divendres, 18 d’agost del 2006

Què t'hi jugues?

Un dia vaig decidir que no faria més apostes. Perquè sempre les guanyava, quan en realitat volia perdre-les. Així que vaig decidir tancar el tema i no tornar a apostar més...

Però un dia, la conversa va tornar a anar pel camí que portava a les apostes:

- Ja veuràs que sí.
- Segur que no.
- Segur que sí.
- És impossible. Veuràs com no.
- Que sí.
- Que no.

...

- Què t'hi jugues?

I altre cop la Llum va entrar en el món de les apostes. L'última que es va cobrar va ser una entrada al Cosmocaixa. Aquest cop, es van jugar una entrada al cine.

Va passar el temps i estava claríssim que la Llum guanyaria l'aposta. Com sempre. Perquè ella no fa apostes que pugui perdre. Sempre aposta sobre segur. Quan ella diu que no, és que està molt segura que la resposta serà aquesta: no.

I així passaven els dies, i la Llum ja gairebé tenia l'aposta guanyada.

El problema és que ella no volia guanyar l'aposta. Era una aposta sobre segur, però no la volia guanyar. Volia perdre l'aposta. Però, és clar, tot indicava que l'acabaria guanyant. Si no feia res, guanyaria una entrada al cine.

Així que la Llum ha sabotejat l'aposta. Ja que l'havia de guanyar i no la volia guanyar, ha modificat les condicions de l'entorn de forma que fos impossible que guanyés l'aposta. Bé, impossible no, però altament improbable.

Ha fet que una aposta segura es convertís en una aposta perduda segura.

I, efectivament, ha perdut l'aposta.

Ara, però, té un dubte. No, el dubte no és què hagués passat si no hagués forçat les coses per perdre l'aposta, perquè té la seguretat absoluta que hagués guanyat l'aposta si no hagués forçat les coses.

La pregunta que li ve al cap és: què hagués passat si hagués sabotejat les apostes anteriors?

És ben cert que massa sovint ens penedim del que no hem fet i poc sovint ens penedim del que hem fet.

Ara sóc una entrada de cine més pobre (de fet dues, la que no m'han pagat i la que no he hagut de pagar). Però, per primer cop a la vida, he perdut una aposta d'aquest tipus. L'última que vaig perdre va ser quan tenia 12 anys, que vaig apostar amb un nen de la classe que trauria mala nota en un examen i millor no dic la nota que vaig treure, perquè m'acabaríeu dient repel.lent.

No sé si tornaré a apostar. El que sí que sé és que, si vull que les coses em vagin mitjanament bé, he de continuar fent-me petits sabotatges d'aquests. Agafar el "toro" per les banyes i modificar el meu entorn. O donar una bona empenta al meu gronxador.

dijous, 17 d’agost del 2006

Casualitats?

Sempre he dit, i ho mantinc, que això dels horòscops no és res més que una tonteria. Una tonteria molt gran. Com es pot dividir a la gent en 12 grups diferents i esperar que la gent que pertany a un mateix grup (que és un fotimer de gent, està clar) sigui de la mateixa forma i tingui la mateixa sort els mateixos dies? Sembla impossible. A part, les estrelles que formen les constel.lacions estan tan lluny de nosaltres que no han de tenir cap influència en el que fem. Això per no parlar que jo mai m'he sentit identificada amb el que diuen de la gent lleó. Potser m'equivoco. O potser no.

Aquests dies, però, m'estic preguntant si les casualitats existeixen.

Quan tens aficions minoritàries (i quan dic minoritàries, vull dir realment minoritàries) a vegades et preguntes per la gent que té les mateixes aficions que tu. Però, simplement, el que fas és no preguntar (si ets la Llum) perquè no et vols posar en la vida de l'altra gent. A tu t'interessa l'afició, i el fet que la persona amb qui estiguis parlant tingui 20 anys o 50, sigui alta o sigui baixa, visqui al cantó de casa o a milers de quilòmetres, tampoc és una cosa que t'importi excessivament.

