Go

Avui, quan anava a treballar, he passat pel cantó d'uns nois que jugaven a go. M'ha fet molta gràcia.

Fa uns anys, algú em va parlar del go. Jo vaig apuntar-me la informació al cervell i quan vaig arribar a casa, vaig començar a buscar per internet. Vaig aprendre a jugar per internet. Vaig començar a jugar al yahoo, amb el tauler més petit. Algun cop vaig jugar amb el tauler gros, però sóc molt dolenta, jugant al go.

Tot i així, he jugat moltes partides de go. Però sempre per internet. Mai he jugat una partida contra ningú a qui hagi vist cara a cara. I, fins avui, mai havia vist un tauler de go al natural.

Els nois jugaven amb un tauler petit, però un tauler de go al cap i a la fi. És una llàstima que hagués d'anar a treballar. Potser dilluns que ve vaig amb una mica més de temps, a veure si me'ls torno a trobar i puc fer una partida "real" de go, per una vegada a la vida!

Llibres, llibres, llibres...

Hi ha tant per llegir, i tan poc temps per poder-ho llegir tot!

El primer llibre que va caure a les meves mans de la Lois McMaster Bujold va ser, com no, "El aprendiz de guerrero". Em va cridar l'atenció i el vaig comprar. Però, no sé per què, es va quedar a la pila de llibres per llegir. De fet, a aquella pila hi ha molts llibres que no sé per què encara no els he llegit. Aquest n'és un d'ells, però n'hi ha molts. Fins i tot hi ha algun llibre que està a llista de llibres per llegir però que encara no el tinc físicament. De fet, n'hi ha uns quants que estan en una llista, per quan algú em demana què vull per Reis o qualsevol cosa (si és que es recorden de mi, és clar). No és pas per res, només és perquè com algú em torni a regalar un altre llibre com el del meu últim aniversari, em sembla que em queixaré, diré que ja l'he llegit, i el canviaré. Ja tinc prou llibres a la pila per llegir que són regals i que em sembla que no em llegiré mai. I si ho faig serà perquè s'han acabat tota la resta, cosa que dubto que passi. Sembla que la gent no ho entengui: si em volen comprar un llibre, el pitjor que poden fer és anar a "Novetats", "Best sellers" o on sigui que vagin. El millor que poden fer és anar al racó més amagat de la botiga i comprar el llibre que els sembli més estrany. Que llavors potser tampoc m'agradarà, però com a mínim em cridarà l'atenció. Que quin va ser l'últim llibre que em van regalar? Doncs va ser El gran engany, que ja em perdonaran tota aquesta gent a qui ha agradat tant, però jo, després de llegir-me El codi da Vinci vaig perdre les ganes de llegir-me res més d'aquest autor. Sí, he llegit algun best seller, però cap m'ha convençut. Així que el llibre aquest està just al cantó de Baudolino, esperant a que m'hagi acabat tots els llibres que em vull llegir abans. O sigui, esperant a que sigui velleta i no pugui sortir a comprar-me els llibres que vull.

Tal com deia, encara no m'he llegit "El aprendiz de guerrero". És una cosa que vull fer en breu, però de moment estic embrancada en un altre llibre de la mateixa autora i el mateix protagonista: Danza de espejos. Sí, ja ho sé, el més normal seria llegir en ordre cronològic, però cadascú llegeix com li dóna la gana, dic jo. I si ara ha caigut a les meves mans aquest, doncs llegeixo aquest. Sempre em ve de gust llegir les aventures d'en Miles Vorkosigan (o Naismith, com es vulgui). O, en aquest cas, del seu clon Mark. Té un inconvenient, que són massa senzills. Però són divertits i tenen unes ironies que no he trobat a gaires llocs més. Podent llegir això, qui es posa a llegir alguns dels llibres que tinc a la pila, com Sense and sensibility (què coi hi fa "Sense and sensibility" a la meva pila de llibres?)

