Autosabotatge?

Fa uns dies, quan estava sola a casa i em dedicava a mirar la tele durant tots els àpats, quan rentava els plats, quan feia el dinar,... o sigui, que em passava la major part del dia anant d'aquí cap allà amb la tele posada, vaig veure una sèrie/pel.lícula/no sé pas què era. Bé, en vaig veure moltes. Per sort, ara ja he deixat aquest vici (m'ha costat poc) i fa dues setmanes que només miro la tele a l'hora d'esmorzar, quan fan el telenotícies.

En el que sigui que vaig veure, hi havia una treballadora social que estava tractant una mare ex-drogadicta que lluitava per recuperar la custòdia dels fills. La mare va lluitar molt per deixar la droga i feia 2 anys que no es drogava. Tot estava preparadíssim i només havia de passar una última prova perquè li donessin els nens: una visita rutinària d'un inspector dels serveis socials. Tot era perfecte, tot anava bé, fins que la treballadora social va descobrir droga al pis de la mare. Després de dos anys de no haver-se drogat, i quan estava a punt de tornar a tenir la custòdia, ho va tirar tot per la borda just el dia abans de recuperar els seus fills.

La treballadora social li va dir a l'inspector que això era autosabotatge, o alguna cosa per l'estil. La veritat és que no recordo quina paraula va dir, però autosabotatge sona bé. No surt al diccionari, almenys al que he consultat jo, però tampoc sabria com dir-ho, si no en dic autosabotatge.

Avui m'ha vingut l'escena al cap. Realment tots ens fem autosabotatge? Jo em faig autosabotatge? Tinc la fabulosa costum de que, quan les coses comencen a anar bé, quan penso que una cosa pot anar bé, quan m'il.lusiono, agafo i fico la pota. Fins al fons. I llavors ja no hi ha tornada enrere. Com la mare de la tele, que un cop es va veure que s'havia tornat a drogar, va perdre tot el que havia guanyat en els últims dos anys.

No sé per què tinc aquest costum. Quan veig una cosa propera, una cosa de la que en tenia moltes ganes, agafo i faig la tonteria més gran que puc fer. Sense ser-ne conscient. Després, quan veig el que he fet, quan veig que he ficat la pota, i veig que allò que sigui ja no es podrà arreglar, perquè ja he fet de les meves, penso que sóc idiota o alguna cosa per l'estil.

Ara, però, dubto entre dues opcions: m'estic autosabotejant (bonica paraula) o simplement és que sóc una patosa?

Ja ha passat un mes?

No, ja sé que no ha passat un mes.

Sí, ja sé que els que em vau dir que no aguantaria un mes sense escriure teníeu raó.

El que passa és que ja m'he aclarit a mi mateixa. Ja se m'ha passat el que em va fer agafar les vacances. Tot i que no sé si ha passat del tot. Torno, però amb canvis. Segurament, si algú mira enrere i endavant a partir d'aquest post no hi trobi diferències. Però jo sí que les notaré, que, al cap i a la fi, suposo que és l'important.

Per començar, aquest post és una espècie d'experiment. Hi ha un lloc en el blogger en el que diu que pots publicar posts enviant-los per mail. Fa temps vaig pensar que podria ser una bona forma de publicar coses quan no sóc a casa. Que no és que tingui ganes de publicar coses quan no sóc a casa, però m'ha vingut bé de provar-ho. Així que res, si algú llegeix aquest post és que l'invent funciona.

Abans que res, també m'agradaria demanar perdó per dir que marxava tants dies i tornar tan aviat. Ni jo mateixa sé què hi tinc, al cap. Tot i que tampoc sé quan tornaré a publicar alguna cosa per aquí. Només que tenia ganes de provar això de publicar per mail (i trobava a faltar escriure aquí, no ens enganyem).