Però a vegades la vida et sorprèn. I un dia, una de les poques persones que comparteix la teva afició et diu que va néixer el mateix any que tu i que també és lleó. I et pica la curiositat. No et pica suficientment com per preguntar-ho directament. Et pica prou com per preguntar-ho mig indirectament, però la persona no ho entèn o no vol entendre-ho. Però tu tens recursos i pots saber la seva data de naixement just en el dia que faci els anys.

I aquí em teniu: des del 23 de juliol, cada dia atenta a veure si és el dia de l'aniversari.

I aquí em teniu: amb un 16.7% de possibilitats d'haver nascut el mateix dia del mateix any que aquesta persona que comparteix la meva afició. Una afició molt minoritària.

I aquí em teniu: preguntant-me si realment això de les dates de naixement té alguna influència en el que som o el que deixem de ser. Sempre he pensat que no. Però és que, en aquest moment, només estic en contacte amb dues persones que tenen aquesta afició. Si amplio una mica més el sentit del que és estar en contacte, podria arribar a 20, potser. No més. I una d'elles va néixer amb menys d'una setmana de diferència que jo.

Casualitat?

dimarts, 15 d’agost del 2006

Gronxadors



Als nens els encanten els gronxadors. I crec que a mi també.

Ara volia parlar de gronxadors, però al parlar de nens, m'ha vingut al cap una nena petita que he conegut avui. Feia cinc minuts que algú m'havia dit "ara t'he fet posar vermella". I és que, és clar, m'acabava de tirar unes quantes floretes. Acabava de passar jo per allà i l'he saludat, i com que hi havia algú que no coneixia, m'ha presentat a la dona com "una chica muy buena, que además tiene mucha paciencia con los niños", entre altres coses. Cinc minuts més tard, m'he trobat a una nena d'uns 5 anys que no coneixia de res, i li he començat a explicar coses, a ensenyar-li com es feien altres coses. M'ha costat, perquè la nena només parlava francès, i el meu francès està molt rovellat. Em costava molt trobar les paraules perquè la nena m'entengués. Però m'entenia. O almenys això semblava. Jo m'he ficat allà al mig, sense que ningú em digués res. Em surt de dintre. He vist a la nena, a qui algú estava intentant ensenyar, i a qui la nena no feia gaire cas, que diguem. I no he pogut evitar acostar-m'hi. Al cap d'una estona, he descobert que la mare de la nena era la persona a qui m'havien presentat uns minuts abans.

Jo és que no tinc àvia (mentida, en tinc dues!) i per això em tiro floretes a mi mateixa.

Als nens els agraden molt els gronxadors, com ja he dit.

Per què són especials els gronxadors?

Els gronxadors són com els pèndols: vas amunt, amunt, fins que arribes a un màxim. Però, és clar, el màxim és inestable i no et pots estar al màxim per sempre. Aleshores baixes, fins al mínim. Però els gronxadors tenen una cosa que els fa molt especials: el mínim és el punt on la velocitat és més gran. Així que no t'atures al mínim. Sí, baixes, arribes al mínim, però gairebé ni te n'adones, perquè just quan arribes a tocar fons ja tornes a pujar. Altre cop fins a arribar a un màxim. Altre cop arribes a dalt de tot, on romans un temps ínfim, però un temps, al cap i a la fi. I aleshores tornes a baixar. Primer a poc a poc. Després més ràpid. Fins que arribes al mínim. Però ni te n'adones, perquè passes tan ràpid, que de seguida tornes a ser a dalt.

Però, és clar, no tot pot ser tan idílic. De tots és sabut que per seguir amb la dinàmica del gronxador, i degut al fregament de l'aire, cal fer un esforç per mantenir-se en aquesta dinàmica d'estar a dalt i només baixar de tant en tant. Cal anar-se empenyent durant tota l'estona, ser constant. No cal massa esforç per mantenir-se en la dinàmica, però és pesat. Perquè sí, durant una estona pots anar gronxant-te, però arriba un moment en el que la rutina del gronxador t'acaba enganxant. I acabes per cansar-te de gronxar-te.