Ara estic decidint què puc llegir ara. Ahir em vaig comprar dos llibres: un més històric, Copérnico, i Expedición a la Tierra. Està clar que Copérnico acabarà a la pila on hi tinc els llibres de divulgació. Quan em poso a llegir, abans em poso a llegir una estona algun llibre de divulgació, i al cap d'una estona canvio a novel.les. Ara m'estic llegint un llibre que contè biografies de científiques. En tinc per temps, i molts altres llibres a la pila, però aquest llibre me'l llegiré algun dia (vull dir, que no és com El gran engany).

No sé si tiraré per "Expedición a la Tierra". Fa temps que tinc pendents uns quants llibres. Per començar, els dos que vaig comprar repetits, que ja han trobat destinatari, i em faria vergonya que el destinatari els llegís abans que jo. Més que res, perquè un cop que podré comentar algun d'aquests llibres amb algú, almenys que jo els hagi llegit i pugui parlar-ne. És clar que també tinc Marte Azul, però fa tant de temps que vaig acabar Marte Rojo i Marte Verde que em fa mandra tornar-m'hi a posar. Entre altres coses perquè ja no recordo quins eren els personatges, què passava, com estava tot. També podria tirar cap a l'altra banda i llegir-me La dama de Avalón. El problema és que "Las nieblas de Avalón" em va agradar, però "La casa del bosque" no em va acabar de convèncer, i ara em fa com mandra. I bé, també tinc altres joies esperant a ser llegides.

De moment, però recomano a tothom que com a mínim doni una oportunitat a la Lois McMaster Bujold. De moment, encara no he trobat ningú a qui no li agradin els seus llibres (és clar, que ben mirat, tampoc he trobat a ningú a qui li agradin...)

Durant un any, va venir a la meva classe. Crec que va ser a tercer de BUP. Va arribar tard, una o dues setmanes, així que li va tocar la taula que ningú volia: tothom estava en taules de dos en dos, i quedava una taula lliure a davant de tot, gairebé tocant a la taula del professor. Aquell any ens havíem assegut tots on ens donava la gana i no per ordre de llista, com era el normal a l'institut i el tutor no ens va dir res. Així que a l'últim d'arribar li va tocar la taula que ningú volia. Tot i que em sembla que realment era la taula que volia ell.

Portava unes ulleres grosses, amb uns vidres molt gruixuts. Si no hagués quedat lliure la fila de davant, segur que s'hagués volgut canviar, perquè sovint li costava llegir la pissarra des de la primera fila. Ja no vull ni pensar què hagués vist si s'hagués assegut com jo, a la última... o gairebé. Era baixet, amb la cara molt rodona. Els cabells ben negres. Alguns se'n reien, perquè deien que sempre els portava bruts. El pobre els tenia molt grassos i per això semblaven bruts. O potser sí que els portava bruts?

El primer dia que va venir a classe va arribar tard. S'havia perdut buscant l'aula. El van fer seure davant de tot i no va protestar. Més tard vaig comprendre que no s'hagués queixat encara que l'haguessin fet seure a l'última fila, al costat del més xerraire de la classe. Però si a sobre seia on volia, com podia queixar-se?

Quan va arribar el canvi de classe, es va quedar assegut a la seva cadira, sense dir res a ningú. Va anar passant el dia, i ell continuava assegut a la seva cadira, sense dir res a ningú. Amb la noia que seia al meu cantó, anàvem comentant que potser era molt vergonyós. Però no semblava que ho passés malament en la seva soledat.

Aquell dia teníem classe a la tarda. Abans de marxar a dinar, me li vaig acostar i li vaig dir que si no voldria que algú li deixés els apunts. El pobre es va quedar vermell de dalt a baix, va agafar els apunts i no va dir res més que "gràcies". A primera hora de la tarda em va tornar els apunts, tots ben ordenats. Altre cop, només va dir "gràcies" i prou.

