Xafardera

Ho reconec, sóc una xafardera. Però potser no una xafardera en el sentit que té per la gent que m'envolta.

Al poble on visc, m'envolten tres o quatre cases. Algunes són de família, d'altres no. La veritat és que no m'importa el que fan. No estic tot el dia enganxada a darrere la finestra a veure quan surten, quan entren o a quines hores tenen els llums encesos (més d'un dels meus veïns ho fa, això). De fet, hi ha una casa que ni tan sols sé quanta gent hi viu, i en una altra casa sé quanta gent hi viu, els coneixeria pel carrer, però no sé com es diuen (això deu dir molt poc a favor de mi com a veïna, suposo). Jo crec que cadascú ha de fer la seva vida i jo en sé el que em volen explicar.

Però sóc xafardera. Reconec que el primer cop que vaig veure un blog (ara no recordo quin va ser) m'hi vaig enganxar. Vaig començar a llegir blogs i allò era xafarderisme pur. Simplement, anava llegint per veure el que la gent em deixava veure. Llavors vaig començar a escriure jo (encara em sorprenc a mi mateixa per haver-ho fet).

No ho sé, és un xafarderisme diferent. Jo vinc aquí i explico el que vull. El que no vull que es sàpiga, doncs ja no ho explico. Bastant normal, sabent que això és accessible a tothom (a tothom amb connexió a internet, s'entèn). No sé, potser algú també em llegeix a mi per xafarderisme. O potser no. Suposo que tots, d'una forma o una altra, som una mica xafarders.

És per això que no m'agrada massa parlar d'altres persones. Sí, a vegades he parlat dels meus pares. També he parlat de l'Anna. Diria que també he parlat d'altra gent, però poc. Jo escric, i ho faig sota la meva responsabilitat. Si algú em coneix i ho llegeix, doncs que ho llegeixi, he sigut jo la que ho he escrit. Però en cap cas m'agradaria que algú que no m'ha donat permís per parlar d'ell/a es trobés aquí alguna història seva. En cas de fer-ho, canvio els noms i regiro bastant la història, de forma que en quedi l'essència, però que sigui gairebé irreconeixible (a no ser que se sàpiga de què parlo). Perquè no vull que algú, fent el xafarder, es trobi alguna història d'algú altre, a qui podria molestar que jo expliqués alguna cosa seva. Em dóna la impressió de que m'estic embolicant de mala manera.

I ja que estic amb el tema, una pregunta que discutia ahir amb una persona: es pot llegir el blog d'algú que no et cau bé? Jo deia que sí. Encara que no et caigui bé, el xafarderisme pot ser més fort que el sentiment envers aquesta persona. De fet, jo ho faig (fins aquí arriba el meu xafarderisme). Estic enganxada a algun blog d'algú que no em cau massa bé (i que no està als enllaços de la dreta), però segueixo entrant, només per xafarderia, només per saber què fa o què diu. No sé, crec que només és xafarderia. Però bé, no faig res de dolent, si la persona que escriu el blog vol explicar coses, doncs s'exposa a que alguna xafardera com jo vagi i llegeixi. De fet, jo estic en el mateix cas, diria. Qualsevol pot venir aquí i xafardejar, encara que jo no li caigui bé. Em sembla que m'estic tornant a embolicar...

Ara estaré uns dies que suposo que no diré massa res. Per què? Bé, els xafarders us n'haureu de passar les ganes com pogueu, perquè no us ho diré pas :-)

Diumenge al vespre

És diumenge al vespre. Demà és festa. La major part de la gent està de vacances. I això es nota. Estic davant de l'ordenador, amb el messenger obert, i no hi ha ningú connectat. Tenia ganes de parlar amb algú, amb qui fos, però tothom està fent altres coses.

La veritat és que estic cansada. Bastant cansada. Ja no estic per aquests trotes :-) M'he passat tot el matí treballant, per amor a l'art. He acabat esgotada i mig marejada. Això sí, m'han convidat a dinar per pagar-me la feina. Em sembla que feia anys que no menjava amb tanta gana. Però no deixa que estic feta caldo i que reconec que ho podria haver fet molt millor.

