arribo al meu destí quan falten uns 20 minuts per l'hora que hi he de ser. Falta el més complicat: aparcar. Vaig al lloc on acostumo a aparcar. Res. Dóno la volta de rigor, a veure si pel camí hi trobo alguna cosa o si algun cotxe ha marxat. Res. Com que tinc temps, dóno una segona volta, a veure si hi ha més sort. Pel camí em trobo dues persones conegudes: una va amb bici (quina enveja!) i l'altra a peu (encara més enveja!)

Ja han passat 10 minuts i m'adono que avui no tindré sort. Avui no podré aparcar a la zona "coneguda" i m'adentro a la zona "desconeguda". Fa temps que busco l'entrada a un descampat, però no la trobo. Avui la trobaré. Encara tinc temps i no hi ha aparcament.

Vaig per un carrer, però em trobo un carrer tencat, el següent és direcció prohibida i el següent torna a estar tancat. Trobo un aparcament, però està massa lluny del meu destí. Així que em torno a acostar al lloc on he d'anar.

Torno a provar el lloc del principi, però res. Així que provo un altre carrer. Ja només em queden cinc minuts. Segur que tornaré a fer tard, i la feina sense fer!

Provo un carrer nou. Em porta directament al descampat. Ole! És més, m'arrisco a anar fins al final i trobo un lloc perfecte: just al costat de la vorera, a menys de 30 metres d'on he d'anar. He aparcat el cotxe. No arribaré tard. I quan surti, entraré al cotxe de seguida i amb un moment hauré sortit d'aquí.

Il.lusa de mi!

Quan acabo, surto amb un somriure a la cara. Veig el meu cotxe ben a prop. De seguida marxaré i vinga, cap a casa falta gent!

Però de seguida el somriure em marxa de la cara de cop. I em ve a la ment el dia del Mercadona. Sí, el dia del Mercadona. Encara no tenia cotxe propi i anava amb el cotxe de la meva mare. Era un dissabte al matí i jo havia quedat per anar a fer no sé què. Com que no trobava aparcament enlloc més, vaig deixar el cotxe a davant del Mercadona. Gran error, el meu! Em vaig despistar de l'hora i vaig arribar just al Mercadona: tenia el temps just per tornar a casa i deixar-li el cotxe a ma mare, que havia d'anar a treballar. Em sobraven només 10 minuts. Però bé, 10 minuts són molts i no havia de passar res. No havia de passar res?

Quan vaig arribar al cotxe aquell dia, em vaig trobar que gairebé no podia entrar. Per la banda del conductor, el cotxe del cantó s'havia acostat tant que fins i tot havia hagut de plegar els retrovisors (el del seu cotxe i el del meu). No podia desplegar el retrovisor, perquè l'altre cotxe estava massa a prop. Per l'altra banda, vaig poder entrar fent uns quants malabarismes. Però, és clar, entrar al cotxe no era el pitjor problema. El pitjor problema era treure el cotxe d'allà... sense retrovisor! Quan vaig veure que se m'acabava el temps i que no seria capaç de treure el cotxe jo sola, vaig mirar al meu voltant. I, segons sembla, tinc un àngel de la guarda o alguna cosa semblant. Just en aquell moment una parella de cinquanta anys arribava al Mercadona. La dona entrava i l'home li deia que ho sentia molt, però que és clar, amb el gos no podia entrar. Que li sabia molt de greu, però que és clar... Mentre la dona entrava, ell es quedava a la porta amb cara d'avorrit. Jeje, aquesta és la meva: està avorrit, la dona estarà una estona allà dintre... Vaig posar cara de bona nena i li vaig deixar anar alguna cosa com: "Escolti, no em podria ajudar a treure el cotxe? És que m'han aparcat molt a prop i no puc". Ell em va guiar. Jo vaig arribar just a temps a casa perquè ma mare pogués anar a treballar. I quan vaig marxar, la dona encara no havia sortit del Mercadona.

