Em pregunto per què estic així. On és l'optimisme? On ha anat? Qui se l'ha emportat? Que me'l torni, si us plau! Que em torni les ganes de fer bromes. Que em torni les ganes d'explicar-me acudits dolents a mi mateixa, perquè, de fet, tampoc en puc explicar a ningú més. Que torni, però ja!
Per què estic així? Per què altre cop? Per què caic, cop rere cop, en el mateix error?
Em vaig dir a mi mateixa que no hi tornaria a caure. No, aquest cop no.
Però sí, hi he tornat a caure. I només em ve una pregunta al cap. Un cop i un altre, la mateixa pregunta:
Tan horrible, sóc?
I penso que no, que no ho sóc. Però això és el que penso jo. Al cap i a la fi, qui es pensa que és horrible? Ningú, suposo. Però hi ha gent que és (som) horribles.
Perquè, si no és que som horribles, no hi ha cap més explicació.
No es pot tenir mala sort sempre. No pot ser que la mala sort sempre toqui al mateix. Hi ha d'haver alguna cosa. Digues-li ser horrible, digues-li el que vulguis.
Preguntes, i més preguntes. On coi és el botó d'off?
divendres, 28 de desembre del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
2 comentaris:
Això no ho diguis, Lluna, és molt dur dir que algú és horrible, i més encara ho és dir-s'ho a un mateix. Jo crec que nosaltres sabem que no, però la primera que ho ha de saber ets tu. Que et torni l'optimisme, i que tornis a sentir-te bé amb tu mateixa. Cal. No és mal propòsit d'any nou.
És molt dur, ja ho sé. Però no hi ha cap més explicació.
Publica un comentari a l'entrada