No vull anar a dormir. Sé que si vaig a dormir em quedaré fregida. Però no vull anar a dormir, jo ara! Si vaig a dormir ara, demà a les 6 del matí ja estaré amb els ulls ben oberts. I demà és festa. No vull anar a llegir, perquè em quedaré clapada en el moment en què llegeixi dues línies. Tampoc vull anar a mirar cap peli: em quedaria clapada igualment.

Així que estic aquí, escrivint un post que no té cap mena de sentit. Per fer alguna cosa, més que res. I com que tampoc tinc cap tema per parlar, doncs em poso a queixar-me no sé de què... Si estic cansada, per què no me'n vaig a dormir? Per què no faig alguna cosa de profit?

Ai, qui fos un gat i pogués dormir tot el dia!

Culpable

No em vull sentir culpable. No vull cedir a les pressions, però em sembla que és inevitable.

Quan era petita, cada estiu havia d'anar a casa els meus avis. M'hi portava algú a finals de juny, quan acabava el cole, i no em tornaven a casa fins a principis de setembre, quan tornava a començar el cole. Jo sempre deia que odiava les vacances i la gent em mirava com si fos rara. Però no volia anar al poble aquell, on tothom parlava castellà, on no podia fer el que volia. No podia llegir un llibre, perquè segons la meva àvia, si ho havia aprovat tot amb bones notes, a l'estiu no era hora d'estudiar. No podia quedar-me a casa mirant la tele, perquè segons ella havia de sortir amb les "amigues" (unes noies que ni em queien bé a mi ni jo els queia bé a elles). Anaven a un parc a menjar pipes i a parlar de gent que jo no coneixia de res. Jo em quedava asseguda a un banc, pensant que si fos a casa podria mirar la tele, llegir, jugar amb la consola... qualsevol cosa menys estar allà sense fer res.

Els estius eren un suplici. M'he passat els últims vint-i-tants anys anant un mínim de dos cops a l'any al poble dels meus avis i només en conec una cosa, de la regió: la casa de la meva àvia, el parc on anava la gent a jugar, un santuari a on el meu pare li agrada anar cada any i el cementiri on hi ha enterrat el meu avi. Cada cop que dic que vaig allà, la gent em diu: "Ostres, és molt maco, allò!" I jo somric i no dic res. Mai he vist res més que allò. No es pot sortir enlloc, no es poden anar a veure coses turístiques. Simplement, quedar-se en aquella casa, sense fer res.

Això per no parlar del que em perdia per no ser a casa. No podia anar a colònies, perquè era a casa els meus avis. Quan em vaig fer una mica gran, vaig començar a queixar-me i al final em deixaven anar a colònies. No ho recordo massa, crec que m'hi deixaven anar un any sí i un any no, o alguna cosa per l'estil. No és que les colònies m'encantessin. Però almenys no era estar-se a casa la meva àvia. Cada any que em deixaven anar a colònies (després d'haver passat un mes i mig a casa la meva àvia, òbviament), hi anava, però em sentia molt culpable. Tots m'hi feien sentir. Començant pel meu pare i tota la seva família i acabant per la meva mare, que sempre acabava discutint amb el meu pare per culpa de les colònies (bé, per culpa de tenir-me tot l'estiu a casa la meva àvia).

Però no només eren les colònies. Era el Nadal, també. Cada any, per Nadal, o es feien pastorets o pesebre vivent o alguna cosa per l'estil. I, és clar, com no: jo per Nadal havia de tornar a anar a casa la meva àvia (faltaria més!) Quan començava a arribar octubre i novembre, tots els nens del cole anaven a les tardes a preparar el que fos per Nadal. Jo havia d'anar a casa. Total, de què m'hagués servit anar-hi si jo per Nadal no hi era? No era prou solitària i marginada, que a sobre només em faltava això.