I aleshores ve el problema. Perquè si no et gronxes, perds energia. I si perds energia, perds velocitat. I si perds velocitat, perds alçada. I si perds alçada, perds energia. I ja tornem a estar en el bucle. Però si no fas un petit esforç, vas perdent aquesta alçada i ja no puges tan amunt. I no és només que no pugis tan amunt. És que, a part de no pujar tan amunt, quan passes pel mínim ja no hi passes tan ràpid. I cada cop et vas aturant més. Cada cop estàs més temps a prop del mínim i cada cop puges fins a menys alçada. Fins que t'acabes aturant.

I no t'atures en un màxim. No et pots aturar al màxim, perquè és inestable. T'atures al mínim. I si ets petit (o el gronxador està massa amunt) i no toques de peus a terra, és molt difícil tornar a agafar aquella energia. És molt difícil tornar a pujar. És molt difícil arribar a aquella rutina que tenies al principi, i que vas deixar perquè et semblava pesada. Però ara no t'ho sembla. Perquè ara tot és costa amunt. I sí, amb molt d'esforç pots aconseguir arribar a aquella situació que t'agradava. Amb molt d'esforç et pots tornar a gronxar i pujar fins a dalt de tot i passar pel mínim només de passada.

Però tot és cíclic. I sí, pots arribar a tornar a agafar el ritme, a tornar a estar a dalt de tot. Fins que te'n canses. I aleshores tornes al punt d'equilibri. Al mínim. Allà d'on costa sortir. I saps que hauràs de fer un gran esforç per sortir-te'n. I et dius: "el proper cop no deixaré que passi el temps i m'acabi aturant en el mínim". Però arribes al màxim. I deixes de gronxar-te. Tornes a perdre energia. I tornes a arribar al mínim.

És clar, sempre pot haver-hi algú que t'ajudi, algú que et gronxi. Sempre va bé una mà amiga que t'ajudi a arribar al màxim. O a no caure en el mínim.

dilluns, 14 d’agost del 2006

Ala delta

A prop de casa hi ha una muntanya on sovint (sobretot a l'estiu) la gent es tira (llença, vola?) en ala delta. En principi no venen a caure (aterrar?) a prop de casa, però de tant en tant algun despistat (algú sense massa experiència, algun dia que fa massa vent?) ve a caure (aquí ja no dic aterrar, perquè aquests solen caure del cel) prop de casa. Aleshores venen a casa a trucar (si no porten mòbil) que els vinguin a buscar, perquè els esperen uns quants quilòmetres més enllà.

Algun cop he pensat que hauria de ser divertit, això de volar en ala delta. Amb un monitor que la portés, és clar, que jo el millor que podria fer seria desviar-me de la ruta marcada i venir a caure (no, jo no aterraria, jo cauria) prop de casa o a qualsevol altre lloc molt lluny del lloc previst de caiguda (aterratge?)

Tirar-se en paracaigudes ha de ser diferent. Em sembla que no ho faria això. Però anar (volar? llençar-se?) en ala delta ha de ser com volar.

Tot i així, els paracaigudes, parapents, ala deltes i similars tenen tots el mateix problema: en un moment ets a dalt de tot i, al cap de poc, has fet una baixada d'uns quants quilòmetres. Potser l'ala delta seria el més suau: baixes a poc a poc, però acabes baixant igual. I com no tinguis clara la distància que hi ha entre el lloc on ets i el terra, et pots fúmer (jo diria fumbre, però sembla que no existeix) una nata de les bones. D'aquelles que fan riure a qui t'estigui observant, però que a tu et poden arribar a fer bastant mal.

Ara fa temps que no veig cap ala delta caure a prop de casa. De fet, fa temps que no veig cap ala delta volar (llençar-se?) Però el que sí que he vist és una bona nata. Una nata que no és d'ala delta: és de paracaigudes. Però d'un paracaigudes d'aquells que no s'obre. O que, si s'obre, ho fa tan a prop del terra que no és a temps d'esmorteir la caiguda.

diumenge, 13 d’agost del 2006

Quin dia és?