Però d'això ja en fa uns quants dies. I avui era avui. Estava amb un somriure que em marxa de la cara de cop. Un cotxe aparcat a tocar el meu pel cantó. Uns pals fent de mur perquè no me'n vagi a la vorera (prometo que si no hi haguessin hagut els pals, marxo per la vorera). I un puto cotxe aparcat a darrere el meu, a molt poca distància, de forma que no podia fer marxa enrere sense que estigués al meu camí. Tot això amanit per un terra de descampat ple de bonys. Però això no és tot. Faltaria més! Un parell de nois en un cotxe esperant a veure si algú marxa d'algun aparcament per poder aparcar. I un taller mecànic amb els mecànics que tenen poca feina (no haurien d'haver tancat ja?) a l'altra banda de carrer. Ens consolarem i pensarem que almenys no són paletes...

Entro al cotxe. Ni tan sols miro a l'altra banda de carrer. Veig els dos nois del cotxe que es posen bé mirant cap a on tinc jo el cotxe mentre comencen a fer brometes. Tinc la temptació de marxar i tornar al cap d'una estona. Però, a on aniria?

Intento treure el cotxe. Però sóc una patata. A hores d'ara m'imagino que el catxondeig de qui llegeixi això serà similar al dels dos nois, que han deixat de xerrar de les seves coses per dedicar-se a riure's de mi. Així que m'estalvio els 10 minuts d'agonia que he passat intentant treure el cotxe d'allà, mentre la gent que passava per la vorera se'm mirava: alguns reien, alguns amb cara de "sort que no sóc jo" i d'altres només feien alguna mirada fugaç.

Passats els 10 minuts, un dels dos nois s'ha acostat i m'ha dit que si necessitava ajuda. "No, què va, si puc treure el cotxe d'aquí amb els ulls tancats, no et sembla?" M'ha anat indicant, però tot i així ha costat bastant. Ha costat tant, que al final s'ha acostat l'altre noi i tot per ajudar-me. L'escena havia de ser divertidíssima: jo a dintre el cotxe que no sabia ja ni com posar-m'hi. A una banda del cotxe, el noi més jove, que em parlava de tu. A l'altra banda un altre noi, que havia de ser més gran que jo, que m'anava dient "señora esto o señora lo otro". I jo vinga a donar les gràcies.

Durant els 10 minuts fatídics ha passat un noi que parlava en català per la vorera i m'ha dit de burra cap amunt. No li he fet ni cas. Just quan acabava de passar aquest noi, ha sigut quan els altres dos s'han decidit a venir-me a ajudar. El que ha vingut primer, negre com el carbó i amb una vestimenta bastant africana. El segon, amb pinta de paquistaní o similar. Al lloc on acostumo a anar cada setmana, hi ha gent que en diu "Àfrica" en to despectiu. Però, malgrat el catxondeig inicial, que suposo que era inevitable, ni el català de la vorera, ni els mecànics de l'altra banda m'han ajudat. Els que m'han ajudat han sigut els "africans". Sense la seva ajuda potser encara estaria allà, fent maniobres, a veure si podia treure el cotxe. És clar que segurament aquests dos encara deuen riure.

diumenge, 12 de març del 2006

Jo no sóc

Sóc a casa. A la casa on visc, però que no és meva, és dels meus pares. Em passo bona part del dia en aquesta habitació, que no estava feta per això, però jo me l'he fet meva.

Aixeco el cap. Hi ha una cosa penjada a la paret. Des d'aquí no llegeixo res, però puc intuir el meu nom. És un paper, emmarcat, que diu que jo vaig acabar la carrera tal any. Jo no el volia emmarcar i penjar aquí, però algú ho va fer.

Giro el cap. No vull veure això. Els meus ulls van a petar a un armari amb la porta de vidre. Just a dintre de l'armari hi ha una copa. La copa fa més de dos pams d'alçada. Al peu de la copa hi ha una inscripció: "Diputació de Girona, bla bla bla". Acaba amb un Srta., seguit del meu nom. Fa uns quinze anys que és a casa, i continua aquí, a primera línia.

