La cosa serà llarga...

... que consti que he avisat! Llarga i inconnexa, però potser m'aclaro. Bé, segur que no, però és igual. Jo no ho llegiria (i he avisat).

Crec que ja he trobat el problema. El que passa és que em sembla que la solució no està a les meves mans. O, com a mínim, no sé com resoldre-ho. Ho he intentat, però n'he estat incapaç. Cada cop que ho intento i veig que no aconsegueixo, em fa caure avall, i més avall. Així que deixo d'intentar-ho. No depèn de mi i he fet tot el que he pogut, així que deixo de somiar en coses que no hauria de somiar, i a veure si em centro en el que m'he de centrar. Avui aquest post estaria ple de cançons. Últimament només faig que pensar en cançons, tot em recorda tal cançó o tal altra. Però no en posaré durant uns dies, almenys, que de moment ja n'hi ha prou amb les dues que he posat.

Avui, mentre dinava sola (amb els meus pensaments, però sola) no he pogut evitar somriure. Segones oportunitats, diuen. Quan va arribar, jo no la coneixia de res. Una persona propera a mi em va dir alguna cosa de l'estil que aquella noia no li queia bé. Quan la vaig conèixer, ja estava disposada a que no em caigués bé. Sí, ja sé que no s'han de fer aquestes coses, que perquè algú altre em digui que no li cau bé, no vol dir que a mi no m'hagi de caure bé. Però qui és el que no ha conegut mai a una persona tenint ja una predisposició a que no li caigués bé? Perquè algú altre te n'ha dit alguna cosa dolenta, perquè has vist alguna cosa feta per aquella persona que no t'agrada, perquè... per moltes raons.

Unes hores més tard, en el mateix lloc on havia dinat sola al migdia, estàvem ella i jo, despotricant de tot. Uns anys més gran que jo, però amb els mateixos problemes. Avui no hem despotricat gaire. Només una mica. Devem fer por, quan ens ajuntem les dues. Avui li hem preguntat a un si volia venir amb nosaltres i no s'ha atrevit. Per què serà?

A l'hora de dinar pensava en el que em va dir aquella persona que la coneixia abans que la conegués. Pensava en què hagués passat si li hagués fet cas. En totes les bones estones que m'he passat xerrant amb ella i rient, en totes les vegades que jo li he fet de psicòloga o ella a mi, en totes les vegades que li he dit "tu rai, que ja..." (substituint els punts suspensius per coses del tipus que ja té una casa on viure, que no és a casa dels pares), i ella m'ha contestat "sí, és clar, però tu encara ets una nena". I no, no és gaire més gran que jo. Uns anyets i prou. No sé exactament quants anys té, sis o set més que jo.

Al cap d'un temps, la persona que m'havia dit que no li queia bé, em va dir que li sabia greu. Quan ella havia arribat, gairebé no es coneixien. Em va dir que tenia una mala opinió d'ella, que s'havia equivocat al jutjar-la a primer cop d'ull. Ara són bones amigues.

I, canviant completament de tema, la resposta al que em passa m'ha vingut de cop. Algú m'ha fet una pregunta i jo l'he contestat. I, mentre contestava, m'he adonat del que em passava. Em passa que trobo a faltar una cosa. Em dóna la impressió que trobo a faltar un miratge, però el trobo a faltar igualment.

Podria parlar del temps. O de les prioritats. O... no sabria com dir-ho. Tothom té molta feina. Jo tinc la sort (o la desgràcia) de no tenir res a fer als vespres, per això escric. Podria aprofitar el temps per fer alguna cosa de profit, però em dedico a això. Podria treballar més als vespres, que ja em convè. Però aquesta és una discusió que he tingut molts cops amb mi mateixa, i que no penso tornar a tenir, almenys avui. Avui penso i escric, que no sé si és massa bona idea, però és el que hi ha.

Deia que tothom té molta feina. Però tothom té un moment per allò que vol fer. I sempre em repeteixo amb el mateix, però si realment vols fer una cosa, per més feina que tinguis, la faràs. És una qüestió de prioritats. Si mai trobes temps per fer-la, és que t'importen més altres coses que aquella.

Són més de les nou. Però me'n vaig a treballar. Fins a les 11 o les 12. Potser una mica més. Fa dos dies que espero una resposta, que no ha arribat. Ni arribarà. Però no m'hi penso preocupar més. No és el primer cop. Ja he vist que aquesta persona sempre té massa feina, i no pot donar una resposta que li costaria mig minut de donar.