Si algú em pregunta avui quin dia és, ho tindré molt clar: 13 d'agost. Però... però si em pregunta quin dia de la setmana és, m'ho hauré de pensar i encara no sé si sabré dir el dia amb tota seguretat. L'ordenador diu que és diumenge, així que me'l creuré. Però si em digués que avui és dijous, per exemple, me'l creuria igualment.

Fa dies que no sé a quin dia visc. Bé, sí que ho sé, però no ho sé. Sé que avui és dia 13 i que ahir era dia 12, però no m'importa massa si és dilluns o divendres. Estic com perduda, visquent al meu món. I al meu món, aquests dies, només compten els dies en número, no els dies de la setmana.

Compto en què aviat serà dia 16. Un dia important. També aviat serà dia 20. Un altre dia important. I dia 21, tornem a repetir dia important. I dia 23. I dia 30.

Així, avui sé que falten 7 dies pel dia 20, i ara sé que el dia 20 serà diumenge perquè el meu ordenador diu que avui és diumenge. També sé que falten 3 dies pel dia 16. I 17 pel dia 30.

Sembla que aquests dies tot sigui una compta enrere: avui falten tants dies per això, tants dies per això altre, i tants dies per allò de més enllà. Però com que aquests dies no hi ha diferència entre dilluns i divendres, no m'importa que avui sigui diumenge. Ni tan sols em recordo que el dia 15 en principi és festa i que demà molta gent farà pont. Perquè jo visc en el meu món.

El meu món. Un món que fa que estigui cansada. Molt cansada. Però feliç. Molt feliç. Almenys de moment. Feliç de fer les coses bé. Feliç de passar-me el dia fora de casa. Feliç de ser un super-guerrer tot el dia. Amb un somriure permanent a la cara. Coneixent molta gent interessant.

Quin dia és? Doncs avui és dia 13. I d'aquí a 3 dies serà dia 16. I d'aquí a 7 dies, dia 20. I d'aquí a 8 dies, dia 21. I d'aquí a 10 dies, dia 23. I d'aquí a 17 dies, dia 30. I, en aquests moments, no m'interessa res més.

divendres, 11 d’agost del 2006

Transformació

Ahir vaig anar a dormir pensant en Bola de Drac. No, encara no estic per tancar (o potser sí?) Pensava en quan es transformaven en super-guerrers. Sí, d'acord, el canvi era més aviat petit: els canviava el color dels cabells i poca cosa més. Però pensava més aviat en mi, i en com em transformo, sense ni adonar-me'n.

Algun cop, estant en un grup reduït de gent, quan estic callada i si em poso a parlar m'entrebanco, veig les mirades i algun cop algú m'ho ha preguntat: però a veure, si ets incapaç d'explicar un acudit, com t'ho fas quan ets a davant d'un munt de gent a qui has d'explicar coses? I aleshores somric, perquè no sé com m'ho faig. Em transformo. I aquella persona que és incapaç d'explicar un acudit davant de 3 o 4 persones perquè tartamudeja, es posa al davant d'un munt de gent, parla, i quan veu que hi ha gent despistada, és capaç de dir alguna parida o algun acudit que fa que els despistats tornin a escoltar. I em surt de dintre. Em sorprenc a mi mateixa. A vegades acabo de dir alguna parida o explicar alguna història que els fa tornar a escoltar i em pregunto com he pogut ser capaç. Jo. La que sempre es queda callada, la que mai sap què dir. Encara no he pogut arribar a entendre com en sóc capaç. I com continuo essent incapaç de fer-ho en grups reduïts de gent.

És com si hi haguessin 3 o 4 Llums corrent pel món, com si jo no pogués controlar quan surt una i quan surt l'altra. I aquella Llum callada, aïllada, que viu al seu món, i diu hola i adéu i prou, hi ha situacions en les que es transforma i es converteix en algú que parla amb tothom, que es passa el dia anant d'un lloc a l'altre. Una persona que en podríem dir simpàtica, oberta. Potser serà per la gent que m'envolta?