Quan vaig començar a treballar, cada cop que tenia vacances, tenia l'"obligació" d'anar-los a veure. Recordo que el primer any gairebé no vaig fer vacances. Podia escollir quan les feia, i realment preferia quedar-me treballant que anar allà només perquè em deien que hi havia d'anar. Recordo que fa uns anys vaig agafar-me un pont i me'n vaig anar una setmana a França, tota sola. Hi va haver un daltabaix familiar, només perquè havia anat de vacances a algun lloc i no havia passat tots els dies de vacances, des del primer a l'últim, a casa la meva àvia. Al final, ni tan sols em feia il.lusió anar a França. Després d'aquelles vacances, no he tornat a anar enlloc més de vacances. He viatjat per altres temes i la major part de les vegades m'ho he pres com unes vacances, però sense ser vacances. En tot cas, hauria d'agafar-me 3 o 4 setmanes de vacances i passar-ne la meitat allà, per poder tornar a anar de vacances sense tornar a provocar problemes familiars.

I no és que no hi vagi. Segueixo anant-hi bastant sovint. Massa, diria jo. Hi vaig anar per Nadal i per poc que no puc tornar.

Tampoc és que ells em vinguin a veure sempre que poden. Recordo que fa pocs mesos, uns familiars del meu pare (bastant propers, per ser exactes) van venir per aquí. Van quedar-se a casa d'uns altres parents, a uns 50 Km de casa. Van estar-se aquí (allà) dos dies. El primer dia a la tarda van trucar a casa. Jo estava sola a casa. "Ah, estás sola? Es que queríamos venir, pero si estás sola, ya no vendremos". Els vaig dir que d'acord, però em vaig quedar amb el telèfon a la mà, sense saber què dir. A veure: si jo representa que cada cop que tinc dos dies seguits de vacances hauria de venir a veure-us i veniu per aquí a prop, no podeu venir a casa? I què és, això? Que si hi ha els meus pares vindreu a saludar, però que si només hi sóc jo no val la pena venir? Sí, ja sé que sóc una merda, ja sé que sóc l'ovella negra de la família, ja sé que sempre que puc m'escaquejo de venir-vos a veure. Però si ets aquí a la cantonada, què et costa venir?

No em vull sentir culpable. Però m'hi sento. Sento que hauria d'haver anat a casa la meva àvia. Sé que si pogués tornar enrere en el temps em quedaria a casa, tal com he fet, però no puc evitar sentir-me culpable. Per què? Hi vaig anar per Nadal. Segurament, hi tornaré a anar per Nadal aquest any. Allà no hagués fet res. Algú havia de cuidar els avis. Algú havia de passejar el gos. Algú s'havia de cuidar de les plantes. M'havia compromés feia temps a donar-li classes a una noia a l'estiu. No, m'havia de quedar. Hi havia més raons per quedar-me que per marxar. Però, tot i així, em fan sentir culpable. Tot i així, sento que hauria d'haver marxat. Em fan sentir culpable perquè, a partir d'ara, ja no hi puc anar fins al desembre. Des d'avui i fins a final de mes, només tinc un dia lliure (comptant els caps de setmana i tot). I al setembre ja treballo. No hi ha cap pont que pugui aprofitar per anar-hi (és clar que tampoc en tinc massa ganes). Però, per què em sento tan culpable? Per què hauré de passar-me tota la vida sentint-me culpable per no anar-hi? Per què no podria oblidar-me de tot i fer la meva vida, com una persona normal? Per què tinc aquesta família que em fa sentir tan culpable? Per què, després de perdre'm un munt de coses per anar allà com a mínim un cop l'any durant tota la meva vida, segueixo essent l'ovella negra de la família?

Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada, un nen que plorava desconsoladament perquè ningú li feia cas. Ell no volia grans regals, només volia que algú s'asseiés al seu cantó i li expliqués un conte.