Desvio la vista. Tampoc vull veure la copa. Miro a l'infinit, però no puc. En el reflex del vidre de l'armari hi veig una altra cosa. Una orla. Em desespero i miro cap a una altra banda. Giro el cap i uns ulls em miren. Els meus ulls. I no és cap mirall. És la foto de l'orla en un marc a sobre la taula. El meu pare la va voler emmarcar i posar-la a sobre la seva taula.

Ja no puc més i giro en rodó. Una vitrina plena de copes em saluda. Quantes en tens? I jo què sé! Realment importa?

Jo no sóc aquestes copes. Jo no sóc aquestes fotos. Jo no sóc aquestes coses penjades a la paret.

Jo no vull ser aquestes copes. Jo no vull ser aquestes fotos. Jo no vull ser aquestes coses penjades a la paret.

Per què quan em trobo algú que va amb algú que no conec, sempre li diu: "Aquesta és la Llum", seguit d'alguna d'aquestes coses? No puc ser la Llum, a seques? Però no, sempre sembla que porti un seguit de títols i punyetes al darrere.

Que vaig pel món esbombant que si sóc això o si sóc allò altre? No, veritat? No m'agrada. Perquè aquestes coses només provocarien una idea equivocada sobre mi. Però, no sé com, la gent se n'entera. I au, ja torno a tenir el reguitzell de coses a darrere el nom. Coses que jo no sóc. Bé, sí que sóc, però que dites depèn de com es diguin semblen una gran cosa.

I jo no sóc una gran cosa. Sóc la Llum. A seques.

dissabte, 11 de març del 2006

I si?

M'agrada descriure la gent que m'envolta. Gent propera i gent llunyana. Gent que potser he vist un cop i no tornaré a veure mai més. Gent que em trobo cada dia.

A vegades, quan vull descriure algú, penso: "I si aquest algú entra i es veu reflexat en el que dic?" A vegades em fa por que aquest algú es pugui enfadar.

Fa uns dies em va venir al cap una persona. I em vaig adonar del temps que fa que no en sé res. Però, sobretot aquella sensació de "qui m'entengui, que em compri".

El problema és que aquesta persona m'entenia, i no sé pas com s'ho feia. De fet, conec a molt poques persones amb les que hagi tingut aquesta sensació (de fet, només dues, i em fa molta gràcia, perquè no es podien veure). Què en podria dir, d'aquesta persona? Doncs segurament molt menys del que aquesta persona podria dir de mi.

Recordo que em posava molt nerviosa, perquè li agradava prendre'm el pèl. Però no hi podia discutir, perquè a la que jo intentava dir alguna cosa, agafava i abans que jo comencés a dir alguna cosa, ja em contestava al que jo encara no havia dit. I jo no sabia mai per on em sortiria. De veritat, no sé si a algú li ha passat mai això, però és desesperant.

Recordo que sempre tenia raó. Un cop vam anar a fer un examen d'aquests especials, a fora de l'institut. Jo no recordo haver-me estudiat res per anar-hi. Era un examen de tantes coses, que per què m'hauria d'haver mirat alguna cosa, si podia entrar de tot i més? Just abans d'entrar, em va preguntar si m'havia mirat determinat tema. I aquesta és una altra de les coses que em posaven dels nervis: jo no sabia quins eren els seus punts forts i els seus punts dèbils, però aquesta persona sí que coneixia el que em costava més i el que em costava menys. El que em va preguntar si m'havia mirat era el pitjor que em podria preguntar: no en tenia ni idea i ara, després de 10 anys, continuo sense tenir-ne ni idea i quan algun alumne de classes particulars em diu que té problemes amb aquell tema, ja tremolo. Jo no m'havia mirat res d'allò. I, com és molt normal, i sinó no ho explicaria, una bona part de l'examen va ser només d'aquell tema. Em sembla que sempre recordaré la cara de circumstàncies que va fer quan va veure l'examen: s'asseia unes files davant meu, i just veure l'examen es va girar per veure quina cara feia jo. De totes formes, diria que la seva cara era pitjor que la meva.