Han sigut pocs dies. Molt pocs dies. Però he recuperat unes quantes coses. M'he adonat d'unes quantes més. He vist que hi ha coses que no tenen sentit. I he recuperat una antiga afició. Fa temps, quan vaig començar a anar amb tren d'aquí cap allà, vaig descobrir unes revistes de passatemps que es deien Logic. Eren perfectes: tots els jocs que hi havia allà eren més divertits que les sopes de lletres, però, fos quin fos el teu nivell cultural, els podies acabar sempre, que els mots encreuats, malgrat que m'encanta fer-los, a vegades poden arribar a ser una mica depriments. Allà hi havia tot de jocs lògics. I allà hi van haver els sudokus molt abans que es posessin de moda, tot i que es deien d'una altra forma. Quan van començar a sortir els sudokus als diaris, vaig deixar de fer els altres passatemps de la revista, perquè si ja tenia els sudokus del diari, per què havia de gastar-me diners en la revista? Però l'altre dia, en una llibreria, vaig trobar un PictoLogic. N'havia buscat, quan vaig veure que sortirien. Però no en vaig trobar als dos únics llocs on havia trobat la Logic: a l'estació de Sants i a l'estació de Girona. L'altre dia, quan la vaig veure, no vaig poder resistir comprar-me-la. I m'he passat els últims dies fent dibuixets a l'hora d'esmorzar, quan tenia uns minuts. Bé, dibuixets i els altres jocs que hi ha a la revista, que encara que sigui PictoLogic, no només hi ha els jocs dels dibuixos, sinó que n'hi ha molts que ja eren a la revista Logic. I ara que ja sé on trobar-ne...

Ara aviat farà 3 mesos que vaig escriure aquest post. No sé si al final el que s'havia de donar es donarà. No sé si ho vull, si no ho vull o què. He tornat carregada de dubtes. Però contenta, perquè n'he resolt uns altres. Aquella sensació que et diu qui és realment important a la teva vida. Passar de la gent que només aconsegueixen fer-me mal. I somriure, somriure molt.

A veure si això es publica. A veure si l'invent funciona.

Tancat per vacances

No me'n vaig de vacances. De fet, suposo que podria dir que aquest any no en faré, de vacances.

Tampoc me'n vaig a un lloc com el de la foto. Però, de fet, si me n'anés de vacances, preferiria anar a un lloc com el de la foto que a un lloc de platja.

Per què faig vacances d'aquí? Doncs perquè les necessito. Ja fa un temps que noto que estic massa cansada, que aquest any he forçat massa la màquina, que he fet massa coses. I necessitaria una setmaneta d'estar-me sense fer res, ja sigui a casa, ja sigui a un lloc com el de la foto.

Però no he fet tot el que hauria d'haver fet. Tinc moltes coses que s'han de fer. I, per tant, aquestes coses es faran.

D'altra banda, també veig que el que escric jo està decaient dia rere dia. Sens dubte, estic cansada.

Així que me'n vaig de vacances. No ho abandono, perquè crec que em seria impossible. Tampoc deixaré de llegir. Simplement, deixaré d'escriure. Fins d'aquí a un mes. O fins a principis de setembre. Un mes de vacances, com fa molta gent. Només que jo seguiré a casa. I quan em vulgui refrescar, podré entrar aquí i veure la foto del lloc on m'agradaria ser.

No m'espereu fins, com a mínim, d'aquí a un mes.

"Tierra, trágame!"

Que a vegades em costa entendre les coses, ja ho sé.

Que sovint entenc coses que no són, també ho sé.

Però avui tinc la certesa que he de tornar a primer d'EGB.

I és que, com coi puc llegir una cosa i entendre'n una altra?

I, és clar, com que llegeixes una cosa i n'entens una altra, fas coses que no hauries d'haver fet. Arribes a lloc i veus que passa alguna cosa rara. Comences a veure que no tot és com hauria de ser. Comences a veure que les coses no són com t'esperaves.

Fins que te n'adones. Merda, merda i merda!

I aleshores et preguntes què coi fas allà. Et preguntes per què pots arribar a ser tan rematadament idiota. I et cau la cara de vergonya.

Et mires les mans i veus els anells que portes. En aquest moment donaries el que fos perquè un d'ells fos un anell de poder, que et permetria desaparèixer. O un anell dels que portaven al Bosc d'Entre Móns que portava a Nàrnia.

Però els teus anells són normals. Comprats per 2 o 3 euros. I no són daurats.

Aguantes estoicament. Et maleeixes els óssos.

I, a la que tens ocasió, marxes el més ràpid possible.

Allà t'esperen. Mires el mail. I comproves el que ja et temies: no saps llegir. No saps interpretar el que llegeixes. Has de tornar a primer d'EGB.

I, per si no fos poc, per culpa d'anar al lloc de l'incident (i de les sabates, és clar) t'han sortit quatre llagues als peus. Anava a fer una foto, però podria ferir la sensibilitat de qui la veiés, així que ho deixaré en què la més grossa deixa veure la carn en una àrea de 2 cm de llarg per 0.5 cm d'ample i que la segona més grossa ocupa tot el dit anular, però del peu (no sé si aquest dit té un nom).

Definitivament, necessito tornar a primer d'EGB. Quina vergonya!!!

Noia, vas llençada!