Un dia, la veïna el va trobar plorant i se'l va emportar a passeig pel mig del bosc amb el seu gos, mentre li explicava històries. Sempre començava per la mateixa història: un conte que es va inventar un dia i que s'ha convertit en el conte preferit del nen. El nen sempre demana el mateix conte. Almenys, el primer cop. Després, si hi ha temps, en demana algun altre, però aquest sempre és el primer.

Van entrar al bosc, en un lloc on sempre sembla que la fantasia corre més ràpidament i els contes es poden fer realitat.

De cop, es va posar a ploure. Tronava i llampegava. Un llamp va caure en un arbre just a davant del nen, la veïna i el gos. D'allà en va sortir una espècie d'homenet, que els va dir: "Sóc el geni dels tres desitjos".

El gos es va espantar i es va amagar darrere les cames de la seva mestressa. El nen, es mirava l'homenet amb els ulls ben oberts. I a la veïna no se li va acudir res més que preguntar-se: "I per què coi han de ser sempre 3 desitjos? Per què no poden ser dos o quatre?"

L'homenet va continuar parlant: "Com que sou 3 persones i us puc concedir 3 desitjos, us concediré un desig a cadascun de vosaltres. Però hi ha condicions: el desig que demaneu ha de ser un desig per vosaltres. No s'hi val demanar la pau al món, ni demanar que el veí sigui més alt, o que deixi de ploure".

El primer a demanar va ser el gos. Ho tenia claríssim: tones i tones de menjar. Li van arribar de seguida: tot el bosc es va omplir de carn i altres coses que al gos li encantaven menjar.

Mentre el gos menjava, el nen va formular el seu desig. També ho tenia claríssim: "un conte. Un conte nou, que no hagués sentit mai". I el desig se li va concedir. Va caure del cel un llibre amb molts de dibuixos, amb un conte que el nen no havia vist mai.

I mentre el gos menjava i el nen fullejava el conte, l'homenet li va preguntar a la veïna què era el que volia. La veïna es va mirar el gos, que menjava content. Es va mirar el nen, que llegia content. I va començar a pensar.

Li podria demanar... què li podria demanar? No li puc demanar res que faci referència a altres persones. Així que li he de demanar alguna cosa per mi. No ho sé. Què puc demanar?

Ja està, li puc demanar ser més intel.ligent. No, no li vull demanar ser més intel.ligent. Per més intel.ligent que sigui, sempre acabaré callada, sense dir res, i acabaré dient que sóc idiota igualment. No, li demanaré de ser més simpàtica. No, més simpàtica, no. Què guanyaria essent més simpàtica si igualment em quedo callada perquè em fa vergonya parlar? No, el que li he de demanar és ser menys vergonyosa. No, no li vull demanar ser menys vergonyosa. Quan agafo confiança amb algú, llavors ja parlo (i els problemes que tenen per fer-me callar!) No, val més que no demani per aquesta banda.

Ja està, li puc demanar diners. Podria demanar-li de ser rica. No, jo no vull ser rica. Tinc tot el que necessito, encara que no siguin coses de luxe. I no vull tenir coses de luxe. Sí, és clar, amb diners me'n podria anar de casa, que últimament sembla que en tinc moltes ganes. Però no, per més que em baralli amb la gent de casa, per més que em molesti que els veïns xafardegin tot el dia el que faig... si me n'anés de casa, em passaria el dia sola, em convertiria en una persona més solitària del que ja sóc, i a sobre, segur que tindria la mala sort de tenir uns veïns tan xafarders (o més) dels que ja tinc.

Doncs... no ho sé, li podria demanar de ser més alta. Però, de què em serviria ser més alta? Arribaria a més llocs? Tant li fa, sempre hi ha alguna cadira on pujar o algú que arriba als llocs alts a qui es pot demanar que t'ajudi. Podria demanar ser més maca. Però no, no ho vull demanar. Jo sóc així, per què hauria de voler ser diferent? I, al cap i a la fi, la verdadera essència de les persones es troba a l'interior. I jo sóc jo, no tinc perquè canviar.