I sí, sempre tenia raó. M'agradaria tornar-hi a coincidir algun dia només per dir-li que sí, que tenia raó. L'últim cop que vam coincidir va ser l'últim any de carrera, quan faltava molt poc perquè jo acabés (i diria que aquesta persona estava en les mateixes circumstàncies). Estudiava molt a prop meu, però només ens vam trobar dues o tres vegades, per casualitat. Crec que va ser el dia que ens vam trobar a la biblioteca de la meva facultat, on deia que anava a estudiar sovint (que si és veritat, hi deuria anar molt més que jo, perquè jo a la biblioteca hi anava a buscar llibres i deixar-los, res més). Em va deixar anar una frase d'aquelles que solia deixar anar. No recordo què li vaig dir, però deuria ser alguna cosa de l'estil: "Au, va!" No li vaig fer ni cas. Com sempre. Malgrat sé que sempre tenia raó.

Al final, al cap del temps, li vaig haver de donar la raó. Però quina ràbia! No en tenia prou sabent el que pensava a cada moment (tan transparent, sóc?), no en tenia prou endevinant el futur i sabent els meus punts dèbils (però, com coi s'ho feia, si jo no deia mai res?), que a sobre sabia el que realment volia i sabia que estava prenent una decisió que llavors refaria per acabar fent el que m'havia dit que es pensava que jo acabaria fent?

Consultori sentimental, Llum SL.

Sóc a la feina. Estic tan tranquil.la fent les meves coses quan una cosa em crida l'atenció. És una pantalleta a la part inferior dreta de la pantalla que em diu que algú m'està dient hola.

Miro la part inferior de la pantalla. Miro el ninotet amb una senyal de prohibit el pas. Maleeixo els óssos al ninotet: quan tinc això, la gent que em fa gràcia que em diguin alguna cosa callen (perquè ja són la gent que tenen una certa consideració pel que vol dir el ninotet) i aquella gent amb qui no acostumo a tenir massa ganes de xerrar, solen xerrar. I com que sempre contesto...

Però ella no és una pesada. Té uns quinze anys. Fa un temps li vaig enviar una cosa i em va agregar al messenger. De tant en tant em diu alguna cosa, però no ens coneixem massa. Algun "hola, com va?" de tant en tant i això és tot. Per això em sorprèn l'hola quan estic "no disponible".

Contesto. Com sempre. I llavors em fa una pregunta. Una pregunta d'aquelles que et fa tanta por. A mi em fa pànic que me la facin:

- Et puk fer una question?

Quan em pregunten això, jo ja tremolo. Perquè, què els has de dir, que no? I, és clar, quan han preguntat, llavors... tu els has donat permís per fer-te la pregunta. I si t'ho han preguntat abans, és que no era una pregunta que t'agradés. Però, és clar, dius que sí.

- Imagina't ke surts amb un noi.

Ui, noia... Una pregunta d'aquest tipus? Però que no saps a qui estàs preguntant? Vas malament, noia! Molt malament! Vés a preguntar a algú altre, que el consell que et pugui donar jo serà dolent el 99% de les vegades.

Però segueixo llegint:

- I ke el noi t'agrada molt.

Continuo llegint.

- Però el noi trenca amb tu pk li agrada molt una altra noia.

Buf! Pobra noia! Em sap greu.

- Imagina k ara akesta altra noia vol parlar amb tu. K faries? Parlaries amb ella?

Escric un "doncs" a la pantalleta del messenger, mentre em penso el que li contesto. Ella veurà que jo estic escrivint, i que per tant ja li estic donant una resposta. Com que suposo que la resposta serà llarga, no s'estranyarà que trigui una estoneta a escriure. Ella no sap que de petita els meus pares em van portar a un curset de mecanografia i des dels 10 anys escric a ritme de secretària de les d'abans. Ella no sap si trigo a contestar perquè m'estic pensant què dir o si és perquè estic buscant les lletres al teclat :-) Ella no sap...