- Saps? Ahir vaig estar mirant pisos per internet.
- Ah sí?
- Sí. Només per xafardejar. No tinc pressa, només volia veure què hi havia. Però tampoc vaig mirar gaire. Esperaré un temps a tenir una mica més de diners estalviats.
- Vols dir? Perquè tu aniràs estalviant, però els preus dels pisos pujaran molt més ràpid del que tu puguis estalviar diners.
- Ja, però almenys voldria tenir-ne per una entradeta... A més, el que mirava eren lloguers.
- Lloguers?
- Sí, ja ho sé, si algun dia em vull comprar alguna cosa, anar de lloguer és llençar els diners. Em podria quedar a casa i estalviar. Però és que no em puc comprar un pis.
- Ja ho has mirat?
- No.

Ens posem a davant de l'ordenador. Al primer lloc on busquem, hi ha una oferta genial. Un pis, a uns 10 Km de la ciutat de Girona, 80 m² i que val menys de 20 milions. Sí, els preus dels pisos es compten amb pessetes, almenys jo. De fet, no em crec que aquest pis existeixi. Deu ser un esquer de la immobiliària. Pisos similars al mateix poble valen el doble, a la mateixa immobiliària. O el pis és molt vell, o hi ha alguna cosa que no lliga.

- Ostres, tu, això és una ganga.
- Doncs sí, la veritat.
- Envio un mail perquè em donin més informació.
- Noia, vas llençada!

Somric. No crec que aquest pis sigui real. No pot ser real. És impossible que ho sigui. Però, si ho és, ara mateix pregunto on he de signar per comprar-lo. Sí, no l'acabaré de pagar fins que tingui 50 anys. Sí, si em poso en una hipoteca a 30 anys hauré de deixar, com a mínim, el gimnàs, l'ADSL i hauré de venir a casa a pidolar menjar cada dos per tres. Però una oportunitat així no es pot deixar escapar. I menys una oportunitat com aquesta.

El preu és assequible. No ens enganyem. Encara que em passi 30 anys pagant-lo, no trobaré res més barat. I un pis de 4 habitacions... A 20 minuts de la meva casa actual (prou a prop com per poder anar a casa regularment, però també prou lluny). I en un lloc on reduiria el temps que trigo a anar a la feina a la meitat. En un poble petit. Prou petit com perquè sigui un poble-poble i prou gran com perquè hi hagi pisos. I perdonareu que no dongui més dades, perquè no crec que existeixi, però si existeix, no voldria que ningú me'l traiés de les mans per haver-ho escrit aquí...

Sé que no existeix. No puc tenir tanta sort. No pot ser que el primer lloc on busco hi trobi una ganga i que sigui real. Això comptant amb què, si és real, m'agradi. Jo no he tingut mai tanta sort. No pot ser veritat. Jo només em dedicava a temptejar el mercat a veure si trobava alguna cosa com aquesta.

Si no és real, tampoc tinc pressa. Però si és real...

I ara, canviant totalment de tema, ja em perdonareu, però avui també me'n vaig. Me'n vaig a llegir. Fa uns dies va caure a les meves mans el primer llibre de les Cròniques de Nàrnia. Ahir al vespre el vaig començar. Vaig haver de deixar de llegir perquè m'adormia. Avui l'acabo, segur. Ara m'hi poso. El dia que torni a mirar la blogosfera, el bloglines em dirà que tinc 50000 missatges per llegir. Però avui no. Avui toca acabar el primer llibre de les Cròniques de Nàrnia, i resar perquè pugui aconseguir el segon aviat.

És clar que si el pis és real, aquests seran els meus vespres durant uns quants mesos: sense tele (qui es pot permetre una tele?), sense internet (qui es pot permetre internet?), només amb una radio i un llibre. Que anar a la biblioteca (encara) és gratis.

Nena, tu vas néixer per fatxa!

Primera hora del matí. La mama de la Llum i la Llum estan esmorzant a la cuina. La Llum ha posat la tele, per veure les notícies del matí. Parlen d'un aniversari. La mama de la Llum ho sent i li diu:

- Nena, ja podrien haver triat un altre dia.

Aquí faig un parèntesis: a mi només em pot dir nena ma mare i la mare de ma mare. Abans m'ho podia dir l'avi. Si m'ho diu algú altre, em puc mosquejar...

La Llum somriu. Aquesta conversa ja l'ha tinguda. La va tenir fa molt de temps. Però sembla que la mama de la Llum no se'n recorda.

- Recordes el dia aquell que...?
- És clar que me'n recordo!
- També va ser un 18 de juliol.

La mama de la Llum es mira a la Llum. Es posa a riure i li deixa anar un:

- Nena, tu vas néixer per fatxa!