Va passar-se tot el curs igual: sense dir res a ningú, contestant amb monosíl.labs si era possible. Només contestava quan algun professor li preguntava alguna cosa directament. I allò li servia per tenir la cara vermella com una hora i mitja seguida. Quan algú de la classe li deia alguna cosa, es posava molt nerviós, vermell i tartamudejava. Jo vaig deixar de dir-li res, perquè veia que el pobre ho passava realment malament.

Va acabar el curs i no en vaig tornar a saber mai més res. Fins aquest matí. Jo m'he parat amb el cotxe en un semàfor i ell anava a peu pel carrer. Físicament, està igual que fa 10 anys. Segueix portant les mateixes ulleres, el mateix tallat de cabells, la mateixa cara. Quan l'he vist he estat segura que era ell, i fins i tot m'he sentit com 10 anys més jove. Perquè ell és exactament igual que aleshores.

De cop, l'he vist com es començava a posar vermell. No arribava al semàfor, així que ha creuat el carrer per un lloc on no hi havia un pas de vianants, tot i que com que tots els cotxes estàvem parats pel semàfor, tampoc el podia atropellar ningú. Però ha transgredit una norma. És una cosa que no hagués fet mai quan anava a l'institut. Si fins i tot a l'institut, si li queia un llapis a terra, s'esperava a collir-lo del terra a que acabés la classe. I avui ha sigut capaç de creuar el carrer pel mig, sense pas de vianants. És clar que no ha pogut evitar que la cara li quedés vermella. Algunes coses no canviaran mai.

Ahir, durant una bona estona, vaig pensar que quan arribés a casa, vindria aquí i li donaria a un botó que hi ha una mica més avall, que posa "Delete This Blog". Fins i tot ara em mirava el botó i pensava: i si ho fes? No, no ho faré, almenys de moment. Però potser algun dia ho faig. Potser no ho arribo a fer mai.

No, no és que hagi passat res. Simplement que al matí, quan encara no havia sortit el Sol (quan les carreteres encara no estan posades, que diu algú) vaig marxar de casa i mentre conduia anava pensant. Com més aviat és, més clar tinc el cap per pensar.

A vegades no sóc justa. És molt fàcil parlar bé de la gent. Però algun cop he estat enfadada i, en arribar aquí, m'he queixat. I qui sigui o què sigui que en tingués la "culpa" no té possibilitat de queixar-se, de defensar-se. Simplement, es queda aquí perquè ho pugui llegir qualsevol persona. Normalment, al cap de poc temps ja ni em recordo de per què estava enfadada, i llavors penso que no he estat justa. També em podria dedicar a esborrar només els posts que ara no m'agraden. Però suposo que n'esborraria molts i molts. Potser tots. No, potser no: segur que els esborraria tots.

També pensava que tot això és una cosa surrealista. Em passa alguna cosa i en comptes d'explicar-ho a algú cara a cara, em dedico a escriure-ho a l'ordenador. Sí, ho reconec, hi ha dies que m'ho passo molt bé. M'encanta descriure persones, sobretot si són gent que em trobo i que no conec de res, i em puc imaginar una mica la seva vida. O gent propera a mi. Fa dies que vull escriure un post sobre el meu avi, però no estic d'humor per fer-ho. Potser d'aquí a un temps ho faig. O potser no. També m'encanta agafar una situació del dia a dia, on he ficat la pota, o les coses han sortit malament una darrera l'altra, com normalment em passa. M'ho passo molt bé rient-me de mi mateixa i posant-hi salsa, per encara riure'm més de mi. El dia que no em pugui riure de mi mateixa, serà que estic molt malament. De fet, a la meva família hi ha 3 persones que són iguals, que sempre se'n riuen d'elles mateixes: el meu avi, un dels meus tiets i una tia que és exactament igual que jo (bé, suposo que hauria de dir que jo sóc igual que ella, tant físicament com de caràcter). Pel que m'han dit, el meu altre avi també era així, o sigui que tinc on triar per veure a qui m'assemblo. Però me'n vaig per les branques, com sempre. Avui en podria escriure dos, de posts d'aquests on em ric de mi mateixa. Reconec que amb un m'ho passaria molt bé, però no ho faré. Potser algun altre dia. Tot i que no sé per què dic que potser ho faré algun altre dia, perquè sé que no ho faré. També m'agraden les converses amb el meu Pepito Grillo particular. Ell (ella?) ho sap tot. Ell (ella?) sempre té raó, mal que em pesi. Però, almenys, encara que la major part de les vegades no li faci cas, almenys el (la?) deixo parlar, que ja és molt. Tot i que fa molt que no apareix per aquí. Ja li diré que vingui un dia d'aquests.