De mentres, penso què li dic. Sí, d'acord, l'altra noia no en té cap culpa (o sí, però si vol parlar amb ella, m'imagino que va de bona fe). Però, d'altra banda, siguem sincers: si fos jo, no voldria saber res de l'altra noia. Vull dir que no voldria parlar amb ella i fer veure que som amigues. No, no. Encara que ella no en tingui cap culpa. Però no li vull dir això a una noia de 15 anys. Però tampoc li puc dir que parli amb ella com si res. Així que opto per la solució sincera:

- doncs (sí, això ja ho tenia escrit) l'altra noia no en té cap culpa i no es mereix que no vulgui parlar amb ella, però em sembla que no tindria humor per parlar amb ella, tot i que suposo que és el que hauria de fer.

De veritat, per què em demaneu consells? Si jo sempre faig les coses malament. Si us dóno un consell, serà un mal consell.

Ella està escrivint. Porta una estona escrivint. Quan rebo la resposta em sorprèn d'allò més. Sí, ella no m'ha dit cap mentida. M'ha posat en una situació i jo m'he muntat la història, però realment no m'esperava la resposta.

- Ah, així ja entenc pk no vol parlar amb mi.

dijous, 9 de març del 2006

Invisibles

Avui volia parlar, altre cop, de la nineta dels meus ulls. I ja havia començat el post, parlant d'aquella gent que tenen carisma, que cauen bé a tothom. Perquè ella és així, malgrat que encara sigui molt petita. Però no parlaré d'ella. Ja ho faré un altre dia. Avui parlaré d'aquella gent que són just el contrari. Aquella gent que semblen invisibles. Però que hi són.

L'Anna té 14 anys. La conec des que va néixer. És la típica persona invisible. Sobretot quan hi ha la seva germana a prop. La seva germana petita és simpàtica, tothom li diu que és molt maca, no té ni un pèl de vergonya. En canvi l'Anna és tot el contrari. Sempre l'he vist en un racó, sense dir res, volent ser invisible. Quan hi ha molta gent i li diuen alguna cosa, es posa nerviosa. Però quan no hi ha gaire gent, agraeix que li diguin alguna cosa. Jo sempre l'he vist juntament amb la seva germana. L'Anna em cau millor que la seva germana. La seva germana ja té qui l'adori. Sempre que arriben a algun lloc, la gent que hi ha sol saludar a la seva germana i a ella la tracten com a invisible. Jo sempre la saludo primer a ella. Sempre faig més cas a ella que a la seva germana. Perquè té coses més interessants a dir. Perquè quan fa una pregunta, realment és una pregunta interessant. Perquè quan li dius alguna cosa abans que a la seva germana veus com li brillen els ulls i com t'agraeix que no la tractis com si fos invisible.

En Gerard té 10 anys. També és el germà gran. Té un germà petit que és el rei allà on va. El típic nen de qui tothom diu que és tan maco, tan simpàtic, tan espavilat, tan tot. En Gerard sempre es queda a segon pla, mirant com el seu germà arriba i tothom li diu coses. No s'acosta a dir res, sempre es queda en un racó. Si ve a casa, l'agafo de la mà i el porto a veure les gallines. Anem a buscar un parell d'ous i la seva mare li fa una truita. Si el veig en alguna altra banda, li faig hola amb la mà, però no m'acosto massa. Ell està al seu racó (i jo al meu, però això ja és un altre tema). Ell també agraeix que li digui hola abans que al seu germà. I, sobretot, agraeix que no vagi fins on és a saludar-lo, perquè un cop ho vaig fer i un "adult responsable" li va deixar anar uns quants crits perquè no havia vingut ell a saludar.