La Llum recorda aquell primer 18 de juliol. Va arribar a casa uns dies abans i li va dir a la mama de la Llum que ja tenia data, que era el 18 de juliol.

- Nena, ja podrien haver triat un altre dia.
- Eh?
- Sí, dona, el dieciocho de julio!

Ah, és clar! És que és molt diferent dir 18 de juliol que 18 de julio. Així escrit, només hi ha una "l" de diferència, però són dues coses completament diferents.

Aquell dia, la mama de la Llum li va dir a la Llum:

- El 18 de juliol serà un dia que recordaràs tota la teva vida.

I la Llum se la va mirar, i va pensar que no es recordaria que fos el 18 de juliol. Fins que fa pocs dies algú li va dir a la Llum:

- Serà el 18 de juliol.

I la Llum es va posar a riure. Va riure pel 18 de juliol, no pel 18 de julio. Però la persona que li va dir es va pensar que reia pel 18 de julio. Realment, la mama de la Llum tenia raó i la Llum, uns anys més tard, es recorda d'aquell 18 de juliol. Potser es recorda que era un 18 de juliol perquè coincidia amb el 18 de julio. Potser sí. Però ella es recorda del 18 de juliol.

I avui, 18 de juliol, ja hi tornem a ser. La Llum ha tornat a tenir un dia important. Fa memòria i, de dates així importants, recorda l'altre 18 de juliol i prou. Bé, sí que n'hi ha hagut més, però en aquest camp, la data és el 18 de juliol. Una casualitat. Una coincidència. Però és que amb la de dies que té l'any, que les dues coses més importants en aquest camp hagin anat a caure en 18 de juliol... i que la Llum no n'hagi triat cap...

Durant el dia li ha vingut una idea al cap. I si...? Què passaria si el 18 de juliol de l'any que ve també fos especial?

La Llum somriu. No pot ser que hi hagi tantes casualitats, i amb la de dies que té l'any, això seria impossible.

I ara perdonareu a la Llum, que se'n va a cel.lebrar que tot ha sortit bé, i que és divuit de juliol, que no dieciocho de julio.

Amb data de...

Amb data de què?

Fa uns anys, quan feia poc que tenia internet a casa, i quan em vaig trobar vivint una mica lluny (tot i que les distàncies són relatives, ara aquella llunyania em sembla molt propera) de la gent que m'havia envoltat durant un temps, vaig descobrir la forma d'enviar mails a la gent (o una cosa similar) perquè no s'enviessin just al moment, sinó que ho fessin al cap d'uns dies. El primer cop que me'n vaig anar de vacances, abans de marxar, un dia em vaig entretenir a enviar parides a una amiga. L'amiga va rebre una parida cada dia, des del primer dia que jo era de vacances, fins a l'últim dia. Ella també estava de vacances, però a casa. I no sé si es va fer un fart de riure o es va afartar de la pesada aquella, que tot i estar de vacances es dedicava a enviar mails amb parides cada dia.

Ha passat el temps, i segueixo fent el mateix. De tant en tant envio coses per ser rebudes en un futur. Un futur pròxim, però futur al cap i a la fi.

Però aquests missatges al futur tenen un problema: no es poden aturar. Tu els envies i el dia que has decidit que s'enviin, s'enviaran. L'única manera d'aturar-ho seria entrar al correu de qui li has enviat i esborrar-lo abans que el llegeixi (com feien alguns a l'institut, d'agafar les cartes on hi havia les campanes abans que arribessin a mans dels seus pares). Però, suposo que tothom estarà d'acord amb mi, entrar en el correu d'algú altre és més difícil que agafar el correu de la bústia de casa.

El problema ve quan tu envies un missatge. Tota convençuda. Saps que has de dir allò. Saps que és el que has de fer. Però l'envies perquè s'entregui al cap d'uns dies. Perquè... bé, perquè creus que ha de ser al cap d'uns dies. Li dones a enviar i te n'oblides. Bé, no te n'oblides, però saps que ja està enviat, que tal dia arribarà, i que ja estarà.

Però si les coses funcionessin així tot seria molt maco. No hi hauria problemes i tothom content.

El problema és que les coses no funcionen així. El problema és que ja no et pots tirar enrere. El problema ve quan, uns dies després d'enviar el missatge, però uns dies abans de que arribi al seu destí, t'adones que t'has equivocat. T'adones que has ficat la pota fins al fons. T'adones que no havies d'haver enviat el missatge.

Però ja no hi pots fer res.

No pots tirar enrere en el temps.

Només pots esperar. Esperar a la data. Esperar a... a què?