Escriure aquí em fa sentir bé. Em poso a escriure, gairebé sempre tal com raja, i després d'haver deixat anar unes quantes coses, em sento millor. Però potser no ho hauria de fer a internet, on ho pot llegir tothom. O potser el saber que el que escric estarà per aquí i algú amb molta paciència (i molt de temps, perquè mira que sóc pesada!) s'ho llegeix.

Però, quin sentit té tot plegat? Jo escric, des del meu (mig) anonimat, i explico el que em passa pel cap. No seria més normal que ho expliqués a algú? A algú en persona, em refereixo? Perquè, qui llegeix això? No m'agrada parlar i parlar. M'agrada escoltar, saber què fa la gent. Jo explico el que vaig fent. Hi ha gent que comenta el que dic i deixa una adreça d'un blog. Jo puc veure el que fan, o com a mínim el que expliquen que fan, puc veure que continuen vius, que les coses els van bé o malament o el que sigui. Però, i la gent que no deixa cap blog? La gent que envia algun mail perquè no vol deixar comentaris? Passen per aquí, de tant en tant envien algun mail, però no en sé res. Sí, ja ho sé, jo sóc l'exhibicionista aquí, la que parla del que li passa i ningú m'obliga a escriure el que em passa. Però sovint penso que és com una mica injust: jo explico, explico, explico... i sovint no sé res de qui es passa per aquí. De fet, si hi ha algú que es passa i no deixa comentaris, podria ser algú que sabés moltes coses de la meva vida i jo ni tan sols en sabés res. Qualsevol persona de les que em trobo en el dia a dia podria llegir el que escric sense saber que sóc jo (o sabent-ho, què sé jo!) i jo ni tan sols saber que hi ha algú per aquí a prop que llegeix el que escric.

De totes formes, qui és l'estranya? L'estranya sóc jo o és algú altre? Reconec que si hagués de dir-li a algú això del blog, el que més vergonya em faria seria el nom. Ahir pensava que podria esborrar-ho i començar de nou, amb algun altre nom que no em fes tanta vergonya. Però segur que em faria vergonya igualment, com totes les coses que faig jo.

Això de qui és l'estranya ho preguntava seriosament. Fa un temps, algú em va dir que llegint el blog semblava una persona simpàtica. Però... No ho sé, allò em va fer pensar. Em va donar la impressió que pel que escrivia, jo no sóc com sembla que sigui l'estranya. Vull dir que si algú llegeix això es pot fer una imatge de com sóc. Però segur que no l'encerta. O potser sí. Però en aquell cas, em va donar la impressió que la idea que donava l'estranya de com era no era el que sóc jo. O potser sí. No ho sé. És igual, ho deixaré estar. Potser algun altre dia se me'n torna a anar l'olla i em poso a reflexionar altre cop sobre el mateix davant la pantalla de l'ordenador.

Hauria d'anar a dormir

Hauria d'anar a dormir. Fa estona que ho dic. Estava intentant treballar, però em quedo adormida davant la pantalla. Així que això de treballar queda descartat.

Hauria d'anar a dormir. La fred ha arribat de cop i ens ens ha trobat sense la calefacció engegada. Ara mateix estic a la part més alta de la casa, que a més dóna al nord. No acostumo a tenir massa fred, normalment sempre tinc calor. Però les meves mans semblen glaçons. Acabo de tocar la radio i està congelada. Porto un jersei a sobre, però malgrat tot tinc fred. Al llit estaria calenteta.