En Marc també té una germana petita. I té el mateix problema que els altres dos. Un dia el vaig anar a buscar al cole. Vaig buscar els nens que eren més o menys de la seva edat. Estaven tots jugant en una banda de pati. El vaig buscar, però no hi era. Just a l'altra banda de pati, tot sol, jugant amb unes pedretes i amb cap nen a menys de 15 o 20 metres, hi havia un nen. Era en Marc. El vaig cridar. Va aixecar el cap i va venir corrent. Se'm va arrapar a una cama i no em volia deixar anar, mentre em demanava que li expliqués històries.

Finalment, la Gemma. La Gemma té 9 anys. El primer cop que la vaig veure, em va recordar tant a algú... Té una cara que és un poema. De seguida se li veu quan està contenta o quan està trista. Necessita molt poc per estar contenta. És el que tenen tots aquests nens: a l'Anna li brillen els ulls només perquè li diguis hola abans que a la seva germana, en Gerard es posa contentíssim només que l'agafis de la mà i el portis a veure les gallines i en Marc està content amb qualsevol història que li expliquis, per més dolenta i curta que sigui. Malauradament, no sempre reben aquestes petites coses que els fan els nens més feliços del món.

El dia que vaig conèixer la Gemma, hi havia molta gent. Ella estava feliç. Feia el que li agradava i no li importava si ho feia millor o pitjor. Simplement, s'ho estava passant molt bé. Ella va estar tot el dia molt feliç, però jo no. En un moment determinat, algú va parlar d'ella. Per parlar d'ella no va dir ni aquella nena, ni res que se li assemblés. El que va dir va ser "allò". M'hi vaig enfadar, perquè qui ho va dir ja és una mica gran. L'únic que vaig aconseguir va ser que em miressin com si fos un bitxo raro. Per què ens hem de riure d'algú perquè no sigui tan agraciat físicament com nosaltres? (en cas de que sigui veritat, perquè en aquest cas jo ho trobaria dubtós).

Des d'aquell dia l'he vist regularment. Sol estar en un grup amb unes quantes nenes de la seva edat. És amiga amb una d'elles. Amiga? Bé, a estones. Quan estan les dues soles, l'altra noia es porta molt bé amb ella. Però hi ha una altra nena, d'aquestes que tenen carisma. Quan la Gemma no hi és, la sento dir que la Gemma és tonta, que la Gemma no sé què més. Així que quan hi són totes, la seva "amiga" la deixa de banda.

La Gemma no és pas tonta. La Gemma se n'adona perfectament. Quan arriba i veu que no hi ha l'altra, se li il.lumina la cara. Quan veu que hi ha l'altra, s'asseu en un racó i no diu massa res.

Però la Gemma és feliç. Perquè qualsevol petita cosa la fa feliç. A vegades li explico alguna cosa i se la veu feliç perquè algú li fa cas. A vegades es decideix a parlar i l'escolto, i la veig feliç de que algú l'escolti.

Només són 4 nens. Quatre exemples de nens "invisibles", però que s'adonen perfectament del que passa al seu voltant. Nens que volen ser escoltats, però que no s'atreveixen a plantar-se a davant de qui sigui per cridar l'atenció. Nens que amb qualsevol petita cosa són feliços. Però que també tenen molta sensibilitat. Els ulls d'en Marc estan tristos (i molt tristos) la major part del temps. Perquè la gent creu que no s'adona de les coses. Però les entèn, i molt.

Tots ells són el que jo anomeno "nens invisibles".

dimecres, 8 de març del 2006

334333

La numerologia sempre m'ha cridat l'atenció.

Bé, no m'agrada creure que el destí està escrit en els números i aquestes xorrades. Simplement, m'agrada jugar amb els números i trobar coses interessants entre ells.

Avui, jugant, jugant, he topat amb aquest número. Un número molt interessant.

Poc després he topat amb el 390391. No tan maco, però també interessant. Seguidament m'he trobat el 3373. Tots 3 números em semblen interessants pel mateix (i no perquè tinguin moltes xifres 3).