Des d'aquesta tarda que espero una altra resposta. Aquesta arribarà, un dia d'aquests. Però era avui que, si no arriba a ser per la noia amb qui hem despotricat a la tarda, m'hagués passat tot el dia sense parlar amb ningú. Era avui el dia que estava per terra. El dia que la resposta arribi, doncs ja no tindrà importància que arribi. Era avui que esperava que arribés.

Avui només ha arribat una carta al meu nom a casa. A l'adreça, el número de la casa estava posat en números romans. No he pogut evitar somriure. Des de quan els números de les cases es posen en números romans? Perquè el de casa és molt fàcil: al meu "carrer", si és que se'n pot dir carrer, només hi ha quatre cases (i el quatre no vol dir que n'hi hagi poques, sinó que vol dir que n'hi ha només quatre). Però, què passaria en un carrer de Barcelona? Faria gràcia veure alguna carta dirigida a una adreça del tipus Diagonal DCLXXXIX, per exemple.

Aquest cap de setmana he quedat per conèixer algú. No sé pas com em deixo enredar d'aquesta manera. Realment, em podria quedar a casa a treballar, no sé què hi vaig a fer. Però ja havia dit que hi aniria, i ara no em faré enrera. Si vaig dir que ho faria, ho faré. Tot i així, per això pensava avui amb la noia amb la que despotriquem. No conec a aquesta persona, però ja sé que em caurà malament. Sí, ja ho sé, tothom es mereix una oportunitat. Sí, ja ho sé, quina bona predisposició que tinc. Sí, ja ho sé, per això millor em quedaria a casa. Però, qui sap, potser m'equivoco. I, al cap i a la fi, a mi també m'agradaria que algú em donés alguna oportunitat. Al cap i a la fi, si no hagués donat una oportunitat a la meva amiga, m'hagués perdut un munt de coses.

Felicitats?

L'altre dia estava tan tranquil.la, treballant a l'ordenador, quan veig una nova conversa del messenger, on algú em felicita. Una noia japonesa, que ja no recordo ni com va anar a petar al meu messenger. Li agrada molt el futbol, i al principi només feia que parlar-me del Madrid, fins que li vaig explicar que no, que jo del Madrid no... La noia em felicitava per la selecció espanyola. Amb el que em va costar explicar-li el dia que el Madrid va guanyar la seva última Champions que no me n'alegrava gens ni mica, vaig decidir que li diria que gràcies i apa, a una altra cosa. No tenia ganes de trobar-me amb la situació que m'havia trobat dos dies abans.

Dos dies abans vaig coincidir amb un holandès, també per internet. Ara semblarà que em passo el dia xerrant amb gent de fora, que no és el cas (o potser sí?) La conversa va ser una cosa de l'estil:

- Molt bé la selecció espanyola, et felicito!

Eh? Escolta, que jo no jugo amb la selecció (ni ganes). Jo no he fet cap mèrit perquè la selecció guanyés dos partits (encara no havia guanyat el tercer, i espero que últim).

- Bé, a mi no m'agrada la selecció espanyola.
- Sí, és clar, a mi tampoc m'agrada la selecció holandesa: hi ha massa jugadors de l'Ajax i no m'agrada l'Ajax.

Ai, que no m'explico bé...

- No, em referia a que no em sento identificada amb la selecció espanyola.
- Ah, és clar, et sentiries més identificada si juguessin els jugadors que tu creus que ho farien millor, no?

La conversa va seguir una estona, en el mateix estil. Al final vaig desistir d'explicar-li. Per més voltes que hi donava, ell seguia sense entendre-ho i no sabia com explicar-li-ho.

Avui sóc francesa. Que ningú em parli de la selecció.

Porto una estona a l'habitació més llunyana de la tele. He tancat la porta (digueu-me antisocial, ja no ve d'aquí). No vull sentir els de la Ser i els seus crits. I no vull sentir el meu pare, com canta els gols. Perquè ja fa dos o tres dies que el sento a parlar del partit, tot el dia, a totes hores.

I, és clar, posar música forta. A vegades sóc una mica massoca. Agafo una cançó i la poso un cop i un altre, i no me'n canso. Sort que ningú més em sent, o em portarien directament al manicomi. Porto escoltant la cançó des de les nou i sóc capaç de seguir escoltant la cançó fins que s'acabi el partit. Potser canvio, però de moment...

Powered by Castpost

Ja ens veurem

Powered by Castpost

La cançó és una enganyifa. I de les grosses. O potser no.