Ja està: li demanaré que vull ser feliç. Fàcil i senzill.

Un cop va haver decidit que el que li volia demanar al geni era ser feliç, va mirar cap a on era ell. Però ell no hi era. El gos seguia menjant (segur que li agafa un empatx) i el nen seguia fullejant el conte (ja veurem com l'arrossego fins a casa, ara!) En el lloc on hi havia d'haver hagut el geni, hi havia un paperet, on hi havia escrit:

M'avorria i he marxat. T'hagués concedit un desig, però crec que t'has adonat que no necessites res. El desig que se t'ha concedit és el saber que t'agrada tot el que tens i que no ho canviaries per res millor. Només tu pots decidir què en fas, del que has descobert.

La veïna va agafar el nen d'una mà, el conte amb l'altra mà i va cridar el gos. El nen va anar ràpidament fins a casa, a ensenyar-li el nou conte als seus pares. I el gos... el gos em sembla que continua feliç menjant pel mig del bosc, mentre la seva mestressa el crida perquè vagi cap a casa. Què s'ha cregut la veïna, que és tonto, el gos?

Inoportú

No conec a ningú que sigui capaç de ficar la pota tantes vegades i de tantes formes diferents (a quina pitjor) com jo. Sempre dic que mentre sigui capaç de riure’m de mi mateixa, les coses aniran bé. Però quan la ficada de pota és massa grossa o m’importa massa haver-la ficat, llavors sóc incapaç de riure’m de mi. I no, no és divertit. És divertit quan la fiques una miqueta i tens alguna persona amb qui riure’t de tu mateixa i fer broma. Però no és el cas. Així que intentaré riure’m una estona de mi, a veure si rient-me de les petites ficades de pota de les últimes hores aconsegueixo oblidar-me de la que realment em toca els nassos. Això sí, per més que jo faci brometa amb el tema, sóc la única persona persona (almenys de la Terra) que es pot riure de mi com ho faig jo...

Fa dies que havia de trucar algú o que algú m’havia de trucar. Però jo pensava que ja ho faria. Finalment, el telèfon va sonar ahir, cap a les 10 del matí, mentre jo estava en un tren, camí de Barcelona, asseguda al millor lloc del tren (almenys per mi). Va deixar un missatge al contestador de casa.

Vaig arribar tard al vespre. Vaig dedicar-me a les meves poques obligacions de cada dia (gos i plantes) i vaig venir ràpidament a veure si l’Anna havia dit alguna cosa, a veure si estava enfadada... Ni tan sols vaig passar per la cuina, que és on hi ha el telèfon. Així que no vaig veure la llumeta que indicava que m’havien trucat no sé quantes vegades i que tenia un missatge al contestador.

No, no vaig sopar. És que ara ja ni tan sols sé comptar, i resulta que el menjar que jo em pensava que duraria un mes, va durar mitja setmana. Me’n vaig adonar el dimarts al vespre. Però el dimecres vaig passar tot el dia a Barcelona i avui al matí he hagut d’anar a treballar. Així que no he pogut anar al supermercat. La nevera de casa està completament buida. Al congelador hi havia alguna cosa... que és el que vaig acabar menjant (visca la vida sana!)

Aquest matí m’he aixecat aviat. He baixat a la cuina. He vist la llumeta del contestador. Merda, merda, merda! He escoltat el missatge. Merda, merda, merda! He trucat. No m’han agafat el telèfon. No hi havia contestador.

He agafat el gos i me l’he emportat a passeig. Cap a 2/4 de 10 me l’he emportat cap a casa. Però se m’ha escapat. M’he passat els següents 3/4 d’hora perseguint el gos. Sí, 45 minuts. Ell corrent, jo darrere. Jo m’acosto, ell està parat, i quan arribo a dos metres d’ell, es posa a córrer i s’aparta 10 o 15 metres d’on sóc jo. Em mira desafiant i es para. Si no me li acosto ràpidament, fins i tot s’estira al terra i em mira com dient: “Mira, estic aquí estirat, només has de ser més ràpida que jo per atrapar-me”, mentre mou la cua.