Hauria d'anar a dormir, però de moment em quedo. Anar a dormir significa que quan em desperti ja serà demà. I què passarà demà? Doncs el mateix que ahir, el mateix que avui, el mateix que demà passat, el mateix que sempre.

Hauria d'anar a dormir. La persona que està a casa malalta ja fa més de dues hores que hi és. Ja no em coneix. Coneix els meus pares, la resta de la família, els nens. Però a mi no. Arribo, li dic hola i ni tan sols em mira. Si li dic alguna cosa, o no em sent, o no sap què contestar-me, o simplement no em vol contestar. Gairebé no parla. La gent l'intenta fer parlar. A vegades la meva mare li pregunta si em coneix. Llavors se'm mira i no diu res. De seguida gira la vista i es fixa en alguna altra persona i diu el nom de la persona que acaba de mirar, normalment un dels nens, o sinó el meu pare. Jo ja no sé si és que no em coneix, si és que no em vol dir res, o què és el que li passa. És difícil, perquè jo estava acostumada a que cada cop que jo entrava per la porta em preguntava alguna cosa. Si estés bé, ara faria com una setmana que cada cop que em veiés em preguntaria coses sobre l'eclipsi. Primer, m'hagués preguntat si sabia que hi havia un eclipsi. Al dia següent, m'hagués preguntat el dia i l'hora. L'endemà, que per què es produeixen els eclipsis. L'endemà, qualsevol cosa relacionada amb el que li hagués explicat. I ja finalment, avui m'hagués esperat amb un llibre de meteorologia que té, amb molts de dibuixos i poca lletra, amb les explicacions sobre el que és un eclipsi. I això amb tot, sigui quin sigui el tema de la setmana. O, simplement, alguna cosa que haurà vist per la tele. Estant bé, sempre preguntava. Si jo no apareixia gaire sovint, llavors li preguntava al meu pare. A ningú més, només a nosaltres dos. I ara ni tan sols em coneix.

Em sembla que val més que vagi a dormir.

De compres

No sé pas com s’ho va fer, però aquest cap de setmana la meva mare em va convèncer d’anar a comprar. Anar a comprar és la forma més fàcil de posar-me de mal humor.

Com que es va suspendre una de les coses que havia de fer, aquest cap de setmana tenia unes 3 hores lliures, que van servir per passar-nos una horeta de compres. Per sort, només va ser una hora.

A mi no m’importa anar a comprar... sempre que vagi a comprar alguna cosa per algú altre. Fins i tot, si vaig a comprar alguna cosa per algú altre, faig allò que tant li molesta a ma mare (i suposo que a molta gent), que és, aprofitant que vaig a comprar, trobar alguna cosa per mi.

Perquè tinc les coses clares. Claríssimes. No m’agrada entrar als emprovadors i posar i treure roba. Així que quan em provo alguna cosa, ja gairebé tinc la seguretat de que allò m’ho acabaré comprant. Així que si vaig, miro, veig alguna cosa que m’agrada, m’ho provo i cap a casa.

El problema és quan necessito comprar alguna cosa. Aleshores ja està, ja l’hem liada.

Entres a una botiga. Comences a mirar. I ja et comença a pujar la mosca al nas. Que per què? Doncs perquè no sé com coi s’ho fan: a les botigues sembla que no hi hagi terme mig. O et trobes coses petites, que no se les posaria ni una nena de 10 anys, o et trobes coses enormes, que no sé pas què coi sembles.