Era (és) una persona amiga. Algú amb qui podia parlar. Una de les úniques cinc persones (i entre aquestes persones, dos són els meus pares) a qui he explicat la notícia. Al principi ho hagués explicat a molta gent, però llavors vaig decidir que el millor era callar i esperar a veure com evolucionava tot. El que passa és que a vegades no sé estar callada, i encara, després d'explicar-ho als meus pares (que ho havia de fer) i a l'Anna, només se m'ha "escapat" a dues persones més. I una d'elles era aquesta persona.

Però avui m'he trobat amb un "Ja ens veurem". Un "Ja ens veurem" que vol dir que d'aquí a molt de temps potser torna a aparèixer. Un "Ja ens veurem" que indica que no li digui res, que quan tingui temps ja en tornaré a saber alguna cosa.

I em sap greu. Per què no me n'hauria de saber? Simplement, desapareix. Si algun dia vol, apareixerà i "ja ens veurem".

I jo, que sóc del gènere tonto, quan torni a aparèixer, estaré esperant, com si no hagués desaparegut. O potser no?

Incapaç

Fa dies que sóc incapaç de dir res. No, no estic afònica. Em referia a que fa dies que sóc incapaç d'escriure res aquí. Per què? No ho sé.

Anant bé (i perquè sempre em passa el mateix), seria publicar aquest post i venir-me mil i una idees. Però, no sé per què, em dóna la impressió que aquest cop no serà així. O potser sí?

Quan torni a tenir alguna idea, o torni a saber com expressar-la, escriuré alguna coseta. De mentres, segueixo estant per aquí, llegint el que escriviu.

Pseudo-meme

Fa dies que corre per aquí i per allà un meme. Un meme que més d'un ha passat "a qui vulgui seguir". I jo no tinc ganes de fer-lo tot, però sí una part, la part que té a veure amb els llibres. Que jo faré a la meva manera, faltaria més! La resta seria massa difícil... Així que escullo una novel.la, una trilogia i un llibre del meu camp de treball.

A l'hora d'escollir un llibre, la cosa es fa molt difícil. Però he aconseguit reduir la meva tria a un sol llibre. Sí, sembla impossible, però ho he fet. La cosa ha sigut bastant senzilla: he escollit un autor. I sí, la tria ha sigut molt fàcil. Si m'hagués de quedar amb un sol autor, aquest seria, indiscutiblement, Asimov. I, malgrat que tinc molt d'apreci als seus contes de robots, he de reconèixer que m'agrada més la sèrie de la Fundació. Però he dit que em quedaria només amb un llibre. I el llibre amb el que em quedo és Segunda Fundación. Perquè si ja quan vaig llegir la Fundación em va encantar, l'aparició de la segona fundació va ser simplement genial. Només hi ha una paraula per descriure-ho: genial (sí, ja ho sé, ja ho he dit abans, això de genial, però és que s'ho mereix). Així que, si m'he de quedar amb un sol llibre, em quedo amb aquest, la Segona Fundació, tot i que, és clar, aquest sense els altres no seria res. Un dia d'aquests hauré de fer un descans als llibres que llegeixo de la biblioteca i als que tinc a casa pendents de llegir i llegir-me tota la col.lecció, un darrere l'altre.

Anem per la trilogia. Aquesta és més difícil. Bastant més difícil. Però al final m'he decidit. Tres trilogies voltaven el meu cap. Totes tres completament diferents. La primera, El senyor dels anells, que em sembla que no necessita presentació. La segona, les Crónicas del señor de la guerra, de Bernard Cornwell. Una gran trilogia que explica la història del rei Artur vista des d'un dels seus cavallers. Crec que ja n'havia parlat. Però al final em quedo amb una altra trilogia, que ja fa temps que en volia parlar, però ho vaig anar deixant i deixant, i al final no ho vaig fer. Es tracta de la trilogia de Mart de Kim Stanley Robinson. Però, ull, compte amb la trilogia, que o t'agrada molt, o pot ser dur de llegir. La trilogia explica la colonització del planeta Mart, des que 50 persones deixen la Terra per anar-hi a viure. Com van transformant el planeta per fer-lo més habitable, com es barallen entre ells perquè uns volen conservar el planeta tal com és i els altres volen transformar-lo en una altra Terra, com la gent emigra des de la Terra a Mart perquè a la Terra ja no hi queben gràcies a uns tractaments de longevitat (que permeten que els mateixos personatges visquin els tres-cents anys que dura la trilogia), com... bé, és difícil resumir prop de 2000 pàgines en un sol paràgraf!