Aconsegueixo atrapar el gos. No torno a passar per la cuina. Si hagués passat per la cuina, hagués vist que a ¾ de 10 la persona que m’havia trucat ahir i que avui jo he trucat, m’ha tornat a trucar. Si no fos pel gos, hagués sigut a casa quan ha sonat el telèfon. Però tampoc he vist que ha tornat a trucar i ha tornat a deixar un missatge al contestador.

Al final, se m’ha fet mig tard per anar a treballar. Quan anava a entrar a la dutxa, ha sonat el timbre. Serà inoportú! He mirat per la finestra a veure si reconeixia el cotxe de qui havia vingut. Cap cotxe. Merda! Han de ser els veïns... Vas tard, però vesteix-te i vés a obrir. Un venedor. L’esbandeixo aviat. Torno a la dutxa... quan sona el mòbil. La trucada diària dels meus pares per comprovar que no m’he carregat res (i aquí ve quan m’agafa un atac de riure!). Avui tenen el dia xerraire i em tenen un quart d’hora al telèfon. Seran inoportuns! I, és clar, no puc dutxar-me i fer servir el mòbil a la vegada (i qualsevol diu que he estat perdent el temps i que per això vaig tard).

Com és molt normal, arribo tard a treballar (només cinc minuts, encara he passat fluix).

Torno a casa. Just en el moment en què un dels nens surt al carrer a jugar. No podia haver sortit 2 minuts més tard? Tinc gana, és tard, i m’he de fer el dinar.

Quan finalment entro a casa, sento el telèfon. Baixo corrent, però no hi sóc a temps. Veig que tinc dos missatges al contestador: un de ¾ de 10 del matí (se’m cau la cara de vergonya) i l’altre de fa un moment. Truco. En fi, per sort he aconseguit arreglar els malsentesos.

Poso el dinar al foc. I mentre està el dinar al foc, truquen al timbre. Un altre venedor. L’esbandeixo ràpid. Però no suficientment ràpid: ha arribat en el moment just en què el que tenia al foc començava a bullir i, com és molt normal, ha vessat i ha deixat la cuina maca. Serà inoportú, el venedor!

M’és igual. Em poso a dinar i ja ho netejaré després. Dino. Quan estic a punt de netejar-ho, torna a sonar el timbre. Família. Merda! Família que veu tot el merder que he fet a la cuina. La mateixa família que l’altre dia arribava quan jo marxava i que “casualment” em van sentir arribar a la matinada. Família que, òbviament, quan els meus pares apareguin per casa, serà el primer que els diran (estic intentant endevinar si explicaran primer el merder de la cuina o que gairebé no he parat per casa i que l’altre dia em van veure arribar a les tantes i bla, bla, bla).

En fi, jo no m’he pas animat. Però potser algú ho llegeix i veu que hi ha algú que fica més la pota i potser s’anima...

A la tercera, serà la vençuda?

Acabo de rebre un sms. Ara no sé si contestar per sms, per mail o si deixar directament la resposta aquí al blog. En fi, l'sms era bo i ara ja estic més tranquil.la, perquè m'he passat tot el dia pensant que s'enfadaria amb mi quan comencés a llegir. Bé, encara queda molt per llegir (com que escric poc) però sembla que la cosa ha anat bé (o no?)

Avui, una mica abans de les nou del matí he marxat de casa, disposada a anar al Cosmocaixa. La història va començar fa gairebé un any, per unes entrades per anar al fòrum que em van regalar pel meu aniversari. Amb l'entrada del fòrum, hi anava una entrada per visitar algun altre museu de Barcelona. Entre ells, es podia visitar el Cosmocaixa. Però, és clar, jo vaig haver d'anar al fòrum amb qui em va regalar les entrades i es va decidir d'anar a veure un altre museu (vaig perdre, dos a un, els problemes d'anar d'espelma amb una parelleta...)