Recordo que fa temps, un dia vaig entrar a una botiga. Vaig demanar una cosa. Em van donar la talla més gran que tenien. Una 44. Me la posava, però semblava un botifarró. Així que la dependenta, molt educada ella, em va dir que a la seva botiga no tindrien res per mi, que m’havia donat la peça de roba més gran de tota la botiga i que hauria d’anar a una botiga de talles grans, perquè la gent “com jo” no podia anar a les botigues de roba normal. En aquella època jo tenia uns 15 o 16 anys. Vaig baixar el cap i vaig seguir a ma mare fins a la botiga de talles grans que era de la mateixa empresa que la botiga on havia anat. Quan vam entrar a la botiga de talles grans, la meva mare li va dir a la dependenta que volia alguna cosa per mi. La dependenta se’m va mirar de dalt a baix i li va agafar un atac de riure. Va desaparèixer. Va tornar al cap d’uns minuts amb una samarreta enorme. Em va dir que allà tenien talles GRANS. Que les talles que tenien eren a partir de la 46. I que allò que portava, on hi cabien dues Estranyes a dintre, era una talla 46. Jo m’ho vaig mirar i no vaig dir res. I no ho vaig fer per vergonya. Però sempre em va quedar el dubte: si una talla 44 no me la podia posar, per què una talla 46 era enorme? Quina talla feia servir tota la gent que era com jo?

I ara... Ara em trobo amb el mateix problema! Només que les talles s’han reduït una mica. Vaig a una botiga, veig una talla L (ni pensar que puguin fer una talla XL), me la miro, i penso que potser li aniria bé al meu cosí de 8 anys. Tot és tan petit... I, de cop, veig alguna cosa gran. Me la miro. Agafo una talla que em sembla a la meva mida. És una talla S (estic parlant de la mateixa botiga!) I és enorme!

Primera botiga a la que entro i ja m’he posat de mala llet. I això per no parlar dels colors. Que l’altre dia entro i tot era o negre o rosa. Ai, que patirem! No m’agrada el rosa. Algú ha vist algun cop algun cotxe rosa? Jo no. Si no hi ha cotxes roses, serà per alguna cosa, dic jo. On són tots els altres colors? Bé, millor no pregunto, que llavors encara pateixo. Jo només conec uns quants colors. Conec el blanc, el negre i la barreja dels dos, el gris. A part d’aquests, els colors del parchís i derivats. O sigui: el groc, el vermell, el verd i el blau. Quan es barregen els colors del parchís amb el blanc, surten el rosa i els diferents tons de verd i blau, que es poden resumir en blau (verd) fosc i blau (verd) clar. Si es barregen els colors del parchís, en surten els altres colors que conec: el taronja, el lila i el marró. Molt bé, ja tenim uns quants colors. N’hi ha més? Amb aquests noms pots expressar qualsevol color. Però no, les dependentes de les botigues tenen una visió més ampla. Tu arribes i la dependenta et diu: “mira, que ara et porto una cosa molt maca color turquesa. T’agrada el color turquesa?” I tu te la mires. Turquesa? Turquesa em sona a pedra preciosa i m’imagino que el color aquest serà el color de la pedra. Però jo no tinc ni idea de quin color és cap pedra preciosa. Me la miro em cara de pòquer i dic que sí. La dependenta torna al cap d’un moment amb una cosa blau clar. Coi! Tan difícil és dir “blau clar”? No, has de dir turquesa, que sona més fashion. La dependenta torna al cap d’un moment, i et diu que et portarà una cosa color poma. Mentre desapareix buscant no sé què, et preguntes si et portarà una cosa verda, vermella, o de quin color. El sentit comú et diu que serà verda, però no en pots estar segura.

I, és clar, el que passa quan vaig a comprar et passen coses com la que em va passar aquesta setmana. De la roba d’hivern en va sortir una camisa verda (perdó, poma). Me la vaig posar i era enorme. A dins n’hi cabien com a mínim dos com jo. Després vaig recordar quan m’ho havia comprat: va ser un dia que després de donar volts tota la tarda amb ma mare, i sense trobar res, vaig trobar una camisa que semblava que m’anava bé... però era un miratge. Així que aquesta setmana vaig agafar la camisa, que estava per estrenar, i la vaig donar a ma mare. A vegades penso que em vol fer anar a comprar roba perquè llavors ella es queda tot el que no em va bé.