Aquests dies, si algú dels qui tracta a la Llum cada dia la veiés, no la reconeixeria. Ahir anava a dormir i pensava en com pot ser que em transformi d'aquesta manera. I em preguntava quina era la Llum de veritat, si aquesta o l'altra. Em preguntava si la Llum de veritat és aquesta d'aquests dies, o la de sempre. O potser totes dues. Però sembla impossible que aquestes dues persones siguin la mateixa persona. I aquesta persona sóc jo. Si ho veiés d'algú altre pensaria que no és massa normal, o vés a saber què.

Però jo no sé com ni per què em tranformo. Simplement, em transformo. Estaria bé tenir un mecanisme com tenien a Bola de Drac. Un mecanisme que em permetés escollir si ser una Llum o l'altra. Però potser seria perillós, perquè em sembla que aleshores sempre seria super-guerrer.

dimecres, 9 d’agost del 2006

And the winner is...

Recordo quan era petita i havia de votar per això. No sabia mai a qui votar, així que feia una mirada ràpida al meu voltant. I a qui votava? Doncs votava a algú que fos conegut. Però no havia de ser només algú conegut, sinó que havia de ser algú que em generés confiança. A més, havia de ser una persona que fos de les millors, que conegués el tema.

Quan sortien els resultats, gairebé sempre sortien les mateixes persones escollides, que gairebé sempre coincidien amb qui jo havia triat. I si no coincidien amb qui jo havia triat, eren persones que jo hagués pogut triar sense cap problema: persones conegudes per tothom, persones que generaven confiança, i persones que estaven a l'èlit.

El primer cop que jo vaig ser escollida em va quedar cara de tonta. Aquella cara que diu: i per què m'han escollit a mi? Hi ha d'haver un error.

El segon cop que em van escollir, tampoc m'ho esperava. Vaig tornar a pensar: jo?

Però la cosa no va quedar aquí. Em van seguir escollint. Un cop rere un altre. Cada cop que es votava, pensava que jo no sortiria, i em venia una mica com de sorpresa. I per què em seguia sorprenent si fa no sé quantes vegades seguides que surto jo? Doncs perquè jo no sóc una persona coneguda. Bé, sí que hi ha molta gent que em coneix. Ahir mateix em tornava a queixar de que no puc donar dues passes sense que algú es pari a xerrar amb mi (perdó, sense que jo em pari a xerrar amb algú). Si fins i tot avui he tingut una conversa amb algú fent servir quatre idiomes al mateix temps (amb la mateixa persona!) Millor no pregunteu...

Al que anava, jo no sóc una persona coneguda. Hi ha moltes persones més conegudes que jo. Jo simplement vaig fent. No crec que jo estigui a dalt de tot de la popularitat. Jo tampoc tinc gaires coneixements perquè la gent em trii pels meus impressionants coneixements. Així, per què em trien? Perquè es fien de mi? Perquè confien en mi? Sempre ha sigut un enigma per mi, que no he sabut resoldre. Jo triaria a molta gent abans que a mi. A gent més coneguda. A gent més sàvia. A gent més íntegra.

L'últim cop, algú se'm va acostar i em va dir: "No farem votacions, que és un pal. T'hi poso directament a tu, hi estàs d'acord, veritat?" I què li has de dir? Què li has de dir a una persona que tu votaries sense pensar-t'ho dues vegades, perquè és coneguda, té coneixements i confies en el seu criteri per fer les coses ben fetes? Si li dius que no, és que no confies en el seu bon criteri per escollir gent (em sembla que estava equivocat, però què li vols dir...). Així que li dius que sí, i penses que què carai, si t'han escollit ja no recordes quants cops seguits, ja no vindrà d'un.

Avui han tornat a votar. Si voleu que us expliqui un secret, jo no he votat. M'he abstingut. És que no sabia a qui votar. I la cosa tampoc anava amb mi. Tampoc m'escolliria ningú, perquè jo sóc una persona més del piló. A part d'un parell o tres de fans que tinc (i que no sé pas en què pensen, ja es podrien buscar algun ídol més normal, que jo, al cap i a la fi, no sóc més que una persona normal) ningú m'havia de votar.

Ningú m'havia de votar?

De cop apareix algú, que ve directe cap a mi.

- Hola, Llum.
- Hola.
- Escolta, que t'han escollit.

Cara d'escepticisme.

El món està ben boig.