Com que encara no explicava les meves penes a cap blog, doncs les vaig explicar per mail a la soferta Anna. I vam decidir que aniríem les dues un dia al Cosmocaixa. Vam triar un dia, i resulta que estaven en obres o jo què sé. Total, que estava tancat.

Quan van tornar a obrir, durant un temps l'entrada va ser gratuïta. I les dues ens hi vam presentar un dissabte. Vam tenir la mateixa idea que mitja Barcelona. Després de fer hora i mitja de cua per poder entrar, ens van dir que no podríem anar al planetari, perquè ja no hi havia entrades. Malgrat tot, les dues vam entrar i ens vam passar el dia allà, conjuntament amb mitja Barcelona.

Però ens vam quedar amb les ganes de tornar-hi i anar al planetari. Així que vam decidir que vindríem a l'estiu. I quan va haver-hi ocasió per fer una aposta, ens vam apostar l'entrada al museu + planetari. Aposta que vaig guanyar jo, per cert. Tot i que, per ser franca, no em fa gens d'il.lusió haver-la guanyat. Avui ens hem apostat una entrada al cine. Jo no aposto si no tinc la seguretat que guanyaré. Però, per ser franca, m'encantaria perdre l'aposta. Tot i que tinc claríssim que a part d'anar al Cosmocaixa de gratis, també aniré al cine gratis un dia d'aquests.

Avui hem decidit anar-hi. Hem arribat a mig matí, totes contentes. Bé, jo sense saber quina cara posar, i ella pitjor, al.lucinant i diguent que es pensava que em coneixia...

Però les entrades pel planetari ja estaven esgotades. Bé, n'hi havia a la tarda, però era massa tard per mi. Així que hem girat cua i hem acabat al cine, a veure una pel.lícula que no penso comentar.

A finals d'agost tornarem al Cosmocaixa, a veure si d'una vegada per totes podem anar al planetari.

Ara l'Anna està llegint tots els posts... Em dóna la impressió que se'ls vol llegir tots en un dia. Ha començat pel principi (ara entens per què em feia tanta vergonya dir-t'ho?) No sé si la sensació és bona o no (digues algo, per mail o el que sigui! No em deixis en aquest silenci!) Ella ja ho explicarà quan arribi aquí (deixaràs algun comentari, no? Va, no em deixis així!!!)

Jo mateixa

Tinc el riure fàcil. M'ho ha dit molta gent, i ho reconeixo. Sovint, massa fàcil. Sovint, ric quan no he de riure. A vegades això és un problema. No puc explicar acudits, perquè em poso a riure abans que s'acabi l'acudit i llavors ningú entèn res. I aquest "ningú" solen ser poques persones, les poques que m'aguanten. I encara no sé per què ho fan. Però no volia parlar d'això. Normalment, el meu riure és una arma de defensa. Em costa parlar. Em costa explicar el que em passa pel cap (excepte si ho faig davant d'una pantalla o un paper). M'entrebanco. A vegades tartamudejo. Però la majoria de vegades, és perquè em fa vergonya.

M'encanta mirar concursos per la televisió. Però no suporto veure'ls quan hi ha mon pare a prop. Cada cop que algú falla una pregunta que ell creu que hauria de saber, els diu de tot. Cada cop que apareix algú que ha repetit algun curs o que no té una feina que ell cregui que està bé, diu que tal persona és una vaga o fa algun comentari per l'estil. I jo callo. Perquè sóc una ignorant. Perquè no sé una desena part de les coses que representa que hauria de saber. Perquè no recordo res. Perquè sóc incapaç de contestar la meitat de preguntes dels concursos. Perquè sóc incapaç de recordar quins llibres he llegit i quins no. Potser, quan m'expliquen l'argument, recordo que vaig llegir alguna cosa semblant. Saber-ne el títol o l'autor ja seria massa. El mateix em passa amb les cançons. I amb les pel.lícules. I amb un munt de coses que hauria de saber i que no sé.