He de reconèixer que vaig aconseguir comprar una cosa. Quan ja estava del tot desesperada i ma mare ja feia estona que em deia que si no em compraria res, vaig entrar a una botiga i vaig veure un jersei vermell. De coses vermelles, sempre se’n troben. És clar que llavors ho tinc tot vermell. Vaig anar mirant les talles: S – S – M – M – S... i ja em pujava la mosca al nas... Fins que vaig trobar una L! Me la vaig anar a emprovar i... era enorme! Per sort, entre una talla i la següent hi havia molta diferència i una M em va anar bé.

Ma mare va queixar-se una mica, però com que m’havia comprat alguna cosa, la dona no es va queixar massa. És clar que el jersei encara és a la bossa de la botiga. Em fa pànic posar-lo a l’armari o intentar provar-me’l. Petit no em va. Però... aquest jersei té tots els números de passar d’herència a ma mare.

Per què em costa tant?

Fa mitja hora que estic a davant de l'ordenador, amb una pantalla en blanc, intentant escriure una cosa. Per què em costa tant?

Em poso amb la pantalla del blogger i no tinc cap problema, em poso a escriure i no paro. I no sé per què. Perquè això ho podria llegir molta gent. És clar que aquesta "molta gent" no saben qui sóc. O sí, jo què sé.

Però em poso a escriure altres coses i sóc incapaç. Fa dos o tres dies, algú ens volia fer parlar en públic a una persona i a mi. Les dues ens vam escaquejar com vam poder. De cop, em vaig recordar a què es dedica a ella. "De fet, això de parlar en públic és la teva feina". Se'm va quedar mirant, i abans que cap de les dues pogués dir res, ens vam posar a riure. "Sí, ben mirat, també és la meva feina". Tot i així, si em treus de la feina i em fas parlar en públic, ho passaré fatal. Encara que sigui un grup reduït de gent. "L'Estranya no ha obert la boca", em va dir una persona en un grup d'unes 7 o 8 persones no fa gaire. Jo me'ls miro amb cara de poker. Ja s'ho faran. O em fan preguntes directes o em quedaré callada, escoltant el que diuen. I que no em vinguin amb tonteries, que no és el mateix fer la feina que posar-te a parlar depèn d'on.

Amb això d'escriure em passa el mateix, suposo. Quan sé que el que escric ho acabarà llegint algú proper a mi, acabo dient: "Això no m'agrada, això ho trec, allò altre no està bé així". I acabo fent un escrit telegràfic. Dues o tres línies, quan en realitat tindria corda per escriure mig foli. El meu jefe sempre em diu que sóc molt telegràfica. I jo sempre penso que, és clar, si una cosa es pot dir amb dues paraules, per què dir-la amb deu? Ara, no sé per què, m'he recordat dels exàmens d'història de primer de BUP, on corria la llegenda urbana que la nota de l'examen d'història venia determinada pel nombre de pàgines que havies escrit, que la professora no es llegia els exàmens, i que li podies posar les tonteries més grans que volguessis, que tampoc ho llegiria. I, és clar, jo entre lletra petita i que ho deia tot telegràficament, sempre acabava amb un examen curtíssim. Tot i que recordo que acabava omplint moltes pàgines. No recordo com m'ho feia. Potser repetia coses? No ho sé. En tot cas, mai vaig provar de no omplir menys de 3 folis, no fos cas...

Però això ho he d'escriure avui. I ja val més que m'afanyi. Perquè la nit de dilluns a dimarts seré exactament 8 hores a casa. I la de dimarts a dimecres, 6 hores. I dic jo que a part de dormir hauré de sopar, esmorzar, dutxar-me i no sé si alguna altra cosa més. Així que millor no vaig a dormir massa tard avui, o dimecres m'adormiré pels llocs, com aquesta setmana.

Tot i així, aquesta pantalla en blanc em fa pànic. Espero aconseguir-ho aviat...