I, ja per últim, un llibre que tracta sobre el meu camp de treball. És un llibre que ja fa molt de temps que volia comentar, però que no ho acabava de fer, perquè no l'he acabat. En vaig llegint un trosset de tant en tant, i per això estic trigant molt a llegir-lo. Mentre el vaig llegint, vaig fent una mica el que fa la Clara, només que ho vaig guardant i no ho publico. Així que res, poso el que ja tenia escrit sobre el llibre, i si algú en vol saber més, que pregunti.

Ah, sí, el llibre tracta sobre el meu camp de treball, però el llibre parla de tantes coses, que hi ha on triar :-)

Cómo clonar a la rubia perfecta... o sigui, a mi :-) Només que hi ha un "petit" problema. Bé, dos petits problemes: ni sóc rossa ni sóc perfecta.

Quan vaig veure el títol d'aquest llibre, vaig pensar que aquest llibre no era pas per mi. Com podia llegir jo un llibre amb un títol així? Però el lloc on ho vaig veure era un lloc seriós, així que em vaig llegir la crítica del llibre i em va semblar que podia estar bé. Però m'equivocava: estava millor que bé.

No sabria com dir que és el llibre. Explica les coses, però d'una manera molt planera. Però, sobretot, ho explica ple d'humor. Cada cop que l'agafo, alguna cosa em fa riure. O, com a mínim, em fa somriure.

Estic trigant a llegir-lo, ja ho he dit. No perquè no m'agradi. Sinó perquè és d'aquells llibres que tenen tanta informació, que necessito pair-los. Necessito llegir-los molt a poquet a poquet, per així tenir la sensació que el que llegeixo em quedarà gravat a la memòria. Perquè, sí, me l'hagués pogut llegir en un o dos dies. Però hagués tingut la impressió que amb tanta informació, se m'oblidava tot.

Hi ha coses que explica al llibre que ja sabia. Però explica moltes d'aquelles coses que tanta gràcia em fan, curiositats d'aquelles que deixo anar de tant en tant (quan tinc confiança) i que la gent se'm mira amb cara de bitxo raro. Però, és clar, només les deixo anar de tant en tant. I tampoc en sé tantes.

En el primer capítol comença parlant de clonació i, agafant com a tema central el fet de clonar a la "rossa" perfecta, va explicant una mica de què es tracta. Perquè es vegi una mica el sentit de l'humor, el llibre comença de la següent manera:

Buscas amor i cariño? ¿Sabes exactamente lo que quieres pero no tienes ni la más remota idea de cómo conseguirlo? Relájate. La ciencia tiene la respuesta. Todo lo que tienes que hacer es clonar a la rubia perfecta. O a la morena perfecta. O a la pelirroja... Tú decides. Tienes a tu disposición todas las tecnologías en permanente evolución del siglo XXI, así que piensa en el nivel de felicidad que te puede aportar la clonación. Siempre que no olvides leer con atención la letra pequeña...

Bé, jo de fet no clonaria a cap rossa, ni a cap morena, ni a cap pèl-roja... Ara, si se'ls canvia el gènere potser sí :-)

Però gràcies a això he descobert petites curiositats. Com ara que la paraula "clon" prové del grec "klon", que significa branqueta. I és que a la natura hi ha molts clons naturals, que són els que s'obtenen creant una nova planta a partir d'un esqueix d'una altra. O altres coses que em semblen molt curioses i que no hagués dit mai, com ara que la pel.lícula Gattaca es diu així perquè utilitza les inicials de les bases nitrogenades de l'ADN: adenina, citosina, guanina i tiamina. Em va fer molta gràcia llegir-ho.

Podria seguir posant coses d'aquestes que he après amb el llibre. Però no ho faré. Que per això ja hi ha el llibre!

Mai?

Veig la llum del bar oberta. Tinc set, però sé que a aquella hora tenquen. Trec el cap per la porta. Veig el noi del bar, que està recollint.

- Encara està obert?
- Sí.
- Doncs un moment, que vaig a buscar els diners i ara vinc.

Trigo menys de mig minut a anar a buscar els diners. No estan lluny. Quan torno, el noi no és enlloc. Arriba al cap d'un moment del magatzem i es posa a riure.