I sempre m'amago. M'amago darrere del silenci. M'amago darrere d'un somriure. M'amago darrere comentaris sarcàstics. M'amago darrere canvis de tema. M'amago darrere tantes coses que dubto que ningú sàpiga què m'agrada i què no.

M'agrada veure com plou. M'agrada tant si estic a fora i em mullo com si estic a casa.

M'agrada sortir de casa al vespre, estirar-me a sobre l'herba del jardí i mirar el cel. Gairebé mai recordo quines estrelles o constel.lacions miro, però m'és igual.

M'agrada passar-me el dia escoltant la radio. Gairebé mai recordo quina cançó acabo d'escoltar. Normalment, només la sento, no l'escolto. Però em fa companyia.

M'agrada anar al cine sola. A vegades me n'he queixat, però la majoria de vegades m'encanta. Acostumo a anar-hi entre setmana, a la primera sessió de la tarda. Normalment, no hi ha ningú al cine (més d'una vegada he estat jo sola mirant una peli). M'encanta aquella tranquil.litat que hi ha a l'ambient.

No m'agraden la majoria de coses dolces. No m'agrada la xocolata negra, no m'agrada la nata, no m'agrada la fruita confitada, no m'agrada res que estigui fet de maduixa (però les maduixes sí que m'agraden), no m'agraden els gelats de gel (excepte els calipos de llima i llimona, que no sé si encara els fan), no m'agraden els cucurutxos, no m'agraden les piruletes. Només m'agrada la xocolata blanca i algun gelat de llimona.

M'agrada aixecar-me aviat. Quan estava a la universitat, feia servir l'excusa que volia estudiar als matins, que s'estava molt tranquil, i m'aixecava a les 5 del matí cada dia. Ara, poso l'excusa del gimnàs. Però, tot i estar de vacances, sóc incapaç d'aixecar-me més tard de les vuit.

No m'agraden els comentaris d'haloscan. Fa un moment buscava un comentari de fa un temps i he vist que s'ha esborrat, esborren els comentaris que tenen un cert temps. Així que un cop hagi enviat aquest post, treuré els comentaris d'haloscan i tornaré als del blogger. No volia fer-ho per no perdre'ls, però ara que veig que els perdré igualment un dia o un altre, me'n torno al blogger.

M'agrada el meu cotxe. A la majoria de la gent no li agrada, el troben massa diferent. Però a mi m'agrada. No m'importa que la gent el vegi i sàpiguen que jo sóc a un lloc només perquè han vist el cotxe. Pensava que m'importava, però m'és igual. És el cotxe que m'agrada. Jo no en tinc la culpa que la resta de la gent no es compri un cotxe igual perquè no els agrada. Si el fan, serà per alguna cosa, dic jo. I el fet de que quan me'l vaig comprar, només n'haguessin venut 2 d'iguals a tota la província, no m'importa. És el meu cotxe, i m'agrada.

M'agrada el vermell. M'agraden els colors vius. No m'importa portar una roba amb la que em vegin des de 100 metres (total, ja han vist arribar primer el cotxe). La vida del negre, gris, marró i blanc és molt avorrida.

El color de la meva pell no és el blanc: és el vermell. Quan no és vermell pel culpa del sol, és vermell perquè sempre em poso vermella. Només cal que em posi a xerrar, que ja em pugen els colors.

M'agraden les coses senzilles.

M'agrada passejar pel bosc, sense rumb.

M'agrada passejar per Barcelona, amb la radio i sense rumb.

M'agrada explicar curiositats, quan sóc capaç de recordar-me'n d'alguna.

M'agrada escriure, encara que ningú llegeixi el que escric.

M'agrada pensar, i sovint escriure posa els pensaments al seu lloc.

M'agrada passar-me tota una tarda fent treballs manuals per fer un regal a algú. I m'agrada veure com la receptora del regal es posa a plorar d'emoció quan el veu.

M'agrada llegir tres llibres a la vegada, un per cada moment.

I per avui ja n'hi ha prou. No m'agrada parlar tant sobre mi :-)