Jo em faig la meva pròpia numerologia :-)

Avui sembla que només em topava amb el número 3. Segons l'escola Pitagòrica, el 3 és 1+2 (bé, això ho diu també l'escola catalana, i unes quantes escoles més), o sigui que és la suma de la unitat (1) i la diversitat (2). Així doncs, considera el 3 com el número de l'harmonia. I com que és el símbol de la perfecció i de la suprema harmonia universal, li van assignar el ser el símbol del principi masculí (no penso fer cap comentari sobre el tema, i més tenint en compte que el número del principi femení és el 2, que entre altres coses és el símbol de la imperfecció).

Els Pitagòrics em cauen bé. Però a vegades em fan riure.

Algun expert en numerologia diria alguna cosa sobre el 3 i tot això. Jo em quedo només amb la bellesa d'aquests 3 números: 334333, 390391 i 3373.

PD: No estic boja del tot. De fet, ja ni em recordo d'on han sortit aquests números. Només recordo que han sortit i que m'han fet gràcia. I ara només recordo els números. Però millor vaig a dormir abans algú no se li acudeixi de trucar a l'hospital psiquiàtric que em vinguin a buscar.

dimarts, 7 de març del 2006

30

Fa uns dies va ser l'aniversari d'una noia que va néixer el mateix any que jo. La vaig felicitar i la seva resposta va ser una cosa de l'estil: "No són res més que un pas cap als 30". Vaig estar a punt de dir-li exagerada, però vaig callar.

No havia passat ni una setmana, que va ser un altre aniversari. Encara no sé per què el meu cap s'entesta a recordar tots els aniversaris i sants (els que m'han dit algun cop, és clar) i s'oblida d'altres coses més importants. En fi, doncs deia que va ser un altre aniversari i just abans de trucar vaig fer un petit càlcul per saber quants anys feia la persona en qüestió. 30.

En aquell moment em va entrar una espècie de mareig. Per poc que caic de la cadira on estava asseguda. El mateix mareig que em sol entrar sovint, quan penso en on sóc i on pensava que seria a la meva edat. El mateix mareig que m'entra alguns dies quan vaig a dormir i penso en determinades coses. El mateix mareig que em va entrar ahir quan vaig rebre una carta (sí, sí, una carta de paper) d'una persona que fa uns 2 anys va "desaparèixer". Una persona que va néixer 13 dies abans que jo (sí, altre cop em recordo d'una data, tot i que feia molt de temps que no sabia res d'aquesta persona, malgrat que havia intentat mantenir el contacte). Una persona que m'explicava la seva vida i em feia pensar en que sóc lenta, però de veritat. El mateix mareig...

Crec que sí, que sóc lenta. De fet, fins i tot ara vaig unes hores retrassada. Fa un temps, vaig anar de viatge a un lloc. Uns dies abans, i com que em feia il.lusió, vaig agafar un rellotge que tinc aquí al cantó de l'ordenador i el vaig posar a l'hora del país on anava: 4 hores menys que aquí. Finalment, quan vaig arribar al país, no vaig canviar l'hora del meu rellotge. Però aquell rellotge que havia canviat d'hora s'ha quedat marcant l'hora d'aquell país. Arreglar-lo em costaria menys de 15 segons. Però no ho faré. Cada cop que el veig em fa somriure.

Després del parèntesi, torno a la persona que va fer 30 anys. La vaig trucar. Com ja m'imaginava, em va deixar anar alguna frase de que ja tenia 30 anys i alguna cosa per l'estil. Però em va deixar pensant. Ella sempre ha sigut abans que jo. Però jo vaig just a darrere seu. Quan ella hi arriba, jo sóc la següent. No hi ha ningú proper entre ella i jo: primer altra gent, després un descans, després ella, després jo. Darrere meu hi ve altra gent, però ella i jo estem tan seguides...

Ara ja no diria exagerada a aquella noia que en va fer 28.