- Tu estàs acostumada a que et convidin sempre, no?
- Com?
- Sí, com que no portes diners, estàs acostumada a que et convidin sempre.
- Jo? Ui, no! Si a mi no em convida mai ningú.

Error. Mai? Ningú? Són paraules que no s'han de dir mai (encara que ara ho acabi de fer). Primera, perquè és mentida. I, malgrat que no sigui algú a qui acostumi a convidar la gent...

- Què volies?

Li dic i sento una veu al darrere que diu:

- Jo també.

Em giro. És un noi que conec. Bé, conèixer, el que es diu conèixer... No sé com es diu (per variar), però el tinc ubicat a l'espai i al temps. Li pregunto com li va, i em diu:

- Va, et convido.

Veig el noi del bar com aixeca el cap i es posa a riure.

- No, que ja ho pago jo.
- Que sí, dona, que et convido.

Arriba el noi del bar, fent-se el despistat. L'altre noi li diu que li cobri tot. Llavors el noi del bar es gira cap a mi, rient, i em deixa anar:

- Veus? Tu no pagues res.

A l'anada...

Quin silenci, mare meva! Com pot ser que en un cotxe ple de gent hi hagi aquest silenci? Sí, és clar, estan tots adormits, però és que... com pot ser que ningú digui res?

Sort de la radio. Però, ai, m'he acostumat a anar sempre sola. Vaig sempre sola a tot arreu. Sí, com que vaig sempre sola, quan vaig acompanyada em sento com rara. Mira quina cançó. Ara cantaria, si anés sola. Però millor no ho faig. Buf, un altre cop el si anés sola.

He hagut de fer lloc al cotxe. Com que sempre vaig sola, els seients del cotxe estan plens de papers i altres coses. Ara feia...

No, no feia tant. Només un parell de dies. Sembla mentida. Les coses...

- Però què fas??????????
- On vas?????????????

Ai, merda!

- Ai, estava despistada. Com que cada dia agafo aquest camí...

Mare meva, però com han saltat! Si semblava que estiguessin tots adormits! Però no, deuen tenir alguna cosa que si es poden ficar amb una noia que condueix els faci despertar-se de cop i saltar. Encara que vagin en el mateix cotxe. Que jo no he demanat portar el cotxe! Sí, m'agrada portar-lo jo, però jo ja els he dit que el podia portar qualsevol altre.

Si total, sempre vaig sola. Si feia... ah, doncs no, no feia tant. Feia un parell o tres de dies que vaig portar algú amb el cotxe i vaig treure les coses del seient del davant. És ben bé que les coses sempre van per parelles.

Ai, ja m'ha tornat a venir al cap el post del Tetris. Un dels primers posts que vaig llegir d'en Zinc. Tenia tota la raó. Ara, quan em trobo en una situació semblant, penso en el Tetris. Resulta que portes mig any (per dir alguna cosa, perquè no recordo l'últim cop que vaig portar algú en cotxe) sense portar a ningú al teu cotxe, i en dos dies l'omples dos cops. I no parlo només de cotxes. Les coses solen venir per parelles. Seria tan fàcil si les coses vinguessin ordenades, d'una en una... Però no. Et pots passar molt de temps sense que en vingui cap, i després, au, dos de cop (o tres, o quatre). I apa, a escollir. Quan si haguessin vingut d'una en una hagués sigut tan senzill...

Ah, mira, ja hem arribat.




A la tornada...

Oh, com m'agrada aquesta cançó.

- Bla, bla, bla, bla, bla...

Ostres, no podries callar? Que portes deu minuts parlant sense parar!

- Bla, bla, bla...

Pujarem el volum de la radio, a veure si es dóna per aludit.

- Bla, bla, bla...

Fa estona que no l'escolto. Ai, que jo volia escoltar la cançó i no em deixes. Va, que aquesta cançó és molt maca.

- Bla, bla, bla?

Fes que sí amb el cap. No saps a què dius que sí, però bé...

- Bla, bla, bla.

Oh! Ja s'ha acabat la cançó. Si hagués anat sola, hagués cantat. I així ni tan sols l'he pogut sentir. Ai, que m'agrada massa anar sola.

Silenci.

Havies d'anar a callar just en el moment precís en què s'acaba la cançó?

M'he perdut els últims minuts del que has dit, mentre intentava escoltar la cançó. No sé què m'has dit i no sé a què he dit que sí.

Ara espero el dia en què em vinguis i em diguis: "Pero tu me escuchas, cuando te hablo?"

Començaré a practicar la cara de bona noia...